LA INDÚSTRIA DEL FERRO

Pere Roura i Sabà

Programa de la festa major d’estiu 2001

A Maçanet el treball del ferro, va ser un important mitjà de vida per a la població. La veritable expansió d'aquesta indústria, comença al segle XVII, amb la construcció de martinets; segueix al XVIII, amb els tallers de clavetaire; i culmina al XIX, amb el funcionament a ple rendiment de les dues fargues. L'existència de meners de ferro, facilitava la matèria primera; l'abundància de boscos aportava el carbó necessari per a la combustió; i els cursos d'aigua la força hidràulica pel funcionament dels aparells.

EI treball del ferro anava molt lligat amb la producció de carbó vegetal, i els excedents s'exportaven a les fargues del Vallespir. Era molt corrent el bescanvi de ferro per carbó, entre els negociants d'una i altra banda, i s'originava segons les èpoques, un contraban prou rendible.

FERRERS, CLAVETAIRES i SERRALLERS

A les fargues es produïa la primera matèria, que es transformava en diferents productes a la industria metal·lúrgica. Entre aquests oficis metal·lúrgics hi destaquen: els ferrers, els clavetaires i els serrallers.
 
Els Ferrers

Des d'antic l'artífex principal del treball del ferro fou el ferrer. S'arribava a ser ferrer, després d'un llarg aprenentatge, per això, calia assolir: molta traça per conformar l'escalaborn a l'enclusa i al cargol a cops de martell, amb les tenalles, el cisell, la llima o el punxó; i alhora una intuïció científica per saber, mitjançant el color, la temperatura del lingot o de l'escalaborn, que s'escalfava a la fornal o que es forjava a l'enclusa; i per aplicar amb idoneïtat els tractaments tèrmics d'enduriment (tremp) i d'ablaniment (recuit).

Els principals elements materials al taller del ferrer eren: la fornal, la manxa, l'enclusa, el cargol, la mola, la romana i el cubell d'aigua.

Eines del ofici de ferrer

La fornal era un forn d'obra en forma de taula quadrada, en el que es barrejava el combustible, que era carbó vegetal, amb el tros de ferro per deformar o soldar. La combustió s'alimentava per injecció d'aire a la part inferior, mitjançant una manxa grossa que s'accionava manualment.

La manxa era una caixa que tenia dues cares rígides i les altres flexibles; i pel moviment alternatiu d'expansió i contracció, produïa l'absorció d'aire per un forat i la seva expulsió, per un altre conducte més estret a la fornal.

L'enclusa es un bloc d'acer inserit en un soc, damunt del qual es treballa el ferro a cops de martell o a cops de mall. El cos central té forma de paral·lelepípede rectangular, acabat en forma de con per una de les seves cares laterals petites; i en forma de piràmide obliqua per l'altra, de manera que en el bloc per la seva cara superior, totes tres parts formen una superfície plana.

El cargol és un instrument d'acer, format per dues mandíbules de gran duresa, l'una fixa i l'altra desplaçable per l'acció d'un cargol  sense fi, fixat a una biga de fusta encastada a la paret i que servia per a immobilitzar una peça.
Al taller del ferrer també hi havia una romana, per a pesar, un cubell o dipòsit d'aigua per a refredar i trempar els ferros roents; una mola per a polir les peces treballades i una col·lecció de malls, martells i estenalles de totes mides.
Els ferrers eren autèntics artesans i bons coneixedors de la forja, la soldadura i els tractaments tèrmics. La qualitat queda reflectida, en les propietats dels seus productes; resistència a la corrosió, duresa, ductilitat, etc ... De cal ferrer sortien una gran varietat d'eines i estris: arades, relles, picasses, aixades, fangues, pics, cremallers, claus, reixes, etc ...

Altres feines del ferrer eren: les d'adobar, soldar i llossar eines i ferrar les besties de càrrega. Hem pogut comprovar que al llarg dels anys, a Maçanet ha acostumat a haver-hi tres tallers de ferrer. Algunes famílies, van mantenir l'ofici diverses generacions, com els Rufet, Paris, Quinta i Mach.

