LA CAPELLA DE LA MARE DE  DÉU DEL FAU

Programa de la festa d'hivern del 2014

per Pere Roura i Sabà

 

La capella del Fau dintre el terme d’Albanyà ha estat  molts anys la gran oblidada en les guies i monografies i gairebé ha aparegut només d’esquitllada en treballs del patrimoni arquitectònic o cartogràfics i això que la seva imatge retallada és visible de ben lluny. Però la gent dels pobles d’Albanyà,Maçanet; Sant Llorenç de La Muga; Costoja i Sant Llorenç de Cerdans per la seva proximitat, per devoció  o bé per tradició en guarden uns bonics records, per això crec que és prou mereixedora d’aquest estudi.

Situació.-

La capella s’alça damunt d’un turó a 956 metres d’altura just a la partió de la carena que separa els termes d’Albanyà i Maçanet, però administrativament depèn del primer municipi. Al costat sud, hi ha la casa de l’ermità, avui molt enrunada, l’hostatgeria sense sostres i una cisterna; per dessota hi ha les parets de les feixes que menava el masover i formava part de l’antic terme de Carbonills.

 Amb l’etimologia del mot Fau ,sempre havia acceptat el significat d’escletxa, congost estret o abisme relacionat amb el tall que formen les penyes del Castell del Bac de Grillera(1016 metres),que es troba a 1 quilòmetre a ponent de la mateixa carena o bé a l’esquerda de roques que hi ha a poca distància a ponent de la capella. Però, en Joan Coromines a l’Onomasticon diu que el nom és descendent del llatí fagus, és a dir Faig. Encara que avui en tota la muntanya no en quedi cap d’aquests arbres, és molt probable que al segle XIV en aquest lloc, llavors conegut com el “Fauo”, n’hi hagués un de ben gros. Un descobriment molt recent reforça aquesta segona definició, es tracta que a la vessant sud-oest de la capella hi ha “el Clot i el Bac de la Faja” el que demostra que molt antigament hi havia una fageda i per tant rectifico i la  dono per bona.

La serra del Fau s’estén de ponent a llevant des del Coll dels Horts(759.m) al Coll de la Bruga(846.m); Coll de Prat(875.m); Puig de la Gavarra(1056.m); Rocs del Castell del Bac de Grillera(1002-1016.m); Collada del Fau(928.m Capella del Fau(956.m); Puig de Rovirós (700.m);  Sant Miquel de Fontfreda(539.m); Can Llaona de Fontfreda(376.m)  i fins al Clot del Rimal (250.m). A uns deu minuts de la capella cap a ponent i en la mateixa carena la roca calcinal fa una rasa grossa que es prolonga amb una diaclassa amb dos pous de 17 i 9 metres de profunditat, però molt estrets i perillosos. Al vessant nord s’originen els cursos d’aigua de Clot dels Horts; Clot de la Tosca; Clot dels Telers; Clot de Can Baró i Clot dels Vilars que aboquen a l’Arnera. Pel vessant sud i est el Clot de Bellabriga; Clot de la Barrada; Clot del Bac de la Faja; Clot del Taquinell; Clot del Cantenys; Clot del Cau i el Rimal que  tributen a La Muga. L’índex de pluviositat a les parts més altes del Fau és de més de 1000 litres/any amb un màxim primaveral i tardoral però també capta algunes tempestes d’estiu que es formen al Pirineu Oriental.

La vegetació és exuberant sobretot a  la part nord, hi predomina el pi (pinassa i rajolet) alternant amb l’alzina. També hi ha algun freixe i molts grèvols i teixos entre els quals en destaquen mitja dotzena de mida considerable que han escampat molts plançons i l’Alzina de l’Hostal del Bac de 3,30 m de volta de canó i una rabassa de 6 metres de volt . El vessant sud és més aspre i encinglerat  i a més del pi i l’alzina, hi ha matolls de farigola, timó i espígol, i als solells els típics “coixinets de senyora”, amb els quals cal anar molt en compte amb les seves espines.

paisatge
voltants del Fau

 Pel que fa  al patrimoni arquitectònic, a més de la capella a la muntanya del Fau hi ha les esglésies romàniques de Sant Cristòfol dels Horts(s. X-XIII) avui enrunada; Sant Feliu de Carbonills (s. IX-XIII), restaurada; Sant Miquel de Fontfreda (s. XII) restaurada; Sant Pere dels Vilars(s. X-XVIII) restaurada. També  havien existit dues torres de guaita del segle X que formaven part de la xarxa defensiva del comtat de Besalú, el Castell d’Arget o del Moro i el castell de Grillera. També a 1 km del mas Bac hi ha les restes força ben conservades del Pou de Neu d’aquest mas(s. XVII-XVIII).

A mitja alçada de la montanya del Fau faldeja l'antic cami ral de sant Llorenç de Cerdans a Figueres, també conegut com el camí dels traginers perque hi passaven, carregats a bast, tota mena de mercaderies. De sant Llorenç cap a Figueres duien teixits, espardenyes, ferro, eines i fusta i, a la inversa, sal tabac, carbó, grans, vi, oli i queviures. A poca distància d'aquesta via hi ha les ruïnes del mas Bac, antigament el mas Mercer, però per la seva ubicació en aquest vessant de muntanya, amb els anys fou més conegut amb el nom del Bac de Grillera. Era el més important de la contrada. A més de la masoveria comptava amb un pou de neu i un hostal ambdós del segle XVII, que els amos posaven en arrendament a part del mas. El pou força ben conservat es troba a mig quilòmetre a l'est del mas a 810m d'altitud. Les parets de 3m de gruix conserven el morter de calç, té un diàmetre de 6m. i comptant la part enterrada fa uns 7m. de fons i se li calcula una capacitat de 180metres cúbics. Les parets embardissades de l'hostal ens queden arran del camí per la banda esquerre. Era un lloc de parada obligada pels que passaven pel camí ral que comunicava el Vallespir amb l'Empordà i a dins, carrabiners, traginers i contrabandistes compartien taula, timbes de cartes i porrons de vi. A pocs metres hi ha una alzina monumental amb una rabassa de més de 6 metres de vol i, al seu cantó, raja directament de la penya l'aigua que abeuraven les cavalcadures.

Per arribar a la capella, hi ha dos accessos, un des de Maçanet i l’altre des d’Albanyà i Sant Llorenç de la Muga. A peu des d’Albanyà passant pel Coll de Palomeres i el mas de La Trilla es triga dues hores i tres quarts .Des de Sant Llorenç també passant per La Trilla tres hores i mitja. Des de Maçanet passant pels Vilars i els Gesos dues hores. Des de Sant Llorenç de Cerdans tres hores i des de Costoja dues hores. I amb cotxe el recorregut més transitat és el de la banda de Maçanet que passa pel coll de la Casilla  i s’arriba fins a l’hostal del Bac, després enfilant el camí a peu s’arriba al Fau amb mitja hora i pels que no volen caminar tant es pot arribar amb tot-terreny fins al girador i després nomes calen 15 minuts. Des d’Albanyà i Sant Llorenç s’arriba amb cotxe fins a La Trilla i després cal enfilar-se a peu caminant uns 35 minuts.Una altra opció es enfilar-se des de Coll de Prat carenejant la serra passant pel Puig de la Gavarre i les roques del Castell de Grillera amb molt bones vistes a banda i banda i un recorregut d'una hora llarga fins a la capella.

castell bach
castell del Bach de Grillera

Des del Fau es veu una ampla panoràmica: al nord, Fraussa ,Les Salines; Maçanet i tota la seva vall. A l’est, l’Albera; la plana de l’Empordà; el golf de Roses; Santa Magdalena i La Salut. Al sud, la Mare de Déu del Mont; Espinau; Sant Joan dels Bauçols; el Bassegoda i les fondalades de la Muga. A l’oest, el Comanegra; Costabona; Puig Falcó; Montcapell; Canigó i el Piló de Belmaig. Cal remarcar que la capella del Fau és l’única que es pot veure des de Maçanet.

