massanetdecabrenys.com

per Pere Roura i Sabà

Introducció

El règim senyorial era el conjunt d’obligacions i servituds que lligaven el pagès o súbdit al seu senyor. I els senyors eren aquelles persones que posseïen terres, masos, cases i molins que formaven la seva senyoria o bé tenien la jurisdicció sobre la gent que hi vivia. Els senyors podien fer ús del dret de capbrevació, és a dir, que en qualsevol moment, podien exigir als seus vassalls una confessió pública “capbreu”, davant d’un notari de tots els seus drets senyorials sobre les propietats que ell creia que li havien de pagar; era la renovació del domini i pretenia la conservació de les rendes de la senyoria. El pagès només podia negar-se a pagar-los amb proves documentals i sovint diferents senyors reclamaven drets sobre una mateixa propietat, tot això comportava plets i reclamacions de deutes, perquè també els pagesos i particulars també se les pensaven totes per mirar d’aconseguir pagar el mínim i així poder arraconar alguns estalvis. El terme de Maçanet és força extens i a més hi havia moltes senyories directes però el principal titular de la senyoria i els majors tenidors eren els “barons de Cabrenys” coneguts com els Rocabertí de Cabrenys. Al segle XIV, els Cabrenys, cobraven més de la meitat del delme i a més tenien la jurisdicció civil i criminal, el que els feia gairebé amos absoluts del poble, per això no és casualitat que al segle XV el nom de Maçanet adaptés l’afegitó de Cabrenys. L’altre meitat del delme se’l repartien la resta de senyories i per ordre d’importància eren. “La Capellania de la Catedral de Girona”; “El Monestir de Sant Pere de Camprodon” ; “El Monestir de Santa Maria de Vilabertran”; “El Priorat de Lladó”; “Els senyors de la Masó”; “El Monestir de Santa Maria d’Arles” i “Els Vilarig”. Al segle XV els maçanetencs amb els seus propis diners es redimiren i quitaren a favor del rei Alfons V i així el rei, el 7 de juny de 1416, va recuperar del baró Guerau de Rocabertí, i retornar a la reial corona, totes les jurisdiccions civil i criminal, que el rei Pere III, havia venut a Guillem Galceran de Cabrenys el 1357, retornant-li 50.000 sous. A finals del segle XVI, la senyoria dels barons de Cabrenys, a causa de diverses vendes s’havia reduït molt i només representava un terç del delme anomenat “el terçó de Rocabertí”.

Per situar-nos a l’època que ens interessa, cal explicar una mica els esdeveniments i perquè a darrers del segle XVI, els Rocabertí, després d’ostentar durant quasi tres segles la senyoria, la nissaga es va extingir i va passar a altres mans. Però una cosa que tots sabem, és quan hi ha una herència prou important, i no hi ha un hereu directe i clar, surten pretendents de totes bandes reclamant presumptes drets per a beneficiar-se del llegat.

