Els artesans de la fusta

Per Pere Roura i Sabà

Editat en el programa de la festa d’estiu del 2016

 

La fusta és un recurs natural que ha estat aprofitat per l’home des dels primers temps,no tan sols per a fer foc,sinó per a la fabricació de tota mena d’estris;per a construir habitacles i per navegar. Encara avui,la fusta per les seves propietats característiques i que tenim a l’abast a tot el món és un material que serveix per a fins molt diversos: construcció d’edificis;fabricació de mobles;calefacció;escultures;objectes artesans;paper etc...El procés d’obtenir la fusta començava al bosc,però en el present treball no parlarem dels oficis que es feien in situ al bosc,cosa que deixarem per una altra ocasió,sinó que tractarem dels artesans que manufacturaven la fusta ja tallada en el seu obrador i que han exercit a Maçanet al llarg dels temps com:els fusters i ebenistes;boters;pipaires;esclopers i escultors. No parlarem del treball del suro perquè ja hi vam dedicar un extens treball fa quatre anys.

 

Els fusters.-

Per definició un fuster és una persona que té per ofici fer objectes de fusta o treballa la fusta. El taller o obrador on treballaven antigament els fusters l’anomenaven la botiga i a grans trets segons la seva feina els podem classificar en dues branques: els “fusters moblers”, és a dir els que feien atuells i mobles,llits,bancs,escons,taules,arques...i els “ fusters d’obra”,que es dedicaven a la construcció d’edificis fent portes,finestres,bigam,llata i empostissats per sostres i teulades. Sembla que els tallers importants,els mestres fusters, realitzaven tota mena de comandes,ja en forma de mobles o la construcció de fusteria per habitatges. A més de treballar dintre el recinte de l’obrador si el temps ho permetia treballaven al carrer on hi havia més llum i espai i si la feina era lluny a pagès s’improvisava un banc de fuster i es treballava  in situ per evitar desplaçaments i era molt comú que els donessin el menjar i allotjament. Els fusters havien de saber dibuix per dissenyar i fer els plans per fer mobles,obertures i embigats de cases i els fusters d’obra havien de tenir una col·laboració estreta amb els mestres de cases o paletes a l’hora de construir un edifici i també amb els proveïdors de material per treballar,serradors;serrallers i clavetaires;la fusta de construcció i d’obertures solia ser sempre de roure i pel mobiliari s’usava el roure,el noguer,el pi i l’arbre blanc. El 13 de juliol de 1681 Damià Vilanova,fuster cobra de Margarida Coderch,viuda de Jaume Coderch,traginer:“13 lliures,15 sous i 4 diners d’argent per fer lo teut (taüt) o caxa del cadaver del que fou vostre marit,per un bast me tenia de donar y per altres comptes teniam dit vostre marit i jo”. El 24 de març de 1760 Antoni Vinyes, mestre fuster,cobra de l’ajuntament 87 rals i 12 diners: “por el valor de tres bancos, uno para servitud de los diputados y sindicos de esta villa a fin de poder assistir a las fiestas y funciones publicas de la iglesia, junto con los regidores y los dos restantes pera la servitud de los niños en el estudio de enseñanza de esta villa”. El 1775,Tomàs Vilanova,mestre de cases i Mariano París,fuster, es reparteixen la feina per fer una habitació i una cuina amb sostres de posts en la casa de Joan Ducedas; pel seu treball el paleta cobra 61 lliures i el fuster 29 lliures. En l’albarà d’en París hi consta: “Per set jornals de mestre fuster a rahó de nou sous lo jornal valen tres lliuras,t res sous. Per catorse canas de fusta de roure per los sostres de la estància y cuina valen setse lliuras, setse sous. Per vint y sis cayrats de roure empleats en dits sostres a sis sous quiscun importan set lliuras, setse sous. Per onse lliuras de claus de lliura a tres sous per lliura empleats en dits sostres,en una escala y finestra valen una lliura setse sous”.

El 3 de febrer de 1793,AntoniVinyes,mestre fuster, cobra de l’ajuntament 34 rals d’ardit per: “el valor de una puerta que por disposición de este ayuntamiento he hecho nueva en una de las habitaciones de la casa capitular que en el dia de hoy sirve de calavoso para la tropa destinada en dicha villa de Massanet”. El 8 d’agost de 1793 Maties Quintà,mestre fuster rep del dipositari de l’ajuntament: “por las obras y reparos que se han hecho en la comunicacion de puertas de las dos casas contiguas que en dicha villa serviran de quartel para la tropa destinada al cordon de la frontera y de los materiales que se emplearon en las obras de carpinteria. Por seis jornales de maestro carpintero se han empleado en hacer una puerta nueba y apedasar el piso de una de dichas casas al respeto de 6 cada uno son 36 reales.Por el valor de la madera empleada en dicha puerta 22 reales y 12 dineros. Por dos puertas de madera usadas que se han puesto en dichas casas 26 reales.Por el valor de 4 visagras para dichas puertas 13 reales.Por el valor de 200 clavos que se han necesitado para dichas puertas y remiendos al respeto de 5 reales al ciento 10 reales. Lo que suma un total de 150 reales y 18 dineros”. El novembre de 1804 Antoni Vinyes,fill, cobra de  l’ajuntament: “compta dels treballs y vestrets que jo Antoni Viñas,fuster he fet en la casa estudi de la present vila per ordre y disposició del ajuntament en lo corrent any. Per tres vidras, un banch per seura, una vidriera ab sa guarnició, y per afegir dos vegadas lo disparador del relotge”. El 31 de desembre de 1805,l’ajuntament paga 10 lliures i 10 sous: “ a saber 3 lliures per los treballs y bestrets que Pere Viñas,fuster, ha fet per los molins de est comú,çó és per un banch y fer copas per lo rodet del molí de baix. Y las restants 7 lliures y 10 sous per los bestrets y treballs de Jaume París, fuster, tots de Massanet de fer lo rodet del molí de dalt”.

A banda dels mobles corrents de la llar hi havia dos fòtils que no podien faltar a cada casa i que els fusters hi tenien molta dedicació: un era la caixa de núvia,una mena de guarda-roba portàtil que les noies casadores hi guardaven els seus vestits i joiells,solien ser d’una altura de 60 centímetres amb una llargària de 140 centímetres i separada en tres cossos i la tapa tancada amb pany;l’altra peça era l’arca de forma rectangular de mides més grans,amb una tapa plana i llevadissa que servia tan per guardar gra, roba,atuells o documents. Per saber el mobiliari i objectes de fusta que hi havia per les cases,ens serveixen molt els inventaris que feien les viudes usufructuaries desprès de la mort del marit, en els llistats hi ometrem les tines i bótes que hi havia a cada casa perquè això era obra dels boters. L’any 1626 al mas Llobet (can Pitxó) hi havia: “una taula llarga ab capitells y calaix. Un banch de sala. Una post ab dos pals ficats a la paret que serveix en lloc de banch. Un parador ab armaris. Una pastera ab sa rahora bona, palmell,una scombra nova y passador. Un scon de foch. Una caxa llarga dolenta que servia per posar lo segon. Un parador (armari) en la cuyna. Una caxa ab pany y clau dolenta ab sa cobertor llevadís. Un llit de cap ab pilars y sos caragols, sens barras a dalt y en lo qual falta una llata. Una scala de fusta. Una salera ab son cobertor”. A la casa de Montserrat Roura (can Xacó),el 1640 : “Dues taulas llargas y un banch de noguer. Dos llits de camp. Un llit de colgar. Sis caxas grans. Un scon y taula davant lo foch”.

El 1684, en la casa d’Antoni Roca,negociant hi havia: “Una taula de noguer y dos banchs de pi. Un escambell. A la cuyna, un escont ab una taula junt ab dit escont gran per seura al foch. Dos llits de pilans. Una caxa gran. En el celler dues arcas, una de 16 corteras y altra de 8 corteras”.

