LES FEINES D’ABANS AL BOSC

Editat per la festa d’hivern del 2020

Per Pere Roura i Sabà

 

El bosc és un dels elements més importants i significatius del paisatge; és un espai propici a la solitud, a la reflexió i al coneixement de la natura. També podem dir que és el producte de l’annexió de tota una colla de fonaments. Primer, l’element vegetal que determina el color dominant i el grau de claredat o foscor que regna sota la coberta vegetal. Segon, els elements naturals no vegetals; roques, cims, penyes, grescos, clots , riberes, fonts, balmes... I tercer la mà de l’home que ha anat conformant el bosc a la seva manera, tallades, replantacions, parets i feixes pel conreu, places carboneres, barraques, camins.

Bosc de suros de la pedra dreta

Avui el bosc ocupa gairebé tot el terme maçanetenc, des dels anys seixanta l’abandó dels masos i conreus ha motivat la progressiva expansió del bosc, que ha envaït els centenars de feixes esglaonades i els camps erms fins a ocupar més del 80% del territori. La vegetació és molt variada i ve marcada pels considerables canvis d’altitud. A la part baixa, fins als 500 metres, hi domina el suro, acompanyat de l’alzina i l’arboç, amb un sotabosc de ginestes, brucs, estepes, ginebres, argelagues, argentines, aritjols, timó i farigola. Continua l’alzinar, amb claps de roure martinenc, i les castanyedes que arriben fins als 900 metres. Més amunt, a la banda de Les Salines, dintre l’espai protegit del PEIN, apareix el pi roig i el faig, amb alguns roures, freixes, grèvols, bedolls, aurons i zones d’avellanosa. El clima i el rocam fan que als cims més alts només hi visquin ginebrons, càdecs, ginestes, brossa, falgueres, camamilla, matafocs, líquens i pastures. A Oliveda; Fontfreda; els Vilars i Tapis alternen l’alzina i el pi amb claps de castanyeda. A la muntanya del Fau i a La Gavarra,  hi trobem abundància de pi blanc i pinassa i alzinar amb sotabosc de grèvols, teixos, càdecs i llistó i a dalt la carena els espinosos coixinets de senyora. Els riberals estan poblats de verns, pollancres, freixes. boixos, gatsaules, platanes, àlbers, noguers, joncs i falgueres. En els darrers anys l’aprofitament silvícola ha comportat una abusiva replantació de pi en els camps abandonats, com a fet curiós hem de dir que fa cent anys el pi només estava radicat a la part alta del Fau i al Rimaló; des de llavors les plantacions successives han originat pinedes al Pla de la Creu; Pla de la Llebre; Coll de les Cordes; Fussimanya; El Belló; La Solana d’en Mas; Can Saguer; Oliveda i Fontfreda.

Avui a grans trets podem dir que la massa forestal al nostre terme es reparteix en: Alzina (35%); Suro (25%); Castanyer (15%); Pi (10%); Bosc de ribera ( verns, pollancres, freixes) (5%);  Faig (3%) Roure (3%); Altres (4%).

Des de l’antigor el bosc, ha estat un important mitjà de vida per als maçanetencs, que han explotat els seus recursos naturals de diverses maneres. Les aglans, les castanyes, les fages i la rama han servit d’aliment per al bestiar, mitjançant la pastura. A més dels llenyataires, que proporcionaven la fusta per escalfar la llar, el bosc generà d’altres oficis com els vescaires, que obtenien el vesc dels grèvols; els serrabigaires, que serraven in situ les bigues i els cairats per a la construcció; els artigaires, que arrencaven el bosc per fer terra de conreu; els que feien rabasses de bruc per a les pipes ; els llevaires que arrencaven el suro; els carboners que feien el preuat carbó i els traginers, encarregats del transport. 

Però qui era la gent que es dedicava a aquestes feines?. Hem pogut comprovar que fora dels traginers; vescaires; serradors i alguns carboners que aquests si que només exercien el seu propi ofici, la gran majoria feien diverses feines al bosc, com tallar, esporgar, estassar, fer carbó o ratllar i llevar suro; es tracta dels bracers; treballadors; jornalers; bosquerols, llenyataires i també molts pagesos a l’hivern, amb la reducció de les tasques agrícoles, els treballs al bosc emparaven l’economia camperola. Hi ha una dita que ens recalca “home de molts oficis, pobre segur”. Si preguntéssim als maçanetencs si ells mateixos o bé un familiar en alguna etapa de la seva vida han treballat al bosc, trobaríem ben poques persones que no ho haguessin fet.

Des d’ara en aquest llibret que teniu a les mans explicarem sobretot aquestes antigues feines desaparegudes que tenim constància mitjançant els documents o bé per haver-les viscudes i que s’havien fet en el nostre terme sense oblidar els pocs treballs que encara s’hi mantenen.

Castanyer del Mas

Els vescaires.- Eren els que obtenien el vesc de l’escorxa dels grèvols. El procés consistia en tallar les tronques i branques dels grèvols i posar-les en remull un parell de setmanes llavors s’estovava l’escorxa i després amb una eina, la deutadora se la feia desprendre  i dessota apareixia una substància molt enganxosa(vesc), que servia per capturar ocells. La fusta que és molt resistent a l’aigua s’utilitzava per fer tanques, estaques i mànecs d’eines; també com és una fusta molt combustible, les branques més primes un cop sense escorxa a tall de candela  servien per a fer llum i se’n deien falambous. Prop del mas de La Catarra i a la vora del Clot de les Gargantes hi havia les basses del vesc i durant el segle XVII la Universitat les va arrendar als que feien aquesta feina. El 1603 els cònsols Josep Escofet i Montserrat Roure van anotar als llibres del Comú:  “tinch rebut dels vescayras per los grebols dels Carregadors una lliura y 12 sous”. En altres contrades on abundava el vesc, una planta parasitària dels pins i pollancres, que fa uns fruits rodons blancs molt enganxosos, els vescaires obtenien la substància d’aquestes boletes. Per això hi ha un embarbussament que diu : “visc al bosc, i busco vesc; i visc del vesc que busco al bosc”.

Anar a la llenya i a la fullaraca.- A les cases el foc, servia per escalfar i també per coure el menjar encara que això també es podia fer als fogons, però sempre es necessitava el caliu del foc. El foc encès es mantenia tot l’any i a l’estiu es conservava el caliu i només s’abrandava amb llenya al moment de cuinar. Per això calia tenir sempre llenya per cremar, anar a proveir-se d’aigua i llenya, era sobretot una de les feines diàries de les dones. Almenys calia anar a la llenya una o dues vegades per setmana, sempre per arreplegar llenya es necessitava el consentiment del masover o guardabosc d’aquella propietat, sovint s’aprofitava el que deixaven després de tallar un bosc, esporguilles, branqueta, bruc, ginesta i algun buscall, tot plegat llenya de poc gruix. Sempre es mirava de fer una barreja de llenya, una part que servia per encenall i l’altre més grossa per cremar. És d’admirar aquelles dones tant valentes i sofertes que portaven feixos que anaven dels 30 als 60 Kg. i a vegades fins a una hora de camí. Per anar a la llenya calia portar un podall o un picassó, un sac per l’esquena i un parell de cordes.

Gairebé cada família engreixava cada any un o dos porcs per proveir el celler i per mantenir netes les corts d’aquests animals i espesseir el fems calia que tinguessin sempre un bon jaç a vegades fet de pallons de blat de moro quan n’hi havia, però el més corrent era anar a arreplegar fullaraca amb un sac cap al bosc i al nostre poble normalment era de suro, alzina, roure o castanyer. També això solia ser una feina encomanada a les dones i a la mainada; aquesta feina consistia en escombrar el terra amb una branca o escombra de bruc i fer pilots, llavors ensacar i lligar bé amb un cordill. Per aprofitar el viatge era corrent portar-ne dos sacs que ben pitjats ja no eren tant lleugers com pot semblar.

Collir aglans i castanyes.- Per complementar l’alimentació dels porcs i conills les aglans eren un recurs del bosc prou aprofitador i reconegut, perquè s’ha comprovat que la carn de porc que ha menjat aglans té més bon gust. A la tardor i fins al gener és el temps de recollir les de roure, d’alzina  o bé de suro, les darreres solen ser més grosses i la seva mida depèn molt de la pluja que ha caigut durant l’any. Es diferencien per miquelenques, les que maduren per sant Miquel (29 de setembre); les martinenques les que ho fan per sant Martí (11 de novembre) i darrerenques que ho fan ben entrat el desembre. Una bona anyada de glans representa grans beneficis pels animals del bosc i pel bestiar, és bonic i fa goig de veure el terra farcit d’aquests fruits sota un suro o una alzina de bona talla. Solien anar a l’aglà les dones i la mainada, amb un sacotell i quan en tenien un viatge cap a casa. En temps de molta necessitat i fam també n’havien menjat la gent torrades al foc o bé bullides. Hem pogut comprovar que al segle XVIII alguns homes de Tapis n’anaven a vendre a Sant Llorenç de Cerdans. Hi ha les expressions que diuen: donar una gla per fer cagar un roure és a dir fer un obsequi o un petit favor amb la intenció d’obtenir un benefici molt superior. I fer un pet com una gla, morir-se o arruïnar-se sobtadament, sofrir una desfeta ràpida.

Clapada de pinatells

Durant el mes d’octubre i fins a mitjans de novembre és el més propici per anar a collir castanyes, les de castanyer de llei o d’empelt eren més apreciades pel seu gust i mida grossa i es cuidaven ja només per la producció d’aquests fruits, es solen trobar a prop dels masos i es tracta d’arbres venerables per la seva mida i  s’ha tingut cura que el brancam hagi crescut en amplada aixíha estat més fàcil batre´l; en canvi les castanyes que provenen de castanyeda o perxada solen ser més petites. Eren molt reconeguts per la seva mida i producció els castanyers de la Quera, dels Quintanells, de la Solana, dels Vilars, del Roquet, del Roïs i del mas Roger. Anar a collir castanyes era una feina encomanada a la mainada i sobretot per la típica castanyada de Tots-Sants; proveïts d’un sacotell o una coixinera, es tractava d’anar collint i trepitjar els pallons per extreure les castanyers que encara hi estaven enganxades. Avui les mengem torrades a la panna però antigament encara que també se’n feia alguna torrinyada  es menjaven bullides amb una branqueta de romaní i llor. Una bona anyada de castanyes també és molt bo pel bestiar i els animals del bosc.

Tan per anar a collir aglans o castanyes calia el vistiplau del guardabosc o propietari, perquè  eren un bon recurs del pagès per l’aliment del bestiar i l’humà. Les ovelles, cabres i porcs pasturaven al bosc i aprofitaven molt aquests fruits. En els arrendaments antics, els propietaris es reservaven un o dos porcs a l’estaca, això volia dir que el masover havia de mantenir-los de franc i en temps de glans  tenir-los lligats amb una corda o cadena i anar-los canviant de lloc al bosc perquè es poguessin menjar les aglans. El 1758, Benet Azemar amo de can Llaona en l’arrendament que fa del seu mas a Isidre Sala hi consta: “ que dit arrendatari sie obligat a engrexarme un tocino de estaca cada any o bé dexarme cullir les aglans per engrexarlo” . Els pagesos també n’arreplegaven i les guardaven en gran quantitat a les golfes o a la pallera del mas per a l’alimentació hivernal del bestiar. Dites: fins que els castanyers siguin florits, no treguis robes dels llits i també uns treuen les castanyes del foc i els altres se les mengen.