El 1497 mor Guerau de Rocabertí i deixa la senyoria a mans de la seva dona Elionor de Montcada fins a la majoria d’edat del seu hereu. Així des del 1503, Pere de Rocabertí i de Montcada, era el nou baró de Cabrenys, però també va heretar els deutes que el seu pare, Guerau, tenia amb els vescomtes de Canet, per això el 1512, Pere de Castro, li va confiscar les rendes de Cabrenys, Palaldà i Montalbà i que no va recuperar fins el 1527. Es va casar , amb Anna de Gualbes i Sapila, de l’alta burgesia barcelonina. El desembre de 1526, van signar els capítols matrimonials: “Capítols matrimonials establerts entre Pere de Rocabertí, senyor de Cabrenys i de Maçanet, fill de Guerau de Rocabertí i Elionor de Montcada, d’una banda i Anna, filla de Frederic Honorat de Gualbes, donzell, doctor en lleis i vicecanceller del Rei i d’Estefania sa Pila, de l’altra. Anna aporta al matrimoni un dot de 50.000 sous de moneda barcelonesa i Pere de Rocabertí aporta un escreix de 25.000 sous i atorga esponsalici per un valor total de 75.000 sous de dita moneda”; i el matrimoni van tenir a Felip Dalmau, Josep, Estefania i Francesc. El 1528, volia posar les coses en ordre, per això va encarregar al notari Pere Tor, de Ceret una còpia del capbreu del terme de Maçanet fet a favor del seu rebesavi, Guillem Galceran el 1352, per saber exactament els delmes i censos que li pertanyien. Sembla que Pere, fou el que va bastir el castell de Serrallonga, situat fora del nucli urbà, però ell i la seva família tenien la residència a Maçanet, fins el 1542 que seguint la tendència dels nobles de l’època d’establir-se en viles grans i ciutats per alternar amb altres membres de la seva classe, fixen la residència a Peralada. El 21 de juliol de 1543 fa testament a Peralada on vivia: “Pere de Rocabertí, senyor de Cabrenys, del castell de Cabrera i de Maçanet, domiciliat a Peralada, ordena testament. Nomena marmessors a Joan Pla, custodi dels frares menors de Sant Francesc; a Onofre, vescomte de Rocabertí; a la seva sogra, Estefania de Gualbes, a la seva muller Anna de Rocabertí i a Joanot Ferrer, cavaller de Barcelona. Disposa ser enterrat en l’església o cementiri que designi la seva muller. Institueix hereu universal al seu fill Felip Dalmau de Rocabertí”. Pere de Rocabertí, va morir el 1544 i fou rellevat pel seu fill Felip. El 1556, “Don Phelip de Rochabertí, present senyor dels castells y honor de Cabrens”, durant els primers anys administraven la senyoria junt amb la seva mare Anna de Rocabertí i de Gualbes, encara el 1560, el rector de Maçanet, Baldiri Coll, manifesta que el delme de la parròquia és d’Anna de Rocabertí. Després de la mort del pare, el 1545, Anna i els fills es van establir a Barcelona, en una casa del carrer del Carme. Felip Dalmau va destacar en la defensa del Rosselló contra els francesos i va morir a la Cort de Madrid, jove i sense descendència el 1562. Llavors el seu germà franciscà va venir a Barcelona, a renunciar l’herència en favor de l’altre germà Francesc que va heretar la baronia.

El fill segon Josep de Rocabertí, nascut el 1528 a Maçanet, va estudiar gramàtica i arts i teologia a Alcalà de Henares, fou religiós, primer franciscà i el 1578 ingressà als caputxins, i adoptà el nom de Josep de Barcelona. Va ser cofundador del convent a Barcelona i col·laborà en les fundacions dels de Valls, Perpinyà i Vilafranca. Va ser professor a Reus i Vic, també va destacar com a predicador, i amb les seves prèdiques va instituir a Catalunya la devoció de les Quaranta Hores, va morir el 12 de desembre de 1584, als 56 anys al convent del Calvari, als afores de Barcelona. Els seus dos biògrafs també frares de la mateixa ordre conten que: s’imposava unes penitències i dejunis que avui ens semblen cruels, quan volia parlar amb algú, fos qui fos, es posava de genolls i el van veure més d’una vegada amb un morter de pedra penjat al coll; una altra vegada quan va acabar una prèdica del dijous sant, es clavà una corona d’espines al cap i va donar un volt a l’església carregat amb una creu molt pesada. També en una altra ocasió, portava a coll, una perola grossa que li havien deixat, cap el convent, que estava a 1,5 Km del centre de la ciutat, i va passar davant un grup de cavallers que el coneixen prou bé i aquests li van dir com era que una persona de la seva dignitat anés tant carregat com un bastaix, i que descansés i que alguns dels seus servents ja l’ajudarien a dur-la cap al monestir; però ell s’hi va negar totalment dient-los: “Jo perquè vaig carregat amb aquesta perola, com més paraules i consells vostres escolto, -us dic-, que voleu espoliar la meva glòria?. Vosaltres que penseu certament que les coses que davant dels homes són distingides i glorioses i amb tant d’honor considereu dignes; i us aparteu de tot el cel, i no sou justos estimadors de les coses. Perquè allò que és alt pels homes, és neci davant de Déu. Allò que considereu innoble, assoleix davant de Déu la veritable noblesa i la glòria.”.

