massanetdecabrenys.com

per Pere Roura i Sabà

Publicat ens els programes de les festes hivern 2006 i estiu 2007

Trastejant pels nostres boscos ens trobem sovint amb moltes parets que eren antigues feixes de conreu; però també a vegades topem amb altres restes de construccions que ens criden la curiositat, antics casals de masos desapareguts, barraques, corrals.... per això enguany posarem especial atenció en les ruïnes dels forns de calç; teuleries; el molí de sabonet de la Farga de l’Olivet i la màquina de serrar marbre dels Quintanells que en conjunt tenen coses en comú que són: la transformació dels minerals i el proveïment de material per a la construcció.

A part de la pedra, la construcció de cases també necessitava de calç, rajols i teules, per això els forns i teuleries eren indispensables i un factor molt important era el transport d’aquests materials, pensem que es feia amb bèsties de bast i per petita que fos l’obra a fer, calien molts viatges de matxo. Així doncs no s’escatimaven mitjans per obtenir la matèria primera i transformar-la, establint aquests centres de producció ben a prop d’on s’havien de menester. El lloc d’ubicació depenia de la disponibilitat de primeres matèries i pròxims a les zones d’extracció: pedra calcinal, argila, aigua, llenya pel foc i que fos proper als camins. Es procurava que cada veïnat disposés d’aquests dos tipus d’indústria i els propietaris de masos hi posaven gran interès perquè era un negoci prou rendible.

Per fer més entenedor la manera de com eren d’importants aquests materials en el procés de construcció de cases i murs, crec interessant transcriure alguns documents dels segles XVII i XVIII, que ens parlen d’obres i reparacions fetes pels mestres d’obres.

El 1684, els amos de la Solana d’en Vinyes Joan Pagès i Margarida Vinyes encarreguen fer un corral a les Costes de La Solana, al mestre d’obres Pau Culí i el cost de l’obra són 48 lliures, tres sous i 8 diners:

“Memorial que he gastat jo mestre Pau Culí per lo corral de las Costas de la Solana que es de la senyora Margarida Vinyas i Pagès muller del honorable Joan Pagès y Vinyas pages de Massanet de Cabrenys.

Primo. Per setanta corteras (1. Quartera=72.litres) de cals han entradas y se han agudes manaster a raho vint diners la cortera quatre lliuras setsa sous y vuyt de plata.

Item per set jornades de matxo per aportar dita cals des del forn (l’Aulinell) al corral a raho de vuyt sous de plata per jornada es en tot dos lliuras setsa sous.

Item per trenta nou cayrats han entrats en dit taulat a raho de dos sous y vuyt per cayrat, son tres lliuras sis sous de plata.

Item per disset canas (1 cana=1,6 m) fulla posades en dita teulada a raho sinch sous cana es en tot quatra lliuras sinch sous de plata.

Item una biga que he posada en dita teulada la he estimada ha una lliura de plata.

Itemk tinch posat en dita teulada divuyt centes teules a raho de set reals de plata lo cent se ha pagat asen tot tretsa lliuras dotsa sous plata.

Item divuyt jornades de matxo per portar las teules des de la Rejolaria a lo corral a raho de quatre reals de plata la jornada valen set lliuras quatra sous.

Item per vint y vuyt jornals de mon treball de mestra a quatra reals de plata fentme la vida es en tot onsa lliuras quatra sous de plata”.

Acta feta a Maçanet el 14 de febrer de 1684, pel notari Francesc Fajes. Testimonis, Pere Andreu, carnisser i Pere Costa, serrador tots de Massanet.

El 1691, Francesc Donés, paraire, encarrega fer una resclosa a Tapis i obres en una casa a la plaça major de Maçanet, propietat de la seva nora Maria Roger, a Joan Aurós i Pau Culí, mestres de cases i Joan Puig, serrador tots de Maçanet i pèl preu de 71 lliures, 4 sous i 11 diners:

“ A Joan Aurós, deu lliuras, dos sous que son per los jornals de fer un rech y resclosa en un prat que es diu lo Bosch de la heretat que la senyora Maria Donés y Roger vostra nora te en lo lloch de Tapis.

A Pau Culí, 51 lliuras, set sous, 11 diners que son per sinquanta tres jornals de mestre y altres tants de manobre a raho de sis sous de plata los de mestre y sinch sous los de manobra, compra y ports de sinquanta tres quarteres de cals; compra y ports de tres cents setanta teules a raho de tretse sous de plata lo cent; ports de gres per fer lo morter; ports y compra de pedres, dos cents claus ternals, traginas de cayrats, ports y altres coses que tots han servit per fer la cuyna en la casa que dita vostre nora té en la plassa publica de la present vila.

I jo Joan Puig les restants nou lliuras y quinse sous que son per lo preu de vint y dos cayrats y dinou canas y mitja de pots que tots han servit per cobrir y ensostrar la dita cuyna.

Fet a Massanet el 12 de novembre de 1691 pel notari Francesc Escofet.

El 1695, Bartomeu Biró, mestre de cases fa obres en una casa del carrer de la Borriana, propietat de Pere Quintà, fuster:

“Memorial de les obres fetes per mi Barthomeu Biro, mestre de cases de la vila de Massanet de Cabrenys en redificar lo pati que Salvador Roura, traginer de dita vila quant vivia per sos drets tenia y possehiha situada dins dita vila de Massanet de Cabrenys y prop lo portal anomenatlo portal den Roger de dita vila de orde de Pere Quintà, fuster de dita via tot en moneda de plata, lo seguent.

Primo lo preu fet de mi Barthomeu Biró de tornar a edificar dit pati.

Item per lo gasto meu y de un manobra deu lliuras, deu sous de plata.

Item per quaranta quarteres de cals an entrat en fer dites obres a raho de un sou de y vuyt de plata la quartera, suman juntes tres lliuras sis sous y vuyt de plata.