Toponímia.-

A la muntanya del Fau s’han conservat noms molt antics i esmentarem per ordre alfabètic els més interessants acompanyats de la data més reculada(si la coneixem)en què els he trobat citats: l’Aigueta; Coma d’Aja; Mas Arget (s. X); Castell d’Arget; Mas Bac de Grillera; Hostal del Bac; Pou de Neu del Bac; Can Badia; Coll sa Bassa; Pla Ballador; Can Baró (s.XVI); Cingles de la Barrada; Mas de Bellabriga (s. X); Clot de Bellabriga; Coll de Berenes; El Bertran; Coll de la Bruga(954); Collet de les Brugues (s.XVI); Puig Brosós (s.XVI); El Cantenys (s.XII); El Casot del Cantenys: Pla de Calçajust; Sant Feliu de Carbonills (S.XII); Can Cardona (s.XVII); Clot de Cau; La Casilla(1872); Salt del Cavall; Pas de la Collera(954); La Corbera; Creu de la Corbera; Can Criquetes; Hort de la Deu; Artiga d’en Donès; Can Duran (s.XVIII); L’Escaler; Collada de les Eugues; Bac de la Faja; Clot del Bac de la Faja; Capella del Fau(1315); Collada del Fau; Pou del Fau; Ferrerós (s. X); La Figa (s.XVII); La Fiola (s. XIV); Coll de la Fiola; Sant Miquel de Fontfreda (s.XII); Casa de la Capella de Fontfreda; Puig de Forques; Can França; Can Fullaraca; Muntanya de la Gavarra(954); Puig de la Gavarra; Mas de la Gavarra (s.XVII); Collada dels Gesos; Casal dels Gesos; La Creu dels Gesos; Coll de Ginesta; Can Granja (s.XVI); Puig de la Granja; Roca Grillera (954); Castell de Grillera (s.XVI); Cingle Gros; Sant Cristòfol dels Horts (s.X); Coll dels Horts(956), Mas dels Horts; Can Lleona de Fontfreda (s.XVII); Roca Llopart (s.XVI); Roca del Mas; Font de Merla (s.X); Mas Miralloles (s.XI); Collada de Miralloles Serra Mitjana; Can Montèia; Clot de la Mosquera; La Mosquerica; Ca l’Oliveres; Camp de l’Oratori; Mas Palau; Coll de Palomeras; El Pericot (s.XVII); Coll de la Pinosa; Collada dels Pins; Camp de la Plana; Roca Plana; coll de Prat(956); Coma Prima (s.XVI); El Mas Puig; Puigdevall ( s.XVI); Puigdemont(s.XVI); Mas Quer (s.XVI); Roca de Quertarig (954); La Rellera; Cal Rexinxo; Clot del Rimal (s.X); El Rimaló; Rocaclosa; Cingle de Rocafort(956);Puig de Rovirós(s.XI);Can Roquill; Coll Sabreta; Coll Samola; Mas el Soler(s.XIV);La Creu del Soldat; Clot del Tequinel l(s.XVI); Terracoberta; La Teularia; Cingles de la Tosca; Clot de la Tosca; La Trilla; Can Pere Trilla; Can Vaquer (s.XVIII), Les Vernedes (s.X); Collada Verda; Camp Vilar; Sant Pere dels Vilars (s.X); Clot dels Vilars.

 

Història.-

Els orígens de la capella es remunten a l’any 1315,segons un document en llatí del Cartulari de “Rúbriques Vermelles”, del bisbe Pere de Rocabertí  (1318-1324) que es conserva a l’Arxiu Diocesà de Girona i amb la transcripció de Josep Mª Marquès Planagumà i la traducció d’Enric Roura Sabà. El 9 de maig de 1315,el bisbe Guillem de Vilamarí dóna llicència a Guillem Blanc i a Maria Roquer, esposos, per edificar una capella dedicada a la Mare de Déu, en el lloc anomenat del Fau, parròquia de Carbonills i els concedeix l’estat i hàbit de conversos d’aquesta:

el fau
el Fau

“Sàpiga tothom que Nós Guillem, bisbe de Girona per la gràcia de Déu, desitjant aconseguir tot allò que correspon per a la salvació de les ànimes dels fidels cristians, amb enèrgica sol·licitud, com és que siguin edificades basíliques en advocació dels sants per a l’obsequi de la divina lloança i que siguin implorats els sufragis dels sants que en aquestes cases d’oració es troben, amb l’ajut dels quals els fidels cristians aconsegueixen els premis de la felicitat eterna, en tant que els edificis de l’església terrenal representen els de la mansió celestial. Per això i per Nós i els nostres successors ,gratis i per certa ciència. Donem i concedim plena potestat a vosaltres, Guillem Blanc, de la parròquia de Caneres, i Maria Roquer de Querol, de la parròquia de Riu, de la nostra diòcesi, de fer, edificar i construir una capella i un altar en honor de la beata i gloriosa verge Maria en el lloc anomenat del Fau (Fauo); el qual lloc es troba a la parròquia de St.Feliu de Carbonills, de la nostra diòcesi, i també totes les terres, les cultivades i les ermes que allí són i seran de més a més, i tots els altres béns tots i cadascun dels mobles i els immobles de la mateixa capella, i també les almoines i altres subsidis de caritat que allí siguin donats pels fidels cristians, regir, administrar, demanar, procurar, rebre i conservar segons que a vosaltres us sembli de fer per a utilitat i conveniència de la mateixa església més profitós, i també de fer celebrar missa i els altres oficis divins en l’altar i en la susdita capella, a lloança i glòria de Déu, sempre que a vosaltres us sembli convenient. Exclòs, però, el dret de l’església mare Sant Feliu de Carbonills, sota la qual parròquia serà fundada la susdita capella, a la qual mare i parroquial església donareu fidelment les primícies i els altres drets de totes les terres pertanyents a la mateixa església, tal com abans de la construcció de l’església fóra costum. I també donareu en senyal de subjecció al capellà d’aquesta església parroquial una lliura de cera en la festa de l’Anunciació de santa Maria(25 de març),regularment cada any, i també en el temps de la mort de qualsevol donat mort en la capella donareu al mateix capellà i a l’església per a sepultura, així com un d’aquells pagesos que morin no estant sota la parròquia. I el capellà de dita església haurà de venir a la capella el dia de la festivitat de l’Anunciació de Maria(25 de març) i celebrar-hi missa solemnement. I vosaltres i els vostres successors rebeu lliurement totes les oblacions i ciris que allí aquell dia i els altres dies de l’any siguin oferts pels fidels cristians, i aquell dia també el donat de la dita capella haurà de donar menjar suficient al mateix capellà amb el seu escolà. I si per casualitat algun temps s’escau que sigui instituït un capellà a la capella, aquest capellà instituït haurà de venir a l’església parroquial els dies de la festivitats de Nadal, Pentecosta i sant Feliu i allí assistir juntament amb els altres clergues de l’església als oficis de les misses. Retenim, però, Nós, bisbe de Girona, a nosaltres i als nostres successors, que Guillem Blanc i Maria Roquer, susdits, i els seus successors que amb el temps seran donats en la mateixa església, que facin obediència i fidelitat al bisbe de Girona i hagin d’observar-li reverència i hagin de portar sempre mantell de tela blanca amb el senyal de la creu cosit en ell. I també que qualsevol donat en aquesta capella amb el temps, i el clergue si és instituït, en la seva novetat serà posat, confirmat i instituït a perpetuïtat pel bisbe de Girona,i també hauran de donar al bisbe de Girona i als seus successors regularment cada any en la festa de sant Lluc una lliura de cera en senyal i reconeixement de domini del mateix bisbe i de l’església de Girona. I tot això, haurà de renunciar a tot allò que tingués de propi en el temps susdit i el mateix propi i altres béns que haurà tingut, donar-los lliurament i sense cap retenció a la mateixa capella, i que els mateixos béns hauran d’invertir-se en millorament i utilitat de la dita capella, i no pot testar, al temps de la mort, d’aquests béns, i allí mateix sigui l’estricta residència personal. I nosaltres, els susdits Guillem Blanc i Maria Roquer, consentint expressament a totes les coses susdites i desitjant arribar al regne dels cels, ens donem i oferim nosaltres mateixos i tots els nostres béns mobles i immobles qualsevol que siguin i on siguin, a Déu i a l’altar de santa Maria que ens proposem edificar, si Déu vol, en aquesta capella, i als mateixos béns el l’hora present renunciem en mans vostres, bo i dotant la dita capella dels susdits béns nostres, prometent amb bona fe a  Vós senyor bisbe i als vostres successors no dissipar aquests béns i altres que Déu allí donarà ni vendre o alienar els vostres béns immobles ni tampoc metre en dany els mobles del lloc predit, ans administrarem tot allò fidelment en la mesura de les nostres possibilitats. Prometem també per nosaltres i els nostres successors que seran instituïts en aquesta capella, d’observar sempre obediència i reverència a Vós i als vostres successors i portar honestament l’hàbit i fer perpètuament el dit cens al temps establert i fer residència personal a la capella i bonament i fidelment captenir-nos en relació a la utilitat, conveniència, creixement, gestió i governació de la capella i totes les altres coses ,tal com millor i plenament pot dir-se. Jurem per Déu i els seus sants quatre evangelis, tocats corporalment per nosaltres, atendre, complir en la mesura de les nostres possibilitats totes i cadascuna d’aquestes coses. I jo Pere de Canadell, clergue i rector de l’església parroquial de sant Feliu de Carbonills, consentint els susdits a totes i cadascuna de les coses abans dites, firmo tot això per mi i els meus successors i ho aprovo. I Nós Guillem ,bisbe de Girona per la gràcia de Déu, amb l’obediència i reverència per part vostra, Guillem Blanc i Maria Roquer, i també la renúncia dels vostres béns i les altres promeses per vosaltres més amunt a Nós fetes i rebudes per mi amb jurament, sota pactes i condicions per Nós més amunt establertes, com és la construcció de la capella i altar i totes les altres coses més munt contingudes, prestem la nostra autoritat i el nostre assentiment, i a vosaltres, Guillem i Maria, us donem l’hàbit des d’aquest moment i la gestió i governació de la capella i dels seus béns us concedim plenament amb aquest document públic, bo i prometent que vosaltres regireu i defensareu sempre la capella i tots els seus béns en els seus drets, procurant que totes i cadascuna de les coses susdites es facin públic document. El qual és donar en el castell de Dosquers, el dia 9 de maig de l’any del Senyor 1315. Testimonis: Gisbert Folcran, sagristà segon, Guillem de Morer, clergue de l’església de Girona, Ramon de Besalú, clergue d’Arenys, i Miquel Reig, clergue de Bellcaire. Jo Guillem, bisbe de Girona, per dret de la dignitat episcopal ho subscric. Jo, Pere Capmany, notari públic del senyor bisbe de Girona, que he intervingut en els preàmbuls, he escrit tot això, ho he fet i ho he clos ,i consta el meu senyal a la setena línia, on diu (largientur)”.

