LES LLEGENDES
per Pere Roura i Sabà
publicat en el programa de la festa d'estiu del 2013
Una llegenda és una narració oral o escrita, d’aparença més o menys històrica, però en realitat amb una major o menor proporció d’elements imaginatius. La fantasia popular ha inventat moltes llegendes que la tradició ha conservat i transmès, a vegades de forma oral a vegades per escrit de generació en generació. Tot plegat llegendes i tradició formen part del nostre patrimoni local.
El sistema de vida actual, farcit de presses i tecnologies afavoreix la desaparició d’aquests aspectes de la rondallística. És per això, que he fet aquest recull de les nostres llegendes més conegudes , perquè un poble sense memòria, malament rai, que aquestes ratlles ens ajudin a recuperar-la.
El pal o vara d’en Rotlan
S’ha escrit i parlat molt de la “vara d’en Rotlan”, del seu origen i de la seva funció, i moltes vegades amb uns plantejaments tan fantasiosos com la pròpia llegenda.Com cap d’aquests arguments m’ha convençut, després de molts anys de recerca, us exposo la meva teoria. De la vara d’en Rotlan no ens ha estat possible trobar cap document que ens autentifiqui el seu origen. Per això, seguirem la tradició que ens diu : “va ser portada de la serreta de la Cardona, on es trobava en un estat d’abandó i plantada a la plaça de la vila”.
 |
Vara d'en Rotlan |
Aquest oratori estava situat davant mateix de la fàbrica de Les Creus, i a la part de llevant, damunt d’un replà rocós vistent des del poble que al seu peu passava el camí de Tapis. El 1775 encara es parla de “l’oratori del Pal”. Però al tombant d’aquest segle, aquest oratori es comença a dir “Les Creus”. Segurament perquè s’hi afegí una altra creu, i també perquè aquest pal ja hauria estat portat a la plaça de Maçanet.
Però, que era aquest Pal que ja existia almenys de més de 200 anys i que s’hi havia construït un oratori al seu peu?. Doncs bé, per entendre-ho ens hem de situar a l’edat mitjana, aleshores un “pal o costell” era un instrument de suplici consistent en una columna o peça de fusta o de ferro, plantada en terra, a la qual es lligava, clavava o suspenia la persona que s’havia d’executar, i era un símbol juntament amb la forca del poder jurisdiccional d’un senyor. Era corrent col·locar aquests elements repressius en llocs ben visibles com places públiques i arran dels camins. Referent aquest “Pal” s’hi veu la mà dels barons de Cabrenys, senyors de Maçanet, perquè l’any 1357, el rei Pere III, empès per les grans despeses de la guerra amb Castella, va vendre a carta de gràcia la jurisdicció civil i criminal, a Guillem Galceran de Rocabertí, baró de Cabrenys i senyor de Maçanet, i així es convertia en senyor absolut de gairebé tot el terme, i això també l’autoritzava a plantar forques i costells dintre la seva jurisdicció.
 |
En Rotllan a la revista Fraussa |
Al segle XV , hi hagué en tot Catalunya un moviment molt fort de remissió de les jurisdiccions. Els pobles volien ser vassalls del rei perquè essent així les càrregues eren més suportables. Els maçanetencs ja feia temps que denunciaven als barons de cobrar contribucions abusives i maltractaments i per això el 1416, amb els seus propis diners es redimiren i quitaren a favor del rei Alfons V i així aquest va recuperar de Guerau de Rocabertí, totes les jurisdiccions venudes el 1357. Però l’alliberament definitiu no fou fins el 1454, amb l’establiment de la Muntanya i altres privilegis concedits als maçanetencs, i així, el rei els recompensava per la seva col·laboració econòmica en el rescat de la jurisdicció. Des de llavors els senyors només conservaren els drets tributaris sobre les collites i béns i el domini útil dels castells; malgrat això durant molts anys els barons van intentar recuperar el poder perdut.
Quan el Pal va perdre la seva funció repressiva i de domini, s’hi va bastir al seu entorn un oratori i s’hi va afegir una creu. El poble se’l va fer seu, i com veurem més endavant el vetllarà com un trofeu.
En un principi el pal de ferro es va plantar al costat del portal de l’ajuntament, que llavors es trobava a la plaça major, on avui hi ha la botiga de regals. La barra estava retinguda per dos tirants de ferro encastats a la paret de la casa, sembla que servien per sostenir unes teieres per enllumenar la plaça sobretot en les festes.
Al inici de la Guerra Gran, el 8 de maig de 1794, van entrar a Maçanet 300 soldats francesos del general Auguerau , i si quedaren durant més d’un any; gairebé tots el maçanetencs havien fugit per refugiar-se a la plana i a la marina. A la tornada el 26 de setembre de 1795, trobaren el municipi devastat, 29 cases cremades, molts documents destrossats i que s’havien endut el rellotge i les campanes. Una de les primeres cases cremades va ser l’ajuntament, d’aquesta casa només en quedaren les parets. El 1813 arran de la Guerra del Francès, el consistori estava arruïnat , i per fer front a una forta contribució de guerra per rescatar uns ostatges maçanetencs retinguts al castell de Figueres, es va veure obligat a vendre la “casa de la vila” a la família Saguer, però el més interessant de l’escriptura de venda és una clàusula obligatòria: “sapia lo comprador que no podrà traurer ni mudar de la paret de la dita casa, las graelles o fester ni la vara de ferro, dita vulgarment la vara de Roldan, tot assò aurà de quedar del modo que actualment se troba” (28-12-1813).
