Seminari de Girona (1914-1923)

per Rafel Sot i Delclòs





Seminari de Girona (1914 – 1923)

per Rafel Sot i Delclòs

 

Recordo, com si fos ara, aquella diada tardoral de l’any 1914 en que, acompanyat de la mare i un Vicari de sotana color d’ala de mosca, portant, per tot bagatge, una coixinera plena de roba i un paraigua., vaig baixar, en tartana, de Maçanet de Cabrenys per a ingressar al Col·legi de la Sagrada Família, vulgarment conegut per "Col·legi dels Pobres" i sarcàsticament nomenat "Col·legi de la Sagrada Fam".

Al final de tan llarg viatge, que era la meva primera sortida del poble, caminarem d’esma entre carrerons laberíntics i rònecs, pujant escales i rampes plenes de molsa, que la llum del capvespre feia mes tètriques, fins que arribarem davant un vell portaló de ferradura, pintat d’un blau aigualit. Sobre el dentell llegirem al nom del Col·legi, traçat amb lletres grosses, negres i barroeres. Varem estirar l’anella que penjava d’una cadena i una campaneta sonà escandalosament.

rafel petit

En Rafel poc abans d'entrar al Seminari

Ens obrí un marrec d 'ulls vius, bata de "rayadillo", calces de vellut i espardenyes blanques. Ens introduí en una saleta del entresol  guarnida amb un canapè i sis cadires de balca, un rellotge de caixa i pèndol, un quadre d 'honor i un retrat del fundador del casal, pintat a l’oli per un aficionat. Crec recordar que el fundador era el Canonge Quintana. En el tercer any del meu internat, al costat del retrat del fundador, es col·locà un altre quadre a l’oli representant la figura menuda i anciana de Mossèn Pere Campolier, acompanyat d’un vailet d’uns deu anys pobrament vestit, al qual el venerable sacerdot passava un braç per damunt les espatlles. Aquest quadre de Mossèn Campolier i el noi, em recordava les estampes de Sant Vicenç de Paül.

La mare i el Vicari parlaren breument amb el Director, home miop i de poques paraules, que tenia el tic de netejar-se les ungles amb un escuradents mentre dialogava, sansa mirar mai  l’interlocutor. Entregaren unes monedes i uns papers. Examinà maquinalment els papers. Comptà atentament les monedes, fent dringar un duro" per tal de comprovar que no tenia cap "bei". Feu unes anotacions al llibre de caixa, i posà fi a l’entrevista dirigint-se a mi amb un "Apa, noi, cap al pati, que trobaràs molts companys!", al temps que dibuixava una rialleta de conill, per tal de dissimular el seu aire d’home sorrut i atrafegat.

Seguidament la mare em petonejà, al Vicari em dona uns cops encoratjadors a l’esquena, que no privaren que els meus ulls s’humitegessin, i sortiren pel trist portaló. En tancar-se el portal, vaig restar un instant inert, escoltant els passos de la mare i el Vicari, que es perdien carrer avall, fins que no vaig oir més el ganyolar que feien les sabates del Vicari al caminar. Vaig sentir-me deixat, abandonat, isolat... Sempre més he recordat la profunda tristesa que em produí aquell comiat infantívol de la mare, del poble, del Vicari... Fins ara, de vell, en rememorar-lo moltes vegades, evoco la consternació sentida per aquell comiat, repetint aquells versos elegíacs d’Ovidi, que en aquell mateix llòbrec casal aprendria :

"Cum sub it illius tristissima noctis imago,

"Quae mihi supremum tempus in urbe fuit;

"Cum repeto noctem, qua tot mihi cara reliqui,

"Labitur ex oculis nunc quoque gutta meis".

 

 

Vaig sortir d’aquella mena d’encantament , per la desolació  que la partença de la mare em produí, quan un bordegàs mes gran que jo, agafant-me amicalment pel braç, m’acompanyà, per entre corredors foscos, fins una escaleta i m’abocà a un pati ple de noiets, esquerps i silenciosos, corsecats per l’enyorança, com jo mateix.

¿Quina vida m’esperava?

Aquella primera nit, resat el sant Rosari i abans de sopar, es llegia el Reglament de la casa.

El preàmbul del Reglament estava dedicat a inculcar en la ment dels interns, que el Col·legi era una casa de pobres, quina existència era possible mercès a la generositat de persones piadoses i a la munificència de Sa Il·lustríssima Reverendíssima; i que el primer deure dels beneficiaris d’una caritat tant generosa, era el de l’agraïment, procurant observar al peu de la lletra tots i cada un dels articles que seguidament es llegirien, per tal de no defraudar als nostres benefactors.