Escorcollant els arxius he pogut recollir els ferrers i dates següents:

 Els ferrer actuals són en Josep Causadias i en Pere Oliva.

Els Clavetaires

Petita enclusa anomenada "bigòrnia".

 
AI segle XVII, neix un nou ofici metal·lúrgic, el de clavetaire o fabricant de claus. Fins aleshores aquesta dedicació, estava a mans dels ferrers, però les necessitats de proveïment exigien una major producció i l'especialització d'alguns ferrers en aquesta tasca.

Els clavetaires, treballaven als baixos de cas a seva, en petits obradors anomenats botigues. Es tractava d'empreses d'àmbit familiar i calien quatre anys d'aprenentatge per assolir el títol de mestre.

EI taller de clavetaire era molt semblant al del ferrer, però a mes tenia un soc, amb els estris per forjar els claus, clavats a la part de dalt.

La producció de claus, consistia en la conformació en calent de l'acer. Per això, s'escalfava una barra cilíndrica de vergalina a la fornal; quan era roenta, es forjava a cops de martell per fer-hi la punta, damunt una enclusa petita anomenada piè. Llavors es tallava segons la mida desitjada, i aprofitant que encara era calent es ficava tot seguit, dintre una peça d'acer cilíndrica amb un forat, que servia de motlle 0 matriu pel futur clau, anomenada clavera.

Es blincava a fi de trencar la barra i deixar el tros que seria el futur clau dins la clavera. Llavors, aquest tros es picava verticalment per fer-hi la cabota i un cop obtinguda,ja es tenia el clau acabat.

Com hem dit la lavera, era la matriu dels claus, per això, els tallers disposaven de tantes claveres, com tipus de claus volien produir.

La producció era molt abundant; un clavetaire expert podia arribar a fer de 10 a 20 claus per minut. Vers el 1650, hi havia tres botigues de clavetaire, que produïen claus i tatxes.

A mitjan segle XVIII, hi hagué una gran demanda de claus, així ho reflecteix un document del 1768, on hi figuren divuit clavetaires: Josep Vilanova, Bernat Albertí, Josep Puntunet, Josep Saguer, Jaume Saguer, Joan Marceló, Andreu Camps, Pere Blancat, Francese Vilanova, Isidre Saguer, Pere Saguer, Fèlix Mas, Joan Costa, Damià Costa, Francese Olió, Josep Soler, Joan Puntunet i Josep Mas.

Els clavetaires, encarregaven la venda dels claus als traginers, però ells també els distribuïen per l'Empordà i fins i tot a Girona.

Picaporta, obra d'un serraller

Al segle XIX, l'ofici de clavetaire va començar a decaure, perquè no podien competir amb la fabricació de claus per conformació en fred, a partir del fermachin, el qual es un perfil cilíndric d'acer que es talla a les distancies adients i, per pressió, a la temperatura ambient, se li fa la cabota i les rosques.

El darrer clavetaire va ser en Janot de la Cardona, que va fabricar claus de mida petita i tatxes, fins el 1910, al martinet de la Cardona.

Els Serrallers

Els serrallers, eren els professionals del ferro, que fabricaven objectes i sistemes metàl·lics de protecció de portes, finestres i obertures: reixes, panys, claus, baranes de balcons, forrellats, baldes, bernats, cataules, etc ... Però també, feien altres objectes per la llar: cremallers, lleves, graelles, trespeus, llums d'oli, etc ...

Els serrallers, eren veritables artistes del ferro, perquè a mes de dominar les tècniques de la forja i la soldadura, havien de ser alhora dissenyadors i escultors, per poder infondre ales seves obres unes qualitats artístiques.
Una reixa molt original era l’anomenat  llangardaix, destinat a protegir les petites finestres dels cellers. Als segles XVII i XVIII, la serralleria va començar a produir, baranes per balcons, aprofitant els barrots quadrats d'un dit, que fabricaven les fargues, anomenats cairals. Entremig n'hi posaven algun de recargolat, i tots soldats a dos travessers de secció rectangular. Entre els serrallers, que hi ha hagut a Maçanet, destaquen els Gallat, que van mantenir l'ofici durant vuit generacions. EI seu taller era al carrer St. Sebastià.

