RAMÓN ROGER i BALLELL (hisendat, polític i militar)
per Pere Roura i Sabà
publicat en el programa de la festa d'estiu del 2014
Ja fa temps que volia fer una compilació de dades biogràfiques d’aquest personatge de llegenda; i que podem incloure dintre els més famosos de la història del nostre poble; i també de la seva família, perquè van tenir un paper important en la vida pública i econòmica de Maçanet, durant quatre segles.
Les gestes de Ramon Roger, han estat publicades en tres obres cabdals: “L’Empordà a la Guerra Carlina” d’Antoni Papell i Garbí; “Vides Heroiques” de Carles Rahola i Llorens i “Climent” de Carles Fages de Climent. D’aquests llibres, extraurem algunes dades i fragments, però les complementarem amb moltes més informacions de collita pròpia. Veureu que gairebé tots els documents són redactats en castellà, sobretot d’ençà el 1826, i és perquè els documents oficials era obligatori fer-los així, sinó es corria el perill de ser sancionat “ es menester que los documentos se acomoden a la lengua del gobierno”.
L’origen
El llinatge Roger apareix a Maçanet a la segona meitat del segle XVI. No sabem la seva procedència, però coincidint amb l’arribada en aquesta època de molts emigrants del migdia francès, sobretot gent d’ofici, es possible que també els Roger ho fossin. Però el que podem assegurar és que ben aviat es van adaptar a la vida local i mitjançant negocis i aliances matrimonials, les generacions anaren prosperant fins a posseir un extens patrimoni.
 |
El mas Torre Bonica de Girona havia sigut propietat de can Roger |
El primer membre de la família que trobem documentat a Maçanet és Francesc Roger, sabater que tenia la seva casa al carrer Borriana (encara avui hi podem veure l’escut familiar simbolitzat per dos rogers (peixos), que acompanyen una orla amb la sigla “Ro” i una creu en baix relleu. El 1573 fa de testimoni en una acta notarial del seu veí en Castell. El 1581 confessa tenir una casa al carrer Borriana. El 1584 un seu germà en Joan Roger, prevere, obté la rectoria dels Horts que ja servia des del 1582. Va ser cònsol de la universitat els anys 1589,1596 i 1597 i 1609; a més de fer de sabater, ja feia altres negocis amb arrendaments. Francesc Roger estava casat amb Eulària i van tenir almenys tres fills: Francesc, l’hereu; Joan, sabater i Simon, prevere. En Joan va seguir l’ofici del pare i es va casar el 1601 amb Margarida Saguer, que li va aportar de dot un mas a Tapis que des de llavors s’anomenaria can Roger de Tapis. En Simon, va ser domer de sant Llorenç de la Muga del 1602 al 1614 i del 1614 al 1653 fou el rector dels Horts. Tenia una casa davant la porta de l’església, fou una persona influent que participava sovint en els afers importants del poble, va morir el 8 de gener de 1653 i va fer hereus als fills del seu germà Joan (can Roger de la Plaça).
Francesc Roger, l’hereu, àlies Quintà, perquè s’havia casat el 1604 en primeres núpcies amb Madalena Quintà, de qui enviudà sense fills i es tornà a casar amb Àngela Cortada. Era pagès i també feia de traginer. El 1606, reconeix tenir una casa a la Borriana i un hort anomenat de la Cel·la. Va ser cònsol el 1609-1616 i 1617, el 1626 i 1629. El 1616, junt amb Jaume Gallat l’altre cònsol van fer construir el pont del molí, a la ribera de Fraussa, que fins aleshores era de fusta.
El 1640 fa testament i fa hereu al seu fill Francesc i deixa llegats als altres fills Diego, Victòria i Rosa i a la seva dona Àngela.
Francesc Roger Cortada, es casà amb Cecília Vinyes i van tenir a Simon (1649); Maria Àngela(1655); Francesc (1657) i Rafel (1658). En Rafel es va casar amb Marianna Nuell i Ferran, baronessa de Vilaró (Costoja), d’una família burgesa de sant Llorenç de Cerdans. El 1643 va comprar els masos de La Pradella i el mas del Coll de la Fillola a Josep Parada. Un seu cosí, Jacint Roger, es va establir d’apotecari a Palafrugell i d’aquest va néixer la branca dels Roger d’aquest poble. El 1655 en Francesc va ser batlle, el 1668 va arrendar Les Vernedes, els molins i la muntanya de les Salines per tres anys. El 1670, ja vidu es torna a casar amb la vídua Caterina Escofet. El 1671 i 1682, torna a arrendar la muntanya i les pastures de Palomeres, per tres anys. Va morir el 9 de juny de 1692 i el va succeir el seu fill Simon.
 |
Retrat de Baldomero Espartero a la sala de can Roger |
Simon Roger Vinyes, nascut el 10 d’octubre de 1649. El 1684 va ser cònsol de la universitat i també obrer de les Salines i aquest any va fer construir un retaule a l’altar de la capella. El 1690-1691 tenia arrendat amb d’altres socis, el terçó de les monges de sant Daniel. S’havia casat el 1671 amb Llúcia Gelabert de Lladó i van tenir a Francesc; Sebastià; Llúcia i Damià.
Francesc va ser l’hereu, Sebastià va estudiar per capellà i doctor en filosofia i va ser rector de Maçanet del 1711 fins a la seva mort el 1723. La Llúcia es va casar amb Anton Donés i amb aquest casament, els Roger van afegir una altra casa al seu patrimoni a la plaça. Damià va morir ben jove el 1702 a l’edat de 14 anys. Francesc va ser cònsol el 1681 i 1684, el 1693 va morir la seva dona Llúcia.
El 17 d’abril de 1694, el bisbe li dóna llicència per tenir tomba a l’església parroquial, davant la capella del Roser, a la làpida hi constava la inscripció “Tomba den Simon Roger y els seus”. El 1695, un seu cosí, Lluc Roger rector de Darnius, institueix el benefici de sant Lluc a l’altar del Roser dotat amb 2000 lliures i una causa pia per dotar donzelles i estudiants descendents de les cases Roger de Maçanet i de Palafrugell. Des d’ara el benefici serà administrat pels Roger i si hi havia un capellà a la família en solia ser el beneficiat. El 1696, en Simon ja vidu es torna a casar amb Anna Mach, també viuda, amb qui va tenir dues filles Margarida i Madrona. Simon va morir el 23 d’octubre de 1703, l’enterraren a la tomba de l’església amb assistència de 11 sacerdots i 2 religiosos caputxins, un de missa i l’altre corista, havia fet testament a la rectoria.
Francesc Roger Gelabert, nascut el 25 de juny de 1679 es va casar el 1695 amb Teresa Cremadells Gelabert, filla d’una família burgesa de sant Llorenç de Cerdans i van tenir a Sebastià (1696); Anna (1697); Jerònima (1699); Maria (1700) i Joan (1708). L’Anna es va casar el 1726 amb l’hereu de can Sunyer, Pau Sunyer. En Sebastià es casà el 1732, amb Maria Amill, filla del coronel Ermengol Amill un heroi i patriota català de la Guerra de Successió. Suposem que Sebastià va morir jove, perquè l’hereu va ser en Joan. Francesc va morir el 28 de maig de 1736 i va ser dipositat a la tomba de l’església, com era costum amb els hereus.
Joan Roger Cremadells, Va néixer el 1708 , es va casar, el 1734, en primeres núpcies amb Emerenciana Silvestre, filla d’un notari de Girona i van tenir un fill, Francesc, que va morir als quatre anys. El 15 de maig de 1738, ja vidu es casa amb la viuda Teresa Cancell i Perpinyà de Fontcoberta i van tenir a Maria (1740); Rafel (1742); Jaume (1744); Joan (1752) i Margarida (1756); l’hereu però va ser en Joan, perquè els seus germans barons van morir infants.
El 1750 reconeix tenir una casa a la Borriana, un colomar i hort contigu, una casa al carrer de la Rectoria, el Prat del Pont i una gran peça de terra a l’Era de Joan on hi ha construïda una casa (el mas Fred). El 1763 obté el càrrec d’administrador de la duana de Maçanet, títol que retindrà durant 40 anys. El 1774, com a patró del benefici de sant Lluc augmenta en 1000 lliures el seu capital. Sembla que va morir el 1803, que no podem assegurar per manca de registre parroquial a l’edat de 95 anys, cosa poc corrent a l’època.
 |
En Ramon Roger Mateu |
Joan Roger Perpinyà i Cancell, nascut el u de maig de 1752 es va casar el 1769,a la catedral de Girona amb Caterina Riera i Ferrer filla d’un advocat d’aquesta ciutat, que li aportà amb la seva herència dues cases al carrer de la Força de Girona i un mas. El matrimoni va tenir a Francesc (1770); Clara(1772) i Ramon (1774). Joan Roger va ser batlle el 1779 i 1783. Fou un negociant reconegut i va morir el 1813 i fou enterrat a la tomba familiar de l’església.
Francesc Roger Riera, va néixer el 1770 i es casà el 1796 amb Mònica Ballell i Feliu, filla d’uns hisendats de Borrassà. El matrimoni va tenir a Jacint (1798) que va morir quan tenia un any; a Rosa (1800) que va morir soltera als 27 anys; Teodora (1801) morta soltera als 26 anys; Rita (1803) va morir soltera als 22 anys; Anton, l’hereu, nascut el 1805 va morir als 18 anys i Ramon que seria l’hereu definitiu nascut el 1807.