Hem llegit que aquest matrimoni d’en Guillem Blanc natural del veïnat de Caneres(Darnius) i Maria Roquer de Riu(Montagut i Oix) es posen  a disposició del rector de Carbonills, Pere de Canadell i a  més de pagar la construcció de la capella, s’ofereixen com a “donats” i després d’ells, com veurem més endavant, els substituiran d’altres. Els “donats” eren aquelles persones que  es comprometien per escriptura pública a donar-se  a si mateixes, amb els seus béns, en possessió d’algun monestir o capella, i es comprometien a viure, administrar i captar per la capella, complir els encàrrecs dels religiosos i normalment es comprometien a no fer cap altre testament posterior i rebien aquesta missió personalment del bisbe i aquest els rebia sota la seva protecció. La figura del donat és un cas curiós dintre la història de l’església, de finals del segle XIII a principis del XV. Podríem situar el donat a l’entremig de l’ermità i el religiós, ja que havien de dur sempre, el senyal de la creu cosit al mantell superior, però amb el càrrec d’unes obligacions i privadeses molt dures, que  al dia d’avui ens són molt difícils de comprendre. Sovint es tractava de persones d’edat avançada, solteres o viudes i matrimonis sense fills amb profundes conviccions religioses. El lloc del Fau ens podria semblar que aleshores era un lloc molt solitari, però no era ben bé això perquè per la Collada del Fau passava el camí de Sant Llorenç de La Muga a Costoja i Sant Llorenç de Cerdans i a poca distància per dessota la capella faldejava el camí ral que anava de l’Alt Vallespir a l’Empordà.

El fundadors devien morir aviat perquè el 28 d’octubre de 1317,Guillem de Beget i la seva esposa Barcelona, de Sant Llorenç de Cerdans, donen els seus béns, valorats en 1.000 sous, a l’ermita del Fau ,parròquia de Carbonills, i es comprometen a viure-hi com a conversos sota el règim dels seus fundadors. Cal suposar doncs, que al costat de la capella ja hi havia una petita vivenda pels donats. La presència d’una nova capella bastida per iniciativa particular i d’advocació mariana        en aquest indret enlairat i ben visible ,devia engrescar sobretot els habitants dels veïnats més propers; i des del bisbat es promovia la devoció i el pelegrinatge cap al nou temple.

altar
altar de el Fau

El 1326 es fa una col·lecta per a l’ornamentació de l’església i el 1330 es donen indulgències per als fidels que visitin el nou santuari. El 1333,Pere Maçanera s’ofereix com a capellà custodi del Fau i el 1341 compra a Arnau Quintà un octau del delme d’Oliveda això és la muntanya de Vesar i mig mas de Camp, terres que reconeix tenir pel bisbe a qui paga un quarteró de cera a l’any i els censos que cobra de pa, vi i carnalatge els lliura en favor del Fau (Fauo). El 1350, trobem a Jaume Vilanova de Sant Llorenç de la Muga, com a donat del Fau i el 1356 el bisbe li signa un rebut de 6 lliures de cera del cens dels darrers sis anys. L’estructura de la capella deuria ser senzilla i no gaire sòlida, perquè el 4 de març de 1361,Jaume Vilanova informa que a causa de les fortes pluges, ha caigut la volta de la capella, excepte la part de damunt l’altar i el bisbe s’adreça als domers de Sant Llorenç que valorin el cost de la reparació i el setembre es demana al donat que s’ocupi de fer celebrar missa  al rector de Carbonills, Guillem de Rupidell tots els dies festius i així recaptar almoines per a la reedificació del temple. El 18 de setembre de1382,Castelló de Cortadella i la seva dona Elisenda de Sant Llorenç de la Muga, es fan donats del Fau, amb reserva de 100 sous per testar i el vicari general, Miquel de Santjoan els dóna l’administració de la capella i els rep sota la protecció de l’església. El 12 de juny de 1386 per manca de prevere resident, s’encomana als  donats del Fau  d’administrar-la i llogar-ne un i escullen al beneficiat de Carbonills que té llicència en cas d’afluència de fidels ,dir dues misses en un dia(binar). El 24 d’abril de 1392,els administradors del Fau reclamen la tornada de Pere Miralles, prevere d’Elna que havia donat tots els seus béns a la capella del Fau i s’havia compromís a servir-la i després se’n absentà.

El 15 de juny de 1403,Joan Masó, rector dels Horts, que viu a la capella del Fau, diu que a causa de les guerres, mortaldats i tempestes el veïnat dels Horts ha vingut molt a menys i només hi queden nou cases habitades. El 24 d’abril de 1407,el vicari general del Papa Luna(Benet XIII),Guillem Mariner, atorgà indulgències als devots que donaran almoines per a la reconstrucció de Santa Maria del Fau, caiguda en part, a la qual acut gran nombre de fidels.