El 1825, un viatger francès visita Maçanet i en fa aquesta descripció: “ A la plaça pública de Maçanet hi ha una casa situada entre dos carrers. A l’angle de ponent de dita casa es pot veure un pal de ferro molt gros, d’una alçada d’uns dotze peus i un diàmetre d’unes dues polzades i mitja a tres polzades, subjectat per dos tirants de ferro encastats al mur, la part superior d’aquest pal culmina amb una anella passada dintre un forat que travessa aquest pal”
El 1834, Ramon Roger fou proclamat alcalde i va determinar traslladar la barra al centre de la plaça i penjar-hi dues fanaleres per donar-hi més llum. El 1835 el historiador Henri , dóna fe de l’existència de la barra al mig de la plaça. Cap el 1895, es va penjar a la barra una llanterna que cremava petroli i es va treure el 1907 quan el poble va disposar de llum elèctrica.
L’any 1914, un carro de tres cavalleries, carregat de barres de castanyer es va enganxar amb la barra, deixant-la reblincada de la base. El ferrer, en Farall, la va adreçar i l’Ajuntament va creure convenient fer-hi un pedestal de pedra per preservar-la. El propietari Joaquim Olivet, enginyer de camins,va ser qui dibuixà el croquis d’aquest suport i el picapedrer que llavors estava treballant en les obres de la carretera de Les Salines, esculpí les pedres. També la barra fou encarada amb la façana de la “Societat”,i a finals d’estiu l’obra estava acabada, tot plegat va costar 148 pessetes. En aquest temps es van posar dues bombetes al centre de l’anella.
Avui aquest monument es manté amb molt bon estat. Durant el segle XIX, era sovint anomenat el “pal o vara d’en Rotlan”, però des del segle passat s’ha imposat més la forma “barra d’en Rotlan”.
Descripció
La barra d’en Rotlan consisteix en un pal de ferro acerat coronat per una anella i un peu de pedra picada, que s’alça al mig de la plaça de la vila.
La seva part visible amida fins a l’anella 3,70 m, i comptant-hi els 0,90 m del pedestal i els 0,90 m. de la part enterrada, ens dóna una llargada total de 5,50 m. A l’extrem inferior,està encastada dintre l’ull d’una roda de molí enterrada. L’anella fa 40 cm de diàmetre i un contorn de 10 cm. i està soldada a la barra amb el sistema de forja i sembla ser un afegitó posterior. A la barra se li calcula un pes total de 200 Kg.
L a seva estructura no és cilíndrica, sinó quadrangular amb les cares irregulars i els contorns allisats. Té un perímetre de 30 cm. a la part inferior que s’estreny suaument fins al 20 cm. a la punta. El pedestal és de pedra picada del país, de formes arrodonides, amb uns muntants corbats i allisats que emmarquen quatre seients, i la seva base fa 3 m. de volt.
Després de tants anys a la intempèrie, la barra ha agafat un color marró fosc setinat, però conserva totes les seves propietats mecàniques. Aquesta extraordinària resistència a la corrosió només cal atribuir-la a la qualitat de la farga catalana. D’aquesta indústria, la barra d’en Rotlan n’és un magnífic exponent. Per manejar i allargar un masser de 200 Kg., amb el mall calia la col·laboració de tots els treballadors de la farga. És molt probable que la barra fos forjada en una farga de l’Alt Vallespir amb ferro del Canigó entre els anys 1350 i 1450.
Però la barra d’en Rotlan, té una altra atribució i és , que no tenim coneixement que s’hagin conservat altres forques o costells de ferro, per això l’hem de considerar com un autèntic monument que cal preservar-lo amb molta cura.
La llegenda i la versió literària
Del cavaller Rotlan,nebot de Carlemany, i de les seves gestes hi ha un reguitzell de llegendes, sobretot centrades al Pirineu. La mitologia ens el presenta com un heroi o un gegantàs: “bretxa de Roland”; “casc de Roland”; “mall de Roland”; “palets de Roland”; “caixa de Roland” etc... i la nostra “vara d’en Rotlan”.
 |
Sardanes a la plaça davant la barra de Rotllan |
De la llegenda n’hi ha diverses versions i la narració escrita més antiga data de l’any 1825, quan el batlle de Maçanet la va explicar a un viatger francès- Jules la Croix de Marlès- que la va publicar així:
“Us parlo de Maçanet per la raó d’una tradició que existeix al país, tradició ridícula i insensata si voleu,però per l’honor de la qual els seus habitants lapidarien sense pietat l’imprudent que s’atrevís a burlar-se’n o de negar-la. No dubtéssiu mai que aquesta barra de ferro va ser en un principi, el bastó de Roland!. Quan aquest famós heroi, tal com va dir l’Ariosto, trastocat per la gelosia, va perdre la raó, i que desfent-se de la seva espasa i armadura de cavaller, se’n anà pels boscos i muntanyes a portar una vida d’un autèntic salvatge, portava per bastó aquesta barra de ferro, i amb aquesta matava les bèsties ferotges i també els pastors que volien protegir els seus ramats. Un dia que es trobava prop dels castell de Cabrera, va patir un atac de bogeria i de ràbia, i empunyant el seu bastó el va llençar amb tanta rapidesa i força, que va anar a caure i clavant-se al bell mig de la plaça del poble. Els habitants la van recollir amb molta pena i la van subjectar a una de les seves cases”
s, i que ja no necessitava. Llavors de la torre més alta del recinte fortificat de Cabrenys, la va llençar enlaire dient.