El Director, encimellat en una tarima, adoptant un posat solemne i donant un to greu a les paraules que mastegava, comença la lectura.

Els articles eren nombrosos, però redactats en termes clars, precisos, contundents, d’una contundència que deixava estabornit. Com deia el Director, estaven escrits “sense gastar embuts”, a fi de que fossin compresos per tothom, del més gran al més petit,

En assenyalar la pena que comportava cada transgressió, recalcava que l’aplicaria irremissiblement, fos a qui fos i caigués qui caigués, que per això Sa Il·lustríssima Reverendíssima li havia confiat el govern de la casa.

Els novells, escoltàvem les paraules del Director, obrint uns ulls com taronges i amb un calfred que ens resseguia l’ espinada. Ell, espiant-nos de reüll, redreçava el bust, satisfet de constatar l’efecte que ens produïen les seves prèdiques.

Més, si els "caloyos” ens sentíem anorreats, contràriament, els “veteranos" escoltaven com qui sent ploure, puix ja sabien de memòria els comentaris directorials, que cada any eren idèntics.

Tot el seguit d’articles, només parlaven de deures; no reconeixien cap dret. No hi havia un sol article que comencés: “Se permite...", "Se podrà... ". Gairebé tots començaven amb les paraules: "Se prohíbe... ", "Queda terminantemente prohibido... ".

Tots els nostres actes morals, espirituals, físics i fins els fisiològics, venien estrictament racionats i reglamentats.

Un dels actes naturals mes rigorosament racionats i, per tant, més sovint punits, era enraonar. Llevat durant els escassos moments d’esbarjo, no podíem ni fer una pregunta en veu baixa al company del costat. Aquesta mena de llei del silenci, era difícil d’observar entre mainada forçats a passar les 24 hores del dia premuts l’un contra l’altre.

Però, el Reglament, era el Reglament ... “Se prohíbe hablar en la vela, en el comedor, en las celdas... “. "También se guardará el más absoluto silencio en las filas que deberán formar los internos para trasladarse de un lugar a otro, tanto en el interior del establecimiento, como al salir del mismo... ”.

En un altre article, a més d’insistir en el silenci, se’ns deia com havíem de caminar: "Andarán siempre guardando buena compostura y absoluto silencio, al ir a la capilla, a la vela , al comedor, a las celdas, al patio, a las necesarias; al trasladarse al Seminario para asistir a las clases i a los templos para confesarse cada sábado; al salir los domingo por la mañana para asistir a los santos oficios de la Catedral o a las Academias del Seminario; al realizar los paseos en las tardes de los jueves y días festivos, mientras transcurran por las calles de la ciudad... ".

Efectivament: sortíem en fila de dos del Col·legi i en silenci. En arribar al Portal de Sant Cristòfol, al Portal de Sant Pere de Galligans, al entrar a la Devesa pel pontarró del Güell, segons la direcció que preníem, el Superior acompanyant ens deia: "Podeu enraonar i al retorn, en arribar als mateixos llocs, cridava: "Ell fila i silenci !".

També preveia el Reglament la manera d’aprofitar uns minuts, cas que ens avancéssim en el retorn: "Al transcurrir por la ciudad, siempre que pasen delante de un templo, se quitaran la gorra y rezaran una breve jaculatoria, con el fin de ganar las indulgencias concedidas; y si pasan por el templo donde se celebran las 40 horas, si a juicio del Superior sobran unos minutos, entraran para postrarse ante el Santísimo”.

Observar la llei del silenci, era cosa sagrada. Per exemple, si durant la vela preguntaves al veí. del costat com es declina alteruter, i el Superior et veia, immediatament llançava un "Sot, demà tot el dia a sota les voltes, sense dir res", que retrunyia per tota la sala. Si acudies al peu de la seva tarima per a donar-li compte de la pregunta que havies fet i suplicar-li que et perdonés, per tota resposta, at deia.: "Excusatio non petita, acusatio manifesta”. Si al sentir la llatinada no et podies tenir el riure, et preguntava: ¿De que rius? -De res. -Ridere sine re est signum stultitiae". “Ves al teu lloc i posa’t agenollat”.

I “Tot el dia sota les voltes, sense dir res", significava que en les hores de recreació, mentre els demés jugaven al pati, tu t’havies de passejar, sol, voltes amunt i voltes avall. Era un dels càstigs més molestos, però no afectava per a figurar al Quadre d’honor, que estava penjat al rebedor de la casa.