El 1700 a can Sunyer del carrer de Sant Sebastià que era de Josep Sunyer,pagès: “A la entrada 2 archas de fusta,una de 24 corteras de gra y altra de 5 corteras de civada. Tres banchs llisos y un de espatllera. Al celler,una salera. En la sala una taula llarga de noguer bona, dos banchs de espatllera de pi. Un altre banch de pi.  Dues cadiras. Un cofra de fusta de pi. Dues caxas. A la cuyna, una taula y escon per lo foch. Una archa petita de tres corteras. Una pastera. En las cambras ,3 llits de pilars,2 llits de cuatra banchs, un llit de tres banchs. Al graner 8 cortans de fusta de grans (mesures). Al graner 30 posts de fusta de roure”. El 1701 a casa de Miquel Masdevall, traginer, al la placeta de les Dòmines: “En la entrada, una salera. A la sala, un boffet de noguer bo, un banch de espatllera de roure bo, un banch llis de roure usat, una pastera de pi, una archa de teneo 6 corteres, un scon de roure ab sa taula i caxó ,dos caxas de pi, un cortà y mig cortà de fusta .En las estancias una caxa de noguer ab son pany y clau y tres caxas petitas de noguer y dos llits de pilars”. El 1735 a la casa que fou de Bernat Trilla,teixidor de lli, al carrer Paret Nova:” Al dalt de la casa,un llit de peu de gall, una pastera, una caxa, una archa de 4 corteras, una taula de noguer, un banch espatller de roure,2 cadiras de fusta, una pastera. En la entrada, un taler,19 pintas, un torn, un ordidor, tres llansadoras, una salera y una archa petita”. El 1747 en la casa que fou de Simon Vinyas, pagès: “ en lo pastador, una pastera. En la cuyna, un scon ab sa taula de pi, 2 escambells y una archa. En la sala,2 taulas de noguer bonas,5 banchs de pi, 5 cadiras de fusta y 6 cadiras ambalcadas, un guardaroba de noguer. En las cambra,3 llits de pilars, dos banchs de llit un llit de peu de gall,4 caxas de noguer. En lo dalt de tot ,una archa dolenta de 12 corteras de gra, amb 7 corteras de blat de moro. En el  paller 240 canas de fusta marinera”.  En la mateixa casa el 1775: “7 llits de peu de gall,5 llits de pilans,28 cadires de embalcades,3 taules de noguer, 2 guarda-robes de noguer, un torn de passar farina, 2 tronetes per criatures, 3 bancs,5 arques i 6 caixes de fusta de noguer, 3 taules de noguer, una pastera i una pala pel forn”. El 1796, en la casa que fou de Josep Olivet, pagès a la placeta de l’Església: “En la entrada de dalt, un banch escon sens taula. En la sala, una taula y dos banchs espatllers tot gran y de fusta de noguer, 5 cadiras de noguer, 4 cadiras de balca, una caixa gran de noguer, 4 palmatorias de fusta de arbre pintadas de blau. En la cuina, una taula y un banch espatller, una caixa mitjansera, un banch sens respatller, dos escambells. En lo pastador,una pastera plana de noguer,una pastera de tomba,un torn de passar farina, dos palas de fusta per lo torn y una caixa. En los quartos, tres llits de pilans, tres llits de pilans pintats de blau, un guardaroba, de noguer, catorse cadiras, una taula gran de noguer y tres petitas ab calaix, dos banchs, un bagul de túmol, una caixa petita ab son pany y clau, un escriptori canterano,un escriptori sens canterano”. El 1814, Mònica Ballell viuda de Francesc Roger Riera fa inventari de la casa: “ dotze caixes de noguer, sis arques, cinc cadires encoixinades, cinc cadires daurades, una cadira de braços, dotze cadires de fusta, dotze cadires embalcades, set taules, dues taules amb capitells, una tauleta amb petge de tres peus, dos baguls tatxonats, dos canapès o sofàs, un canapè embalcat, una llibreria, un canterano de noguer amb la imatge antiga de la Mare de Déu dels Dolors,un guarda-roba  de quatre batents,nou tamborets,una arquimesa,uns caminadors de fusta,dos burros de fusta per escalfar,dues bressoles,una calaixera,un escon i taula,tres bancs,una salera,una pala per enfornar,,una massa de fusta per estellar xesclada, catorze cornucòpies, un llit amb capçalera de fusta pintat,dos llits de peu de gall,un llit de pilars i capçalera,nou llits de pilars”.

Una convicció general subsistent encara avui,és que la fusta s’ha de tallar a la tardor i a l’hivern i sempre en lluna vella,la més propera a Nadal i com a màxim la de gener i així s’evita que es guerxi o que es corqui. Els fusters saben per experiència que al cor de la peça de fusta o tauló rau la humitat, i així, per molt temps que faci que s’hagi serrat o repartit i per més temps que s’hagi assecat,cada llata treta o tauló a mesura que comença la partició,és llei que la cara eixuta inicií, a tota la seva llargària,la corba de contracció. Això els entesos en diuen el vici de la fusta i ha condicionat sempre la bona feina del fuster, el qual ha hagut de tenir molt en compte aquesta circumstància.

Com els altres oficis artesans, els obradors de fusteria solien ser de caire familiar,amb la transmissió de l’ofici de pares a fills i com veurem aquestes arrels familiars en alguns casos es mantindrien  fins a 8 generacions. També en els tallers es formaven els aprenents o passants,amb una durada mínima de quatre anys o passantia fins que assolien el títol de fuster. Una feina assegurada que tenien els fusters era la fabricació de taüts degut a l’elevada taxa de mortalitat que hi havia antigament,i sempre en tenien existències als seus obradors. Examinant els cognoms dels fusters de Maçanet hem pogut comprovar que s’establien vincles familiars amb gent dedicada al mateix ofici o del mateix ram i així rebaixaven la competència i enfortien el negoci familiar i en cas de molta feina se la repartien. El que ha determinat el nombre d’obradors de fusteria a Maçanet ha estat l’evolució demogràfica; així durant el segle XVI quan es comptava amb 200 habitants només hi havia dos fusters; la cosa ja va canviar a mitjans del XVII  que es va arribar a 400 habitants i llavors hi havia sis fusters alhora. Però la veritable explosió demogràfica  es va produir al segle XVIII , amb l’empenta de la indústria tèxtil i del ferro, dels 453 habitants que hi havia el 1718 es va arribar als 1410 l’any 1787; això va representar una gran demanda de mobiliari i fusteria d’obra en la construcció de noves cases i llavors hi havia vuit botigues de fuster. Al segle XIX,la construcció d’edificis va minvar molt i llavors la feina sobretot es dedicava a la fabricació de mobiliari i manteniment. El 1860,quan el cens va tocar sostre amb 1876 habitants, hi havia sis fusters: Josep Puntunet Rufet; Antoni Saguer Dorca; Pau Pagès Jordà; Joan Laporta Salas; Josep Pumarola Rufet i Josep Sellas Saguer. El 1896, Esteve Auguet Cugullé, Pere Carbonell Blancat i Josep Pumarola Rufet. El 1900 n’hi havia tres, Esteve Auguet, Pere Carbonell Blancat i Bartomeu Pumarola. El 1905 funcionaven els tallers Sabà i Caritg i Cia, Bartomeu Pumarola  i Esteve Auguet.  El 1935 hi havia els tallers de Josep Sabà Cabañó, al carrer del Pont i Jaume Pujol Cantenys al carrer sant Sebastià nº 22. Acabada la Guerra Civil va continuar el taller de can Sabà fins el 1982 que es va traspassar a l’Esteve Puigmal Vila que amb Joan Rodríguez Puig i Joan Francesc Garcia Rodríguez són els fusters actuals.

 