!Allà on la meva vara caurà:
Maçanet de Cabrenys serà!
La vara va anar a caure al mig d’un planer on va restar clavada i segons la predicció del gegant, va néixer al seu voltant el poble de Maçanet”
Una altra versió, però dient les mateixes paraules ens conta que: “ va ser llençada des del pont de Ceret, i la vara va traspassar la muntanya de Les Salines i va rebotre amb el castell de Cabrera, enderrocant-lo, i va anar a caure al bell mig de la vall.”
I una altra que va ser llençada des del castell de Cabrera. Encara n’hi ha una altra que ens diu que “ en llençar-la des del castell de Cabrera va dir
:
! Ja està Massa Net!.
Volent significar que com la muntanya i el país estaven del tot lliures de sarraïns, la vara no li servia per a res, i per això la llençava. I prenent peu a les paraules de l’heroi, la vila que va néixer al voltant on anà a caure la vara va adoptar el nom de Maçanet”.
De la barra n’han parlat poetes com Jacint Verdaguer (1886):
“Massanet m’ensenyà lo pal de ferro
Que un dia fou mangala de Rotland.”
“Oh mangala de ferro que don Roland
plantà enmig de la plaça roja de sang!
Si el comte no t’arrenca, ningú ho farà”
Pere Coromines a “Les gràcies de l’Empordà” (1919), ens diu:
“ Allargant-se devés les terres de ponent, veig les Salines amb la seva cresteria de roques i penso en la barra de Roland,que els homes de Massanet fan servir de farola d’ençà que va apagar-se la flama d’una tradició heroica”
El poeta Lluís G. Pla, que va ser vicari de Maçanet, escriu a “Estampes d’Empordà” (1926):
“ A Massanet el nom i l’origen els hi donà Roldán el de les gestes. Ço de Roldan diu que va anar així: L’heroi s’avorria, sense bregues i combats entre Morellàs i les Illes, que avui són dues parròquies perpinyaneses. Portava una barra de ferro tan alta com un pi assaonat i tan grossera con un cairat de roure. Era amb la punta roma d’aquella eina que esventrava els enemics i era amb ella també, que els esclafia la testa com aquell que esclafeix nous tendres....Quines brometes les d’En Roldán!.
Tot de sobte el guanyà un dia un rampell, i voltejant amb les dues mans la barra heroica amb gest de llençar-la al rostre innocent de l’horitzó, va clamar sentenciós:
! Allí on la meva barra caurà-- Massanet de Cabrenys serà!
I malgrat el ripi- l’eina xurigant com un mal esperit i voltejant com un cos encarcarat de bruixa, va sortir disparada de mans d’En Roldan, va passar per damunt dels vessants i la carena oscada de Fraussa, i va anar a caure i clavant-se vertical, precisa- en un planer petit. I ja tinguérem Massanet...Les cases s’hi van venir a grumollonar a cuita-corrents....
És un origen per extensió... La gent d’ací però no s’hi capfica!. La vara d’En Roldan encara hi és clavada al cor de la plaça. Al cim de tot hi porta un barret, com un niu de pardals, amb dues bombetes elèctriques que hi cremen desmaiades i tristes com la simbòlica parella que mai ha pogut acampar cap moixonet”.
Mossèn Josep Feliu, un enamorat de Maçanet, en el llibret “Aures de Cabrenys” (1956):
“Vibrant entre el record i l’esperança
resta clavada de Rotllan la llança
enmig del cor de Maçanet.
i la llegenda de guerrera dansa
de boca en boca de passar no es cansa,
tothom la sap de cor de petitet.
símbol ferreny que aguaita deslliurança
veient dies de dol i de gaubança
vencent d’usures seculars els danys,
de tot maçanetenc rebrà lloança
o tu, ciclòpia ,llegendària llança
d’aquest Rotllan que res li han fet els anys”
Carles Fages de Climent a “Les bruixes de Llers” (1977):
“Bruixots i bruixes en folles rengleres
volten la vara de Roland
cap per avall, llurs sinistres crineres
baten els núvols escombrant”.
 |
Les bruixes quan tornàven a Maçanet |
Montserrat Vayreda en “Els pobles de l’Empordà” (1979):
“Arrecerat als flancs del Pirineu
prop d’on fruita l’arboç i neix la deu,
Maçanet de Cabrenys guarda la maça
que Rotllà palclavà dintre la plaça”
Però a Maçanet, no es quedaven curts al parlar d’en Rotlan; li atorgaven altres fets extraordinaris. El 1675, les tropes franceses van fer esclatar amb una mina explosiva un contrafort de l’església, deixant-hi un gros esbornac. Aquest forat hi va restar incomprensiblement, durant més de 200 anys, i fins hi tot en van fer una llegenda; l’escriptor de Ceret, Juli Delpont el 1889 l’explica: “ Era Roland un home d’altres temps,a Maçanet mateix ho proven. Un dia amb llurs companys, en Xafaroques; en Rencapins; l’Esclafanous i en Passarius, quatre gallards com ell, tot bromejant en una batussa a la plaça del castell, Roland els hi donà un cop de puny, els altres el van parar, però el cop va escallimpar un corn de paret de l’església i de tal manera fort, que en va fer caure un tall i de veritat que a l’alçada d’un home, la paret és un tall enderrocada”
També a la muntanya de Les Salines, antigament no hi havia tanta vegetació, i per això es veien centenars de roques arrodonides i deien que eren “les bales d’en Rotlan”. Una altra dita posava en boca del gegant: “Posant un peu al Fau i l’altre a Cabrera amb el cul toco l’Arnera”.