Recordo, al peu de la lletra, un article del Reglament que deia: Se prohíbe fumar, ya pública, ya privadament, ya dentro, ya fuera del Establecimiento". Amb menys paraules, no pot expressar-se una prohibició més absoluta; no deixava escapatòria; no hi havia medi de fer un cigarret mentre figuréssim a la matricula del Col·legi. Si algú. volia fumar, “se’n havia de deixar", que en el nostre argot significava abandonar la carrera eclesiàstica, o, dit igualment en l’argot popular de l’època., “havia de penjar la sotana a la figuera".

M’agradaria poder llegir aquell Reglament als sacerdots novells i als Seminaristes d 'avui, per sentir els comentaris que hi farien; ells, que són partidaris d’aquell eslògan emprat pels estudiants de Paris durant la revolució de Maig del 1968, que feu trontollar a De Gaulle: “Prohibit prohibir”.

Malgrat tanta claredat, precisió i contundència, cada article del Reglament era amenitzat amb comentaris del Director. Fins n’hi havia un que era comentat, dient que no mereixia comentaris. També el recordo al peu de la lletra; deia: "Si se encontraran dos o más en un mismo excusado, sería motivo suficiente de expulsión de cualquier alumno”. I el comentari del Director, que també recordo al peu de lletra, era: “Això és una cosa tan baixa que no mereix comentaris”. Tots els comentaris, els feia en català,.

Les paraules mes esmentades pel Director, en els seus comentaris a cada article del Reglament, eren: disciplina... treball... humilitat... modèstia.... docilitat... submissió... obediència cega... i pobresa... pobresa... pobresa... , aquesta era la paraula que repetia amb un martelleig més seguit, per acabar sentenciant: “Aquí no s’hi ve a menjar canalons i mandonguilles”; "Edo ut vivam" i no "vivo ut edam”.

gran
En Rafel, a la tercera fila, quart per l'esquerra

Tot això tenia lloc en una sala de la planta baixa, immensa, alta de sostre, com una pallera de masia força destartalada, freda, il·luminada, de dia, per sis enormes finestrals que donaven al pati, i de nit, per uns becs de gas que penjaven de les bigues, fent una llum somorta de continu pampallugueig, que preparaven els nostres ulls a esdevenir clients del Dr. Carreres i de Can Solà, l’oculista i l’òptic de la casa, que feien un preu especial pels seminaristes del "Col·legi dels pobres”.

Aquesta sala, era el marc de totes les nostres activitats. Una meitat de ella, guarnida amb taules de fusta, llargues i estretes, pintades de negre, amb un tauló sota el pupitre per a posar-hi els llibres, amb bancs també llargs i estrets i sense respatller, era el nostre comú estudi i en dèiem la "vela".

Ens hi encabíem tots com podíem; els colzes es tocaven amb els dels companys de cada costat; les esquenes, amb les dels que seien als bancs immediats; els llibres, oberts sobre la taula, amb els del company del davant. Ens costava Deu i ajut, entaforar-nos cada ú al seu lloc. De tan premuts, allò semblava, més que una sala d’estudi, un casc d' arengades o un caixa de figues seques.

En aquest mateix lloc, el Director ens hi feia les prèdiques sempre que volia reprimir algun fet anormal. També ens servia d’esbarjo durant el quart de "quamquam" (mai he sabut comprendre perquè se’n deia de "quamquam"); per llegir-hi els punts de meditació en els dies de "Secessus spiritualis"; per assajar-hi les cançonetes del Mes de Maria (totes amb lletra de Mossèn Cinto Verdaguer); el “Te Deum", el “Sacris Solemnis", el "Pange, lingua, gloriosi", el "Tantum ergo", l'”Ave verum", l’0 salutaris", el "Laudate", l’ "Ave, maris stella", el "Magnificat", l’Ofici Parvo de la Mare de  Deu... i altres salmòdies, sota la batuta d’en Masachs i l’Aussellé (ambdós assassinats durant la guerra incivil espanyola) i la mirada vigilant de Mossèn Joan.

Algunes vegades -no gaires- assajàvem himnes castellans, que desprès cantaríem, juntament amb els de fora, en l’església del Seminari, amb motiu d’algun acte solemne. Entre aquests himnes, recordo "España católica", "Corazón Santo" i "Firme la voz".

L'"España Catòlica” tenia molt èxit entre nosaltres pel seu triomfalisme:

 

Cante Iberia en sus fastos de gloria,

De la Cruz, tremolando el pendón:

Por este signo real de victoria,

Fue tan grande esta noble Nación.