Estefania de Rocabertí, va ser l’única filla, nascuda a Maçanet el 1530, quan tenia 22 anys es va prometre amb el seu cosí de tercer grau, Felip de Cervelló (1525-1554), fill de Felip de Cervelló i d’Isabel de Gualbes . Felip per accelerar la tramitació de la dispensa per consanguinitat anà a Roma, però va morir a Pisa a causa de la Pesta. D’aleshores Estefania va fer vot de castedat i va conèixer la beata mallorquina Joana, una dona reconeguda i virtuosa, amb qui va conviure, la qual la posà en contacte amb la Companyia de Jesús. El 1562 va morir el seu germà Felip i també això va ser un cop dur per ella. La seva mare però insistia en voler-la casar amb un membre de la noblesa i que deixés aquella vida d’oració, per això fins a la seva mort el 1564, no va parar de buscar-li pretendents. La seva mare li deixà el forn de vidre de Monistrol i la Quadra d’Anoia i que va renunciar a favor del seu germà Francesc pel preu d’una dot de 200 escuts d’or. Des d’ara intensificà la seva relació amb els jesuïtes de l’església de Betlem, i junt amb tres minyones anà a viure a una casa a la Rambla, quasi al costat de Betlem i feien una vida a l’estil monestir: oració, labors, obres de caritat, visitava l’hospital i rentava els malalts. El novembre de 1585 arriben a Barcelona els frares de Santa Teresa i funden el primer convent de carmelites descalços de Catalunya (Barcelona, 25 de gener de 1586). El fundador de la nova comunitat era el català Joan Jesús Roca i com estaven a la mateixa Rambla prop de casa seva, ben aviat es relacionà amb ells, va entendre les normes de la Regla i li va convèncer la manera de viure de les monges carmelites. Per això va promoure l’establiment de les carmelites descalces, venent-se el seu patrimoni per contribuir a la fundació.

El 13 de novembre de 1588, van arribar les monges carmelites a Barcelona, i l’endemà ingressava Estefania de Rocabertí, d’ara endavant Estefania de la Concepció, tot i que tenia cap a 58 anys, però abans ho havia ben reflexionat i demanat consell al seu germà Francesc que la visitava sovint. No va tenir problemes d’adaptació i va seguir l’estil i l’esperit de la mare Teresa de Jesús, i al cap d’un any hi va professar, convertint-se en la primera catalana de l’Ordre, tres minyones seves també hi van ingressar. Fou molt reconeguda i se li encomanaren feines de responsabilitat i la formació com a mestra de novícies i priora del monestir. Estefania va declarar en el procés de beatificació del basco-navarrès Ignasi de Loiola, (1595-1606) fundador de la Companyia de Jesús, perquè la seva mare Anna i la seva besàvia Elionor Sapila, com altres dames de l’alta noblesa catalana l’havien conegut, finançat, estat benefactores i devotes del sant en les seves estades a la ciutat. Estefania visqué al monestir 20 anys i va morir el 13 de gener de 1608, el seu cadàver va estar exposat i al convent van desfilar-hi molts amics i seguidors. No sobta que el seu biògraf sigui el seu confessor, el pare jesuïta, Pere Gil que va escriure el 1609: “Breve relación de la vida exemplar y santa muerte de dona Estefania de Rocabertí , dicha la madre Estefania de la Concepción”.

