Inscripcions, gravats, relleus i escultures en pedra  

per Pere Roura i Sabà

Publicat en el programa de la festa de Sant Martí del 2013

 

Resseguint els carrers amb deteniment descobrim amb la mirada elements insospitats que apareixen en les façanes; llindes i portals i que són vestigis del passat. Amb aquesta intenció farem un recorregut Maçanet endins, definint algunes particularitats, que sovint passen desapercebudes ; però fixant-nos només en l’estudi de la pedra treballada, és a dir en les inscripcions, relleus i escultures en pedra.


En qualsevol de la seva destinació l’elecció de la pedra com a suport ja sigui per a l’escriptura o l’ornamentació, pretén unes coses ben concretes; la seva durabilitat i un missatge històric o estètic per a la posteritat. La pedra ha estat i és encara un suport molt estimat per determinades accions escripturals, ja sigui rebaixant-ne la superfície amb algun instrument dur que hi provoqui incisions o en ressalti els relleus.


Les inscripcions i elements decoratius sobre pedra tenen una marcada intenció pública, per això són emplaçats en llocs ben vistents i sobretot les inscripcions lapidàries s’han planificat cercant una bona incidència de la llum, per a ser ben entenedores per a l’observador.


Les cases del nostre poble són d’un estil senzill, la major part, avui, de pedra vista i les obertures de vella pedra picada del país (ull de serp), que daten principalment dels segles XVII i XVIII , èpoques de gran creixement demogràfic.


Les façanes però en el seu origen eren gairebé totes remolinades, només les llindes i muntants de les obertures estaven a la vista. Una façana a pedra vista era símbol de deixadesa o bé d’escàs poder econòmic.
L’autor material de les inscripcions solia ser el mestre d’obres o el picapedrer que proveïts amb el  burí i el cisell, gravaven a la pedra el que els manava l’amo de la casa. Les dates marcades a les llindes sovint ens mostren les millores o ampliacions fetes a la casa.

El campanar.-

campanar
El campanar de Sant Martí


El campanar de disseny renaixentista és fet amb carreus de pedra “d’ull de serp” ben escairats; té la base quadrada i la torre octogonal amb quatre arcades de mig punt, la de ponent tapiada. Dues motllures en baix relleu ressegueixen el seu contorn. A la part superior i en sentit oposat hi ha encastats als murs quatre canons, volent representar una torre de defensa. A les quatre cantonades i a la base de la torre hi ha quatre esferes de pedra.

Sabem que es va construir el 1622 i en el seu origen estava coronat per una barana i una cúpula que una tramuntanada va destruir el 1814.

Capitells

capitell
Capitell romànic esglèsia Sant Martí


Dintre l’església parroquial es conserven dos capitells idèntics i dos basaments de columna, amb senzilla decoració vegetal s. XII-XIII. Un es va trobar en la restauració de l’església fa quaranta –dos anys  i l’altre estava a Can Roger. El seu origen podria ser les restes d’un antic altar i el motiu que un d’ells es trobés a Can Roger, fa suposar que  es tracta de l’altar de sant Amanç (actual capella del Roser), perquè la família Roger hi va mantenir el benefici de sant Lluc i també una tomba familiar durant 200 anys.


Capella del Roser.-

roser
Capella del Roser


 La capella lateral de l’església de sant Martí, d’estil gòtic, coneguda com l’altar del Roser (abans de sant Amanç), té la volta de creueria de 4 arestes motllurades i bastida en pedra de granit. Les impostes dels arcs són motllurades i al capdamunt  dels dos caires davanters hi ha gravades dues petxines.
Data del 1372, quan els marmessors de Ramon Perich, que havia estat batlle de Maçanet, i la seva esposa  Dolça, seguint la voluntat dels seus testadors, demanen al bisbe de Girona llicència per a fundar un benefici a l’església de sant Martí i fer una capella o altar sota la invocació de sant Amanç. El bisbe els hi dóna permís, però amb els següents preceptes: que hi hagi una llàntia; una creu; un retaule; un missal; un calze; les vestidures necessàries i que aquest es faci en lloc idoni. El mateix any l’altar ja té un capellà beneficiat per celebrar-hi. El 1590 s’instituí en aquesta capella la confraria perdurar 346 anys fins a la Guerra Civil.


