LA INDÚSTRIA TÈXTIL A MAÇANET

Per Pere Roura i Sabà

Publicat en el programa de la festa de Sant Martí de l’any 2010

 

L’ofici, segons Maria Aurèlia Capmany, és la mesura exacta de l’home per ser home. La capacitat de fer eines i d’usar-les, la possibilitat d’un aprenentatge intel·ligent i l’adquisició d’una habilitat amb l’ús reiterat d’uns gestos dirigits a un fi, separa l’home dels altres éssers vius. Només l’home fa eines, només l’home decideix, en prendre consciència del món, que vol modificar-lo.

Els artesans o menestrals eren els homes que exercien un ofici amb les mans i molts d’ells, amb gran sensibilitat, feien de l’ofici un art, posseïen unes lleis molt estrictes que vetllaven per la feina ben feta, raó per la qual establien unes normes rigoroses per passar l’aprenentatge.

En el present estudi parlarem d’una activitat industrial poc coneguda, però que va representar una important font de riquesa per al poble i, amb l’ajut de les indústries del ferro i del suro, va ser cabdal en el creixement demogràfic de Maçanet. Es tracta de la indústria tèxtil, que va ser molt rellevant al segle XVII i sobretot el XVIII, però ben entrat el XIX, amb la revolució industrial, anà desapareixent.

Tot seguit tractarem dels oficis d’aquest ram i per aquest ordre: paraires, teixidors de lli, fabricants de draps, corders, modistes i cosidores.

Els paraires

Eren els que tenien per ofici la fabricació de teixits de llana. Inicialment el paraire tenia cura de les feines preparatòries de la llana abans de la filatura: comprar la llana, l’emborrada, el pentinat i el rentat.

ramats

Els ramats proveien de llana els paraires

El qualificatiu de paraire ve, doncs, de parar, que vol dir preparar. A pagès, els paraires eren transhumants, després de la tosa del bestiar voltaven pels masos que tenien concertats i paraven la llana. A Maçanet, en els segles XVII i XVIII, hi havia unes 4.000 ovelles.

Els paraires portaven unes eines molt curioses i pròpies que traginaven dintre d’un cove gros fet de filferro. Eren la carda, una mena de raspall amb mànec armat de punxes gruixudes de filferro, uns sitrells i uns fogons metàl·lics. Calia untar la llana amb oli calent, per pentinar-la bé, és a dir, separar la borra de l’estam; i la darrera feina era rentar-la. Ho feien a la bassa o a la ribera, posada al cove metàl·lic dins l’aigua durant un cert temps perquè el corrent la rentés i l’esbandís ben bé.

Per parar una partida de llana calien alguns dies. El paraire vivia a la casa i alternava amb la gent que hi havia; eren molt ben vistos i els tenien per gent seriosa. Però també n’hi havia que treballaven la llana al poble, a la seva botiga, seguint el mateix procediment, però aquí, ajudats per la dona i la família i disposant de més eines, tenien més producció.

Però molts paraires, amb el temps, van passar d’artesans a ser empresaris i mercaders. Al segle XVIII, coordinaven tot el procés productiu, compraven la llana i la donaven a altres mans per cardar-la, filar-la, teixir-la, tenyir-la, etc., fins a l’aprest final i la subsegüent comercialització, que tornava a estar sota la seva responsabilitat. Així els paraires van gaudir d’una bona situació econòmica, i no és estrany veure la seva participació en altres negocis. A mitjan del set-cents exercien uns vint paraires sense comptar els que anaren a establir-se en altres pobles.

filadora
Filadora de llana (foto museu de Ripoll)