Com a curiositat, direm que un dels encàrrecs que va fer el darrer serraller, va ser la porta del nou cementiri, l'any 1893. Pel treball l'alcalde Pau Montada, li va pagar en mà 275 ptes. Avui dia, els ferrers han agafat el relleu d'aquesta feina.

ELS MARTINETS

EI martinet, era un mall gegantí mogut per la força hidràulica, que servia per forjar, batre i estirar el ferro. Una resclosa conduïa l'aigua de la ribera cap al canal, que acabava en un salt, sota el qual hi havia una roda hidràulica d'àleps de fusta plana. L'eix de la roda, el calaibre, transmetia el moviment circular a una corona de ferro anomenada bóta, que tenia quatre lleves, que rebien el nom de palmes. Aquestes tenien la funció de convertir el moviment circular de la roda, en el curvilini alternatiu del mall.

El mall, era un martell molt pesant (de 100 a 500 Kg.), el mànec del qual era un tronc d'arbre, sovint de roure, que actuava a manera d'una palanca de primer grau. El mànec basculava gràcies a un eix, apuntalat a un suport, situat més a prop de la potència que de la resistència.

La pressió alternativa de les palmes, aplicada a la cua del mall, provocava l'elevació de l'altre extrem, on es trobava el mall de ferro massís. El mall com a pes mort, actuava de resistència. I així en cessar la pressió, es provocava la caiguda des d'una alçada entre 50 i 60 cm. en els martinets més forts i de 20 a 30 cm. en els més petits.

Restes del martinet de la Cardona

Aquesta operació es repetia amb una freqüència de 100 cops per minut, pels malls grossos i fins gairebé 300, per als petits.

Però el nom de martinet, també es aplicable a l' edifici on hi havia un d'aquests enginys, dedicats a la fabricació de claus i a estirar ferro.

Tot seguit farem un repàs dels martinets que han existit en el nostre terme, sense oblidar, els molins, reconvertits temporalment en martinets.

El Martinet de la Cardona

El 1628, Francesc Cardona, amo del mas la Cardona, va vendre a Bartomeu Robert, un tros de terra d'un quart de vessana, per fer-hi un martinet de fer claus i estirar vergalina; situat a tramuntana del dit mas i al peu de la ribera de Fraussa o de la Vila.

El 1642, Bartomeu Aniol Robert, va tenir un plet amb en Francesc Cardona, perquè aquest Robert havia tallat un roure propietat d'en Cardona. També s'acusava a n'en Robert de que el tros de terra on voltaven les rodes eren fora dels seus límits. Però van arribar a un pacte, pel qual en Cardona venia terra a ambdues bandes del martinet, tot a vora del Fraussa.

Des dels seus inicis, en aquest martinet  s'estirava el ferro i es produïa la vergalina necessària per fabricar claus en el mateix edifici.

Un martinet d'estirar ferro, com es el cas, donava feina a dos clavetaires que manejaven el mall, un carboner que feia el carbó i un traginer.

El 1743, Josep Robert, lloga a Andreu Camó, traginer: la casa del martinet, amb el seu rec, resclosa i botàs i totes les posts necessàries, amb un mall i ferramenta, per el temps de 5 anys i amb els pactes següents:

"1. Que l'arrendatari, pel seu compte ha de posar a punt per treballar dit martinet, amb el mall d 'estirar i botiga per fer claus.

2. Que l'arrendatari tingui que fer un mall nou, abans que s'acabi l'arrendament, pagant-li  l'arrendador el seu valor, conforme serà estimat.

3. Que el preu de l'arrendament, serà el salari d'un clavetaire de fer claus i estirar.

4. Que l'arrendatari tingui cura de la conservació de l'edifici, rec, resclosa i eines del dit martinet."

Durant el segle XVIII, diversos negociants de Maçanet, feien els tractes amb les fargues de St. Llorenç de Cerdans. Es feien companyies, que es fonamentaven, en que els de Maçanet bestravien el carbó a canvi de ferro bo. Així, gairebé tot el ferro que es treballava al poble, provenia d'aquestes fargues.

