Maçanet al segle XVI

Per Pere Roure i Sabà

Editat en el programa de la festa d’estiu del 2020

Introducció

El segle XVII fou especialment tràgic a causa de l’estat de guerra quasi permanent entre Espanya i França; la Revolta Catalana de 1640 i la Guerra dels Segadors. L’Empordà fou ocupat alternadament pels terços espanyols i per l’exèrcit francès amb les conseqüents lleves, contribucions, allotjaments, pillatges i devastació de les collites. El Tractat dels Pirineus del 1659 convertí Maçanet en plaça fronterera, això només va afectar a l’administració perquè l’esperit de germanor i les relacions entre els pobles d’ambdues vessants es va mantenir durant anys i panys. Els brots de pesta, epidèmies i males collites van delmar la població. El 1650 la pesta reaparegué amb virulència i es calcula que a Catalunya l’afectació va arribar al 20 per cent . També va ser una etapa de transició de la societat feudal a la capitalista; de transformació agrària i manufacturera; de la lluita  de Catalunya en defensa de les seves institucions contra les aspiracions absolutistes de la monarquia hispànica. Malgrat aquestes misèries i entrebancs els maçanetencs van tirar endavant i cap a final de segle van començar a aixecar el cap. Sintetitzar tota la vida d’un segle en una trentena de pàgines es gairebé impossible; per això ho exposarem en diferents capítols que ens han semblat més interessants començant per: La demografia o l’evolució del nombre d’habitants, els immigrants, els noms. El nucli urbà o la fesomia del poble i cap a on s’expandiren les cases. La Universitat és a dir  l’Ajuntament, els cònsols o administradors municipals, els consellers, els arrendaments del Comú. Les senyories o principals  posseïdors de terres i cases per les quals rebien unes rendes i servituds dels emfiteutes, els capbreus, les prestacions. La pagesia, la vida a pagès, els masovers, els conreus, les plantacions de vinya, els contractes. Els oficis  o la dedicació del treball, els artesans, la manufactura del ferro, la fusta i el tèxtil. La Parròquia els rectors, les esglésies, religiositat i devocions. Guerres i trifulgues un malviure de 60 anys de guerra efectiva i d’ocupacions amb petites treves. El medi natural o els boscos, climatologia.

La demografia

La catàstrofe demogràfica que van ocasionar diversos brots de pesta de mitjans del segle XIV va perdurar en els segles XV i XVI , això provocà que el 1491 Maçanet només tingués 150 habitants. A la segona meitat del segle XVI, hi havia uns 200 habitants, i la població s’anà recuperant,   gràcies a l’augment de la natalitat i l’establiment d’immigrants procedents d’Occitània. Principalment es tractava de gent d’ofici, que fugia de les lluites de religió del seu país, epidèmies i moguts pel millorament econòmic que representaven els sous, perquè aquí es cobrava més, També els masos són habitats de nou; i molts amplien les seves possessions amb l’adquisició de les terres veïnes dels masos rònecs. S’inicia el segle XVII amb 300  habitants, la població d’origen francès representava un 15 %  de la població, molts joves es van casar amb maçanetenques i van arrelar-hi, entre aquests hi havia els següents noms, alguns catalanitzats: “Antoni Asturi; Joan Balot; Antoni Basset; Pere Bodí; Bartomeu Brandia; Joan Brell, Ramon Calsa; Joan Castera; Antoni Colí; Esteve Crausí; Francesc Delnegra; Antoni Dufresne; Joan Faura; Domènec Faure; Antoni Ferrer; Pere Garès; Antoni Guans; Joan Jofre; Joan Labrossa; Joan Lagranja; Francesc Malagrana; Joan Miranda; Francesc Mirapeix; Honorat Monbrú; Pere de Peyron; Francesc Pulí ; Jaume Quicha, Miquel Quicha; Pere Rahó; Joan Renart; Francesc Turon; Joan Veser; Jaume Xaudiera.... Però el creixement demogràfic frenà i fins i tot disminuí arran de la Guerra de Secessió (1640-1652) i la revolta Catalana. La guerra dura i llarga va devastar el país i la pèrdua de les collites a causa del conflicte bèl·lic i les males anyades van abocar els catalans a la fam i la misèria. Si no n’hi havia prou d’ençà la primavera de 1650 s’hi afegí un altre flagell encara més temut: la Pesta Bubònica. L’epidèmia va afectar una cinquena part de la població de Catalunya amb una mortalitat del 15% i entre aquests els més febles, les criatures representaven la meitat dels difunts. La pesta va arrelar fort a causa de les pèssimes condicions sanitàries, la misèria i la deficient alimentació. La pandèmia s’aguditzava més amb la calor de l’estiu, perquè la puça de la rata, que era el principal transmissor del contagi viu millor a temperatures altes i amb xafogor. També els soldats en una situació de guerra permanent, transitaven per tot el territori escampant la malaltia per allà on passaven. Els estralls de la pesta es van acabar el 1654,i de ben segur que el nostre poble tampoc se’n va deslliurar i degué haver-hi unes 40 defuncions a causa de la pesta; però no ho podem comprovar perquè l’exèrcit espanyol el maig de 1653, va saquejar i incendiar el poble i es van endur el llibre d’òbits que tenia registrat els difunts des de mitjans del segle XVI. L’única font d’informació referent a la població maçanetenca del segle XVII són els llibres parroquials i encara hem de dir que aquesta no és ben exacta perquè només es conserven els llibres-registre dels bateigs 1 (1611-1692); 2 (1692-1755) i el de defuncions (1642-1758). També hem de dir que els veïnats d’Oliveda; Fontfreda i els Vilars formaven part de la parròquia dels Horts i només es conserva el llibre de bateigs 1 (1654-1753). Tot seguit mostrarem algunes dades que n’hem extret d’aquests llibres i algunes conclusions com l’esgarrifosa mortalitat infantil, és a dir els albats que es consideraven els difunts fins als 12 anys equivalent a l’edat que era tinguda per l’entrada a l’ús de la raó; i en aquest temps l’índex era d’un 20%  dels nascuts i que augmentava en temps d’epidèmies com la grip, verola, catarro o xarampió. Un personatge ben important que intervenia en els naixements era la llevadora que tenia una de les feines més nobles, el d’ajudar a portar criatures al món. Aquestes dones tant valentes i amb una vocació de ferro, només disposaven d’elements ben rudimentaris les seves mans i draps escaldats; havien de fer llargs desplaçaments i a vegades de nits quan es tractava d’atendre alguna partera a pagès. Sovint quan hi havia complicacions o hi havia perill de mort del nadó, era ella qui prenia la iniciativa de batejar-lo de forma provisional fins que ho feia el capellà. En les partides de naixement s’esmenta moltes vegades  “la llevadora”, però poques el nom d’aquestes dones, el primer terç de segle sabem que va exercir Jerònima Vilanova.

Angelets armats amb peces llargues

En el període (1615-1625)  hi ha una mitjana de 28 naixements anuals; el (1645-1650), 32; el (1655-1660), 32; el (1680-1685), 43. Però com hem dit les epidèmies feien estralls, el mes setembre de 1660 van morir 6 albats; durant l’agost i setembre de 1684, 13 albats; l’any 1685, 16 albats; en el quart trimestre de 1687, 13 albats i el 1699,un total de 20 albats, 6 en el mes de setembre. Malgrat les dificultats la població de Maçanet va anar creixent i s’acabà el segle amb 130 cases en tot el terme i  450 habitants.

Hem fet un buidatge dels cognoms i la quantitat dels nascuts entre 1611 i el 1699, a Maçanet i a Tapis, potser que un mateix llinatge aparegui amb diferents grafies però s’ha respectat el que hi havia escrit:

“Abram (1);Alsina (1); Amans (1); Andreu (2); Antic (1); Antoni (1); Armengau (4); Arquer (8); Artigas (3), Artús (1); Aspar (12); Auset (1; Autet (1); Ayats (5).
Bailart (1); Balat (6); Balot (32); Ballot (5); Bardetis (1); Barena (11);Batlle (4); Benaset (2);Beuló ( 8); Biró (4); Blancat (19); Blanch (4); Bo (1), Bodó (9); Bofill (11); Boher (3); Boix (5); Bordas (3);  Boris (1); Bosch (7); Botí (4);Bracomarch (1); Breill (1), Breix (4); Brell (18);Buixó (1). 
Calça (2);Camó (3) Campà (10); Camps (2); Cantenys (53); Capmany (2); Campuliol (3);Cardona (41);Casanovas (3); Casasús (2); Castara (4); Castell (22) Castelló (1); Castells (20);  Castera (5);Centena (1); Cerver (4); Cervera (2); Claret (1), Coderch (11); Coll (51); Costa (37); Costart (1) Cotet (5), Crausi (3).Dader (3); Dagàs (24); Darner (33); Dauder (2); Daunís (55); Dern (6), De Rodó (1); De Salas (1); Deseia (6); Desert (5), Difort (4);Donat (2); Donès (8); Dubaros (1); Duceda (4), Duch (19) Duran (15).
Escofet (121); Escribà (1): Especiè (3), Esponellà (10); Esquirol (4) Estrada (28).
Fabre (3); Fàbrega (1); Faig (1), Faja (4), Falgarona (17)Farall (17); Farran (5); Faura (2), Felicià (8), Ferrer (14), Flor (20); Flotàs (11); Font (12); Forsa (1); Frigola (2), Furest (1); Furgas (6).
Galant (1), Galí (4), Gallat (41); Garau (1); Garcia (2); Garrell (3); Garsaria (4); Gaspar (2); Genís (2) Gemmí (1); Glosir (1), Godó (1), Guans (37); Griffa (1), Grilló (1), Guàrdia (1) Hiachs (4); Iera (1).
Janotet (12); Jofra (2); Joher (1); Joncar (2); Juglà (1).
Laboria (1);Labrosa (2); Labrosta (1);Lacasa (39); Lagrifa (38); Lombardia (1),Llamborda (1); Llaona (5); Lleal (2);Llensa (1);Llongarriu (2),Llosa (1), Llovera (5) Llovet (15);Lluansí (11).
Mach (3);Madern (5);Magister (6);Malagrana (19); Malairat (1); Malvasia (1);Manaut (2);Manent (6);Mans (2);Marcer (21);Marsà (1); Marsach (2);Martell (6); Martí (15);Mas (48); Masdevall (54); Masponter (1); Massarguí (5);Massó (2);Mastusol (10); Mauri (10);Merla (3);Minyart (1); Miranda (4); Miró (4); Mixeu (1); Molins (8); Monbrie (1);  Mondarell (4); Montoriol (3); Moret (8);  Moy (2); Muntada (2); Muga (1).
Olió (22);Oliu (1), Oliva (31);Olivet (68); Oliveras (7).
Pairolà (2);Pairot (3); Pagès (35);Palé (7);Palet (3),Parer (1); Parès (3); París (48); Passibet (10); Peixagut (5);Peutort (1); Pierrís (1);Pinart (2); Piquet (1);Planas (13); Planols (5);Polí (10);Pons (1); Ponsí (1);Pont (2); Pontós (5);Pontonet (12); Portas (26) ;Pous (3); Prats (1); Prim (16);Puig (15); Puigsegur (7).
Quintà (70); Quintana (9);Quintera (3).
Ramilló (3);Regí (6);Renart (11); Rigall (11);Rimal·ló (6); Riu (5); Robert (30); Roca (30); Rodeja (2);Rodó (7); Roger (38); Roí (6); Roig (16);Roquer(9); Roires-Rovires (19);Rovira (6); Roura (39);Rufet (25).
Saguer (82);Sala (13); Salvaterra (1);Sardà (1);Sas (1); Sau (1); Saula (1) ;Segalà (3);Sellas (2);Seriñà (3); Serrallonga (1); Server (8); Servera (20); Serís (1); Siosier (1); Sirer (2); Solà (3); Sot (24); Sunyer (31).
 Tages (1);Tajà (1); Tallant (2);Tenas (18); Terrauba (15);Tibau (1);Trafica (1); Trilla (2); Trescasas (1);Trullols (6); Tutau 52).
 Valls (8);Ventura (18);Verdaguer (1);Vergés (4);Vessis (1);Vigas (1); Vila o Vilà (17);Vilanova (60);Vilallonga (1); Vinyas-Vinyes (28).
Xaudiera (12); Xic (2); Xiera (1); Xirant (1).

Els cinc llinatges més prolífics són: Escofet (121); Saguer (82); Quintà (70); Olivet (68) i Daunís (55).
Com hem dit abans els veïnats d’Oliveda, Fontfreda i Els Vilars depenien de la parròquia dels Horts i només es conserva el llibre de baptismes de la segona meitat del segle, i els cognoms més corrents són: Barena; Baró;  Bonaire; Budó; Campuriol; Cantenys;Cardona; Cortada; Costa; Dagàs ;Daunís; Duch; Duran; Ferrer; Forquet; Galí; Lagrifa: Llensa; Lleona; Magester; Marcer; Oliveras, Pairó; Pericot; Rimal·ló; Salabert; Soler; Tremoleda i Trilla.

El nucli urbà.-

L’aspecte urbà del nostre poble fins a primers del segle XVII poc havia canviat; el recinte medieval encerclat per dos trams de muralla, comprenia les places del Castell, i la Vila, el carrers Borriana, de la Plaça, dels Valls i el del Pont, amb tres entrades principals: Portal de la Borriana; Portal d’en Collell o de les Dòmines i el Portal de la Ribera. Però des d’ara  s’expandeix extramurs cap a llevant i en el transcurs dels anys formaran el carrer de Sant Sebastià; el de les Dòmines i el de l’Hospital. La tradició ens diu que per raó d’un rebrot epidèmic de pesta del 1558 els maçanetencs van decidir de construir una capella en honor de Sant Sebastià, per haver-los lliurat de la malaltia però el  que sabem segur, és que el l570, la Universitat ja s’hi reunia en Consell. L’edifici de petites dimensions es va bastir arran del camí de Figueres, en un indret molt rocallós, poc apte pel conreu, anomenat Montagre (actual carrer Magre). Tot seguit es van edificant cases al seu entorn i a banda i banda del camí de Darnius-Figueres i en poc temps es formarà el nou barri de Sant Sebastià. El 1620 ja hi havia 13 cases i en el transcurs del segle els edificis es van emplaçant al llarg del carrer en lo que era conegut per el Camp de les Oliveres. En la mateixa data hi ha 8 cases a les Dòmines que van conformant el nou carrer i 5 extramurs de la Borriana. Les obres noves més importants en el transcurs del segle són : trasllat de l’hospital del carrer Borriana a una casa reformada a la plaça del Castell el 1603; construcció del pont de pedra del molí en substitució d’un de fusta el 1617; el 1622 es basteix el campanar d’estil renaixentista; el 1650 es construeix un nou hospital en un extrem de la població i al seu cantó un fort emmurallat; el 1654 es fa una rajoleria a prop de l’aiguabarreig de les riberes de Fraussa i Ardenya; el 1668 s’engrandeix l’església amb dos cossos que acullen les capelles del Sant Crist, els dels Quatre Sants i la sagristia i el 1682 Joan París estrena la seva casa al carrer Sant Sebastià. D’ençà el 1689 s’aixequen noves cases als patis de la Plaça del Castell i carreguen paret a la muralla, en aquesta data ja s’havien format el carrer de Sant Sebastià, el de les Dòmines i també la construcció anava endavant al carrer de l’Hospital i de la Rectoria.