El tercer fill , Francesc de Rocabertí, nascut a Maçanet el 1532, era el petit i va tenir com els seus germans una formació i educació amb els millors mestres i consellers escollits per la seva mare. Va mantenir una estreta relació amb el seus germans, sobretot amb Estefania perquè vivien els dos a Barcelona. Es va casar amb Elionor de Peguera i de Roger, filla d’Alexandre de Peguera i Àngela Roger senyors d’Olost de Lluçanès i Moià. El 1562, va morir el seu germà solter, Felip Dalmau a Madrid i per successió havia d’heretar el seu germà Josep, però aquest degut a la seva condició de religiós franciscà, havia fet vots de pobresa i va renunciar a favor del seu germà, Francesc. Així Francesc era el nou baró de Cabrenys, aquest mateix any va ordenar un capbreu a Maçanet que constava de 50 actes. Volia aplegar l’herència paterna i materna en un sol patrimoni, per això el 1564, quan va morir la seva mare, va signar una concòrdia amb la seva germana, Estefania, que ella renunciava tots els drets, a canvi de rebre 200 escuts d’or. El 1570, estableix a Joan Lanta, prevere, un pati dit la “cort llarga”, que afronta amb la torre presonera i amb el castell o casa de dit senyor. En aquest temps aquesta família tenien casa a Perpinyà, Peralada i Barcelona on vivien, però els estius passaven temporada al castell de Serrallonga. A Maçanet el castell era un casal ja força abandonat que només en feien ús per signar algun document o convocar gent. Francesc, va fer testament a Barcelona el 29 de setembre de1582, davant del notari Onofre Alonso i va fer hereva universal a la seva dona, Elionor de Peguera (Elionor de Rocabertí i Peguera, nom de casada). Aquest mateix any ven la senyoria de Maçanet, als seus cosins, Guillem Sunyer de Gualbes i Elisabet de Roger i Vallseca, que tenien propietats a Calella i Corçà, i vivien al carrer dels Templers, a Barcelona. Per això es fa un capbreu a Maçanet, de 43 actes en català (1588-1593), a favor de Guillem Sunyer, que s’intitula: “Il·lustre senyor, donzell, doctor en drets, membre del Reial Consell en Barcelona populat, senyor dels castells de Cabrera i Massanet de Cabrenys”. Francesc va morir el 3 de novembre de 1589 a Barcelona, i seguint les seves voluntats fou enterrat a l’església de Santa Maria de Serrallonga, en la seva làpida a l’empedrat de l’església hi diu en llatí: “Aquí jau el noble senyor Francesc de Rocabertí l’ànima del qual descansa al cel. Amen. Va morir el dia 3 de novembre de 1589”. Amb la seva mort sine fills ni nebots es va extingir el llinatge dels Rocabertí de Cabrenys. La seva dona Elionor de Peguera, va prendre possessió el 15 de novembre, 12 dies després de la mort del seu espòs, mitjançant el seu procurador Claudi de la Nuça i de Montbui. Però en una acta signada a Barcelona el 2 de juny de 1598, fa donació de tots els seus béns al seu germà Bernat de Peguera, diputat del general per l’estament militar. El 25 de setembre de 1599, al castell de Serrallonga, Elionor declara: “Considerant els bons serveis del seu germà, en l’administració del patrimoni, com els seus ajuts en altres assumptes que ella ha necessitat a causa de la malaltia i de la seva avançada edat ha decidit desinteressar-se per les coses d’aquest món i de consagrar la seva vida a Déu i fa donació entre vius al seu germà Bernat de Peguera, del castell de Cabrenys i els llocs de Cabrenys, Palaldà, Montalbà i Fontanills, perquè en pugui disposar d’immediat, la donadora només se reserva lo necessari per el que li quedi de vida i la suma de 4.200 lliures barceloneses per fer-ne les seves lliures voluntats. Aquesta acta s’ha fet al castell de Serrallonga (Cabrenys), el 25 de setembre de 1599, en presència de Martí Soler, doctor en dret de Perpinyà ;de Miquel Candell, prevere de Girona i d’Antoni Augueró, rector de Serrallonga”.