Siete siglos de épicas lides

Alta prez dan al pueblo español,

En la fe de los Jaimes y Cides

Le hizo Dios más brillante que el sol.

La cançó seguia, grassa en evocacions d 'herois i batalles: Pelayo, Clavijo, Santiago, Isabel, Granada, Boabdil, Lepanto, etc. etc., per a acabar "cantant la palinodia”:

Va cayendo la España a pedazos

Al romper de su fe la unión…

Però encara ens agradava mes el "Firme la voz", un himne de lluita, que es cantava bramant molt fort, tan com podíem, i servia per esbravar els nostres impulsos juvenils, reprimits severament per la disciplina; sobretot en arribar al "estribillo", que deia així:

Ruja el infierno ! Brame Satán !

La fe de España, no morirá !!!

D’aquest himne, nosaltres en dèiem "el Ruja". Estàvem contents quan el Campaner ens anunciava: Avui tocaré a "vela" mes aviat, perquè hem d’assajar el ”Ruja”.

El Ruja fou el càntic de moda en les solemnitats religioses del Seminari, durant tota la primera quinzena de la present centúria, i amb ell preteníem contrarestar la "Ley del Candado" de Canalejas, “l’Escuela Moderna" de Ferrer, la “Setmana Tràgica” de Barcelona, l’oratòria de flamarada anticlerical de Lerroux, i adherir-nos al “Liberalismo es pecado" del Dr. Sardà i Salvany.

Era, també, a la vela, on ens encomanàvem a Deu abans d’anar a dormir, agenollats sobre els bancs i encarats davant un armari vidrat, penjat arran de sostre, com una enorme gàbia, que contenia les imatges de la Sagrada Família, patrona de la casa. Agenollar-nos sobre els bancs, era un problema d’equilibri, sobretot pels camallargs. La requa de parenostres a totes les intencions, es feia interminable i eren rematats pel rés d’una oració a Sant Josep, que no s’acabava mai.

Quan de la campana grossa de la Catedral baixaven, compassades, les nou batallades de l’hora nocturnal, i de la veïna caserna de Sant Domènec sentíem tocar “Retreta", anàvem a dormir. Desfilàvem, en silenci, un rere l’altre, vers les cel·les, situades al tercer pis, pels de Llatí i al segon pis, pels de Retòrica i Filosofia.

En algun replà fosc de l’escala, sempre apareixia el Director, mig amagat en la penombra, -“tamguam leo rugiens, ciruit querens quem devoret”- que volia comprovar el nostre silenci i recolliment. Li fèiem l’amistat, tot dient: “Bona nit tingui, descansi de gust", cridant una mica, per tal d’advertir als que venien darrera de que hi havia perill de pescar un càstig, si xerràvem o fèiem bullanga.

L’altre meitat de la grandiosa sala, servia de menjador. Ja hem dit que la sala tenia sis grans finestrals; tres, eren de la "vela" i els tres restants, del menjador.

El mobiliari del menjador consistia en unes taules de fusta, molt llargues i estretes, pintades de blanc i, per seure, uns bancs, també sense respatller, com els de la "vela” i de la capella.

Per encabir-nos-hi tots, havíem de menjar amb els colzes apretats a les costelles. No s’usaven tovalles, tovallons, ni gabinets; en teníem prou amb una cullera i una forquilla de llauna, tacades pel rovell i un sol plat de terrissa “rossa”, com els que en aquell temps s’usaven a pagès.

A cada cap de taula presidia un superior que adoptava un posat seriós, solemne, hieràtic, malgrat vestir bata de “rayadillo” i calçar espardenyes de proletari, igual que tots nosaltres, Ell era l’encarregat de mesurar-nos la ració. Teníem l’obligació de tractar-lo de vostè, encara que fóssim del mateix curs i del mateix poble.

Damunt la taula hi havia un pesat càntir de zenc, ple d’aigua de la cisterna, que ens anàvem passant com si fos un porró..

El dinar era, invariablement, el mateix durant tots els dies del curs: dues llossades d’escudella d'arròs i fideus (si algú volia repetir, tenia dret a una altre llossada); un tall de pelleringa de carn de vaca; un tall de cansalada grassa; un bocí de pa i un gotet de vi, negre i espès, que deixava un dit de pòsit al fons del vasos.