Les cases consistien sobretot de planta baixa i dos pisos i sovint amb un pati al darrera o al costat, si els estadants eren artesans la planta baixa servia de botiga o obrador on treballaven i celler, al primer pis la cuina, sala i habitacions i al segon pis habitacions i si es tractava de terrassans a l’entrada hi guardaven la llenya, la cort de bestiar i el celler, al primer pis cuina i habitacions, i al segon hi solia haver el graner o pallera; però també a vegades hi havia un terrabastall sota teulada i la resta servia de dormitori.

Dintre un cercle de 500 metres de radi a l’entorn del nucli urbà hi havia aquestes cases: can Montada; can Gallat; el Mas; mas Robau; can Patró; can Blancat; can Donés, el Grier, la Fornaria, les Creus, la Cardona; el Martinet de la Cardona; can Muga, el Molí d’en Costa; el Molí de la Cardona; la Casanova; la Teuleria; can Poquet i ca l’Escrivà.

 

La universitat

Les universitats eren les corporacions que regien els afers del conjunt dels vilatans, les coses del comú. La Universitat de Maçanet en virtut d’un privilegi reial, elegia dos cònsols cada any per la vigília de Nadal a sort de rodolí i amb un consell de cinc persones portant gramalla. El sistema d’elecció era per insaculació, és a dir es posaven dintre una coixinera unes boletes de cera engomades, totes semblants, i cadascuna portava dins un paperet o llenca de pergamí on constava el nom de les persones que s’elegien aptes per exercir aquestes funcions; i un infant havia d’extreure les dels càrrecs escollits. La gramalla era una túnica llarga fins als peus que portaven els consellers. Els cònsols feien les funcions dels actuals alcaldes i tinents d’alcaldes i eren els responsables de l’administració quotidiana  del poble, i els consellers actuaven com els regidors d’avui.  El consell municipal  durant tot el segle es reunia al Reliquier o Conjurador de l’església ,també anomenada torre del Consell, a toc de campana i en cas de molt mal temps a dintre l’església. El batlle local era el representant del rei i amb el seu nom exercia accions judicials i recaptatòries i depenia de l’autoritat del batlle major de la batllia de Figueres.

Des de mitjans del segle XV la Universitat per uns privilegis reials disposava d’un béns propis i comunals que eren: dues gabelles  o botigues on es venia la sal l’oli i la pesca salada; dues tabernes una que a la vegada era fleca i venia pa, vi claret i vi vell i l’altra aiguardent, vi blanc, vi cuit ,neu i tabac; la posada de l’hostal per hostatjar; una carnisseria o taula per tallar carns; tres pous de neu i tots aquests establiments s’arrendaven a l’encant públic al més donant i segons una taba que contenia les condicions de l’arrendament i el seu funcionament molt ben reglat i entenedor. També la Universitat administrava l’hospital de pobres i tenia els dos molins de la vila. Però la propietat més preuada era “la Muntanya del Comú”, aquestes terres comprenien quasi una quarta part del terme 15 Km quadrats. Aleshores hi abundaven els boscos de faigs, roures, castanyers i alzines, intercalats amb zones de prats. La Muntanya, jugava un valuós paper en la vida de la comunicat i es llogava a particulars o bé era explotada pels veïns, que se’n servien principalment com a zones de pastures per als ramats, de conreu o per extreure’n llenya o fusta. Les pastures incloïen també l’aprofitament d’aglans, fages i castanyes, aliments bàsics pel bestiar. La Muntanya es dividia en cinc parts: les Vernedes; la Llantiga, la Solana; Palomeres i les Salines i s’arrendava a l’encant públic segons una taba, que contenia les condicions de l’arrendament i els seus límits. La subhasta la feia el corredor públic a la plaça major. Primerament s’arrendà per espai d’un any, després de tres i, més tard de cinc anys. Els arrendataris solien ser importants propietaris de bestiar i la Universitat es reservava els ingressos pels passatges de bestiar foraster, de les tallades d’arbres, dels conreus i les artigues, que es concedien a particulars més modestos.

El 1603, la Universitat es ven la peça de terra anomenada la Llantiga, a l’amo de la Falgarona, Bartomeu Mach, que ja tenia en arrendament des de feia molts anys; i també la propietat de la Solana, a Joan Vinyes però aquesta venda mai va ser prou clara i va ser durant anys motiu de plets i conflictes. Sabem també, que s’arrendaven els grèvols per obtenir-ne vesc. Prop de la Catarra hi havia un lloc conegut com les Basses del Vesc, els cònsols Josep Escofet i Montserrat Roura van anotar als llibres del Comú:“tinch rebut dels  vescayras per los grèbols dels carregadors una lliura i 12 sous”

L’any 1603 va ser una any de males collites i per això la Universitat va haver de comprar algunes remeses de gra per abastar la població; el març de 1604 van comprar a Benet Bassedas, negociant de Figueres 50 quarteres de segle (2.600 Kg.)

L’any 1607, poc després de prendre possessió, el baró de Cabrenys, Bernat de Paguera, que era alhora, senyor de Maçanet i del castell de Cabrera; i com a tal cobrava el delme i censos de la major part del terme, pretenia obtenir uns falsos privilegis que no li corresponien. Per això la Universitat i els homes de Maçanet, temorosos, li demanen que respecti els pactes, drets i beneficis del Comú, com ho havien fet els seus predecessors.

El campanar reinaxentista es va construir el 1622

“Convocats i congregats los cònsols i Consell de la universitat de Massanet en la casa de la vila ;i convocats los següents, Antoni Castell i Joan Llobet, cònsols de la cita vila el present any; Aniol Cortada, Jaume Cardona, Antoni Vilanova, Montserrat Roure, Josep Escofet i Francesc Mas consellers; i Bartomeu Llobet, Antoni Olivet, Francesc roger, Jaume Gallat, Francesc Saguer, Miquel Cremadells i Coll, Jaume Vinyes i Gracià Cortada, batlle de dita vila, representants de tots els homes de la vila, supliquen al senyor Bernat de Paguera, a Barcelona domiciliat, que respecte lo següent , 1) Que la dita Universitat ha de restar com a usufrutuària de les terres, herbes, pastures, aglans, fruits i fustes de les terres del Comú i que no es pugui tallar albres sense llicència dels cònsols de la universitat, ara i sempre.2) Es pactat també, que la present Universitat pugui fer només ella l’establiment de les terres del Comú. 3) És pactat que la present universitat i singulars d’aquella se reserven tota aquella peça de terra d’enllà la serralada, açò és lo tascat de l’aiguavés en enllà de la creu de Les Salines, Jassa de la Creu, Pla de l’Estiu, Pla de la Llebre, el Moixer i d’altras parts de la Muntanya per a pasturar lo bestiar a llur voluntat. 4) Que no es perjudiqui l’establiment fer per lo Rei d’Aragó, de les pastures, aigües , carnisseria i béns propis de la vila. 5) La Universitat se reserva que no es pugui fer nio sembrar tardanies, açò és mills, fajols ni altra tardania. El baró Bernat de Paguera, els hi dóna llicència i es compromet a respectar els pactes. Fet a Massanet el 10 de gener de 1607”.

El 1616 el consistori mana construir dos pous de neu en terres del Comú, a sota la Collada del Ras i a sobre la Font del Moixer, en el lloc conegut com els Amorriadors a 1370 metres d’altitud. El negoci de la neu era prou rendible i s’arrendava a negociants de la comarca, i representava la meitat dels ingressos que tenia la vila. El 1617 els cònsols Francesc Roger i Jaume Gallat encarreguen un pont de pedra a la ribera de Fraussa a Francesc Xicra, mestre d’obres d’Avinyonet, en substitució de l’antic que era de taulons de fusta.

“ En nom de nostre Senyor....Sobre la fàbrica del pont y altres coses davalla escrites per hi entre Francesc Roger y Jaume Gallat ,lo present any cònsols del lloch ce Massanet de Cabrenys de una part i Francesc Xicra, mestre de cases, habitant en lo lloch de Vinyonet de part altra és estada feta y firmada y jurada la capitulació següent. Primerament lo dit Francesc Xicra convé i en bona fe promet,als dits Francesc Roger y Jaume Gallat, cònsols predits que farà y fabricarà y darà obra ab effecte que de assi al dia de pascha de resurrecció primer vinent farà fabricarà un pont de pedra en la ribera del Riu Major del dit loch y devant lo molí de don Bernat de Paguera en lo qual lloch ara hi ha un pont de fusta,ab los peus y arcades de pedra picada, de arena y cals y las llosas de dalt de paret donant-li tot lo prescrit a peu d’obra lo qual fabricarà de una archada y empedrarà aquell de sobra dit pont y ultra fara una empedrissada del cap de dit pont fins al cap de mont de l’hort d’en Cortada. Segons la obra requerirà y empedrissades segons serà menester. Item los dits cònsols acceptant dita offerta comuna y en bona fe prometen a dit Francesc Xicra que per preu y gastos y fàbrica de dit pont donaran y pagaran en dit lloch de Massanet noranta y sinch lliures de moneda barcelonesa ab quatre iguals pagas çó és la primera lo die que comensarà a  fabricar dit pont, la segona essent feta la segona part de la obra, la tersera essent feta la tersera part de la obra y la quarta essent feta y acabat lo dit pont y obra. Fet a Figueres el 22 de juny de 1617 davant del notari  Salvador Prats.”

El 1625, s’originà un nou conflicte, degut a què els pagesos i particulars que tenien camps de conreu llogats al Comú, hi anaven amb els animals i ramats i feien estralls als voltants de dits camps que no entraven en el lloguer, per això van pactar que sempre hi poguessin entrar amb el bestiar d’arada per conrear les seves terres i el cabrum només quan no hi hagués aglans, fages i peres, però si entrava altre bestiar fora d’aquests el seu amo hauria de pagar un ban de 3 lliures.
A la tardor de 1630 la Universitat davant l’escassetat compra 50 quarteres de blat a Garriguella, per abastir la població. El 1635 França declara la guerra a la monarquia de Felip IV, i des d’ara la presència dels “tercios” serà habitual i el juliol de 1639 els francesos prenen la fortalesa de Salses i el front de guerra s’acosta a l’Empordà i els pobles hauran de contribuir  amb una lleva de molts homes per a la defensa del Rosselló i vigilància dels passos muntanyencs pel perill d’invasió així els cònsols maçanetencs  responen a un manament del Capità General:

“12 de agost 1639.- Inseguint Los ordens de vostra excel·lència nos ha fet mercè manarnos, havem posades guardes per los passos de nostron terme y així las guardas que dits passos guardan han capturats sinch soldats los quals tenim en esta vila y així suplicam a vostra excel·lència mane venir sercar aquells per lo que assí hi ha poca gent per ser fora a la guerra los huns y los altros haver de estar per los passos en fer dites guardas y los demés habitants qui són restats són francesos  als quals no gosam encomanar la custòdia y guarda de dits soldats ni dels passos per no tenir de ells en esta ocasió confiansa y guarde nostre senyor Déu a vostra excel·lència de Massanet de Cabrenys als 12 de agost 1639.
Besem a vostra excel·lència les mans. Los cònsols de la vila de Massanet de Cabrenys. Al Excel·lentíssim senyor lo compte de Santa Coloma Lloctinent y Capità General”

La Pau dels Pirineus, del 1659, convertí Maçanet en poble fronterer, però l’esperit de germanor entre la gent d’ambdues vessants i les relacions en qüestió de negocis, enllaços matrimonials i parentiu es mantindrien durant molts anys, com si res no hagués passat. Després de moltes discussions pel traçat de la ratlla fronterera, es va decidir en les Conferències de Ceret a la primavera de 1660 que en termes generals seguiria les crestes, els cims i la divisòria d’aigües de la carena pirinenca. Seguint aquest procediment la capella i la vall de Les Salines que vessen les aigües al Tec haurien pertocat a l’Estat Francès, però a la fi va pesar més la tradició històrica i es va mantenir dintre el terme de Maçanet; es diu que va ser un bescanvi amb Costoja i les capçaleres de la Muga i el Riumajor, que és el cas contrari.
El 1668 el notari Felip Escofet ven als cònsols Miquel Masdevall i Pau Quintà els dos molins del castell que li pertanyien per la compra que havia fet el 1645 a Felip de Sorribes, baró de Cabrenys; des d’ara seran propietat del Comú i els arrendaran a particulars. El 1674 la reina Marianna d’Àustria, en reconeixement al poble de Maçanet per un fet d’armes heroic, va concedir el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona a 4 maçanetencs i va enfranquir a la Universitat de deu anys de contribucions i allotjaments i l’entrega de 100 quarteres de blat i 50 pans cada dia pels més pobres.

El negoci de la neu era una bona font d’ingressos per a la vila per això cap el 1680 en van construir un de nou, per tant des de llavors el Comú va tenir 3 pous. El 1693, els “gavatxos”, havien devastada l’anyada i el juny de 1694 el consistori manifesta que la població es troba en l’absoluta misèria, a causa del manteniment forçós de 250 soldats francesos des de la invasió del 1689; la Universitat es declara en fallida i el ferrer Joan París els hi presta 50 dobles d’or.

Hem dit que els maçanetencs per uns privilegis reials disposaven d’uns béns propis i comunals, aquests drets eren administrats pel Consell de la Universitat com a representants de tota la comunitat. A banda de la Muntanya que era una propietat autènticament comunal hi havia els monopolis reials de les tavernes, les gabelles, la carnisseria, la fleca, la posada de l’hostal, i el molí, que posaven en arrendament els poders municipals i els beneficis corresponents anaven en profit de la hisenda local. El procediment consistia primer amb una crida feta pel corredor públic a la plaça anunciant el que es posava a lloguer i les clàusules i un cop feta la subhasta es continuava amb l’estudi dels oferiments adjudicant-lo al més beneficiós. Totes les actes d’arrendament es feia davant d’un notari, i aquestes contenien la taba o plec de condicions on s’estipulava els pactes, el temps i el preu del lloguer. De tot plegat en farem una pinzellada per saber una mica del seu funcionament i el que consumien els nostres avantpassats fa quatre segles.