El 30 de maig de 1408,es comunica a Joan Oriol, rector de Fontfreda, atesa la disminució de feligresos per mortaldats, tempestes i males collites, que la seva rectoria s’uneixi a la de Carbonills. El 24 d’octubre de 1409,Castelló de Cortadella i la seva esposa Elisenda que eren donats del Fau de feia 27 anys, renuncien a la seva donació, atès que ell té cap a noranta anys i ella és paralítica i per això es mana als obrers de Carbonills que administrin el Fau.

El 1410,el baró Guerau de Rocabertí com a senyor jurisdiccional del lloc, manà a Berenguer d’Aulina, batlle dels Horts, que capturés i empresonés al castell de Maçanet a Antoni Caçador, habitant del mas Arget, inculpat com a principal sospitós de la mort del capellà Joan Masó, rector dels Horts, que vivia al Fau. Els testimonis declaren que Joan Masó era un home bo i que es deia que havia “requerit d’amors” a la dona d’en Caçador i aquest dolgut de gelosia el va matar. El 1420,el rector dels Horts és en Jaume Roger natural de Montauban i resideix a la capella del Fau. El 1444,el vicari general Alfonsello uneix la rectoria de Sant Miquel de Fontfreda amb la de Sant Feliu de Carbonills i el rector Joan de Santamaria declara que la de Fontfreda té un valor de 6 lliures anuals i la de Carbonills 4 lliures. El 20 de febrer de 1566,el vicari general uneix les rectories de Fontfreda i Carbonills amb la dels Horts i Oliveda. Des d’ara el rector dels Horts i sovint ajudat per un vicari, hauran de tenir cura de la capella del Fau alternant les misses dels diumenges amb les altres capelles, però sempre viuran a Maçanet fins a principis del segle XX. El 1580 el rector és Jaume Balliu i el 14 de juny de 1584,obté la rectoria dels Horts per concurs, Joan Roger natural de Maçanet que regirà les capelles de Fontfreda, Carbonills, El Fau, Horts, Vilars i Oliveda. El 1597 entra de rector Miquel Vinyes fins a la seva mort el 1614 que serà el maçanetenc Simó Roger fins el 1653. Llavors entra Josep Ferrer fins el 1668 que l’obté   Damià Boix però permuta el càrrec amb Joan Pagès, prevere d’Arles. Aquest va ser  tot un personatge, conegut per en “Jan Janot” era el ideòleg de la revolta dels “Angelets de la Terra” que lluitaven al Vallespir i al Rosselló contra l’impost de la gavella de la sal i la dominació francesa, les seves accions de guerrilla atacaven tan els soldats com els funcionaris francesos. Perseguit a França va obtenir la rectoria dels Horts i es va refugiar a Maçanet i des d’aquí junt amb els capitans Josep de la Trinxeria, l’Hereu Just i Damià Noell organitzaven les operacions d’atac. Però l’espionatge francès vigilava de prop Pagès, i en un dels seus trajectes cap al Vallespir el 31 de març de 1672 va ser capturat al Coll del Faig i empresonat a Perpinyà fins el 1674 que  amb la intervenció de la diplomàcia espanyola va ser bescanviat pel noble Josep Alemany i Fontanella; encara va tornar dos mesos als Horts el 1677,però el van promocionar a Girona com a sagristà segon de la Seu. El 7 de febrer de 1664 es dóna llicència a Llorenç Saurí de Darnius, de fer d’ermità al Fau. Els ermitans tenien la funció d’acollir als visitants, mantenir la capella, l’ hostatgeria i el camí, assistir al capellà, organitzar els aplecs, a l’hivern fer el captiri de casa en casa amb la capelleta penjada al coll demanant caritat per ells i per la seva església i fer continua residència al santuari on cal suposar hi vivien pobrament conreant quatre feixes de terra, i una mica d’aviram i un escamot de bestiar. El 1676 es nomena ermità a Joan Estrada, aquest any Josep Jansana, mestre de minyons, ensenyava de lletra a la mainada a vegades a La trilla  i també a la casa del Coll de la Fillola.  En l’acta de la visita pastoral als Horts del 5 de març de 1681,el bisbe diu que s’ha informat que el rector no hi viu als Horts, per això mana al rector Miquel Daunís i als parroquians dels Horts i sufragànies que facin un casa perquè el rector hi pugui viure, i recomana que es faci al Fau per trobar-se al centre de la parròquia i per la gran devoció que hi ha a la Mare de Déu:

alzina
alzina de la font del Bac

“Manam al rector, jurats, habitants dels Horts y sufraganeas de Carbonills, Fontfreda, Vilars y Oliveda, que dins un any pròxim després de la present visita fassan casa honesta y decent habitació per lo rector y en esta forma ço és que de 6 parts de gastos, les tres las paguin los parroquians dels Horts, las dos los parroquians de las sufraganeas y lo altra restant dit rector, conforme estava disposat y ordenat en altra ocasio per la bona memòria de Bernat de Cardona, son predecessor y que després de fer dita casa, el rector hi habiti y faci costuma residència”

Aquesta casa la van fer al Fau, ampliant la que hi havia ja de molt antic. Però el mandat del bisbe mai es va complir i només hi habità l’ermità i encara no sempre, els capellans només s’hi quedaven a dormir en cas de necessitat. El 1689 Francesc Estrada  entra d’ermità, però vivia al Bac on feia de mestre del veïnat fins la seva mort el 1726. El 1718,l’ajuntament de Sant Llorenç de Cerdans, va crear un censal als obrers del Fau de 4 lliures i 19 sous l’any. El 1720,es concedeix un jubileu al Fau. El 1730, Tomàs Vilanova i Oliver, rector de Fontcoberta institueix el benefici de Santa Maria del Fau, dotat amb 2605 lliures i una casa a Fontcoberta, aquesta família eren els amos de la Gavarra. Els beneficis eclesiàstics eren càrrecs  que tenien alguns preveres anomenats “beneficiats”, retribuïts amb renda pròpia. És a dir, tenir cura del culte d’un altar o capella, amb la obligació de celebrar un cert nombre de misses en sufragi del benefactor, estipulat en la fundació del benefici i per aquest treball rebien una renda segons el valor del benefici; a la mort del fundador es nomenaven uns procuradors que administraven el capital i designaven els beneficiats que gairebé sempre eren de la família del fundador. El 1731, es designa fra Joan Pedregós ermità del Fau, era de Sales i solter, tenia la condició de religiós solitari i va morir als 70 anys  i va ser enterrat als Horts, el 1756 l’havia reemplaçat Jaume Garriga. El 1760,Joan Illa Ferrarós propietari del mas Ferrarós de Sant Llorenç de la Muga, presenta a Cristòfol Figa prevere dels Horts, per al benefici del Fau. El 1766,Felicíssim Sunyer i Andreu Bigas, pagesos de Maçanet, creen un censal, de preu 700 lliures, en favor de l’administrador de la capella del Fau, aquest any els pabordes o administradors del ciri de Nostra Senyora del Fau són Pere Pagès, el rector ,obrer major, Jaume Matamala, pagès dels Horts, obrer segon i Gabriel Salabert, pagès d’Oliveda, obrer tercer i l’ermità Josep Juanola. El 1771 és nomenat rector dels Horts, Pere Marcé, del mas Bac de Grillera, i ho serà fins el 1787. Prop d’aquest mas hi havia l’Hostal del Bac, de molta anomenada, al peu del camí ral que anava de Sant Llorenç de Cerdans a Figueres, també l’anomenaven camí dels traginers i era parada obligada per aquesta gent. El 1772 es dóna llicència a Joan Juanola de fer d’ermità al Fau. El 1774,Joan Vilanova i Delarís, pagès de Cortsaví, presenta a Joan Baptista Vilanova Darguinas, fill seu pel benefici de Santa Maria del Fau, vacant per la mort d’Abdó Vilanova, rector de Cortsaví. El 1794-1795, amb la Guerra Gran fou un lloc de vigilància, on hi havia una guarnició tan aviat dels espanyols com dels francesos, i la nit del 16 a 17 de novembre de 1794 el general Davin amb milers de soldats van passar per el Fau i tot seguit s’apoderaren de la fàbrica de canons de Sant Llorenç i van ocupar tota la vall de la Muga. El rector dels Horts va deixar escrit en el llibre de baptismes, els greuges viscuts:

campanar
campanar de El Fau

“Ab rabia cruel i barbara humanitat, entraren en mas Parroquias los enemichs de la Patria, de la Religio y del Rey los cruels francesos, anomenats patriotas, lo die 6 de maig del any 1794 y a son ingrés profanaren de tal manera las Iglesias robant tots los tresors que en ellas encontraren, llansant per terra las sagradas imatges y cremant quasi tot lo que fou combustible, dexant inútils los llocs sagrats. Veientnos de esta manera perseguits, determinarem dexar nostras casas, ausentantnos de ellas, tot lo temps que duràs la persecució. Durà esta primera persecució fins als ultims de setembre del sobredit any, avent los francesos abandonat estos puestos y retiranse en Darnius y a sas immediacions y tornarem ocupar nosaltres las casas y Parroquias. Però lo die 17 de novembre del dit any tornaren altre vegada embestir nostre terreno ab tal furia que sens poderlos contenir fou precís abandonar segona vegada nostras casas y habitacions y retirarnos en lloc segur, qual persecució durà fins lo die 7 de setembre de 1795,en que se conclegué la guerra per medi de les Paus fetas entre nostre monarca Carlos quart y la Republica Francesa. Persó no es de admirar, faltian los baptismes, desde dinou de mars que fou lo ultim batejat en mas Parroquias. (Pau Comalat, rector).”

El 1804, Isidre Nou és l’ermità; el 1817, Bartomeu Oliverasdel bisbe el 1828 l'encarregat del Fau és el rector dels Horts Bartomeu Zmbrano de 56 anys, que resideix a Maçanet i a la capella del Fau hi ha dos calzes per celebrar i un d'ells té el peu de bronze. La visita pastoralel 1832,Pere Matamala; el 1847 Joan Vilà ,el 1850 Julià Genís i el 1861,Felip Genís natural de Rocabruna. El 27 d’octubre de 1848 hi va haver-hi un combat al mas de La Trilla entre la tropa del general Nouvilas i les faccions de Barrera i Ametller, amb el resultat de 6 facciosos morts i 20 presoners.

Per raó que hi havia a l'Alt Vallespir una gran devoció al Fau, el 1861 quan era bisbe de Perpinyà Philippe Gerbet es varen imprimir en aquesta ciutat uns goigs de la Verge del Fau.

El 7 de juliol de 1881,el diari el Eco del país, publicava que en el municipi d’Albanyà hi ha el santuari de la Mare de Déu del Fau al qual hi ha molta devoció en aquelles contrades i que a l’hostatgeria hi ha llits per dormir pels visitants i el capellà els dies que puja a dir missa o pels aplecs, però que normalment no hi viu ningú, ni l’ermità ni els obrers encarregats de l’administració de la capella. El dia 21 de juny l’agutzil de l’ajuntament d’Albanyà, amb el recaptador de la contribució de consums, manats per l’alcalde i escortats per tres guàrdies civils de Maçanet, van pujar al santuari i sense avisar ni al capellà encarregat ni als obrers, ban esbotzar les portes  i es van dur embargats cap a l’ajuntament d’Albanyà, dos matalassos i altres objectes. Tot venia de que es reclamava al capellà uns deutes de la contribució de consums endarrerits, però com van deixar les portes obertes, als cap de pocs dies van desaparèixer un calze ,un copó i altres objectes de valor. L’actuació va rebre moltes crítiques i es van denunciar els fets a la justícia. La vida al Fau no deuria ser plàcida i creiem que des d’ara ja no hi va viure més permanentment un ermità, sinó que aquest hi pujava quan hi havia oficis, aplecs o pelegrinatges.

vista fau
vista de El Fau

A principis del segle XX, sabem que no hi havia ermità i l’administració i organització dels  aplecs i gestió de l’hostatgeria, anava a càrrec del rector dels Horts i dos pabordes i s’hi deia missa en festes alternades amb les altres sufragànies, és a dir cada cinc setmanes. El 1907,sota la iniciativa del rector, Ramon Trull es van fer obres de millora a l’hostatgeria. El 1917 en les parròquies depenent dels Horts hi havia: als Horts 8 cases habitades i 50 habitants; a Carbonills 10 cases habitades i 86 habitants; a Fontfreda 16 cases habitades i 80 habitants, Els Vilars,12 cases i 59 habitants. En el mas dels Horts el capellà tenia una habitació reservada en cas d’haver de fer-hi nit. El desembre de 1928,el Butlletí Oficial Eclesiàstic va publicar una ordre del bisbe Josep Vila Martínez que des d’ara es suprimia la parròquia dels Horts, Fontfreda i els Vilars passaven a Maçanet i els Horts, El Fau i Carbonills a Albanyà. Oliveda ja feia molts anys que depenia de Maçanet. L’església dels Horts amenaçava molta ruïna en canvi les altres es mantenien en un estat acceptable.

El 22 d’abril de 1935 la Penya Tramuntana de Figueres va fer una excursió al Fau pujant per Maçanet, com l’església estava tancada van haver d’anar a buscar les claus que guardaven a La Trilla, el menjador de l’hostatgeria era polsós i rònec, però al rebost hi havia xampany. Aquest mateix any una colla de figuerencs, moguts per l’existència de mol·luscs fòssils del cretaci als voltants de la Trilla van fer una expedició i en aquest mas els van obsequiar amb uns exemplars de  ciclolites, corallium i hipurites que es van endur cap al Museu. Amb la Guerra Civil, el mes d’agost de 1936, fou destruïda l’antiga imatge,  el mobiliari i la campana i tant la capella com l’hostatgeria van ser comissades. A l’abril de 1941, la Penya Tramuntana va tornar el Fau quan el temple estava abandonat i des de l’acabament de la guerra els aplecs ja no tenien el caràcter tant festiu que havien tingut. La gent d’Albanyà i Maçanet i Tapis el 1948 van celebrar l’aplec de maig al Fau on s’hi van ballar sardanes i en l’aplec del 8 de setembre es va reposar una nova imatge que era la reproducció aproximada de l’antiga, va ser una ofrena dels habitants de Carbonills, Els Horts, Pincaró, Els Vilars i Tapis, fou beneïda pel rector d’Albanyà Xavier Arnau, en el mas de La Trilla i portada a coll fins al santuari, on va quedar dipositada al seu altar. Hi va haver una concurrència d’unes 100 persones d’Albanyà, Maçanet i Tapis. El 1950,va caure un llamp i va escantonar l’arc del campanar i deixà una esquerda grossa a la paret de ponent. El despoblament dels veïnats va ser clau perquè d’ençà els anys seixanta, ja no es celebrés l’aplec. El Centre Excursionista Empordanès es va interessar per el Fau i el 1968 va organitzar el setembre l’Aplec de Les Formigues; i les trobades es van repetir alguns anys, el 1971 van portar un pessebre al Castell de Grillera; el 1972 el grup d’espeleologia del centre va explorar el Pou del Fau, que es troba a poca distància a ponent de la capella. I els anys següents es van fer algunes actuacions de  neteja i desembardissat al Fau, Carbonills i als Horts. El 1990, la guàrdia civil de Maçanet, d’acord amb el bisbat i el rector d’Albanyà, va retirar la imatge i per seguretat la guardaven al seu quarter i uns anys després es va portar a l’església d’Albanyà. Els anys següents tant la capella com l’hostatgeria van entrar en una fase de deteriorament progressiu fins arribar en un estat crític, el difícil accés també era una raó de pes, però com explicarem més endavant el 2012 la bona intenció d’una colla de voluntaris i voluntàries ha salvat el conjunt de la ruïna. Des del 2008 l’entitat Senglanassos Esports de Muntanya i ara el  Club Excursionista Maçanetenc organitzen cada any el mes d’agost La Cursa del Fau, que consisteix en un recorregut de 22 kilòmetres i un desnivell de 925 metres, que ressegueix paratges emblemàtics de la muntanya i la carena amb més de 200 participants. En la darrera edició s’ha arribat a una participació rècord de 350 participants i els beneficis de la inscripció van a favor de la restauració de la capella.