Aquest famós vi del Col·legi de la Sagrada Família, fou cantat pel poeta Jaume Verdura i Pera, en el brindis que pronuncià en un dinar de germanor, celebrat a Girona pels ex-seminaristes, fa una vintena d’anys, durant l’episcopat del Bisbe Monsenyor Cartanyà:

Germans de la infància, bons companys d’ahir,

quan tots apreníem el grec i el llatí !

Jo brindo amb la copa que, plena, en val deu,

deu vins de la terra que es cullen arreu.

D’aquestes deu copes jo en sé l’agredolç,

la virtut que tenen per tenî un bon pols!

La primera copa. . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

La novena, és vi d’aigua amb pols fabricat,

que al "Col·legi" ens daven en havent dinat!

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Deixar un rosegó de pa, un tall de patata, o no escurar bé uns ossos, era considerat malversació del bé de Deu i manca d’agraïment envers els caritatius sostenidors del Col·legi.

Si ens tocava una patata carbassal o grillada, que resultés immenjable, el plat era passat, de mà en mà, fins al cap de la taula, a fi de que el Superior dictaminés; l’examinava de tots costats, la trinxava amb la forquilla, i pronunciava la sentencia inapel·lable: si fallava que les patates eren bones, no quedava altre remei que empassar-se-les, si dea que es podien deixar, no eren reemplaçades per altres de bones.

biblioteca
Biblioteca del Seminari

El sopar era encara més frugal: un plat de sopa feta amb les engrunes que es produïen al llescar al pa i amb alguns pans ja massa secs per a esser repartits a l’esmorzar o berenar, tot ben bullit amb el suc de coure les mongetes i patates dal segon plat, i adobat amb poc oli i els ossos de vaca dels quals havia estat extreta la carn del dinar. El segon plat consistia en una llossada de patates i mongetes seques bullides, un bocí de pa i aigua de la cisterna. No hi havia vi de pols, de lo que ens alegràvem.

Àpats extraordinaris: En les grans solemnitats - Tots-Sants, la Puríssima, l’Ascensió, Corpus -, l’arròs i la fideus de l’escudella quotidiana, eren substituïts per unes pastes que, segons ens advertia el Director, eren degudes a la munificència d’un fabricant, al qual hauríem de tenir present en les nostres oracions. En alguna ocasió, nosaltres no quedàvem gaire convençuts de la filantropia del fabricant, en comprovar que les pastes eren ràncies i que, barrejat amb elles, apareixia algun cagalló de rata.

El sopar dels dissabtes també era extraordinari: junt amb les patates i les seques bullides, ens donaven dues salsitxes escarransides.

L' esmorzar era invariable durant tot el curs: pa i mitja presa de xocolata terrosa. En aquest àpat, era tolerat que els interns de salut delicada i trencadissa, poguessin comprar un pot de llet condensada i un tupi on desfer-la. La casa col·laborava facilitant-los-hi l’aigua calenta. Era l’única diferència permesa antre els interns. Val a dir que pocs se’n aprofitaven; de 200, sols uns deu o dotze. En el nostre argot, eren anomenats "els gamats" o “els cadells”. El mot “cadell” tenia, però, una altra accepció, com veurem més endavant.

El berenar era més variat: pa i quatre nous, o vuit avellanes, o quatre figues seques; els dissabtes, dos carquinyolis.

L’esmorzar i el berenar es feien al pati o, si plovia, sota les voltes.

Ens abeuràvem en sis càntirs de zenc, col·locats damunt d’un pedrís; l’aigua per beure era la sola cosa que no estalviàvem; a mesura que els càntirs anaven buidant-se, eren emplenats novament per l’aiguader de torn, per mitjà d’un embut i un poal, també de zenc.

El pa ens el donaven racionat, segons la corpora de cada quisque, a juí del Superior que al repartia; el menjàvem pastat de dos dies “perquè el pa tou -deia el Director- fa mal al païdor"; però aquesta mesura sanitària, preventiva de possibles malalties digestives; no afectava els superiors, que sempre el menjaven del dia i triaven als crostons.

Durant la guerra europea del 1914 a 1918, el pa era repartit personalment pel Director, que ens el feia estalviar, per tal de fer la pau de la puja de cinc cèntims per quilo que havia sofert amb motiu del conflicte armat entre els francesos i els seus aliats, per una banda, i per l’altra la Triple Aliança, formada per alemanys, austríacs i italians.