La muntanya del comú:

L’1 de juny de 1454 ,Joan d’Albuzano, lloctinent del batlle general de Catalunya, de la vegueria de Besalú, estableix en nom del rei Alfons IV, als homes de Maçanet, la muntanya anomenada de Maçanet i de Tapis així el poble en disposaria durant gairebé cinc segles. Però tota aquesta riquesa portà també moltes raons entre els veïns i el propietaris que confrontaven amb el Comú. Periòdicament s’atermenaven els límits amb creus cisellades a les roques i fites. El Comú acusava als propietaris d’esborrar les creus, desplaçar fites muntanya amunt i fer desaparèixer mollons. Per contra els propietaris acusaven el Comú de fer córrer les fites en avall; als arrendataris d’entrar amb el bestiar dintre les seves terres; i als bosquerols de tallar arbres seus. Durant el segle XVII l’extensió de la Muntanya es va reduir molt, perquè la Universitat per causa de la misèria en anys de males collites, guerres, invasions i allotjaments va arribar a una situació extrema d’endeutament i es va vendre, La Llantiga; la Solana ; així doncs només farem referència de les tres parts de muntanya que van mantenir en propietat:

Carlos II rei d'Espanya

“Les Salines”, que comprenia des del Pla de la Pastera i seguint la carena, fins a Roca Rúbia és a dir el Mont, en la part superior, i en la inferior des del mateix Coll de la Biga a les Cadiretes, seguint al Prat del Barracó sota Puig de Miquel, d’aquí al Pla de Bola i Rocanegra i d’aqui pujant per la ribera de Fraussa fins la font del Brosser.
“Les Palomeres” en la part superior des del cim del Mont fins al Coll de Dona Morta i en la part inferior de la ribera de Fraussa al Puig del Mig, d’aquí al Coll de Gratadors i al roure de Perelló.

“Les Vernedes” en la part superior des del Puig Falcó seguint la carena fins el Puig de la Gavarra i castell de Grillera i en la inferior de la Collada de Caminells al Pas de la Collera, d’aquí a Font de Merla i Roca del Mas fins a trobar el terme de Sant Pere dels Vilars en un clot que baixa de Grillera.

Els contractes incloïen les herbes, conreus i pastures, les aglans, fages, castanyes i tota mena de fruits. Però hi havia unes excepcions que es reservava l’Ajuntament i eren les fustes, llenyes, artigues, l’explotació dels pous de neu i el dret de pas dels homes i cavalcadures per el comerç de la neu i els passatges de bestiar foraster, un impost que es cobrava per travessar el terme i terres del Comú, i els camins que seguien aquests ramats s’anomenaven camins ramaders i els principals eren el pas del Coll dels Horts i Les Salines. També en l’arrendament de les pastures de Les Salines es reservava un tros de terra pel manteniment de l’ermità de la capella, que tenia un escamot d’ovelles i cabres.

Els pous de la neu

Des del 1616 eren dos però el 1680 ja se’n hi havia afegit un altra. En aquests pous s’hi dipositava la neu caiguda a l’hivern per a conservar-la i consumir-la, sobretot a l’estiu, destinada a refrescar begudes, com l’aiguardent, el vi, l’aigua i també fruites per tal que resultessin d’ingestió més agradable. Una altra aplicació era en medicina, com analgèsic i antiinflamatori, per estroncar hemorràgies i fer baixar la febre. En els arrendaments s’establien les condicions, com la conservació, el preu, la meteorologia favorable o adversa, els perills de guerra, etc.. la neu era un bon negoci i els llogaters solien ser societats de negociants que a més explotaven els pous de Les Illes i el de Montalbà i servien les viles de Castelló d’Empúries, Peralada, Vilabertran i Figueres. Els regidors es reservaven una quantitat de carregues de neu franca que tenia com a destinació el proveïment de la “taverna de l’aiguardent, vi blanc tabac i neu del poble. La recollida es feia sobretot el mes de febrer i aquesta operació anava a càrrec de l’arrendatari. Un cop els pous plens, havien de posar molta cura a aïllar-los bé, i encara més a l’estiu, ben cobertes les voltes amb terra i gleves; també havien d’estar en convinença amb un traginer de confiança que posseís els matxos necessaris per garantir l’abastament ràpid, des del juny fins al setembre. El transport es feia a bast amb semals i sarrions i es viatjava de nit, per resguardar-se de la insolació estiuenca. El traginer cobrava segons el que pesava la neu que arribava al seu destí es a dir a les tavernes, per tant, era el primer interessat a que no se li fongués pel camí .Tot i fer els viatges en el frescor de la nit, els trajectes de 6 o 7 hores comportaven unes pèrdues per fusió d’una tercera part de la càrrega. El producte obtingut dels pous es deia neu negra perquè contenia algunes impureses com pols o grans de terra i era d’una qualitat inferior de la provinent dels pous de glaç que era més neta.

La gabella

Era la botiga on es venia la sal, l’oli i la pesca salada, i fou establerta  el 1454 en realitat eren dos establiments idèntics i separats que venien el mateix però llogats a diferents arrendataris, normalment l’arrendament era per un any renovable.. Els arrendataris que havien obtingut l’explotació havien de posar-hi el local i complir un plec de condicions que li marcaven els preus de venda i el control de qualitat dels productes i a canvi l’Ajuntament li donava un marge de guanys segons el pes i la quantitat del producte venut.. L’incompliment o frau comportava una sanció de 3 lliures, i per això els llogaters posaven a disposició dels arrendadors els seus béns o sinó la garantia d’un avalador solvent, davant un possible impagament de l’arrendament o sanció. Entre les condicions hi havia:  L’obligació de tenir tot l’any la gabella ben proveïda d’oli, sal i peix. L’oli s’havia de comprar sempre fora del terme, només en casos excepcionals es podia comprar a Maçanet i sempre amb permís previ dels cònsols. La venda de l’oli a la menuda i  a l’engròs, en mesures  de un quartà (18 litres), mallal (13 litres i el mesuró (3 litres) i el marge era de 10 rals de plata per bóta venuda.. S’havia d’entregar 2 quartans d’oli de franc al menador del rellotge pel seu manteniment. La sal a quartans, mig quartans i a mesurons i el marge de 3 sous de plata per quartà. El peix salat eren sardines, merlusa (bacallà), tonyina, verats i arengades per la quaresma. El marge de guanys era de 16 sous de plata per cada quintar de bacallà i tonyina i per casa cent verats o sardines 2 sous. Si algú del poble o foraster volia vendre oli, sal, peix fresc o salat ho havia de fer durant un màxim de quatre hores a la plaça, mai en una casa particular però sempre  pagant els drets al gabeller.

Les tavernes

El poble disposava de dues tabernes segons un establiment del 1454. En una s’hi venia vi claret, vi vell i a la vegada era fleca amb la venda de pa blanc i pa de segle. A l’altra es venia vi blanc, vi cuit, aiguardent, tabac, neu i alhora era la posada de l’hostal.

“La taverna i fleca” els lloguers eren per un any i començaven el dia de Reis i s’acabaven el mateix dia de l’any següent les condicions eren que havien de tenir pa blanc de bon blat (forment) ben cuit i assaonat i a preus de ral, de sou i de 6 diners, i li concedien uns guanys de 10 sous de plata per quartera si comprava el blat fora del terme i dintre el terme de 6 sous de plata. També pa de segle ben cuit i assaonat fora prims i tredells o tardanies i venda a lliures i mitges lliures amb un marge de 6 sous de plata per quartera. Sempre que la vila anava en processó a la capella de Les Salines, tenia obligació de portar-hi pa blanc i bon vi, però a un preu més alt del que es venia al poble. Tot l’any havia de tenir vi claret sencer i vi vell i vendre´l a meitats i mitges meitats i els guanys eren de 6 rals de plata per càrrega i també depenia de la durada del trajecte  d’anar-lo a comprar, això era de 6 rals de plata de més per càrrega i dia. Com el terme era deficitari en la producció de vi els taverners encarregaven a traginers de confiança el proveïment, sempre en el poble que fos més a prop, bo i barat. Si no en trobaven prou a Darnius i Agullana, havien d’anar-o a comprar als pobles del peu de l’Albera.

“La taverna del vi blanc, vi cuit, aiguardent, tabac, neu i la posada de l’hostal” els arrendaments també eren per una any  amb l’obligació de tenir tot l’any tota mena de vins blancs i vi cuit amb les mateixes condicions com l’altra taverna. L’aiguardent havia de ser bo i sencer i vendre’l a lliures i mitges lliures i a tasses fins a dos diners i a l’estiu fresc amb neu ,amb un benefici de 4 diners de plata per lliure. El tabac sencer i sense podridures, a més de fumar també hi havia sobretot els traginers que el mastegaven i les classes benestants l’aspiraven en pols pel nas; i la venda es feia unces i mitges unces amb uns guanys de 2 rals de plata per lliura. La neu la tenia franca fins a 16 càrregues anant-la a buscar als pous i venda a la menuda, i a l’estiu per refrescar l’aiguardent i begudes i donar-la de franc en cas de necessitat de curar algun malalt. La taverna havia de disposar de neu des del 15 de maig fins a la festa de sant Martí. En la posada de l’hostal la clàusula principal era “ haurà de tenir llits bons y nets per hospedar, sibada, ordi i faves per les cavalcadures, garrafons ,porrons i tasses tot ben net”. Però en realitat, la manca d’higiene, la proliferació de petis paràsits i el fred eren comuns i els llits sovint eren màrfegues de palla i una manta. Sembla que les causes d’aquesta deixadesa  eren l’escàs període d’arrendament (un any), l’existència del monopoli que anul·lava qualsevol competència i un darrer aspecte a considerar és que els principals clients eren normalment traginers i treballadors de pas, els quals s’acontentaven amb poca cosa. Però hi havia excepcions en el bon estat de l’hostal i era quan el contracte es renovava alguns anys i llavors hi tenien més cura.

El molí

Anomenat del Castell, fins el 1645 va ser propietat del baró Felip de Sorribes, que el va vendre a Llorenç Escofet i el 1668 un seu fill el notari Felip Escofet va vendre els dos molins junt amb un prat i hort a la Universitat. El consistori amb aquesta compra va quedar molt endeutat i per això va hipotecar bona part dels seus emoluments, els dos molins, el prat, l’hort, la muntanya de Les Salines i Les Vernedes, els passatge de bestiar i els arrenden a Francesc Roger, pagès i negociant durant 6 anys i preu de 940 lliures barceloneses.

“Que vós dit Roger, siau tingut y obligat en adobar lo molí y acabar de fer y perfeccionar ab tots los arreus  requereix lo comensat sobra la basa del dit molí vell, fer les parets y cobrir aquell segons la traça que està ja feta be y degudament y a tots vostres gastos y a la fi dels dits sis anys hajau de dexar y entregar aquells bons y condrets tant del rech, resclosa, com de las ahinas necessarias per a moldre de aquells a dita Universitat a coneguda de dos moliners un per quiscu de les parts anomenador franch y quiti entregant així la lluïció dle dit censal i las apochas de tot lo preu del present arrendament a tots vostres gastos. Item ab pacta que pugeu prendre durant dit temps del arrendament dels dits dos molins tota la aygua que discorra per lo riu anomenat Riu Major o ribera que ve de Frauça ahont se acostuma de prendre y fer anar y discórrer aquella en dits molins sens contradicció de persona alguna. Item ab pacte que tots los habitants y terratinents de dita Universitat pugan y los sia lícit y permés pendrer y enpriuar de la aygua de dit riu per arregar llurs respectives propietats tots los dissaptes de quiscuna setmana des de punta de dia fins entrada de nit çó és de dia a dia y en los mesos de mars, abril, maig y juny pugan enpriuar de dita aygua tots los disaptas y diumenges de dits mesos çó és lo dissapte des de mati fins al tart y lo mateix lo diumenge que serà de dia a dia liberalment sens contradicció de dit Roger ni dels seus y sens interès algú és emperó pactat y declarat que a més dels dalt dits dies pugan y los sia lícit y permès als habitants y terratinents de dita vila de Massanet y prendrer la dita aygua que serà necessària per a regar llurs respectives propietats sempre que voldran avisant emperò primer a dit Francisco Roger arrendador predit y donant-li y pagant-li sis dines de plata per cada hora que tindran dita aygua demanada y obtinguda primer la llicencia de dit Roger y no altrament. Item ab pacta que vós dit Roger a totes las persones que aportaran lo gra als dits molins hajau de moldrer aquells bé y degudament prenent la multura a rahó de vint y quatra una ço és de un cortà barcelonès que consisteix en dotza mesurons petits hajau de prendrer y exigir mig mesuró dels dits mesurons que dotza fan cortà barcelonès y així més o menos a dita rahó ratta per quantitat segons la quantitat del gra se haurà de moldre. Acta signada al Reliquier de la vila de Massanet el 20 de març de 1668.Notari Francesc de Gayolà.”

La carnisseria

O taula de tallar carns pertanyia a la Universitat des del 1454. L’arrendament era per un any i començava per Pasqua, durant molts anys va servir de carnisseria el porxo de la plaça, però gairebé en tot el segle es despatxava als baixos de la casa de cada arrendatari. El carnisser gairebé mai era l’arrendatari, aquest encarregava la feina a una persona de l’ofici, ell només tenia el lloguer com a negoci. La carnisseria havia de tenir sempre carn de crestat (boc sanat)  i vendre’l a lliures, terces i mitges terces i de preu de 2 sous i 2 diners de plata la lliura. De la Pasqua Florida fins a sant Joan de juny vendre carn d’anyell i de cabrit, el primer a 2 sous i 8 diners de plata la lliura i el segon a 2 sous i 2 diners. La carn de moltó (xai mascle sanat) des de sant Joan fins a Carnestoltes i per les festes de Pasqua Florida, Ascensió, Cinquagesma i Corpus. De quinze en quinze dies havia de vendre carn de bou o vaca des del primer de juliol fins a sant Andreu però sempre abans de matar un animal boví  l’havia de fer córrer per la plaça major durant una hora per demostrar que era una bèstia sana. La carn de porc tots els diumenges des de sant Martí fins a Carnestoltes. La carn d’ovella des de sant Miquel fins a Tots-Sants i sempre tenia l’obligació de botar els animals en manxes i mai amb la boca per precaució en el contagi de malalties. Hi havia el pacte que tots els habitants podien matar una bèstia petita partint-se-la entre dos i si era grossa fins a 4, excepte en la festa major que podien ser 4 per una de petita i 8 per una de grossa.

Les senyories

La significació del mot “senyor, correspon a una persona que tenia la possessió d’unes terres que formaven la seva senyoria o bé tenia la jurisdicció sobre la gent que hi vivia així doncs el règim senyorial, podem dir que era el conjunt d’obligacions i servituds que lligaven el pagès o súbdit al seu senyor. Els senyors podien fer ús del dret de capbrevació, és a dir, que en qualsevol moment, podien exigir als seus vassalls una confessió pública “capbreu”, davant d’un notari de tots els drets senyorials sobre cases i terres que ell creia que li havien de pagar. El pagès només podia negar-se a pagar-los amb proves documentals. Tot això comportava plets i reclamacions de deutes, perquè els pagesos i particulars també se les pensaven totes, per mirar d’aconseguir pagar el mínim i així poder arraconar alguns estalvis. La Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), dictada per Ferran II, va suposar la desaparició dels mals usos i moltes altres servituds, i així es va reforçar el poder de la pagesia. Però el règim senyorial perduraria fins a la seva abolició al primer terç del segle XIX. Al llarg del segle XVII, molts pagesos van augmentar molt el seu patrimoni comprant els masos rònecs i terres que limitaven amb les seves propietats pagant el lluïsme corresponent al senyor principal que a la nostra comarca solia ser d’un 20% de la transacció. Però els senyors sovint arrendaven els seus drets feudosenyorials mitjançant una subhasta pública i pagament en diner i l’adjudicaven al millor postor i els arrendataris eren els encarregats de la recaptació. El terme de Maçanet és força extens i a més hi havia moltes senyories directes per això primer parlarem dels principals titulars de la senyoria o beneficiats de bona part del delme o sigui els amos del castell de Maçanet i Cabrera “Els barons de Cabrenys” i després correspondrà als altres terratinents i ordes monàstics, que gaudien de dominis més petits: “La Capellania de la Catedral de Girona”; “El Monestir de Sant Pere de Camprodon”; “El Monestir de Santa Maria de Vilabertran”;  “ El Priorat de Santa Maria de Lladó”; “Els Senyors del castell de la Masó”; “ El Monestir de Santa Maria d’Arles” i “ Els Vilarig”.