La llegenda de la barra és coneguda arreu de l’Empordà i moltes vegades s’identifica Maçanet amb la barra d’en Rotlan. Enfilar-se a la barra fins a tocar l’anella ha estat un repte de la mainada que s’ha repetit a través de generacions. Mentrestant la barra d’en Rotlan, senyoreja la plaça i alhora el patrimoni dels maçanetencs.
Les bruixes de Maçanet
Abans la creença en bruixes i les seves arts estava molt estesa arreu, sobretot en l’àmbit rural però també a ciutat. Cada país té el seu estereotip de bruixa. La bruixa catalana, segons, Cels Gomis i Mestre, és una dona vella, de pell arrugada, de llavis prims i descolorits, d’ulls petits, informats i ribetejats de vermell, de cabells blancs, es cassos i mal pentinats, de cos estrafet, de mans llargues, primes i en forma d’urpes; de vestit apedaçat i sabates a retaló, que en nits de lluna plena volen a cavall d’una escombra per anar a fer mal pel món i per acudir als sàbats. Les bruixes són la personificació de totes les misèries i malalties de la humanitat, cal que facin mal per força durant el temps que estiguin a les files de l’exèrcit del mal i sota la bandera de Satanàs. No hi ha cap poble a Catalunyaon no hi hagi una bruixa o més. Tothom sap qui són, tothom les coneix per llurs noms, tothom les mira amb un cert respecte barrejat de por, tothom procura fugir-ne fent-los pas quan els troba pel camí per no atreure´s la seva malvolença, i això fa que es cerquin formes d’ esquivar-ne els maleficis, a través d’oracions i amulets com clavar una carlina (collida la nit de sant Joan), al portal o al collar esqueller d’una ovella en molts ramats.
 |
A la dreta, el cingle de l'ós |
Però no tot era negatiu, també hi havia bruixes bones, que curaven els mals i procuraven el bé de les persones; com la “Bruixa d’Arles”que fa uns decennis gaudia d’un gran prestigi, i que la gent anava a consultar en cas de desenganys, penúries , malalties o trasbalsos familiars. Segons testimonis de l’època exercia amb molt d’encert de remeiera, consellera i endevinadora i s’explicaven casos ben misteriosos.
Però vegem que diu la llegenda que va recollir, Teodor Planas l’any 1935, en el fulletó “Publicacions de la Terra”, sobre les bruixes de Maçanet:
“Es conta que les bruixes de Maçanet tenien assegurades les seves sortides misterioses tots els divendres de la setmana. Es concentraven en el paratge del Sorrer, en el lloc dels quatre camins, que es troba en direcció a can Muntada, can Gallat i les Casotes.
La reunió, sense que cap hi faltés,era en sonar l’hora de la mitjanit, quan els galls entonaven la primera cantada.
Després de molta gatzara, muntaven damunt unes llargues escombres de bruc i en fila india es dirigien, camí avant cap el prat de Biterna que es troba encerclat per un bosc frondós i poètic al terme de Ceret. Allí conten que ballaven un seguit de danses paganes i després feien en l’aire les més difícils i extravagants contorsions i giravoltes.
Cantaven amb melodies i aires de la terra aquestes cançons i també corrandes.
Dilluns, dimarts i dimecres tres; les bruixes no filen.
Dijous, divendres i dissabte les bruixes no filen.
I el diumenge que fa set, si no fos la santedat filarien tot el dia.
Això demostra que les bruixes de Maçanet eren extraordinàriament gandules.
La sardana d’en Manel canta i toca, canta i toca;
La sardana d’en Manel qui la balla se’n va al cel.
La sardana d’en Ripoll sempre a la una, sempre a la una,
La sardana d’en Ripoll mata a la cuca i deixa el poll.
També com eren molt desvergonyides en to de mofa i bromejant entonaven aquesta altra.
Al castell de Cabrera, cada dia hi toca el sol,
Per assoleiar les banyes dels cornuts de La Vajol.
I també a vegades amb aquesta altra variant la qual cosa l’aplicaven als que els semblava,és a dir n’hi havia per tothom
Al castell de Cabrera, el sol hi toca de matinet;
Per assoleiar les banyes dels cornuts de Maçanet.
Cantant i cabritejant per aquells encantadors paratges, així passaven les bruixes tres dies .El dilluns retornaven a Maçanet, contentes i alegres del seu setmanal recorregut i en arribar a les seves llars, però, s’esfumaven com per encant i fins el proper divendres no tornaven a donar senyals de vida.”
Que ningú es prengui malament aquestes al·lusions, perquè només hi ha el propòsit de fer reviure per uns moments aquella llegenda que abans s’explicava alegrement al carrer, pels hostals i a la vora del foc.