Els fusters que he pogut recollir que apareixen en els documents són: Giralt Andreu(1562);Martí Artigas(1562);Francesc Ferrer (1562); Baldiri Puig(1606); Francesc Malagrana(1614-1643); Pere Malagrana(1617-1664); Ramon Calsa(1617-1646); Joan Xaudiera(1625-1664); Montserrat Bofill(1626-1632); Joan Bosch(1627-1648); Joan Terrauba(1640-1647);Miquel Bofill (1652-1670); Josep Bofill(1652); Paulí Flotàs(1665-1691);Miquel Bofill,fill(1672-1710); Josep Esponellà(1666-1692); Pere Malagrana,fill(1666-1673); Josep Prim(1666);Joan Massarguí(1666);Joan París(1666);Damià Vilanova(1667-1692);Pere Quintà(1675-1710);Cosme Puig(1671);Jaume Prats(1673);Vicenç Garau(1675);Francesc Mas(1683-1690);Pere Roig(1687-1700);Joan Coderch(1689-1715);Francesc Saguer(1690-1700); Pere Ferrer(1693-1720):Joan Antoni Prats(1694);Josep Coderch(1696);Josep Vinyas(1699);Anton Pumarola(1700-1740); Valentí Blanch (1694-1702); Pau Mas(1702-1720); Joan Cortada(1704); Joan Breig(1704);Salvador Quintà Roura(1710-1750);Joan Pere Ferrer(1716); Pere Mas(1720);Bonaventura Quintà Roura(1720); Eleuteri Quintà(1728); Damià Vilanova,fill(1721-1742); Joan Coderch,fill(1721); Pau Blanch(1725);Valentí Blanch(1725);  Joan Flotàs(1700-1725); Pere Ferrer,fill(1725-1748); Pau ferrer(1725);    Damià Coderch(1725); Josep Mas(1726); Anton Mas(1730); Joan Vilanova(1734-1770); Martí Pumarola(1740);Anton Pumarola,fill(1734-1750); Andreu Pairolà(1731); Pere Pi(1740-1758); Felip Mas(1740); Francesc Blanch(1740-1765); Pere Quintà Daunís(1748-1800); Pere Pararols(1745-1760); Francesc Flotàs(1749); Josep Arquer(1753); Mariano París(1758-1775); Jeroni Vinyas(1760-1796); Pau Parer(1761); ;Miquel Quintà(1765); Anton Vinyas Pumarola(1768-1787); Jaume Pumarola(1768); Martí Pumarola(1768-1776); Josep Rufet(1768); Cristòfol Masdevall Figa(1772); Josep Vilanova(1773); Josep Carbonell Masdevall(1776); Jaume Pagès París(1776-1810); Narcís Vilanova(1776); Francesc Blanch(1776); Bonaventura Pumarola Quintà(1786); Josep Mas(1786); Antoni Saguer(1786); Maties Quintà Alfaràs(1773-1794); Jaume Pagès París(1789-1810); Galderic Saguer(1790); Jaume Saguer(1790); Martí París Masdevall(1796); Pere Carbonell(1800); Pere Quintà Grau(1802-1815); Anton Vinyas,fill(1803); Pere Vinyas(1804);Joan Vinyas(1804); Sebastià Vilar(1804); Francesc Sellas(1805); Jaume París(1805);Anton Pumarola(1807); Joan Vinyas Mas(1810-1840); Joan París Pagès(1814); Martí Pumarola Corominas(1822); Joan Carbonell(1822-1846); Pere Viñas(1829); Josep Vinyas Padern(1819); Onorat Vinyas Padern(1829);  Pere Carbonell(1830); Josep Puntunet Rufet(1861); Antoni Saguer Roca(1861); Pau Pagès Jordà(1861); Joan Laporta Salas(1861); Josep Pumarola Rufet(1861-1896);  Josep Sellas Saguer(1861-1884); Esteve Auguet Cugullé(1896-1908);Pere Carbonell Blancat(1900); Bartomeu Pumarola(1900-1910); Josep Sabà Cabañó(1905-1950);Joan Sabà Viñas(1930-1970);Jaume Pujol Cantenys(1930-1936);Jaume Sabà Juanola(1965-1982) Esteve Puigmal Vila;Joan Rodríguez Puig i Joan Francesc Garcia.

Com podem veure mitjançant aliances matrimonials les nissagues de fusters s’unien i els tallers que més generacions van estar en actiu -considerant una generació cada 25 anys- són: Pumarola(8 generacions); Quintà(6); París(6); Vinyas(5); Carbonell(5); Vilanova(4); Saguer(4); Mas(4); Coderch(3); Flotàs(3); Bofill(3) i Sabà(3).

Els Quintà fusters i ebenistes.- A la tardor de 2006 vaig anar a veure una magnífica exposició a la Fontana d’Or de Girona de la Caixa de Girona sobre el Moble de l’Empordà i vaig quedar agradablement sorprès davant dos mobles un escriptori i un guarda-roba fets a Maçanet pel taller dels Quintà;jo havia vist moltes vegades en els documents aquesta família de fusters,però mai m’hauria pensat que produïssin aquests mobles sumptuosos. La qüestió em va interessar molt i vaig parlar amb la comissària de la mostra, la Mònica Piera Miquel,presidenta de l’Associació per a l’Estudi del Moble, que em va atendre molt amablement i em va dir que des de la seva entitat havien identificat i atribuït als Quintà,diferents mobles de gran vàlua artística, alguns localitzats a Barcelona i al Rosselló,el que demostrava la importància que havia tingut aquest taller. Des de llavors vaig començar la recerca de dades d’aquesta nissaga; però malauradament no he trobat cap document rellevant que tracti de la seva activitat professional.

El llinatge Quintà data a Maçanet d’ençà el segle XIV,com a amos del mas Quintà; però els Quintà que ens interessen,són una branca d’aquest llinatge separada dels pagesos que vivien en una casa adossada al portal de la Borriana,les primeres dates són de mitjans del segle XVII.

Pere Quintà.- Neix el 27 de juny de 1653,fill de Pau Quintà i de Maria Quintà, el 1684 es casa amb Jerònima Roura veïna seva i el 10 de novembre de 1685 bategen un fill de nom Pere, Salvador, Josep, Emmanuel però que serà conegut per Salvador i en aquesta data consta en els documents com escultor. L’octubre de 1688 tenen un altre fill Pere Jeroni,el 1690 en Miquel; el 1693 a Francesc; el 1696 una filla Jerònima; el 1698 a Joan; el 1700 a Bonaventura i el 1703 Anna Maria. El 1695 consta com a fuster i  fa obres a la casa contigua que tenia en usdefruit  per la seva dona i va engrandir la seva cobrint un pati i una ximenella, per això paga 35 lliures de plata a Bartomeu Biró, mestre de cases. Va morir el 30 de juliol de 1719. Els seus fills Joan i Francesc van morir molt joves i Salvador,Miquel i Bonaventura seguint el mestratge del pare van excel·lir en l’ofici de fuster, en Pere va ser serrador i l’Anna Maria es va casar el 1731 amb Tiburci Serradell, sabater.

Salvador Quintà Roura.-Nascut el 1685,es va casar el 1712 amb Caterina Daunís, filla d’un mas dels Horts que li portà de dot 220 lliures de plata i el matrimoni van tenir a, Joan (1713); Anna el (1 714); Maria Rosa(1715); Isabel(1718) ; Bonaventura(1722); Pere(1727) i Joan(1734). En Salvador era mestre fuster i el 1721 va comprar una casa a la plaça del Castell i als baixos hi va parar l’obrador o botiga on també hi van treballar fins que es van casar, el seus germans Miquel i Bonaventura. D’aquest taller de la seva mà i del seu fill en sortirien mobles amb una marqueteria de prestigi. Cal suposar que la demanda de calaixeres, escriptoris, armaris i guarda-robes, es tractava sobretot d’encàrrecs de cases benestants i això no era suficient com per permetre l’especialització només en la construcció d’aquests mobles i calia agafar tot tipus de feina de fusteria que els queia a les mans per tirar endavant l’empresa. El 1749,Salvador Quintà reconeix en un capbreu del monestir de Sant Daniel de Girona,que té la seva casa a prop de l’església,que afronta a l’E amb la capella de Sant Onofre,que és del monestir,al S amb la plaça del Castell,a l’O amb el pati de Josep Pontonet, traginer que fou de Bernat Trias i abans de Josep Prim,al N amb els valls del castell i part en dit Pontonet i amb dita capella. També reconeix un prat al Pi.

A l’Empordà els mobles estaven fets amb tècniques elementals i mètodes simples, on dominava l’instint sobre la raó. La talla,les motllures i l’embotit s’utilitzaven conjuntament o aïllada per aconseguir efectes de gran expressivitat i audàcia,que els donava un fort caràcter i un segell inconfusible.  La fusta de noguer era la més emprada amb embotits de boix. Al segle XVIII l’embotit o tàrsia segueix seent una tècnica de molta acceptació,calia una espècie dura i clara com el boix  per omplir les incisions i forats practicats a les superfícies dels mobles. Amb l’embotit es desenvolupaven unes composicions geomètriques i decoratives molt atractives amb flors, ramatges, copes, gerros, fruites, ocells que ressalten en els mobles de noguer que s’omplen de detalls gràcies a un fi treball de cisellat,ratllat i picat sobre aquestes peces de fusta clara i dura i que després es ressegueixen les incisions amb tinta negra.