Els barons de Cabrenys i el monestir de Sant Daniel

Des del 1306, el barons de Cabrenys ja tenien enfeudats alguns drets en el terme maçanetenc; cap el 1319 Beatriu de Cabrenys es va casar amb el vescomte Dalmau de Rocabertí, i el seu fill Guillem Galceran va ser el fundador d’una nissaga anomenada els Rocabertí de Cabrenys, que es mantindria fins a la fi del segle XVI i donà el sobrenom a la vila. El 1589 va morir Francesc de Rocabertí, sense fills i així s’extingia la nissaga; el va succeir la seva dona Elionor de Paguera , que el 1599 es va retirar a la vida contemplativa en un convent de Barcelona i va renunciar en favor del seu germà Bernat.

Bernat de Paguera i de Roger.  La donació dels dominis de Cabrenys, va ser rebutjada de bon principi pel reial patrimoni, però Bernat va guanyar la causa, i el 26 de setembre de 1599 en va prendre possessió. Aquest senyor va voler rescatar antics drets feudals, i per això tingué causes i plets amb els seus vassalls . El 1601 es casa amb Elisabet Taberner i el 1606 ordena un capbreu a Maçanet que es redacta amb 70 actes a la casa del castell de Maçanet. En la collita de 1607, alguns masos del terme foren escorcollats, en presència d’un representant judicial perquè hi havia sospites de frau en el delme. Bernat es volia apoderar d les terres del Comú, però trobà una forta resistència al poble i per això el 10 de gener de 1607, es va firmar una concòrdia en que va prometre respectar els drets i terres de la Universitat. El 1619 encara no havia reconegut els feus ni pagat els drets i per això novament es van confiscar durant uns anys els seus dominis. El va succeir la seva filla Eulària.

Eulària de Paguera. Es va casar el 1617, amb Felip de Sorribes i Rovira i va cedir en testament fet a Berga el 8 d’agost de 1627, al seu marit tots els seus béns. Els dos tenien la residència a Barcelona i va morir el 2 d’agost de 1644, deixant un fill hereu Josep. El 30 de setembre fou enterrada a l’església de Serrallonga.

Felip de Sorribes. El 1624 com a procurador de la seva dona, estableix un tros de pati del castell a Simó Roger, rector dels Horts, per fer cuina. El 1626 arrenda el molí del castell a Simó Olivet i Damià Terrauba per a 3 anys i 48 lliures l’any. El 1642, fa donació del Camp del Colomer i el prat Moador a Llorenç Escofet, el seu procurador i  poc després li ven el molí. El 9 de desembre de 1644, Felip de Sorribes , fa testament en el castell de Serrallonga, davant del notari Rafael de la Trinxeria “ vol ser enterrat a Serrallonga junt amb la seva esposa dona Eulària i deixa entre altres coses els castells de Maçanet i Cabrera, amb molts censos i directes senyories”. En aquesta època els barons només feien  estades curtes i esporàdiques al casal del castell de Maçanet en ocasions que s’havien de signar alguns documents de capbreu o vendes, i tenien cura de l’edifici i l’administració de les propietats la família Escofet. Fou un personatge important, membre del Consell de Cent, cònsol a l’Alguer (1638), participà al setge de Salses (1639) i fou conseller en cap de Barcelona el 1645. El va succeir el seu fill Josep.

El Corpus de Sang d'Antoni Estruch. Museu de Sabadell

Josep de Sorribes i Paguera. El 7 de juny de 1651 es casa a Perpinyà amb Teodora Ortafà i de Çeragut. Obté la senyoria el 1661, i aquest volia recuperar les justícies civils i criminals però no ho aconseguí. Va tenir problemes al Vallespir amb els revoltats contra la gavella de la sal “els angelets de la terra”, per raons de jurisdicció dintre la baronia, i com les torres de Cabrenys havien servit de refugi d’aquests sediciosos el rei de França va fer volar amb càrregues explosives el recinte fortificat. El 24 de juliol de 1667, va fer testament rebut per Rafael de la Trinxeria, burgés i notari reial de la vila de prats de Molló, i cedí els seus béns a la seva filla Josepa. Va morir a Perpinyà a casa seva situada a la parròquia de Sant Joan i en el carrer de la Mà de Ferro, el desembre de 1672. Aquest any s’havia arrendat el terçó de Maçanet a Joan Escofet pel preu de 20 dobles d’or l’any. En l’inventari dels seus béns fets per la seva viuda , es reflecteix l’important patrimoni que tenien aquesta gent al castell de Serrallonga, on només hi passaven temporada a l’estiu (capella, pou de glaç, molí, celler, bestiar, cereals, vi ferro, fusta, etc..); també hi consta “lo castell derruït y terçó de Massanet ab censos i directes senyories” .

Josepa de Sorribes. Es va casar el 1675 amb Francesc de Ros, el 168o veneren a carta de gràcia a mossèn Antoni Roca, canonge d’Urgell i fill de Maçanet, el terçó dels delme, censos i directes senyories de Maçanet per 503 dobles d’or. I el 28 de març de 1689 a La Jonquera, es ven al monestir de St. Daniel de Girona, representat amb procurador i a favor de l’abadessa Maria de la Nuça i tot el seu convent. Per això han de pagar 1852 lliures als marmessors  del canonge Roca i 250 dobles d’or als senyors Francesc de Ros i Josepa Sorribes, que estaven dipositats a la taula de canvi de la ciutat de Girona. En les escriptures hi consta a la capçalera: “Venda de lluir y quitar dels castells derruïts y censos rebian los egregis senyors conjugues Don Francisco de Ros comte de sant Feliu y Josepa Ros y de Sorribes sa consorte a favor de la abadessa y convent de sant Daniel de Girona”.

El 14 d’abril de 1689, es va fer un pregó a la plaça anunciant el traspàs de la senyoria. Llavors el castell  ja constava com a derruït; el monestir va comprar la senyoria com una inversió, les noies que entraven per ser monges en aquesta època solien ser de famílies benestants i al seu ingrés feien una aportació o dot al convent, llavors els diners s’invertien  per treure’n rendiments pel manteniment de la comunitat. Tot seguit va fer construir una capella dedicada a sant Onofre a la plaça del Castell, que aviat s’abandonà i llavors l’arrendaven a l’obra de l’església per a guardar-hi les collites i s’establiren algunes terres a l’entorn de l’església per fer casa. Durant els anys 1691-1692, es va fer un capbreu amb 40 capbrevadors i l’administració de la senyoria anava a càrrec d’un procurador que arrendava el delme en subhasta pública al més donant que normalment eren negociants de Maçanet. El 1690 s’arrenda a Francesc Donés per tres anys i preu de 189 lliures l’any i el 1699 a Pau Farall, Joan Cardona i Joan Lluc Cortada pel preu de 103 lliures l’any. El monestir va conservar el domini fins a la desamortització del segle XIX.

La capellania de la catedral de Girona

Una capellania era el càrrec, amb honors, els drets i obligacions annexos, d’exercir els serveis de culte en una capella. La titularitat de la capellania de Maçanet corresponia als canonges del capítol gironí. No sabem els orígens d’aquest domini a Maçanet, però tot fa pensar que fou al segle XII, amb el procés d’apropiació d’esglésies per part de la catedral de Girona. El capítol cobrava  censos sobre cases i terres i es repartia amb la parròquia la primícia (renda que suposava rebre els primers fruits que es collien i al nostre poble equivalia a 1/3 del delme); es quedava també la meitat de les ofrenes; escollia domers o rectors; i tenia masos, terres i cases en domini directe per les quals rebien unes rendes considerables. Els capbrevadors eren 38  i es tractava sobretot de cases dintre la Cellera i algunes terres a l’entorn del poble, però les rendes de la capellania les arrendaven a particulars. A l’abril de 1609, el capítol arrenda les rendes de la capellania a Andreu Pou de Sant Llorenç de la Muga per 4 anys i 40 lliures anuals. A l’estiu del 1625, el nou rector de Maçanet, Andreu Parés va deixar anar trona avall, que per justícia les primícies dels raïms i altres fruits, li pertocaven tot a ell, i que no entreguessin res a l’arrendador de la capellania ( a qui corresponia la meitat). Va arribar la verema i el rector es va quedar amb tota la primícia. Quan ho van saber els canonges de Girona, aprofitant que tenien l’obligació d’oficiar la missa de la festa de sant Martí, es presentaren a Maçanet amb el fiscal, i el rector no va poder impedir que diguessin missa i fou pres. El procés va arribar a Tarragona i quan s’havia de celebrar el judici, fou alliberat però fugí cap a Perpinyà. Des d’allà  portà el cas a Roma, però va morir abans que arribés cap resposta (1628). Altres rectors també van intentar que almenys la primícia es quedés tota a la parròquia, però sempre sense èxit, els canonges tenien molt poder.  El 1609, el capítol arrenda les rendes i la meitat dels foriscapis a Andreu Pons de Sant Llorenç de la Muga, per 4 anys i pel preu de 40 lliures l’any. El 1672 l’arrenden a Joan Balot, traginer de Maçanet, per dos anys i preu de 84 lliures l’any. El 1676 a Miquel Vilanova, pagès per 65 lliures i el 1678 a Josep Prim, teixidor de lli per 63 lliures.

El monestir de Sant Pere de Camprodon

Des del segle X el monestir era amo del terme d’Oliveda; que havia sigut una donació del comte Guifré II de Besalú, i mitjançant altres donacions i compres eixamplà els seus dominis amb masos i terres a Tapis, Vilar de Belló i terres properes a la ribera d’Ardenya i Rinadal que posseïen en indivís amb els senyors de la Masó. Encara avui es conserva el nom del Solà de Sant Pere, fen referència a la propietat d’aquestes terres per part del monestir. L’administrador de les rendes, era el monjo cambrer, és adir el tresorer del monestir, que solia arrendar la senyoria de Maçanet, junt amb d’altres propietats que tenien en pobles veïns .  El cambrer de Camprodon, Antoni Jofre arrenda el 1664, a Jaume Mir Pujades, mercader de Figueres el delme, rendes i la meitat dels foriscapis de Maçanet, Tapis i altres llocs per 4 anys i preu 22 lliures de plata l’any. Aquest mateix any es fa un capbreu amb trenta capbrevadors : “ Francesc Vilanova té els Robau i Roure, aquest rònec i deshabitat, per els que paga 8 sous; Margarida Viñas els masos de Ribelles amb els agregats de Perelló, Bonadona i Corominas formant una mateixa gleva, pels que paga 12 sous i mitja quartera de civada; Francesc Quintà i pau Quintà, pare i fill, tenen el capmàs del Quintà, amb els seus masos units Parer, Riudemont, Riudevall, Massamont, Costanova i Collell pels que paga 13 sous i 1 gallina viva ;Andreu Duch té el mas Duch on viu i els masos Roquet i Camarer que té llogats i els  agregats de Quintà, Safont; Ferrer, Bosch. Forn; Tusa, Masdevall, i Camp  tots rònecs .i per tot paga 36 sous, 6 gallines bones i vives, 5 quarteres de civada i delme de tots els esplets i carnelatge.....”

Felip IV rei d'Espanya

La canònica de Santa Maria de Vilabertran

El monestir va rebre en donació l’any 1075 l’església de Sant Pere dels Vilars i tot el seu terme amb els seus masos i amb altres donacions i compres es va convertir en amo absolut dels Vilars i altres masos a l’est del terme maçanetenc als veïnats de Vilardelet  i Vilardebelló. Encara avui ha quedat el rastre d’aquest domini amb el nom de Puig de Forques. El 1645 arrenden el delme per dos anys a Joan Font i Figa de Carbonills i a Joan Baró dels Vilars per 50 lliures l’any i el 1696, s’arrenda el terçó dels Vilars a Francesc Figa de Carbonills i a Francesc Rodà i Bartomeu Illa de Sant Llorenç de la Muga, per dos anys i preu 35 lliures i dos sous l’any. El 1701 Vilabertran va vendre  la jurisdicció civil i criminal del veïnat al vescomte de de Peralada Guillem Emmanuel de Rocabertí, per 4000 lliures barceloneses, així només  va conservar el delme i altres censos.

El priorat de Santa Maria de Lladó

El 1115 es va deixar al monestir el llegat de l’església de Sant Miquel de Fontfreda i tots el seus masos dels quals cobrava el delme. Al segle XVII hi havia els masos: Pericot; Rimaló; Puig; Lleona; Trilla, Badia; Casa de la Capella; Hort de la Deu; Cantenys, Ferrer i Oliveres.

Els senyors de la Masó

No gaire lluny del mas Quintà hi havia des del segle XIV una casa fortificada o castell anomenat de la Masó que pertanyia al llinatge Avinyó. Al segle XVII els seus descendents eren els Ardena, senyors de Darnius i les Illes. Els senyors de la Masó cobraven el delme d’una dotzena de masos situats a la ribera d’Ardenya i Tapis.

El 1620 Joan d’Ardena arrenda el terçó de la Masó a Joan Roger, sabater, per 3 anys i 30 lliures l’any; el 1640 la filla Lluïsa d’Ardena i Çabastida l’arrenda a Francesc Cardona, per 5 anys i 90 lliures l’any; llavors aquest llinatge alternava el domicili de Perpinyà amb Barcelona. El 1649, Rafel Brunet i Puig, procurador dels senyors de Darnius, Josep de Llaviana  i la seva esposa Maria de Llaviana i d’Ardena , arrenda per 4 anys a Jaume Coderch, negociant de Maçanet el terçó de la força de la Masó i el de les Illes  per 170 lliures l’any.