El Director, que estava subscrit a “El Correo Catalan", "diario católico-legitimista”, era germanòfil, com gairebé tot el clero espanyol, (excepció feta de l’arquebisbe de Tarragona Monsenyor Antolín López Peláez, que era francòfil), acusava als francesos -republicans i maçons- com a culpables de la puja del pa. Molts de nosaltres, sobretot els que procedíem de pobles fronterers amb França i, més que més, si érem fills de tapers, no compartíem la seva opinió. En general, els empordanesos érem francòfils, i els de la Garrotxa i del Gironès, germanòfils.

Fou en aquesta època que el Papa Benet XV, allargà la lletania afegint-hi el “Regina Pacis”.

Els empordanesos, amagats en algunes de les fosques aules del Seminari, mentre els demés passejaven per la “Rambla”, ens reuníem per a cantar a mitja. veu “La Madélon”. Tinguérem la gran sort que aquesta facècia no es descobrí mai.

Els mes ganuts s’empassaven el pa de l’esmorzar i del berenar en un “sant-i-amen"; seguidament s’apropaven als maimons que no podien engolir-lo i, d’amagat dels Superiors, molt baixet, els preguntaven: -¿Et sobra pa?". El pa era donat, generosament i d’amagatotis, pel desganat. Això estava rigorosament prohibit i severament punit. Cada u estava obligat a conformar-se amb la ració que se l’hi havia entregat: els ganuts no podien demanar-ne més, ni els desganats menys. Era Mossèn Joan qui decretava la gana que havia de tenir cada vailet.

Per a realitzar aquesta operació, s’esperava que els Superiors, que passejaven amunt i avall del pati, estiguessin d’esquena. Un dia Mossèn Joan, des de la finestra del seu despatx, ho va veure. De llavors endavant, els Superiors es passejaren caminant quatre de cares i quatre de recules, com els frares enclaustrats.

Jo, que era un desganat, per primera vegada en la meva vida vaig tenir l’oportunitat de practicar la primera de les obres de misericòrdia corporals: donar menjar a qui té fam. El que no comprenia, era el perquè, en aquella santa casa, una obra de misericòrdia calia practicar-la clandestinament.

En un angle del menjador i ben arran del sostre, penjava una cosa, com un cossi de fusta, que en dèiem la trona; s’hi pujava per una escala de gat, des de l’altra banda del tempanell. Del cim d’aquella trona estant, un de nosaltres llegia durant els àpats i regulava la marxa dels mateixos per mitja d’un timbre. Uns quants lectors, seleccionats pel Director, ens tornàvem per setmanes. Ser lector, el Director ho considerava una distinció honorifica, però nosaltres no érem del mateix parer, puix que desprès de l’àpat havíem de menjar les viandes mal rescalfades i teníem menys temps per jugar.

Els textos a llegir a la trona eren seleccionats pel Director. Del temps que vaig actuar de lector, recordo un llibre, mes voluminós que un missal d’abans del Concili, que era una novel·la, dividida en tres parts, inspirada en la crema dels Convents a Barcelona el Juliol de l’any 1835. La primera part, es titulava "LAS RUINAS DE MI CONVENTO"; la segona, "MI CLAUSTRO"; i la tercera, “LAS DELICIAS DEL CLAUSTRO Y MIS ULTIM0S MOMENTOS EN SU SENO". La lectura d’aquesta novel·la va durar tot el curs. L’autor no era cap frare, com el text fa suposar. Era un jurisconsult, nat a Maó el 1812 i mort a Barcelona el 1859, que, amb el pseudònim de "Ortiz de la Vega", amagava el seu veritable nom de Fernando Patxot.

Abans de llegir i d’escoltar "Las ruinas de mi convento", la única versió que jo tenia de la crema dels convents de l’any 1835, procedia d’una cançó que, d’infant, sentia cantar als tapers de casa, i que la mainada del poble repetíem:

 

El dia de Sant Jaume, de l’any trenta cinc,

varen fer gran festa a dintre el Torín.

Van sortir sis toros d’allò mes dolents

i això va ser la causa de cremar els convents.

 

(Aquesta era la lògica anticlerical)

(El Torin era la plaça de toros de la Barceloneta)

 

Els frares cridaven: minyons, no ens mateu!

que us darem la bossa. i us la partireu.

No volem la bossa, ni als diners tampoc,

volem les vostres vides i els convents en foc ¡

No volem corones! Volem llibertat!

Fora majordones!, l’esca del pecat.

Desprès de la caudalosa novel·la d’en Patxot, varem encetar la vida de Sant Joan Baptista Viatney, titulada “EL CURA DE ARS", que ens va durar tot un altre curs.