Item per los ports de dita cals dos lliuras de plata.

Item per quatra jornals meus de fer la ximanella de dita casa a rraho de quatra reals de plata lo jornal, compresa la vida una lliura dotsa sous de plata.

Item per tres jornals de fer pedra tosca per fer dita xemaniera, compresa la vida una lliura, quatra sous deplata.

Item per los ports de dita de dita pedra una lliura, quatra sous de plata.

Item per quatra carregas (1 càrrega= 124 Kg.) de guix, setsa sous de plata.

Item per vuyt centes teulas han entrat en cobrir dit pati a raho de dotsa sous de plata lo cent suman totes juntes quatra lliuras, setsa sous plata.

Item per los ports de dites teules dos lliuras de plata.

Suma tot trenta sinch lliuras, quinsa sous y quatra diners.

Fet a Massanet el 5 d’octubre de 1695 pel notari Francesc Fajes. Testimonis Antoni Donés, paraire; Pau Duran, jove paraire i Jacint Roura, escrivà tots de Maçanet.

El 1731, Jaume París, moliner, amo del mas Roquet, que havia comprat a carta de gràcia el seu pare Joan París, ferrer; fa obres de manteniment al mas, per aquesta feina, Josep Descans, mestre d’obres li cobra 9 lliures,16 sous i 4 diners. El 1754, Narcís Gorgot i Cardona, rescata la propietat del mas, pagant a Jaume París la restitució del preu de venda:

“Memorial de las obres necesarias tocant a mestre de cases fetes per Joseph Descans, mestre de cases de la vila de Massanet de Cabrenys en la casa del mas Roquet que posseeix per títol de venda a carta de gracia, Joan Paris, ferrer de dita vila, ço es per regoneixer los taulats, de adobar las portes y cobrir part del corral de ordre de Jaume París, moliner de la present vila y fill de Joan París.

Primo per vuyt jornals de mestre de cases per fer dues obres a raho de tres reals plata lo jornal, ferse la vida. Suman vint y quatre reals de plata.

Item per vuyt jornals de manobra a raho de dos reals y vuyt diners plata, lo jornal, ferse la vida. Suman una lliura, disset sous y quatre.

Item per sis quarteres de cals que se han emersat en fer dites obres a raho de un real de plata la quartera. Suman ab los ports dotse ous plata.

Item pper cayrats y claus, la clau de la porta junt ab golfo, han costat divuyt reals plata.

Item per quatre centes sinquanta teulas que han servit per cobrir part de dit corral a raho de set reals lo cent, junt ab los ports valen tres lliuras, tres sous de plata.

Fet a Massanet el 27 de maig de 1731 pel notari Salvi Monbrú, testimonis, Salvi Ferrer y Olivet, pagès i Pere Gallat, serraller, tots de Maçanet.

El 1775, Joan Noell, fa obres a la seva casa, un sostre nou per la cuina i dues estances noves, i pel preu de 90 lliures, els encarregats de l’obra són, Tomas Vilanova, mestre de cases i Mariano París, fuster:

“Primo per trenta y cinch canas de paret de dos palms y mig de ampla a raho de una lliura dos sous barcelonesos per cana, importa junt sinquanta lliuras, deu sous.

Item per sis centes teules a raho de una lliura 10 sous per cent, compresos los ports valen nou lliuras.

Item per set jornals de mestre fuster a raho de nou sous lo jornal valen 3 lliuras, tres sous.

Item per catorze canas de fusta de roure per los sostres de la estància de la cuina valen setze lliuras, setze sous.

Item per vint y sis cayrats de roure empleats en dits sostres a sis sous quiscun important set lliuras, setze sous.

Item per onse lliuras de claus a tres sous per lliura empleats en dits sostres y en una escala y finestra valen una lliura setze sous.

El 1790, l’ajuntament fa reparacions a la font comuna de la Vila i el mestre d’obres Miquel Vinyes i Coll signa el rebut del cost de l’obra:

“Recibi, yo, Miguel Vinyas y Coll, albañil de la villa de Massanet de Cabrenys de Francisco Olivet, encargado del ayuntamiento sesenta reales de ardite, que sirven por sinco jornales que emplehe en recomponer la Fuente publica de dicha presente villa llamada la Fuente de las Dominas que da abasto a ella y por haberse desviado el curso regular de las aguas, comprendiendo en dicha cantidad el importe de sinco jornales de peon y por el valor de ocho quarteras de cals que por dicho efecto necessite y gaste y para que conste el presente firmado por el infrascrito en mi nombre por no saber yo escribir. Firma de Jaume Quintà. Massanet 20 juliol 1790.

El 1790, per unes obres a l’estudi de minyons llegim al rebut:

“Recibí yo Juan Noell ladrillero de la villa de Massanet de Cabrenys de Francisco Olivet encargado del ayuntamiento de dich Villa , seis resles y doze fineros de ardite por el valor de sinquenta ladrillos y su transporte que he vendido a dicho ayuntamiento para recomponer la casa pròpia de este comun que sirve de Aula para la enseñansa de los Niños y para que conste, doy el presente firmado por el insfrainscrito, por no saber yo escribir. Massanet de Cabrenys a 3 de febrero de 1790. Por dicho Juam Noell firmo de su voluntat, Balthasar Vinyas”.

El molí de sabonet i la màquina de serrar, necessitaven de la força hidràulica per treballar el mineral, per això estaven emplaçades en indrets on disposaven d’aigua per desnivell.