El monestir de Santa Maria d’Arles

L’almoiner d’Arles era l’administrador  de les rendes del monestir, a Maçanet el domini tenia el seu origen en donacions molt antigues ,es tractava de peces de terra situades al Vinyer Gran, a les riberes de Rinadal i de Coll de Lli o del Grau. En un capbreu del novembre de 1658, fet pel notari de Ceret Francesc Vilar hi consten 13 capbrevadors: “ Francesc Quintà té el mas Dotre i les seves terres i paga 5 sous barcelonesos i 10 diners cada any per Nadal ;Francesc Sunyer pel mas Robau Vilaró de Llech, 2 sous; Miquel Masdevall, pel mas Cona i el mas Baix 9 sous; Francesc Olivet i Coll per un vinya de 40 vessanes a Vilar de Llech 1 gallina ;Joan Coderch per una vinya de 7 jornals de cavadura , 2 sous; Pere Cortada per dues vinyes que  juntes fan 5 vessanes al Vinyer, 4 sous; Francesc Roger per una vinya al Vinyer de 20 jornals de cavar, 6 diners de plata; Antoni Castell, té una vinya de 6 jornals de cavadura, 18 diners; Paulí Olivet per una vinya de 4 jornals de cavar, 3 sous; Joan Garrell per una vinya de 4 vessanes al Vinyer, 4 sous; Antoni Roca per una vinya de 2 vessanes, 2 sous; Josep Casals per dues vinyes que juntes fan 5 jornals de cavar, 5 sous; Francesc Vilanova té una vinya de 7 jornals de cavar i paga 2 sous.”

Els Vilarig

Aquest llinatge  procedent del castell de Vilarig (terme de Cistella), van heretar al segle XIV unes cases i terres a Maçanet. El 1619 es va fer un capbreu a favor de  Francesc de la Nuça i de Montbui, viudo i usufructuari d’Idsabel de Vilarig i de Cruïlles . es tracta d’algunes cases, patis i horts al veïnat de Sant Sebastià i al lloc de Montagre (carrer Magre), però els censos es cobraven en indivís amb un benefici instituït a l’església de Peralada. El 1627, es fa un altre capbreu al senyor Bonaventura de la Nuça, de Montbui i de Vilarig

La pagesia

El mas a més de l’edifici, estava format per l’era, el quintà, el tescat, els camps, els horts, els boscos, els prats , les vinyes, a vegades un molí i tot junt era anomenat masada. L’extensió de la propietat, augmentava o disminuïa segons les compres o vendes de terreny. Però va ser fonamental en els límits dels masos, les tràgiques epidèmies de pesta dels segles XIV, XV i XVI que van provocar una greu crisi demogràfica, desaparegueren famílies senceres i molts masos van quedar abandonats i llavors aquests masos rònecs van passar a mans dels pagesos veïns que tenien una bona posició econòmica, que els adquiriren a molt bon preu, aprofitant-se del mal moment que travessaven les classes nobles. Bona prova d’això són els capbreus del segle XVII, en els quals els propietaris confessen que tenen a més del mas o capmàs on viuen , d’altres masos ensorrats i que les terres són afegides a aquest primer, formant una mateixa gleva. Vegem-ne alguns exemples; Can Saguer o mas Vilargran tenia els masos (Puig, Masdevall, Cistella, Masdemont, Camp, Riera, Molí,Verdaguer, Balló i Aulinella); La Solana d’en Vinyes (Ribelles, Costes de Vall, Banús, Badal, Perelló i Coromines); La Falgarona   ( Muntada, Bosch, Molinot i Parés); El Pericot (Font, Viladevall, Planells de Munt i de Vall, l’Artiga, Saig, Guillamot, Pi, Ferrer, Dalmau i Palomí); Can Sunyer (Grau, Dalmau, Robau, Surell i el Molí). Els masos grans de Maçanet eren explotacions ramaderes autosuficients, és a dir produïen allò que necessitaven. En els camps sembraven cereals, el blat, la civada, l’ordi, el segle i farratges. També tots els masos tenien una feixa de lli i cànem per teixir, conreaven la vinya i l’olivera. Tots tenien els horts amb fruiters prop de la ribera o de la font. Als clots hi havia els prats, en els quals mai faltava algun pomer, noguer o castanyer i s’aprofitaven molt les aglans i castanyes dels boscos. De bestiar almenys tenien un parell de bous per llaurar, unes quantes vaques, mitja dotzena de truges, un ramat de 100 a 150 ovelles, un escamot de cabres, gossos, gats i molt d’aviram. No hi faltava tampoc una mula o un matxo per a les tragines i alguns bucs per obtenir la mel i la cera per cremar. En aquest segle els masos es transformen considerablement amb l’aparició de la “sala”, la peça més gran del mas, estava situada al costat de la cuina, al primer pis i al seu volt hi havia els dormitoris. La sala és la cambra que definirà la masia i la casa pairal catalana. La família solia viure a la cuina i a la sala romania desocupada, la major part de l’any, presidia la sala una capelleta amb una imatge de devoció; era una cambra imposant, on la família s’hi congregava en les festes assenyalades, com els dies de bateig, casaments o bé quan el notari es presentava per redactar un casament o  uns capítols matrimonials. Alhora es van fer grans reformes i ampliacions amb la construcció d’edificis laterals afegits al cos de l’antic mas o bé corts i palleres al costat de l’era.

El segle XVII es van patir guerres, allotjaments, pillatges, tempestes i males collites i èpoques de fam, malgrat aquestes calamitats es van fer moltes transaccions de compres i vendes de terres i masos i es va estendre el contracte del masover que havia de mantenir el mas, les terres i conrear-les “a ús i costum de bon pagès” i alguns amos de masos van a viure al poble. La vida del masover estava dominada per la rutina de les estacions i la interminable lluita contra els temps: el vent, la pluja, les secades i les pedregades; sabia prou bé que les pedres amb que topava la rella, la mort sobtada del bestiar tot això comportava una bona anyada o bé fam i misèria. Els cereals i les lleguminoses estan en expansió, però sobretot les plantacions de vinya mitjançant el contracte de “rabassa morta” que consisteix en la cessió temporal de l’explotació d’una porció de terra per tal que sigui plantada de vinya, a canvi del pagament d’unes parts del fruit o cànon censal. La duració del contracte ve condicionada a la vida dels primers ceps que hi fossin plantats. Normalment la vida era de 50 anys i un cop traspassats la terra tornava al propietari. La vinya es va plantar sobretot al Vinyer (Vinyer Gran); Carretera antiga de Darnius; Costa Margarida , El Pi i Coma de Nivà.
El 1603, Pere Costa pagès ven a Gracià Cortada una mula de pèl negre. Aniol Cortada arrenda el seu mas (can Salavert) a Jaume Vinyes. Jaume Joan Saguer compra una vaca blanca a Galderic Vilar de Ceret. El 1604, Baldiri Quintà arrenda el seu mas a Antoni Bordas. Jaume Joan Saguer ven a carta de gràcia el mas Balló i de la Font, derruïts a Joan Antoni Olivet, per 272 lliures. El 1607, Pere Sot ven un tros de terra  vinya al Pla de Sureda de 6 vessanes a Antoni Bordas.  El 1611, Antoni Saguer ven el seu mas Saguer de Vilar de Balló a Antoni Castell i el seu fill Joan ,per 276 lliures. El 1614, Francesc Escrivà ,treballador, paga a Martí Cantenys, pagès de Tapis, 14 lliures i 8 sous barcelonesos per la compra d’un bou de pèl clar de 6 anys. Antoni Olivet, pagès, ven a Guillem Cardonell, treballador un bou de 6 anys de pèl blanquinós per 24 lliures. Àngela Cardona ,viuda, arrenda el molí de la Cardona a Joan Llaona, per 9 quarteres de segle o mestall i mitja quartera de forment l’any. El 1617, Antoni Castell compra a Antoni Saguer el mas Vilardebelló (can Llaona),i el masos Soler i Ferrer, derruïts. El 1618, Antoni Justafré de Les Illes ven a Gracià Cortada 10 càrregues de segle .Francesc Cardona, pagès, ven a Narcís Duch de Tapis un bou de pèl negre de 7 anys, per 12 ducats. Antoni Vilanova, ven a Ciprià Bellvilar, bracer, una vinya de una vessana a rabassa morta situada al Pi .Antoni Saguer, ven el mas Saguer de Vilardebelló a Antoni Castell. El 1626,Joan Soler, fargaire i traginer de Sant Llorenç de Cerdans, ven a Pere Cortada, pagès, 60 quintars de ferro per 90 ducats, i preu de 18 rals el quintar. Joan Roger ven una vinya d’una vessana al Puig de la Guardiola, a Josep Casals, bracer. Caterina Llobet arrenda , el seu mas de La Cortada (can Pitxó) i els masos Tascó i Daví a Francesc Saguer, pagès per 4 anys.  Joan Roger, sabater, ven a Aniol Cortada un bou de pèl ros de 5 anys per 18 ducats. El 1629 Joan Vinyes, pagès, ven a Damià Bosch de Sant Llorenç de Cerdans els roures que es troben al seu bosch anomenat de Les Dogues. El 1631, Jaume Saguer arrenda el seu mas a Antoni Lagrifa i li deixa un parell de bous  El 1632 Antoni Olivet, ven a Montserrat Bofill un bou de pèl castany de 4 anys per 19 ducats .El 1633 Bartomeu Olivet arrenda el mas Costa de Falgueres (Costa de Dalt) a Antoni Coromina per 5 anys. El 1634, Bartomeu Olivet ven el mas de les Ribes (prop de Subiràs) a la seva cunyada Caterina Coll. El 1638, Francesc Olivet, arrenda el mas de Tinyoses de baix (can Janet i el mas Subiràs a Joan Magister per 5 anys. El 1639, Andreu Saguer ven el mas Puig de Borderons a Joan Vinyes. Joan Bosch, fuster, planta vinya al Pla de Sureda., El 1640, Joan Serra, ven el mas de les Comes de Fraussa a Llorenç Escofet. El 1641, Antoni Guans, bracer planta vinya a Costa Margarida. Francesc Sunyer ven terra a Joan Balot per plantar vinya a Costa Margarida. El 1643, Margarida Lagranja dels vilars ven a Francesc Cardona, la borda nomenada de Na Granja .El 1644, Francesc Quintà ven el mas Oriol de Tapis, derruït a Pere Cortada. El 1654, Francesc Sunyer compra un ramat de cabres al Sr. Bosch Batlle de Figueres per 21 lliures. El 1660, Damià Falgarona ven una peça de terra vinya a la Font de Riell  a Joan Estrada, teixidor de lli . El 1666, Jaume Plans, Francesc Tutau, Josep Cardona, Esteve Crausi, Francesc Delnegra i Josep Puntunet planten vinya a rabassa morta a Coma de Nivà. El 1670, Antoni Guans ven una vinya a Bartomeu Masdevall. El 1674 Damià Pagès, ven a Josep Magester, la casa anomenada de Na Granja als Vilars amb 4 vessanes de terra. El 1679, Francesc Sunyer compra un prat a Les Rovires a Isidre Cardona. El 1695,Francesc Gallat, ven a Antoni Planols un gran tros de terra de vinya plantada i en part arbocer, esteper i brugater al comal del Gorg Moltoner (ribera del Grau).El 1699, Francesc Escrivà, ven a Joan París, ferrer un camp sota casa seva de 5 vessanes.

El propietari que va vendre més terra a rabassa morta va ser Francesc Sunyer en les contrades de Coma de Nivà, Coma del Ginebre, Costa Margarida i el Baguenc .El seu fill deixà escrit: “Totes les terres que Francesch Sunyer mon pare qui gosi de glòria venè  per fer vinyes se reserva en las actes de rabassa morta  tornan a casa i totes las que afrontan ab lo del nostre, los obligà a tapar-los ab paret oi mota de cinc pams de terra en amont i en ningun temps de l’any a nosaltres  ni a nostres arrendadors no en pugan fer pagar ban de nostres bestiars que entrin en dites vinyes, sinó se estima sian tapades com consta en les actes contingudes en aquest llibre”

Francesc Sunyer, va morir el 1699, s’havia casat tres vegades i se li va fer uns funerals  multitudinaris com es feia als grans propietaris. “ El 4 d’agost de l’any 1699 fou servit al senyor aportessin l’ànima de Francesch Sunyer mon pare que en la glòria gosi se feren les honres el 6 del mes d’octubre del dit any. En qualas  funerarias s’hi comptaven 205 persones poc més o menús lo qual tenia sixanta y quatre nets y deu besnéts y entre fills i filles onse, set filles y quatre fills. Déu li hagi concedit Requiem scate in pace, amen.”

En el segle XVII, per salvaguardar la indivisibilitat del mas, es feia tot el possible per concentrar la propietat familiar a nom d’una sola persona, aquesta persona era l’hereu únic i absolut, l’hereu universal. Era normalment el fill gran, el que heretava el gruix de la propietat familiar. Com hereu, queda investit com el cap de la família, i simbolitza la determinació de la família de sobreviure com un tot, preservant intacta la substància. És clar que ,sovint no hi havia fill i la propietat passava a la filla més gran. L’hereva coneguda com la pubilla, fou una figura típica de la vida catalana, tant i amb els mateixos drets que l’hereu. Com ell, heretava tota la propietat, i els seus pares procurarien al màxim assegurar que el nom de la família, com la propietat, passés als fills que ella pogués tenir. El seu espòs, a vegades un fadristern, seria induït que adoptés el nom d’ella o del mas. I els seus fills prendrien no pas el nom del pare, sinó el de la mare, per tal que no es perdés el cognom de la família associat al mas. Tot això es pactava abans del casament per ambdues parts davant de notari amb capítols matrimonials. Els germans, de l’hereu o la pubilla, sovint es quedaven sense res o ben poca cosa, això si mentre eren solters l’hereu no els podia treure del mas; era costum de repartir entre els germans la quarta part de la hisenda, coneguda amb el nom de legítima. Més antigament la legítima havia estat la tercera part.

Els oficis

Cal remarcar que al segle XVII hi va haver un gran transformació en les feines dels maçanetencs, es va passar d’una tradició pagesa a una dedicació artesana. Els artesans eren els homes que exercien un ofici amb les mans i molts d’ells, amb una gran sensibilitat, feien de l’ofici un art, posseïen unes lleis molt estrictes que vetllaven per la feina ben feta, raó per la qual establien unes normes rigoroses per passar l’aprenentatge. Així van néixer dues activitats industrials que es van mantenir durant dos segles i són la indústria tèxtil i la del ferro. L’activitat de la població maçanetenca la podríem resumir en un terç de població pagesa, un altre terç de bracers o jornalers de la terra i el bosc que tan feien córrer l’aixada com la picassa i el terç restant artesans.

Tot seguit tractarem dels oficis del ram del tèxtil; paraires, teixidors de lli i sastres.