Vers l’any 1918, començarem a fer les lectures en català, a desgrat del Director i dels seus correligionaris “monárquico-legitimistas", però el sentiment catalanista havia penetrat amb tal força i amplitud al Seminari, que no li resta mes remei que claudicar.

La primera obra llegida, des de la trona del menjador, en català”es titulava “Proses del bon seny", de Jaume Raventós, editada pel "Foment de Pietat Catalana".

També era missió del lector regular la marxa dels àpats,seguint les ordres que el Director li transmetia des d’una tarima de la “vela", mitjançant un gest brusc que feia amb el cap, com si esquivés una mosca impertinent.

Calia que el lector tingues un ull al llibre i l’altre a l'aguait del gest del Director. A cada caparrada del Director, el lector donava un cop al timbre clavat a l’ampit de la trona. Era precís que les viandes fossin ingerides dintre el temps que marcava el timbre. No es podia perdre un minut: Fugit irreparabile tempus", deia el Director.

La marxa dels àpats era regulada així: clinc!.... i el Director beneïa la taula; clinc!.... i els servidors, guarnits amb un davantal de saca, amb pitet, penjat al coll i cordat a la cintura, irrompien al menjador, portant, cada u, una sopera fumejant; clinc!....i recollien les soperes buides; clinc!.... i portaven la cassola de la carn d’olla; clinc!.... i recollien plats i coberts, prèviament apilotats pels comensals (en el mateix plat de l’escudella menjàvem la carn d’olla); clinc!.... i donàvem gracies; clinc!.... i corrents cap al pati per a digerir un dinar que, amb quatre gambades, quedava paït.

Els ressagats en el menjar, eren obligats a restar a taula fins que s’ho havien acabat tot. D’això, en l’argot de la casa, en dèiem "fangar”. "Els que fanguen -anunciava el Director- es quedaran al menjador fins que no resti una engruna al plat; si que estem per llençar el bé que Deu nos do!.... seria com “donar margarides als porcs".

Els servidors, el lector i els campaners de la Catedral, menjaven les viandes rescalfades, en un quarto fosc, quan els demés estaven servits.

Les menges d’uns 200 vailets en l’edat de la gana, entre els 10 i als 20 anys, eren preparades per una sola cuinera, en una cuina petita i obscura, sense altra ventilació que dues finestres reixades que donaven al llòbrec carrer de l’Escola Pía. Els transeünts d’aquell trist carreró, dues vegades al dia, el migdia i les vuit del vespre, respiraven l’atmosfera espessa i calenta dels vapors que sortien de la nostra cuina, ensumant el tuf d’aquell “ranxo" destinat a fer-nos créixer.

Val a dir que els transeünts d’aquell indret eren sempre els mateixos i ja hi estaven acostumats: nosaltres, canonges, beneficiats de la Catedral, capellans que anaven a “Palacio", majordones, monges de la Sopa i de les Butinyanes, escolars dels Maristes. . .

El moble de la cuina, era un enorme “armatost” de ferro colat, capaç d’encabir dues calderes en les quals cabés la vianda per atipar tanta gent.

La fornal del fogó era alimentada amb grossos troncs, que ens portaven a carretades i eren entrats per la porta del pati que donava a la plaga de Sant Domènec.

A mi, personalment, que procedia d’una família dedicada a la industria surera, aquella cuina, em feia pensar en el bullidor del suro.

La cuinera era una dona, tan voluminosa com la caldera, que es deia Gracia, a qui nosaltres havíem motejat "la Grassa", que li resultava molt mes escaient degut a la seva complexió física.

Per “la Grassa” no existien ni diumenges, ni festes de guardar. El seu feinejar era seguit, ininterromput, durant tos els dies del curs acadèmic del Seminari. Era una mena de dona forta, exaltada i magnificada per Salomó, que no menja mai el pa en la ociositat,.

Quan la feina li ho permetia, a fi de respirar unes glopades d’aire fresc, s’instal·lava en una cadira, al pas de la porta de la cuina que donava al passadís que nosaltres havíem de transitar contínuament, eixugant-se les suors que brollaven a bell doll de la seva feixuga corpora, amb una tovallola grossa i greixosa.... Era pacient com l’arada. A mi em feia molta pena.

Al passar davant la cuina, sempre llucàvem el feinejar de "la Grassa". Ens sorprenia veure-la encimbellada. damunt un tamboret, remenant el farnat de les calderes amb una llossa com un baiard.... o estirant les pesades cadenes dels ternals, que servien per a pujar i baixar les calderes del foc i que xerricaven escandalosament a cada bragada de “la Grassa" ....o omplint les soperes i cassoles, mitjançant un cassó de la mida d’una galleda.... o atiant la fornal amb pesats buscalls i tions, que manejava com si fossin petits branquillons.... Sempre suada i esbufegant, horriblement suada, com una bestia de càrrega.