El taller dels Quintà era de gran qualitat constructiva i els especialistes han definit els seus treballs com a molt creatius, fets amb delicadesa i un estil propi. Els seus mobles reprodueixen temàtiques comunes en la decoració de l’embotit de boix amb un repertori de flors,copes amb fruites -sobre tot magranes,de les que pengen flors, rams, campanetes i ocells. En Salvador i el seu hereu Pere obraven amb intel·ligència i originalitat,encara que reutilitzaven  plantilles,estructures i motius ornamentals els combinaven de forma diferent en cada cas, creant un ventall sorprenent de possibilitats. Així cada moble era diferent i podien reduir costos i augmentar la producció. Des de l’Estudi del Moble s’han atribuït i catalogat fins avui almenys una dotzena de mobles(calaixeres,escriptoris i guarda-robes) fets al taller dels Quintà. En Salvador va signar i datar almenys tres peces,el que demostra la seva bona manera de treballar:  el primer un escriptori de fusta de noguer vogida, tallada, motllurada i tornejada, arbre de ribera als interiors, pi al darrera, embotit de boix en marqueteria plena gravada de flors i ocells,llautó cisellat als tiradors i escuts,ferro als panys i xarneres .Amb tres calaixos i sis calaixets interiors i capella de mides 111x124,5x71 cm. A la fonadura d’un calaixet hi ha una inscripció en tinta negra i bona cal·ligrafia “fet en Massanet de Cabrenys Per Salvador Quintà, fuster .Any 1742”. A la part de darrera de l’escriptori hi ha una altra inscripció molt borrosa que en demostra que el moble anà destinat a Barcelona “Del Sr.Geronim Alterachs Arxiver Real de la ciutat de Barcelona...de Sant Francho de Paula en Barna”.Aquest moble es va exposar a la tardor de 2006 en la mostra del Moble de l’Empordà a la Fontana d’Or de Girona. El segon es tracta d’un guarda-robes datat el 1751 que també era per un client de Barcelona. El tercer és un escriptori o canterano, per al monestir de Sant Miquel de Cuixà al Conflent, un moble de noguer amb els dintres d’arbre blanc,  de molta qualitat decorat amb un embotit de flors, copes de Mèdici i fruits. En el fons d’un calaixet hi ha escrit amb tinta “Fet en Massanet de Cabrenys per Salvador Quintà fuster 1752”.

En Salvador també feia de negociant i el 1747 a mitges amb Tomàs Vilanova,traginer,arrenden el delme de l’obra de la parròquia per el preu de 53 lliures i 11 sous de plata, sabem també que va comprar tres horts a la Grevoleda. La seva filla Isabel es va casar el 1734 amb Joan Vilanova, fuster, fill de Damià Vilanova,fuster i de Caterina, però va morir jove, el 1755 i l’Anna  es casà el 1743 amb Bonaventura Baus un sabater de Sant Llorenç de Cerdans. No sabem quan va morir en Salvador però va fer molts anys perquè el 1764 encara vivia i aleshores ja portava el negoci el seu fill Pere.

Miquel Quintà Roura.- Tenim poques notícies,sabem que va néixer el 1690 i fins que es va casar va treballar amb els seus germans Salvador i Bonaventura,després es va establir a Camprodon i el 1740 va ser padrí de bateig de la seva neboda,Maria Rosa,filla del seu germà Bonaventura a Sant Llorenç de Cerdans.

Bonaventura Quintà Roura.- Va néixer el 1700 i va aprendre l’ofici al taller familiar amb el seu pare,Pere i els germans Salvador i Miquel fins que es va casar el 1727 amb Rosa Faig de Sant Llorenç de Cerdans on hi va parar botiga. El matrimoni van tenir a Josep; Jerònima(1738); Maria Rosa(1740); Anna(1742); Margarida(1747); Bonaventura(1754) i Pere(1754). Gràcies a les declaracions de Bonaventura en un procés contra el rector de Sant Llorenç, Bonaventura Xaupí acusat de jansenisme(1745-1748) sabem: “que té més de quaranta anys i treballa de fuster a jornal a casa dels Costa, una família rica de Sant Llorenç, que tenen el títol de burgesos de Perpinyà,  viatja molt per trobar comandes i cobrar deutes els caps de setmana pels pobles veïns del Vallespir i l’Empordà i diu el 1745 que els diumenges va recorrent els pobles per recol·lectar els deutes deguts perquè la gent d’ofici com ell no poden abandonar la botiga i el treball els dies laborals. Era un home de molta confiança dels Costa i religiós sempre portava el rosari a la butxaca,però encara ho era més la seva dona Rosa,que seguia les normes d’un rigor moral radical que propugnava el rector”.

És de suposar que el treball a casa dels Costa propietaris d’una farga,un martinet, un molí, quatre masos, una blanqueria i dues botigues de clavetaire, deuria consistir en bona part en fer mobles luxosos que donaven prestigi a la família i el manteniment de fusteria de la casa. Però també en Bonaventura tenia molt bona relació amb els Cremadells,una altra família de burgesos de Perpinyà de gran poder econòmic i que també hi deuria fer negoci,així ho demostra el fet que tan uns com altres són escollits de padrins de bateig d’alguns fills del matrimoni Quintà-Faig. Des del Vallespir en Bonaventura tenia moltes relacions amb el seu poble natal i el 1762 ja feia temps que havia parat botiga a Ceret i el seu fill Josep que també era fuster es va casar amb Rosa Mas Saguer de Maçanet, filla de Joan Mas, paraire i Rosa Saguer.

Pere Quintà Daunís.- Fill de Salvador Quintà i Caterina Daunís nascut el gener de 1727.  Deuria entrar de ben jove a treballar al taller del pare i amb el seu mestratge també faria mobles de gran vàlua artística. El 1748, Pere es casa amb Maria Alfaràs Visern filla d’uns pagesos de Cadaquès i tindran a Maria(1750); Maties(1753); Isabel(1755); Salvador(1758); Pere(1762); Jaume(1767) i Martí(1771). Dels fills sabem que Salvador va ser capellà, Pere cirurgià, Jaume, flequer a Figueres i Maties va fer de fuster amb el seu pare.

Pere també va seguir la tradició i es va dedicar a fer mobiliari de luxe i es conserva un guarda-roba datat i signat a la part interior de darrera: “ Fet En Massanet de Cabrenys en la Botiga de Pera Quintà Fuster.1782”, fet de fusta de noguer té unes mides de 251x159,5x63,2 cm amb marqueteria plena de boix i decoració de gerros amb flors, ocells i dos caps d’àngel.

Bona part dels mobles atribuïts al taller dels Quintà corresponen a la segona meitat del segle XVIII,per això cal pensar que per raó d’edat almenys vuit peces són obra d’en Pere Quintà i del seu fill Maties. El 1764, Salvador Quintà ja molt vell nomena procurador al seu fill Pere, aquest va tenir un cert protagonisme en la vida col·lectiva del poble va ser regidor el 1755, 1760, 1767, 1770, 1793, 1794 i a les seves velleses alcalde (1797-1798), en aquestes dates feia de tutor del seu nét Pere.

Maties Quintà Alfaràs. Nascut el 1753, també va exercir l’ofici de fuster en el taller del seu pare Pere El novembre de 1778 es casa amb Isabel Grau i Terrades , filla de Pere Grau i Balló i Maria Terrades una família de propietaris i negociants de La Jonquera que eren administradors de la duana i les postes;el matrimoni va tenir sis fills Pere(1779); Narcís(1781); Josep(1785); Maria(1788) ;Caterina(1789) i Sebastià(1791). El 1785 Maties i el seu pare Pere venen un hort a carta de gràcia al costat del cementiri a Eulària Mas Roger pel preu de 100 lliures barceloneses. Va ser regidor de l’ajuntament i el 1794,arran de la Guerra Gran i amb l’ocupació del poble durant més d’un any per l’exèrcit francès, la població emigrà cap a l’Empordà i la Marina. Ell i la seva família van trobar refugi a Arenys de Mar, treballant durant dos anys de fuster al Reial Hospital d’aquesta vila,i el 15 de desembre de 1794 va fer testament a Arenys. Acabada la guerra van tornar a Maçanet però ell va morir abans del 1800.

Pere Quintà Grau. Nascut el 7 d’octubre de 1779, va seguir l’ofici de fuster i a la mort del seu pare va tenir de tutor el seu avi Pere. Però pel que sembla el seu pare els va deixar molts deutes i des del 1800 en Pere i la seva mare Isabel fan un seguit de vendes amb la intenció de liquidar bona part del patrimoni. El 1800 venen a Jaume Costa, traginer un hort a la Grevoleda; el 1802 un hort a la Grevoleda  i un altre al costat del cementiri a Desideri Casadevall; un altre hort a la Grevoleda a Bonaventura Saguer. El 1810 un tros de la seva casa a Francesc Puntonet i una vinya i un tros de bosc a Josep Bigas, paraire situats  al Vinyer, el darrer document on apareix en Pere és del 1815. El 1817 Isabel Grau ven un tros de terra de nou jornals de cavar a Antoni Cicra al Vinyer. Des d’ara aquesta família, és tot un misteri, desapareixen tots dels registres parroquials de Maçanet, tampoc ni rastre dels germans d’en Pere. Només sabem que la mare, Isabel Grau i Terrades va morir a La Jonquera el 24 d’abril de 1822 a l’edat de 70 anys.