Els forns de calç

La fabricació de calç, resultat de la cocció de les roques calcinals o trossos de marbre en forns ha estat una tècnica que s’ha practicat des de l’antiguitat fins a meitat del segle XX. Un forn de calç és una cavitat de forma rodona, buida i sense sostre de 3 a 5 metres d’altura i de 3 a 4 metres d’amplada construït en forma d’olla, de manera que la part més ampla de l’edificació és a la zona del mig. Per la seva construcció, la majoria de vegades s’aprofitava un marge o un desnivell del propi terreny i els seus murs, ja fóra en alçat o recobrint la cavitat en el terra, estaven realitzats amb pedra obrada amb morter, encara que els més moderns també solien utilitzar rajola cuita.

Com que calia omplir de pedres el forn per la part de dalt, aquest havia de ser excavat en una vorada. D’aquesta manera , el carros o els ròssecs podien arribar ben bé a la boca superior del forn. També per aquest motiu es preparava una petita esplanada a la part més alta del marge que permetia fer còmodament aquesta feina i altres operacions. La boca del forn estava situada a la part inferior i era per on s’alimentava el foc. Es tractava d’una obertura, que servia per enfornar i desenfornar i estava flanquejada per dos baluards que delimitaven la cavitat del forn. A un metre de la base, per dins, hi havia la banqueta, que voltava el forn i que servia de punt d’arrencada per fer la volta inicial i on s’aguantaven la resta de pedres. Aquests forns tenien una durada limitava, perquè amb cada cuita es desgastava el material de les parets i s’havien de refer.

Davant del forn hi solia haver un cobert o una barraca que servia d’aixopluc als treballadors, guardar les eines i un jaç per trencar el son perquè durant la cuita que durava dies el forn no es podia desemparar.

El procés de fabricació de a calç començava a la pedrera, on els homes arrencaven i trinxaven la pedra. Era la feina més feixuga amb les eines de l’època: pics, malls, perpalines.. tot i que també s’utilitzaven barrinades. Un cop trossejada amb la grandària de cocció adequada , amb els carros o en ròssecs si era a prop, la transportaven fins al forn. La càrrega del forn es començava fent la volta, que carregava damunt la banqueta, semblant a la de les barraques. Mentre es carregava la part baixa del forn les pedres s’entraven per la porta. La volta era per aproximació de filades sense cap mena de xindri. Les pedres escollides tenien forma de llosa i eren posades horitzontalment. Un cop acabada la volta s’omplia el forn des de dalt. Les pedres més grosses anaven a sota, més a prop del foc, i les més petites a sobre, fins a formar una cúpula per sobre del forn; era fonamental deixar espais entre les pedres, perquè hi passessin les flames entremig i quedar ben cuites. El muntatge de la volta havia de ser preparada amb molta cura per tal de subjectar el pes de la fornada i exigia una gran habilitat, coneixement i experiència per tal d’aconseguir una cuita òptima.

Al sector de la porta s’hi feia a davantera, una paret que tapava la boca del forn i s’hi deixava un forat, que era per on s’anava tirant la llenya. Quan s’hi començava a fer foc, operació que durava de quatre a sis dies segons la duresa de la pedra, hi havia un parell d’homes que sense parar mai dia i nit, en torns anaven alimentant el forn. Per això abans havien de tenir molta llenya- preferentment mig seca- arreplegada al voltant per fer la cuita. Es necessitaven centenars de feixines de bruc, esporguilles, branqueta d’alzina, arboç, argentines, argelagues i broncalls no massa gruixuts perquè el que interessava era que el foc fes molta flama per arribar a tots els racons i quan la pedra era ben calenta, la pila es tapava amb fang i terra, excepte el voltant de la base i el cim, per no trencat el tiratge.

Amb la combustió el forn assolia temperatures de 800º i 1000º C i per conèixer quan la pedra era cuita s’havia de vigilar el fum. Quan començava la fornada sortia fum negre, però cap al final de l’operació el fum es tronava groguenc o quasi blanquinós, fins quasi desaparèixer. Llavors, es deixava d’alimentar el foc i quan el sostre s’esfondrava, significava que la calç ja estava llesta. Abans de buidar el forn s’havia de deixar un parell de dies i si calia esterrossar algun fragment.

La capacitat dels forns solia oscil·lar entre les 20 o 40 tones de pedra i es necessitava una quantitat proporcional de llenya, generalment la meitat del pes ( 20 tones de llenya per una fornada de 40 tones de pedra) i també amb unes 40 tones de pedra es podien obtenir unes 20 tones de calç.

La calç obtinguda era “calç viva”, però per ser apte per a la construcció, havia de ser amarada amb aigua i és que s’anomena hidratació de la calç. Tradicionalment s’abocaven els fragments de calç viva dintre una bassa plena d’aigua i així s’iniciava el procés de maduració, d’amarar la calç, on el terrossos es desfeien fins a esdevenir calç en pasta o “calç morta”. En aquest procés es desprèn una escalfor que fa bullir l’aigua i calia anar en compte amb els esquitxos per evitar cremades a la pell o als ulls.

La calç en pasta o morta, es deixava en repòs com a mínim 2 mesos; i era raonable que arribés als 6 mesos per tal d’obtenir una “calç aèria” hidratada o apagada de bona qualitat. Com més llarg és el procés de maduració, més bona serà la calç resultant. Com més temps passa la calç submergida en aigua, més petits seran els cristalls que constitueixen la calç, guanyant en finor i plasticitat. La calç apagada en contacte amb l’aire va absorbint diòxid de carboni i es converteix en carbonat calci, és a dir la mateixa composició de la pedra calcària. Per això era la més indicada per fer els morters de revestiments de murs, gràcies al seu lent enduriment, gran elasticitat, no es retreu ni s’aclivella, impermeable a l’aigua i permeable a l’aire i té molt bon comportament per barrejar-se, amb pedra, ceràmica, terra o sorra. Altres usos eren: emblanquinar parets de galliners, corrals, façanes, interiors d’esglésies i cases i d’aquesta manera desinfectar-les. També la calç viva servia per a desinfectar l’aigua, a l’estiu es tirava un terròs de calç dins al pou per matar els papus, les aigües estancades, d’insecticida per els arbres fruiters..... Els habitants de Maçanet segons un privilegi reial del 1454, tenien la concedida la facultat de poder edificar els valls de la muralla, agafant sis o set palms per fer els fonaments i també hi podien fer basses de calç i femers.