La Marededéu del Fau anomenada també de les Formigues o Alades
L’any 1315 per iniciativa i patrocini dels esposos Guillem Blanc i Maria Roquer es va construir la capella del Fau en honor de la Mare de Déu. Però aquesta imatge va ser coneguda també per la Marededéu de les Formigues o Alades, perquè en el dia de la seva festivitat que és el vuit de setembre, milers de formigues alades hi van a morir.
 |
Capella del Fau |
Es conta que el fenomen començava al inici de la missa i augmentava considerablement a l’acabament de l’ofici quan el paviment i l’entorn de la capella quedava cobert d’aquests petits insectes. Es diu que atrets pels llums, l’olor dels ciris, l’encens o l’aglomeració de gent es precipitaven en el petit temple, cercant la mort per l’asfixia, al peu de la Verge. La gent del rodal ho atribuïa a prodigi i alguns deien que sortien d’un forat que hi havia a la banda dels Gesos, anomenat el “forat de cisterna”; i d’altres que venien dels cims de les muntanyes properes. Carles Bosch de la Trinxeria, que coneixia molt bé aquestes muntanyes, va incloure la llegenda que li havien contat en la seva novel·la Lena:
A sol ixent teníem al davant, d’allà de la Muga l’alta serra del Fau, on albiràvem al cim de la carena una ermita daurada pel sol.
És l’ermita de la Mare de Déu del Fau, digué l’Andreu. També li diuen la Mare de Déu de les Formigues, pel miracle que fa cada any.
Quin és aquest miracle?.
Per l’ajust de setembre lo vuit de setembre, festa de la Mare de Déu, totes les formigues alades que hi han vingut de les altes serres dels Pirineus, a mils a remilions se deturen davant la capella, cap se’n veu més enllà, al voltant de l’ermita n’hi ha una gruixa, una negror tal, que al caminar hom les esclafa amb los peus... A l’obrir la porta de la capella per a celebrar missa, n’hi entren a vols, ficant-se pel nas, ulls i orelles,i un se’n veu un embull, més tothom les respecta, fins lo capellà diu missa, perquè saben que el miracle no mancarà, i tots l’esperen amb devoció i recolliment. Prou, Prou! A la consagració a l’alçar el celebrant la santa Hòstia, totes les formigues cauen instantàniament mortes, ni una queda viva. I aquest fet es repeteix cada any, pel setembre, des de fa anys i panys. Ho pot demanar a mon pare i a tots els vells de la comarca, tothom li dirà lo mateix.
El 8 de setembre de 1903, Jaume Rossich de la Bisbal, va assistir a l’aplec, i va explicarel que va veure en un article al periòdic “Lo Geronès”:
 |
Altar de la capella del Fau |
Surtint del ofici comensa.l moviment, la vida y el gorgueitg de veus estranyas ab l’aplech nombrós de catalans d’aquellas afraus pirenaycas, al entorn de l’hermita solitària de la Verge del Fau. I, ab la gent.! Quins vols de formigas aladas bruncian pels aires acudint a donar sa vida, á morir al redós de sa protecció dadins mateix de l’hermita, ó arrembadas a las blancas parets del Santuari!. De per tots els cims de las montanyas vehinas, ne venian y tantas que certs anys arrivan a ferse grossos pilons. La formigas ab sa vida, els hòmens de las valls i collets ab sos cants tots a redós del santuari alabavant a Maria; els hòmens y las donas volian salut y guia de la Verge del Fau.
! Y las formigas li donavan llur existència¡.
És un fet molt curiós que avui dia malgrat que no es faci l’aplec, diferents persones diuen que es va repetint any darrera any. Jo ho vaig comprovar a la dècada dels vuitanta, durant 5 anys i en algun any hi havia una oscil·lació d’un a tres dies, endavant o endarrera al 8 de setembre. La realitat però és que el Fau és un lloc de pas escollit per aquests insectes i cap al final de l’estiu quan comencen les primeres pluges, les formigues alades, que poden ser mascles o femelles, abandonen el formiguer per a la fecundació, i això es fa en el aire xocant en el seu vol mascles i femelles; tot seguit els mascles cauen a terra i es moren, i les femelles ja fecundades cauen i s’arrenquen les ales amb les mandíbules i funden una nova colònia on pondran els ous.
Per això és més probable que passi en dies humits perquè és més fàcil fer forats a terra i construir un nou formiguer.
Les piques de sant Martí
En una penya situada a tocar el camí que careneja Fraussa, entre el Mont i Puigalt, hi ha a la seva obaga quatre cavitats on s’hi recull l’aigua de la pluja o de neu i s’hi manté perquè no hi toca el sol.
 |
Imatge mare de deu del Fau |
La grossa té una cabuda d’uns 60 litres i són conegudes com les Piques de sant Martí. La llegenda conta: “ Un estiu molt sec i calorós, dos segadors tronaven de fer la temporada de la sega a l’Empordà, i quan passaven per aquests paratges feréstecs, mig morts de cansament per la pujada i assedegats, es varen aturar el peu d’aquest roc pensant trobar-hi aigua. La font era eixuta, llavors desesperats només tingueren l’únic recurs d’implorar la misericòrdia divina.
El seu clam i pregària van ser escoltats i tot seguit va aparèixer sant Martí muntant el seu cavall blanc. Llavors amb la seva espasa va colpejar violentament la roca viva i dels forats en un instant va brollar una aigua clara i fresca, i així pogueren saciar la set.
Seguidament s’hi va abeurar el cavall, deixant les ferradures marcades a la roca. Així explica la tradició l’origen d’aquests forats.”
La gent de la contrada en anys de molta secada deien que “ s’havia d’eixugar les piques de sant Martí amb un drap de lli” i com això d’estar les piques buides no podia ser, hauria de ploure per força.
El sant Crist d’Albanyà i el dimoni de Fontfreda són germans
De l’escultor maçanetenc Josep Verdaguer i Sales “Saletes) (1836-1883) s’explica que li encarregaren alhora, una imatge del sant Crist per a l’església d’Albanyà i també una imatge de sant Miquel lluitant contra el dimoni per a la capella de sant Miquel de Fontfreda. Un cop col·locades les respectives imatges (que eren talles de fusta), l’artista va declarar:
!El sant Crist d’Albanyà i el dimoni de Fontfreda són germans!.