Capellans encarregats del Fau.-

Vet aquí un llistat dels preveres que hem pogut recollir que van exercir el culte al Fau; que van ser  per aquest ordre ,primer els rectors i beneficiats de Carbonills; després els capellans custodis; després el rectors i vicaris dels Horts i darrerament el rector d’Albanyà.

Pere Canadell.(1315)

Pere Maçanera.(1333-1344)

Guillem de Rupidell.(1361)

Pere Miralles.(1387-1392)

Guillem Telles-(1404)

Joan Oriol.(1408)

Joan de Santamaria.(1444)

Des d’ara els rectors i vicaris dels Horts.

Jaume Balliu.(1580-1584)

Joan Roger.(1584-1597)

Miquel Vinyes.(1597-1614)

Simó Roger.(1614-1653)

Josep Ferrer.(1653-1668)

Joan Pagès.(1668-1674)

Josep Vinyes,Miquel Daunís i Josep Marcè (1674-1679) substituts temporals.

Miquel Daunís.(1679-1682)

Pere Cortada.(1682-1689)

Josep Gelabert.(1689-1690)

Pere Joan Agustí.(1690-1692)

Pere Joan Roure.(1692-1699)

Pere Vila.(1699-1724)

Joan Olivet.(1724-1733)

Francesc Visern.(1733-1759)

Agusti Pagès i Llobet.(1759-1760) substitut temporal.

Pere Pagès.(1760-1771)

Pere Marcè.(1771-1787)

Antoni Castells.(1787-1789) substitut temporal.

Pau Comalat.(1789-1796)

Josep Camps.(1796-1802)

Nicolau Guardià.(1802-1803) substitut temporal.

Josep Llorenç i Abulí(1803-1817)

Anton Prat.(1817) substitut temporal.

Feliu Martinell.(1817-1825)

Bartomeu Zambrano.(1825-1831)

Esteve Fluvià.(1831-1833) substitut temporal.

Esteve Fluvià.(1833-1845)

Josep Burgas.(1845.1851)

Josep Campmajor.(1852-1854) substitut temporal.

Ferran Soler.(1855-1858) substitut temporal.

Cristòfol Mitjà(1858-1860) substitut temporal.

Josep Montaner.(1860-1864)

Joan Montada Llosa(1864-1878)

Pere Bertran de Traver.(1879-1882) substitut temporal.

Josep Dalmau.(1882-1883)

Joan Hospital.(1883-1889)

Narcís Garganta.(1890-1894)

Ramon Masdevall Prujà.(1894-1904)

Ramon Trull.(1904-1910)

Ramon Avellana.(1911)

Esteve Soy Pladeveya.(1912-1917)

Lluís Font.(1918-1920)

Enric Martí Ramon.(1920-1922)

Joan Ricart.(1922-1928)

Jordi Ferrer Valls.(1928)

Des d’ara els rectors i vicaris d’Albanyà

Joan Fàbrega Alech(1928-1936)

Francesc Quintanas Ventolà(1940-1946)

Xavier Arnau.(1946-1954)

Ramon Ros Torrent.(1975-1995)

Miquel Casteis Bartí.(des de 1995 i des del 2010 ajudat per John William Candelo Perea)

 

L’Edifici.-

La capella del Fau, és d’una nau amb l’absis semicircular. La nau ha estat molt reformada i allargada en els segles XVII-XVIII. L’absis de factura romànica, es l’única cosa que es conserva de la primitiva església del segle XIV, amb la coberta feta de lloses de pissarra del país, sense cap finestra, només una petita obertura quadrada per airejar.

rest 1
restauració de El Fau

La volta de la nau és una mica apuntada, i ha estat renovada almenys tres vegades. Sota l’arrebossat de calç que la cobreix quasi totalment, hi podem veure claps de rocall. Una cornisa de mitja canya fa de peu de volta, i s’estén fins a l’absis . Clavada al sostre hi ha una cúrria on hi penjaven la llàntia. Al capdavall ha estat allargada uns tres metres, i aquest tram estava ocupat per un cor enfustissat, avui dia suprimit. Correspon a unes reformes de principis del segle XVII. Del cor s’accedia al campanar mitjançant una trapa, que hi en un costat de la volta. Les parets laterals també són arrebossades; i ambdós murs hi ha rebaixada una cavitat en forma de capella que devien fer la funció d´altars. El terra és enrajolat, al mur de migdia hi ha la porta de mig punt, amb dovellatge i carreus calcaris; ha estat transformada segurament al segle XVII. Al frontis s’obre una porta rectangular amb carreus i llinda i al centre de la façana hi ha un rosetó. A l’escaire amb el mur de migdia s’alça el campanar de cadireta(s.XVII); és d’un sol arc de punt rodó fet de pedruscall que va ser espatllat per un llamp i refet recentment. Al seu volt, podem veure un relleu esculpit de granit que es repeteix més amunt a cada muntant; la campana desaparegué el 1936.

L’absis és més estret que la nau i en la seva conjunció forma un petit arc. El presbiteri s’eleva per mitjà de dos escalons. Disposa darrera l’altar d’un retaule modern fet d’obra i guix; amb capelletes i pilanets, tot pintat de color blau, daurat i blanc. En les capelletes hi deuria haver d’altres imatges. Al mig hi ha una fornícula buida on hi havia la imatge de la verge. Al seu darrera hi ha el “el cambril” o cambra en la qual se adorava la verge. S’hi accedeix per les dues portes i l’escala de darrera del retaule.

L’aparell extern dels murs és propi de l’arquitectura popular de la seva època i té trossos arremolinats i  pedruscall; la part del campanar i el frontis on la pedra queda al descobert, és de mida petita i mitjana, amb fragments de terrissa; aquestes pedres provenen de la tartera que hi sota la capella. La part central de l’absis té un tram vertical de carreus. Damunt la façana de ponent i la de tramuntana s’alça un petit mur, per preservar la teulada dels efectes de la tramuntana. Al ràfec de la teulada hi ha triangles vermells sobre fons blanc. La capella es troba enlairada i molt exposada a les inclemències del temps, i abandonada sense fer-hi cap reparació des feia més de cinquanta anys per això el seu estat havia arribar a ser crític. L’entrada d’aigua i humitats  per la teulada afectava la volta i l’estructura de l’edifici, sortosament des del 2012 s’hi està actuant per posar-hi remei.

restauracio 2
restauracio de la capella

A pocs metres de la capella per la banda de migdia hi ha la casa de l’ermità i hostatgeria amb totes les cobertes ensorrades. Consta de tres cossos, els dos de la part sud són els més antics i eren la casa de l’ermità. El que queda més a prop de la capella era l’hostatgeria, hi ha les estances, la cuina i la sala-menjador; i a la part baixa el corral, les corts i el celler; per dessota la casa hi ha tres feixes amb paret seca d’aquesta masoveria i s’abastia d’aigua d’una cisterna a tocar les parets. També hi ha un safareig modern adossat al mur de migdia. La casa fou habitada fins a mitjans del segle XIX. Ara s’hi  treballa amb el propòsit d’adaptar-la com a refugi de muntanya.