La làpida sepulcral.-


A la capella del Roser hi ha fixada a la paret una làpida sepulcral procedent de l’església de sant Miquel de Fontfreda. L’estela estava encastada a la paret damunt la porta de Fontfreda, però per l’aïllament del lloc i perquè estava mig arrencada  , per seguretat el juny de 1957, mossèn Andreu Soler va exposar al bisbe la necessitat de preservar-la en un lloc més segur i així el setembre del mateix any es va traslladar a l’església de Maçanet i les restes òssies que contenia es van deixar en el mateix lloc.


Es tracta d’una làpida feta d’un bloc de marbre blanc, romànica de la primera meitat del segle XII i representa les exèquies d’un personatge important. Al centre de l’escena hi ha el difunt jacent sobre un llit de sis potes en posició gairebé frontal. El seus braços, creuats sobre el pit, sostenen un calze. A la capçalera un sacerdot dret, el beneeix mentre amb la mà esquerra sosté el llibre sagrat obert. Als peus del llit un altre personatge porta una creu de pal i un  aiguabeneiter , altres dos són al costat del difunt, un d’ells fa acció d’abraçar-lo i l’altre s’estintola el cap amb la mà dreta, amb profunda commoció. Vora el llit hi ha tres canelobres, dos darrera del difunt i el tercer als peus del llit format per un trespeus. Al centre i a dalt de l’escena es representa l’ànima del difunt portada al cel per dos àngels entremig dels núvols.

porta S Marti
Portalada esglèsia Sant Martí


En algunes incisions hi ha rastres de pintura de color marró i també al caire del llit i del marc alguna lletra que no hem pogut desxifrar. Es tracta d’un bell exemplar d’escultura romànica primitiva i com hem dit es relaciona amb un personatge important, almenys, a la parròquia de sant Miquel de Fontfreda. Com aquest terme va pertànyer al monestir de santa Maria de Lledó, durant 700 anys, es molt possible, que al·ludeixi a un dels priors de Lledó, segons apunta Joan Badia i Homs i en concret al segon prior Grau (1114-1136), perquè el primer Joan i el tercer Arnau de Coll tenen les seves làpides d’ossaris a la façana de santa Maria de Lledó, potser doncs que  Grau fos enterrat a Fontfreda. Una altra raó de pes  també és que l’església de Fontfreda va ser donada a Lledó, l’any 1115, per part d’Enginenda, Pere i Arnau Grau, època en que regia el cenobi Grau; però tot plegat és una hipòtesi.


Portalada de l’església de sant Martí.-


La portalada de llevant de l’església , es compon de dues parts separades per un petit relleix que s’estén horitzontalment i en marca la separació.


A la part de baix hi ha un sòcol i sobre seu els murs formen tres plecs amb els quals fa la gradació. Es tracta d’uns plecs llisos sense ornamentació i els seus carreus segueixen les mateixes filades del mur. Al plec més interior hi ha l’obertura coberta amb una grossa llinda sense esculpir. A la part de dalt una cornisa horitzontal, de secció quadrada, marca el punt d’arrencada de quatre arcs de mig punt en gradació i del timpà. L’arc més petit d’aresta viva, emmarca un timpà llis.


El segon té l’aresta aixamfranada. L’aresta del tercer ha estat decorada amb un nervi semiesfèric. En el quart hi ha diversos relleus en el seu caire, hi són representats de forma elemental i esquemàtica, fruites; boles;elements vegetals i una figura humana, com si haguessin estat afegits a l’arcada. Tot el conjunt està emmarcat per una arquivolta que  fa de guardapols i amb decoració de daus. L’estil d’aquest portal coincideix amb l’època de construcció del temple, que els entesos daten de la segona meitat del segle XII . Al costat dret de la porta hi ha tres làpides indesxifrables, només en la que es troba més a la dreta es pot llegir la data 1340.