Els serradors.- Eren els que serraven la fusta al bosc i també pels pobles i cases de pagès, també s’anomenaven serrabigaires perquè amb la serra quadrejaven bigues; cairats i llates. El diccionari Alcover-Moll ens explica la seva feina: “ Els serradors de bosc es dediquen a tallar amb la serra de dues mans les fustes grosses col·locades horitzontalment damunt la pollina, que és un conjunt d’un cabiró de quinze a vint pams de llarg, articulat amb dues cames de vuit o deu pams, amb les quals forma un trípode o cavall. La cua o extrem inferior de la pollina descansa a terra, on queda fixada mitjançant grosses pedres o fustes que s’hi posen al damunt per impedir que s’alci. Sobre el cap o extrem gros de la pollina es lliga un extrem del tronc que s’ha de serrar, l’altre extrem del qual avança damunt el buit; sobre el tronc es col·loca dempeus el cabrer, que és el serrador que maneja la part superior de la serra agafant-la per la cabra; a terra se situen un o dos renaders, que són els serradors que manegen la part inferior de la serra, anomenada renard  ”. El cabrer era el cap de colla i el que dirigia la feina i també era el que llimava les serres quan convenia i les entrescava, és a dir decantar les dents una ençà i l’altra enllà, per tal què l’acció de l’eina sigui més eficaç.

Coronant la pila d'un fornell el 1956

Els serradors a més de serrar arbres a bosc tan per fusta com per llenya, també treballaven pels fusters i particulars que tinguessin quelcom per serrar i si calia anaven a buscar feina als pobles veïns pregonant els seus serveis. Els fusters, perquè s’assequés i fes de més bon treballar, els tenien preparada des de temps  la fusta per serrar bigues. Anaven armats amb llargues serres i xerracs de dues mans, solien anar de dos amb dos i sovint parents entre ells. Les èpoques de més feina per aquesta gent, anava molt lligada amb els creixements demogràfics és a dir quan hi havia més demanda de fusta per a la construcció i mobiliari; durant els segle XVII i XVIII és quan hi ha més activitat tan pel que fa a la fusta com per llenya o carboneig. Les fustes més apreciades eren les de roure per al bigam i el noguer, el faig i l’arbre blanc pels mobles. Llavors a la muntanya de Les Salines el roure hi era molt abundant. Les primeres notícies que tenim de serradors al nostre poble són de darrers del segle XVI  quan s’hi estableixen molts immigrants procedents d’Occitània i entre els quals hi ha molts serradors. Aquest fet deuria ser molt comú a tot Catalunya a jutjar per la fonètica d’una cançó molt antiga que els cantava la mainada tot anant-los al darrera per fer-los enfadar: Serrabigaire/ me’n voli faire/ per guanyar/ qualcun dinaire/serrabigaire/ me’n voli fer/ per guanyar/ qualcun diner. La feina de serrador era molt dura, i per recuperar energia bevien molt sovint per això hi ha la dita: La botella i el tascó,fan el bon serrador.

En la documentació hem trobat els serradors: Jaume Hietja (1623); Pere Balot (1644); Joan Balot (1650); Joan París (1650); Pere de Peyron (1666); Francesc Delnegra (1666); Antoni Planols (1668); Miquel Xic (1670); Esteve Crausi (1670); Pere Maixú (1670); Joan de Rodó (1680); Joan Boer (1680); Joan Puig (1680); Josep Dobaros (1687); Miquel Laquica (1688); Nicolau Sirer (1689); Joan Labrossa (1689); Pere Costa (1695); Marià Marcé (1695);Joan Puig (1699); Josep Daunís (1702); Antoni Audet (1715); Jaume Mauret (1716); Pere Carbonell (1820); Josep Cantenys (1820);Antoni Rigall (1822); Jaume Cantenys (1824); Andreu Budó (1825);Jaume Budó (1825); Joan Llaona (1825);Baldiri Vilanova (1829); Antoni Budó (1839);Pau Cumbriu Faig (1893).

Els artigaires.- Una artiga és un tros de terra anteriorment cobert de bosc o erm, on s’han tret els arbres i s’ha arrabassat profundament cremant l’arbúcia i amb la cendra escampada que serveixi d’adob i així preparada sigui apte per al conreu. Els que feien artigues s’anomenaven artigaires, però no era un ofici sinó una feina dels bracers, jornalers o treballadors que no tenien terra pròpia, eren una gent  necessitada i arrendaven un tros de bosc o erm per cultivar, normalment el tractes eren de donar cada any una petita part de la collita al propietari. En el transcurs del segle XVII es van fer moltes artigues per plantar vinya mitjançant el contracte de “rabassa morta” i al XVIII i XIX més que tot es conreaven  hortalisses, lleguminoses i trufes. Per fer una artiga calia primer treure els arbres, que no solien ser molt grossos perquè els propietaris se’ls reservaven, per això s’havien de tallar amb la picassa i després arrencar la rabassa i les arrels amb el magall; se seguia després amb l’arbúcia. La llenya es guardava pel consum de casa i l’arbúcia s’ajustava fent-ne uns pilots anomenats compostes, primer la rama, després la farda i per sobre les gleves girades amb les arrels i la terra enfora i s’encenia. Allò podia cremar fins un parell de dies i quan era ben cuit i apagat escampaven aquella terra cremada; cendra i serradís perquè servís d’adob. Però calia passar-hi el  rampí per treure els tisots. Després qui disposava d’un animal hi passava la llaura i el rascle per engrunar les terrosses ; però el més corrent és que ho fessin ells mateixos, sense ajuda amb la fanga i l’aixada. Per fer l’artiga es mirava que fos un lloc planer i prop d’una font, bassa o una ribera per poder regar, però en realitat això sempre depenia de la voluntat del propietari i sovint calia fer una paret seca de pedra per aplanar la feixa, avui anant pel bosc moltes de les parets que trobem, són el rastre d’antigues artigues. Les artigues solien ser lluny, pensem que el Comú arrendava terra per artigar a l’entorn de la capella de les Salines on s’hi feien trufes que eren molt apreciades, inclús n’enviaven cap a Figueres. Fa més de cent anys el meu avi menava una artiga sota la casa de La Forestal, l’Artiga d’en Casals on hi sembrava trufes que podia regar gràcies a una petita deu.

Dau de ruscles de suro

Dogues i cescles.- Una doga o duella és cadascuna de les peces de fusta que juxtaposades formen el cos o ventre d’una bóta, tina, semal, galleda o cubell i estan unides per cèrcols. Les dogues eren de roure o castanyer, per fer tines que calia una fusta de més gruix i resistent s’emprava el roure i per les bótes i atuells més petits s’alternava el roure o el castanyer però sobretot aquest darrer que era més abundant i una fusta de més bon treballar. Els cescles, sescles o xescles són els cèrcols de bóta o d’altres recipients de dogues i s’usava el castanyer per ser d’una fusta molt manejable. Els xescles es fabricaven amb els tanys o brots del castanyer fent una cara plana al tany, o partint-lo de llarg a llarg pel mig, i fins en alguns casos, partint-lo també de llarg a llarg en quatre trossos.  Dogues i cescles anaven a proveir els obradors dels boters , en el transcurs del segle XVII a Maçanet hi havia alhora sis tallers de boter funcionant i que tenien la fusta molt a l’abast, perquè llavors abundaven els roures i castanyers. Per dessota del mas de la Solana d’en Vinyes encara es conserva el nom de Bosc de les Dogues. Molts bosquerols de Maçanet i encara més de Tapis eren alhora carboners, cesclaires i duellaires; també venien els seus productes a altres pobles. La gran demanda de fusta va fer que els propietaris fessin noves plantacions de castanyer  a manera de perxada. En els llibres parroquials els que feinejaven a bosc gairebé sempre els registren com a treballadors, jornalers o bracers només hem trobat : Benet Tutau, sesclayre (1820); Andreu Bigas, sesclayre (1823) i Josep Puntonet, sesclayre (1839). En un inventari de 1772 , fet per Anna Donés viuda de Jaume Pumarola, boter hi posa: “400 peces de fusta de castanyer per fer botes que encara són a bosch”.

El 1773, els germans Miquel, Joan i Martí Darnés ,bracers declaren que durant 12 anys van tallar fusta per “fer duella” a les partides de bosc del Comú a Fussimanya; Puig del Mig; el Balló tirant al Forcat de les Aigües que es desprenen de Coma Fosca i Pla Joanal. També aquests mateixos havien fet duella  al Puig de Miquel; Clot del Barracó; Pla de Bola i Mas d’en Serra.

El pasturatge.- Engegar el bestiar a bosc ha estat i encara ho és un bon recurs per als pagesos i pastors per alimentar els seus ramats. Les cabres, ovelles, vaques i també els porcs es mengen gairebé tota la vegetació que neix al bosc i a la muntanya: romegueres; hedra; aritjols; argelagues; ginebrons; fonolls; bolets; glans de roure, d’alzina, de suro; castanyes; fages; argelagues; brucs; fenàs; trepadella, blets; herbes aromàtiques; fulles d’arbre... Els ramats pasturaven el sotabosc i el transformaven en productes alimentaris de qualitat, carn i llet i també llana i pell. Abans quan a gairebé cada mas hi havia ramat els boscos eren sempre nets a manera de devesa, el bestiar feia la funció de desbrossadora natural, una feina que cap màquina seria capaç de fer,  i en aquest aspecte de neteja guanya de llarg la cabra que s’enfila i menja gairebé de tot; alhora els camins estaven ben fressats i mantinguts; també els seus excrements serveixen d’adob i beneficien la regeneració d’herbes i plantes. Les cabres estaven maleïdes per molts propietaris que no els deixaven entrar als seus boscos perquè es menjaven els brots d’arbres joves i els plançons nous. A la tardor i fins el mes de febrer menaven a bosc també els ramats de porcs de 30 a 50  perquè mengessin les aglans i castanyes així asseguraven l’engreix hivernal dels porcs destinats al sacrifici i el pes ideal per a la venda era de 70 a 90 Kg. La feina de vigilar la porcada s’encomanava a un adolescent, el porquer o porquerola una feina tinguda per desagraïda. Els porcs petits quan ja tenien 3 o 4 mesos els venien a la gent del poble per a l’engreix i consum particular, eren els anomenats: porcells, godalls o gallastres i els grossos els compraven els negociants i carnicers. En cas de mal temps, pluges o neu quan el bestiar no podia sortir a pasturar i el menjar escassejava, per sortir del pas els pagesos, sortien a bosc a buscar feixos de rama, o sigui d’hedra o branques d’arbre amb les seves fulles. El Comú de la Vila va arrendar durant quatre segles les pastures de la Muntanya (Les Salines; Les Palomeres; La Solana i Les Vernedes) els contractes incloïen  les herbes, glevers, boscos, aglans, fages, castanyes i tota mena de fruits; i els arrendataris solien ser grans propietaris d’ovelles, cabres i vaques.