L'any 1753, Josep Robert i el seu fill Francesc, moliners, venen el martinet a Jaume Saguer, traginer i al seu fill Pere Saguer, clavetaire. Des d'ara es dirà, el Martinet d'en Saguer.

El 1773, Jaume Saguer, clavetaire, compra l'altra meitat del martinet a la seva cunyada, Maria Saguer i Pumarola, viuda de Josep Saguer, clavetaire i la meitat de les eines i arreus d'estirar ferro i demés ensers de fusta com de ferro per fer claus; i la meitat del tros de terra de sobre el botàs pel preu de 280 lliures.

El1808, pertanyia a Pau Saguer, fabricant de claus. El 1833 estava llogat a Damià Banazet, que era l'explotador de la Farga de l'Olivet.

El1850, Pere i Abdon Saguer, arrenden el seu martinet a Felip i Rafael Delclòs, la fabrica de fer claus dita el martinet de Pere Saguer, des de l'any 1851 al 1855. Aquests arrendataris, explotaven les fargues de Maçanet, per això els interessava disposar d'altres establiments complementaris. El lloguer encara es va allargar uns anys. Des del 1870, el martinet cessà la seva activitat, nomes s'utilitzava com a taller de ferrer, on un home anomenat en Janot de La Cardona, hi va fabricar petits claus i tatxes fins el1910.

Del martinet es conserva, l'encaix on voltava la roda. De la resta d'estances adossades a la part est, només es mantenen algunes parets.

Molí d’en Costa
 
Situat, entremig de les riberes de Fraussa i Ardenya, a tocar la piscina de l'Hotel els Caçadors. En realitat eren dos molins fariners, que tenien dues rescloses, per disposar de mes aigua, una a cada ribera. Els dos recs s'unien poc abans d'entrar a la bassa de dalt, d'aquí passant pel molí de dalt, saltava a la bassa i molí de baix. El 1612, Josep Escofet va reconvertir el moli de Baix, en martinet de fer claus. S'hi van fabricar claus fins el 1650, i s'arrendava a traginers i clavetaires. Desprès va tornar a ser molí de farina.
 
Molí de la Cardona

Aquest moll fariner, actualment ensorrat, estava emplaçat al marge dret de la ribera de Fraussa, poc més avall de la confluència d'aquesta amb l' Ardenya. També fou adaptat com a martinet: el 10 de gener de 1660, l’ intendent general de Catalunya, donava llicència a Joan Cardona, per a tenir un martinet per fer claus i estirar vergalina i altres usos i serveis; al terme de Maçanet, al Riumajor de la ribera que baixa de la muntanya de Fraussa. Des del molí propi de la casa de Miquel Escofet, fins al gorg de Dalt. Però  el 1670, ja no s'hi treballava el ferro. Des de llavors va ser molí de farina fins a darrers del segle XIX, que s'hi va instal·lar, durant uns anys, la serradora de pipes.

Molí d'en Robert

Els Robert, van construir el martinet de la Cardona, i el van mantenir 130 anys. Però, almenys durant uns 15 anys, van tenir el mall funcionant al molí d'en Robert (1728-1743). Encara hi ha restes d'aquesta transformació, en els baixos de l' edifici.

Martinet d'en Xampí

Dintre el parc del Pont, hi ha unes restes de construcció al voltant de la font, del que havia estat un taller de clavetaire. Era propietat de la família Dorca i es va construir quan la família Delclòs, monopolitzava la indústria del ferro a Maçanet.

Martinet de les Escomes

A l'Arnera quan arribem a la gorga del cassó, hi ha uns forats a la roca, on hi havia la resclosa del martinet de les Escomes. Bona part del canal anava penjat a la penya. Les restes es troben sota el cingle de les penyes, i al costat de la resclosa i canal de la central d'en Cabot.