Tot seguit, Bernat de Peguera, va prendre possessió de la baronia i tots els vassalls de Serrallonga i la Menera van anar al castell de Serrallonga a prestar-li homenatge i fidelitat, perquè a més de la senyoria, tenia la jurisdicció civil i criminal de la baronia. Es va fer una crida dient: “ Ara ojats tothom generalment que us notifica y fa saber lo il·lustre senyor don Bernat de Paguera, donzell, en la ciutat de Barcelona domiciliat donatari universal de tota la universal heretat y béns de la il·lustre senyora dona Eleonor de Rocabertí y de Paguera germana sua viuda relicta del il·lustre senyor don Francech de Rocabertí quòndam senyor de Cabrenys, dels llochs de Serrallonga de Montalbà, de Fontanills,y de Palaudà e altres termes tant com ha tenint, possehint, los llochs y termens predits y la universal heretat y béns de dit don Francesch de Rocabertí marit seu hipotecats tant per conservació de son dot y esponsalici y altres drets seus quant encara com a hereva universal de aquell ab benefici de inventari y altrament per sos justos y llegítims títols y en lo nom y només dita senyora mes expedients y convenients com la donatió. Que no sia persona alguna de qualsevol stament o condició sia que gose jurar los sants noms de Déu, nostre senyor, ni la Verge Maria y santes del Paradís sots pena y ban de star trenta dies a la presó y altra pena a dit senyor arbitraria. Item mana dit senyor que no sia ningun vassall ni habitant en lo present terme de Serrallonga y de Cabrenys que gose ni pressumesca de dia ni de nit, palesament ni amagada jugar ninguna manera de joch de cartes ni de daus sens llicencia del senyor ni fahentse los oficis divinals a ninguna altra manera de joch sots pena de 3 lliures. Item mana dit senyor que no sia persona alguna que gosi pescar en les aygues discorrent en lo present terme de Cabrenys, ni tenir en casa canastrells, barbols, filats ni altres arreus, ni tesures algunes que primer no sian vistes y reconegudes per lo batlle de dit lloch y terme sots pena de ban y de 10 lliures y les tesures perdudes. Item que ningú no gose posar cals ni metsines algunes en dites riberes y aygues de dit terme sots pena de 10 lliures. Item que ningú no gose cassar perdius francolins ni altra cassa sens llicencia de dit honorable batlle sots pena de 3 lliures . Item que ningú gose haviar los bous a pasturar ni altre qualsevol bestiar sens aportar qui guardi aquells sots pena de 3 lliures. Item per ordre de dit senyor que sempre y quan y totes vegades que serà posat so de via fors hagen de acudir y exir a dit so los vassalls y habitants de dit terme ab les millors armes tindran y acudiran hont dit batlle serà y seguir aquell sots pena de deu lliures per quiscuna vegada serà trobat fer lo contrari. Item que ninguna persona gose tirar de la spasa ni daga contra de altre sots pena y ban de 10 lliures o de star sexanta dies a la presó y altres penes al dit senyor benvistes segons la qualitat de les persones delinqüents. Item que no sia persona alguna que gose pastar ninguna manera de bestiar en lo present terme y herbatges de aquell mes del que les ordinacions e capitulacions ja està ordenat y permes sots pena de y ban de 10 lliures a la present cort aplicadores. Item que per los pecats publichs permet nostre senyor molts flagells sobre la terra, mana dit senyor que no sia persona alguna que gose ni presumesca estar amigat en lo present terme, ans be de dins deu dies se hage de separar y dexar la amiga sots pena de cent açots y exir de dit terme e de altre pena al dit senyor de justicia serà ben vista segons la qualitat de tals persones. Dita crida s’ha fet a la plaça pública de Serrallonga, per Bartomeu Burruga nunci i públic personer el 25 de setembre de 1599”. El dies següents va prendre possessió de Fontanills i Palaldà. Elionor es va retirar a casa seva a Barcelona a fer una vida religiosa, posseïa un luxós mobiliari i visitava sovint el convent de les Carmelites, on era priora la seva cunyada Estefania de Rocabertí. Però la donació dels dominis de Cabrenys, va ser rebutjada de bon principi pel reial patrimoni i llavors es va iniciar un seguit de plets i reclamacions de successió de part de parents de lluny, com els Vilana, Gualbes i la branca principal dels Rocabertí. També hi havia reclamacions de deutes i sembla que l’endeutament era un mal endèmic de la família. Bernat de Peguera es va casar el 1601, amb Elisabet Taberner, el 1602 obté el tractament de donzell, i el 1606, ja havia recuperat la senyoria de Maçanet, perquè la venda als Sunyer s’hauria fet a carta de gràcia, és dir amb pacte que el venedor es reservava el dret de tornar adquirir la cosa venuda.