Dues dones i un home carregats amb feixos de llenya (1915)

En un cens de bestiar de llana i cabrum del 1773 de l’Alt Empordà fet per al proveïment de la Foneria Reial de Sant Sebastià de la Muga podem veure l’abundor d’aquest bestiar que hi havia en el nostre terme i la gran quantitat de pastures que necessitaven per a la seva alimentació:  A Fontfreda, hi havia 228 cabres i 320 ovelles. Tapis, 538 cabres i 1.522 ovelles. Oliveda, 443 cabres i 307 ovelles. Sant Pere dels Vilars,  275 cabres i 187 ovelles. Maçanet, 1.746 cabres i 4.108 ovelles.

Les tallades de bosc.-  Tallant els arbres del bosc s’obtenien els productes més preuats: la llenya, la fusta i el carbó. La temporada de tallar començava pel setembre i acabava a l’abril, ja que és el temps que els arbres no saben i tenien molt en compte la lluna perquè la fusta tallada en mala lluna es corca, mentre que la tallada al seu moment dura molt més temps ja es diu: “arbre que perd la fulla/ talla’l amb lluna vella/ arbre que la conserva/ talla’l amb lluna tendra” . I també: “per la lluna vella de gener/ talla la fusta el bon fuster”. L’encarregat de tallar els arbres al bosc s’anomena tallador o picador i a més de tallar havien d’estassar; esbrancar; trossejar; esporgar; estellar; xerracar a les mides; desemboscar la llenya i en cas de carbonar fer l’emborrim. S’estimava que un coble de talladors (2 homes); havien de tallar de mitjana en una jornada de 8 hores i no destorbant-se amb altres feines, 6 metres cúbics de fusta d’alzina en buscalls de més d’1 pam de gruix i 4 o 5 pams de llarg. Quan hi havia molt de bosc per fer, la colla de talladors la formaven quatre o cinc homes, cadascun amb una certa especialització encara que tots sabessin fer totes les feines; sovint eren els homes que vivien el mas de dintre la propietat que es tallava o d’un mas proper. Ja que normalment tornaven a dormir a casa, cadascú portava el cabàs o sarró amb el menjar i el beure que l’escalfaven allà mateix. Abans de tallar un bosc, calia saber com es trauria la llenya o fusta ; per això  calia estassar els camins o obrir-ne de nous per portar la producció cap el carregador. L’arbúcia de brucs i ginestes s’aprofitava per fer feixines per als forns de pa.

 Les eines del tallador, eren la picassa, el xerrac de dues mans, el picassó, el podall, l’estassabarders i la cabra. Per abatre un arbre segons el seu gruix es podia fer amb la picassa o amb el xerrac. Amb la picassa grossa es fa primer l’entalla per donar la caiguda i després es pica per l’altre costat. Quan es fa amb el xerrac també es fa l’entalla amb la picassa i s’ataca amb el xerrac de dues mans per l’altre costat. Si l’entalla no ha estat ben feta el xerrac pot quedar enganxat o rebregat. Per fer bé l’entalla, primer s’ha de veure la caiguda de l’arbre, que ve donada per l’alçada de l’arbre, el pes i la distribució de la brancada. L’entalla s’ha de corregir si es veu que en caure l’arbre en pot fer malbé de petits o pot quedar estintolat amb un altre del costat, ha de ser estreta i arranada a terra per a perdre el mínim de fusta i també perquè un arbre tallat arran rebrota amb més força i amb unes besses que pugen més dretes. Un cop els arbres són a terra caldrà primer esbrancar-lo i tallar els troncs que siguin aprofitadors i ajustar la llenya o fusta cap els camins o carreteres perquè siguin fàcils de carregar, cada dos o tres arbres abatuts calia esmolar les eines amb la pedra o bé amb la llima en cas d’oscar-se, cosa que s’aprofitava per fer el traguinyol o un cigarro. La treta dels socs es feia a coll i els de menys gruix es feia amb dos pals creuats a les espatlles i encavallant damunt els buscalls amb l’ajuda d’un company, així es podia portar un embalum de fins a 60 Kg de llenya. Els socs més grossos s’arrossegaven amb matxos i quan el terreny era molt accidentat s’estimbava la fusta fins on convenia. 

El suro conegut com la pubilla

 

Per tallar un bosc hi havia diferents opcions, una era que l’amo ell mateix fes d’empresari i contractés al masover o a alguna persona de confiança amb el tracte de pagar-li una quantitat de diners segons el pes de la fusta obtinguda és a dir un tant per càrrega o tona, o bé a jornal pagant-li la setmanada. I acabada la campanya l’amo es venia la llenya o fusta a algun particular o negociant. Però el més corrent era que es donés a fer campanya a un negociant amic, de confiança i que aquest s’encarregués de tot posant-hi els jornalers necessaris a canvi l’amo rebia del negociant un tant per unitat de pes que se’n treia (càrrega, quintar, tona) és a dir a preu fet . Alguns propietaris desconeixedors del temes forestals que no s’ocupaven gaire dels seus boscos i anaven justos de diners feien el tracte a bell ull que consistia a establir, prèviament a la campanya, un preu total que el negociant pagava a l’amo a canvi de tots els arbres que pogués aprofitar. En els contractes a preu fet es feia pel sistema d’aclarida, osiguise solia marcar els arbres per tallar els més grossos i vells, cosa que feia el guardabosc o masover i deixant els petits i rebrots perquè el bosc es regenerés. Això representava que es tallava un terç i es deixava els altres arbres per poder tallar cada 15 o 20 anys. En canvi amb els tractes a bell ull es tallava arreu i el bosc quedava més castigat, perquè el negociant  intentava rendibilitzar al màxim la quantitat pagada. Les tallades eren més que tot d’alzines, castanyers, roures, arboços i faigs que són arbres que rebroten; els suros només es tallaven quan la sureda era massa atapeïda o bé els exemplars morts o vells improductius, ja que els propietaris preferien conservar-los pel fet de tractar-se d’una riquesa renovable reservada per a la producció de suro; el pi només era present a la muntanya del Fau i al veïnat de Fontfreda. Quan es tallava el bosc de ribera verns, pollancres, àlbers i freixes que en major part anava destinada a fusta el més normal és que la treta es fes d’arrossegament perquè el que interessava eren els troncs o canons ben llargs que pesaven molt. El 1756 els regidors  Salvador Torras i Cortada, Joan Mas i Josep Rufet venen: “A Martí Macià totes aquelles lleñas mortes que son en lo territori nomenat Furnills, ço és tot lo ayguavessant que mira a Palumeras, terres de la present vila y se li dóna tres anys de escombra per nou lliures barceloneses”.

Però no sempre els propietaris i també el Comú de Maçanet van poder disposar lliurament  de les tallades dels seus boscos. D’ençà dels segles XVI-XVII a causa de l’augment del comerç d’ultramar i els conflictes bèl·lics va caldre molta fusta per a les drassanes. Així el rei mitjançant unes ordenances de la Reial Armada de Marina es va assegurar el proveïment reservant-se els millors arbres de tots els boscos per a la fabricació de vaixells. Això limitava l’explotació dels boscos dels propietaris i els perjudicava perquè la Marina pagava un preu baix, inferior al preu de mercat. El 1627 es dicten les Ordinacions Forestals de Catalunya, que manen la protecció dels arbres reservats a la Marina de Guerra i el foment de plantacions dels arbres més útils per a les drassanes, sobretot roures, faigs, àlbers i pollancres. El 1748, l’Estat borbònic va intervenir en l’administració local amb una política forestal i va aprovar la Ordenanza para el Cultivo y Conservación de Montes per al foment de les drassanes per a la modernització de la marina i les indústries de guerra, que obligava els pobles a una sèrie de mesures encaminades a la conservació dels boscos i a la plantació de determinades espècies. Així l’ajuntament havia de fer i mantenir una peça de terra amb un viver d’arbres, sembrant o cultivant els plançons, tanys o estaques que havien de servir per fer les plantacions; era el que es coneixia popularment com el “Jardi del Rei” , que existia en tots els pobles on hi havia bosc. A Maçanet el Jardi del Rei era la feixa contigua al Molí de la Vila i també hi havia un bosc de roures al servei del rei dit “l’engreixabocs”. Periòdicament els ajuntaments havien de declarar un inventari dels arbres existents en tot el terme, els nous, els vells  i els que eren aptes o inútils per al servei de la Reial Armada; això sempre amb la supervisió d’uns experts, un contador de navio de la Real Armada i davant d’un notari que en donava fe. L’any 1784 l’Ajuntament va fer un inventari dels arbres de tot el terme:

“ Arbres nous que amb el temps podran ser útils: Roures (951); Alzines (6.026); Noguers (135); Àlbers (1); Pollancres (710); Suros (456) total (8.279).
Arbres crescuts útils per al Reial Servei: Roures (282); Noguers (45); Àlbers (1); total (328).
Arbres crescuts vells: Roures (1.701); Alzines (11.903); Noguers (88); Pollancres (325); Suros (1.250) total (15.267). 
En total: Roures (2.934); Alzines (11.929); Noguers (268); Àlbers (2); Pollancres (1.035) i Suros (1,706).
Per a l’extracció de les fustes serà fàcil per haver-hi corriols oberts fins a l’embarcador de la vila de Roses, distant 12 hores més o menys. Els arbres adequats al terreny d’aquest terme són: Roures, Alzines i Nogueres. Massanet de Cabrenys 20 de octubre de 1784. Joan Puig, delineant; Jaume Vinyas, expert; Joan Olió, expert, Manuel Antonio del Villar, contador de navio de la Real Armada i Antonio Alvarez de Montezerin, notari i escrivà públic de la ciutat de Mataró.

Els cosins Vila davant una barraca de carboners (Vilardell 1956)

La Marina després de comprovar l’inventari va decidir reservar-se i totalment prohibit als propietaris de fer tallar els arbres: Roures (985); Noguers (106); Pollancres (12) i Lledoners (10). El 1828 hi havia 2.000 Faigs reservats pel reial servei. En aquesta època, entre els arbres que tallaven  per al servei del rei i els destinats a fer carbó per a la indústria del ferro va fer que els boscos fossin molt castigats i  gairebé a la ruïna.  A l’abril de 1912 s’autoritza la importació de fusta de faig per la Collada dels Pous, pel camí de ferradura que uneix Ceret amb Maçanet per al sosteniment de la mina de silicat de magnesi de Les Salines. Alguns negociants de bosc que havien exercit a Maçanet o bé que encara ho fan són: Àngel Vilà; Narcís Arnau; Jaume Cardoner (Japic d’Espolla); Amadeu Puntonet; Pere Batlle; Pelai Costa (Layo de Sant Llorenç de la M.); Francisco Antúnez i Antoni Gorgot.