En Francesc va ser un home de negocis i amb ell la família Roger va arribar al seu apogeu patrimonial, amb terres, cases i masos a l’Empordà i al Gironès
El 3 de juny de 1814 va fer testament davant del notari de Maçanet, Francesc París i va morir el 19 de novembre del mateix any a l’edat de 44 anys, va ser enterrat a la tomba de l’església.
En el testament consta que fa usufructuària a la seva dona Mònica fins que l’hereu Anton compleixi 25 anys. Deixa a cadascun dels altres fills, Ramon, Teodora, Rosa i Rita 3000 lliures. En l’inventari que fa la viuda el desembre de 1814, declara molta abundància de mobles i parament de la llar, queviures i gra. Però el més interessant són les propietats:
“ En la casa de la heretat de Mollet, una bota de vint y sinch, una de deu y una de dos, totas força usadas y una de dolenta. Deu botas de vi claret medià. Una tina gran de fusta usada. Vuit samals de fusta usadas i apadassadas y quatre de bones.
En la heretat de montanya, segons ha declarat Josep Llahona masover de ella. Un catre y un matalas tot dolent. Una arca de fusta usada, un banc espatller de fusta usat. Deu quarteras de trumfas medianas. Bestiar, la mitat de cent bestias de llana que son a saber , setza primals, vint borrechs, catorze borregas y sinquanta ovellas. La mitat de quaranta quatre anyells o xais petits. La mitat de set cabras. La mitat de tres vacas. Y la mitat de tres badells de uns nou mesos cada un esent tot lo dit bestiar medià y pertañent la altre mitat a dit masover per ser apriat amb ell y a mitjas.
 |
Hotel Pirineus l'any 1995 |
Bens immobles:
La sobredita casa que habitaba dit mon marit baix sos designacions y afrontacions compresa. Lo hort contiguo a la mateixa casa de la part de migdia. Una caseta dolenta que serveix de paller, contiguo a dit hort. Una pessa de terra, part prat y part cultiva dita lo Prat del Pont. Una pessa de terra prat dit lo Prat de Munt. Altre pessa de terra part cultiu y part oliveras y vinya plantada en lo paratge dit lo Viñer Gran. Una casa ab sas terras que componen la heretat o mas de montanya dit lo mas Roger ab sas terras en lo terme de la matexa vila.
Altre casa ab sas terras que componen lo mas o heretat dita den Roger ab sas terras en lo lloch y terma de Mollet cerca de Espolla.
Altre casa ab sas terras que componen lo mas o heretat den Roger en lo lloch y terme de Riumors ab sas terras. Qual casa se ha expressat estar corrent a excepció que la cantonada del paller es dolenta y la cotxeria esta sens sostre o volta y la biga que es a la teulada de la cuyna es trencada y lo sostre de la cuyna dolent.
Altre casa ab sos sostres dolents y la volta del seller a terra y ab sas terras que componen lo mas o heretat den Roger en lo poble y terme de Saldet ab sas terras.
Una casa o casal dita la Torra Bonica que solament es quasi la mitat coberta y dins de ella una volta y un sostre de posts de fusta enrajolat sobre la cuyna y un paller junt ab sas terras situada en lo terme de Palau del Pla de Gerona.
Una casa situada en la ciutat de Gerona y carrer de la Força, qual casa es mot derrotada de las bombas del siti passat, de modo que tant teulada com sostres es part dirruit y la altre mitat amenasa ruina.
Finalment altre casa situada en dita ciutat de Gerona y al carrer de les Ballesterias, la qual casa es habitada”.
El personatge
Ramon Roger Ballell, va néixer el 2 de desembre de 1807, a la partida de baptisme hi llegim:
“A tres de desembre de mil vuyt cents y set lo reverend Pau Comalat Prevere y Rector de la Yglesia parroquial de sant Martí de Massanet de Cabreñs, bisbat de Gerona en las fonts baptismals de dita Yglesia he batejat a Ramon, Joan ,Francisco nat als dos del mateix mes i any, fill legitim y natural de Francisco Roger, hazendat de dita vila y Monica Ballell sa muller. Avis paterns Joan Roger y Caterina Riera sa muller. Avis materns Anton Ballell, pages hazendat de Borrassa y Maria Theresa Feliu sa muller. Foren padrins, Joan Vach y Theodora Roger i Ballell. Vere Raymundus Azemar, prevere y vicari”
 |
Alfons, Margot, Anneta i Joan, amb els empleats |
Va anar a l’escola a Maçanet amb el mestre Anton Roca i amb el vicari que li ensenyava llatí i va completar estudis a Figueres i Girona perquè el seu pare volia que fes la carrera literària. Però Ramon hauria de fer-se càrrec del patrimoni, ben aviat, perquè els seus germans van morir ben joves, l’hereu Anton moria als 18 anys el 1823; Rita de 21, soltera el 1824; Teodora de 26 anys morí soltera el 1827; Rosa, soltera als 27 anys el 1828. El 30 d’agost de 1829, va morir la seva mare Mònica Ballell de 62 anys i va deixar a Ramon, fill únic i hereu de can Roger als 22 anys.
Però en Roger a més dels tràngols familiars va viure en un segle farcit d’avalots i bandositats i les lluites entre l’absolutisme i el liberalisme que feren esclatar les tres guerres carlines. En aquests conflictes el nivell de barbàrie en els dos bàndols i les atrocitats bèl·liques van arribar a tant que van escandalitzar Europa.
Els freqüents canvis de règim i els pactes i lluites entre faccions fa que aquest segle XIX , tant proper, sigui un autèntic trencaclosques pels historiadors. Per donar-hi una mica de llum, tractaré d’explicar-ho resumidament. El rei Ferran VII, l’any 1814, declarà abolida la Constitució de 1812. Però el 1820 amb el pronunciament militar de Riego, va tenir que acceptar la seva restauració. Això va afavorir la formació del liberalisme català, amb el Trienni Liberal (1820-1823). Al camp contrari hi havia els absolutistes o reialistes. L’enfrontament d’ambdues formacions, va provocar revoltes i la guerra civil. A Maçanet, sempre hi va haver una majoria liberal i això li va costar molt car.
L’agost de 1822, hi hagué a Maçanet un alçament popular amb la participació de bona part de la població i on es refermaren les proclames liberals. La resposta reialista no es féu esperar, el 27 d’agost el comandant Tomàs Costa àlies Mises, va atacar cruelment el poble, van matar dos vilatans i cremaren més de 70 cases, entre elles hi havia la rectoria i can Bigas on custodiaven l’arxiu de l’Hospital, i fou totalment destruït. La força atacant era de prop de 1000 homes, que van destruir muralles i portals. Però encara la represàlia no s’havia acabat. El comandant reialista, el 10 de setembre imposa a l’Ajuntament una contribució de 520 duros. “ amenaçant de acabar de cremar i destruir dita vila si no se li fa aquesta contribució, amb motiu de les ocurrencies del dia 28 de agost y de altras anteriors”
Com l’Ajuntament no pot pagar manlleva els diners a Jaume Culat a canvi de disposar del prat i hort del Comú anomenat Jardí del Rei, fins que el deute sigui saldat. El 18 de setembre quan van a pagar, la Divisió Reialista de l’Empordà, els hi exigeix, 100 vestits i 51 fusells amb baioneta. Tot plegat pujava 1050 lliures i l’Ajuntament es va endeutar encara més. A l’octubre el consistori va comprar a Perpinyà els uniformes.
El diari El Constitucional de Barcelona, publicava els fets el 10 de setembre:
“ La villa de Massanet de Cabrenys fue atacada el 27 de agosto por el infame Misas capitan realista con uns 1000 o 1200 facciosos; los patriotas se fortificaron en los reductos que tenian en la plaza, plazuela y en el recinto de la iglesia, duró el ataque desde las seis de la mañana hasta las seis de la tarde, sin haber podido poner los feotas un solo pie en aquellos reductos, a pesar de la viveza de la acción y del obstinado empeño de los que atacaban, de modo que los defensores tuvieron que valerse mas de una vez de sus bayonetas.
 |
La balma d'en Roger |
Fue tan acertado el fuego de estos que hicieron morder la tierra a 55 de los feotas, hiriendoles mas de 150, habiendo tenido por su parte la pérdida de dos muertos que fueron un viejo y un muchacho indefensos y de un solo miliciano herido gravemente en la cara por haber querido asomarse a una ventana. Los que defendian eran solamente unos 70 y parece increïble que pudieran resistir tanto a aquellas innumerables hordas pero el amor a la libertad suple a todo y un hombre libre vale por 100 esclavos”
Va ser el rector, el maçanetenc Joan Sunyer, que l’atac el va sorprendre a mitja missa, i parant la funció i desvestint-se va animar a la població a la seva defensa. Es veu que en un moment els atacants havien pogut obrir una bretxa a la barricada i llavors des de dintre van cridar: “entreu que us tenim l’aiguardent preparat” però al primer que va aconseguir travessar la defensa li van caure una pluja de pedres i va quedar enterrat en el parapet i aquest fou refet; els reialistes llavors van aturar el tiroteig i es retiraren cremant bona part del poble i alguns masos.