Els paraires

Eren els que es dedicaven a la fabricació de teixits de llana. Inicialment el paraire tenia cura de les feines preparatòries de la llana abans de la filatura: comprar la llana, l’emborrada, el pentinat i el rentat. El qualificatiu de paraire ve, doncs de parar, que vol dir preparar. A pagès els paraires eren transhumants, després de la tosa del bestiar voltaven pels masos que tenien concertats  amb un cove amb les eines i paraven la llana treballant uns dies al mateix mas, però el més corrent és que treballessin a la seva botiga on feien el teixit i l’acabat, ajudats per la dona i la família i algun aprenent i disposant de més eines, tenien més producció. Molts paraires van passar a ser empresaris a mercaders, compraven la llana i la donaven a treballar altres mans i comercialitzaven la peça ja acabada. En aquest segle hem trobat aquests paraires i l’any que van exercir: Josep Escofet (1640); Miquel Roure (1646); Antoni Pujals (1648); Emmanuel Roure (1650);Francesc Paulí (1661); Pere Escofet (1661);Joan Lacasa (1662);Josep Castells (1663);Joan Escofet (1664);Jaume Daunís (1664);Joan Tutau (1664);Jaume Poch (1664);Llorenç Escrivà (1664); Narcís Saguer (1665-1687); Felip Vinyes (1666); Josep Costa (1666); Joan Tutau ( 1666); Llorenç Escrivà (1666); Antoni Tutau (1667);Damià Castells (1669);Josep Escofet (1669);Guillem Serradell (1669); Lluc Manent (1671);Antoni Duch (1672); Pere Malagrana (1675);Francesc Planas (1680); Miquel Roura (1680);Emmanuel Roura (1695);Francesc Donés (1690);Antoni Donés i Roger (1696).

El teixidors de lli

O els artesans especialitzats en la fabricació de teixits amb fil de lli, tot i que sovint manipulaven altres fibres com el cànem o la llana, però preferien anomenar-se teixidors de lli per la seva finesa, tots tenien als baixos de casa seva l’aparell fonamental ,el teler. Hem recollit els teixidors següents: Joan Tarrina (1603); Ramon Mirapeix (1603);Benet Duran (1616); Bernat Duran (1616); Domènec Lacasa (1625);Jaume Andreu (1630); Bernat Escofet (1625);Jaume Polí (1640); Pere Escofet (1644);Jaume Andreu (1646); Joan Escofet (1652-1664); Francesc Escofet (1652) Joan Estrada (1654);;Pere Malagrana (1659);Jaume Cervera (1663-1676); Josep Escofet (1664);Pere Escofet (1664);Joan Estrada de Tapis (1664-1674); Abdon Joncar de Tapis (1668);Joan Lacasa (1681); Miquel Tubert de Tapis (1672); Antoni Duch (1672-1690);Josep Esponellà (1673);Domènec Lacasa (1674);Antoni Escofet (1674);Josep Darnés (1674);Francesc Lacasa (1680);Damià Vilanova (1684);Jaume Prim (1685);  Josep Quintà (1689); Marc Escofet (1691); Jaume Prim (1694);Jeroni Joncar (1695);Joan Prim (1696);Francesc Donés (1691); Blai Lacasa (1696);Pere Coll (1696); Bernat Pons (1696).

Els sastres

Feien tota mena de peces de roba per a home, dona, infants i per a la casa, als baixos de la casa tenien la botiga, amb un taulell i algunes prestatgeries de tela, barretines, capells i mantells. Tallaven la roba i feien les feines més importants d’agulla i sempre ajudats per les dones de la casa. Quan sortia feina a pagès o a un poble veí, hi treballaven per setmanes i a més de la feina els hi havien de fer la vida.

La llista dels sastres que hem aconseguit d’aquesta època són: Joan Blancat (1600); Francesc Roger (1603-1608);Joan Bosch (1613); Antoni Roure (1624); Francesc Polí (1644); Francesc Polí (1650); Josep Planes (1668);Marc Batlle (1668);Josep Quintà (1675); Joan Jofre (1676); Josep Camó (1680); Joan de la Quintera (1680);Joan Jofra (1680); Josep Quintà (1686); Aniol Saguer (1688); Simó Planas (1696); Andreu Molins (1696); Pere Especié (1698)
La vertadera expansió de la indústria del ferro comença al segle XVII amb la construcció de martinets. El 1612, Josep Escofet va reconvertir un dels seus molins en martinet de fer claus i va estar actiu fins el 1650. El 1628  Bartomeu Robert, un empresari moliner, va fer un martinet de fer claus i estirar vergalina a la ribera de Fraussa  situat a tramuntana del mas La Cardona. El 1660 Joan Cardona va adaptar el seu molí en martinet, a la ribera de Fraussa. El 1690 , el ferrer Joan París, va construir una farga a l’Arnera, però en realitat només va funcionar alguns anys com a martinet i posteriorment va ser un molí fariner.

Els ferrers

Des d’antic l’artífex principal del treball del ferro fou el ferrer. S’arribava a ser ferrer, després d’un llarg aprenentatge, per això, calia assolir: molta traça per conformar l’escalaborn a l’enclusa o al cargol a cops de martell, amb les tenalles, el cisell, la llima o el punxó, i alhora una intuïció científica per saber, mitjançant el color, la temperatura del lingot o de l’escalaborn , que s’escalfava a la fornal o es forjava a l’enclusa; i per aplicar amb idoneïtat els tractaments tèrmics d’enduriment (tremp) i d’ablaniment (recuit).  Altres feines del ferrer eren les d’adobar, soldar i llossar eines i ferrar bèsties de càrrega. Hem pogut recollir els ferrers:  Domènec Daunís (1603); Guillem Rufet (1606-1621);Joan Rufet(1623); Francesc París (1606-1640); Pere París (1626); Joan París (1626); Ignasi Grill (1660); Joan París, fill (1665-1700); Joan Ferrer (1673); Josep Rufet (1673) Pau Moret (1675);Joan Fàbrega (1687).

Els clavetaires

Al segle XVII, neix un nou ofici metal·lúrgic, el de clavetaire o fabricant de claus, dedicació que fins aleshores estava a mans dels ferrer, però les necessitats de proveïment exigien una major producció i l’especialització d’alguns ferrers en aquesta tasca: Guillem Mas (1635); Joan Rovira (1644); Maria Anna Rubira (1649; Domènec Faure (1650); Nicolau Faure (1650); Joan Breill (1655); Joan Castera (1660);Josep Ribera (1667);Esteve Crausi (1667); Francesc Turon (1667); Joan Olió (1667);Joan Robert (1675);Damià Olió (1689); Francesc Vilanova (1695).

Els serrallers.

Eren els professionals del ferro que fabricaven objectes i sistemes metàl·lics de protecció de portes, finestres i obertures; reixes, panys, claus, baranes de balcons, forrellats, baldes, bernats, cataules etc... però també objectes de la llar, cremallers, lleves, graelles, trespeus, llums d’oli etc. Eren veritables artistes del ferro, perquè a mes de dominar les tècniques de la forja i la soldadura, havien de ser alhora dissenyadors i escultors, per poder infondre a les seves obres unes qualitats artístiques. Hem trobat aquests serrallers: Antoni Castell (1626); Joan Cavall (1640); Joan Lluch (1643); Narcís Gallat (1653); Josep Barena (1657-1689); Pere Barena (1665); Jaume Olivet (1669); Francesc Gallat (1673); Joan Gallat (1673);Jaume Auguet (1675);Miquel Gallat (1680);  Josep Barena (1680);Francesc Daunís (1694).

Els altres oficis

Per a dotar la comunitat que anava en augment calien altres professions bàsiques: Fusters. Baldiri Puig ((1606); Francesc Malagrana (1614-1643);  Francesc Malagrana (1625); Pere Malagrana (1617-1664); Ramon Calsa (1617-1646); Ramon Causa (1618);  Joan Bosch (1625); Joan Xaudiera (1625-1666); Montserrat Bofill (1626-1632); Joan Bosch (1627-1648); Joan Terrauba (1640.1647); Josep Rufet (1646); Miquel Bofill (1652-1670); Josep Bofill (1652); Pau Flotàs (1665); Josep Esponellà (1666-1692);Pere Malagrana, fill (1666-1673);Josep Prim (1666); Joan Massarguí (1666); Joan París (1666) Damià Vilanova (1667-1692); Antoni Asturi (1668); Pere Quintà (1675-1710); Cosme Puig (1671), Jaume Prats (1673); Vicenç Garau (1675); Francesc Mas (1683) ; Pere Roig (1687-1700); Joan Coderch (1689); Valentí Blanch (1689); Celdoni Prim (1689);Francesc Saguer (1690); Pere Ferrer (1693); Joan Antoni Prats (1694); Josep Coderch (1696); Pere Flotàs (1698); Josep Vinyas (1699). Mestres de cases. Joan Brell (1625); Antoni Colí (1630-1679);Nicolau Mondarell (1657); Antoni Garrell (1659);Francesc Turon (1668); Pere Faig (1669); Pere Fages (1673); Joan Breill (1678);  Bartomeu Biró (1680);Joan Vilar (1695) .Serradors. Jaume Hietja (1623); Pere Balot (1644); Joan Balot (1650);Joan París (1650); Pere de Peyron (1666); Francesc Delnegra (1666);Antoni Planols (1668); Miquel Xic (1670);  Esteve Crausí (1670); Pere Maixú (1670);Joan de Rodó (1680);  Joan Boer (1680);Joan Puig (1681);Josep Dobaros (1687);  Miquel Laquica (1688);Niocolau Sirer (1689); Joan Labrossa (1689); Pere Costa (1695); Marià Marcè (1695).Traginers. Francesc Roger (1604);Joan Castells (1630); Joan Roca (1640); Joan Marcer (1645); Joan Pere Figueres (1650),Josep Laflor (1660); Simon Olivet (1661);Joan Balot (1665); Joan París (1666); Damià Costa (1669); Josep Saguer  (1672);Josep Lacasa (1676);Pere Bigas (1679); Antoni Camó (1680);Antoni Banaset (1680); Pere Merla (1680); Antoni Tutau (1680); Josep Renart (1683); Pau Farall (1686);Joan Giralt (1686);Joan Marcer(1686);Antoni Balot (1686); Jaume Coderch (1688);Josep Bertran (1690);Pau Saguer (1689); Bernat Verdet (1689); Pere Casanoves (1690);Josep Pontonet (1698); Simó Castells (1698);Jaume Llaurí (1699). Sabaters. Antoni Ferrer (1603); Joan Roger (1606) Francesc Roger (1606);Joan Casals (1606); Antoni Deseya (1630); Joan Castell (1630); Aniol Costa (1634);Josep Cervera (1640); Joan Server (1649);Damià Darner (1650); Pau Costa (1669);Pere Bofill (1680); Damià Siosia (1682);Pere Cervera (1683);Joan Roger (1689);Josep Cervera (1689);Domènec Vilanova (1689); Rafel Pinart (1695).Moliners. Joan Llaona (1610);  Josep Escofet (1612);Aniol Robert (1620); Simó Olivet (1626), Damià Terrauba (1626);Bartomeu Robert (1640); Joan Escofet (1661);  Aniol Robert (1660);Llorenç Escofet (1663);Miquel Costa (1686); Josep Escofet (1688); Gaspar Castell (1692).Cirurgians. Isidre Baró (1650); Rafel Rovira (1666);Antoni Dufresne (1670); Ramon Nadal (1672);Pere Dern (1673) Josep Roger (1673);Joan Puig (1681); Joan Nopseca (1680); Joan Duran (1682).   

La parròquia

En aquesta època el capellà de poble gaudia d’una gran autoritat, separat per una gran distància de la jerarquia catalana, era el guia espiritual de la parròquia, l’amic íntim , el confident i conseller de les famílies locals, i el dipositari dels secrets del poble i encara més en aquest segle de penúries, el suposem dirigint rogatives de pluja, les solemnes processons per invocar l’ajut diví en les epidèmies o per donar gràcies per la collita i enfilant-se al Reliquier per a conjurar la tempesta o pedregada; tot això deuria formar part natural de la vida del poble. D’ençà aquest segle XVII, el prestigi cultural i moralitat dels rectors, va millorar molt, perquè la carrera eclesiàstica es va allargar amb noves matèries obligatòries, els concursos d’oposició a una parròquia van esdevenir una prova ineludible per accedir-hi i també per l’observança de part del bisbat, manant noves normes i pastorals. Llavors a Maçanet a més del rectors hi havia una mitjana de 3 a 4 capellans més, un vicari, el rector del Horts, el capellà de Les Salines i un o dos beneficiats de l’església. Els vicaris a més de fer les funcions religioses solien ensenyar catecisme i gramàtica o primeres lletres als nens.

Els rectors

El 1597 va morir, el rector Baldiri Coll i llavors va fer les funcions temporalment Miquel Vinyes, rector dels Horts, fins el 1603 .

Joan Marturià (1603-1606), rector fill de Calonge, obté la rectoria el 1603 fins els 1606 que permuta amb Antoni Duran el sínode de Vallcanera i el 1607 va de sagristà al seu poble natal.

Antoni Duran (1606-1620) fill d’Arbúcies. El 26 de gener de 1607 se li dóna llicència per a vendre un ciri i recaptar diners per refer una campana. El 1614 el mateix per fer un reliquiari amb veracreu. El 1615 encarreguen el daurat del retaule del Roser al pintor Gaspar Payrachs. El 1616, Jaume Olivet, beneficiat de Sant Pere de Figueres, funda el benefici de Sant Jaume a l’altar del Roser de 100 lliures. El 1617 es beneeixen dues campanes i el 1618 una a Tapis. Va tenir de vicaris a Pere Roura; Antoni Mateu i Joan Pere Gallat. Va morir el 1620.

Montserrat Pous (1620) substituït temporal, fill de Sant Llorenç de la Muga.

Andreu Parés (1620-1627) fill de Perpinyà, d’on era beneficiat de l’església de Sant Jaume fins el 19 d’agost de 1620 que entra de rector de Maçanet. Tenia de vicari al seu germà Gabriel. El 1622, el vicari general li dóna llicència per a vendre els tres ciris de la Verge de Les salines, de la Mare de Déu i dels Fadrins, per a recaptar diners per a fer el nou campanar renaixentista. Era llicenciat en lleis i exercia de notari apostòlic. El 1625 s’enfrontà amb el Capítol de la catedral de Girona, per qüestió del cobrament de la primícia, però fou una decisió molt agosarada perquè els canonges tenien molt de poder. Fou pres, però s’escapà i fugí cap a Perpinyà i Roma on hi va portar la causa sense èxit i sembla que hi va morir. El va substituir temporalment el seu germà Gabriel Parés i el rector de Sant Llorenç Montserrat Pous.

Pere Roure (1627-1640) fill de Maçanet de Can Roure (avui Can Xacó). El 1618 era vicari i beneficiat de Sant Nicolau i Les Salines. Del 1620 a 1627 va ser rector de Les Illes, el 13 de setembre de 1627 va fundar el benefici de Sant Pere a l’altar major de Maçanet i el 21 de juny de 1628 va beneir una campana nova a Les salines. El novembre per la festa pren possessió de la rectoria. Va atenir de vicaris a dos nebots, Abdon Roure i Francesc Roure. El gener de 1640 fa testament i institueix una causa pia per a dotar donzelles de la casa Roure i mor el febrer del mateix any. Va ser molt estimat pel poble, per les obres de caritat i l’ensenyança de minyons, encara avui, en record seu hi ha la Font el Clot de mossèn Roure.

Abdon Corona (1640) substitut temporal, fill de Camprodon.