Portal de ca l’Olivet.-

olivet
Portal de ca l'Olivet


Josep Olivet i Ferrer, va decidir reconstruir la casa pairal amb una especial elegància i l’obra culminà el 1756. El que destaca més de la façana és el portal de punt rodó , fet de pedra d’ull de serp del país i presenta uns trets del tot singulars que val la pena enumerar. Les dovelles, en comptes de ser planes o llises -que és la nota dominant i comuna en aquest tipus d’arquitectura- són tallades a bisell, i aquesta particularitat gairebé insòlita, li confereix una sensació de relleu que impacta així que hom la veu per primera vegada.


Sorprèn també l’existència d’una motllura que fa de guardapols i contacta amb el rebaix superior que duu  cada una de les dovelles, formant un canal que assumeix la funció d’arquivolta. Aquest darrer element és exclusiu de l’arquitectura religiosa i en comptadíssims casos el trobem aplicat a una obra civil.
Així mateix, cal destacar que els salmers es recolzen en una imposta bocellada que té com una contrarèplica la base i això li dóna major realç.


Llinda de ca l’Antuena.-


D’aquesta casa de la plaça del Castell, adossada a sant Onofre, destaca la llegenda que hi ha esculpida a la llinda de la porta que diu:


                                                       NADIE PASSE ESSE PORTAL
                                                      SIN QUE JURA POR SU VIDA
                                                      SER LA VIRGEN CONCEBIDA
                                                      SIN PECADO ORIGINAL.

antuena
 


Aquesta quarteta, sorprenent escrita en castellà, és una clara referència al dogma de la Immaculada Concepció. Al bell mig de la llinda hi ha la data 1691 i una creu i dos símbols,com una mitra i una lletra o, que no hem sabut desxifrar. Es tracta del mateix lema de la casa del Benefici, del carrer de la Rectoria. El terreny on s’aixeca l’edifici, com altres de la plaça, s’establí el 16 de març de 1691, de part del monestir de Sant Daniel de Girona  a Josep Prim, botiguer, amb el propòsit de fer casa.


Epígraf de la Societat.-


Tot just encetat el segle XX , es produeix un fet històric en el mutualisme maçanetenc: el 14 d’0ctubre de 1904 les cinc mutualitats existents (La Humanitària ; La Massanetense; Obreros Taponeros; La Terrallonera i Centro Obrero Instructivo y de Socorros Mutuos), es fusionen i constitueixen la  Unió Maçanetenca. El lema de la nova societat era “la unió fa la força”. El procés no fou fàcil perquè era necessari superar les diferències que hi havia en la ideologia de cada societat. En aquest cas , va servir de gran ajuda l’Ajuntament, que va actuar de mitjancer. El primer local social  s’establí el 1904 al número 6 de la Plaça, però  l’any següent, Baltasar Molar Vidal (Llers 1846-1926), amo del local va decidir engrandir-lo i oferir als maçanetencs una sala casino més apta a les necessitats, per això el 1905 va comprar una part dels valls de la plaça per permetre allargar la sala i carregar la façana sud damunt la muralla.

unio
Escut representatiu de La Unió


El projecte es va encarregar a l’arquitecte Jose Azemar i el resultat fou el magnífic edifici modernista que llueix a la façana l’epígraf: Sociedad de Socorros Mutuos. La Union Massanetense. Protectora de los Pobres.
A banda i banda de la inscripció, hi ha dos escuts: l’un , amb dues mans encaixades per davant de la barra de Rotlan i adornat amb fulles i aglans de suro; a l’altre hi ha el nom del benefactor amb farciment de fulles de suro i la data Feu construir B. Molar 1906.

 

Escut dels Roger.-


A mig carrer de la Borriana hi ha una llinda de granit que era la coberta d’una porta o finestra, amb l’escut de la família Roger simbolitzat per dos rogers (peixos) que acompanyen una orla amb la sigla Ro i una creu en baix relleu. Aquesta casa fou propietat de Francesc Roger el 1580, sabater i negociant però a mitjans del segle XVII, traslladaren la casa pairal fora muralla a l’actual Can Roger.

roger
Escut familia Roger


Medalló del Roser.-


A la placeta de la Borriana si aixequem la vista damunt la fatxada de Cal Pipaire, veurem encastat a la paret un medalló de marbre blanc d’uns 60 cm. de diàmetre, que hi ha representada en baix relleu la imatge de la Verge del Roser: la Mare té l´infant en braços, ambdós coronats, i el conjunt és emmarcat per uns rosaris i dues cares d’àngel.