Aplecs i costums.-

Al Fau, s’hi feien dos aplecs. El de Sant Isidre o dels pagesos(15 de maig);i el de la Mare de Déu en la festa de la Nativitat(8 d setembre). Antigament aquest se celebrava el dia d l’Anunciació(25 de març). L’aplec de la Mare de Déu, es feia de molt antic, en canvi el de Sant Isidre, semblant l de Les Salines, des del segle XVII. Dels dos el més concorregut i festiu era el de setembre. Hi acudia a més de la gent dels veïnats de l’entorn gent d’Albanyà, Maçanet, Tapis, Costoja i Sant Llorenç de Cerdans i Sant Llorenç de la Muga. El dia abans de l’aplec de setembre es tocava la campana per anunciar la festa. Aquesta campana tenia el so molt clar i se sentia de molt lluny; la gent de l’època deia que es devia al fet que, quan la fonien, la mestressa de la Trilla hi va llençar una faldada de monedes de plata i això ho feia personalment per assegurar-se que no se les embutxaquessin. També el dia abans hi pujava el capellà, que era el rector dels Horts amb l’ermità i els pabordes amb alguna cavalcadura carregada de provisions i tots plegats organitzaven la festa i l’hostatgeria que en aquests dies servien begudes i menjars. Era típic dels pagesos i bosquerols fer “la baqueta”, és a dir beure una tassa petita d’aiguardent o niseta. Al replà o era de davant la capella, també s’instal·laven venedors que oferien rosquilles, tortells, figues, grana i fruites, entre aquests hi havia el Rustullet i el Tiró de Tapis. També altres oferien jocs d’atzar com en “Truja” de Sant Llorenç de Cerdans, amb el joc del “tiro-liro”. La gent hi arribava en colles i en aquest dia es trobaven amics i parents que no s’havien vist de temps i aprofitaven aquesta diada per relacionar-se. A les onze es començava la missa i es cantaven els goigs.

aplec
aplec del Fau

La Verge del Fau era també coneguda com la Marededéu de les Formigues o Alades, perquè en el dia de la seva festivitat, el 8 de setembre, milers de formigues alades hi van a morir. Es conta que el fenomen començava al inici de la missa i augmentava considerablement a l’acabament de l’ofici quan el paviment i l’entorn de la capella quedava cobert d’aquests petis insectes. Es diu que atrets pels llums, l’olor dels ciris, l’encens o l’aglomeració de gent es precipitaven en el petit temple, cercant la mort per l’asfixia, al peu de la Verge. La gent del rodal ho atribuïa a prodigi i alguns deien que sortien d’un forat que hi havia a la banda dels Gesos, anomenat “el forat de cisterna”; i d’altres que venien dels cims de les muntanyes properes. Carles Bosch de la Trinxeria, que coneixia molt bé aquestes muntanyes, va incloure la llegenda que li havien contat en la seva novel·la Lena(1894):

“A sol ixent teníem al davant, d’allà la Muga l’alta serra del Fau, on albiràvem al cim de la carena una ermita daurada pel sol.

És l’ermita de la Mare de Déu del Fau, digué l’Andreu. També li diuen la Mare de Déu de les Formigues pel miracle que fa cada any.

Quin és aquest miracle?.

Per lo ajust lo vuit de setembre, festa de la Mare de Déu, totes les formigues alades que hi ha vingut de les altes serres dels Pirineus, a mils a remilions se deturen davant la capella, cap se’n veu més enllà, al voltant de l’ermita n’hi ha una gruixa, una negror tal, que al caminar hom les esclafa amb los peus.....A l’obrir la porta de la capella per a celebrar missa, n’hi entren a vols, ficant-se pel nas, ulls i orelles,i un se’n veu un embull ,més tothom les respecta, fins lo capellà diu missa, perquè saben que el miracle no mancarà ,i tots l’esperen ab devoció i recolliment. Prou, Prou! A la consagració a l’alçar el celebrant la santa Hòstia, totes les formigues cauen instantàniament mortes, ni una queda viva. I aquest fet es repeteix cada any, pel setembre, des de fa anys i panys. Ho pot demanar a mon pare i a tots els vells de la comarca, tothom li dirà lo mateix”.

goigs
 

El 8 de setembre de 1903, Jaume Rosich un jove de la Bisbal, va assistir a l’aplec i va estar-hi  dos dies, i va explicar el que va veure en un article al periòdic “Lo Geronès”:

“Mossén Ramon, El Rector del Fau,pujava ab companyia d’un aixerit bosquerol, y sa cavalcadura bo i carregada ab totes las andergas, y vaixella faltant, pel dia del Aplech”.

“Y si n’arrivaren de gent de muntanyenca ben prompte!. Anguilegant per aquells pedregosos y ombrívols caminals, uns carregats de presechs, altres de melicotons per fer alguns sous d’estranquis, y altres ab llargues y grosses carrues, tresca que trescaràs montanya amunt, y bo y mitj cridantab sas alegrosas converses, poch a poch s’acostaren omplint del tot la plassa y la casa rectoral del Santuari. Tots anaven ben mudats, els homens i nins ab vermella barretina y ab carmesí mocador nuat per corbata, y las dones quines ab sach y altres ab son gipó y caputxa blanca. Eran dos quarts d’once, y plena de gom a gom l’església es donè principi al oficientonant majestuosament el Salve sancti parens...i es conclui ab els goits a la Verge”.

“Surtint del ofici comensa el moviment, la vida i el gorgueitg de veus estranyas ab l’aplech nombrós de catalans d’aquelles afraus pirenaycas,al entorn de l’hermita solitària de la Verge del Fau. I, ab la gent.! Quins vols de formigas aladas bruncian pels aires acudint a donar sa vida, á morir al redós de sa protecció dadins mateix de l’hermita, ó arrembadas a las blancas parets del Santuari!. De per tots els cims de las montanyas vehinas, ne venian y tantas que certs anys arrivan a ferse grossos pilons. Las formigas ab sa vida, els hòmens de las valls i collets ab sos cants tots a redós del santuari alabant a Maria; els hòmens y las donas volian salut y guia de la Verge del Fau.

¡ Y las formigas li donavan llur existència!.

Rodones de montanyenchs y fallayres asseguts á terra despatxant ab gran apeti tsas provisions á l’hora del dinar mentres es va fent el “llevant de taula”: un intrús bosquerol, que fa de músich, enlayrant tocates al entorn de cada rodona ab son rònec violi, capta, els pabordes las almoynas que ab generosa ma els hi allarguen els muntanyencs.

Acabant les dinades, arriba l’hora de la mes fermentada gatsara; ab mitj de la plassa ab cadira segut comensa el musich els balls llarchs, interminables; es veu que les cames de ferro dels balladors, necessitan llargas tocades per obtenir el cansament que sembla que siga en els balls, son unich plaer per la forsa ab que si fan, fora de la satisfacció que buscant cumplint ab sas il·lusions del cor que es fomentan ab la esperança d’esser correspostos, ó  en el gust de parlar ab la nina dels seus amors.

Ja el sol post deixen l’hermita y sa plassa de ferotjes cavil·lacions, devallant rostos avall cap á llurs cases; y torna a quedar sol, desert, aquell ramell pirenaich, atalaya d’aquella mar fantàstica de montanyes encrespades que comensa a il·luminar ab color misteriós la lluna i les estrelles de nits...”

És un fet molt curiós, que diferents persones diuen que es va repetint gairebé cada any, a vegades hi ha una oscil·lació de un a tres dies, endavant o en darrera al 8 de setembre, per exemple aquest any 2015 no es va escaure en la diada. La realitat però és que el Fau és un lloc de pas escollit per aquests insectes i cap al final de l’estiu quan comencen les primeres pluges, les formigues alades que poden ser mascles o femelles, abandonen el formiguer per a la fecundació; i això es fa en el aire xocant en el seu vol mascles i femelles; tot seguit els mascles cauen i es moren, i les femelles ja fecundades cauen i s’arrenquen les ales amb les mandíbules i funden una nova colònia on pondran els ous. Per això és més probable que passi en dies humits perquè és més fàcil fer forats a terra i construir un nou formiguer, per tant perquè s’escaigui el 8 de setembre depèn molt del temps.