En preguntar-li el perquè d’aquesta sentència respongué:
Perquè les he fet de la mateixa soca de cirerer!.
La imatge del dimoni es trobava al peu del monument escultòric de Fontfreda i el santcrist en un mur lateral de l’església d’Albanyà, ambdós van desaparèixer a principi de la guerra civil.
Es diu que després d’acabar les imatges, encara va sobrar una mica de fusta, i d’aquest en van fer una bujola (conca). Conten que la gent d’Albanyà, quan anaven a adorar el sant Crist li resaven la següent oració:
Ai, Senyor qui us ha vist i qui us veu!
Erau viu i ara sou mort;
Vau néixer dintre el nostre hort,
En sou parent i germà
Del dimoni de Fontfreda
I també de la bujola
De l’hostal de la Ramona
A més la gent del veïnat de Fontfreda, hi afegia, que com el cirerer es tractava d’una arbre vell que ja no podia produir cireres, per això l’amo de la Trilla n’havia fet donació, i posava en boca d’aquest, aquesta frase:
!Si quelcom haguessis valgut no t’haurien pas hagut!.
La pedra dreta
Molt a prop del mas Olivet al peu de la carretera, en el lloc conegut com el “pas de les llebres” es troba el menhir anomenat “La Pedra Dreta”. Es tracta d’un menhir antropomorf, consistent en un bloc granític de 2 metres d’alçada i un volt màxim de 2,10 metres; que ja es esmentat al segle XII “Perafita” i va donar aquest nom al mas Olivet, anomenat antigament el mas de la Perafita. Una llegenda semblant a d’altres menhirs ens conta:
“Es varen reunir els dimonis de L’Empordà i el Vallespir i decidiren fer un pont sobre el riu Tec a la vila de Ceret. La consigna era que s’havia de fer en una sola nit.
Tots els dimonis es posaren a treballar frenèticament, però no van aconseguir el seu propòsit, perquè el diable que transportava pels aires la darrera pedra va ser sorprès pel cant del gall que anunciava l’alba. Llavors va abandonar la pedrassa que portava i el dimoni va desaparèixer dintre una fumarada que s’escampà amb fetor de sofre, per refugiar-se sota terra. La pedra en caure, va restar clavada en aquest lloc. I, segons diuen aquesta pedra encara falta en un contrafort del Pont del Diable de Ceret.”
El poeta i comediògraf empordanès, Josep Burgas que signava amb el pseudònim de “Forlife”, va publicar el 1929, al setmanari “La Campana de Gràcia”, una descripció poètica del menhir:
Al menhir de Maçanet
A Maçanet de Cabrenys
bella vila empordanesa
i al cim d’un gai munyanyó
poblat d’alzines sureres
s’hi alça un notable menhir
una pedra sola i dreta
El monolític colós
que és bloc de noble presència,
té la seva veu cantant
i heu-vos ací la llegenda:
Quan els genis infernals
dominaven la terra,
diu que el banyut Llucifer
va comenar a tota pressa
als dimonis escampats
per les valls rossellonenques
la sòlida construcció
-en el terme d’una vetlla
I amb rocs d l’Alt Pirineu-
d’un pont de ciclòpies gestes
Cada diable era obligat
d’anar a cercar una gran pedra
I dur-la fins a Ceret,
on el pont a fer s’esqueia
damunt del Tec, famós riu
de la Catalunya francesa.
En ésser la mitja nit,
ja l’obra fou casi llesta,
més un diable empordanès
duia sa pedra a l’esquena
i, el pobret, féu un xic tard,
de tan grossa i pesant que era.
En passar per Massanet,
el cant del gall va sorprendre’l
i tement ser castigat
per la seva negligència,
escapat, fugí d’allí,
deixant caure el roc en terra.
I de cara al Canigó,
arrogant, ple de bellesa,
el roc restà pal-plantat
per a memòria dels segles,
desafiant llamps i trons
i tramuntanals tempestes
Sinó mireu el pont
de Ceret ,que bé es conserva,
veureu que hi ha un gros forat,
que hi falta encara una pedra,
i les mides del buit,
és ben bé aquella mateixa
que el secular “menhir”
és la pedra sola i dreta
que sempre més ha restat,
com un gegant que està alerta,
al cim d’un gai muntanyó
poblat d’alzines sureres,
a Massanet de Cabrenys,
bella vila empordanesa
 |
Menhir de la Pedra Dreta |
El cingle de l’ós
Al vessant nord de Fraussa en terme de Montalbà, hi ha un cingle que anomenen, el Cingle de l’Ós. Carles Bosch de la Trinxeria que coneixia molt bé aquests paratges, en la seva novel·la Montalbà, n’explica la llegenda :
Era el temps que boscos impenetrables cobrien les muntanyes i que corrien óssos que es menjaven sovint el ramat i fins i tot el pastor. Un ós feia la seva estada en l’avetosa de Les Salines. Era el rei de la contrada, recorria els seus dominis dels boscos de Montalbà,Ceret i Maçanet; atrevint-se de vegades a ensumar fins els corrals i masies de la comarca. Semblava embruixat; les esco`petades dels pastors no li feien res, era el terror del país.
Un dia trobà una pastora dels mas Cremadells, joveneta molt formosa, que guardava un escamot de cabres. La pastoreta, en veure l’ós a poques passes d’ella , es corglaçà de tal manera que caigué en basca, esmortuïda.