Aquesta casa fora muralla, ja era coneguda al segle XVI com la casa de Confraria de Santa Maria i més tard del Roser, que l’havien obtinguda en donació i per això col·locaren aquesta figura.


Casa del Portal de la Borriana.-


La casa número 2 de la Plaça de la Borriana porta a la llinda la data 1744, dintre una orla, cal ressaltar els balcons i les bigues de pedra que fan de suport i que volien fer joc amb les impostes de l’arc que formava el portal de la Borriana del segle XV.


És clar que es tracta d’una renovació gairebé total de l’edifici, perquè ja feia tres segles  que existia i el seu amo d’aleshores  Simó Quintà, mestre d’obres, va voler lluir-se.


Casa del benefici.-


Al carrer de la Rectoria hi ha la casa del Benefici, amb el portal adovellat i amb dues llindes a la finestra que daten de l’any 1690 i porten esculpit una en castellà: Ave Maria sin pecado concebida i l’altra en llatí Sit nomine domini benedictum, “sigui beneit el nom del Senyor”.


Portal de la Rectoria.-


A finals del segle XVII o a principis del XVIII es va bastir la nova rectoria. I el 1777 el rector, fill de Maçanet Josep Vinyes i Pararols hi va fer millores, en les obertures i al dintre de la casa. Cal destacar el portal adovellat que inclou al centre de l’arcada, un escut amb la data 1777, que conté un bonet de capellà i les inicials Vinyes Rr.


Can Vilar.-


Al número 17 del carrer de Sant Sebastià, la llinda de la porta mostra a manera d’escut la data 1628 i un uixol (eina emprada pels boters), símbol que definia l’ofici de la casa. Francesc Vilar, boter va fer aquesta casa i va voler deixar constància de la seva dedicació que la seva família mantindria la producció de bótes i samals durant quatre generacions.


Sarcòfag de Guillem de Cabrera.-


Francesc Bonet, conserva en molt bon estat un sarcòfag del segle XIV . L’ossera es va trobar per casualitat , a la casa pairal de Can Sunyer fa una cinquantena d’anys tot desfent un tempanell , la peça sembla que havia servit molts anys de pica d’oli.

guillem
Sarcòfag de Guillem de Cabrera


L’obra és de pedra calcària, també anomenada pedra de Figueres, a manera d’arca rectangular  fa 87,50 cm. de llarg; 36 cm d’ample i 32 cm. d’alt. A la cara davantera hi ha gravada una llarga inscripció flanquejada per dos escuts, que es repeteixen a la inversa cadascun a les cares laterals. La inscripció consta de 6 línies i 298 caràcters amb algunes abreviatures , diu:


           HIC IACET GUILLELMUS DE CABRERIA QUI OBIIT CABRENCIO PENULTIMA DIE MENSIS IUNII ANNO DOMINI MCCCLXXXIIII FUIT HIC TRANSLATUS XIII DIE FEBRUARI ANNO DOMINI MCCCLXXXVIII QUI HEREDEM SUUM INSTITUIT ALTAREM SANCTORUM NICOLAY ET FRANCISCI ISTIUS ECCLESIE CUIUS ANIMA REQUIESCAT IN PACE AMEN.

cabrera
Transcripció del sarcòfag de Guillem de Cabrera


Aquesta transcripció ha estat corroborada pels especialistes en epigrafia Joaquim Tremoleda i Antoni Cobos.
La traducció és:


AQUÍ JAU GUILLEM DE CABRERA QUE MORÍ A CABRENYS EL PENÚLTIM DIA DEL MES DE JUNY DE L’ANY DEL SENYOR 1384 FOU TRASLLADAT AQUÍ EL 13 DE FEBRER DE L’ANY DEL SENYOR 1388, EL QUAL INSTITUÍ HEREU L’ALTAR DELS SANTS NICOLAU I FRANCESC D’AQUESTA ESGLÉSIA. LA SEVA ÀNIMA DESCANSI EN PAU AMEN.