Així el desembre de 1606, es fa un capbreu de 70 actes de tot el terme maçanetenc, Bernat volia recuperar antics drets i servituds feudals, i una part de les terres del Comú, però els maçanetencs ja feia gairebé dos segles que s’havien redimit de la jurisdicció civil i criminal dels barons i depenien de la batllia reial de Figueres. Va provar de fer passar el mateix arrasador que a Serrallonga, però aquí el poble en ple s’hi va oposar i també la Universitat, i el 10 de gener de 1607, es va signar una concòrdia en que es va prometre respectar els drets dels capbrevadors i els límits de les terres de la Muntanya del Comú: “Concòrdia i avinentesa feta entre Bernat de Paguera, donzell de la ciutat de Barcelona domiciliat, senyor del castell de Cabrera i Sant Martí de Massanet, i el cònsols i homes de Maçanet i sobre la capbrevació dels delmes i censos. Convocat y congregat el consell de dita Universitat i terme en lo lloch nomenat Reliquier o Comunidor amb virtut d’un privilegi dels reis d’Aragó i congregats los següents, Aniol Cortada i Jaume Cardona; cònsols, lo any present, Barthomeu Llobet; Josep Escofet; Anthoni Castell; Francesch Mas; Montserrat Roure; Francesch Roger, sabater; Miquel Cremadells y Coll; Jaume Gallat; Joan Serra; Jaume Dader; Martí Sunyer; Guillem Terrauba; Antoni Server, sabater; Jaume Miró; Pere Francesch Roure; Baldiri Cortada; Guillem Rufet; Felip Andreu; Llorens Massó; Barthomeu Falgarona, Joan Vinyes; Joan Pere de la Quera; Martí Cantenys; Gaspar Camps; Francesch del Trills; Damià Olió; Arnau Campana; Ciprià Bellvilar; Pericot de Tàpias i Joan Roger conseller i representant dels pagesos han pactat lo següent, que es redueixin els censos, tasques, els foriscapis, les exigències i la pau i quietud en l’administració del Comú”.

El Capbreu

A l’Arxiu del monestir de Sant Daniel de Girona, es conserven dos capbreus i altres documents dels barons de Cabrenys, perquè el 1689, van comprar la senyoria de Maçanet a Francesc de Ros i la seva muller Josepa de Sorribes. Un dels capbreus és el que tractem, consta de 70 actes redactades en català al castell de Maçanet, per Valentí Bussanya, capellà de Moià, procurador i home de confiança del baró; es va fer durant el mes de desembre de l’any 1606. La capbrevació començava amb el nomenament de part del senyor o un apoderat seu; d’un notari o un escrivà i es notificava a la comunitat pagesa mitjançant el despatx d’un cartell de mandat, d’una crida pública o bé d’un corredor. En les actes s’esmenten els béns, les seves característiques, llurs afrontacions, el preu que paguen per tenir-los i quan han de fer aquest pagament; per això són una font molt important de cara al coneixement de la societat i l’organització del territori.

Després de 400 anys molts noms ens han arribat als nostres dies, però perquè no hi hagi confusió, per delimitar un mas o un lloc hi posarem en parèntesi, el nom actual.

Joan Bosch, pagès, capbreva en favor de Bernat de Paguera, senyor de la baronia de Cabrenys, de Montalbà, Palaldà, Fontanills i castell de Cabrera i St. Martí de Maçanet, un hort a la horta d’en Prat, afronta a l’orient amb un camp den Coll, mediant una paret, al sud amb Jaume Vinyes i Pere Sot, a l’occident amb un hort de Pere Roig i amb en Tisot i a cers amb un hort d’Antoni Olivet.

Felip Andreu, reconeix un casalot y pessa de terra contigua dita el molí cremat, que afronta a l’orient amb el molí del castell, al sud amb Francesch Saguer, a l’occident amb el riu Major i a cers amb Antoni Castell migensant camí. Tambú un hort a la Vinyassa (prop de can Gallat). Acta fetra en el castell de Masanet per Valenti Bussanya, capellà de Moià a instància de Bernat de Paguera.

Aniol Cortada, pagès, té el mas de la Cortada (can Pitxó), que confronto amb el Graer i part amb un clos de Joan Saguer, i part en honor del Olivet àlias Cardona, al sud amb honor de Perafita (mas Olivet), a l’occident amb el mas Sapells (Costa de baix), que té Pere Costa, al nord amb Antoni Saguer que antigament es deia de benet camp. També una pessa de terra dita la Proheta que afronta a l’orient amb la borda i mas de la Cortada migensant l’aigua que baixa de la font de la Cortada, al sud amb el mas de Perafita, al occident amb la Cortada part i part amb en Torres y fa delme al senyor de Dos Rius, de cens 8 migeres de civada, i 3 quarteres de civada per Sant Miquel de setembre.