El 30 de maig de 1829, hi va haver una revolta, amb reunions considerades pel capità general de Catalunya, com a criminals. Per aquest fet es decretà una ordre de recerca i captura d’una colla de maçanetencs, amb una recompensa de 50 duros per cadascun. El 3 de juliol de 1829, el capità general de Catalunya , arribà a Maçanet amb les tropes i manà a l’Ajuntament que els alimentessin de pa, vi, carn i queviures. Tota la població hi tingué de participar; inclús van haver d’anar a Darnius a buscar 9 càrregues de vi i el poble es queixà dels allotjaments. El 1830, els mestres d’obres, els fusters i el serraller van treballar per ordre del batlle, en les fortificacions i defenses del poble; un any més tard els afectats demanen la intercessió del governador per mirar de cobrar els jornals i materials esmerçats. El 1832, Ramon Roger arrenda el mas anomenat la Torre Bonica de Palau Sacosta, també dita Torre Güella.
La intervenció de les monarquies europees, amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís, va retornar el poder a Ferran VII i les lleis absolutistes. El 31 de desembre de 1832, el rei va derogar la llei sàlica, que impedia que les infantes primogènites podessin heretar la corona espanyola. D’aquesta manera Ferran permetia que la seva filla Isabel pogués succeir-lo en detriment de Carles, germà del monarca. El 20 de setembre de 1833, va morir Ferran i la nova reina seria Isabel II, però com només tenia 3 anys, actuaria la seva mare Maria Cristina, assumint la regència.
De seguida es van fer proclames arreu del país en favor del seu germà Carles. Els partidaris d’Isabel serien el bloc oficial, els liberals; i els de Carles el bloc insurgent, els carlins. A darrers de 1833, les partides carlines s’alçaven i així comença la primera Guerra Carlina o dels Set Anys (1833-1840).
Cal suposar que fins aleshores el nostre protagonista no s’hauria mantingut indiferent, però en aquest moment, de segur, que entra en acció dintre el panorama polític, el personatge de Ramon Roger, el seu ideal lliberal-progressista, arrelarà molt fort en la ideologia del poble. El 1833-1834, fou proclamat alcalde, va fer reforçar les muralles i fortificacions pagant 62.000 rals de la seva butxaca; i des d’aquí iniciava les seves gestes amb 30 seguidors incondicionals contra els facciosos carlins en les seves incursions a l’Empordà. Moltes de les seves accions bèl·liques eren pagades per ell mateix, de la seva butxaca i la seva tropa vivia a expenses del seu patrimoni; Roger era el cap de la Milícia local.
 |
Margot, Ramon i Joan amb els servei del hotel als anys 60 |
El 19 de juny de 1833,es casa amb Rosa Culat Coderch filla de Jaume Culat i Margarida Coderch, famílies de traginers i negociants. El desembre el nomenen comandant de la Milícia local. El setembre de 1834 neix el seu fill Alfons que va morir vuit dies més tard. A l’abril de 1834, la reina regent Maria Cristina, va promulgar l’Estatut Reial, una mena de Constitució moderada. Llavors Ramon Roger, al cap de l’Ajuntament, se’n va alegrar i hi va veure un pas molt favorable per a les aspiracions liberals; per això el 3 de juliol de 1834, l’Ajuntament va proclamar un edicte on lloaven el contingut del nou reglament, el document acaba dient: ”Viva nuestra soberana Doña Isabel II; Viva su Augusta Madre la reina gobernadora. Viva el Estatuto Real” El 1834 va fer traslladar la barra de Rotlan al mig de la plaça per a penjar-hi un fanal i donar-hi més llum. El novembre de 1834, els homes d’en Roger capturaven el “cabecilla” Valentí que s’intitulava segon comandant carlí de l’Empordà y tres oficials més que van ser executats al castell de Figueres, per aquesta acció l’ascendiren a alferes d’infanteria. El maig de 1835, Roger va vendre la casa numero 11 del carrer de la Força de Girona a Lluís Montiel. El 25 d’octubre de 1835, Ramon i Rosa tenen un altre fill, de nom Alfons que serà l’hereu. Aquest mes va entrar a l’Empordà la facció Navarra comandada pel general Guergué i Roger amb els seus acaçà 200 facciosos de la columna que es dirigien cap a Les Salines i el coll dels Horts; aquesta acció li valgué la creu de sant Ferran de primera classe. El 1836, Roger com a segon comandant del batalló 20 Ligero, mobilitza els Nacionals a Maçanet, el seu subaltern era el tinent Antoni Dorca, l’estanquer. Els homes d’en Roger cantaven pels hostals tot fent córrer el porró:
“Beva-li tu, beva-li jo, beba-li tu, mi companyero, beva-li tu, beva-li jo, beva-li tu, mi companyó.
Quan mi companyó beurà, li farem la turululura, quan mi companyó beurà, li farem la tururululà.
Som soldats de la Cristina, tira que tira, puuuuuum.”
El 1838, Roger torna a ser alcalde per espai de dos anys. A l’abril d’aquest any neix el seu fill Frederic que va morir als 14 mesos. El fanatisme polític d’en Roger, arribava a tant que el fill que va néixer el 1840, li va posar Baldomero en honor al general progressista i liberal Baldomero Espartero. Acabada la guerra civil i essent ja regent el Duc de la Victòria (Espartero), va revoltarse el 1842 la ciutat de Barcelona, i el conegut republicà Abdon Terradas a la tardor, va penetrar a l’Empordà des de França, al cap d’algunes forces, per tal de secundar el moviment barceloní. Però en Roger, mogut pel patriotisme i fidelitat a Espartero i pagant dels seus diners atacà aquells rebels amb 100 homes i alguns cavalls i els obligà a refugiar-se cap a França altra vegada.
Per aquesta feta el 10 de març de 1843, fou nomenat pel Duc de la Victòria, segon comandant de la Milícia Nacional i també a d’altres de la seva tropa; a Josep Rufet el grau de subtinent de infanteria; als capitans Joan Montada i Josep Olivet, a un d’ells per sort, la creu d’Isabel la Catòlica; als tinents Joan Daunís, Josep Oliveras, Llorenç Reinalt i Josep Coll, a un d’ells per sort la creu d’Isabel la Catòlica..etc..
A la primavera de 1843, tot un seguit de pronunciaments arreu produí la caiguda d’Espartero; en Roger temorós que amb la caiguda del Regent cauria també la Llibertat de la Pàtria, no volgué participar-hi i es tancà al castell de Figueres, amb les tropes del general Narcís Ametller, cap de la Junta Central; però assetjats durant dos mesos, Ametller va signar la capitulació el 10 de gener de 1844, davant Ramon de Meer capità general de Catalunya. Tot seguit, Roger s’exilià a França, amb Ametller i altres caps.
Amb els moderats al govern, els liberals eren empaitats i el 17 de juliol de 1844, Roger fou detingut a casa seva per ordre del capità general de Catalunya baró de Meer, i conduit a la torre de la Ciutadella de Barcelona, on l’empresonaren fins el 27 de novembre de 1844. En aquest període escriu algunes cartes a la seva dona Rosa i manifesta molta preocupació per la salut i educació dels seus fills, per l’economia de la família i li dóna consells. Del seu fill Alfons que deuria ser una mica entremaliat (tenia 9 anys), diu que si no fa bondat, si convé, per corregir-lo, el tanquin al quarto sense menjar. El 27 de novembre de 1844 quedà lliure, però el desterren a Organyà, fins el març de 1845 quan el nou capità general de la Concha, aixecà els confinaments. El seu tinent Josep Rufet també va patir 6 mesos de presó i un de desterrament.
Quan feia tres mesos que havia tornat a casa, el 15 de juliol, Roger tornava a ser perseguit , però va poder escapar en el mateix moment que els mossos d’esquadra entraven a casa seva per agafar-lo.
Es va amagar en una balma a Coma Llobera, prop de can Muntada. La Justa Vilallonga, muller de Joan Mallol (en Tropa), li portava cada dia el menjar, el tabac, la correspondència i les novetats; tot fent veure que anava a la llenya o a la fullaraca i seguint sempre camins diferents per tal d’esquivar els enemics. En Roger hi estigué nou mesos, només amb un matalàs. Com els mossos d’esquadra el buscaven; foradaren i enderrocaren algunes parets de casa seva on hi dedicaren set registres; i no trobant-lo. Van agafar el seu mestre d’obres Llorenç Reinalt i el tancaren al castell de Figueres, durant 15 dies, amenaçant-lo de ser afusellat si no declarava els secrets de la casa.
El 26 d’abril de 1846, però, va ser descobert i detingut pel caporal Terradas dels mossos d’esquadra i empresonat a Barcelona, sofrint 64 dies de rigorosa incomunicació, fins que amb les noces d’Isabel II és indultat.