Ara faré una llista dels paraires que he trobat i l’any en què exercien aquest ofici: Bernat Castell (1429), Francesc Paulí (1661), Joan Lacasa (1662), Josep Castells (1663), Joan Escofet (1664), Jaume Daunís (1664), Joan Tutau (1664), Jaume Poch (1664), Llorenç Escrivà (1664), Narcís Saguer (1665-1687), Felip Vinyes i Coll (1666), Josep Costa (1666), Antoni Tutau (1667), Damià Castells (1669), Josep Escofet (1669), Guillem Serradell (1669), Lluc Manent (1671), Antoni Duch (1672), Pere Malagrana (1675), Francesc Planas (1680-1716), Emmanuel Roura (1695), Antoni Donés i Roger (1696-1718), Pau Duran (1718), Damià Blancat (1725), Joan Tutau (1725), Francesc Agramunt (1725), Sebastià Camó (1725), Joan Mas (1737), Pere Bigas (1740-1781), Francesc Tutau (1745), Joan Noell (1745-1761), Simó Olivet (1748), Bonaventura Blancat (1759), Salvi Salvi (1765), Silvestre Arxer (1768), Salvador Bigas (1770), Martí Coderch (1770), Jaume Mas (1771), Francesc Mas (1771-1788), Joan Sunyer i Bech (1771), Josep Tutau (1772), Jaume Camó (1773), Jaume Rufet i Cantenys (1775-1797), Tomàs Galderich (1778), Joan Xarles (1778), Josep Bigas, mestre paraire (1782-1811), Galderic Duran (1783), Pau Viñas (1785), Pere Salvi i Mas (1787), Galderic Vilanova (1788), Joan Rufet (1787), Pere Bigas (1787-1816), Tomàs Vilanova (1789-1802), Martí Salvi i Mas (1788-1790), Jaume Saguer (1790-1810), Miquel Lagrifa (1790), Pere Cicra (1797), Andreu Puntonet i Arquer (1797), Josep Tutau (1798), Pere Mas (1802), Jaume Rufet (1802), Joan Puntonet (1803), Damià Blancat (1803-1823), Jaume Mas (1818), Josep Bigas (1822-1837), Martí Saguer(1822), Pau Saguer (1822), Andreu Bigas (1822), Francesc Cortada (1822), Joan Faig (1828), Antoni Saguer (1830), Antoni Dorca (1837), Josep Puntonet (1839).

Els teixidors de lli

Eren els menestrals especialitzats en la fabricació de teixits amb fil de lli, tot i que sovint manipulaven altres fibres com el cànem, però preferien anomenar-se teixidors de lli per la seva finesa. El lli es treballava des de molt abans que el cànem però, al set-cents, el cànem va ser estudiat profundament i s’aconseguí un millor profit tèxtil i va superar el lli.

El conreu del lli, i sobretot el cànem, eren habituals a Maçanet. Del lli, ens ha quedat com a record el coll de Lli, a Montdevà, i el bac de Llinars. Del cànem, sabem de les feixes canemeres dels masos i horts. Ambdós volien zones humides i ben femades.

Als inventaris de les cases dels segles XVII i XVIII sempre hi figuren “un quartà de grana de cànem o de lli”, “30 canes de bri de lli o cànem”, i és que el filat de lli o de cànem era corrent a totes les cases i, un cop posat el fil en troques o cabdells, es portava a cal teixidor per al seu tissatge.

eines
Eines de filar i teixir (museu de la vida rural de l'Espluga de Francolí)

L’obtenció de la fibra es feia a través de processos molt costosos i, per treure els filaments que es troben agafats al tronc, calia primer l’assecament i enduriment de les tiges; seguia l’amarat, enriuat o embassat de les garbes submergides en aigua alguns dies, el temps precís perquè facilités la separació de l’escorça. Un cop tret de l’aigua, l’estenien en un lloc assolellat i el deixaven assecar fins que fos ben sec.

El pas següent era el bergat, o sigui, la destrucció completa del tronc per deixar-ne sols la fibra continguda en la pela. Per això s’utilitzava un aparell, la berga o bregadora, consistent en un banc de fusta amb la superfície superior acanalada i amb una maça articulada que encaixa dins les canals i que serveix per trinxar les canyes de cànem i de lli. Llavors calia espadar-lo, operació que consisteix a picar els manats amb l’espadella, un bastó de fusta plana de forma semblant a una espasa, per fer-ne saltar la part llenyosa que hagi pogut quedar, anomenada riscle o caramuixa.

Però el producte espadat encara no era prou fi i s’havia de pentinar. Per a això, s’usava un estri especial, el pinte. Consistia en un tauló gruixut de fusta de forma rectangular, tenia clavades cap a un centenar de pues d’acer o de ferro, distribuïdes en tres rengles, d’uns vint centímetres d’alçada, i el treballador s’asseia damunt un coixí a la part de fusta neta de pues. La feina consistia a passar les garbes com més vegades millor pel pinte, fins que quedaven ben flonges. La fibra llarga obtinguda era la més fina i resistent i rebia el nom de bri, mentre que la curta era més basta i fràgil i s’anomenava estopa. El procés continua amb el filat o producció d’un fil format per diversos brins i s’obté pel torçament i recargolament de les fibres ajuntades i agafades per la mica de contingut gomós que porta la saliva. El filat era un treball de paciència, encomanat gairebé sempre a les dones. Antigament hi destinaven hores i hores, i en la seva forma més rudimentària se servien de la filosa i el fus. Però la gent d’ofici ja disposaven de torns i rodes que acceleraven la feina. Un cop recollit el fil en troques i cabdells, ja podia començar la feina pròpia del teixidor al teler.