A ambdós costats de la inscripció hi ha representades les  armes del difunt. Es tracta de dos escuts acompanyats per vuit lòbuls  inclosos dintre un cercle. En el de l’esquerra hi ha  gravada una simple banda ondulada i al de la dreta un lleó rampant. Els escuts es reprodueixen a la inversa en les cares laterals del sarcòfag. La nitidesa tan de les lletres com la de les figures, evidencien la mà d’un bon artesà.


El personatge dipositat en aquesta sepultura només pot ser un membre de la família dels barons de Cabrenys i en concret al baró de Cabrenys i senyor de Maçanet i el castell de Cabrera, Guillem Galceran de Cabrenys o de Rocabertí. Vegem algunes dades que reforcen aquest conclusió.


El 16 de novembre de 1371, el bisbe dóna llicència a Guillem Galceran de Cabrenys per perforar els murs de l’església a fi de construir dues capelles, dedicades una al Corpus i la  Santa Creu i l’altra als sants Francesc i Nicolau  a fi de treballar-hi els dies de festa.


El 5 de setembre de 1373, a instància de Maria d’Arborea, esposa de Guillem Galceran, el bisbe li dóna llicència per a celebrar als nous altars del Corpus i la Santa Creu i a la dels sants Nicolau i Francesc. Per tant aquestes capelles eren obra dels barons de Cabrenys, que en aquestes dates feien llargues estades al castell de Maçanet. També els historiadors fixen la mort de Guillem Galceran, pels volts de 1385 data en que signava les actes la seva viuda Maria d’Arborea. La mare de Guillem, la vescomtessa de Rocabertí, Beatriu de Cabrenys, morta el 1344, també havia demanat ser enterrada a l’església de Maçanet. Guillem Galceran, quan actuava a Maçanet solia emprar sempre, el títol de senyor del castell de Cabrera que la seva mare havia fet reconstruir, és raonable pensar que al ser dipositat a l’església de Maçanet escollís el nom de Guillem de Cabrera. També va instituir hereu l’altar dels sants Nicolau i Francesc. Cosa que va complir el seu hereu Guerau el 1395, fundant el benefici de sant Nicolau; que van administrar els Rocabertí, senyors de Maçanet fins a finals del segle XVI.


Cal remarcar que a la inscripció hi posa que  Guillem , va morir a Cabrenys, i en aquella època tot el terme de Serrallonga s’anomenava Cabrenys i els barons tenien un castell  en el mateix poble. Per tant no vol dir que la mort li esdevingués en aquell niu d’àligues de les Torres de  Cabrenys, sinó al mateix poble de Serrallonga.


L’església de sant Sebastià.-

ss
Porta de Sant Sebastià


La llinda de la porta conté un inscripció del 1733 i Ste Sebastiane Ora Pro Nobis i a ambdós costats de la port a les finestres hi llegim  Ave i Maria a l’altra. Aquesta data es tracta d’una renovació total de l’església, entre els anys 1700 i 1733 que va ser engrandida amb més altars i la sagristia. La troballa de nous documents, testimonien la seva existència molt abans del que es creia, perquè l’any 1570 ja s’hi reunia el Consell de la Universitat. Per tradició es diu que es va erigir en acció de gràcies després   deslliurar-se el poble d’un brot de pesta.


Làpida de sant Jordi.-


Dintre una fornícula de punt rodó a la fatxada de les escoles hi ha  una imatge de sant Jordi matant el drac. Es tracta d’una làpida de terrissa negra que hi ha gravada en baix relleu, el cavaller sant Jordi ,vestit amb arnès i capa; muntat a cavall i que clava la llança a la boca del drac alat situat sota els peus del cavall. Dessota hi ha l’epígraf Sant Jordi. Les escoles es van inaugurar a la primavera de 1954.


Can París.-

can paris
Can París


Tothom qui passa pel carrer de sant Sebastià, quan arriba  al número 22, queda sorprès davant el notable edifici del segle XVII, construït en gran part amb blocs de granit ben escairats i arrenglerats amb un bonic acabat i que forma cantonada amb el carrer de la Paret Nova. Però el més remarcable de la casa és la llinda de grans dimensions de la porta principal; que conté una llarga inscripció en llatí datada el 1682; també dues figures sedents sota el relleix d’una finestra i un escut que representa l’ofici de ferrer.