Els boters

El boter és l’artesà que fa i adoba recipients de fusta formats de dogues i cèrcols,destinats sobretot per contenir el vi. Les dogues són cadascuna de les llenques de castanyer o roure que formen el cós de la bóta. El cèrcol és la làmina o tira de ferro o de fusta (xescle o sescle) en forma de cercle amb dos caps unit,que es posa estretament al voltant d’una bóta per mantenir unides les dogues. Els boters feien bótes, tines, semals, cubells i barralets i utilitzaven sobretot la fusta de castanyer per a bótes, però per a les tines que eren de mida més gran,empraven gairebé sempre el roure. Abans el vi acompanyava sempre el menjar diari fins i tot la mainada en bevia, i se’n consumia molt. El refranyer bé prou ho recull: “el vi remunta”, “la carn fa carn i el vi fa sang”, “una taula sense pa fa plorar i sense vi fa patir”, “el vi és el brou dels pobres”, “el vi és la llet dels vells”. El vi ranci i els moscatells estaven considerats com a medicina i algunes dones pietoses proveïdes d’una garrafeta visitaven les cases necessitades i en donaven a beure als malalts. Gairebé totes les cases tenien el seu tros de vinya per al consum, i en els documents del segle XVII i XVIII,amb el creixement demogràfic és quan s’artiga més terra per a plantar  vinya. Els propietaris llogaven les terres amb el tipus de contracte anomenat de “ rabassa morta”;que consistia en que els amos cedien un tros de terra a un pagès per plantar i treballar la vinya, repartint-se les despeses i els fruits amb els propietaris,amb condició que el contracte tingués una durada de cinquanta anys o fins que les dues terceres parts dels primers ceps eren morts. Les vinyes a Maçanet es repartien en vinyers: El Vinyer Gran (el Masdevall);el de la carretera vella de Figueres;el de Costa Margarida;el de Coma de Nivà; el del Pi; el de Cabrera; el de Coll de sant Martí, el del Pla de les Vinyes. Però tot i l’abundor de vinya el poble era deficitari de vi i per al consum de les tavernes se’n havia de comprar fora en els pobles veïns de la plana. A més de les bótes era  ben corrent, que a l’entrada de les cases o al celler hi hagués una tina, un recipient gran de fusta amb dogues, obert per dalt on s’hi dipositava la verema, es trepitjava el raïm i es fermentava el vi que es transvasava a les bótes. Llegint els inventaris de les cases ens sorprèn la gran capacitat de les tines i bótes, per fer-ho més aclaridor definirem les mesures que empraven,per a les tines era una càrrega que equivalia a la quantitat de vi transportable en dues semals, 121 litres i per a les bótes un bot o bóta que tenia 60 litres. A can Roure al carrer sant Sebastià el 1640: “Una tina de 40 carregas,2 botas de 18 bots y la altra de 6”. El 1681  a  casa d’Antoni Roca,negociant: “una tina de 20 carregas,2 botas de 12 bots y una de 8 bots”. El 1700 a casa de Josep Sunyer, pagès: “Una tina de 50 carregas de verema, sis botas de 10 botas poch mes o menos dins la una de las quals hi ha quatre botas de vi claret espuntat de agra. Quatre botas petitas duas de carrega y las altres mes petitas y dos barralets.Vuyt parellls de samals”.El 1747 a casa de Simon Vinyas, pagès: “Una tina de 30 carregas ab un sescla de ferro, 6 samals dolentas, una bota de 2 bots, 3 botas de 6 bots de vi claret,una bota de 4 bots plena de vi claret,una bota de carga sesclada de ferro una bota de un bot per vinagre”. El 1814 a can Roger: “8 botas de fusta vuydas sescladas de ferro una de 4 bots, altra de 3 bots, dos de carrega, dos de bot y altra de mig bot”.

Pels treballs de boter calien bones mans per manejar l’aixa i el ribot,per acoblar bé les dogues i cèrcols perquè l’objecte de la feina és que el recipient manufacturat no perdés líquid. A Maçanet els boters tenien la fusta molt a l’abast, llavors abundaven les rouredes i castanyedes,encara avui perdura el Bosc de les Dogues sota la Solana d’en Vinyes. Molts homes de Maçanet i encara més de Tapis eren carboners, sesclaires i duellaires que també venien els seus productes a altres pobles. El primer boter del nostre poble, que hem trobat documentat és Francesc Vilar,que va construir la seva casa el 1628, al número 17 del carrer de sant Sebastià. Al mig de la llinda de la seva botiga va voler deixar constància de la seva dedicació fent gravar a manera d’escut una aixa i la data 1628,i aquesta família mantindria l’ofici durant 8 generacions, considerant que una generació equival a 25 anys. Una altra família de boters de 4 generacions i que també tenien una aixa gravada a la finestra de la botiga era can Carbonell, al número 1 del carrer de La Vajol i la data 1787. Els Vilanova  al carrer de sant Sebastià van exercir de boters durant 4 generacions.

En un inventari de 1772 fet per Anna Donés, viuda de Jaume Pumarola  Masdevall, boter, en la seves cases del carrer i placeta de les Dòmines:  “ Dos botas de 25 bots cada una novas. 400 peces de fusta de castanyer per fer botas que encara son a bosch. En la casa de Francesc Verdetis (magatzem) una bota de 30 botes, quatre botas de 25 botas, dos botas de 9 botas, dos botas de 6 botas, quatre parells de semals novas i tot de fusta de castanyer y nou. En lo paller y botiga de la plaça de les Dominas, dos rodas de sesclas de castanyer, dos botas de 20 botas quiscuna y una de 9 botas totes novas, tres canas de fonadís per botas de fusta de castanyer noves, la fusta de castanyer sens obrar per fer botas de teneo 6 botas quiscuna. També, un siment (garlopa gran i fixa), dos garlopas, una axa (aixa), un ferro de tenir, tres gafes, dos ribots, un adressador, dos destrals de enderrocar, dos de mà, un xerrach, un codra de ferro, dos serras, un galzador, dos auxols, dos cotells (coltells) y dos massas de fusta tot usat”.

El 14 d’agost de 1797 l’ajuntament paga a Josep Vilanova,boter 112 diners d’ardit per el valor de : “tres cubas que por disposición de este ayuntamiento ha hecho por el uso de las tabernas de esta villa en lugar de las semejantes que fueron quemadas por los franceses a su entrada a esta villa y cobrando a continuación el coprrespondiente recivo se les abonaran en descargo de sus cuentas”.

Les semals eren receptacles que feien molt servei degut a la seva facilitat de transport,gràcies a disposar de dos agafadors o cornaleres,no només servien per la verema,sinó que l’utilitzaven els mestres d’obra per portar calç,sorra,aigua i altra gent  per posar-hi tota mena de líquids. Sabem també que el transport de la neu,també es feia amb les bèsties carregades amb dues semals. Tot seguit  podeu veure una llista dels boters i els anys que apareixen en els documents: Francesc Vilar(1628); Paulí Flotàs(1652-1665);Joan Flotàs(1700); Baptista Carbonell(1730-1760); Anton Vilar(1735) ; Joan Vilar(1740); Jaume Pumarola Masdevall(1740-1772); Josep Vilanova(1740); Martí Pumarola(1740-1748); Pere Pi(1740); Josep Mas(1748); Pere Carbonell(1750); Francesc Blanch(1764); Jaume Carbonell(1770); Bonaventura Vilanova(1776); Pere Vilar Coderch(1785-1812); Joan Vilar(1785-1812); Pere Carbonell(1786); Pere Vilar(1786); Joan Carbonell(1787); Martí Vilanova(1787); Jaume Pumarola(1787); Josep Carbonell(1790-1811); Tomàs Sunyer(1790-1830); Martí Vilar Pumarola(1791);JOSEP Vilanova(1797); Francesc Vilar Monturiol(1805-1810); Martí Carbonell(1807); Josep Vilar(1812); Jaume Carbonell Matas(1812-1822); Francesc Sellas; Josep Vinyas Padern(1829) ;Baldiri Vilanova Banaset(1820-1850).