En aquells dies el moviment revolucionari s’accentuà per part dels progressistes, decidits a donar el cop definitiu. L’acció havia començat a Marsella; i a Perpinyà es constituí una junta que es digué Govern Provisional. Els designats per dirigir-lo eren el general Joan Prim; Victorià Ametller i Vilademunt, nomenat comandant general de la província de Girona. Els revolucionaris comptaven molt amb Roger, encarregat de lligar tots els caps de la difícil xarxa revolucionària. Llavors per tal de distreure l’opinió dels moderats, defugir tota persecució i obrar amb empenta quan l’hora arribés; Prim anà a amagar-se a la casa de Ramon Roger, en una habitació secreta. Era l’estiu de 1846 i la tradició oral conta que Prim va arribar a Figueres disfressat de capellà, i va demanar on posaven els traginers de Maçanet. Un cop allà pujà al primer carro que va sortir, i que era el de Josep Puntonet i Coll. Pel camí anaven xerrant i el traginer ja veia que la manera de parlar de l’acompanyant no era pas la d’un capellà d’aquella època. També en Prim, el va anar temptejant, per saber si era dels seus, i quan va estar-ne ben segur, i veient-lo tant neguitós, ja a les envistes de Maçanet li va dir: “ Sabeu a qui porteu? No! Va respondre el traginer. Doncs sóc el general Prim! i es tragué la capa i li ensenyà la insígnia lliberal. Tot seguit en Puntonet el va acompanyar a can Roger i s’hi quedà tres dies, tot preparant una revolta a l’Empordà”.
A Maçanet, el general va rebre una carta de crèdit procedent d’un banc de Montpeller per valor de 25.000 francs; i després es dirigí a Baiona.
El 23 de juny de 1847, des de Maçanet, Roger envia un article al periòdic El Eco del Comercio on surt en la defensa del seu amic Ametller i dels seus ideals liberals, perquè en aquesta publicació s’havia culpat a Ametller que des de Paris, pactava amb els carlins.
Roger no deixava de conspirar sota el govern despòtic del general Narváez i el 14 de febrer de 1848, l’alcalde de Maçanet, Josep Muntada anà amb els mossos d’esquadra per agafar-lo, però mentre pujaven l’escala, ell va tenir temps de fugir per la porta de darrera i s’amagà en un mas de Les Illes. A l’octubre de 1848, Roger donava ordres per reclutar joves dels pobles fronterers i reunir-se amb les del general Ametller, els punts de reunió eren Les Salines i Riumajor. De Maçanet s’hi havien allistat 18 joves; d’Agullana 7; de La Jonquera 6; de Cantallops 13; de Capmany 8; de Biure 7; i de Darnius 8. Però la policia francesa, llavors dòcil a la reacció espanyola va perseguir en Roger,i la premsa va publicar : “ Antes de ayer (11 d’octubre de 1848), fueron circunvalados los pueblos de Las Illas y Murallás por la tropa francesa con el objeto de capturar a Roger, Barrera i su pandilla que se reunian para entrar en España y como fueron descubiertos al salir de una casa de campo del término de Murallas dónde guardavan sus armas, fueron perseguidos a tiros hasta el término de Las Salinas, debiendo su salvación a la niebla tendida por aquella montaña, quedando no obstante ocho presos que fueron conducidos a Perpiñan para su internación”-
Llavors el nostre personatge trobà un refugi segur, només en els cataus dels boscos i palleres de les cases de pagès, fins que el 19 de gener de 1849, es va presentar a Maçanet amb la seva tropa de 200 homes, van entregar les armes i es van sotmetre al Govern, amb la garantia de la seva seguretat individual i la de “cuantos individuos comprometidos en aquella complicación de circustancias, desearen seguir su ejemplo”. Llavors van servir als tercios catalans per a combatre els enemics de la reina Isabel II.
El 5 d’octubre va morir el seu fill Patrici de 2 anys al qui havia batejat amb aquest nom en honor al polític, Patricio de la Escosura, que va ser ministre de la governació. El 1850 neix la seva filla Rosa, i el 1853 en Joaquim.
El 1854 va haver-hi un pronunciament a Madrid, el que seria la Unión Liberal, formada per moderats i progressistes. Al capdavant hi havia els generals Dulce; O’Donnell; Espartero i Ros de Olano. Les intencions del moviment eren la descentralització en les funcions del Govern, la llibertat de premsa,la reforma electoral i l’organització de la Milícia Nacional.
Roger torna a l’escenari polític i publica un manifest en el que declara: “ Els habitants de Maçanet, amants de l’ordre, però enemics de la tirania i acèrrims defensors de la llibertat, se felicitaven de poder demostrar llurs sentiments de pura adhesió a la bandera aixecada pels intrèpids generals Dulce i O’Donnell, per al triomf de la qual, si fos necessari es podia comptar amb llurs vides i fortunes”.
Quan estava refugiat a Les Illes, el 1848,mitjançant en Prim, va fer coneixença amb Enric Climent de Castelló i que es convertí en una ferma amistat. En les eleccions de diputats a Corts, Roger , Climent i d’altres van signar un manifest a Figueres el 5 de juny de 1855 adreçat als electors recomanant la candidatura d’Anicet Puig i Descals. A la província van sortir elegits els progressistes Puig i el general Ros de Olano, ambdós van ser felicitats pels electors empordanesos, i l’encarregat de regraciar aquests, no fou altre que en Roger, segons la lletra del general de 4 d’abril de 1856, el que prova el prestigi i la confiança que en Roger inspirava.
L’any 1855 els carlins de Catalunya emprengueren de nou la lluita, els capitostos eren Marcel·li Gonfaus àlias Marsal, Estartús, Pioxas, Serrats, Boquica i altres. Roger va rebre una confidència que pels voltants de Ceret i Les Illes voltava una partida de carlins.
Però el 2 de juliol es va saber que els cabecillas Marsal, Serrats, Estartús i Bosch havien aparegut al santuari de Requesens amb 140 homes ben armats i alguns cavalls. Havien entrat pel Roc dels Tres Termes i es dirigien cap a Lladó. Ramon Roger disposà que la 1ª Companyia d’Agullana, la 6ª de La Vajol i part dels Granaders de Maçanet, cobrissin tots els punts de la frontera des de la part de Bellaguarda fins al coll dels Horts i als boscos de Requesens la 3ª Companyia de Campanya, la 4ª de Cantallops i l’agregada de Sant Climent i Roger anà amb 250 homes (força restant del Batalló de la Frontera), a situar-se als pobles de Terrades i Cistella amb l’objecte de vigilar la facció i els pobles dels voltants
 |
Menjador de can Roger el 1981 |
A la matinada del dia 4 es va saber que Marsal i els seus homes es trobaven al castell de Palau Surroca prop de Cistella; Roger va passar avís al coronel Ricardo Pieltain del regiment Navarra, que es trobava als voltants de Peralada, caient damunt l’enemic que deixà 22 morts, 15 presoners, 6 cavalls i 40 armes en el camp. Marsal va fugir cap a Vilarig, essent també vençut per les forces que comanava el sergent Alfons Roger. Molts fugitius s’escaparen cap a França, pel Puig del Comte prop de Costoja. Ja hem dit que en les guerres carlines en ambdós bàndols es van cometre actes tant cruels que ens demostra on pot arribar la salvatgeria humana en temps de conflictes.
La Gazeta de Madrid va publicar alguns “detalls” de la lluita:
“ Uno de aquellos bravos Nacionales, con el fusil a la espalda y navaja en mano, un quarto de hora corriendo como un gamo, persiguio a Marsal que en el momento que iba a ser cogido pudo deslizarse derrumbandose por los riscos y al abandonar su caballo se havia escondido entre las peñas. Otros dos se apoderaron del comandante Planas y de un asistente y obstinado Planas en no querer hablar ni seguir, fue preciso matarle; lo qual por falta de cartuchos iban a realizar degollandolo; empero afortunadamente llegó a tiempo un sargento de Nacionales que tenia un cartucho y de este modo murió de un balazo en la cabeza.
Tal vez seran 15 los prisioneros que se presentaran pues a estas horas no es posible assegurar a causa de que los Nacionales divididos en grupos, cazan en los barrancos a guisa de si buscasen conejos”.
Des de Maçanet comunicaven: “ A las cuatro de la tarde de ayer (5 de juliol de 1855) regresaron los Nacionales siendo recibidos por el pueblo con demostración de alegria inexplicables. El resultado de la batida del dia anterior es el siguiente: 22 facciosos muertos; 13 de prisioneros que se hallan en esta carcel y 14 heridos dejados interinament confiados a la Milícia de los pueblos comprendidos en este canton, entre cuyos heridos existen seis jefes y un cura con un enorme rosario al cuello y un crucifijo en la mano cuya efigie no quiere absolutamente abandonar, ademas cinco caballos, incluso el de Marsal y su sable; 26 armas de fuego, 35 cananas, un gran fardo de proclamas litografiadas muy mal redactadas y fechadas en san Gregorio y firmadas por Marsal con el caràcter de Comandante General de Cataluña.
El Nacional Serra de san Lorenzo de la Muga, hallandose en la viña trabajando cuando cruzaba por allá la facción, pudo apoderarse de uno de sus comandantes, al que dió muerte con el azadon y lo enterró. Serrat, teniente de la Milícia de este propio pueblo se hallaba amasando pan cuando Marsal cruzó la población, y arremangado hasta el hombro con el delantal que usan los panaderos y abandonando masa y horno, cogió su trabuco y al mando de 25 Nacionales y cuatro carabineros, empezó a picar la retaguardia de la facción apoderandose del jefe carlista D. Manuel de Tarrega y de un capitan que fusiló en el acto, porqué le embarazaba en su marcha con la levita y galones del primero y con alguna prenda mas, empero sin abandonar el delantal continuo batiendo la faccion y empujando hasta Francia a 53 facciossos que dejó en poder de los gendarmes de san Lorenzo de Serdás.