El morter de calç, es feia barrejant aigua, calç grossa apagada amb sorra de riu o gresc, estava compost per una part de calç i tres de sorra. Per reforçar la calç i conferir-li certes propietats hidràuliques, la barrejaven amb petits fragments de teules o terrissa i que amb el temps formaven un bloc monolític de silicats. També algunes vegades, per efecte de impermeabilització s’hi afegia cendra de carbó. Això ho podem comprovar si observem els junts de les pedres en moltes parets velles de les nostres cases. La calç es transportava a bast dintre dues semals, a banda i banda de la cavalcadura.

L’època de cuita acostumava ser entre la primavera i l’estiu així doncs la feina de calciner no era un ofici fix, i els que s’hi dedicaven temporalment eren sobretot pagesos, bosquerols i bracers quan les feines del camp o del bosc afluixaven era un sobresou molt rendible tan per ells com pels propietaris que cobraven un lloguer i a més la gran quantitat de llenya que es necessitava contribuïa a mantenir net el sotabosc.

Forn del Puig de Milà

Al vessant est, de Puig de Milà, sabem que des de mitjans del segle XIX, hi havia una pedrera de marbre: “ El 28 d’agost de 1857, Pere Figa, metge i Joaquima Sunyer, conjugues i veïns de de la vila de Massanet de Cabrenys, donen permís a Ramon Roger Ballell de la mateixa vila, a treure el marmol que pugui de les seves propietats i també amb la condició de coure dues fornades de calç del marmol de inferior calitat al forn situat al territori de Puig de Milà”. Aquest forn es trobava a ponent i a tocar de la pedrera, el meu pare encara n’havia vist les restes, per damunt de la Mina Nova, però que van desaparèixer en una nova explotació de fa 50 anys. Però el fill Alfons i el nét d’en Roger, Pràxedes Roger, van continuar amb l’explotació i cap el 1893, arran de la construcció de la carretera nova de Maçanet cap a Darnius i Figueres, que necessitaven material de calç per l’obra, en van fer construir un de nou a poca distància del pont del Grau i al peu del Puig de Milà. Avui el podem veure, a la dreta del sender GR-11, quan aquest es comença enfilar cap a La Vajol després de travessar el pont, un camí fressat de desemboscar ens porta fins al forn. Es tracta del forn més gran del terme i el seu estat de conservació és molt bo, amb la volta de la boca feta de maons i flanquejada per dos contraforts. Té una fondària total de 6 metres descomptant les pedres i runa del fons; un diàmetre de 4,50 m; la porta 1,80 m d’ample per 2,30 d’alçada i el gruix de la paret a la base fa 1,30 m i al cim 0,90 m. Conserva al seu interior restes del material de l’arrebossat, i tenint en compte les seves dimensions era capaç de produir de 20 a 25 tones de calç per fornada.

Forn de l’Aulinell

Forn propi del antic mas Aulinella, dintre la propietat del Puig, a mig camí del Gaspar i el Puig i mirant cap el Balló. És citat al segle XVII i abastia els masos de la rodalia i el veïnat de Tapis. No molt lluny d’aquí però dintre la propietat de la Solana hi consta el 1628 el “camp del Calcinal”.

Forn del Bac de Llinars

A la carretera que s’enfila des de la Costa de Dalt cap a Fussimanya un cop travessat el clot dels Lladres a la dreta al mig de la castanyeda hi ha un trencant que ens porta a la pedrera de l’Olivet, en aquest hi havia existit un forn. L’any 1833, Jaume Olivet, va arrendar a Climent Roig, negociant de Barcelona, les terres del Balló i Fussimanya per extreure pedra marbre. Amb les prospeccions van trobar indicis prop del Balló, van obrir algunes carreteres, però després de diverses proves, el mateix any van rebutjar l’arrendament. Més sort va tenir Ramon Roger, l’any 1850, que va descobrir al Bac de Llinars un marbre que tenia unes aigües grises molt boniques. El marbre es va explotar alguns anys i a tocar la pedrera es va fer un forn on es feia calç del mineral dolent i els Roger va mantenir el negoci una colla d’anys.

Forn del mas Surell

En una vora del camp Gran del Grau, hi havia existit un mas anomenat Surell, dintre la propietat de can Sunyer, el 1553 estava en plena activitat però al segle XVII, ja estava en ruïnes. Dintre les seves terres hi havia un forn de calç situat cap el nord-est a la Coma del Forn.

Forn de Rocanegra

Es troba a la dreta i al peu de la carretera que puja des del Sarís cap a Fussimanya, just dessota i poc abans d’arribar al cingle de Rocanegra. Es tracta d’un forn de petites dimensions, que només conserva la porta, els muntants i parets de poca alçada. Molt probablement tenia a veure amb les pedreres de sabonet perquè aquest mineral sempre anava associat amb roca calcària, però no en tenim informació.

Forn de la Forestal

Al costat de la Casa Forestal i a peu de carretera podem veure aquest forn que es va construir el 1920, per proveir de material per la construcció de la casa i desaigües de la carretera de Les Salines que es va acabar el 1926. El seu estat de conservació és molt bo, ben segur perquè va tenir poc ús i la porta té un arc rebaixat de maó. El mineral el portaven de la pedrera de la cova de Les Salines. Fins al trencant de la mina van engravar la carretera amb pedra-marbre i d’aquí en avall amb pedra d’ull de serp.