El teler artesanal és una de les màquines més antigues que es coneixen, però per entendre el seu funcionament cal saber que és el teixit. S’entén per tal un encreuat o enreixat de fils units només per l’entrellaçat i l’encavallat dels fils que el formen. Els fils més llargs, disposats en el teler en vertical, s’anomenen l’ordit i els horitzontals, més curts, la trama. Amb l’encreuament de trama i ordit s’obté la tela.

dibuix
Dibuix d'un teler (diccionari Alcover Moll)

El teler és un enginy de fusta de funcionament molt complicat, que només les mans molt expertes podien governar. El teixidor, assegut, pitjava amb els peus, alternativament, dos llistons, les calques, cosa que feia avançar els fils de l’ordit, i amb les mans s’impulsava la llançadora en un continuat moviment de vaivé, que contenia la trama, i encreuant-se quedava fet l’entrellaç, base del teixit. La combinació d’aquests moviments rítmics i sincronitzats, produïa la tela que s’enrotllava en un corró.

El cànem era la matèria més dura de treballar, per això es solia remullar amb aigua de midó per suavitzar-lo. Les peces teixides es guardaven enrotllades i s’amidaven per canes (1,60 m).

Quan la tela era destinada per a roba interior, camises, calçotets o també llençols, llenços i coladors, feien servir el bri. En canvi, per a la roba de casa s’utilitzava la barreja de bri i estopa: tovalloles, tovallons, màrfegues, eixugamans, albardes. I també per a roba exterior dels pagesos i treballadors: calces, calçons, camises i bruses, tenyides molt sovint de blau.

L’ofici es passava de pares a fills i, des de principis del set-cents fins al primer terç del XIX, es va mantenir una xifra estable de quaranta teixidors i les seves famílies. Gairebé tota la producció s’enviava a mercaders de Figueres i Barcelona. Amb la industrialització, van anar de baixa i, el 1861, només en quedaven quatre. Els telers sempre estaven a l’entrada de la casa. En l’inventari fet per la viuda d’un teixidor, el 1735, hi posa: “Maria Brell vídua relicta de Bernat Trilla, teixidor de lli, reconec una casa detràs lo carrer de sant Sebastià (actual can Pau ferrer) dins de la qual se ha trobat a l’entrada, un teler ab son pintar, dinou pintes molt usats, un torn de fer canam usat, un ordidor usat, tres llansadoras usadas...”.

Heus aquí una mostra d’alguns teixidors de lli amb la data en què exerciren:

Pere Teixidor (1352), Antoni Teixidor (1417), Joan Carrera (1444), Baldiri Teixidor (1497), Bernat Duran (1616), Jaume Andreu (1630), Pere Malagrana (1659), Jaume Cervera (1663-1676), Josep Escofet (1664), Joan Escofet (1664), Pere Escofet (1664), Joan Estrada de Tapis (1664-1674), Abdon Joncar de Tapis (1668), Joan Lacasa (1671), Miquel Tubert de Tapis (1672), Antoni Duch (1672-1690), Josep Esponellà (1673), Domènec Lacasa (1674), Antoni Escofet (1674), Josep Darnés (1674), Francesc Lacasa (1680), Jaume Prim (1685), Marc Escofet (1691), Jeroni Joncar (1695), Joan Prim (1696), Francesc Donés (1691), Blai Lacasa i Escofet (1692-1720), Pere Coll (1695), Bernat Pons (1695-1717), Damià Pons (1717), Josep Ros (1719), Francesc Estrada de Tapis (1720), Francesc Lacasa (1719-1726), Mariano Coll (1725), Bernat Trilla (1705-1735), Jaume Tutau (1730), Felip Coderch (1752), Francesc Passibet (1753), Pere Cervera (1754), Joan Rutllan Tarinas (1756), Pere Saguer (1756), Francesc Carbonell (1756-1803), Jaume Oliveras (1756), Joan Olió i Buxó (1763), Joan Bigas (1765), Jaume Carbonell (1766), Francesc Oliveras (1768), Damià Arquer (1768-1790), Joan Cicra (1768), Francesc Carbonell (1769-1818), Miquel Planes (1770), Llorenç Madern de Tapis (1771), Francesc Trilla (1771), Damià Salvi i Trulls (1771), Antoni Coderch Andreu (1772-1788), Francesc Ayats i Montalat (1772-1780), Pau Quintà (1772), Damià Pons (1774-1807), Josep Puntonet (1780), Francesc Mas (1781), Francesc Ayats i Cantenys (1781-1719), Ignasi Carbonell (1781), Miquel Carbonell (1787-1819), Joan Coderch (1791), Damià Agramunt (1783), Pau Bascó (1792), Joan Madern de Tapis (1796), Martí Marill (1797), Simó Fàbrega de Tapis (1800-1838), Josep Puntonet i Arquer (1800), Jaume Fàbrega de Tapis (1800), Francesc Puntonet (1803-1822), Francesc Oiveras (1806), Joan París i Barris (1806-1826), Francesc Flotàs (1810), Joan Olió (1820), Martí Coderch (1820), Francesc Ayats (1821-1821), Marc Coderch (1821), Francesc Culat (1822), Abdó Puntonet (1822), Francesc Pons (1823), Joan Carbonell (1825), Francesc Saguer (1828), Joan Duran de Tapis (1837), Martí Saberti (1838), Josep Fàbrega de Tapis (1839), Francesc Saguer (1842-1861), Martí Carbonell i Mas (1842-1861), Llorenç Salvi (1842-1861), Andreu Ayats de Tapis (1842-1861).

teler
Teler a l'antiga (foto Valentí Fargnoli)

Fabricants de draps

Els draps podien ser de fil o de llana, però els anomenats “panyos” eren teixits de llana, quasi sempre d’un sol color perxat i enfeltrat fins a l’extrem de no veure´s els fils que el componen. Ja hem dit que alguns paraires i teixidors es van convertir en empresaris i negociants, sobretot els que eren mestres en l’ofici, i que tenien treballadors i aprenents a la seva botiga. En aquest cas, a Maçanet cal esmentar sis famílies rellevants: Tutau, Donés, Bigas, Vilanova, Dorca i Mas.

Els fabricants de panyos controlaven tot el procés, el tissatge, l’enfortiment, el tenyit i la comercialització de la tela. Sabem que, des del 1640, el molí fariner d’en Robert també era draper i per això disposava de nocs o batans, és a dir, una màquina que consistia en un joc de dues maces de fusta muntades a un bastiment, i que mogudes per una roda d’aletes, per la força hidràulica, s’alcen i baixen alternadament i baten les teles per donar-los consistència. En un inventari de can Robert, del 1761, hi consta: “tota aquella casa ab dos nochs o molins drapers, un de fariner y altre per escallar o blanquejar tot contiguo ab tots sos guarniments”.

Alguns fabricants de teixits també disposaven de tints, és a dir, obradors per tenyir. Hi havia, des del 1695, els tints d’en Tutau; des del 1761, els tints d’en Donés i, des del 1761, els tints d’en Bigas.

robert
El molí d'en Robert va ser draper més de 200 anys

Per adonar-nos de la importància que tenia aquest negoci, vegem un document del 1761 en què l’Ajuntament cedeix a Pere Bigas, mestre paraire, un tros de terra perduda del Prat del Castell, a tocar el rec del molí, per construir uns tints i rentador de llana. El consistori manifesta: “premeditam ser esta construccio en evident utilitat y aument de la fabrica de panyos per lo treball dels quals se sustentan moltas familias y que per la falta de son aument es en notable perjudici de la present vila y de los molts habitants y vehins per la falta de comers y de casi altre arbitre per sa conservacio... Y aquesta donacio es fa a dit Bigas y dels seus ab lo pacte que en dit tros de terra degan dit Pere Bigas o los seus fer y fabricar los dits tins y rentador de llanas ab la expressa reserva y condicio que lo rech del moli de la vila dega passar dins las parets que alli se faran o extraviant ni aturant en manera alguna la aygua de dit rech si sols per lo servey de dits tins y rentador, prenentla que per est effecte se hage de menester de dit rech tantsolament y deixant aquella discorrer al dit moli de la vila y que sempre quan dit Pere Bigas y los seus en lo referit successors no tindran que teñir ni rentar degan donar llicencia als demes parayres de esta vila que voldran tenyir y rentar pagant a ell y als seus, només que vuyt sous moneda barcelonesa per cada parolat de deu arrobas de llana (100 Kg) y axí a proporcio y sien tambe obligats dits Pere Bigas y los seus a pagar y satisfer perpetuament per lo dia de Nadal, aquells set sous barcelonesos de Cens que dita Universitat esta obligada pagar per raho de dit Prat i Hort del Castell propis de dita Universitat”.