Josep Escofet, pagès té el mas de les Ribes (la Casanova), derruït y deshabitat, afronta a l’ E amb el camí que va a Figueras, part y part amb lo puig de Tinyoses, al S amb la riera de la Vila ponent amb los senyors de dit castell de Massanet mitjançant paret y a tramuntana amb dites parets y amb el camí que va a Figueras. També una pessa de terra en la qual ara és edificada la casa de Josep Escofet y on habita dit Escofet, afronta a l’E amb el camí que va a la cabanya den Castell, y amb el rec del molí de les Ribes y a l’ O amb na Duga y de las Domas part y part en honor den Roure y al N amb el camí que va a Figueres. També el mas Vilardell.

Francesch Seguer, pagès té el mas Puig de Bordarons derruït y deshabitat que afronta a l’ E amb les terres del Balló, mitjançant riera, al S amb les terres del mas de la Riera part y part amb el serrat de la Olmella y part amb la ribera del mas Portell, a l’ O amb el mas Cros y al N amb el mas Cros y part amb l’hort de l’Olla que és del mas Badal. Una pessa dit l’hort den Prat,que afronta l’ E amb el camí que va al Mas, al S amb el camí que va a la casa de Jaume Joan Saguer y a l’ O amb el camí y al N amb Jaume Vinyes. Un camp prop del Grier que afronta a l’ E amb el camí que va a la casa de l’Olivet, al S amb Aniol Cortada y al N amb en Castell.

Jaume Joan Saguer y Joan Noell, que en temps de noces entrà en lo mas Vilargran y del Saguer amb Maria Anna, esposa sua y Marianna hereva y senyora y propietària dels masos infrescrits. Lo mas Vilargran (can Saguer), el mas de la Riera, el mas Verdaguer, el Masdevall, el mas Pujol, el mas Camp, el Masdemont, los quals masos afronten tots junts a l’ E amb Josep Escofet y amb el mas Vilardell y amb honors den Roure, amb la Figuereda y pujant a la font de n’Ofriu, amb el puig de Miquel y passa per la Costa de Joan, amb la verneda de Femades, y al N amb honors del corral den Quera, fins al collet de Fornills y també afronten amb honors de y amb la Rabassada y amb honors de Joan Serra part y part amb Francesch Llobet y part amb el mas Saris den Roure y part amb pla de Róssa y amb la Rabassada y amb honors de la masada del mas Costa de Falgueras, amb la Cortada y amb el camp den Aniol i Vinyassa de Jaume Gallat y amb la Fornaria y amb l’estanyol de dit Roure. Una vinya a la Creu. Una pessa dita lo camp del Ferrer afronta a l’E amb el mas Ponter, al S y O amb Montserrat Roure y al N amb el bosch de las Gargantes. Una pessa al clot de Fornills que afronta a l’ E i S amb Francesch Llobet y a l’ O amb en Serra y al N amb la hera de Joan. Una peça anomenada la Gatina al camí que va del mas Davi al mas Portell, afronta a l’ E amb el Sarís, al S amb lo mas Daví, a l’ O amb el clot den Prat y al N amb el mas Portell. Una pessa dita puig de Miquel, afronta a l’ E amb el mas Ponter, al S amb el Masdemont, a l’ O amb el pla de Bola que és de dit Saguer y al N amb el camp de Femades. Fa per tot 3 lliures, 4 gallines y delme.

Montserrat Vergés, pagès té una vinya en el lloch de Costabella que afronta a l’ E amb la vinya de Joan Sènia, al S amb Francesch Roger, a l’ O amb Pere Costa y al N amb la ribera del Pi. Fa delme.

Joan Francesch Josep Llobet i Saguer, pagès, reconeix el mas Fossimanya de dalt y el mas Fossimanya de baix. Una pessa dita las Comes, afronta a l’ E amb Joan Olivet àlias Cardona, al S, amb dites pessas de dits masos y al N amb l’Olivet àlias Cardona. També el mas Prat pel monestir de Sant Pere de Rodes. Dues pessas dites una Bruguera y l’altra Closa, la primera és al mas Prat y la segona al mas Vilardó que té pel prior de Panissars. Una vinya al pla de Sureda. Un hort en el lloch del Brull, afronta a l’ E amb el camí, al S amb el rec del molí del castell y al N amb el camí. Segons una acta feta per Anna de Rocabertí a Peralada el 22 de març de 1544 pel notari Gaspar Thió. Paga per tot a Nadal ,18 sous, 2 gallines y delme.