Josep Mas (1641-1654) , fill de Maçanet. El 1653 els soldats espanyols del baró de Sabach, van saquejar i cremar mig poble, el rector havia guardat en un amagatall els llibres parroquials i no els trobaren. Va tenir de vicaris Isidre Coll i a Felip Olivet fundador de la Salut de Terrades i va morir el 7 de juliol de 1654.

Vicenç Gelabert (1654-1657), rector temporal va portar la parròquia amb el seu vicari Felip Olivet i Antoni Reyssanges.

Josep Vinyes (1657-1709) fill de Maçanet. El 10 de juny de 1664 se li dóna llicència per a fer la capella del Sant Crist i el 27 de febrer de 1665 es beneeix aquest altar (es tracta del cos central lateral de la nau enderrocat en les reformes de 1972).Va tenir de vicaris a Miquel Vinyas; Josep Vilaseca, Francesc Marcer; Abdon Prim, Jaume Pagès i Pere Vila. El 1675 l’exèrcit francès va fer estralls a l’església on s’havien refugiat els miquelets del capità Josep Boneu, feren caure el contrafort d’una cantonada i rampinyaren les campanes. El 1681 es va fer un nou altar dedicat als sants Vito, Felicíssim, Sever i Desideri que serien adoptats més endavant com a segons patrons del poble i l’origen de la Festa Petita. Del 1684 al 1693 va impulsar una reforma quasi total  del santuari de Les Salines, el retaule, la porta l’hostatgeria i a la clau de volta de la porta del capdavall hi ha gravada la data 1687 i JVR, en honor del rector Josep Vinyes. El 1689, com a marmessor del canonge penitencier de la Seu d’Urgell, Antoni Roca , fill de Maçanet funda el benefici a l’altar major de Nostra Senyora de la Consolació, amb el deure d’ensenyar lletra i catecisme als infants dotat amb 1988 lliures. El 1690 bateja una nova campana a Sant Sebastià, amb els nom de Maria, Salvaterra i Sebastiana. El 1694, dóna llicència a Simó Roger a tenir tomba a l’església davant l’altar del Roser. Va morir el 1709 després de 52 anys de rector.

Capellans fills de Maçanet. Durant aquest segle hem trobat aquests capellans nascuts a Maçanet i l’any en que figuren com a capellans en els documents: Jaume Andreu (1674); Miquel Andreu (1631); Miquel Blancat (1685); Francesc Bordas (1645); Jaume Bordas (1628); Josep Bordas (1628); Antoni Cantenys (1600); Bernat Castells (1674); Joan Coll (1625); Francesc Cortada (1603), Jeroni Cortada (1651); Pere Cortada (1639); Jaume Costa (1644); Pere Dader (1652); Simó Escofet (1652); Antoni Esponellà (1668); Jaume Esponellà (1668);Pere Gallat (1616); Blai Lacasa (1675); Francesc Marcer (1673); Llorenç Marcer (1695); Antoni Mas (1612); Josep Mas (1641); Felip Olivet (1650); Francesc Olivet (1648); Joan París (1675); Bernat Castells (1675); Jaume Paulí (1682); Abdon Prim (1689); Josep Riambau (1695);Antoni Roca (1680);Lluc Roger (1668); Simon Roger (1612); Abdon Roure (1634); Francesc Roure (1635); Joan Roure (1635); Narcís Roure (1674); Pere Roure (1618); Joan Pere Roure (1691); Miquel Rufet (1651); Felip Rufet (1680); Josep Saguer (1688); Josep Vilanova (1691); i Josep Vinyes (1657).

Guerres i trifulgues

Durant el segle XVII la lluita per l’hegemonia d’Europa entre la monarquia hispànica i la francesa va dur a una espiral de violència i a un estat de guerra quasi permanent entre Espanya i França, i des d’aquest segle amb la generalització de l’artilleria i les armes de foc, les guerres eren més mortíferes. L’Empordà fou ocupat alternadament pels terços espanyols i per l’exèrcit francès amb les consegüents: lleves, contribucions, allotjaments, pillatges i devastació de les collites. El 1635 Lluís XIII de França declara la guerra a Felip IV i no acabaria fins el 1659 amb el Tractat dels Pirineus. Però entremig encara, d’ençà el 1640 amb la Guerra dels Segadors, Catalunya restà immersa en aquest conflicte internacional, les aliances amb els francesos no impedirien que les seves tropes cometessin els mateixos excessos que els terços de Felip IV. Però les treves duraven ben poc i tornaven altres guerres la Guerra de Devolució (1667-1668); la d’Holanda (1672-1678) i això va durar fins la pau de Ryswick (1697). I les terres frontereres empordaneses van ser sovint el camp de batalla d’ambdues corones, a això cal afegir-hi les epidèmies, sequeres i males collites que van ser els mals endèmics d’aquest segle que van escampar la fam i la misèria.

Des del 1634 la presència dels “tercios” serà habitual. El juliol de 1639 els francesos prenen la fortalesa de Salses i el front de guerra s’acosta a l’Empordà. Els pobles empordanesos hauran de contribuir amb molts homes per a la defensa del Rosselló i vigilància dels passos muntanyencs pel perill d’invasió francesa, i es van reclutar 13.000 homes catalans armats. A l’agost de 1639, la Universitat manifesta que tots els homes del poble en edat de servei estan al front de guerra o vigilant els deu camins que menen al Vallespir, i demanen al Virrei Comte de Santa Coloma que faci venir a recollir uns soldats que han fet presoners. A la primavera de 1640 es va recuperar el castell de Salses i les tropes castellanes van fer molts bandidatges i estralls a Catalunya i els catalans es van revoltar i va donar peu als fets de Barcelona del Corpus de Sang el 7 de juny, on el comte de Santa Coloma, Dalmau de Queralt i de codina, virrei va morir a mans dels Segadors. A la primavera de 1650 si no n’hi havia prou amb la guerra, s’hi afegí una altra calamitat, una epidèmia de pesta que va durar fins a la tardor de 1654. Al nostre poble no podem assegurar el nombre de difunts, perquè es va destruir el llibre d’òbits d’aquests anys, però va ser molt general i mortífera que s’escampà ràpid per l’Empordà. Els desplaçaments de les tropes també van ser un focus molt important de  contagi. Per tradició oral sabem que a la Creu d’en Coll i al camí de Tapis, a l’oratori de La Creu del Pal, en cas d’epidèmies es muntaven uns controls als vianants i forasters, que els hi barravenel pas o bé els aplicaven pólvores de sofre als vestits per desinfectar-los o els escaldaven la roba.

Pel maig de 1653, enmig del descontentament contra les tropes espanyoles a causa de les fortes contribucions, els maçanetencs acolliren els soldats francesos, que travessaren la muntanya de Les Salines des de Ceret i això va provocar una forta represàlia del baró de Sabach (general espanyol), que va cremar bona part del poble. Així ho llegim en la Crònica de Jeroni de Real:

“ A catorse de maig se tingué Consell a les deu hores de la nit per avis se tingué del baró de Sabach, que era en Figueras, que enviàs Gerona la companyia que té oferta, per la rahó que l’enemic era passar de Saret a Massanet de Cabrenys. Resolgué la ciutat (Girona) de fer-la anar y també la vegaria de enviar-hi gent, però no fou aprés menester. Perquè sabent lo enemich hi anava un gros de gent de dit Baró de guerra, desamparà lo lloch y se’n tornà  a Rosselló y, per escarament y càstich de haver cridat francesos y gent de Rosselló, manà dit Baró de Sabach fer posar foch a Massanet y cremar-lo, hi.s cremaren de las tres parts las dues de las cases”

El mateix Sabach en una carta escriu: “ la villa queda castigada como escarmiento de otras que hizieran la misma falta”.També van fer destrosses a l’església i el rector d’aleshores  Josep Mas deixà escrit: “Lo llibre dels òbits ab un breviari y diurno, y un ordinari sen aportaren de la isglésia ab lo saco (saqueig),los demés llibres del rectoria que jo també havia aportat a la isglésia nols trobaren. Tots aquests òbits he recopilats jo Joseph Mas rector, los de Massanet son enterrats al cementiri de Massanet y los de Tapis  a Tàpias als vasos de sos passats.”

El 9 de setembre de 1653, Josep Mas bateja a Maçanet  Anna Maria Olivet (del mas de l’Oliveta) de Darnius “ab llicència del rector de Darnius i a causa del mal contagiós”. El 1654 al poble hihavia un destacament militar comandat pel capità Conill. En aquests anys els llibres d’òbits registren algunes morts violentes:  El 25 de desembre mataren a Diego Roger .El 30 de setembre de 1656, enterraren una dona forastera morta, la trobaren en el terme l’havien degollada y robada, fou dipositada al cementiri al vas dels estrangers. El 7 de maig de 1659, es fa lo cos present de Simon Mondarell, lo mataren a Las Salinas. El nou d’octubre de 1661, mataren a Recasens; Joan Falgarona.

A la tardor de 1660, Pere d’Avinyó capità rep 200 lliures del síndic de la Universitat com a contribució de guerra. Amb el Tractat dels Pirineus de 1659, les terres catalanes del nord esdevenen una província del reialme de França, per tant s’hi aplicaran les noves formes administratives i fiscals de la llei8 francesa. Les institucions que havien regit el Rosselló i el Vallespir, durant centúries, són suprimides per un decret de Lluis XIV, i al seu lloc es crea el Consell Subirà, que serà l’encarregat de fer respectar  el nou ordre. Les relacions però entre la gent d’ambdues vessants en qüestió de negocis, enllaços matrimonials i parentiu es mantindran durant molts anys com si res no hagués passat. El desembre de 1661, el rei de França firma un decret que estableix l’impost de la gabella de la sal als comtats de Rosselló i Cerdanya. Aquesta manera de fer, que anava a l’inrevés de totes les tradicions seculars, fou considerada un atemptat pels nous súbdits del rei francès. La gent del Vallespir necessitaven la sal pel bestiar i per conservar aliments, així doncs era un producte bàsic de consum en la vida diària. Per això és molt corrent fer-ne venir d’Espanya a través del Pirineu i cada vegada el contraban anà en augment, per contra l’arrendador de la gabella “fermier”, tenia al seu servei una colla de guardes armats “els gabellots” gent forastera, occitans, que vigilaven els traginers i els passatges de la frontera i registraven les cases a la recerca de sal d’Espanya. A l’agost de 1663 , els gabellots van detenir uns traginers de Sant Llorenç de Cerdans que havien passat per la Creu del Canonge, acusats de portar sal de contraban per aquesta raó la gent de Sant Llorenç es van revoltar i cridant “via fora gavaixs”, “via fora, lladres”“carn a carn” “cal matar las guardas de la sal y los gavaixs” i amb més gent d’altres pobles veïns van encerclar i matar a cinc gabellots alliberant els traginers. La repressió no es va pas fer esperar  i el 21 de setembre, el president del Consell Sobirà Francesc de Sagarra, puja a Sant Llorenç i fa recerques de policia, casa per casa ,i es troba la meitat dels habitants han fugit cap  a l’Empordà, molts a Maçanet, i els dos cònsols també refugiats aquí anaren a Figueres a Figueres a trobar el virrei de Catalunya, perquè ordenés a la Universitat de Maçanet que els deixés quedar, i el virrei els hi dóna permís a condició que no hi facin cap mal i algunes famílies ja s’hi van quedar per sempre.

. Després es va alçar un procés amb un seguit d’enquestes contra els presumptes responsables i llurs còmplices que va acabar el juny de1665, la Universitat , el batlle, els cònsols i 51 veïns van ser condemnats a una multa de 6.000 lliures, a més de condemnes  a presó , mort, a assots, desterrament, confiscació de béns i a galeres a perpetuïtat. Però el contraban va continuar més fort que mai i pocs anys després, va esclatar un alçament a Prats de Molló i va ser l’inici de la Guerra de la Sal (1667-1675), amb l’aparició dels “Angelets de la Terra”. Aquesta revolta tenia un doble caràcter; social contra l’impost i polític contra la dominació francesa. Els caps d’aquestes partides de pagesos “angelets”, que atacaven tant els soldats com els funcionaris francesos, eren el capellà Joan Pagès, Josep de la Trinxeria, l’Hereu Just, Damià Noell i Llambert Manera. Les seves accions de guerrilla feien estralls a l’administració francesa i per això eren perseguits a mort i sovint buscaven refugi a Maçanet on sovint era el centre d’operacions, sabem que tenien un refugi a Roc de Cornell. L’ideòleg de la revolta era mossèn Joan Pagès, més conegut per “Janot”, nascut a Sant Llorenç el 1630, era beneficiat a Arles. El setembre de 1668, vestit de paisà i armat amb dues pistoles de pam i una” xispa llarga” s’havia passejat per Arles i intervingut en l’atac amb els angelets contra el Consell Sobirà en una emboscada al Pas del Llop prop de la Costa de Maurès. Després a l’octubre, per por d’esquerdes es refugià a Maçanet  on havia obtingut la rectoria dels Horts. Des d’aquí junt amb el capità Trinxeria organitzaven les operacions de guerrilla. Es angelets el venien a veure a la seva casa de Maçanet on s’hi hostatjaven i el consideraven el seu pare, també aprofitaven el viatge per proveir-se de municions. Pagès era molt amic del governador, del batlle de Figueres i dels ministres d’Espanya. El 1670, residien al poble altres angelets Pere Pau Ventós, de Sahorra; Joan Miquel Mestre, l’Hereu Just; Antoni Font, Oller d’Arles; els capitans Llambert Manera, batlle de Bassegoda; Pere Merla, Guillamó; i Pau Ermera, Manorga de Ceret; Joan Antoni Merla; Francesc Merla; Andreu Sitjar, el Bandoler; Josep Terrius; Lluc Manent; Marc Manent; Marc Batlle; Pau Vilaseca; Josep Vila; Pau Galant; Martró d’Oms; Roig de Paracolls; Joan Rey;  Pau Vert;  Francesc Lombardia; Pere Cremadells... . Els caps principals van ser condemnats a mort el setembre de 1670; per això no podien tornar a França, i com van ser protegits per la monarquia espanyola es van incorporar a l’exèrcit espanyol amb el rang d’oficials i d’altres van ingressar al cós de Miquelets, i van ser de gran ajuda en les accions bèl·liques contra els francesos al Vallespir i al Rosselló.

L’espionatge francès vigilava de prop als  capitostos Joan Pagès i L’Hereu Just i es van fer plans per detenir-los al segon, el juny de 1670, li van parar una trampa en col·laboració amb el noble Abdó de Torrent, senyor de Boadella, però l’acció va fracassar. En canvi Joan pagès (Janot) en un dels seus trajectes secrets cap el Vallespir el 31 de març de 1672 va ser capturat en el terme de Tapis al Coll del Faig en un camp de la Solana conegut com el camp del Perer. Però l’assumpte va comportar un conflicte internacional amb la discussió si havia estat capturat en territori espanyol o francès i Pagès va ser empresonat a Perpinyà, però com els angelets col·laboraven amb l’exèrcit espanyol amb la seva guerra contra França, com a represàlia van empresonar a Barcelona un nét del president del Consell Sobirà, Fontanella i un fill del conseller M. Martí. Amb la intervenció de la diplomàcia, Pagès va ser bescanviat el febrer de 1674 pel noble Josep Alemany i Fontanella. Un cop alliberat tornà com a rector dels Horts, però poc temps perquè el juliol de 1979; el Papa, li confereix la sagristia segona de la Seu de Girona i sembla que va morir el 1685.