No he pogut trobar cap document, totes les informacions que tinc son orals. Gent que ara tindrien mes de cent anys, m'havien explicat que s'hi feien claus i va tenir molta activitat, en l'apogeu de les dues fargues.

LES FARGUES

La farga, era l'establiment on es produïa el ferro. El procediment consistia en barrejar el mineral amb carbó vegetal en un forn, en el que s'injectava aire amb una tovera. Després de la reducció, el producte era martellejat, per eliminar-ne les escòries i donar-li compacitat. Tot seguit es transformava el metall en diversos productes per a la indústria derivada.

L'estructura d'una farga s'havia d'adaptar ales condicions de cada lloc, però sempre a la vora dels rius  perquè necessitava la força hidràulica  pel funcionament dels martinets i la trompa. Així hi havia, almenys, un forn amb la seva trompa d'aigua i un o dos martinets.

El forn, era l'element més important, tenia forma de tronc de piràmide invertida, d'una capacitat de 200 a 300 litres. Fet de pedres fogueres i planxes de ferro, amb tres parets planes i una de convexa per facilitar l'extracció de la massa de ferro, anomenada masser. Una peça clau del forn era la tovera, per on s'injectava l'aire, per ajudar la combustió del carbó i aconseguir més escalfor.

La trompa era un enginyós sistema d'insuflar aire al forn, i característic de la farga catalana. El seu funcionament, es basava en l'efecte Venturi, produït per un raig d'aigua constant de 3 metres d'alçada. L'aigua s'escolava d'un dipòsit anomenat botasset; en la seva caiguda arrossegava l'aire a una cambra hermètica amb dues sortides, la de l'aigua i la de l'aire, mitjançant la tovera passava a la base del forn.

El martinet, com hem dit abans, era un mall accionat per la força de l'aigua, que servia per eliminar escòries, compactar i allargar el masser roent, de 50 a 150 kg. de pes. Els malls de farga arribaven a pesar 500 kg.
Sovint l'explotació d'una farga anava a càrrec d'una companyia formada per uns socis capitalistes: l'administrador que portava els comptes i dirigia el negoci i els fargaires i ferrers, encarregats de la producció i el manteniment. A Maçanet hi havia dues fargues: la de l'Olivet i la d'en París a l'Arnera. Gairebé sempre, ambdues van ser explotades per les mateixes empreses.

La Farga de l'Olivet

EI 1821, Jaume Olivet, hisendat, i Felip Delclòs, botiguer, van formar una societat, amb l'objecte d'explorar el terreny, a la recerca de mineral de ferro.

El 1830, després de sondejar en uns quants llocs, van descobrir un mener, prop de can Camps, a Montdevà, en terme de St. Llorenç de la Muga, prou important, per rendibilitzar-ne l'explotació. Al mateix temps, Jaume Olivet i Rufet, anava construint una farga, a tocar l' Arnera, al Solà de l'Olivet.

Restes de la farga de l'Olivet

El 1831, un cop enllestida la farga, Felip Delclòs, va acceptar desfer la companyia, a canvi de tenir l'exclusiva del transport del mineral, amb quatre matxos, a més d'un tant per càrrega. EI fe

brer del mateix any, l'Olivet va nomenar administrador de la farga a Damià Benazet, negociant de Maçanet, que tenia una llarga experiència en la gestió de fargues al Vallespir. En el Contracte pacten:

           "1. Que jo Damià Benazet, per lo espay de deu anys, en avant, hage de cuydar, dirigir y fer obrar la dita farga y de rebrer los carbons y menas, que farà conduhir a ella dit Jaume Olivet, essent a carrech de Jaume Olivet, lo costejar-ho tot.

2. Que jo Damià Benazet, hajia d'entregar a Jaume Olivet, dos mil pessetas moneda barcelonesa, per provisió de dita farga. I que lo referit Olive me las hajia de tornar, finits los deu anys.

3. Jo Jaume Olivet, prometo a Damia Benazet, que durant dits deu anys li donaré i pagaré cada mes, una pesseta per quintar de tot 10 ferro que se traura oresultara de dita farga. "

Per ser més rendible, el negoci del ferro, calia una infraestructura que garantís una major producció. Per això es van crear aliances i societats que dominaven, el ram del ferro a l'Alt Empordà.