El carboneig.- Des del segle XVII fins a mitjans del XX, el carbó va ser el producte més preuat del bosc, encara més que el suro. La producció de carbó anava molt lligada a l’activitat de la indústria del ferro que en consumia grans quantitats i a Maçanet aquesta activitat va ser molt important amb els ferrers i clavetaires. Un cop fet el proveïment local, els excedents s’exportaven a les fargues del Vallespir i era molt corrent els bescanvis de ferro per carbó entre els negociants d’una i altra banda, i s’originava un comerç prou rendible i a més donava feina a molta gent. Els tractes es feien sobretot amb Sant Llorenç de Cerdans on hi funcionaven cinc fargues i gairebé la meitat del carbó provenia de Maçanet. El carbó es pagava bé i es van fer tallades salvatges per a produir carbó i molts  homes de Tapis s’hi dedicaven, el 1762 Joan Vilanova era l’amo de Les Vernedes, La Gavarra i el Savarrés i va denunciar que li feien grans destrosses als seus boscos tallant molts arbres sense el seu consentiment per a fer carbó, inclús de nits. El procés va acabar amb l’advertiment de posar-los una multa de 50 lliures als inculpats: Manuel i Joan Lloansí; Francesc Lloansi; Bartomeu Caritg; Antoni Oliva; Pere Anton Oliva; Sebastià Vila; Gerònim Saucet; Llorenç i Esteve Madern; Josep Valls, Jordi Trilla; Manuel i Salvi Rimaló; Silvestre Baró; Pere Batlle; Josep Dagàs; Damià Agustí i Silvestre Quintana. El 20 de desembre de 1765, els regidors van confiscar 22 càrregues de carbó a la Roureda Rodona, propietat del Comú perquè carbonaven sense llicència. Però els conflictes sobre tallades de bosc il·legals ja venien de temps, amb denúncies de part del Comú contra els propietaris i d’aquests contra els particulars acusant-se d’entrar en les seves terres i també s’hi va afegir l’Estat, que culpava a tothom d’arruïnar els boscos. Així el febrer de 1770, va pujar a Maçanet una comissió formada per un auditor de Marina, un comissar, un oïdor, un inspector, dos notaris, escrivans i advocats que van convocar les parts i en un mes de temps havien de mostrar les escriptures de propietat, els registres d’arrendament, els testimonis i els experts que havien de comprovar l’estat dels boscos. Així el febrer de 1773 es va signar a Barcelona un pacte que es va recollir en un extens dossier documental anomenat “La Concòrdia”. Es va termenar la propietat del Comú i es va fer un plànol detallat de l’extensió i del perímetre de les finques de cadascú i des d’aleshores hi va haver alguns anys de pau.

El 1771, arran de l’entrada en funcionament de la Reial Foneria de Sant Sebastià a Sant Llorenç de la Muga  per a la producció de munició d’artilleria, el negoci del carbó va canviar totalment. Es va obligar als municipis i als propietaris situats en un radi de 20 Km a l’entorn de la fàbrica a reservar el carbó que es produís per a l’abastament de la foneria que en necessitava unes quantitats enormes per fondre les 800 tones de ferro i coure que produïa cada any i també la prohibició d’exportar-ne cap a França. El 1779 es va fer una inspecció de tots els boscos idonis per a produir carbó i a Maçanet van estimar segons l’inventari dels roures i alzines existents: A la Quera de Tapis 5.500 cargues; a la Falgarona 7.600 cargues; a Roc de Cornell, 2.050 cargues; a La Solana d’en Vinyes 4.400 cargues; a les Roques del Mas de Tapis, 4.000 cargues; al Mas d’en Serra, 1.300 cargues; al mas Mas, 1.250 cargues; al Quintà 3.050 cargues i a can Llaona 400 cargues, una carga de carbó són tres quintars, o sigui 124,8 Kg.  El funcionament de la foneria fins el 1794, que en la Guerra Gran va ser destruïda per l’exèrcit francès, va representar una mobilització immensa de menerons, minaires, fargaires, llenyataires, carboners i traginers. El 1778, el traginer de Maçanet, Andreu Pontonet era el comissari del comboi de matxos de la fàbrica. La prohibició del tràfic de carbó cap el Vallespir va ser de gran perjudici per les fargues de la conca del Tec i algunes van haver de tancar per la manca de subministrament de combustible. Durant l’any 1804 la duana de Maçanet va despatxar 48 tones de carbó. 

En Vicenç Saguer i en Miquel Roura llevant suro

El 1830, un altre fet repercutiria molt fort en la feina del carboneig; quan una societat d’empresaris van promoure la  construcció de dues fargues a Maçanet (Farga de l’Olivet i Farga d’en París) i una a Darnius (Farga d’en Mariano) i l’activitat de tres martinets. A cada farga de Maçanet hi treballaven 10 homes, i la producció era de 3.000 quintars de ferro l’any cadascuna, però tenint en compte que el rendiment disminuïa molt per falta d’aigua en anys de secada, la mitjana de les dues juntes era de 4.000 quintars a l’any o sigui 170 tones de ferro. Per fondre aquesta quantitat de ferro calien 850 tones de carbó vegetal i per fer aquest carbó es necessitava tallar 7.000 tones de llenya. Per l’abastament de carbó de les dues fargues tenint en compte que un matxo portava dos sarrions que pesaven en total 125 Kg representava que a l’any eren 7.000 viatges de matxo , és a dir 23 tragines diàries. La fabricació del ferro donava molta feina i només a Maçanet en vivien cinquanta famílies; pel manteniment de les fargues i martinets es va haver de comprar cada vegada el carbó de més lluny, perquè els boscos del terme estaven esgotats. L’aparició de noves tecnologies en la fusió del ferro va fer que les fargues de Maçanet tanquessin el 1870, i l’economia local se’n va ressentir, però els boscos ho van agrair. El 29 de desembre de 1910 es va calar foc a l’alzinar propietat del Puig de Fontfreda, al Solà del Roc de la Cabra. L’incendi va començar a les 10 de la nit en la barraca de carboners de Sebastià Costa i Sebastià Daunís, mentre estaven dormint; es va cridar l’alarma acudint-hi la gent dels masos veïns i es va poder apagar el foc al dematí  del 30, en total s’havien cremat 5 hectàrees; però a l’inspeccionar el bosc cremat, es va trobar una barraca de carboner cremada a 10 minuts de distància del focus, amb el cadàver calcinat de Joan Rigall Madern, a qui el foc va sorprendre mentre estava dormint. El 21 de febrer de 1934, uns homes carbonaven roures dessota la Font de Les Salines i el vent els hi va descalçar un fornell, escampant.se el foc per la muntanya i es va cremar gairebé tota la repoblació; 70.000 pins petits. El carboneig es va mantenir durant el segle XX, fins als anys  seixanta quan es va estendre el consum de gas butà, la principal causa de l’extinció d’aquest negoci.

Ara intentarem explicar  de mica en mica el procés del carboneig: Per a fer bon carbó les llenyes més idònies són les d’alzina, el suro i el roure perquè són denses i pesants, amb una gran compacitat de feixos fibrovasculars que els donen un alt poder calorífic.  Tot començava quan els arbres arribaven a tenir prou diàmetre o quan el propietari ho decidia per fer algun diner tallant els arbres sobretot amb el sistema d’aclarida, o sigui un terç de l’arbrat més gros i així poder anar fent campanyes  cada 15 o 25 anys, tallar arreu era l’excepció, això només era cosa de propietaris faltats de diners o bé que no hi entenien prou. Els picadors o talladors eren els encarregats de tallar la llenya i ajustar-la fins al peu del fornell aquests s’organitzaven en colles de cinc o sis homes, tot era ser valent i saber fer anar la picassa, en canvi els carboners eren de dos a quatre homes, sovint emparentats entre ells. Tot plegat eren feines complementàries dels pagesos que s’hi dedicaven  durant l’hivern quan es reduïen les tasques agrícoles, i de gent sense un sou fix. Es carbonava sobretot a l’hivern fins a la festa de Pasques. Quan es feia el tracte per carbonar s’acordava el preu que el negociant o propietari  pagaria al carboner, segons les condicions del bosc i l’esforç  que aquest hi havia de posar. Se solia anar a preu fet és a dir el carboner rebia una quantitat per cada carga de carbó cuita. Si el bosc era molt brut o de mal treballar el carboner preferia cobrar a jornal o bé anar a terços que consistia que ell rebia dos terços dels guanys i l’amo un. En tot plegat hi pesava molt la confiança mútua.

 Per a poder coure la llenya s’havia d’ajustar cap a la plaça carbonera, que és una superfície horitzontal lliure de pedres, en forma de cercle o el·líptica d’un 5 o 6 metres de diàmetre i també era l’espai reservat per aixecar el fornell o pila de llenya . Pel seu emplaçament en vessants costeruts es mirava de triar una confluència en un fondal on era més fàcil arreplegar la llenya que prèviament s’havia estimbat. Sovint per retenir la terra o anivellar el sòl en llocs rostos, calia fer una paret seca o un embarrat de socs apuntalats. Amb el magall s’arrencava la terra i després amb l’aixada i la pala s’aplanava; descalçant el marge superior es feia un pilot de terra el terrer que serviria per cobrir el fornell. En els llocs planers les places eren de més bon fer però en aquest cas s’havia de traginar la llenya a coll; però el més habitual era que s’aprofitessin les places carboneres de campanyes anteriors.

Faig de la font del Moixer

Una altra feina que s’havia de fer abans de començar la cuita era la barraca perquè calia estar instal·lat a prop dels fornells encesos i vetllar-los les  vint-i-quatre hores diàries durant dos o tres setmanes. Per emplaçar la barraca es buscava un lloc enlairat perquè no s’embassés l’aigua, i de manera que es veiessin els fornells per vigilar-los d’aquí estant.

Primer estintolaven entre ells dos troncs drets (puntals), a manera de forcat amb un angle segons l’amplada o alçada que es pretenia fer la barraca. L’enforcadura era el suport d’una barra llarga (la biga serrera o mestra) que a l’altre extrem es recolzava a terra o a un petit marge o pilot de pedres. Al davant de la barraca hi feien una paret de pedra farcida de terra i gleves i d’aquí a cada costat  tot de pals de cap a cap inclinats i recolzats a terra i a la biga serrera (el costellam). Però al costat esquerre vista des de la banda dels puntals i ben a prop del puntal corresponent, hi deixaven un espai buit de mig metre d’ample que serviria de porta de la barraca. Després es cobria tot el costellam amb ginesta i rama i s’enterrava. A la paret aixecada entre els puntals s’hi deixava un forat de dos pams al capdamunt perquè es pogués escapar el fum (la ximenella) i per preservar la coberta de incendis a dalt s’hi col·locava una tola o llosa de pedra. Damunt la biga serrera s’hi posava més gruix de ginesta i un rest de ruscles de suro o bé alguns sarrions buits per rebutjar l’aigua de pluja.