llançadora
Llançadora per teixir llana i cànem (museu de la vida rural - foto Ernest Esteve)

Uns anys més tard, la producció d’aquests tints era tan gran que, amb el rebuig, alguns productes per tenyir anaven a petar al rec i contaminaven les aigües, que baixaven de tots colors. Els regants es van queixar i l’Ajuntament va haver-hi d’intervenir dictant unes normes per solucionar-ho.

La declaració del consistori dóna fe de l’impuls demogràfic que va donar la indústria tèxtil al set-cents. Maçanet va triplicar la població en seixanta anys; dels 453 habitants de l’any 1718 va passar als 1.410 habitants el 1787, sense comptar els del veïnat dels Vilars, que llavors era municipi independent.

Els fabricants maçanetencs tenien molta relació amb els pobles veïns de Sant Llorenç de Cerdans i Sant Llorenç de la Muga on el treball del tèxtil encara era més important. Amb la producció pròpia, també es venien teles de seda i cotó de contraban que anaven cap a Figueres i Barcelona, però també a pobles de l’Empordà. El 1807, Damià Pons, teixidor ven una faldilla de mussolina (roba blanca de seda fina i transparent) a Llançà. El 1780 hi havia 8 fabricants de panyos que elaboraven draps setzens (1.600 fils la peça) i draps vint-i-dosens (2.200 fils la peça). Aquestes qualificacions fan referència a l’ordit del drap, és a dir, el nombre de fils que segueixen al llarg de la peça, paral·lels a les vores, i també definien el tipus de teler emprat.

El 1797, a la casa de Joan Mas, al carrer de les Dòmines, hi havia: “un teler de texir panyos, una premsa, un torn de filar y unas debanadoras”.

El fabricants de panyos que hem trobat són: Joan Tutau, tintorer(1699), Antoni Donés i Roger (1751), Pere Bigas (1753), Joan Mas i Renart (1770), Agustí Sunyer i Geli, mitger (1793), Galderic Vilanova, mitger (1797), Tomàs Vilanova (1821), Francesc Dorca (1826-1842), Andreu Bigas (1822-1836).

tints
En aquest camp hi havien els tins d'en Donés i d'en Bigas

Els corders

Eren els artesans que es dedicaven a la confecció de cordes de cànem. Una corda és un conjunt retort de dos o més cordons, cadascun dels quals es compon de tres fils o més, també retorts. El procés de fabricació de cordes començava amb el pentinat de cànem per fer fil; la fibra resultant més hi havien els tints d'en Donés i d'en Bigas llarga (un metre i mig) s’anomenava canal, era la de més qualitat, i la pitjor era la més curta, que se’n deia l’estopa. L’element més important és una roda de fusta acanalada i fixa al terra, d’un metre de diàmetre, amb una maneta de ferro per fer-la girar, que produeix la torsió dels cordons gruixuts de cànem, i amb la unió de les retortes es forma la corda. També es podien fer giravoltant manualment, però sempre calia treballar la corda ben tibada, per això normalment sempre hi intervenia més d’una persona. Per a aquesta feina, calien espais oberts, per això solien tenir la roda a l’hort. Les cordes antigament eren indispensables en els treballs del bosc; de pagès; per al bestiar; per a les tragines, per als vaixells; per a la construcció; i per a l’ús domèstic. La corda de cànem es caracteritza perquè, quan es mulla, s’estreny i, quan s’asseca, es dóna.

El mateix corder era l’encarregat de la venda i les venia per canes. Aquest ofici era minoritari i gairebé sempre hi participaven la família sencera. A principis del segle XIX es va compartir la feina amb l’espardenyeria (d’aquest ram en parlarem en un altre programa).