El maig de 1672 els angelets, Antoni Font “l’Oller” i Antoni March Pinyés, van matar al Batlle de Costoja, al bac de les Terradelles sota el poble, anaven armats de peces llargues i emmascarats, l’assumpte sembla que provenia d’un deute d’una dobla d’or, que Joan Pere Oliveres, masover de la Pradella, reclamava des de feia temps al batlle. A l ’octubre de 1673 es va trencar la pau i el desembre els francesos tornaren, però amb l’ajut dels angelets els van aturar. “A catorse de desembre tornaren y volent anar a saquejar a Massanet de Cabrenys, los mateixos naturals prenent los passos y acometent-los los feren retirar, matant-ne més de cinquanta” El gener de 1674, el front de guerra era al Tech, només aquest riu separava els dos bàndols i llavors van ser els maçanetencs que van ajudar als angelets, que assetjaven el fort dels Banys d’Arles “ Els de Massanet prengueren lo Governador dels Banys d’Arles, que governava, y lo Marquès de castellar, que restà al convent de la Mercè de Girona per a curar-se. També tres capitans y altres oficials, sen més de vint soldats ordinaris, als quals aportaren presos a Barcelona. Tota esta facció feren los de Massanet, que los somatents ni soldats no y foren a temps. Ab estas tres entrades los venen a faltar, dels francesos, passats de dos-cents hòmens” En  una d’aquestes accions va destacar Miquel Masdevall, que ell personalment portà pres a Barcelona un general francès. Llavors el capità general de Catalunya, Duc de San Germán va proposar a la reina Marianna d’Àustria un reconeixement i recompensa als maçanetencs: “La Reyna féu mercè  a los de massanet de concedir-los quatre privilegis de ciutadans honrats, de enfranquir-los de deu anys de contribucions i allotjaments, y antes los havien dat cent quarteres de blat i sinquanta pans cada dia per los més pobres”. A l’agost, amb els homes d’en Trinxeria, van atacar una columna de relleu al fort dels Banys “A catorse passaren per Gerona dos-cents vint francesos presoners, los quals prengué Josep Trinxeria, capità de michalets, ab sa companyia y la del batlle de Bassegoda y alguns naturals del lloch de Massanet, anant a mudarla guarnitió del castell dels Banys, lo qual alguns quatre o sinch anys antes de la publicatió de esta última guerra de l’any mil sis-cents setanta-tres manà fabricar de nou lo Rey de França per guarda de sa frontera y, ademés dels dos-cents y vint presoners, mataren quaranta francesos, ab que de alguns tres-cents que eran dels que anaven al dit Castell, sols ne escaparen vuyt o deu”

El juliol de 1675, el general francès Le Bret, fou enviat a Maçanet amb una columna de 1.100 homes, amb ordres de destruir-lo, ja  que era un quarter de miquelets que estaven sota les ordres del capità Josep Boneu . Aquest es defensà aferrissadament pam a pam pels carrers i finalment es féu fort a l’església, on els francesos enderrocaren part d’un contrafort. A la fi la població es rendí i fou cruelment castigada i incendiada. Seguim la Crònica de Jeroni de Real que ens diu: “Als últims de juliol, que lo dit enemich hagué prou menjat i robat en lo Empurdà de lloch en lloch se anà retirant y la major part de son exércit anà a Maçanet de Cabrenys, en lo qual cremaren dues masies y sen aportaren les campanes, feren caure una cantonada de l’església o campanar amb una mina, saquejaren els ravals i prengueren un capità, Josep Boneu que hi estava de guarnitió ab 50 catalans del tercio de la ciutat de Barcelona als quals prengueren ab bona guerra després d’haver paleat lindament”

Els dos masos cremats eren Can Vinyes i el Mas Castell, i el llibre d’òbits registra: “el 29 de juliol de 1675 Jaume Prats, fuster, lo mataren los gavatxos quan saquejaven Massanet”.”el 4 de agost, lo cos present de Na Cortada vella, morí mentre los gavatgs saquejaven Massanet” però en els mateixos anys hi ha d’altres morets violentes:“ el 14 de octubre de 1674 mataren a l’armada, los francesos a Tomàs esquirol, fadrí de Tapis”,  el 22 de gener de 1675, se feren les  honres de Andreu Sitjà, àlies lo bandoler.lo mataren a la armada”, “el 17 de febrer mori a l’hospital un home de Sant Llorenç de C. ferit d’una escopetada”,“el 6 de maig de  mataren a l’Armada al camí dels Banys un jove de Ceret” ,“el 29 de maig mataren en terme de Darnius a Josep Guillamó, jove”, ”el 19 de juliol fou enterrat un jove de Reynés, lo mataren a Arles”,”, “el 22 de agost mataren a Pere Colomer, vidrier, lo mataren los michalets a l’hostal”;” el 19 de maig de 1676 es fa lo cos present de Bernat Paler, fadrí que vivia al mas Castell, lo mataren a Vilar de Belló”.el 14 de novembre de 1677, mataren a Joan Rey de Sant Llorens de Cerdàs, lo mataren de nits” El 12 de desembre de 1677, mataren el dia de la pelea a la muntanya a Josep Robert, licenciado, Simón Pitxu i Jaume Coderch, cònsol”, “el juliol de 1678, mataren en terme de l’Estela a Joan Balot, traginer”

El 29 d’octubre de 1689, Micaló Masdevall i la seva dona Jacinta van morir ofegats dintre la tina del vi al Masdevall,  víctimes de l’emissió de gasos de la fermentació (CO2).El 1693, el gavatxos, havien devastada l’anyada. I el juny de 1694, el consistori manifesta que la població es troba en l’absoluta misèria, a causa del manteniment forçós de 250 soldats francesos des de la invasió del 1689. El juliol de 1698 encara hi havia allotjada una companyia de Gabriel de Llupià. A l’abril de 1699 una torbonada prop de la Creu del Canonge, matà als germans Jacint i Emmanuel Arnautó del Tec i a Joan Costart de Serrallonga que tornaven a casa seva i van ser enterrats a Tapis.

El medi natural

Molts investigadors, inclouen el segle XVII, en la Petita Edat de Gel, un refredament climàtic important del nostre planeta que va fer avançar les glaceres muntanya avall i va durar des del segle XIV al XVIII. Hi ha dues hipòtesis principals sobre la causa de la PEG, una són les erupcions volcàniques que emeten una capa espessa de pols i cendres que actua de filtre i disminueix la radiació solar que escalfa la Terra i l’altra  que el Sol té un cicle intern amb màxims i mínims d’emissió d’energia que es manifesta en les taques solars i la irradiància solar. Diversos estudis han demostrat la coincidència perfecta de quatre màxims d’avenç glaciar amb quatre mínims del cicle solar, que en el segle XVII s’escau el 1685. A causa d’aquest fenomen cal deduir que el segle XVII va ser en general més fred i més plujós, això explicaria l’apogeu del negoci dels pous de neu i el funcionament simultani en aquest període, de vuit molins i tres martinets, cosa que avui amb el canvi climàtic seria impossible.
Per fer-nos una idea general de l’aspecte i biodiversitat del nostre terme hem estudiat diversos documents que contenen informació d’aquesta centúria, mitjançant topònims, tipus de conreus o boscos. Les epidèmies dels segles anteriors havien delmat la població que va tocar fons a mitjans del segle XVI amb 150, habitants l’abandonament dels masos i l’activitat ramadera, molts camps van quedar erms, primer es van omplir de matolls i tot seguit hi va prosperar el bosc i amb això les salvatgines. En els lloguers dels masos s’hi fa constar que si el masover arrenca bosc per eixamplar els camps no pagarà res pels tros engrandit. Als camps es cultivaven sobretot cereals, ordi, civada, segle i una mica de blat, el blat de moro només començava a arrencar i cada mas tenia la feixa de lli i cànem per teixir. I molts lloguers de terra a rabassa morta manifesten que s’ha d’artigar la peça o bé hi ha un bon tros de l’antiga vinya erma. Durant tot el segle la plantació de vinya és constant, al Vinyer, Coma de Nivà, el Pi, Costa Margarida, el Grau, can Sunyer, el Baguenc, Coll de Sant Martí, La Vinyassa.... però les vinyes no eren com les coneixem ara, sinó que s’aprofitaven els espais dels rengles per a fer-hi cereals i algun fruiter. Aquestes feixes de paret seca que tan abunden en els nostres vessants de muntanya tenen l’origen en aquests antics vinyers i han servit de molt per evitar l’erosió d’aquestes pendents del relleu.

L’aspecte del paisatge deuria ser doncs majoritàriament de bosc i enmig àrees de camps, vinyes i prats als riberals. El suros repartits llavors en petits claps en les contrades més baixes: al mas Olivet, el Quintà, La Cardona, can Vinyes, can Sunyer, el Grau i el Masdevall on ja des l’edat mitjana s’anomenava el  Pla de la Sureda. La indústria del suro encara no existia i només tenia un ús local, sobretot per fer bucs; taps per tines i botes, saleres, cobertes pel bestiar i atuells per la casa. A la muntanya de les Salines hi havia molt bosc de roure i s’aprofitava per fusta per a la construcció i per fer bótes : Bosc Rodón (1603); Roureda del mas d’en Serra (1610); Roureda de les Gargantes (1610); Puig de Miquel (1603); Bosc del Barracó (1608); Bosc de les Cadiretes (1610) Clot del tell (1630): També a La solana d’en Vinyes, Bosc de les Dogues, Les Termeneres (1610); Roureda de Perilló; i a La Quera i les Vernedes. El faig a Fraussa ,l’Hera de Joan, Les Salines i Font Cistella. Avellaners a Fraussa: l’Avellanosa. Una Grevolosa a prop de la Catarra, als Carregadors que arrendaven als vescaires (1604). Zones de pastures: a les Salines i jaces on hi embarraven el bestiar a l’estiu,  Jaça de La Creu; Jaça de Fornills; Jaça de Les Salines; Jaça del Puig del Mig.
Veiem que s’aprofitava molt la ginesta suposem per fer coberts, jaços i tancats o per encenall i l’ajuntament arrendava els claps, ginesters: de la Bola (1610); Font Canalada (1603); Perilló (1610); Les Fontetes (1610); Font Cistella (1620). Camps grans: Camp de Brassola (1604); Planosa de Famades (1606), Les Planes de Fussimanya (1620); El Ferrer (1620); Les Fontetes (1610); Arades de les Ribes (1610). Els alzinars eren: a Oliveda, Els Vilars, El Daví, El Quintà, Mas Tascó i per dessota el Puig a l’Aulinell, cap a finals de segle es van plantar castanyers per a la producció de xescles per a bótes.

A mitjans de segle tota aquesta riquesa forestal es comença a explotar intensament per a la producció de carbó per a la indústria del ferro local i sobretot per a l’exportació cap a les fargues del Vallespir i també la fusta amb la vinguda de serradors forasters i destinada cap a la construcció.

De la fauna només tenim algunes referències en els topònims: Coll de Gratadors; Pla de la Llebre; Pas de les Llebres; Les Teixoneres; Roc de la Guilla, Prat de Guineu; L’Enguillat; Roca de Gat; Font de Gatillepes; Camp de Palomalles; La Corbera, Era de Corb, Cingle del Corbs; Roc de la Graula; Camí dels Estornells; Creu d’Ocells, Serrat del Dardell; Les Palomeres; Serrat de la Guillatera, Puig de les Bisaroques; Puig de Milà; Coma Llobatera, Roca Llopart.

Pere Roura i Sabà

                                          
Bibliografia

Forn i Salvà; Francesc.- Epidèmies i Remeis al Maresme. La lluita contra la pesta a l’Edat Moderna. L’epidèmia de 1650. Dintre “Epidèmies i Remeis al Maresme”. Ed. Ajuntament de  Malgrat. 2015.
 Serra i Puig; Eva.- La crisi del segle XVII i Catalunya. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Núm. XXIV (2013).
Busquets i Dalmau; Joan.- La Catalunya del Barroc vista des de Girona. La Crònica de Jeroni de Real (1626-1683). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1994.
Massó, Amer.- Memòries d’un pagès antiborbònic (1691-1774). Col·lecció Arxius i societat. Quaderns de divulgació històrica. Núm. 8. Departament de Cultura de la Generalitat de  Catalunya.
Egea i Codina; Antoni.-Figueres als segles XVI i XVII. Quaderns d’Història de Figueres. Vol.2 1999.
Elliot; J.H.- La Revolta Catalana 1598-1640. Ed  Vicens i Vives. Barcelona 1989.
Marcet i Juncosa; Alícia.- Breu Història de les Terres Catalanes del Nord. Editorial El Trabucaire. Perpinyà.1988.
Sanabre i Sanromà; Josep.- La Resistència del Rosselló a incorporar-se a França. E. El Trabucaire. Perpinyà.1985.
Sot i Delclòs; Rafel.- Els Béns Comunals de la Vila. Programa de la Festa major d’estiu.1985.
Gifre i Ribas; Pere.- El camp gironí després de la Sentència de Guadalupe. Revista de Girona. Nº. 310. 2018.
Borbonet i Macià; Anna.- La Masia, Col·lecció Terra Nostra 38. Ed. Columna 1996.
Ayats; Alain.- Les guerres de Josep de la Trinxeria (1637-1694) Editorial Trabucaire. Perpinyà. 1997.
Rull; Valentí.- La Petita Edat de Gel, causada per un mínim en el cicle solar?. Universitat Autònoma de Barcelona. Setembre de 2006. UAB Divulga.
Roque, Louis.- Documents sur l’histoire de Saint Laurent de Cerdans à travers des âges. Tome 1 des origines à 1701. Imp. Copylux Arles-sur-Tech. Juin 1987.

 

Arxius

Arxiu Històric de Girona.- Protocols notarials de Figueres. Notaris: Salvador Prats; Francesc Prats; Gaspar Vilar; Narcís Casanovas; Domènec Francesc Vilar; Francesc de Gayolà; Onofre Morera; Francesc Fages; Felip Escofet; Josep Fages.
Arxiu Diocesà de Girona.- Llibres parroquials de Maçanet de Cabrenys i de Sant Cristòfol dels Horts. Registre de Lletres i Visites Pastorals. Dispenses matrimonials.
Arxiu del Monestir de Sant Daniel de Girona.- Llibres de Comptes i Capbreus de la Senyoria de Maçanet.
Arxiu de la Catedral de Girona.- Documents i capbreus de la Capellania de Maçanet.
Arxiu de la Corona d’Aragó. ACA. Generalitat. Pares. Portal de Archivos Españoles.
Arxiu Familiar de la família Sunyer. Llibres de memòria. Casa Bonet de Maçanet.

 

 

 

* * * * *

massanetdecabrenys.com