Acabat l’ofici antigament, es feia el “Ball dels Confits”, però de 150 anys ençà es traspassà a la  tarda, i només al dematí es ballava alguna sardana. A l’hora de dinar la gent tothom s’esbargia pels voltants en grups familiars i amics, cosa que aprofitaven els pabordes  per passar acompanyats del músic per les rodones de gent per recollir diners, el “llevant de taula però els més rics i autoritats dinaven al menjador de l’hostatgeria”. A les quatre de la tarda començava el ball i cada ballador havia de comprar una paperina de confits o “cornet”, que venien els obrers o administradors de la capella i oferir-la a la noia amb la qual desitjaven ballar. Normalment l’oferiment sempre era acceptat i s’iniciava el ball. Els beneficis d’aquesta venda anaven per pagar els músics i manteniment de la capella i hostatgeria.

 El confits se servien des d’un coixinera i els organitzadors no donaven el ball per acabat fins que no els havien venut tots. D’aquí ve la dita, per dir que una cosa o un fet és evident “justos com els confits del Fau” o bé “ha vingut just com els confits del Fau”. També per l’aplec de Sant Isidre era costum les corrandes, sardanes i el ball de la “Toia” o “Ball de Ram” Se subhastava un  ram de flors i el que n’oferia més, tenia l’honor de començar el ball amb la seva preferida. Els altres havien d’esperar el seu senyal per entrar-hi; llavors la resta de parelles s’hi llençava corrent i per parar el ball s’obria un paraigua. També es feia el “Ball del Ramellet” que els balladors tenien que comprar un ramellet en forma de cor, fet amb fulles d’heura i lligat amb una cinta que havien d’oferir a les noies. La generositat dels nois es veia recompensada amb un berenar de llonganissa, embotits i vi que les noies en senyal de gratitud havien de convidar a la seva parella acompanyats de les seves famílies.

I el darrer ball era el de “boquet” una flor artificial que els nois obsequiaven a les noies per endur-se cap a casa. El ball s’havia fet a so de flabiol, darrerament amb violi i acordió i amenitzat per músics sense solfa de les contrades veïnes com en Pere del Rimaló, en Fullaraca, el Músic d’Albanyà, En Fonso de Lliurona i en Blanc de Beget i en alguna ocasió, Els Grandons, la Principal de Tortellà i La Cobla de Sant Llorenç de Cerdans. Els aplecs i balls que hi tenien lloc oferien grans ocasions d’enamoraments i prometatges. La imatge del Fau era molt invocada i visitada per les fadrines, que a la seva empara i redós es lliuraven a diverses ordalies i fetitxeries de caràcter amorós. La Verge portava al braç un coixinet lligat en el qual les noies hi clavaven una agulla de cap negre, formulant el desig que el noi que la recolliria esdevingués el seu marit: “Mare de Déu del Fau doneu-me un marit si us plau; que sigui ronyós o pollós, mentre que lo que estimi fos”. Hi ha un altra versió més interessada que acaba dient: “millor si fos l’hereu Ferrarós”.La gresca era estesa entre la multitud, però els de més lluny, calia que s’encantessin, per por de no ser sorpresos per la fosca. Encara que n’hi havia algun per a qui al migdia ja era fosc, ja m’enteneu. Des de fa tres anys de la mà dels restauradors del Fau s’ha recuperat l’aplec amb una bona assistència i que sigui per molts anys.

La recuperació del Fau.-

L’edifici es trobava en un estat crític sobretot la volta i la teulada i l’hostatgeria amb les cobertes ensorrades, fins que el desembre de 2012,gràcies a la bona iniciativa del Club Els Senglanassos Esports de Muntanya ajudats pel Club Excursionista Maçanetenc i d’una bona colla de voluntaris i voluntàries, s’hi ha fet un camp de treball cada primer dissabte de cada mes i ja s’ha arribat a quarantena jornada per las restauració de la capella i hostatgeria. La situació de la capella ha dificultat molt el transport de material, però l’empenta d’aquesta gent no té aturador i se les han empescat totes per proveir-se d’aigua i pujar el material a pes de braços i  amb motos de trial. El grup de voluntaris és de 10 a 20 persones cada diada, entre els quals sempre hi ha algun paleta, fins ara n’hi han passat 100 de diferents i amb l’ajut dels respectius ajuntaments, la recaptació de la Cursa del Fau, i els nombrosos donatius anònims han permès desenrunar, que es refès el teulat i el campanar i l’assentament de les parets mestres i  això indica que l’edifici esta fora de perill .Ara s’està treballant per habilitar l’hostatgeria com a refugi de muntanya, gestionat pel Club Excursionista Maçanetenc, per això s’ha arribat a un conveni entre el Bisbat, l’Ajuntament d’Albanyà i el Club per la disposició i gestió del nou refugi  cedit al Club per una validesa de quaranta anys.

En l’aplec de setembre de 2015 es va segellar l’acord al Fau, per això van signar el conveni l’alcalde d’Albanyà Joan Fàbrega, el president del Club, Pitu Ruiz i l’alcaldessa de Maçanet, Mercè Bosch. Ara s’hi ha posat una porta de ferro i estan a punt de col·locar les plaques de la teulada. El 2014 es va recuperar l’aplec que des dels anys setanta no es celebrava 90 persones hi van pujar des de Maçanet i Albanyà, amb música, dinar a l’aire lliure i a la tarda es va dir missa a la capella i es va fer una rifa de lots. En el darrer aplec de 2015 el musicòleg  Amadeu Rosell va fer un homenatge als músics sense solfa que havien tocat per aquests aplecs de muntanya fent un recital amb l’acordió de cançons tradicionals, corrandes, masurques, valsos i pasdobles, que van agradar molt a les  108 persones que hi van acudir, tot plegat va ser una diada entranyable. El maig d’aquest darrer any el santuari ha complert 700 anys des la seva fundació, amb aquests anys la volta de l’edifici ha caigut almenys tres vegades i amb la bona voluntat i esforç dels veïns s’ha tornat a refer, ara el fet s’ha tornat a repetir per tant només us puc dir ¡Llarga vida al Fau!.

 

Pere Roura i Sabà.

Desembre de 2015

 

Bibliografia.-

Roura Sabà; Pere. La capella de la Mare de Déu del Fau. Programa de Festa d’estiu.Juliol-1994.

Roura Sabà; Pere. Maçanet de Cabrenys. Història i Natura. Arts Gràfiques Arrels.Figueres-1999.Ed.l’autor.

Roura Sabà; Pere.- Les Llegendes. Programa festa d’estiu.2013.

Roura Sabà; Pere.-Festes, festivals, aplecs i fires. Programa festa de Sant Martí 2014.

Marquès Planagumà; Josep M. Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona. Col·lecció Francesc Montsalvatge. Diputació de Girona.Maig-2000.

Marquès Planagumà; Josep M. El Cartulari de “Rubricis Coloratis”.Girona.1981.

Badia Homs; Joan. L’Arquitectura medieval de l’Empordà. II-A .Diputació de Girona.1978.

Torras; Cèsar August .El Pirineu Català. Garrotxa. C.E.C.Barcelona.1917.

Aloy; David M i Lleonart; Maria Mercè. Pirineu Oriental. C.E.C. Barcelona .1978.

Roque; Louis. Promenades Excursions en Haut Vallespir.1979.

Corominas; Joan. Onomasticon Cataloniae. Vol.4.Curial Edicions.Barcelona.1995.

Rosich; Jaume. Dos dies al Santuari de Nostra Senyora del Fau. Diari Lo Geronès. 27-12-1903;03-01-1904 i 10-01-1904.

Arxius.-

Arxiu Diocesà de Girona. Registre de Lletres 1294-1913. Dotalies de Beneficis. Processos sobre dret de Patronat. Manuals 1271-1928. Visites Pastorals de la Parròquia dels Horts. Llibres Parroquials dels Horts.

Web.wwwarxiuadg/org. Documents i textos.

Web.bibliotecadefigueres/org. Hemeroteques. Vida Parroquial i Canigó.