L’ós l’agafà abraonant-la dins els seu braços peluts, i se l’emportà sense fer-li mal a envers la muntanya, dipositant-la dins la seva cova. Conten que en volia fer la seva muller; més ella, bona cristiana, s’encomanà a la Mare de Déu de Les Salin es, que la salvà de les urpes del seu enamorat. Li portava anyells, fruites i tot el que feia menester. Fou trobada per uns carboners en bona salut. La tornaren a acompanyar al mas de Cremadells. Els seus pares al reveure-la en tingueres gran alegria, puix que la creien morta i ja li havien fet dir el bé.
Es conta que l’ós quan la trobà a faltar feu retrúnyer aquells boscos de bruels espantosos; foll de ràbia feia més mal que mai.
Un dia de tardor, un pastor de Les Salines, veié l’ós que pujava dalt d’una grossa moixera arrelada al mateix cingle per a menjar-se les granes vermelles. Quina en féu el pastor!.; anà a la seva barraca a cercar la picassa, i quan l’ós hagué baixat de la moixera, les branques de la qual penjaven fora del cingle, tallà a cops de destral les tres quartes parts de la gruixuda soca.
L’endemà de bon matí, l’ós s’enfilà moixera amunt per acabar-se de menjar els penjolls de grana que restaven, més de prompte, amb la força del seu pes començà a vinclar-se l’arbre i cata-crac!, petà en sec, caient l’ós i moixera daltabaix del cingle, quedant la bèstia tota estabornida. El pastor amagat per allà a prop, va córrer-hi tot seguit i, a cops de picassa l’acabà de matar. Des d’aquella feta en diuen el Cingle de l’Ós.
La dona morta
El coll de Dona Morta a 1090 metres d’altitud, porta aquest per l’existència en aquest lloc d’una grossa llosa aplanada amb l’aspecte de làpida sepulcral o bé una mica de semblança amb una dona jacent. La pedra és de gneis, i fa 2,30 m de llarg i una amplada de 0,50 m a 0,70 metres i se li calcula un pes d’uns 800 Kg. Per dessota la roca, a pocs metres i en el seu vessant est, hi havia la font del mateix nom, que avui perduda és un moixal.
La llegenda associada a la pedra ens diu:
 |
El menhir de la Dona Morta |
“En el mas de la Borbolla, un dia de la mort del porc, quan el repàs del sopar s’anava acabant. A la cuina la perola bullia i les dones acabaven d’enllestir i endreçar el porc, i a la sala, encara els convidats eren a taula. Com era costum durant la diada s’havien forjat un reguitzell de converses on tothom hi deia la seva. Ja feia estona que la xerramenta s’havia decantat envers els fenòmens misteriosos; les bruixes; el dimoni i altres esperits malèfics i de la por i de la malastrugança que donaven.
Una botifarrera jove se’n feia riota, dient que tot allò eren històries de la vora del foc i a ella no li feien cap mena de por. Llavors li van proposar -com era tant valenta- una juguesca. A veure si s’atreviria a enfilar-se fins a dalt la collada sota el cingle Gran al caient de la mitjanit, que era l’hora que el dimoni i les bruixes hi estaven congregades; i una vegada allà, com a prova, plantar-hi una agullada (bastó amb una punxa al cap, que els bovers empraven per arriar els bous en les llaurades o quan estiraven la carreta).
La noia va acceptar l’aposta i a l’hora convinguda proveïda d’un fanal i el bastó de punxa s’enfilà cap al cim de la carena. No les tenia pas totes; perquè era una nit negra com una gola de llop. I quan arribà al bell mig del coll i a l’hora predita va plantar l’agullada. Però amb la foscor de la nit, per desgràcia l’agullada l’hi havia travessat les llargues faldilles que portava. Per això quan es girà per retornar al mas, quedà immobilitzada i creien que les bruixes i el dimoni l’havien atrapada, de la basarda, quedà morta allà mateix.
Amoïnats la gent del mas, per la seva tardança, van anar a cercar-la i la van trobar ja morta. La van enterrar en el mateix lloc i des d’aleshores s’anomenà el Coll de la Dona Morta, on encara existeix la llosa amb una petita creu esculpida”.
El consorci Albera Viva i els Amics de l’Albera, van endegar una recerca de megàlits, i van determinar que la pedra de Dona Morta era un menhir i l’u de juny de 2003, amb la col·laboració de 30 voluntaris van aixecar la pedra deixant-la clavada dreta i fermada amb pedres i ciment.
 |
En primer terme, a la dreta , el coll de la Dona Morta |
Aquest fet desvirtua la llegenda, però sembla que va prevaldre més l’arqueologia que la tradició. Al costat del menhir hi ha un cartell que recull en diferents idiomes la narració fantasiosa de la llegenda, extreta del llibre de Jean Abelanet (Lieux et légendes du Roussillon et des Pyréenes catalans- Perpinyà 1999).
Troballa de la marededéu de Les Salines
El nom de Les Salines, prové de la sal que es repartia al bestiar. En aquest petit pla hi havia les “saleres “ o “ salines”, que eren lloses damunt les quals els pastors hi posaven sal que consumien les vaques i ovelles quan hi pujaven al pasturatge. Efectivament, abans de construir la capella, en aquest mateix lloc hi havia el “camp de Les Salines”. Després de la seva construcció, tota la muntanya fou batejada amb aquest nom.