Llista de corders: Joan Pere Arquer (1670), Joan Castell (1677), Josep Darner (1677), Daniel Arquer (1696-1716), Josep Arquer (1717), Joan Castells (1768-1793).

calces
Calces de dona del segle XIX

Sastres, modistes i cosidores

Els sastres feien tota mena de peces de roba per a home, dona, infants i per a la casa. L’especialització femenina a fer roba de dona és força moderna, data del segle XIX. Els sastres, als baixos de casa, tenien la botiga, amb un taulell i algunes prestatgeries de tela, barretines, capells i mantells. Tallaven la roba comprada o teixida a casa mateix i tenien al seu càrrec les feines més importants d’agulla. Els ajudaven a cosir les dones de la casa. Quan sortia feina a pagès o a un poble veí, hi anaven proveïts de tisores; didals i agulles, amb la planxa a la mà i la post penjada al coll, a tall de guitarra. Duien també guix o sabonet per marcar la tela i la mitjacana que els feia de bastó. Hi treballaven per setmanes i, a més de pagar-los la feina, els havien de fer la vida.

El treball de sastre era de temporada a la tardor. Els casaments i les festes majors els carregaven de feina; llavors calia vetllar i treballar molts dies fins passada la mitjanit per poder acabar els encàrrecs i, quan la feina flaquejava, solien dedicar-se a altres activitats. Els obradors eren centre de reunió i conversa i també els sastres es franquejaven amb molta gent diversa i, per això, estaven al corrent de tot.

Abans hem dit que els sastres solien tenir botiga. Vegem, doncs, què hi havia a ca la Barba (diminutiu de Bàrbara) el 1795. Amb la Guerra Gran, Maçanet va estar ocupada més d’un any per l’exèrcit francès. Gairebé tots els maçanetencs van fugir cap a l’Empordà. El sastre Rafel Delclòs i la seva família, el maig del 1794, es van refugiar a Palamós, però ell emmalaltí i va morir l’any següent. La seva dona, Bàrbara Carbonell i Matas, quan retorna a Maçanet, el novembre de 1995, fa inventari del que ha quedat després del saqueig dels francesos: “Efectes de la botiga.

didals
Col·lecció de didals del segle XIII al XIX (Jaume Tresserras i Graupera)

Una pesa ratina frisada color de oliva de vint y una canas de llarch. Una pesa de ratina borronada vermella, color de escarlat de llarch dinou canas y mitja. Una pesa de paño setsè borell de vint y una canas de llarch. Un escapuló de dit paño de tres canas de llarg. Un escapuló de baieta vermella de dos canas. Un escapuló de cordellats blaus de una cana y mitja. Un escapuló de estamenya de centellas negre de vuyt canas de llarch. Un escapuló de estamenya setsena de color de brisa de set canas. Un escapuló de ratina frisada color de brisa de deu canas y mitja. Un escapuló de estamenya divuitena blau de deu canas y mitja. Un escapuló de ratina frisada de color de brisa de catorse canas. Un escapuló de ratina frisada blau de tretse canas y mitja. Un escapuló de vions de sis canas. Dos canas y mitja de durois blaus. Un escapuló de ratina blanca sens borrons de dotsa canas sis palms. Un escapuló de cordellats blancs de una cana y mitja. Un escapuló de cordellats blancs de catorse canas y mitja. Un escapuló de estameña blanca de centellas de quatre canas y mitja. Un escapuló tela mainatges de cinch canas y mitja. Sis canas de tela gotima. Nou barratinas escarlatinas comunas de llana forradas. Vint y vuit barratinas escarlatinas comunas de llana. Dotse barratinas estam escarlatí. Vint y quatre barratinas estam viroladas. Set barratinas comunas de llana viroladas. Divuit barratinas de llana comunas borellats. Deu mocadors de tres pams y mig negres viats de vermell. Vint y quatre mocadors de quatre pams de diferents colors. Tres rets de seda negra regulars. Vint y una onsas de cordons de seda de diferents colors. Sinch lliuras de seda de diferents colors ab rams. Sis centas trenta canas de tela feta de diferents colors y diferents qualitats y amplarias. Sis rets blaus, sis vermells y sis negres de filadís. Tres lliuras de filagan de diferents colors. Una lliura de fil blanc de crema. Dos pesas lliga camas y tres pesas betas de colors viadas y blau. Dotsa bolsas de borra de seda. Cent setanta y vuit canas de betas floret blau y negre. Sis cintas negras de capellans. Una partida de quincalleria valor sinquanta lliuras barcelonesas”.