Forn dels Gesos

Les restes les podem trobar pujant a la dreta de la carretera que s’enfila cap al Fau, un cop passat els Gesos, després del pujant recte, en un revolt hi ha un petit entrant a la dreta i a poca distància a la banda esquerra hi ha aquest petit forn, de mida mitjana i ensorrat, només en resta un tram de mur, amb moltes pedres desfetes al fons; conserva part de l’arrebossat. Creiem que proveïa de calç al veïnat dels Vilars, i potser de guix, perquè el nom de Ges o Gesos, és el nom propi del guix, molt abundant en aquest terreny. Dessota s’origina una clotada cap a can Baró, conegut amb el Clot del Forn. En un document del 1771, hi consta: “lo correch del forn de la cals”.

Forn del Masdevall

Les parets embardissades d’aquest forn són al vessant esquerre de l’Arnera, a mitja alçada entre la ribera i la carretera que va cap a la central d’en Grida, poc més avall del trencant que va al molí d’en Robert, segons les indicacions d’Antoni Almenara, que hi va tenir una facècia amb un senglar un dia de cacera.

---

Teuleries o Rajoleries

A banda de la pedra, la construcció de cases també necessitava rajoles, teules i maons i en el món rural, tot allò que es podia obtenir d’una matèria primera propera era transformat al mateix lloc on es trobava el material. Les teuleries o rajoleries eren centres terrissers on es coïen en forns la ceràmica de construcció i el seu lloc d’ubicació depenia de tres factors: l’argila, l’aigua i llenya per al foc. Per tant el lloc escollit havia de comptar amb l’obtenció d’argila (la terrera) molt a prop; també disposar d’aigua, prop d’una font o rierol per pastar el fang i tenir a l’abast molts feixos de llenya, donada la gran quantitat d’aquest combustible necessària pel funcionament del forn.

Les teuleries estaven compostes per una era o plaça, on batre la terra, les basses de decantació, les basses d’emmagatzematge de l’aigua, els espais coberts amb bona ventilació per assecar l’obra i l’element més important, el forn.

El forn es construïa en un marge entre dues feixes, parcialment excavat a terra. Per la part alta s’accedia a la cambra de cocció de l’obra i per la part baixa a la boca de la fogaina. L’olla del forn o fogaina s’excavava en el terreny, de manera que el fons quedava a un o dos metres per sota el nivell exterior. Les parets eren de la roca o terreny natural, i al damunt s’hi carregava la volta. Es construïa amb cintra, una armadura de fusta que un cop tancada la volta es retirava. Es feia amb maons sense coure, deixant-hi entre 20 o 30 forats ben repartits, per on el foc i el fum pujaven cap a la cambra de cocció. Per sobre la volta es feia, també amb peces crues la solera plana al damunt de la qual es posava l’obra a coure. Les parets del forn de planta quadrada eren de pedra seca, i a vegades l’arc de la porta amb maons cuits. També es feia paret de pedra on el forn estava excavat al terreny. La cambra de cocció o canó era un gran espai per damunt la solera on es coïen les peces d’obra, al fons del forn s’hi col·locaven els totxos, que eren les peces més resistents i, a la part més alta les teules i rajoles. Llavors el foc s’alimentava amb feixines de llenya i es mantenia encès fins que tota l’obra era cuita, uns tres dies aproximadament. Per desenfornar l’obra, calia que es refredés i esperar 4 o 5 dies. Com hem dit, la volta, la solera i el canó es feien de maons crus, o sigui que les primeres peces d’obra que es feien a la teuleria servien per construir el forn i es coïen, ja col·locades a la primera fornada.

El procés de fabricació de teules i rajoles començava amb l’extracció de l’argila i el transport cap a l’era on s’havia de batre amb un rodet o corró, esclafant els terrossos més grossos amb el mall. Segons el tipus d’argila, la que portava més impureses servia per a fer peces gruixudes totxos i maons i en canvi la més pura i homogènia era per fer teules i rajoles. La terra batuda es passava pel garbell i la terra fina es posava en les basses de decantació on es barrejava amb l’aigua removent el fang amb un tiràs i deixant-lo reposar. Un cop absorbida l’aigua, el fang es carregava al carretó i el duien al cobert on s’omplien els motlles de fusta amb el fang i on s’hi havia posat pols de cendra per evitar que aquest s’hi enganxés. procurant que totes les arestes del motlle quedessin ben plenes, després s’allisava bé la peça dins el motlle. Tot seguit agafava el motlle amb les dues mans i amb cura el treia. En el cas de les rajoles es deixaven assecar de 1 a 3 dies sota el cobert i els maons i totxos de 4 a 6 dies, i en un lloc ven ventilat. L’elaboració de teules era un treball delicat i més tècnic i calia més temps. Es posava el fang en un motlle en forma de trapezi de 51,5 cm de llargada x 28 cm x 21 cm d’amplada i de gruix 1,5 cm i s’escampava bé; després es posaven en un altre motlle de forma convexa i amb la mà es donava forma i s’allisava (es poden veure les marques dels dits en forma de ratlles), assolint la forma corbada de la teula, es desenganxaven i llavors es deixaven assecar. Un cop assecada l’obra ja es podia enfornar.

La rajola més corrent té un gruix entre 15 i 20 mil·límetres i la superfície sor ser de 10 per 20 cm. El maó ordinari fa 14x29 cm i un gruix de 5,5 cm i les teules 50 cm de llargada per 28 i 21 d’amplada i tenint en compte el seu pes de 3,5 Kg cadascuna i que en un metre quadrat hi entraven 18 teules, ens podem adonar del cost que tenia el seu transport fins a l’obra de qualsevol teulada per petita que fos. Perquè les bèsties de càrrega en podien dur-ne 35 teules per viatge.