El 1878 la fil·loxera va arruïnar les vinyes,encara que Maçanet mai va ser un poble vinyater d’aleshores ençà l’extensió de vinya es va reduir fins a una quarta part i molta gent ja no va tornar replantar això degué  repercutir negativament a la feina dels boters,que des d’aquest època ja no en trobem cap més.

Els pipaires

Si parlem dels artesans de la fusta hem de tractar del treball de la pipa de bruc a Maçanet que té una tradició de 129 anys que al seu apogeu va ser el puntal de l’economia local i les pipes s’exportaven a mig món. Per tant ens endinsarem en l’evolució d’aquesta activitat i els seus protagonistes des de la seva naixença fins avui.

models de pipes Salvatella
models de pipes Salvatella

El 1887 , Baptiste Moulines Renau, de 60 anys, francès natural de Serres del d epartament de l’Aude i la seva dona Margarida Giralt Llanta, de 45 anys, natural de sant Llorenç de Cerdans s’estableixen a Maçanet motivats per l’abundor de bruc al nostre país i l’any següent Baptiste munta una factoria pera serrar escalaborns de pipes,aprofitant la força de l’aigua ,al molí de la Cardona,que des d’aleshores s’anomenaria “la fabrique”. La factoria disposava d’una roda que feia funcionar un serra de 30 centímetres de diàmetre i la producció d’escalabors s’enviava a França. En el Padró de Cèdules Personals, tan Baptiste com els seus fill Enric i Emili hi figuren com a pipaires. L’hereu  Enric Moulines Giralt ajudat pel seu pare seria el que continuaria el negoci i el 1889 figuren ambdós com a fabricants de pipes, aquest s’havia casat amb Joaquima Trilla Marcé de sant Llorenç de la Muga i vivien al carrer Paret Nova nº8 i als baixos la Joaquima hi tenia una botiga de productes de drogueria, merceria i confiteria. La serradora va funcionar sense interrupció fins el 1904,però sembla que es va aturar l’empresa perquè l’Enric consta com a treballador del camp i el 1907 com torna a fabricar i ara figura com a comerciant amb domicili a la placeta de la Borriana,4. El matrimoni va tenir a Joan(1889);  Carles, Margarida(1892), Baptista, Josep(1896) i Lluis(1900). El 1913 l’Enric va exposar els seus productes en una fira agrícola molt important a Perpinyà. El 1926 l’Enric va haver d’acudir als tribunals per cobrar un deute per unes partides de pipes que pujava a 3.500 pessetes.

El fill en Josep Moulines Trilla va agafar el rem del negoci, s’havia casat amb Carme Salvatella d’Espolla i van tenir dos fills Enric i Lluís; tenia una carnisseria, però segons la demanda produïa a temporades escalaborns i el 1930 va muntar un taller de fabricació de pipes a Figueres però després aquesta indústria va entrar en una profunda crisi, que va forçar a l’abandó del negoci; per Nadal de 1934 va ser un dels afortunats del segon premi de la rifa. El 1931, ja vidu es va casar en segones núpcies amb Emilia Saguer Viñas i van tenir una filla, Lola. Amb la segona Guerra Mundial, les pipes s’havien encarit molt als Estats Units i Anglaterra. L’ambaixador anglès el 1944, va convèncer Josep Moulines d’arrencar de nou l’empresa i es va establir al Celler de la Unió, amb quatre serradors (Josep Moulines; Lluís Moulines de Mataró; Tomàs Batlle i Lluís Moulines Salvatella ) i  dos treballadors fixos que desenrocaven i preparaven les rabasses (Vicenç Saguer i Rafel Vilallonga); en aquest lloc s’hi va treballar alguns anys i en aquesta època i molt més posteriorment patirien els greus problemes de subministrament d’electricitat que tenia el poble i en Lluís que hi treballava de serrador després es va fer càrrec del negoci fins que es va comprar el local de la carretera i llavors va portar la direcció  l’Enric Moulines Salvatella.

models de pipes Sigmund
 

Enric Moulines Salvatella i la fàbrica de pipes. Per la seva transcendència en l’economia local, farem una semblança de l’Enric,el personatge més rellevant de la família. Neix a Maçanet,el 12 d’octubre de 1920, a la casa que es troba al capdavall de l’aparcament del Pont, avui l’Oficina de Turisme. Va a l’escola  a Maçanet amb els mestres Salvador Cueto i Miquel Farré, fins als 15 anys per obtenir el títol de comptable. El 1936, quan esclata la guerra, no té altra opció, que posar-se a treballar en la carnisseria del seu pare. Els esdeveniments de la guerra fan que l’abril del 1938, amb 17 anys, sigui cridat al front, en la lleva anomenada del biberó que a Maçanet eren catorze. És destinat a Lleida i més tard intervé en la batalla de l’Ebre. El 2 de gener del 1939, és ferit greu i hospitalitzat. Amb la retirada torna a peu des de Barcelona a Maçanet. L’abril de 1939, es reclutat al servei militar a Saragossa i comptant-hi la guerra,va estar 7 anys militaritzat. Després s’estableix a Saragossa i funda una empresa de representacions i més tard amb altres socis, una d’importacions i exportacions sobretot amb Alemanya. El desembre de 1947 es casa amb Júlia Dobón Sierra, amb qui tindrà tres fills: Maria Carme, Enric i Albert. Aleshores l’empresa de Saragossa entra en una fase d’ampliació i un dels socis havia d’anar a viure a Barcelona. L’Enric no va dubtar ni un moment a oferir-se, ja que el que més desitjava, era estar més a prop de Maçanet i dels seus. El 1956, va comprar la casa anomenada de ca l’Amador Olivet, abandonada ja de molt temps, que havia servit de quarter militar. La va reconstruir amb esplendor i amb el propòsit de viure-hi el màxim temps possible. També va adquirir els terrenys dels voltants per fer-hi els jardins i tot plegat es va estrenar a l’estiu de 1957.

El 1960, ja resolta la manca d’electricitat es traspassa la fàbrica d’escalaborns al local que havia comprat a l’entrada del poble a can Viola  i l’empresa agafa un caire més important ,amb set serradors i més operaris. La demanda d’escalaborns va arribar al seu apogeu. Això el va animar a muntar fàbriques en altres províncies,en total disposava de 11 factories,i una producció de 10.000 sacs d’escalaborns l’any, cosa que convertia l’empresa en  el primer productor mundial. S’exportava als Estats Units, Anglaterra, França, Alemanya, Dinamarca, Japó, Itàlia, Rússia, és a dir, a tots els països on hi havia fàbriques d’acabat de pipes, i que tenien més tradició de fumar en pipa que el nostre país.

Als anys setanta per indicació dels clients americans,  es proposa construir una nova fàbrica per fer l’acabat de la pipa a Maçanet mateix. Tenia molt bones condicions per establir-se a Barcelona, però ell per donar treball i prosperitat al seu poble, decideix construir-la a Maçanet. Les instal·lacions noves annexes a l’antic edifici, es van acabar el 1972  i el gener de 1973 obté la llicència d’activitat industrial de l’ajuntament amb el nom de Moulines Salvatella S.A. Així va néixer  la marca “Pipes Salvatella”, reconeguda entre les millors del món. Hi treballaven 50 persones,entre elles moltes dones i a la sortida de la feina, Maçanet perdia els seu caràcter rural i el carrer Llarg s’omplia de gent. A la nova fàbrica van venir a treballar-hi alguns serradors andalusos. Indirectament comptant els treballadors de les factories d’escalaborns  i els que feien rabasses, 80 persones més vivien d’aquesta indústria.

publi
publicitat de pipes Salvatella

 La fusta de bruc és molt dura, de color rogenc i sense vetes i per la seva resistència el foc és la millor per fer pipes; les rabasses tenen una evolució fins als 20 anys i poden arribar als 40 cm. d’ample. El procés de fabricació d’una pipa és llarg i calen 30 actuacions artesanals i la fàbrica de Maçanet era l’única al món que feia tot el procés complet d’elaboració d’aquest article. Després d’arrencar la rabassa de bruc encara verda, cal mantenir-la així humida, per això s’ha de regar cada dia la fusta emmagatzemada, perquè no s’esquerdi. Segueix la neteja d’impureses, terra i pedres. Tot seguit passa per les serres on es fa el carrat,de formes diferents segons el model. Es continua amb la bullida en unes calderes, almenys de 24 hores.