 

 

farlingo

El sastre Joan Lluis Auget (Farlingo)

El nombre de sastres va créixer amb l’augment demogràfic. Així, el 1861, quan el cens va tocar sostre amb 1.876 habitants, hi havia sis sastres. Però, del 1900 endavant, només en quedaven dos: Ramon Riera i Picamal (“Sastre Mongets”), al carrer de Sant Sebastià, i Ricard Lluís i Muntada (“Farlingo”), a la plaça. Aquests, a més de la gent del poble, tenien molta clientela del Vallespir, a on es desplaçaven sovint. Continuaren successivament aquest ofici Joan Riera Carol, Ramon Riera Pumarola, Joan Lluís i Auguet, Delfin Fernandez i Alvera i Ricard Lluís i Palomeras.

El sastre modern era el qui prenia les mides al client, tallava la roba, l’emprovava, la cosia i la planxava, mentre que les cosidores eren les que embastaven i s’encarregaven de fer els pantalons i les mànigues, i ell es reservava la feina de fer les americanes i les armilles.

Però la confecció es va anar introduint de mica en mica i va ser decisiva en la desaparició dels petits tallers de sastre. Ricard Lluís, el darrer sastre, va plegar el 1988.

Llista de sastres: Francesc Bell-lloch (1417), Pere des Quer (1417), Antoni Bell-lloch (1448), Joan Prior (1417), Guillem Blancat (1581), Joan Blancat (1597), Francesc Roger (1603-1608), Joan Bosch (1613), Francesc Pulí (1644), Josep Planes (1668), Josep Quintà (1675), Joan Jofre (1676), Josep Camó (1680), Aniol Saguer (1688), Simon Planes (1696), Andreu Molins (1696), Pere Specié (1698), Josep Planes (1717), Jaume Flotàs (1737), Jaume Mauret (1740), Felip Delclòs i Vilaret (1740), Martí Pasibet (1750), Rafel Delclòs i Donés (1764-1794), Narcís Delclòs i Donés (1773), Sebastià Lacasa i Escofet (1784), Francesc Ferrussola (1807), Andreu Sot i Sunyer (1810), Pere Olió (1816), Silvestre Ferrussola (1861), Antoni Rigal i Budó (1861), Ramon Riera Picamal (1879), Ricard Lluís i Muntada (1905), Joan Riera i Carol (1910), Joan Lluís i Auguet (1935-1987), Ramon Riera i Pumarola (1930-1936), Delfín Fernández i Alvera (1945-1965) i Ricard Lluís i Palomeras (1965-1988).

Hem de distingir les modistes, que són les que fan vestits per a les dones, de les cosidores, que tenen per ofici cosir a casa o bé treballar en un taller per una modista o un sastre. Ja hem dit que el treball de modista és força modern i les dades que hem pogut recollir només daten del segle XIX. Moltes dones s’hi van dedicar; per això, segur que m’oblidaré d’alguna; en aquest cas, demano disculpes. L’abundor de modistes i cosidores és conseqüència de la sensibilitat femenina per a l’elegància i l’exclusivitat. Totes volien estrenar i fer goig per la Festa Major i, si podia ser, amb un model exclusiu. També, per estalviar, s’aprofitava molt. Les peces de roba usada es repassaven i s’arreglaven. D’un vestit vell, se’n feia una faldilla, o de qualsevol tela o retall, una bata.

Als tallers o cosidors, mentre es treballava, sempre hi havia animació, llargues converses i també s’hi cantava. No cal dir que estaven al corrent de totes les novetats del poble. No era una feina ben pagada, perquè es feien moltes hores, però els pocs diners que donava anaven molt bé per ajudar l’economia familiar.