El treball de rajoler ha estat sempre una feina dura que durava tot l’any. Els mesos de fred es treballava per tenir-ho tot a punt per quan arribessin els mesos de sol, així s’arrencava l’argila de les terreres, amb el magall, el xapo i el cabàs i després amb el tombarell o a bast amb sarrions es duia a la rajoleria escampant-la a la plaça o era , es feien les feixines i s’arreplegava llenya, s’apariava els coberts, la plaça i les eines. Els mesos de calor es dedicava a la fabricació de rajols i teules, que durava de maig a setembre.

Abans els pagesos i bosquerols coneixien molt més bé que nosaltres els tipus de terra del nostre terme i coneixien els indrets d’on extreure la terra argilosa. N’hi ha dos tipus: la vermella, que portava poc gra (pedra de carbonat calci), i la sorrera que és més blanquinosa o més groguenca, que comportava que s’hagués de garbellar més. En el nostre terme la darrera era la més corrent, per això les rajoles i teules antigues solen ser més clares de color i amb granet.

La documentació sobre les nostres teuleries és molt escassa, sabem però que els propietaris que en tenien dintre els seus terrenys, les arrendaven i en treien un bon rendiment. Només hem trobat aquests noms relacionats amb aquesta dedicació: Antoni Marcer, terrisser(1726); Joan Dot, rajoler (1726); Joan Darner, rajoler (1776), Joan Noell, rajoler (1790) i Sebastià Oliveras (1879). També dels llocs on s’extreia la matèria prima: lloc del Terrer a la muntanya de Fraussa (1352); el còrrech de la Argila (1749) en el vessant que va del mas Masdevall cap a l’Arnera i : el camp del Terrer (1758), dessota l’antic molí d’en Costa prop de la ribera de Fraussa.

La Forneria

Es tracta de la teularia més antiga (s. XVI), que coneixem i avui només ens ha arribat amb aquest nom l’indret entre feixes dessota el veïnat del Grier i a tocar la ribera de Fraussa que també era conegut com Malitrau. Sembla que va funcionar fins a darrers del segle XVIII. El 1689, el camí qui va a la Fornaria . El 1797, Joan Blancat, retorcidor de llana, ven un hort a la Fornaria, a Pere March de nació francès que fa mes de quinse anys que viu a Massanet. El 1798, Pere Serradell ven a Miquel Sala un casal dit la Fornaria i un hort contigu. Però un document del 1904, ens porta encara més confusió: la resclosa del molí d’en Saguer que serveix per regar els horts d’una part del Grier, la Fornaria y la Rajolaria. El 1944: el Prat de la Fornaria de Francisca Carreras Poch. El 1966: la resclosa de la Forneria. Podria ser que durant el segle XIX a causa del creixement demogràfic es tornés a arrencar aquesta activitat en el mateix lloc.

La Teuleria d’en Coll

Aquesta teuleria del segle XVII, la situem a la banda esquerra de la ribera de Fraussa sota la Casanova i enfront al molí de la Cardona també conegut com la “fabrique”, més o menys dintre el terreny on avui ocupa la depuradora.

El 6 d’octubre de 1659 Joan Coll ven un tros de terra a Francesc Cardona: Joan Coll, pages de la vila de Massanet de Cabrenys, bisbat de Gerona, gratis i pel meu profit i dels meus venc a vós Francesch Cardona, pagès de la vila de Massanet i als vostres perpètuament, tota aquella pessa de terra part camp, part bruguera y part muntanyosa amb el forn de teules construit dintre situat en el terme de Massanet de tinença de tres o quatre vessanes de terra més o manco. Afronta a l’est amb propietat meva des del capdamunt del prat que tinch empenyat a nen París, tirant per lo clot amunt qui va al camp den Collell; al sud amb la ribera anomenada de Riumajor; a ponent part amb dita ribera i part amb propietat vostra y a tramuntana amb propietat de Miquel Escofet pages de dita vila. El que faig pel millor preu de 12 lliuras barcelonesa, salvant lo domini directe, censos y directas senyories....

Ab pacte que tant quan jo viuré y no més haia de tirar la renda que se pora haver dela teularia per a fer teules o rajols. També ab pacte que no me pugeu spatllar ni periudicar de prendrer la aygua de la resclosa per anaygar lo prat tinch fet avuy. També ab pacte que me reservo passat ge per mon bestiar per anar a la ribera a abeurar sempre que no sera sembrada dita pessa de terra... Testimonis Joan Escofet, moliner i Miquel Escofet pages , tots de la vila de Massanet. Fet a Figueras e 6 octubre 1659.

Com s’ha dit era un negoci prou rendible i els amos se’n reservaven l’explotació, segons els pactes de l’escriptura el 1672 la teularia va passar a mans d’en Cardona, perquè en Joan Coll va morir, però no hem pogut trobar més dades documentals d’aquesta teularia, recordo que algú m’havia comentat que encara funcionava a finals del segle XIX.

Cal Rexinxo o Teularia

Renom d’unes ruïnes d’una casa del veïnat de Fontfreda, a la riba del Rimal que havia estat una teuleria del mas can Llaona. El renom pot ser d’una persona grassa, refeta, amb l’aspecte de ben alimentada o bé espavilada. El 1726, Joan Llaona, pagès de Fontfreda, arrenda el seu mas can Llaona a Josep Marcer, pagès del mateix veïnat i dintre els tractes i el preu de l’arrendament hi posa: ab pacte que jo vos prometo donar la mitat de lo que se traurà del forn de teules que es dins las terres de fita heretat i propi de dita heretat. Testimoni Joan Dot, rajoler natural de Figueras. El 1879 hi vivia Sebastià Oliveras. Per proximitat deuria donar servei a les necessitats del veïnat.

LaTeuleria d’Oliveda

En un capbreu del monestir de Camprodon del 1730 hi podem llegir: una clotadera que mira cap a una teularia de dit Duch (Joan Duch). La situem en el clot de la Font de la casa de Sant Andreu on hi havia un hort i avui és el clot que ve de coll d’Oliveda.