Un cop assecats els escalaborns, continua la selecció segons la qualitat i les característiques de la fusta es considera que de cada quilo de fusta bona de bruc s’obté una pipa. Però encara ha de passar per altres operacions de torn, de pintada i de poliment que requereixen un treball individualitzat a cada pipa. La fàbrica de Maçanet es proveïa primer de fusta dels boscos de l’Empordà, les Gavarres i el Montseny on els pagesos i bosquerols es feien un sobresou fent rabasses, però era insuficient i per mantenir la producció s’havia  de  subministrar d’altres llocs de Catalunya; Espanya i del nord d’Àfrica. L’empresa disposava de serradores a Arbúcies, Santa Coloma de Farners, Ciudad Real, Toledo i dues a Cádiz. Les pipes Salvatella obtingueren molt de renom i el seu mercat s’estengué arreu del món. El 1975 per reunir les condicions de ser el número 1 del seu ram, el ministre de comerç, li concedeix la carta d’exportador de primera classe. Es fabricaven unes 15.000 pipes al mes d’un catàleg de fins a 120 models.

Però malauradament per l’empresa,les campanyes antitabac d’abast mundial, iniciades els anys 80, van repercutir molt fortament en la producció; que es va haver de reduir fins a 3.000 pipes mensuals. Això comportà l’evident reducció de personal i el tancament de les factories d’escalaborns. Això va ser un cop molt dur tan per l’empresari com per  l’economia local,amb els conseqüents embargaments i  conflictes a Magistratura de Treball. El 1990 es mantenia amb nou treballadors i des del 1997 amb sis,que es proveïen d’una serradora de fora. El mercat de la pipa a més dels fumadors, també tenia bona sortida dintre el camp del col·leccionisme. A part de Catalunya i Espanya s’exportava a Rússia, els EUA, als Països Àrabs, Taiwan, Itàlia, Mèxic, Xile i Puerto Rico, però des que es va aprovar l’entrada lliure de productes de fora de la Unió Europea i la importació massiva de pipes,més barates dels països asiàtics, van fer que l’empresa no hi pogués competir i van tancar les portes a principis de l’any 2002.

L’Enric en els seus viatges a Madrid,va fer amistat amb D. Javier Ruiz de Ojeda, aleshores Director General de Previsió i coronel de l’Alt Estat Major. El va convidar a Maçanet, i tant li va agradar, que va venir amb assiduïtat a casa seva a l’estiu. Amb la insistència d’un i la influència de l’altre es va aconseguir que asfaltessin la carretera fins al Pont de Capmany, que era intransitable; i més tard que s’instal·lés el telèfon automàtic quan no en disposava cap més poble de la comarca. En els seus anys de puixança, va arreglar la Terneta i el mas Pericot. També va contribuir en la restauració de St. Miquel de Fontfreda i el dia del seu sant convidava i obria les portes a tot el poble amb satisfacció. Va morir a Figueres el 7 de febrer de 2007 a l’edat de 86 anys va ser un mecenes per Maçanet i un home d’aquells que cada poble desitjaria tenir-ne almenys un.

Bartomeu Masdevall Sabà.- Nascut a Oliveda el 1896 la seva família va estar molts anys de masovers a Can Vinyes, com altres pagesos sabien treballar la fusta i feien les pipes de bruc artesanals a mà, el seu nét Andreu m’ha explicat que els broquets els feien amb fusta de ginesta. De fet en Bartomeu sempre havia fumat amb pipa.

Segimon Baulenas Raurell, artesà pipaire.  Segi Baulenas va néixer a Vic el 1952 el seu pare Josep Baulenas,era l’encarregat de la fàbrica de pipes de Torelló per tant un expert en la matèria. Per això Enric Moulines que el coneixia bé perquè subministrava escalaborns a aquesta empresa, li va proposar de dirigir la nova fàbrica de Maçanet i així el 1971 va venir a Maçanet per muntar la maquinària i posar en marxa la factoria que va arrencar el 1973 i el juny del mateix any en Segi també va entrar a treballar a Moulines-Salvatella S.A. Un cop acabat el servei militar a Sant Climent, es reincorporarà a la feina. Ben aviat arrela fort al poble on es casarà amb Josefina Riera Macias i tindran dues filles i més endavant esdevindrà regidor i en una legislatura alcalde.

pipes
En Segimon al taller

Durant els anys a l’empresa va fer de tot i anà agafant l’experiència del seu pare;i més endavant va prendre el relleu d’encarregat. Mentrestant fora les hores de treball,a casa seva es dedicava a reparar les pipes que els clients enviaven a la fàbrica. Els darrers anys va viure de prop les vicissitu

ds adverses de l’empresa fins al tancament l’any 2002.

Llavors davant la inseguretat va decidir  buscar feina però alhora va voler continuar amb lo que més sabia i a més de reparar pipes es proposà fer-ne particularment, per això a poc a poc es va proveir de maquinària indispensable i va muntar un petit taller als baixos de casa seva.

Ara compra l’escalaborn fet i curat en una empresa de Sarrià i també a Santa Coloma de Farners. Allà,ell mateix en fa la selecció i només accepta la fusta de primera qualitat; perquè s’ha d’esperar tres anys i si pot ser millor per poder-la treballar amb garanties, i un cop bullida ja no es corca. Els broquets de metacrilat són italians i els tints i laques per donar to,els prepara amb una barreja d’alcohol i resines naturals d’origen vegetal. Diu que no fa models específics i adapta cada pipa a la configuració de les aigües i vetes,per això cada pipa és un model únic.

Primer dibuixa dessobre l’escalaborn el croquis del que serà la pipa. Llavors ressegueix el perfil amb la serra,un treball de precisió i perillós que només l’experiència fa possible, i ja s’intueix el tipus de pipa que serà. El pas següent s’haurà de fer el forat de l’ull de la cassoleta i el tornejat a l’extrem per ajustar-hi el broquet. Després amb l’ajut de la desbarbadora i la mola,amb molta traça i paciència s’anirà voltejant i decantant la pipa manualment per donar-li la forma i l’allisat desitjat. A continuació s’hi acobla i es dona forma al broquet i tot seguit lacar, tenyir i polir per a ressaltar el grau de vivesa del color i les vetes,és a dir el to.

Em diu que per fer una pipa li cal un temps mínim de tres hores i que artesans com ell a Girona n’hi ha un parell més. Les seves pipes de marca Sigmund fan honor a l’arrel germànica del seu nom. Les ven principalment per Internet i sobretot en els concursos de “fumades de pipa” i als Pipa-Clubs, on hi té els millors clients. Els clients són gent  d’un cert poder adquisitiu i de professions liberals,encara que el preu de venda mitjà és només de 80 euros, això si les seves pipes són més per a fumadors que per a col·leccionistes. Assegura que la seva producció és d’unes 500 pipes l’any, que ven un 20 per cent a Catalunya,un 70 per cent a Espanya i un 10 per cent a Amèrica del Sud. També te encàrrecs especials que solen ser més laboriosos i per tant més cars. En Segi és un dels principals organitzadors de La Fumada en Pipa, que des del 2013 es fa a Maçanet, el mes de setembre dintre el Campionat Català. La prova consisteix en que a cada participant disposa de 3 grams de tabac i ha mantenir la pipa encesa el més temps possible. En la Fumada del 2015 amb 41 concursants va guanyar Antoni Pascual amb un temps d’una hora, vint minuts i vint segons i ara s’està treballant per organitzar una  competició pel campionat mundial de Fumada en Pipa a Maçanet per l’any 2017,a l’antiga fàbrica de pipes. Cada pipa és una petita obra d’art i en el seu taller en Segi quan parla de pipes de seguida es percep que aquesta dedicació s’ha convertit amb els anys una autèntica passió; no en va l’ofici li ve de mena.

 

Els esclopers.

L’escloper o esclopaire és el qui fabrica esclops. En cas de mal temps, pluja, neu, fred i humitat calia un calçat adequat per aïllar els peus del terra, per això se servien dels esclops,una sabata de fusta d’una sola peça, i així podien accedir a corts i corrals, prats gelats, terres enfangades i també per fangar. Per mantenir els peus més calents si solia posar palla o calçar-se amb peücs de llana. Per protegir la part superior del peu perquè no fes mal,l’esclop duia clavada una peça de cuiro farcida de roba, les grinxoles i  a l’hivern se solien portar els esclops ferrats, és a dir amb bandes de claus a les soles per no resquitllar sobre el gel. La feina d’escloper més que un ofici ,solia ser una dedicació temporal dels pagesos traçuts que sabien treballar la fusta en les diades d’hivern i que venien els esclops als veïns i a les botigues del poble. La fusta més emprada eren arbres de ribera:el vern,el freixe,arbre blanc i saule, a Maçanet la fusta més corrent era la de vern. Un cop tallats els socs verds a mida per treballar-los més bé i perquè no s’esquerdessin es deixaven uns dies en remull. Les eines d’escloper eren: el tribe, la cullera, el botavant, l’aixol, la picassa d’escalabornar, la rasa, la barrineta i la picassa grossa. L’any 1936 en les botigues de Maçanet hi havia 200 parells d’esclops això demostra que hi havia una bona demanda i el seu ús  es va mantenir fins a la dècada de 1950,però amb l’aparició de les soles i botes de goma i sobretot quan es va crear la famosa “xiruca” van arraconar definitivament aquest calçat.