Antoni Olivet i Joan Llobet, pagesos, tenen una pessa de terra a la hera de Joan, que afronta a l’E amb la font Canañada per un serrat amunt, al S amb una roureda que és sobre el coll de Rocasinta, a l’O amb una fonteta y serrat amunt fins a la hera de Joan y part amb lo camí que se va a Frausa, i al N amb la ribera que d’aquí en amunt tenia la vila. Fa 2 sous y delme.

Joan Sènia, pagès, té un hort en ellloch del torrent del Vilardell que afronta a l’ E amb terres del mas Vilardell, a l’ O amb un hort den Castell y al N amb l’Escofet. Fa delme.

Joan Roger, sabater, té el mas anomenat Mas, amb les seves terres. Una vinya dita de la Creu que afronta a l’E amb el camí de Figueras, al S amb honors del mas Baix, a l’ O amb el puig de la Guiardiola y al N amb lo dit mas y vinya den Saguer. Fa 2 sous y delme.

Anna Quintana, viuda de Baldiri Quintà, té los masos Davi de mont, mas del Quintà, el mas Perer, una pessa dita la Fontanella y de tot plegat fa delme dels esplets.

Però la donació de tot el patrimoni al Vallespir, que li havia fet la seva germana, Elionor, no va ser prou clara y va ser rebutjada pel reial patrimoni i també Bernat es va haver d’enfrontar durant anys a plets de part dels Rocabertí, el convent de les Carmelites, els Vilana i els Sunyer per deutes.

El 1619 encara no havia reconegut els feus ni pagat els drets per això tenia confiscats els dominis de Palaldà i Serrallonga, cosa que no va fer fins el 1622. La seva filla i hereva, Eulària de Peguera i Taberner es va casar el 1617, amb Felip de Sorribes i Peguera d’una família noble de Berga i aquesta va cedir en testament al seu marit el 1627 tots els seus dominis i va morir a Barcelona. Així Felip de Sorribes era el que administrava els béns: “ El 22 d’agost de 1628, Feliph de Sorribes y Rovira asensa a mossèn Simón Roger, rectors dels Horts un bocí de pati del castell de Massanet per fer cuyna y li dóna per això tres parells de capons de entrada y s’encarrega de pagar 2 rals cada any per Nadal com consta en poder de Jaume Teixidor, notari de Prats de Molló”. Felip fou un personatge important, membre del Consell de Cent; cònsol a l’Alguer, va participar en el setge de Salses i conseller en cap de Barcelona el 1645; a Maçanet tenia de procurador a Josep Escofet, sembla que va morir el 1650. El seu fill i successor Josep de Sorribes i Peguera, es va casar el 1651, a Perpinyà amb Teodora d’Ortafà. El 1655, durant la guerra entre França i Espanya, el govern francès li va confiscar els béns i cedits a Pere Morell, sagristà major de la catedral de Barcelona i que no va recuperar fins el 1659 amb el Tractat dels Pirineus. Va morir a Perpinyà el 1672 i va ser enterrat a l’església de Serrallonga: “Fonch enterrat lo Senyor Joseph de Sorribes y de Peguera en la Iglesia parrochial de Nª Sª de Serrallonga en la tomba de sos passats. Assistiren en lo enterro sept capellans, perquè en Perpinyà ahont ell morí se li feran grans sufragis”. La seva dona Teodora, entre el mes de desembre de 1672 al gener de 1673, va fer inventari de tots els béns de l’herència a Perpinyà i al castell de Serrallonga i va morir el 1679 : “Fonch sepultat lo cadàver de dona Theodora de Sorribes y d’Ortafà dintre la Iglesia parrochial de Santa Maria de Serrallonga en la tomba de sos passats ab assiostencia de vingt preveres. Se deix un aniversari anual com consta ab lo tespament de son marit don Joseph de Sorribes. Ita est Miquel Boxeda, prevere y curat de Serrallonga”. Els va succeir la seva filla Josepa de Sorribes que es va casar el 1673, amb Francesc de Ros, i el 1689 van vendre la senyoria de Maçanet a les monges del Monestir de Sant Daniel de Girona. Els Ros van ser barons de Cabrenys, és a dir van posseir els dominis al Vallespir fins a la Revolució Francesa.

Pere Roura i Sabà