Per porta servia un lligall de feixines de bruc o ginesta, ruscles de suro o bé una manta vella lligada. Les mides més habituals de la barraca era de quatre a cinc metres de llarg per dos d’ample. A dintre hi posaven una barra entravessada (el coixinet) que servia per a separar la cuina o vora del foc amb el jaç on descansaven. El jaç consistia amb un gruix de palla, fullaraca o falgueres i s’abrigaven amb una manta, més modernament ja es portaven una màrfega o matalàs vell. En l’espai del jaç hi tenien (el fato), és a dir la roba, el menjar, el vi, el tabac.

Un cop la llenya ajustada i tallada a mida de 4 o 5 pams, en feien una o dues rotllanes concèntriques al volt de la plaça, d’una alçada d’un metre i així ja llesta per empilar. Hi havia diverses maneres d’amuntegar la pila, però totes  s’havien de començar per l’ull que era l’obertura de 2 pams per on s’encenia i es mantenia el foc, semblant a una ximenella. Nosaltres ens centrarem en el sistema conegut per gàbia. Es comença pel mig, fent l’ull del fornell que consisteix en l’encreuament dels buscalls més gruixuts formant quadrats que es sobreposen i així es va pujant l’ull a nivell.Els buscalls que clouen l’ullprenen un angle agut respecte al que seria l’horitzontalitat i quan l’alçada, segons la tallada és justa (els buscalls tallats solen fer un metre d’alçada), al seu entorn s’hi estintolen aquests buscalls i branques col·locant-los sense deixar gaire espai entre ells , primerament els gruixuts i així disminuint fins a la perifèria i es va atapeint la pila amb branquetes perquè no hi passi l’aire; a mida que el fornell va creixent en diàmetre, la llenya agafa una posició més vertical respecte al terra. Així ja ben voltada està feta la base de la pila. Es reprèn l’aixecada de l’ull i es repeteix l’envoltada i anant seguint es pugen els pisos o sostres, cada cop més estretscom un paller foradat pel centre. Però sempre evitant al màxim deixar cambres d’aire perquè el foc prendria i en sortiria cendra, per això es procurava ajustar  bé la buscallada entaforant-li brocs i vergells.Acabat tot això la pila ja està feta, però  encara no està llesta per carbonar perquè el contacte directe amb l’atmosfera amb un excés d’oxigen convertiria la llenya en cendra. Llavors s’arreplega rama o  brancatge dels arbres tallats o bé de bruc o ginesta d’uns tres pams de llargada i s’aplana posant-hi a sobre pedres grosses, l’embalum, d’aquesta operació en surten unes llesques que serviran perquè la terra no s’empassi. Tot seguit s’embaluma o atapeeix de baix a dalt tota la capa exterior de la pila i seguidament començant per baix amb paneres de vims l’enterradora, plenes de terra del terrer, si pot ser humida es va enterrant tot volt, fent una capa de 15 o 20 centímetres de terra comprimida fins arribar a dalt només, deixant el forat o ull del fornell. Si es tracta d’un fornell gros -n’hi havia de 4 metres d’alçada- cal  una escala feta allà mateix de troncs, pedres i gleves, que es manté estintolada al fornell per enfilar-se  i poder alimentar el fornell. Per tap de l’ull es feia amb gleva (pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes o un tros de llauna rodona.

Faja o granes de faig

Ara calia fer l’encesa,  es feia foc i amb una pala es tirava el caliu per l’ull del fornell i per donar-li  més tiratge s’hi afegia una bitllada o sigui un braçat de tronquets  de 20 o 30 cm. de llarg que servien per alimentar el foc i a poc a poc sense flama, anava cremant fent caliuera començant des de dalt i anant baixant fins al sòl del fornell. El foc trigava a prendre un parell de dies i quinze a  acabar la seva missió. Durant un parell de setmanes constantment dia i nit, els fornells s’havien de vigilar, calia no badar, per no perdre la cuita i cal recalcar que en una campanya podien haver-hi cinc o sis fornells coent alhora.  El pitjor enemic del carboner era el vent perquè la terra s’aprima i s’esllavissa i es produeix flamarada i es pot perdre el carbó a més de calar foc al bosc, els dies ventosos eren un  suplici i posaven pedres davant els forats dels fornells, per privar el pas del vent però no de l’aire. Perquè el foc coroni, és a dir que cogui la llenya al voltant de l’ull, s’han de fer uns forats al voltant d’aquest amb un bastó llarg acabat en punxa el dónafums i quan això s’ha aconseguit s’han de tapar aquests forats i obrir-ne de nous , dos pams més avall, per fer baixar o atiar el foc successivament i així anar mantenint la cuita seguint el nivell del foc, perquè sembla estrany, però el foc comença a dalt la corona i acaba arran de terra. Per atiar i mantenir el foc també s’havia de bitllar  el fornell matí i vespre o sigui omplir l’ull amb alguns cabassos de bitllots i amb l’ajut per fer-los baixar de la burxa, una barra llarga, prima i punxeguda; el moment de fer-ho i la quantitat necessària només era fruit de l’experiència del carboner.

Quan el fum es torna de blavós a transparent assenyala que el carbó és fet. Un cop apagat el fornell s’esperen un parell de dies per deixar refredar del tot el carbó. Llavors es rescalda vol dir trencar la crosta de terra amb el magall i el  rampí desterrossar-la perquè quedi ben fina i es reabriga la pila totalment tapada amb cendra , i la sorra  que ha quedat; per evitar que el caliu que encara conserva, l’encengui i destrueixi. Després, calçats d’esclops, amb unes arpelles s’esllavissa el fornell, s’escampa el carbó per la plaça i es tria separant la cendra i els culots o tiges,(brases mal cuites) i es posa en sarrions i es pesa amb la romana i llavors els matxos de bast els portaran cap el poble. A cada sarrió hi posaven un quintar i mig de carbó, i cada càrrega era de dos sarrions, fins el 1930 la càrrega va ser de 125 Kg i els sarrions 5 Kg. cadascun que feien un viatge de 135 Kg. Des de llavors es va generalitzar la càrrega de 120 Kg. Els fornells més corrents eren de 20 a 35 càrregues de carbó i això equivalia a 22 tones i 38 tones de llenya.

Ara explicarem uns petits detalls de la vida del carboner; les seves eines eren: el magall, la pala, el xapo, el rampí, les arpelles, el xerrac, la cabra, la picassa, l’enterradora, el cabàs d’espart i la burxa. Per començar la campanya llogaven un traginer perquè pugés el fato i un bot de vi (60 litres), el vi no podia faltar; el treball dur i l’escalfor dels fornells feia que en consumissin d’un a dos litres per dia. La feina era dura, bruta, perillosa i tot; però més mentalment pesada pel fet d’estar dies aïllats al mig del bosc, amb una alimentació insuficient, s’aixecaven abans de clar i a la nit amb el llum havien de fer un volt pels fornells per controlar la cuita. Cuinaven a la barraca amb l’olla i la piella, arròs, carn de porc salada per l’escudella, botifarra, mongetes, trufes, cebes, alls, arengades, bacallà.. i això ho compartien tots. Procuraven cadascú per torns arribar-se un cop per setmana a casa per proveir-se de menjar i roba neta i a vegades era el traginer que els hi pujava les provisions. I es que la feina era molt bruta entre la fumèrria i el sutge, quedaven negres de roba i de la pell, per això vestien roba vella, calces de vellut, camisa gruixuda blava, faixa, gorra i espardenyes. També la dona i els fills els anaven a veure i ajudaven portant-los queviures o roba neta i també per vigilar els fornells o quan escampaven i ensarriaven el carbó fet. Quan es tractava d’un pagès carboner que anava a dormir i a menjar a casa participaven en la feina tota la família, sobretot les dones hi ajudaven cap al final quan s’escampava i s’ensarriava el carbó. Les darreres cuites es van fer els anys seixanta.

Llevant un suro gros

La lleva del suro.-  Des del segle XVIII, l’explotació del suro s’ha anat mantenint perquè és una riquesa renovable. El primer esment del suro a Maçanet el trobem al  segle XIV, amb el topònim el Pla de Sureda, avui conegut com el Pla del Vinyer o del Masdevall. Al segle XVII, els suros es repartien en petits claps en les contrades més baixes (mas Olivet; el Quintà; La Cardona; can Llaona; Can Vinyes; Can Sunyer, el Grau...Les propietats de la seva escorça ja eren conegudes des d’antic, però de les ruscles, només se’n feia un ús local, per tapar boques de tina, fer coberts i tanques pel bestiar, saleres, atuells de cuina, comportes, estores pels peus, tapadores de recs i sobretot bucs per les abelles. Tots els propietaris quan arrendaven el seu mas o una llevada sempre es reservaven algunes dotzenes de ruscles per a fer-ne bucs. A mitjans del segle XVIII comença l’explotació intensa del suro, és a dir la fabricació de taps  per ampolles destinats a l’exportació cap a l’estranger i els propietaris de boscos hi posaren gran interès  i fomentaren plantades d’aquests arbres. A Maçanet, la indústria del suro va arribar més tard i mai tant important com als pobles veïns d’Agullana, Darnius o La Jonquera. Però el treball del suro al bosc si que va agafar molta embranzida. Els propietaris solien arrendar les llevades o vendre el suro a negociants de Darnius i Agullana on la manufactura surera anava arrelant, en un inventari del arbres del terme de 1784 hi consten 1.706 suros, 1.250 de vells i 456 de joves, però  crec que deurien ser més perquè era difícil el recompte per estar molt barrejats amb les alzines. El 1850 en la propietat de can Sunyer hi havia 128 vessanes de sureda.

Però des d’ara ens centrarem en el procediment de les feines al bosc; l’operació d’arrencar el suro de l’arbre s’anomena llevar i els encarregats de la feina, llevaires, que organitzats en colles de sis a dotze, s’oferien als propietaris o negociants de fusta i així iniciaven la temporada, que anava de sant Joan fins al setembre, es tractava de bosquerols i pagesos que la resta de l’any es dedicaven a fer llenya, carbó o a les feines del camp. Els tractes amb els llevaires solien ser a jornal, i se’n feien molt pocs a preu fet, a tant per Kg, perquè era arriscat  a perdre-hi diners, per si era un bosc net o brut o si els suros marxessin o no. En canvi els tractes dels propietaris amb el negociants el més normal era a tant per Kg. llevat. El suros es regeneren i es poden llevar cada 12 a 14 anys, però també es pot esperar fins els 15 o 16 perquè costarà menys de llevar i pesarà més i als inicis de l’explotació industrial del suro, com hi havia pocs suros, les propietats es llevaven arreu triant  els arbres prou fets; però amb els anys els amos de propietats grans van mirar de llevar per sectors és a dir,un any llevaven una partida de bosc i un altre any una altra, així podien cobrar més sovint i anar mantenint la família, avui es torna a llevar  la sureda arreu. Entre maig i setembre, i en especial juliol i agost, és quan la saba dóna més facilitats per a poder separar l’escorxa de suro en tota la seva extensió, l’orientació del bosc, les darreres pluges caigudes o fins i tot les tronades, la calor, l’edat i la salut de l’arbre determinen que es llevi millor o pitjor, llavors es diu si el suro segueix o marxa bé o no. I la llevada en una propietat, sempre s’ha de començar per les zones més magres i acabar per les més bones i frescals.