Josep Ayats.-  En el cens de 1861 hi consta com d’ofici esclopaire.

Esteve Planas Dorca.-Nascut el  1877, pagès del mas Roger i can Gallat feia els esclops pel consum familiar.

Bartomeu Masdevall Sabà.-Nascut el 1896, pagès de can Vinyes venia els esclops als miners i pagesos.

Josep Masdevall Costa.- Nascut el 1925, pagès i miner va seguir la dedicació del seu pare i que sabem és el darrer que ha fet esclops a Maçanet.

Els escultors.

Al llarg de la història són ben pocs els artesans que hem trobat i tractarem només dels que han emprat la fusta en les seves obres.

Pere Quintà.- Nascut el 1653 apareix en els documents com a escultor, però cap el 1695 consta com a fuster, potser perquè feia mobles amb motllures, no en tenim més informació, però si que sabem que va ser el fundador d’una nissaga de fusters que van fer mobles de prestigi.

Josep Verdaguer Salas.- Nascut el 23 de març de 1836 a can Saletes del veïnat del Grier, fill de Francesc Verdaguer Lloberas, natural de Les Illles i d’Anna Salas Cristina de Maçanet. El seu pare era pagès, pastor d’ovelles, menador del rellotge i músic i el matrimoni Verdaguer-Salas va tenir cinc fills: Joan(1830); Miquel(1833); Josep(1836); Joan(1841) i Anna(1845). En el cens de 1860 consta com a estudiant però no sabem on va anar aprendre l’ofici d’escultor, es va dedicar sobretot a la imatgeria religiosa i moltes parròquies i ermites veïnes li van confiar l’escultura en fusta de les imatges. L’obra més coneguda és la marededéu de Les Salines,una imatge vestida amb talla de fusta i cara i mans de guix amb l’infant en braços de la mateixa manera, que va ser robada el 10 de desembre de 2011. Es diu que va treballar dos anys al Vallespir fent encàrrecs per una senyora de la classe noble. A Maçanet va deixar obres a l’església de sant Martí i a la capella de sant Sebastià que van ser cremades arran de la guerra civil els primers dies d’agost de 1936. També va fer altres imatges per les esglésies de l’Alt Empordà, de Costoja i sant Llorenç de Cerdans que no sabem si es conserven encara. Les obres que s’han conservat són la porta de la sagristia de la capella de sant Sebastià, de dos batents de fusta, amb 6 espais decorats amb relleu, amb figures en els de dalt de dos lleons oposats, en els del mig un calze i un casc i llança de soldat romà i en els inferiors un arc amb una fletxa i una rella. També la seva família conserva dos santcrists de guix un de mitja i l’altre d’escriptori. D’aquest escultor s’explica que li encarregaren alhora una imatge del sant Crist per a l’església d’Albanyà i també una imatge de sant Miquel lluitant contra el dimoni per a la capella de sant Miquel de Fontfreda. Un cop col·locades les respectives imatges (que eren talles de fusta), l’artista va declarar: ”el santcrist d’Albanyà i el dimoni de Fontfreda són germans”. En preguntar-li el perquè d’aquesta sentència respongué: ”perquè són fetes de la mateixa soca de cirerer”. Es diu que a més de les imatges també va sobrar fusta per fer una bujola (atuell de fusta més ample que una galleda), per això, com era costum a l’època d’aquest fet, es va fer un vers que la gent recitava fent cantarella adreçant-se al santcrist: “Ai Senyor, qui vos ha vist i vos veu, éreu viu i ara sou mort. Vàreu néixer dintre el nostre hort, i ara sou parent i germà, del dimoni de Fontfreda i també de la bujola de l’hostal de la Ramona”. La imatge del dimoni es trobava al peu del monument escultòric de Fontfreda i el santcrist en un mur lateral de l’església d’Albanyà, ambdós van desaparèixer amb la guerra civil.

Però Josep Verdaguer era una persona molt traçuda i s’atrevia a tot inclús, arreglava rellotges i paraigües, també es diu que en una festa major de Maçanet que com era costum havien contractat l’orquestra d’en Pep Ventura, a aquest se li va espatllar la tenora i van acudir a en Saletes que li va arreglar; una velleta cinquanta anys més tard explicava: “mireu si era savi en Saletes que va adobar la tenora d’en Pep un dia que no sonava prou bé”. Va morir de repent d’un atac de feridura, jove i solter a l’edat de 46 anys a les onze de la nit del 5 de febrer de 1883.

Antoni Coll Pujol.  Nascut a Barcelona el juliol de 1945, pescador i empresari. Des de jove un gran aficionat a l‘esport  de mar i la muntanya i sobretot a l’escultura de la fusta, amb talles d’imatges i modelatge de bastons. Amb la seva família es va establir a Maçanet on van obrir el restaurant Can Coll a l’entrada del poble que va funcionar fins fa dos anys. De les seves obres destaquen les talles d’estil romànic del tipus majestat, la reproducció en miniatura de vaixells i barques; i l’afaiçonament de bastons amb una imaginació admirable, recull branques i brots d’arbres al bosc i segons la seva configuració confecciona els bastons,  transformant els punys o mànecs amb figures com caps de persona,animals i ocells i amb decoracions al pal. Fa poc ha cedit al poble una col·lecció de més de cent bastons decorats,que actualment s’exhibeixen a l’Oficina d’Informació Turística.

 

Pere Roura i Sabà.-

Bibliografia.-

Mainar; Josep. Vuit Segles de Moble Català. Col·lecció Nissaga 10.Ed. Rafael Dalmau. Barcelona 1989.

Moulines Salvatella; Enric. Manuscrit autobiogràfic.1994.

Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Nadala Fundació Jaume I. 1989.Any 23. Barcelona.

Piera Miquel;Mònica. Sale a la luz otro escritorio o bureau firmado per Salvador Quintà. Revista Estudi del Moble.nº 13 Maig 2011.Barcelona.

Piera Miquel;Mònica. El moble de l’Empordà al segle XVIII. Catàleg de l’exposició a la Fontana d’Or de Girona. Tardor de 2006.Centre Cultural de la Caixa de Girona.

Roura Sabà; Pere. Els Quintà fusters. Revista Estudi del Moble.nº 13 Maig 2011.Barcelona.

Roura Sabà; Pere. La fàbrica de pipes. Maçanet de Cabrenys. Quaderns de la Revista de Girona. monografies.nº 71.Diputació i Caixa de Girona. 1997.

Roura Sabà; Pere. Dades biogràfiques d’Enric Moulines. Fulletó de l’homenatge a l’Enric Moulines Salvatella. Maçanet juliol de 1994.

Roura Sabà; Pere. Les pipes de Maçanet. Revista Alberes nº 1 juliol-2009.

Sala;Ramon. L’afer Xaupí: llibertins i devots a St.Llorenç de Cerdans (1730-1745). Perpinyà. Ed Tarbucaire.1990.

Sot Delclòs; Rafel.  Apunts històrics de la família Moulines; un segle de pipaires. Setembre de 1987.

Arxius.-

Arxiu Diocesà de Girona. Llibres Parroquials de sant Martí de Maçanet de Cabrenys.

Arxiu Municipal de Maçanet. Cens de població de l’any1860.Hisenda i Contribució Industrial(24-25-26). Llibres de Comptes segles XVIII i XIX.

Arxiu Històric de Girona. Protocols Notarials de Figueres,Maçanet de Cabrenys i Sant Llorenç de la Muga.

Arxiu del Monestir de Sant Daniel de Girona. Capbreus de la senyoria de Maçanet.

Archives Départamentales des Pyrénees Orientales. Les registres paroissiaux et d’etat civil. Saint Laurent de Cerdans 1737-1746.

Pere Roura i Sabà

 

>