El 1271, trobem al noble Mascarós d’Ortal, senyor de Maçanet i el castell de Cabrera, com a compromissari, representant els habitants de Maçanet i de Tapis davant del bisbe de Girona, Pere de Castellnou, on li demana llicència per edificar una capella en honor de la Verge Maria en el lloc nomenat “Les Salines”. Al document s’hi fa constar que a Les Salines “s’hi obraven molts miracles”, i el 1275 la capella ja estava acabada.
Per tradició es diu que la primera imatge de la marededéu de Les Salines la va trobar un toro a la cova que hi ha prop del santuari:
“Des de molt antic els pasturatges de la muntanya de Les Salines han estat molt aprofitats. Trobant-se allà dalt pasturant la vacada del mas Roure( mas desaparegut prop del Quintà a tocar el prat d’en Saula); els pastors quedaren molt sorpresos al veure que el toro s’apartava del ramat i es dirigia cap a unes penyes, davant de les quals s’agenollava com un xaiet, fent uns brams estrepitosos.
Veient que la cosa es repetia, decidiren anar a esbrinar el que passava. S’acostaren a aquell indret i varen veure un forat mig tapat amb pedres; les apartaren i descobriren la cova on ho havia amagada la imatge de la Verge.
Tot seguit donaren la notícia a Maçanet i el poble va decidir edificar-hi una capella i erigir un altar en honor de la Verge. Però en el petit replà a poca distància de la cova per ser el terreny més idoni per a bastir el temple”.
Així explica la llegenda la devoció i veneració dels maçanetencs envers la marededéu de Les Salines. La narració d’aquesta llegenda és gairebé idèntica i amb un patró comú quan s’explica l’origen de les marededéus trobades; sempre hi apareixen un bou, una cova, uns pastors, etc... El primer a publicar la llegenda va ser Narcís Camós el 1657, en la seva obra Jardin de Maria Plantado en el Principado de Cataluña.
A les parets de la cova i al sostre hi ha uns forats que semblen petjades de bou, que també la tradició vol incloure a la llegenda. En uns goigs antics del 1820 hi llegim:
Molt ditxós fonch Massanet
trobar la vostra Figura
en las Salinas lloch fret
dintre de una roca dura,
per un Toro sou trobada
per permissió Divina.
Obra fonch miraculosa
quan lo Toro vos trobà,
en la penya portentosa
las potadas imprentà
la roca queda pastada
com la cera blanda y fina.
A l’entorn de la cova hi hagué durant 50 anys (1790-1840), una explotació de marbre de gran qualitat, que el Comú de la Vila, tenia arrendada a particulars. Per això les penyes a tocar la cova estan molt retallades.
 |
 |
|
Santuari de les Salines |
Cova de les Salines |
Imatge marededeu |
Antigament se celebrava la festa i l’aplec per la Nativitat de Maria el 8 de setembre, festa de les marededéus trobades. En aquest dia es portava , la imatge fins a la cova en processó, la posaven entre dos ciris, li resaven una oració i li cantaven una antífona, i després la retornaven amb el mateix ordre. Des de 1913, la festa es desplaçà al mes d’agost.
Pere Roura i Sabà.-
Bibliografia:
Amades; Joan. Costums i Creences.Ed.Selecta.Barcelona.1980.
Bosch de la Trinxeria; Carles. Montalbà (1891). Brau Edicions. Figueres 1997.
Bosch de la Trinxeria; Carles. Lena (1894). Col. Llibres del Tint. Ed. Ajuntament de Banyoles. Imp. Dalmau Pla.Girona 1999.
Camós; Narciso. Jardin de Maria Plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona.1657.
De Marlès; Jules La Croix. Gustave ou le Jeune Voyageur en Espagne. Ed. A. Mame et Cie. Tours.1857.
Gironella; Joaquim. La bruixeria a la comarca de l’Alt Empordà .Diari de Girona. 2 de juny de 1988.
Gomis i Mestre; Cels. La Bruixa Catalana. Ed. Altafulla. Barcelona 1996.
Henry; DMJ. Histoire de Roussillon. Imprimerie Royale. Paris. 1835.
Planas; Teodor. Les Bruixes de Massanet. Publicacions de la Terra. Terrades.1935.
Planas; Teodor. Recuerdos y Notas. Programa de Festa Major de sant Martí.1956.
Roque; Louis. Promenades , Excursions en Haut Vallespir. Ed. L’autor. Sant Llorenç de Cerdans.1979.
Rossich; Jaume. Dos dies al santuari de Nostra Senyora del Fau. Periòdic Lo Geronès. Desembre.1903.
Roura Sabà; Pere. Maçanet de Cabrenys. Història i Natura. Ed. L’autor. Imp. Arrels Arts Gràfiques. Figueres. 1999.
Roura Sabà; Pere. Les Llegendes. Revista Fraussa nº8. Desembre. 1999.
Soler i Amigó; Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Ed. Barcanova. Barcelona.1998.
Arxius Consultats:
Arxiu de Sant Daniel de Girona. Capbreus de la senyoria de Maçanet de Cabrenys.
Arxiu Municipal de Maçanet de Cabrenys. Actes de l’Ajuntament.
Arxiu Històric Comarcal de Figueres. Protocol del notari Francesc París i Torrà. Any 1813.
Agraïments.
A la Maria Antònia Serrano Olivet, per la informació recollida en una escriptura de l’any 1813 i a Jenar Fèlix i Franquesa pel fragment de la novel·la Montalbà
Pere Roura i Sabà.-