Estos Nacionales se han apoderado de mucha ropa de vestir, dinero, relojes, diplomas y oinda mais, gran cosecha de rosarios, medallas, cruces, escapularios etc....Roger al entrar en esta, ha arengado con su vehemencia espartana a los Nacionales, que llenos de entusiasmo repetian los vivas a su Jefe con una fuerza tal, que el eco retumbava allí en el pavellon del cielo. En seguida, confundido el pueblo con los Nacionales se ha bailado una farandola, en la que seguramente havia mas de 500 hombres dándose la mano.
La mujeres y los chiquillos fueron los que principalmente con mil obstaculos y pedradas impedian el paso de la faccion por el puente de la Muga. Se cree que Marsal, auxiliado por tres de los suyos pudo esconderse entre la maleza del Pirineo francés y se ignora de fijo su paradero”
El mes de maig Ramon i Rosa van tenir un fill, Patrici, que va morir als quatre anys. A la tardor Marsal caigué presoner als voltants d’Orriols i el van afusellar a Girona el 8 de novembre de 1855. El desembre Roger com a comandant dels Nacionals de la Frontera, felicita a Viñas i els seus nacionals de la Jonquera pel seu valor en les darreres accions bèl·liques.
El fet d’armes del juliol de 1855, cridà l’atenció del Govern que concedí a Roger la creu de Carles III. Les Corts Constitucionals li acordaren un vot de gràcies, i fou demanat a Roger, que indiqués la recompensa que desitjava per recompensar-lo de les grans pèrdues que sofrí en defensa de la Llibertat.
El juliol de 1856, un cop d’estat derrocà el govern progressista i l’Empordà va ser l’últim baluard de la resistència; la Diputació de Girona cridà als comandants de la Milícia Nacional perquè es mantinguessin expectants davant la nova situació i que no es pronunciessin. Però el 21 de juliol la milícia de La Jonquera s’alçà i des del castell de Figueres van sortir tres companyies per tal sotmetre-la. Ramon Roger, que acabava d’arribar de Girona, anà cap a Darnius per tantejar el moviment revolucionari, com a comandant de la Milícia de la Frontera. Des de Darnius va donar ordres a totes les companyies que es mantinguessin a l’aguait i evitessin cap topament amb les forces del govern. Les companyies del castell de Figueres van retornar al seu lloc el dia següent amb tota tranquil·litat i Roger i la seva tropa entra per ordre de la Junta de Girona a La Jonquera. Però Roger fou sempre un fanàtic del duc de la Victòria, i a la tarda del dia 24, sortí de La Jonquera cap a Figueres amb la intenció d’ocupar, Pont de Molins, Els Hostalets, Llers i Terrades. Tots els pobles de Catalunya foren sotmesos al Govern, menys Llers, on els Milicians empordanesos s’hi aplegaren decidits a vendre cara la llibertat dels seus ideals.
El matí del 25 de juliol, el governador del castell de Figueres va enviar contra Llers totes les forces de que disposava lliurant-se un sagnant combat. Climent i Roger amb els seus homes van salvar aquells Nacionals i els atacants es van retirar al castell de Figueres. Roger en una carta explica:
“Ocupando yo Pont de Molins, recibí una comunicación del comandante general de la Junta de Gobierno (general Ruiz), con el objeto de que les señalase hora y lugar para una entrevista, esta comunicción era fechada en san Lorenzo de la Muga, pueblo distante dos leguas del que yo ocupaba y donde se hallaba el general con una Compañia de Nacionales de Gerona y otra de Tortellà.
 |
Menjador de la terrassa el 1981 |
A las diez de la manyana del dia 25 estuve en el pueblo de Boadella, punto de la entrevista que havia señalado el general. Este no compareció, havia marchado al pueblo de Darnius y me mandó un expreso avisándome que me aguardaba en aquel pueblo, adonde me dirigi. Me avisté después con el general casi en el mismo acto en que se me presentó un expreso mandado por el 2º comandante de mi Batallon, avisandome que seis compañias de tropa salidas del castillo de san Fernando habian atacado el pueblo de Llers, ocupado por trescientos nacionales con quienes se estaban batiendo, pramos la atención y efectivament se oia un vivo fuego. Acto continuo se tocó llamada y sin darme a conocer el general el objeto de la entrevista, salí con él y su fuerza en dirección a Llers, distante de nosotros poco mas de dos horas. No bien habiamos andado tres quartos de hora, quando el general, que iba a mi lado, con el pretexto de inspeccionar el terreno, volviéndose a una altura inmediata, nos abandonó, marchándose a escape a salvar la frontera francesa, que distaba dos horas, acompañado de su ayudante y dos criados armados con trabucos, imitando asi bien furtivamente el ejemplo de dicho señor y los individuos de la Junta que desde Gerona le seguian. En esta situación y de acuerdo con el subinspector (Enric Climent), me coloqué al frente de la fuerzas que llevaba el general y marché precipitadament hacia Llers con el objeto de que se me reunieran a mi aquellos nacionales provocados por la tropa y reunidos con los de los otros puntos i replegarme con toda la fuerza a La Junquera. La fuerza que havia atacado a dichos Nacionales en Llers desistió en su empenyo retirandose al castillo de san Fernando, después de dos horas de fuego y llegando yo a La Junquera a las doce de la noche, despedí todas las fuerzas disponiendo que los Nacionales se restituyeran a sus respectivos pueblos con la orden de depositar las armas en poder de los Ayuntamientos, como asi lo efectuaron”-
 |
Pràxedes Roger als 8o anys |
En Roger es trobava gairebé a la ruïna, per finançar les seves operacions que a vegades eren decisions personals, havia dilapidat el patrimoni, només li quedaven les propietats de Maçanet, per això a l’octubre de 1856, va a Madrid a demanar la recompensa pels seus serveis que li havien promès; però es troba que O’Donnell ja no és al poder i des de Madrid fa arribar una carta a Prim:
“Madrid 19 de octubre de 1856. Eccmo Sr .Don Juan Prim. He venido a la Corte con el objeto de presentarme al general O´Donnell a darle explicaciones sobre mi conducta en los acontecimientos politicos del mes de julio en la provincia de Gerona, que fue la que se desprende del escrito relación que acompanyo; y solicitarle al mismo tiempo el cumplimiento de una Real Orden del año pasado por la que se consigna una recompensa a mis servicios conforme podrá Usted ver en la cópia que tengo tambien el honor de incluirle.
Las circustancias han variado para mi desgracia al estar fuera del poder el general O´Donnell, no he podido dar el primer paso, ni me aconsejan intentar el segundo, mi probidad política y la consecuencia de 23 años por mis principios políticos. Pero el cariño de mi familia y la apurada situación económica en que me veo ensacado, se sublevan contra aquel sentimiento y lucho poderosamente para arrancarlo de mi corazon.
En este estado para conciliar los dos esxtremos para no dejar inutilizada mi posición política, i para salvar, digamoslo asi, mi honor en este terreno, voy a acudir a Usted aunque sea violentandome, aunque sea atropellando mi delicadeza, para suplicarle, sirva decirme, si podria Usted facilitarme ya por si,ya tal vez valiendose de otro amigo una modica cantidad de dinero con la seguridad de su devolución, consignada en un plazo no muy largo y dentro de las formalidades y garantias convenientes.
La contestación de Usted me interesa de todos modos. Me atrevo pues a suplicarle que se sirva hacermela, aunque no sea mas que para tener el honor de pasar a su casa para explanar mas mi idea, si asi lo reconoce Usted conveniente. Sepa Usted, entretanto, que con este motivo y sin el, con mis deseos satisfechos o no, puede contar con el aprecio y simpatias de estes su afmo. Y buen amigo”.
 |
Ramon, Margot, Alfons i Joan amb els músics de la Principal de Cassá el 2 de Juliol de 1961 |
Prim en una lletra del dia 20 del mateix mes, li respon que prescindia de parlar de la qüestió política, que lamentava, i respecte al préstec deia amb gran sentiment que no el pot complaure, perquè degut a la crisi monetària europea, tots els seus cabals que té a França, en dos mesos gairebé havien baixat a la meitat. Ben segur en Roger va llegir aquestes ratlles amb amargor. Però en una altra lletra posterior del general, es veu que aquest li deixà 1000 rals i li deia que no se’n recordés.
El govern dels moderats el tenien per un subjecte perillós i el 14 de desembre de 1856, per ordre del general Zapatero fou empresonat, primer a Girona i després a Barcelona deixant-lo lliure el 23, però amb la promesa que abandonaria la província, Roger va tornar a l’exili a França fins el 1858, quan es casa el seu fill Alfons amb Teresa Vilanova i Olivet.
Des del 1850, Ramon Roger, explotava la pedrera de marbre de l’Olivet al Bac de Llinars. Alhora tenia dues màquines de serrar pedra als Quintanells, mogudes per la força de l’aigua de la Ribera de Fraussa, que es captava a la resclosa de Trencacolls. El marbre obtingut era de qualitat i tenia unes aigües grises molt boniques. El 24 de febrer de 1860, una Reial Ordre manava numerar les cases i retolar el nom dels carrers amb làpides de pedra o ceràmica. A Roger li van Concedir l’exclusiva del subministrament de tots els pobles de la província que volguessin posar làpides de marbre. El negoci va tenir molt d’èxit; a Maçanet, es tallaven i es polien i es gravaven a Figueres. Fins i tot l’ajuntament de Barcelona en va encarregar i el 30 d’agost de 1862, Roger fa procurador a un comerciant de Figueres, perquè en nom seu pugui cobrar del consistori barcelonès l’import de 10.584 rals que són el preu de les làpides de marbre per a la retolació de carrers i numeració de cases de la ciutat, aquesta comanda constava de prop de 2.000 plaques.