La inscripció de la llinda està escrita, amb alguns abreujaments, amb un llatí macarrònic i consta de 336 caràcters repartits en 8 línies. Al mig de la làpida i a la part inferior hi ha un cercle que inclou una creu de Tolosa.

 

 

 

llinda parís
Llinda de can París

 

Tot seguit farem la transcripció:


DETESTATUS SUM OMNEM INDUSTRIAM MEAM QUA SUB SOLE STUDIOSISSIME LABORAVI HABITURUS HEREDEM POST ME QUEM IGNORO VIRUM SAPIENS AN STULTUS FUTURUS SIT ET DOMINABITUR IN LABORIBUS MEIS QUIBUS DESUDAVI SOLLICITUS . EVICTUM EST QUID IAM VANUM EST CUI LABORO ET FRAUDO IAM ANIMAM MEAM.
HOC A REVERENDO IOANNE PARIS IAM TERDENIS CUM LABORASSET ANNIS MALLEO CANDENTIBUS FERRIS STRUCTA DOMUS FUISSE DIE 30 JANUARIUS ANNO 1682.


La traducció és:


HE AVORRIT TOTA LA MEVA ACTIVITAT EN LA QUAL TAN APASSIONADAMENT HE TREBALLAT SOTA EL SOL. HE DE DEIXAR  UN HEREU DARRERA MEU, EL QUAL IGNORO SI SERÀ SAVI O INSENSAT, I MANARÀ EN ELS MEUS TREBALLS AMB QUÉ HE SUAT DE VALENT. ÉS CLAR QUE JA ÉS EN VA QUE TREBALLO I ENGANYO LA MEVA ÀNIMA.
AMB AIXÒ EL REVEREND JOAN PARÍS, DESPRÉS DE 30 ANYS DE TREBALLAR AMB EL MALL ELS FERROS ROENTS DEIXÀ LA CASA ACABADA EL DIA 30 DE GENER DE 1682.

sedents
Figures sedents a can París


Aquest text correspon quasi totalment a dos fragments de l’Eclesiastès (llibre bíblic) i concretament als 2:18-19 i 4:8, que diuen textualment: “ He menyspreat tot el treball  meu que m’havia esforçat sota el sol, que hauré de deixar a l’home que vindrà darrera meu .¿Qui sap si serà un savi o bé un ignorant, el que s’ha d’apoderar de tota la meva obra realitzada i ideada per mi sota el sol?. També això és vanitat!. ¿ Per qui és que jo treballo i em privo a mi mateix de benestar?. Això també es vanitat i una mala ocupació.”


 ¿ Que és el que va produir que aquest home es decidís a fer gravar aquest escrit tan descoratjat?. Per entendre-ho una mica faré una breu biografia de Joan París.


Joan París, va néixer a Maçanet el 1630, en una casa del carrer del molí. Fill de Pere París Ferrer i Caterina París. Ell, com el seu pare i el seu germà Francesc, continuaria l’ofici de ferrer. El 1659 es casà amb Margarida Duch d’Oliveda, que li aportà un dot de 200 lliures barceloneses. El 1669 van tenir i li posaren de nom Joan. En aquests anys el poble va ser incendiat i saquejat dues vegades; el 1653 per les tropes espanyoles i el 1675 per les franceses. Al morir la seva esposa decideix fer-se capellà i el 1677, el vicari general li confereix el benefici de santa Elena de la Seu gironina; però ell volia anar a Maçanet i el mateix any bescanvia el benefici amb Francesc Morató, claver de la catedral, per  el de sant Amanç de sant Martí de Maçanet.

lapida fontfreda
Làpida sepulcral de Fontfreda


El benefici de sant Amanç de l’altar del Roser, llavors ja no tenia cap renda, i la funció de Joan París a més  de dir algunes misses en aquest altar, era fer funcions de vicari ajudant al rector.