La Rajoleria del mas Tascó

Només en tenim notícia oral d’aquest centre de producció, es diu que els paletes a primers del segle XX, quan feien una reforma d’una casa es trobaven als murs rajols i maons fabricats en aquesta rajoleria i els sabien distingir pel seu color i la seva gran qualitat.

La Rajoleria de Vilardebelló

L’antic veïnat de Vilardebelló, comprenia els masos de can Llaona, can Vinyes, mas Mainau i el mas Castell. Les restes de la rajoleria les trobem dintre la propietat de can Vinyes. Per arribar-hi cal agafar la carretera de desemboscar que s’enfila des del cap del pont del Grau cap a la plaça de l’Escorxa i poc més amunt i prop del torrent Major que baixa del coll de la Biga. El forn té l’estructura quadrada d’uns 6 metres quadrats, les parets fan 80 cm. de gruix amb trams més reforçats. L’alçada de la part vista és de 2 metres i l’enterrada de 1,5 metres. Les pedres del mur davanter han caigut en part i tapen la boca del forn d’un metre d’ample que es troba al centre i al peu del forn; per això només podem veure una obertura de 2 pams d’alçada, perquè la resta es soterrada. A l’interior podem veure la volta en part feta de maons. A uns 50 metres del forn hi ha una bassa amb les parets en bon estat que deuria formar part d’aquesta activitat i que avui està completament coberta de terra i fullaraca fins a dalt. No hem trobat cap mena de documentació que ens en parli, només gràcies a l’Andreu Masdevall, bon coneixedor del terme per haver sigut estadant de can Vinyes l’hem pogut localitzar. Pel seu aspecte podria ser una construcció dels segles XVII-XVIII.

---

El Molí de Sabonet

El 3 de desembre de 1891, Martin Marcel Lavila ,veí de Prades (Conflent) i Ludovic Tarting de Ceret, van registrar una mina de sabonet a Fraussa a la Font d’en Purrís, amb el nom de Santa Maria. El talc grisós era de molt bona qualitat; es van fer noves prospeccions als voltants i registrar noves mines l’Empordanesa, al clot de les Gargantes (1901) ; La Llosera (1901); Magdalena al Pla de la Llebre (1902); La Blanca al Pla de l’Estiu (1902); però la més important va ser la Santa Maria. La propietat de l’empresa va passar a altres empresaris francesos, per això també se la coneixia com “la mina dels francesos”. El 1897, Pascal Dalmon i Pierre Tachard, van comprar l’explotació i van aprofitar el salt d’aigua de la Farga de l’Olivet que ja feia més de 20 anys que estava abandonada, i van ampliar l’edifici construint-hi un molí de sabonet. La pressió per fer funcionar la turbina s’obtenia mitjançant un pou de molta alçada i el negoci va donar vida a moltes famílies de miners, peons, traginers i també hi treballaven dones ensacant la pols de talc. El 1901 amb la carretera nova cap a Darnius i Figueres el transport va millorar molt perquè aquesta via permetia el pas de carros de més cavalleries i per tant podien dur més pes.

Des del 1901 les mines havien donat feina a 50 miners, però el 1907 hi havia 70 homes treballant a les mines Santa Maria, La Blanca i l’Empordanesa i aquest any entre totes es van extreure 4.711 tones de sabonet en terrossos. Les mines eren propietat de la societat francesa “Dalmon, Tachard i Cia”, però el cap visible era Pierre Tachard, natural de París i que vivia llargues temporades a Maçanet. El talc es baixava amb canals de fusta aprofitant el desnivell fins a un cable i d’aquí cap al carregador de Rocanegra; llavors es transportava amb carros cap a Maçanet fins al molí de La Farga per fer-ne pols. Aquest molí estava molt ben equipat; tenia un turbina de 50 CV ajudada per una màquina de vapor, per contrarestar els constants canvis de cabal de l’Arnera. Es seleccionava manualment el talc per colors i categories (puresa) normalment i després es picolava en trossets en una màquina de rodets de ferro dentats; i després per a fer-ne pols mitjançant una màquina que funcionava amb un sistema anomenat centrifugat de palastre. S’ensacava en sacs de 100 Kg i es portava cap a Figueres i d’allí amb tren cap a França i després a Amèrica, gran consumidor d’aquest producte. El 1913 es van produir 6.400 tones de talc. El 1914 es tanquen les mines per raó de la Guerra Europea. El 1915 es torna a arrencar la producció però molt pausadament , perquè l’empresa va passar a mans de l’empresa Pagès de Figueres. El 1916 es van produir 3.454 tones i la nova empresa vuit anys després amb la mort d’en Tarting , va portar a moldre el mineral primer a Pont de Molins i després a Figueres i això per a Maçanet va representar la pèrdua de vint llocs de treball.

Sabem que l’11 d’abril de 1902, el maquinista del molí, Josep Sabà Cabañó, que cobrava 4 pessetes diàries de jornal, va ser víctima d’un accident al trencar-se una corretja d’una de les màquines i va estar 23 dies de baixa laboral i per això el Banco Vitalicio de España li paga 46 pessetes per l’incapacitat i també declara que s’ha fet càrrec de les despeses medico-farmacèutiques. El representant de la companyia al poble Tomàs Delclós Romans ho comunica a l’Ajuntament i li signen el rebut de conformitat l’alcalde i l’accidentat.

Un cop acabada la guerra civil les instal·lacions i maquinària del molí es van aprofitar per picolar pedra calcària per a grava de l’explotació de la pedrera del Balló, però va durar poc, l’encarregat era Arturo Roger Vilà.