Un suro és solter o fadrí fins als 30 o 35 anys de vida o abans si ja és prou gros (50 cm de perímetre -25 cm de diàmetre- a 130 cm d’alçada) a aquesta edat ja es pot espalagrinar, treure un primer suro poncell, conegut per pelagrí. L’arbre ha començat a produir i la segona lleva al cap d’una dotzena d’anys serà l’esquerdell. Fins a la tercera  no comença a obtenir-ne una qualitat òptima, el suro ha de tenir un gruix mínim de 25 mm;  l’edat productiva òptima són les suredes de 70 o 80 anys i el suro més bo  és el que prové d’arbres nascuts d’aglà no de rebrot. Els suros de dos o més soques triguen més a créixer i amb 12 anys no n’hi haurà prou perquè no tindrà prou gruix i s’haurà d’esperar tres anys més. 
Abans de començar la campanya, el guardabosc o l’encarregat de la propietat bon coneixedor del lloc estassava els camins o n’obria de nous si era necessari per a poder treure el suro del bosc també era ell qui escollia el fato, un lloc ombrejat i fresc per menjar ,reposar i arreplegar el suro que solia ser al peu d’un arbre gros o al costat d’una font o de la ribera. Les colles es repartien en grups de tres un coble, és a dirdos llevaires i un portaire o bastaix que els segueix, recull el suro al peu de l’arbre i el tragina al carregador o ruscler, també el que fa aquesta feina se’l coneix per burro o burricaire, sovint es tractava d’un jove fort. Arribats els llevaires davant del suro, l’examinen d’un cop d’ull, el tusten amb la ullera de la picassa i amb el so que fa es dedueix si es pot llevar o no; si és un suro gros  li fan una tatxa vora la geniva, és a dir que tallin un petit bocí rectangular i ja veuen si es bo per llevar, ja que ha de ser de color rogenc, amb el ventre tirant a groc. Llavors van per feina i per arrencar el suro el llevaires el seccionen per la part superior fan coll i també cadascun pel seu costat amb la picassa de fulla petita tot seguint la geniva de la clenxa, una incisió feta als caires de l’arbre per facilitar l’extracció, i amb la fulla fan alçaprem per desclavar la ruscla o panna ; i la colpegen amb la ullera- que és l’extrem de la fulla oposada al tall- i soslleven amb el mànec que té la punta aplanada en forma de falca i quan el suro és gros i alt es valen d’una barra semblant a un perpal  de freixe o alzina, la burxa que actua com un tascó.Un  cop estripat l’arbre, les ruscles apilonades, ja són cosa del portaire que les ajusta cap el seu feix.Si el llevaire no es prou hàbil, amb un cop de picassa pot menjar-se l’escorxa mare o escorpit, llavors es diu que hapedrejat o sanat l’arbre, hi ha fet una pelalla o finestra. Termes molt  explícits, sobretot el darrer: perquè com a la superfície ferida trigarà força temps a fer-s’hi el suro, quan el de tot vol comença a créixer s’hi conformarà un buit semblant a una bocana oberta a la soca.
Si el suro és molt gros i alt s’ajunten dues parelles de llevaires perquè hi sol haver-hi necessitat de fer escala o cavall de dos o sigui mentre uns fan l’oberta a la part baixa, els altres enfilats sobre les espatlles dels companys, obren per dalt, també en aquest cas  s’hi necessiten dos portaires per retirar el suro llevat.

Platana de can Saguer

En general si l’arbre pateix s’ha de llevar curt si és ufanós  ja es pot estirar-lo cap amunt i fer-lo créixer a poc a poc, els que es troben en llocs molt humits  produeixen un suro massa gras i dur conegut com “burres” que no serveixen per la indústria del tap, en aquest cas convé castigar-lo i llevar-lo més alt perquè creixi menys i doni un suro més bo. Al suro acabat de llevar se’l marca amb números romans l’any de la lleva, així se sabrà quan li tocarà la propera, i la part despullada (escorpít) d’un color groc pàl·lid es torna primer ataronjat, després vermella i amb el temps s’enfosqueix cap a un color marró fosc cendrós.. Una bona sureda té una producció de 2-3 tones/Ha i de 400 a 600 Kg/ llevaire i dia  i s’ha de treure aviat del bosc, perquè en quinze dies de sol pot perdre un 20% del seu pes.

 L’eina principal del llevaire és la picassa de fulla estreta i llarga, molt lleugera i manejable amb un mànec dur d’alzina que acaba a l’extrem a manera de tascó. La fulla acerada les feien els ferrers i tan la fulla com la ullera havien de ser molt resistents i s’aprofitava la seva llargada per fer palanca i el mànec solia ser obra del propi llevaire.

La lleva és un treball dur, d’homes ferrenys avesats al sol i el bosc, ja que les feines es fan al cor de l’estiu, ho dic per haver-ho viscut alguns anys des de petit. Més que el propi treball, el més carregós són les condicions determinades per l’estat de la sureda; si és un bosc brut, atapeït d’aritjols, romagueres, argentines, argelagues o brucs dificulten el pas i fan perdre temps obrint camins amb el podall. També si és un terreny rost, la calor o si s’ensopega un estiu plujós a més de la mullena fa perdre alguns jornals. L’abundor de rebaixins a més de malmetre el suro, s’introdueixen arreu, per dessota la roba i t’omplen el cos de fiblades; i els traginaires són els més perjudicats. Els traginaires proveïts d’un joc de cordes i un sac-pall per protegir les espatlles, es repartien un per coble i solien fer feixos de 40 a 60 Kg i algun de 80 si la descàrrega no era massa lluny. 

Quan hi havia bona demanda de suro també s’aprofitaven els trossos de suro i pelagri escampats per terra, per fer aglomerats. Això era feina de dones i mainada que anaven a collir surots, per això se seguia als llevaires d’arbre en arbre, i es recollien els trossos de suro que queien a terra amb un sac i quan el tenien ple l’anaven a buidar cap el fato o al ruscler. Una diada de lleva començava a les set del matí, a mig dematí, l’encarregat o capatàs cridava: gent a beure!, llavors s’aprofitava per beure i fer una petita queixalada o el cigarro. A la una s’anava cap al fato on cadascú hi tenia el cabàs amb la carmanyola, la botella i el barralet de vi;i fins a les dues es dinava, després fins a les tres es feia un cluc, ajaguts damunt saques esteses a terra o un jaç de ruscles. S’aprofitava la pausa per esmolar les eines (s’esmolava amb la pedra i en moviment circular) i deixar en remull les picasses i així quedaven ben manegades, a les tres s’hi tornava fins cap a les sis que s’anava a retiro. Però la duresa de la feina no era impediment pel bon humor, les bromes , les xerrades i entonar cançons amb l’acompanyament del cant de les cigales. Acabada la campanya, el suro es seleccionava per categories segons la seva qualitat amb això els més entesos eren en  Torlit, en Fogona i l’Estanquer i segons l’opinió de diferents negociants el millor suro que es produïa a Maçanet era el de Tapis i la Falguerona. També era costum a la cloenda de la llevada que el propietari o negociant pagués el tec dels llevaires, un dinar o un sopar a la Fonda, can Roger o cal Ratero.

Les tragines.- Quan parlem de traginers d’abans no ens referim només a un home amb un matxo o una mula, sinó a l’empresari que en podia tenir cinc o sis i algun mosso al seu servei. La fusta, la llenya, el carbó i el suro per manca de carreteres sortia del bosc per camins de bast, pensem que el primer camí apte pels pas de carros de Maçanet cap a Darnius no va ser fins el 1830, abans tot era a coll de bèsties i fora de la carretera de Les Salines, la majoria de carreteres de desemboscar no es van obrir fins després del 1940. El matxo és una bèstia molt soferta i valenta i era un recurs utilíssim al bosc, passa arreu i arriba al peu de l’arbre, no necessita camins ni carreteres; no consumeix energia ni contamina; no malmet el bosc i la mateixa herba que trepitja li serveix d’aliment, estaven molt ben ensenyats a l’arribar al lloc ja es posaven bé perquè els carreguessin i després amb un copet ja marxaven sols, quan es tractava d’arrossegar troncs de pi, castanyer o arbres de ribera, se’ls collava amb cadenes.  Sempre es buscava un marge o un lloc enlairat per tal que la bèstia  fos de més bon carregar, si hi havia companys ajudaven al traginer a carregar, però sovint s’havia d’apanyar sol, i s’havia de ser fort per aixecar un sarrió que feia 65 Kg.; aquest l’agafava per les nanses laterals, se’l posava sobre els genolls i amb una estrebada ja era damunt el bast del matxo, llavors l’apuntalava amb un pal, que impedia que el sarrió caigués mentre el fermava al bast i a còpia d’experiència eren llestos. i amb cinc o sis minuts ja tenien un sarrió a cada banda de l’animal i lligats al bast. Normalment menaven dos o tres matxos. Un matxo duia una càrrega si era de carbó o llenya 125-135 Kg; de fusta (barres i socs) fins a 150 Kg. Una bèstia collada a un carro portava  fins a sis  càrregues i dotze amb un parell. Si el traginer era poc escrupolós i es passava d’aquests pesos, en poc temps rebentava els animals. El més important del traginer era saber anivellar la càrrega, cada sarrió amb el mateix pes a cada banda i la posició justa, ben fermats més endavant o més endarrera segons hi hagués pujada o baixada i trallar sovint per evitar que les corretges i cordes s’afluixessin. El mateix quan tractava de traginar llenya i fusta; les barres, socs llargs i cairats un a cada banda del mateix pes i el tercer al mig damunt el bast, si era suro dos feixos semblants lligats un a cada banda.  Si es feia de qualsevol manera en poc temps es podia malmetre el matxo.

Suro de quatre besses

El 1701, la societat dels germans Climent de la Selva de Mar, paguen a Josep París, traginer de Maçanet, 9 lliures i 18 sous de plata per els ports de 32 cairats de roure portats a Peralada i 23 lliures per 11 càrregues de posts, una de guix i 200 claus i barcarols pel sostre. El 1770, el director de la Foneria de Municions de Sant Llorenç de la Muga, volia a obligar als traginers de Maçanet d’anar a buscar el carbó als boscos de Lliurona i Bassegoda i portar-los a la fàbrica i els regidors i els traginers s’hi neguen perquè diuen que amb un dia és impossible anar i venir perquè s’hi està 14 hores i les jornades de traginer són de 10 hores. També s’hi neguen perquè els traginers cobren de 15 a 19 sous per dia; 15 per l’anada carregats i 4 per la tornada descarregats. També aquest mateix any els traginers Andreu Pontonet i Josep Cortada anaven a traginar suro amb els matxos des de la Jonquera al port de Roses a compte del negociant Pere Grau i Balló a raó de 18 sous per dia.