L'any 1832, es va constituir una nova societat, formada per uns negociants de Figueres (Anton Rexach, Mariano Vilallonga i Patllari Bernadet). Aquests van explotar conjuntament, la farga de l'Olivet, la d'en Paris i la d'en Mariano a Darnius, i tots els martinets.

Anton Rexach, ja havia deixat a Jaume Olivet, 500 duros l'any 1830, per a bastir la seva farga. El 1832, Jaume Olivet ven a Patllari Bernadet, cinc-centes càrregues de mena de ferro (66.000 kg.), dipositades a les places de la seva farga, pel preu de 550 duros. En el cas, de que el comprador, vulgui obrar la mena en dita farga, haurà de pagar la dissetena part del ferro resultant.

L’import d'aquest carregament, també corresponia a la restitució d'un deute, relatiu a la construcció de la farga. Per tant, queda ben clar, que en l'establiment de la farga, van participar-hi aquests capitalistes.

A l'Arxiu Històric de Girona, hi ha un llevador de comptes, de la societat amb el títol "Llibre de la Farga de Ferro de Maçanet de Cabrenys", que recull les entrades i sortides dels anys 1833-1834. Aleshores, Damià Benazet, dirigia les dues fargues i Patllari Bernadet era el que portava els comptes. Aquest darrer estava a dispesa a casa de Josep Pontonet, que era el traginer i alhora proveïdor de la societat.

 Vegem-ne algunes notes:

''Per canviar la tuera de la farga de l'Olivet (10 duros). Per adobar el forn  (3 duros). Per canviar el mànec del mall i adobar-lo. Per els ports del mall. Per 12 sescles de ferro pel mànec. Per escurar el rec i resclosa. Pel salari del moliner que es guardafarga.

Per les despeses de l'anada a St. Llorenç a llogar un fargaire. Per els ports al martinet d'en Saguer, per allargar ferro. Per un fanal i una llima. Per un ferro de la romana. Pel salari dels fargaires, la meitat en francs i l'altra en pessetes (molts procedien del Vallespir).

Per un sac de sabatines, pagades a Benet Tutau (les sabatines eren peces de cuir que els ferrers es posaven damunt cada peu, lligades amb vetes, per protegir-se de les espurnes del ferro roent). Per la feina d'en Farall (4 duros).
Pels drets de vila (passatge de mercaderies), paguen un ral per quintar. A  l'hostaler del Bac, per dietes i begudes dels traginers, 10 duros".

            L'agost de 1833, hi havia 111 càrregues de carbó de St. Julià dels Torts, 360 càrregues de mena crua i 200 càrregues al mener de Masarac.

"Del 24 de novembre de 1833 al 28 de desembre la farga ha rebut 167 càrregues de mena. Del 26 de gener al 9 de febrer de 1834, els fargaires han fet 181 quintars de ferro. Del 23 al 28 de febrer 47 quintars".

El mineral provenia de diferents llocs: Montdevà, Fussimanya, Masarac, Darnius, però no era suficient, i per això en compraven al Vallespir, sobretot de Betera, Riuferrer i Corsaví. Com això estava prohibit, es tractava doncs de contraban. Així que, el batlle d' Arbúcies, sentint-se perjudicat va denunciar, el 7 de febrer de 1834:

"Una compañia de ricos comerciantes ha construido dos fraguas en las inmediaciones del Rossellón, cerca de Massanet de Cabrenys, seguramente más que por otra cosa, para facilitar el contrabando, porque tienen fáciles medios de comprar mineral transportado ocultamente, por los contrabandistas de Arles, St. Llorenç; de Cerdans y otros pueblos de Francia".

En aquest contraban hi participaven molts homes de la comarca, perque estava molt ben pagat. Els maçanetencs que feien més viatges eren: en Vilanova, Janet, Pontonet, Parrixa, Mallol, Nogué, Catarra, Passaterra, Racala, Sagué, París, Sabà, Tirona, Brunet, Coderch, Tonet, Mas, Serra, Montalat, Calau, Pons, Barraca, Raset, Donès, Talura, Lloansí, Pinceta, Pusa i Padern.