Roger empès per la crisi econòmica, havia demanat a Prim la plaça d’administrador de la duana de La Jonquera, aquest el respon el març de 1859, que no és possible, però en canvi li ofereix el càrrec d’administrador de rendes estancades de Figueres, de poc sou, però amb subvencions legítimes que poden doblar-lo. Per pagar deutes el 2 de novembre de 1862, es veu obligat a vendre el mas Roger a Joan Quintà Grau, l’alcalde, un destacat enemic seu.
Des de Madrid, sempre se`n recordaven d’en Roger quan els feia falta, tant si es tractava de fets d’armes com de lluites electorals, a canvi en Roger només rebia prestigi i bones paraules -cal remarcar que ell ho va perdre tot amb la política- i els elements liberals i progressistes tenien tota a confiança en ell. Sempre al seu costat tenia als seus fills Alfons i Baldomero que s’havien enrolat a l’exèrcit i seguien els projectes i aventures del pare.
Constituït el març de 1863 el Govern que presidí el marquès de Miraflores, i havent-se de fer amb temps els preparatius per a les eleccions de diputats a Corts, Olózaga, Figuerola i Madoz li van adreçar una lletra el 27 de març de 1863 perquè es posés d’acord amb les persones que en el districte poguessin ajudar-lo més eficaçment per al triomf de la causa progressista.
 |
Retrat de Leopold de Bèlgica, a la sala de can Roger |
El juliol de 1864, als Roger, els embarguen el Prat del Pont i el posen a subhasta. El general Prim comptava sempre amb en Roger ben lleial, i el 8 de març de 1865 li escrivia una carta, en la qual sota el pretext simulat de consultar-lo sobre l’adquisició d’una gran propietat a l’Empordà, li prega que vagi a casa seva a Madrid a entrevistar-se amb ell, amb tota la franquesa dels que es coneixen de temps i han lluitat per la mateixa causa, i li recalca que si li fan falta diners per al viatge, que els demani a l’amic Moy, de Figueres, que ell ja els hi tornarà.
El 9 de juny de 1865, Alfons Roger i Teresa Vilanova, van tenir un fill, però quan van voler batejar-lo; el rector Josep Auquer s’hi va negar perquè la padrina, Rosa Culat, esposa del nostre biografiat, no havia complert – almenys tal era el pretext – amb el precepte pasqual, és a dir haver confessat i combregat per Pasqua Florida. Però en aquest cas d’intolerància s’hi veu un rerefons polític que es repetia, després d’un altre cas de mig any endarrere. L’assumpte primer va passar pel bisbe, que aprovà el procedir del rector, després al governador civil, el qual d’acord amb un informe del consell provincial, ordenà que l’alcalde s’apoderés de la criatura i la portés a l’església per a ser batejada amb assistència dels nous padrins, nomenats pel mateix batlle, exclusió feta de la senyora Roger, i instituís diligències criminals contra els pares del nou nat.
Aquesta qüestió inqualificable donà lloc a un escrit de Ramon Roger del 19 de juliol de 1865, el qual posava en relleu la injustícia comesa i afirmava que el rector no podia saber, ni molt menys provar que la senyora Rosa hagués deixat de complir aquest precepte; ja que ella no feia mai ostentació dels seus actes religiosos, ni tenia costum, ni reconeixia la necessitat de justificar-los per res ni a ningú “ només davant Déu i la seva consciència”.
Acabava dient Roger amb justa indignació: “ S’acosta el dia en que la justícia de la terra, portada de la mà de Déu, repararà totes les injustícies, desgreujarà totes les ofenses i posarà fi a totes les iniquitats, sense que a llurs autors els resti un asil, un sol racó al món per refugiar-se”.
L’infant a la fi va ser batejat a Ceret el 14 de maig de 1866, amb el nom de Baldomero. El rector de Maçanet va haver d’anotar a contracor al llibre de baptismes:
“ En nueve de junio de 1865, nació un niño de Alfonso Roger y Teresa Vilanova consortes y habiendo nombrado madrina a Doña Rosa Roger (Rosa Culat, l’àvia), no fue admitida y como se hicieron gestiones y se les mandase bautizar sin que aquella fuera madrina, por no haber probado haber cumplido el precepto pascual se desterró en Francia la dicha madre y niño huyendo de noche y allí estuvo el niño sin bautizar hasta el dia 14 de mayo del siguiente año en que fue bautizado por el señor cura arcipreste de Ceret, Brià, se llamó Baldomero, Raimundo, Alfonso, fueron padrinos Joaquín Roger i Rosa Roger (Rosa Culat), la misma de arriba, fue bautizado por orden del señor obispo de Perpiñan; assi lo testiifica la fe de Pila que me manifestó el señor alcalde de esta D. Mariano de Riera, el dia 29 de mayo de 1866,si bien dijo no podia dejar la tal partida a causa de haber tenido de hacer recibo a los interesados. De lo que doy fe en Massanet de Cabrenys, a 30 de mayo del año dicho. José Auquer, presbitero y rector”.
Quan el nen ja caminava, per molestar els elements reaccionaris de Maçanet, els pares el feien passejar amb una bandera espanyola i aquesta inscripció: “ Baldomero me llamo por la gracia de Dios y mi madrina Doña Rosa Roger”. Però malauradament la criatura va morir als tres anys, el 6 de desembre de 1868.
 |
Retrat de Prim a la batalla de Castillejos, dedicat a Roger |
El 8 de gener de 1866, Roger emprenia de nou el camí de l’exili cap a França fins el 8 de setembre de 1868. Aquest llarg període va ser el més agitat de la seva vida. Va entrar a Espanya tres vegades, amb resultats fallits, com a cap d’un cos de voluntaris amb les armes a la mà, seguint instruccions del general Prim, per ajudar els moviments progressistes. El 24 de juny de 1866 es van presentar a La Vajol i Maçanet, el general Milans del Bosch, Escoda, Armenter i Roger amb els seus fills Alfons i Baldomero, dirigint una tropa de 200 homes, però perseguits per una columna del castell de Figueres, van tenir de fugir altre cop cap a Les Illes. Per aquesta raó la Comissió Militar de Girona, va dictar una ordre de cerca i captura contra tots els rebels que dirigien l’operació i que havien estat condemnats a cadena perpètua.
El 16 d’agost de 1867, Roger ho va tornar a intentar amb el coronel Pierrad i Marsal de Capmany, però no tenien diners per comprar armes i des de Les Salines exigien contribucions i queviures a l’ajuntament de La Vajol, i per mantenir la tropa, es servien dels 2.000 rals imposats al rector de Maçanet de multa, per haver deixat anar trona avall que “tota revolució és cosa del diable”. També van confiscar les armes a tots els titllats de carlins o sospitosos.
La situació de Roger era desesperada, en l’exili va viure a Les Illes, Morellàs, Brussel·les, París, Montpeller i Perpinyà. Completament arruïnat, els prohoms del partit, es treuen l’heroi del damunt amb excuses, només hi ha l’Enric Climent de Castelló, que li fa sempre costat.
Climent confessa que Roger li ha costat diners i disgustos i li escriu: “ Com que jo travesso una crisi financera més forta del que pugueu creure, m’afanyo a escriure-us, demanant-vos que féu per manera de cobrir les dites lletres a fi de que mai no hagi de penedir-me de la fiança que us tinc feta”. Es veu que Roger , amb l’afany de fer diners, arrossegava de feia anys el vici del joc, Climent li escriu: “ Sóc el vostre millor amic i el meu caràcter resolt i franc m’obliga a aconsellar-vos que mireu el joc amb horror... De no ser així em veuria obligat a abandonar-vos a la vostra pròpia sort”
El maig de 1868, Roger expatriat a Morellàs, escriu una lletra digna i plena de sentiment al seu amic Climent demanant-li ajut:
“ Maureillàs 1 de mayo de 1868. Mi estimado amigo: Expatriado,embargados mis bienes,arrancados de mi lado mis hijos para ser transportados a Montauban, yo en este punto, por respetos a mi decantada salud, reunido con el resto de la familia compartiendo toda la desgracia y todas las necesidades, ellos allà sin socorro y sin recursos, yo aquí sin medios, unos y otros sufriendo, todos en fin, con la subsisténcia comprometida.
¿podrà serme permitido, estrechado por tantas necesidades, acudira los amigos o allà dónde se encuentre un sentimiento generoso, en demanda de algun recurso?. Yo creo que si, y tambien creo, amigo mio, que tomando vos la iniciativa entre tantos compañeros y amigos, podriais hacer mucho para reunirme alguna cantidad. Se dirá tal vez que soy molesto, lo comprendo así, pero mas son las privaciones, las contrariedades y la desgracia que no cesa de perseguirme.
Si pues tomando en consideracion lo apurado de mi situacion, quisierais, como lo espero, molestaros un poco en interes de un amigo, lo tendria en mucha estima, este que siempre os lo he sido. Mi señora se hallará en Figueras el dia 4 o 5, para recoger en casa Bosch, lo que entre tanto, haya podido reunirse. Ramon Roger”.