L’activitat manufacturera i dels productes del bosc al nostre poble va ser durant segles molt important, per això calia que hi hagués molts traginers per transportar la producció, vegem-ne alguns.

Francesc Roger(1604); Joan castells (1636); Joan Roca( 1640); Joan Marcer (1645);  Joan Pere Figueres (1650); Josep Laflor (1660); Simon Olivet (1661), Joan Balot (1665); Joan París (1666); Damià Costa (1669); Josep Saguer (1672); Josep Lacasa (1676); Pere Bigas (1679); Antoni Camó (1680); Antoni Banaset (1680); Pere Merla (1680); Antoni Tutau (1680); Josep Renart (1683); Pau Farall (1686);Joan Giralt (1686), Joan Mercer (1686); Antoni Balot (1686); Jaume Coderch (1688); Josep Bertran (1690); Pau Saguer (1690);Bernat Verdet(1689);Pere Casanoves (1690);Francesc Tutau (1693);Tomàs Vilanova (1693); Josep Guans (1694); Pere Furgas (1694); Joan Cardona (1696);Joan Mas (1696);  Josep Pontonet (1698); Simó Castells (1698); Miquel Pons (1700);Galderic Vilanova (1700);Pere Font (1700);Josep parís (1701); Joan Lloansí (1702);Jaume Llaurí (1702);Joan Cadavall (1702); Joan Castells (1707); Vicenç Verdet (1708);Joan Farall (1710); Antoni Banaset (1710);Josep Camó (1710); Josep Calmell (1712); Baldiri Destrampa (1712); Francesc Valls (1712); Jaume Andreu (1715);Joan Llaurí (1715);Antoni Audet (1715); Vicenç Verdetis (1715);Josep Montoriol (1718);Josep Pontonet (1720);Joan Castells (1720);Emmanuel Laflor (1720); Josep Dols (1720); Ferriol Andreu (1720);Andreu Cervera (1736);Josep Brasser (1755);Julià Vilanova (1755);Esteve Madern (1756);Josep Cortada (1770); Andreu Pontonet (1770); Joan Sala Vilanova (1790);Andreu Camó (1796); Pere Pumarola (1803);Andreu Pontonet (1812);Josep Saguer (1812); Andreu Martí (1823);Joan Mas (1823); Joan Baderlas Planas (1829); Miquel Riera 1896);  Jaume Cumbriu (1904);Josep Soler (1940); Joan Subirós (1940).

Fer rabasses.- La implantació de la indústria de la pipa a Maçanet va ser el 1887 quan  Baptiste Moulines, motivat per l’abundor de bruc va muntar una serradora d’escalaborns al molí de la Cardona i aquesta activitat es va mantenir durant cent anys. En aquest període va arribar a ser el primer productor mundial d’escalaborns i en els darrers anys de les pipes de fumar. No cal dir que van necessitar moltes rabasses de bruc i a part de les del país que van resultar insuficients en van haver de comprar a l’estranger. Arrencar rabasses de bruc era una feina complementària de pagesos i bosquerols que en treien bons beneficis. La fusta de bruc, és molt dura i la millor per fer pipes; les rabasses tenen una evolució de 20 anys i poden arribar als 40 cm de diàmetre. Per fer rabasses cal un magall, una picassa petita, un podall i un xapo. Es tria la soca i amb el podall  es destapa i es mira que sigui ben arrodonida. Es talla la brancada deixant la rabassa a punt de ser descalçada; amb el magall s’arrenca la soca tallant les arrels i fent palanca fins que aquesta queda a fora. Llavors es van estibant a mida que es treuen i cal polir-les o escapiar-les arrodonint les soques amb la picassa petita. Finalment cal enterrar-les per tal que no s’esquerdin perquè el sol i l’aire les clivellen de seguida. Després un cop entregades a la serradora o fàbrica es quadrejaven en escalaborns. Aquesta feina va desaparèixer del tot amb el tancament de la fàbrica fa una vintena d’anys.

La cacera i els bolets.- La caça ha anat des de sempre íntimament lligada al bosc. És al bosc on els animals troben refugi, aigua i els aliments necessaris per a sobreviure, per tant com més bosc, més fauna. Avui anar cap el bosc a cacera és un esplai, però abans ho era per necessitat i això de portar vianda cap a casa omplia de satisfacció. Els pagesos, pastors i bosquerols eren els que més s’hi dedicaven perquè eren els que estaven a prop del bosc i els animals salvatges, coneixien les seves costums, el trasteig i els rastres. Els pagesos eren els més caçadors, també perquè eren els principals afectats dels danys que els feien als conreus i a l’aviram. Sobretot practicaven la cacera a la tardor i  l’hivern, quan hi havia poca feina als camps i era una manera de proveir la taula amb una mica de tall. El caçador era un bon coneixedor del bosc, sabia els passos i on sovintejaven les bèsties de caça. Quan es podia matar un senglar es repartia la carn a parts entre els caçaires i era festa major, perquè se’n mataven molt pocs.

El bosc emparava una rica població d’espècies cinegètiques: perdius, tudons, merles, tords, gaigs, tórtores, becades, grives... i conills, llebres, guilles, senglars, genetes. teixons i gorjablancs. A banda de les armes de foc en l’art de la caça hi preponderaven els paranys: llaços, filats, rateres, ballestes, reclams, gossos i fures. Les rateres i llaços servien per capturar els animals de quatre potes (conills, llebres, ...) i es paraven en el seu lloc de pas i corriols. La guilla, el gorjablanc i la geneta es capturaven sobretot per fer negoci amb les pells. El teixó estava molt perseguit a pagès, amb rateres i llaços pel mal que feia als cereals, inclús n’hi havien que se’l menjaven. A l’hivern a banda dels autòctons, la població d’ocells s’incrementava amb els de pas i temporada (tords, grives, tudons i becades). Era molt corrent parar ballestes per caçar ocells i n’hi havia de tres mides: la petita de pinsà o pardal; la mitjana de merla i tord i la més grossa per a perdiu. Normalment es paraven a la vora dels camps amb fileres mirant a bosc. Si feia molta fred o vent, llavors es parava dintre el bosc, amb el gran inconvenient que hi havia molt de perill a perdre ballestes per no saber-les trobar. Els esquers depenien del que es volia agafar: cuca groga o gramarola; cargols, olives, grana de galleranc o grèvol, blat de moro... La proliferació tant gran del senglar en les darreres dècades és en gran part per l’abandonament dels camps i l’expansió del bosc. Els bolets és un dels recursos naturals extrets del bosc que des de sempre ha gaudit d’una valoració molt més qualitativa que quantitativa i anaven a cobrir les necessitats familiars i si  s’esqueia  una bona anyada els excedents es venien. A Maçanet anar a caçar bolets és una activitat de tota la vida. Abans hi anaven més les dones i la mainada que els homes, perquè fora dels pagesos els demés anaven a jornal. A més de la tardor, del setembre fins al novembre, hi havia  els de flor que solen sortir durant la primera quinzena de juny i en anys excepcionals d’estius plujosos, es podien collir tota la temporada, els ceps, les ginestroles i els oriols. En els nostres boscos s’hi cullen: ginestroles (rossinyols); ceps; oriols (ous de reig); escarlets; pinetells; rovellons; camagrocs; trompetes de la mort; cogomelles;  múrgoles i als camps camperols i camasecs. 

Cep o ciureny

La ginestrola, con així s’anomena el rossinyol al nord de l’Empordà i al Vallespir, sembla que agafa aquest nom, per fer-se sovint en claps de ginesta i abans que el bosc era més escàs pot ser l’explicació. És l’espècie més abundant en el bosc d’alzina i suro, però també en les castanyedes, matollars i moltes vegades forma airoles. És un comestible excel·lent per cuinar fregit amb all i julivert o acompanyant carn, o fer trufes en suc; i amb el seu color groc intens és dels més fàcils de trobar a més de no corcar-se mai, per això anava molt bé per vendre. Per conservar-les es feia salant-les en gerres o olles de terrissa o bé en pots en salmorra.

El cep té aquest nom per la rabassa del seu peu, és un dels bolets més apreciats per les seves qualitats gastronòmiques; molt freqüent en la sureda; l’alzinar; brugueter; esteper i els que creixen en aquests llocs agafen un clor marró fosc i són els més estimats, és freqüent trobar-lo en clapades. També creix en les castanyedes i fajoses on solen tenir un color marró més pàl·lid i es diu que no són tant gustosos. Es tallen en llesques i es posen a assecar al sol sobre filats, canats, garbells i teles metal·liques. Els tendres poden servir-se amb amanida, també fregits i excel·lents per acompanyar tota mena de rostits. En les bones anyades es venien secs en coixineres i anaven cap al mercat i restaurants de Figueres, cal tenir que d’uns 10 Kg. de tendres, en surten 1 Kg de secs. 

L’oriol té aquest nom pel seu color taronja daurat, és el més estimat pel seu gust i color per molta gent, molt resistent a la secada i amant de terres sorrencs, es fa en tot tipus de bosc on hi hagi gresc. Pel seu color, és el més visible des de lluny. És deliciós fregit i també acompanyant carn o barrejats amb d’altres bolets. En anys de molta abundància també es venien.

L’escarlet es fa en extenses clapades sota les alzines, els arbres més abundant del terme, abans eren els darrers que sortien i tancaven la temporada a finals de novembre i avui els pinetells els hi han pres la plaça. És molt propens a corcar-se per això és normal poder-ne aprofitat només la meitat dels que es cullen. Abans  els salaven en gerres i proveïen tot l’any. Es cuinaven barrejats en carn o trufes, no és un bolet excel·lent, però bon comestible; els petits com botons i escaldats se solen fer amb vinagre sal, oli i herbes i es mengen a tall de tapa o aperitiu. Els més tendres es venien però per les seves característiques i per ser molt abundant es pagaven poc. Un fet curiós és que a Maçanet fins el 1946 ben poca gent els collia, va ser quan va venir Mn. Lluís Feixes que era de la Vall d’en Bas, que va dir com és que no els colliu?. I des de llavors es va estendre  la seva recol·lecció per la gent boletaire.

Pinetells i rovellons són els bolets més populars a Catalunya; molts semblants els dos es fan només en pinedes, el pinetell té el barret amb el marge enrotllat i faixes concèntriques d’un color vermell teula o ataronjat i les làmines taquen de taronja; mentre que el rovelló es torna de verd o blau verdós a les ferides i les làmines de color ataronjat fosc o lilós. Segons la contrada se’n fan uns o altres, depèn del tipus de pi i si els sòl es sorrenc, silícic o calcari. Al nostre terme es molt més abundant el pinetell. Són excel·lents comestibles, però amb un gran defecte, que són molt propensos a corcar-se. La tradició de caçar-los no és massa antiga a Maçanet, fa seixanta anys si en volies trobar havies d’anar molt lluny perquè de pins fora del Fau i La Gavarra i al Pla de la Creu gairebé no n´hi havia cap més i per això només en collien algun pagès o bosquerol. Des d’aleshores el pi s’ha estes molt amb plantacions en camps erms i replantacions en boscos que formen claps i pinedes hi avui han passat a ser molt buscats. És poden menjar a la brasa, fregits o acompanyant tota mena de rostits.