El 1681, el bisbe li concedeix el títol de notari apostòlic, llicència que es donava als capellans en aquells pobles on no hi havia notari. Aquest càrrec que l’autoritzava a redactar actes de compravenda d’horts i cases i aixecar testaments; demostra que era una persona lletrada, ja abans de fer-se capellà. Des d’ara és molt present en diferents documents, intervenint de procurador o mediador representant el  paper d’home bo.


Joan París havia comprat dues cases  i es proposà  convertir-les en una de més gran. El 1682 acaba la casa i fa esculpir a la llinda de la porta principal la llarga inscripció. En aquest fragment bíblic es reflexiona sobre el sentit de l’esforç i els sacrificis acumulats  al llarg de la vida; i de la incertesa de la seva utilitat. En aquesta data Joan París, tenia 52 anys, una edat considerada de persona gran en aquella època, i en una etapa de la vida en que un ja sap triar el gra de la palla. El 1685 es casa  el seu fill Joan, que tenia 16 anys, amb Margarida Vigo des Sant Llorenç de Cerdans, que aportà al matrimoni un dot de 400 lliures; aquest va mantenir l’ofici de ferrer i molt lluny de ser un beneit , va fer construir en el període 1695-1720, dos molins un a la ribera d’Ardenya i l’altre a l’Arnera.


Joan París va morir el 18 de desembre de 1688, i li van fer un enterrament amb 6 preveres com era costum.
Però la casa ofereix altres curiositats com la creu de Tolosa gravada al centre de la làpida. Aquesta creu és el símbol d’Occitània, Fèlix Rabassa de Blanes, apunta la possibilitat de què la família París, fos d’origen occità. Aquest punt no l’hem pogut aclarir, encara que sabem que els París ja eren a Maçanet a principis del 1600 i llavors hi havia al poble una vintena de famílies provinents del migdia francès, en els llibres parroquials no en diuen res de l’origen d’aquest llinatge.

porta font
Porta de Fontfreda amb la làpida (foto 1920 del fons Salvany. Bib. Cat.)


 L’elecció d’aquest tipus de creu, més aviat crec que es tracta d’un aspecte estètic proposat i escollit pels mestres d’obres que van fer la casa, Antoni i Pau Culí; que aquests si que eren originaris del bisbat de Llemotges.


A la cantonada de la casa hi ha un tros de llinda amb un escut que conté els gravats d’un mall i una enclusa, eines que marquen l’ofici de ferrer.


Sota el relleix d’una finestra, hi destaquen als seus costats dues figures sedents, esculpides en relleu i encastades al mur. Són de basalt fosc i fetes d’un estil senzill i popular; la de l’esquerra té els braços creuats damunt del pit i l’altre recolza les mans sobre els genolls i el seu aspecte és enigmàtic.


Cabres.-


Al començament del vial venint de la carretera de Costoja, hi ha dues escultures de cabres amb un Cupido muntat a cadascuna. Es tracta d’una interpretació mitològica d’un dels elements que componen l’escut heràldic local; la cabra fa referència als barons de Cabrenys, senyors de Maçanet i el castell de Cabrera, que van ser senyors del poble durant 350 anys i per això el nom d’aquest llinatge es va afegir al nom del poble. El conjunt és obra de l’escultor alemany resident a Maçanet, Dieter Blum.

Pere Roura i Sabà.-

 

Bibliografia:


Badia i Homs, Joan; L’arquitectura medieval de l’Empordà. Vol. II-A. Diputació de Girona.1978.
Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.1990.
La Bíblia de Montserrat. Ed. Casal i Vall. Andorra.1986.
Mascarella Rovira, Jordi; Pedres que es fan llegir.  www. recercaenacció.cat.
Roura i Sabà, Pere; Maçanet de Cabrenys Història i Natura. Arrels Arts Gràfiques. Ed. l’Autor. Figueres,abril.1999.
Roura i Sabà, Pere; Els barons de Cabrenys. Programa Festa d’Estiu.2005.


Arxius:


Arxiu Diocesà de Girona. Registre de Lletres (1362-1420).
Arxiu Històric de Girona. Protocol del notari de Figueres. Francesc Fages.
Arxiu Municipal de Maçanet. Actes.

Pere Roura i Sabà.-



* * * * *