Climent va complir i va recórrer gairebé tota la província cercant donatius i va obrir una subscripció, que li va portar problemes amb el governador civil, però al final la quantitat recollida va servir per a l’extinció de deutes temporalment.
El 29 de setembre de 1868, de nou va entrar per Les Salines, amb alguns oficials emigrats amb les armes a la mà i contribuí a l’afermament de la revolució de setembre. Amb aquesta revolució es refeia La Unió Liberal, entre moderats i progressistes. Roger estava joiós i veia realitzats els ideals pels quals tant havia lluitat. A la tardor (1868),Prim com a ministre va ascendir a tinent coronel a Roger i el 1869, ja com a cap de govern, va fer tinents als seus fills Alfons i Baldomero. El juny de 1869 Roger va jurar la Constitució i havia rebut 200 armes i l’encàrrec de reclutar voluntaris pels pobles per a la defensa de l’ordre, “els voluntaris de la llibertat”; però no va aconseguir prou allistats i tenia 50 armes a casa seva sense adjudicar. Entre els voluntaris de Maçanet hi havia: Josep Coll Bigas; Pere Solé; Francesc Saguer Rigall; Miquel Paraire; Josep Banaset Sot; Joan Sabà; Josep Quintà Forniol; Josep Saguer Noguer; Joan Faig; Manel Sot Tutau; Martí Puntunet; Miquel Llonch; Joan Mallol; Jeroni Gallat; Esteve Prujà; Martí Coll Armadà; Damià Costa Tarrats; Francesc Pous Pagès; Narcís Soler; Francesc Costa Tarrats; Joan Grandó; Joan Casadevall, Francesc Darné; Martí Pous; Joaquim Roger; Jaume Culat; Tomàs Paraire; Martí Prujà i Josep Costa Tarrats.
Però amb els seus al govern Roger i el seu subaltern Pere Joana, més conegut per Marsal de Capmany, s’havien convertit en els cacics dels seus pobles i amb els seus abusos d’autoritat tenien atemorits els pobles de l’Alt Empordà. Des de Figueres, que era un feu republicà, es denunciava la persecució dels republicans, i anomenaven els pobles de Maçanet i Capmany com l’Àfrica i el país de la cabila. El juliol de 1869 va arribar a Figueres un republicà, fugitiu de Maçanet, que va poder escapar-se dels milicians que el volien empalar i cremar al mig de la plaça. El Ampurdanés acusava Roger d’haver allistat en la seva tropa, les capes més repugnants de la societat i més indignes de la geologia política, és a dir la púrria de cada poble i donava un exemple: “van preguntar a un element d’en Roger, ¿així vosaltres voleu un rei? I va contestar. Nosaltres no volem cap rei; nosaltres som monàrquics”.
Prim, volia una monarquia constitucional i tenia diferents candidats, però a la fi el 31 d’octubre de 1870, va poder presentar a les Corts la candidatura d’Amadeu de Savoia. Amadeu va governar des de 1871 amb molt bones intencions però va abdicar al cap de dos anys, incapaç de resoldre els problemes del país i d’unir als polítics. El desembre de 1870, Prim va ser assassinat a Madrid; per a Roger la desaparició del seu ídol el va enfonsar totalment. A Maçanet els voluntaris de la frontera van fer una manifestació de condol, passejant pels carrers del poble, un retrat de Prim amb una corona de llorer i Roger va fer aquest parlament:
“Voluntarios de la frontera, pocas palabras podré yo deciros con presencia de esta ilustre victima, cuyo recuerdo y cuya imagen me commueve i embarga mis sentidos. Tambien la España liberal ha llorado la muerte del general Prim y todos los españoles honrados han sentido tambien la muerte de este ilustre patricio que salvó nuestra honra en Méjico, que conservó el brillo de nuestras armas en Africa, que nos ha dado la libertad, que ha fundado una dinastia y que nos ha dado un rey liberal-Viva el rei Amadeo- Y este hombre que tanto ha hecho por la patria i la libertad, ha muerto en manos de unos asesinos.!! Maldición al partido que los ha creado!!. Pero el general Prim no ha muerto, su alma ha volado allá a la mansion de lo mártires y su vida ha pasado a nuestros corazones y se ha encarnado en nuestra vida para guiarnos en el camino de la libertad y del orden, y con el orden y libertad, vengaremos su muerte haciendo que la cuchilla de la ley caiga sobre las cabezas de los asesinos, de los cómplices y encubridores y de los que se atrevan a aplaudirla. Viva el hijo de Prim. Vuestro comandante. Ramon Roger.”
El setembre de 1871, amb motiu de la visita del rei Amadeu a Girona; Roger ja vell, s’hi va presentar amb quatre vellets amb barretina, veterans de la seva tropa i a Casa Pastors li va dedicar un discurs d’elogi, aquest rei representava per ell la culminació de tots els sentiments de llibertat i amb això es va equivocar rotundament. Aquest any Roger va ser avi d’un nen que seguint la tradició li van posar Pràxedes, per compliment al polític liberal, Pràxedes Mateo Sagasta.
El gener de 1873, les autoritats republicanes, com a revenja, van desarmar als voluntaris de Maçanet, a qui titllaven de poc fidels a la República, cosa que els maçanetencs negaven amb energia, i aquest fet va afavorir les ràtzies dels carlins. El 21 d’abril de 1873, els carlins manats per Barrancot, van entrar a Maçanet, en nombre de 400 d’infanteria i 63 de cavalleria, s’hi van quedar 30 hores, van cobrar 2 trimestres o sigui 1200 duros, cremaren els portals i destruïren totes les obres de fortificació, van resar un rosari multitudinari a la plaça, van registrar de dalt a baix can Roger i s’emportaren algunes bales i pistons, però a la dona d’en Roger i a una altra que hi havia les van respectar. Els voluntaris de la frontera, desarmats, amb en Roger al capdavant i els seus fills van fugir cap a Figueres.
El 1875, totalment arruïnat i decebut, manifestava que preferia un govern autoritari per aturar els republicans i radicals. Per un document signat per Alfons XII, el 8 d’abril de 1876, se li dóna la jubilació amb una paga de tinent coronel de 135 pessetes mensuals, un bon sou perquè un treballador qualificat en cobrava 100. En Roger malaltejà temps i va morir el 25 de març de 1877,a l’edat de 69 anys. Va ser enterrat a la tomba de l’església i va deixar la viuda Rosa Culat i els fills Alfons, Baldomero, Joaquim, Ramona i Anna.
Els pares d’en Roger li havien deixat diners, cases i terres, ell amb el seu deliri polític ho havia perdut quasi tot, més de la meitat de la seva casa estava embargada. Ja veieu com han canviat les coses, en Roger es va arruïnar amb la política, i avui gairebé tothom en treu profit. A la sala de can Roger hi havia tres quadres penjats amb el retrats dels personatges que eren de la satisfacció d’en Roger, un el Duc de la Victòria, regent d’Espanya, l’altre el rei Leopold de Bèlgica i el tercer en Prim victoriós a cavall en la batalla de Castillejos i amb la dedicació “a mi amigo Roger de Massanet. Prim”. L’ajuntament de Maçanet havia certificat el 1869: “En una sola paraula es pot dir i així ho declara aquesta corporació que des de l’any 1844, la situació més normal de Ramon Roger, ha estat la presó, el desterrament i l’expatriació”.
El seu amic Climent va escriure:” No he conegut en política un home més pur que en Roger de Maçanet”. En Prim en una reunió a Brussel·les amb un grup d’emigrats va dir que: “ amb quatre homes com en Roger de Maçanet, ell es veuria amb cor de fer la guerra no sols a Espanya, sinó a tot el món”. I el cançoner popular va recollir: “ De lo tracte dels bons homes. Lo primer és en Simonet, en Maranges de l’Escala i en Roger de Maçanet”.
Els descendents
Alfons Roger Culat, nascut el 25 d’octubre de 1835, al tenir un pare autoritari va rebre una educació estricta i ja de ben jove va seguir les tendències polítiques del pare, i als 20 anys era sergent i el 1869, per mèrits, el general Prim el va ascendir a tinent del Regiment d’Infanteria Bailén 24. Es va casar el 1858 amb Teresa Vilanova Olivet i van tenir a Mònica (1858); Ramon (1861); Baldomero (1865) i Pràxedes (1871), però els tres primers van morir infants. Pels seus ideals polítics fou perseguit i patí tres exilis. El 17 de setembre de 1873, aprofitant una baixa temporal per malaltia abandona l’exèrcit. El seu pare li va deixar al morir el 1877, una hipoteca de 42.500 rals; un embargament de 300 escuts i un altre de 3.151 rals; el que representava tenir cinc estances de la casa embargades.
El 1880, Alfons amb l’empenta de la seva dona, van reconvertir la casa pairal en cafè i poc després en fonda i restaurant. A l’Horta van aixecar un local gran i saló de ball “El Cafè del Siglo” i on s’hi celebraven els balls, concerts i altres actes de les festes majors i al terrat es feien focs d’artifici. Ben aviat van agafar molta clientela i anomenada i poc a poc van poder aixecar els embargaments. El seu germà Baldomero, va arribar a capità de l’exèrcit però el 1880 s’ho va deixar i va ser inspector de vigilància a Figueres, on va dictar una ordre molt severa contra les prostitutes que campaven pels carrers i el 1895 va dimitir. La germana Anna, es va casar el 1878 amb Josep Genís d’Agullana i Joaquim, de salut delicada, ajudava en el negoci de la fonda.