Els camagrocs es fan en colònies molt nombroses sota les zones humides de les pinedes, per això els maçanetencs fa poc que els cullen. Es poden menjar fregits i serveix per adobar guisats. Es pot conservar assecant-los.

Les trompetes de la mort, pel seu nom i el seu mal aspecte, abans no es collien es fan en boscos frescos i humits d’alzines i brucs formant colònies denses. Té poca carn i un agradable aroma i serveix sobretot de condiment. Es pot conservar fàcilment assecant-los.

La cogomella tan creix en boscos aclarits, brolles i prats, són el preludi dels altres bolets, només es consumeix el capell fregit i sempre s’han collit quan n’hi ha d’altres de millors. 

Les múrgoles són ben pocs els boletaires que en poden gaudir, perquè aquests es guarden els seus meners amb molt de secret; es fan a la primavera sota els arbres de ribera com verns i freixes i en terres rics en humus. És un bolet escàs i un comestible excel·lent per fer amb carn.
Camperols i camasecs es fan pels camps i prats; el camperol és l’autèntic xampinyó i es menja fregit i el camasec creix en corriolades i s’asseca i així es pot consumir tot l’any en rostits i els tendres es fan en truita. S’han collit sempre des de la primavera a la tardor.

Com antigament no hi havia neveres ni congeladors les ginestroles, escarlets, pinetells i rovellons es conservaven escaldats amb sal, salmorra, amb oli, vinagre o al bany maria. En canvi els ceps, camasecs i múrgoles els assecaven.

La tòfola (tòfona), és el bolet més exclusiu i més difícil de trobar, es fan sota les alzines en terrenys calcaris i a uns quants centímetres sota terra, necessiten humitat i creixen d’octubre a març  i la seva presència es localitza per la forta olor que desprenen, per això per trobar-les es necessita un gos que les ensuma, esgarrapa el terra i això és la senyal. Normalment solien ser gossos perdiguers o d’atura que no fossin gaire caçadors per això  no es destorbaven seguint els rastres d’animals. Un cop trobada una clapada es desenterrava amb un aixadonet i premiaven el gos amb una manyaga, un tall de botifarra o una llaminadura. També en alguna ocasió els pagesos s’havien servit dels porcs per anar-ne a caçar. Les tòfoles són els bolets més cars del mercat ja l’any 1980, es pagaven a 14.000 pessetes el quilo. El tofolaires que hem conegut són: en Bruquetes; Josep Troni i Jesús Garcia.

Abans els mitjans de locomoció eren a peu per això quan s’anava a caçar bolets, ben a prop del poble ja emplenaven el cistell, avui la cosa ha canviat del tot, amb els vehicles s’arriba als llocs més allunyats i això fa que qualsevol persona sigui un boletaire. Quan hi havia molts bolets qui més qui menys se’ls venia, sempre venia bé algun diner, les ginestroles, els oriols, els escarlets i pinetells es venien el mateix dia ben tendres i els que es podien assecar com els camasecs i ceps solien vendre’ls a fi de temporada. Entre els qui s’havien dedicat alguna temporada a comprar bolets hi ha: Conrad Tibau; Joan Viñas; Miquel Sitjà; Josep Batlle; Jaume Sabà...

Els caçadors i boletaires tenen fama de ser exagerats explicant les vivències en les seves captures d’animals o bé en les collites de bolets i per buscar excuses quan l’han errat o no n’han trobat. Les converses entre ells parlant de cacera o de bolets poden durar estones, i si el que escolta és un profà en la matèria, queda sorprès de la riquesa de vocabulari i expressivitat i tot plegat li pot semblar una lliçó magistral. Tothom es fa l’entès a la seva manera i el tema ve a ser una mena de joc d’astúcia,  habilitat i bon humor. I a tothom li agrada ser més llest que l’altre. S’explica que en Pantu, que en tenia de molt bones, estava assegut a la barana del Pont de Tapis, i algú li va preguntar: “Que hi feu aquí, Pantu?. I respon. Mira estic esperant els bolets, tothom diu que ara baixen, i si és aixís només poden passar per aquí.”

Els topònims.- Vegem-ne alguns topònims: Artiga d’en Donés; Artiga d’en Casals; l’Aulinell; l’Avellanosa; Puig del Brosser; l’Engreixabocs; Jardí del Rei; La Frígola;  La Fajosa; Jaça de Fornills, Coll de Fornills, Era d’en Pous; Era de Joan; Era d’en Castells; Era del Bon Temps; Les Basses del Vesc; Bosc Rodon; l’Aulinell, Bosc de les Dogues; Castanyers de la Quera; Castanyers dels Quintanells; Castanyers del Roquet;  Castanyeda del Grau; Castanyeda de la Solana; Castanyeda del Roquet; Castanyeda del Roïs; El Bosquet; Suro la Pubilla; Suro del Prat de Vinyals; Suro de can Duran; Castanyer del Mas; Faig de la Font del Moixer ;Pla de la Pastera;  El Fau (faig); Grèvol de la Font de Les Salines; Alzina de la Font de l’Hostal del Bac; Teix del Fau; Suro del Prat de la Costa; Pi de can Saguer; Roures de Fussimanya; Faig de la Mina de Ferro; Suro del Mas ;l’Esparra; Camp d’Oms; Les Vernedes; Les Rovires; Coll de Ginesta; La Grevoleda; Pla de Sureda; Suros d’en Mas; Pins d’en Jordi; La Garravera; La Gavarra;   Serra del Ginebre; Clot del Tell; Bosc Rodón; Roureda del Mas d’en Serra; Roureda de les Gargantes; Roureda de Perilló; Jaça de la Creu; Jaça de Les Salines; Jaça del Puig del Mig, Devesa dels Bous. Coll dels Pins; Coll del Faig; Coll de la Bruga, Plaça d’en Benet; Plaça de l’Escorxa. Font del Bosc. La Figuereda, Font del Bruc; l’Esteper de can Vinyes: Bosc de les Tòfoles

Cloenda.- De totes aquestes feines que s’havien fet a bosc només queden encara la lleva del suro, les tallades per llenya i darrerament els residus i fusta de poca qualitat per a trituració per a paper i biomassa; el poc rendiment que en treuen els propietaris fa que cada vegada siguin més bruts. Es diu que un propietari per tenir un rendiment de dos sous dignes li calen almenys 500 Ha de bosc productiu; a Catalunya el 80% dels boscos són de titularitat privada.

El bosc és una reserva de paisatges de gran bellesa, avui el rendiment del bosc més que la producció són els beneficis que genera al conjunt de tota la població: qualitat de l’aire; regulació hídrica i de la temperatura; manteniment contra l’erosió i la biodiversitat, espais de lleure, cures de bosc, mel, plantes aromàtiques... Per això els propietaris reclamen a l’administració ajuts i una política forestal sostenible. En els darrers quinze anys hi ha hagut una gran massificació de gent al bosc amb el tema d’anar a buscar bolets, es diu que a la tardor més de dos milions de catalans hi van almenys una vegada, per això cal tenir en compte que tots els boscos tenen amo i s’han de respectar i no s’hi val tot el que ens vingui de gust i una norma de bones pràctiques i la millor manera de deixar el lloc on hem estat, és que no es noti cap indici de la nostra presència. S’ha parlat molt de posar una taxa per a regular l’accés lliure al medi natural i sembla que la majoria de la gent hi estaria d’acord si els ingressos revertissin íntegrament en la millora, conservació i gestió forestal sostenible.

Una altra qüestió és la biomassa, ara que es parla tant d’energies renovables, aquesta és una energia neutra, perquè el carboni que s’allibera en cremar la fusta és el que hi havia abans en la mateixa fusta. Hi ha poques plantes de biomassa per a conversió en electricitat; a França i a Itàlia aquest tema està subvencionat i així molta biomassa dels nostres boscos s’exporten cap allà, si aquí hi hagués més calderes i més plantes; els propietaris en rebrien un rendiment més alt i no la misèria que n’obtenen fins ara i a més els boscos serien més nets.
                                                                                    
Pere Roura i Sabà

 

Bibliografia.-

Amades; Joan.- Folklore de Catalunya. Costums i creences. Ed. Selecta. Barcelona. 2ª Edició. Barcelona.1980.
Costumari Català.- Usos i costums de bon pagès sobre boscos i arbredes. Mancomunitat de Catalunya. Barcelona 1920.
Hernàndez; Santiago.- El món del suro. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. 1987.
Nogué i Font; Joan.- La percepció del bosc. Col·lecció Josep Pla. 1986.
Alcover-Moll.- Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca. 1975.
Puigmal; Esteve.- La Polla Rossa. Impremta Aubert. Olot 1985.
Medir i Jofra; Ramir.- Historia del gremio corchero. Ed. Alhambra S.A. Madrid. 1952.
Alvarado i Costa; Joaquim.- El negoci del suro a l’Alt Empordà. (s. XVIII-XIX). Museu del Suro de Palafrugell.20032.
Baig i Aleu; Marià.- Impacte de la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga sobre els boscos empordanesos al final del segle XVIII. Annals de l’I.E.E. 2007.
Gutiérrez i Perarnau; Cèsar.- El carboneig. L’Exemple del Montseny. Ed. Altafulla. Barcelona. 1996. 
Costa i Savoia; Ernest.- Del pelagrí al suro. Suplement dominical del diari Avui.
Roura i Sabà; Pere.- Maçanet de Cabrenys. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. Monografies locals. Num71. Girona.1997.
Roura i Sabà; Pere.- Programes de la Festa Major de Maçanet. Espardenyes i taps (estiu 2012); Els artesans de la fusta (Estiu 2016) i Maçanet al segle XVII (estiu 2020).
Gordi i Serrat; Josep.- Els boscos. Quaderns de la revista de Girona. Guies .Diputació de Girona. 2005.
Arxius.-
Arxiu Històric de Girona.- Protocols notarials de Figueres; Maçanet; Peralada i Sant Llorenç de la Muga.
Arxiu Diocesà de Girona.-Llibres parroquials de Maçanet de Cabrenys. Dispenses matrimonials.
Arxiu Històric de Figueres.- Protocols notarials de Maçanet de Cabrenys.
Arxiu Municipal de Maçanet de Cabrenys. Documents del Comú i Actes municipals.

Webs.- 
 Feines del bosc. Google 
Sites.ddd.uab.cat. Memòria Oral del Suro. X. Fàbregas i Comadran. Publicat a la revista. Catalunya Forestal 2019-2020. Del Consorci Forestal de Catalunya. Santa Coloma de Farners.

* * * * *

massanetdecabrenys.com