---

La Màquina

Al capdamunt dels antics prats dels Quintanells i de la Costa de Dalt hi ha les ruïnes d’una caseta on hi havia existit al segle XIX una serradora de pedra, amb dues màquines una de serrar i l’altra per polir pedra, mogudes per la força de l’aigua de la ribera de Fraussa, que es captava a la resclosa de Trencacolls; uns centenars de metres més a ponent i avui arran de carretera hi havia el magatzem on s’apilonaven els blocs del mineral. Ramon Roger Ballell (1807-1877), terratinent, polític, militar que va assolir el grau de tinent coronel, defensor de la causa lliberal i amic personal del general Prim; va ser un home avesat a tot tipus de negocis, explotava cap el 1850, la pedrera de marbre de l’Olivet al Bac de Llinars. El marbre era de qualitat per això va fer construir una serradora, per fer làpides. Els primers anys es feia tot el procés a Maçanet però més endavant només es serrava el marbre aquí i el polien i gravaven a Figueres. Sobretot es van especialitzar en fer làpides per retolació de cases i carrers. Encara es conserven al poble unes poques làpides, taules i taulells provinents d’aquesta factoria.

Per la seva posició, Roger gaudia de molts bons contactes en l’administració del país, per això aprofitant la publicació d’una reial ordre del 24 de febrer de 1860 en que es comunicava que les làpides dels carrers i els números de les cases es podien fer en rajoles de ceràmica només en el cas que no es disposés d’altra matèria més duradora. Roger va veure l’oportunitat de fer negoci i el BOP del 16 d’abril va publicar: Para que los pueblos puedan llenar cumplidamente este servicio, Ramon Roger, propietario de Massanet de Cabrenys, ofrece surtir a todos del material necesario, esto es, de lápidas de mármol blanco que por su calidad responde de la consistencia y duración. Su dimensión no bajará de cuatro pulgadas y vaciado en permanente negro el respectivo número.

Se suministraran, pues a cada población lápidas para la numeración de las casas bajo el precio de cuatro reales y medio para la que se hallen situadas dentro del radio de seis horas de la villa de Figueras, y el de cinco reales para todos los demás pueblos de la provincia que se hallen fuera de esta demarcación.

Los pedidos se harán por los SS. Alcaldes al espresado Roger y por conducto del correo, espresando en ellas las lápidas que necessiten y el número que corresponda a cada una de ellas, respecto de aquellos pueblos, cuya numeración tanga que hacerse por calles. Las lápidas perfectamente concluidas y numerades seran llevadas a sus respectivos pueblos, bien acondicionadas en cajones por cuenta y cargo del empresario que recibirá en el acto el importe total de las mismas. A precios convencionales y sumamente módicos, se suministrarán también a los pueblos la lápidas que necessiten para la rotulancia de calles y de Distrito. Massanet de Cabreñs, 9 de abril de 1860. Ramon Roger.

No sabem quants pobles van comprar-li les làpides però, el cap i casal de Catalunya, Barcelona, si que en va comprar i així ho demostra una escriptura del 1862, en que Ramón Roger, autoritza a un procurador que el representi i amb el seu nom pugui cobrar d’aquest consistori el deute de les plaques de marbre subministrades: “30 d’agost de 1862. En la villa de Massanet de Cabrenys a los treinta dias del mes de agosto del año mil ochocientos sesenta y dos, ante mi José Bigas y Pou, vecino de ells, Escribano Notario del Colegio del territorio de la Audiencia de la Ciudad de Barcelona y testigos nombrados; Don Ramon Roger, propietario de esta villa otorga, nombra y faculta a Francisco Jordi y Domenech del Comercio, vecino de Figueras, aquí presente para que en su nombre y representando su persona, voz, acción y derecho pueda cobrar del Exmo. Ayuntamiento Constitucional de la antedicha Ciudad de Barcelona la suma de diez mil quinientos ochenta reales de vellón a cuenta de las cantidades que dicho Sr. Roger alcanza de dicho Cuerpo Municipal y Barrios extramuros de ella según està largamente consignado en la escritura que autorizó el Notario de la pròpia Ciudad D. Jaime Bruguerol, a los veinte dias del mes de febrero del corriente año, otorgando y firmando de la suma que perciba recibos y cartas de pago, cancel·lacions y demás oportunos resguardos. Le faculta así mísmo para substituir este poder a quien y las veces tenga por conveniente y revocar los sustitutos; prometiendo el Sr. Constituyente tener siempre por válido cuanto el Sr. Apoderado y sus tal vez sustitutos con arreglo a las antecedentes facultades obraren, no revocandolo por modo alguno, bajo obligación de todos sus bienes y muebles presentes y futuros con la renuncia de derechos necesária. Firma de los testigos, Juan Quintá, propietario, José Coll y Bigas, menestral Ramon Roger, otorgante y el notario José Bigas y Pou”.

Hem vist abans que el preu de les làpides era de cinc rals cadascuna, el que fa segons l’import pagat dues mil plaques que es van clavar als edificis i carrers de Barcelona i ben segur que avui dia encara alguna s’hi conserva i també es notori que aquest negoci d’en Roger era prou important. Ramon Roger va morir el març de 1877, carregat de deutes i molts dels seus béns embargats, només el seu fill Alfons i la seva dona Teresa Vilanova, van poder conservar la casa pairal i reconvertint-la en hostal i cafè i amb els anys van liquidar les hipoteques i així pogueren aixecar el cap de nou. El nét, Pràxedes es va tornar a embrancar en negocis de mineria, però sense èxit.

Cloenda

Hem de reconèixer que perduts entre el bosc i les bardisses n´hi deu haver més de forns tan de teules com de calç, però que no hem trobat documentats i perquè es troben molt integrats en el paisatge i, fins i tot, camuflats entre ela vegetació, a més que no eren construccions molt duradores perquè el foc i les altes temperatures els malmetien molt.

Pere Roura i Sabà.- Juny- 2024