homes
Homes vestits amb el tabardo, gecs de velluy, barretines i gorres el 1877

Modistes: Maria Pagès (cal Rectoret) feia camises. Carolina Corsellas i Sot (can Cardina) va fer caçadores per a la casa Moliner de Barcelona i va tenir fins a set cosidores. Antònia Casadevall i Ripoll (can Castells) tenia aprenentes que l’ajudaven a cosir. Loreto Giralt i Bosch (Loreto secretari). Maria Sitjà i Arnau (Maria Viola). Maria Peitiví (la Tranquil·la); l’ajudava la seva germana Dolors Peitivi, primer al carrer Sant Sebastià i després a la Paret Nova. Antònia Vitón Merino, ja de petita va començar a cosir amb les monges; primer va treballar al carrer Sant Sebastià i després molts anys a la Paret Nova. Dolors Batlle i Planas (Dolores Rosa) tenia aprenentes al cosidor de casa seva i, en casar-se, va canviar de feina. Dolors Bosch i Pagès va començar a cosir de ben petita; a can Rosa va aprendre el “sistema de corte Martí”; també va treballar a ca la Carolina. És la darrera que s’ha mantingut en la professió i, com ella mateixa explica, “com que en queden molt poques, tinc molta feina, sobretot a fer arranjaments; fins i tot tinc clientes del Vallespir”.

En la dècada 1960-1970, va tenir molta activitat la confecció de jerseis amb telers de llana mecànics. S’hi van dedicar Teresa Costa i Caball, Teresa Peitiví i Caball, Carme Viñas, Angelina Viñas, Maria Viñas i Francesca Batlle i Pagès. També n’hi havia d’especialitzades a brodar, com la Teresa Olivet (Teresa Amador), que ensenyava la feina a les noies, la Mercè Figa, Pilar Faig, Pepita Pineda, Carmen Ledesma, Maria Ledesma i Maria Vilà.

Les cosidores treballaven per compte de modistes i sastres, com Maria Carol i Duch i Carme Pumarola i Pujulà a cal sastre Riera; Anna Pagès i Pagès a ca la Carolina; Teresa Auguet, Angelina Palomeras i les germanes Conxita Faig i Angelina Faig a can Farlingo; Pilar Ferrer i Teresa Planas a can Delfín; Rosa Pineda, Teresa Sitjà Arnau a casa seva, i Anita Guisset, feia mitja, brodats i unes peces de punt de ganxet excel·lents.

A Maçanet, a més de les botigues de sastre, hi han existit altres establiments de robes i merceries. El 1826, Silvestre Dorca tenia una merceria a la plaça. També hi havia can Pi. El 1861, Jaume Pi venia teles, fils i vetes. Continuà el negoci el seu fill Bonaventura Pi i Delclòs i, darrerament, la seva jove, Francesca Carreras i Poch. Ben a prop, al carrer de la Plaça, la botiga de Francesca Juanola i Rosa, on encara avui la seva jove Maria Rosa Blasi continua el negoci. A la Cooperativa també venien roba, i va funcionar setze anys a can Botas i divuit anys a la Paret Nova. Al carrer de les Dòmines hi havia la botiga de Catalina Causadías i al carrer Sant Sebastià, durant poc temps, la de Dolors Sagué.

 

Pere Roura i Sabà

 

BIBLIOGRAFIA

Amades, Joan: Costums i Creences. Els oficis. Ed. Selecta, Barcelona 1980.
Fundació Jaume I: Museu de la vida rural. L’Espluga de Francolí. Els oficis tradicionals. Any XXIII. 1989.
Ferrer i Gironès, Francesc: L’economia del set-cents a les comarques gironines. Cambra de Comerç Indústria i Navegació de Girona. 1989.
Alcover-Moll: Diccionari català-valencià-balear . Palma de Mallorca, 1978.
Diccionari d’Història de Catalunya. El Punt-Ed. 62. Barcelona, 1999.

ARXIUS

Arxiu Diocesà de Girona. Llibres parroquials de Maçanet de Cabrenys. Dispenses matrimonials.
Arxiu Històric de Girona. Protocols notarials de Figueres, Maçanet de Cabrenys i Sant Llorenç de la Muga.
Arxiu Municipal de Maçanet de Cabrenys. Actes municipals. Censos de població. Llibres de comptes.
Arxiu de la Catedral de Girona. Capbreus de la capellania de Maçanet de Cabrenys.
Arxiu de Sant Daniel de Girona. Capbreus de la senyoria de Maçanet de Cabrenys.

AGRAÏMENTS. Dono les gràcies, per les informacions que m’han donat, a Dolors Bosch i Pagès, Ricard Lluís Palomeras, M.ª Lluïsa Juanola i Guisset i Elena Riera Vilella.

 

Pere Roura i Sabà