Pràxedes Roger Vilanova, Va néixer el 29 de juny de 1872, va ser alumne exemplar del mestre Josep Batlle París. Es va casar el 27 d’octubre de 1902 amb Consol Vilà Orri, natural de Serinyà i van tenir a Alfons (1903); Josep (1905) i Arturo (1906). Pràxedes va ser una persona difícil de definir i segons els que el van conèixer reunia molts qualificatius: enginyós, fantasiós, negociant, fort, estrambòtic, xerraire, vividor etc... Era un expert en l’organització de festes, balls i altres actes en el seu saló Cafè del Siglo. El 1897 s’hi va fundar l’associació teatral “ La Barra de Rolan” i una de recreativa “La Joven Massanetense”, també en Roger cantava en la coral “El Eco de la Frontera”, fundada el 1889. El 1905, es va donar un impuls al negoci i des de llavors can Roger ja va ser Hotel, i l’establiment més important del poble. Roger explotava un forn de calç al Puig de Milà, i tenia una mina de ferro a la Collada de la Quera (1901) i una altra a Les Lloseres (1906), que no van prosperar però que va vendre fent-hi negoci. Es diu que Pràxedes va ser el primer que va fer funcionar una màquina de fer cinema a Figueres a can Cusí; a Maçanet la primera sessió que va fer, va ser a l’octubre de 1910 a l’Horta i més tard a la sala de l’Hotel, en Roger hi posava la veu amb explicacions a les pel·lícules mudes i música de piano, tenia molt d’èxit i havia arribat a un aforament de 175 persones.
El 1913 va arrendar el local de l’Horta a l’ajuntament per servir d’escola i el 1921 el va vendre a La Unió per 10.500 pessetes. En aquest temps també explotava el molí fariner Romaguera de Pont de Molins. Pràxedes enviudà i va tenir un altre fill, Joan, amb Anneta Dorca Banaset. Roger va ser molts anys jutge i membre de la lògia maçònica La Luz de Figueres fins el 1932, i del Partit Radical. Can Roger va ser punt de trobada de les esquerres i el maçons i el 1934 s’hi va constituir el triangle maçònic “Sinceridad”.
Els seus fills es dedicaven tots a la cuina i hostaleria i per la guerra van ser mobilitzats al bàndol republicà; a Josep per les seves idees extremistes li deien “en Trosqui”. En Joan era futbolista, i era un puntal de l’equip local. A l’entrada dels nacionals, Pràxedes va ser nomenat regidor però va haver de dimitir poc després pels seus antecedents polítics. El 19 d’agost de 1940 va rebre el baptisme el seu fill Joan de 20 anys. El 1946 el Tribunal de Repressió del Comunisme i la Maçoneria, el va condemnar a 12 anys i un dia de presó; però el 1947 per raó d’edat li fou commutada la pena per una inhabilitació perpètua a qualsevol càrrec. Segons explica un assidu client, Lluís de Vehí : “ Pràxedes en persona cuinava i l’Anneta i els fills arreglaven els llits i servien a taula. Era un cuiner inspirat, encara que un bon xic tocat per la tramuntana, el civet de llebre i la perdiu a la col que sortien de les seves mans, eren un plaer gastronòmic i sovint cuinava sota una ombrel·la fent-la giravoltar i això era senyal que el plat del dia seria exquisit”. Va morir el mes d’abril de 1960 a l’edat de 87 anys, el seu fill Alfons va seguir amb el negoci.
Alfons Roger Vilà, nascut el 30 d’agost de 1903. Va estudiar amb el mestre Batlle fins als 13 anys que se n’anà a Girona a aprendre de cuiner durant 3 anys a l’Hotel del Centre. Després anà a Perpinyà l’Hôtel de la Loge. El xef era monsieur Prats un dels millors cuiners del Rosselló, i l’ensenyà molt bé. Seguint el seu consell anà a aprendre mig any a Paris al restaurant Cardinal i després va tornar com a segon xef de cuina de l’Hôtel Thermes Romaines dels Banys d’Arles sota la direcció de Prats; i al marxar aquest, Roger va quedar com a primer cuiner amb 20 anys. Allà va conèixer la qui després seria la seva esposa, Maria Margarida Romeu Lloancy (la Margot), de Cortsavi.
Roger va fer el servei militar a Saragossa i va ser cuiner de la Capitania General. Però Roger volia anar més enllà i va anar tres temporades d’hivern a l’Hôtel de l’Isard a Tarascon, allí va aprendre la cuina francesa de la caça i la pesca de riu. Va fer temporades a l’Hotel Miramar de Banyuls i a l’Hôtel Bord du Lac a Lausana (Suïssa). Però Roger volia el seu propi restaurant i el 25 d’abril de 1933, amb els seus germans, va obrir el Restaurant Suís a la rambla de Figueres, especialitzat amb cuina francesa i caça, però no va tenir èxit per massa nivell; el 1934 va néixer el seu fill Ramon. El 1935 creà l’Hotel Restaurant Miramar a Portbou, amb una bona cuina, va tenir molts clients estrangers i on hi passaren personalitats. Però amb la guerra civil va ser mobilitzat i es quedà de cuiner al camp d’aviació de Vilajuïga.
Acabada la guerra tornà a arriar el Miramar amb clients estrangers, però amb el tancament de la frontera se’n va ressentir i llavors va obrir un altre restaurant a Llançà, El Xiringuito. Poc després per l’edat del seu pare es va fer càrrec de l’Hotel Pirineo, a Maçanet, amb molta clientela de Barcelona i francesa. Va ser un cuiner amb molt prestigi i va morir el 26 de juny de 1966 ; el seu fill Ramon continuà el negoci i el 1973 se li féu un homenatge pòstum de la “Chaine des Rôtisseurs” i del Sindicat de Turisme per ser un dels pioners de l’hostaleria a Girona.
Ramon Roger Romeu, nascut a Maçanet, el 6 de desembre de 1934. En la seva infantesa va viure a Portbou i Llançà on els seus pares estaven establerts. Va estudiar a Barcelona, sota les ordres d’Ignasi Domènec, cuiner i mestre de cuiners reconegut. Va aprendre de cuiner a l’Hotel Colon de Barcelona i a Suïssa i va ser el primer cap de cuina del Motel Empordà als seus inicis. El 1966 amb la mort del seu pare, va continuar el negoci de l’Hotel Pirineu, ajudat per la seva mare,Margot i el seu oncle Joan. En Ramon va renovar l’establiment amb més habitacions i nous menjadors i can Roger tenia molta clientela assídua de barcelonins, gironins i francesos. També va incorporar nous plats, modernitzant així la cuina tradicional. El 24 de setembre de 1981, va morir la seva mare Margot Romeu, de 70 anys. L’11 d’abril de 1999 va morir el seu oncle Joan Roger Dorca de 79 anys. L’any 2000, en Ramon es jubila i lloga el negoci i el 2003 ven l’Hotel al grup hoteler SERHS. El maig del 2003 entra de regidor de CiU a l’ajuntament on durant set anys serà tinent d’alcalde i portarà la secció de turisme. Va morir de malaltia el 30 de gener de 2010 a l’edat de 75 anys i mitjançant l’Ajuntament va deixar un llegat i el seu arxiu familiar al poble. Amb la seva mort sense descendència s’acabava la presència dels Roger a Maçanet.
Pere Roura i Sabà
Bibliografia
Papell i Garbí, Antoni .L’Empordà a la Guerra Carlina. Tip.Ideal. Figueres.1931.
Rahola i Llorens, Carles. Vides Heroiques. Tallers Gràfics de la casa d’assistència i ensenyament. Premi de la Comissaria de la Generalitat.1932.
Fages de Climent, Carles. Climent. Aubert Impressor.Olot.1969.
Pla i Casadevall; Josep. Alguns grans cuiners de L’Empordà. Llibres a mà.Barcelona.1984.
De Vehí, Lluís. A raig de càntir. Bosh.Barcelona.1987.
Sot i Delclòs, Rafel. Recordant els nostres avis. Programa festa d’estiu.1984.
Revista Sapiens. Carlins! nº.110. Novembre.2011.
Ferret ,Antoni. Compendi d’Història de Catalunya. Ed.Claret. Barcelona.1977.
Arxius i Biblioteques
Arxiu Diocesà de Girona. Llibres parroquials de sant Martí de Maçanet de Cabrenys.
Arxiu Històric de Girona. Protocols notaris de Figueres. D.F.Vilar any 1616. Salvador Prats any 1616. Onofre Morera any 1640. Francesc de Gayolà any 1668. Francesc Fages anys 1681-1684. Francesc Escofet anys 1700-1706. Anton Pagès i Vinyes any 1764.
Arxiu Històric de Figueres. Notari de Maçanet. Francesc París i Torrà anys 1815, 1830-1839.
Arxiu Municipal de Maçanet. Actes Municipals. Documents Fons Ramon Roger.
Diputació de Girona. B.O.P. Històric.
Biblioteca Fages de Climent de Figueres. Hemeroteca Digital. La Lucha; El Ampurdanés
Biblioteca Nacional de España. Diario Constitucional de Barcelona;El Vapor;Eco del Comercio;El Católico; El Heraldo; El Observador, El Clamor Público; La Gazeta de Madrid, El Ancora; El Vigilante.
Pere Roura i Sabà.-