Era “la Grassa” una dona seriosa, prudent i molt discreta. Mai mirava, ni dirigia la paraula, a cap col·legial. Si alguna vegada presenciava alguna entremaliadura nostre, podíem restar tranquils, puix mai havia fet d’espieta. Moltes vegades, fent de porter, al obrir-li de bat a bat la porta, recordo que es posava de caire, per tal de no tocar pel bastiment, i entrava sense dir “ni ase ni bestia", dirigint-se, rapida, però barquejant, cap a la cuina. Era vídua, tenia una filla, esprimatxada i trista i, que estones perdudes l’ajudava, i un fill seminarista que feia de fàmul al Seminari. Crec que es deia Roca.

Adossat a la paret lateral del menjador, entre la trona i la "vela", hi havia un moble de fusta, enorme, d’uns dos metres d’alt, per 8 0 10 de llargada; del cim a terra, formava varies rengleres de forats, d’uns 30 centímetres quadrats cada un; n’hi havia uns 200, tots degudament numerats i sense tapa; feia l’efecte d’un cementiri buit amb els nínxols esperant el cadàver; en dèiem el cementiri i, del forat que cada u de nosaltres tenia destinat, el nínxol.

La numeració començava per la renglera de baix i anava seguint fins a la de dalt. Els forats ens eren atribuïts per cursos i per ordre alfabètic del nostre cognom, començant per la última lletra de l’alfabet. La última lletra del primer curs de llatí, tenia el nº 2 - el nº 1 estava destinat a guardar uns caixons que contenien els tinters que es distribuïen per les taules de la “vela" desprès del quart de “quamquam” - i així anaven seguint fins la primer a lletra de l’alfabet, corresponent al cognom del alumne del tercer curs de Filosofia.

Cada nínxol servia per a entaforar-hi el gec, les sabates, les espardenyes, la bufanda i la bata de "rayadillo”. El gec sols podíem portar-lo per sortir de la casa. Les sabates únicament era permès utilitzar-les al sortir de la casa, en dies de pluja i els dies festius. La bufanda, també, al sortir de la casa, quan el Director decretava que feia fred. Els abrics, estaven prohibits.

Durant  l’ hivern   els que érem de muntanya, usàvem peücs; els altres, es defensaven posant-se dos parells de mitjons.

Quan es posava a ploure al sortir de les classes del Seminari, o els dijous a la tarda en tornar de passeig, espardenyes, peücs i mitjons quedaven empapats d’aigua i fang; no teníem possibilitat de canviar-nos, tot s 'havia d 'anar eixugant en els peus.

Durant l’ hivern, amb aquelles mullenes i humitats, al no disposar de cap mena de calefacció, feia llàstima de veure les nostres mans, plenes de clivelles i penellons, que ens deixaven una dits embotits, com botifarrons.

Quan, a cada hivernada, arribava aquesta calamitat, abans d’anar a dormir, previ dictamen del Director, passàvem per la infermeria i l’ infermer de torn ens pintava les mans amb tintura de iodo. A molts, els hi sortien penellons a les orelles i es resistien a deixar-se-les pintar; l’ infermer en donava compte al Director, el qual, gairebé sempre, fallava decretant la pintada.

Per sortir del Col·legi, era reglamentari portar sempre la gorra. Les gorres les teníem penjades en unes estaques numerades, com els nínxols, una per a cada u, clavades a la paret del corredor, que feia de tempanell de separació del menjador.

En aquest mateix corredor, davant de les estaques de les gorres, hi havia una pila, llarga i estreta, com un abeurador de bestia, servida per una renglera d’aixetes, que complia dos serveis: s’hi rentaven els vasos del vi de pols que ens donàven per dinar, i nosaltres ens hi rentàvem les mans abans dels àpats. Per eixugar-nos les mans, hi havia una tovallola de rasposa roba de saca, enorme, de gran amplada i dues llargades, del sostre a terra, penjada d’un cilindre de fusta clavat al sostre que, a manera de curriola, li permetia anar rutllant. Aquesta tovallola es canviava cada diumenge. Durant els set dies que havia de servir, comptant nomes els 14 àpats, havia eixugat, les mans de 200 alumnes per àpat, que feia un total de 5.600 mans. . . . . .

 

* * * * * * *