El 1844, els fargaires de Ripoll, van denunciar, el contraban que es feia a les fargues de Maçanet:

"Los dueños de las forgas de Massanet, introducian de contrabando el hierro francés elaborado, que para asegurar la protección y la impunidad tenian dipositada su propia marca en las fraguas extranjeras, o marcaban el hierro después de introducido, siendo los carabineros consentidores, y que el contrabando procedia de las fraguas del Rossellón, introduciéndose sobre setenta quintales diarios. Un solo fabricante, introdujo en sus almacenes en el verano de 1843, de 15 a 20 cargas mayores diarias, haciendo notar que los productos de las fraguas, no llegavan a cuatro".

A l'abril del 1844, van aconseguir acabar amb el contraban. El 28 de juliol de 1856, una nova companyia va agafar el relleu en l'explotació de les fargues i martinets de Maçanet. Es tractava dels maçanetencs, Joaquim Delclòs i Suñer, Rafael Delclòs i Suñer i Marti Delclòs i Suñer. El primer, adroguer de la vila i els altres, negociants residents a Barcelona. El preu de l'arrendament de la Farga de l'Olivet era de 2600 rals de velló, pagadors cada any per Nadal.

En aquesta època, gairebé tot el mineral procedia del Canigó (Betera) i molts maçanetencs, es dedicaven a les tragines de mineral, que portaven a coll, en fardos de 20 a 30 kg., des d'Arles fins al descarregador de la Serreta de la Cardona. Pel que s'ha dit, també, en provenia una part de les mines de Biscaia, pero el cost era molt major.

El 1865, Martí Olivet i Gifre, hisendat, de 42 anys d'edat, reconeix tenir:

"Una farga per a fundició de mineral de ferro, i fabricació de metall, amb els seus accessoris, i la casa dita el martinet i els seus accessoris, que llinda a solixent, des del rec de Prat del Racó, en linia recta a la punta del Botàs de dita farga fins al rec del molí i part amb una peça olivar, mitjançant el camí dels Vilars. A ponent i tramuntana, amb dita peça de terra i amb una altra plantada de suros i oliveres, en linia recta des de la punta dels Forns, fins al rec de la farga. I a migdia amb el rec del moli".

La farga de l'Olivet, produïa un promig de 1500 quintars l'any, comptava amb dos forns de reverber i un d'afinament, un martinet, una trompa i una roda hidràulica de 16 cv. de força, i es dedicava sobretot a la fabricació d'encluses.

A partir del 1850, l'aparició de noves tècniques i la difusió d'altres procediments va ser l'extinció de la farga catalana. Els forns alts, el convertidor de Bessemer i el sistema Siemens-Martin eren molt més econòmics i d'una capacitat productiva esfereïdora. Un forn alt, produïa mes ferro que 30 fargues juntes. Cal afegir-hi l'escassetat i encariment del carbó i la mena. També la mecanització arcaica i una xarxa de comunicacions deficient, tot plegat va ser la causa de la seva agonia.

El 1863, va fabricar uns 2500 quintars de metall, però l'any següent només 500. El 1871, ja era l'única que funcionava amb una producció de 225 quintars, i el 1872, va cessar l'activitat. Trenta anys més tard, les instal·lacions es van ampliar i es va reconvertir en un molí de sabonet.

La Farga d 'en París

El 1690, Joan París, ferrer, va obtenir l'establiment de l'aigua de l'Arnera i la concessió per fer una fàbrica, en el lloc conegut com el Gorg de l'Olla o Solà dels Estornalls. Però en realitat, el que estava projectat, per ser una farga, només va ser un martinet durant els primers anys. Llavors va ser un moll fariner, així fou conegut com el molí d'en París, fins el 1905 que es va reconvertir en central elèctrica (Can Cabot).

El 1830, Joan París, propietari, va construir una farga, a pocs metres del seu molí, al peu de l'Arnera. L'encarregat era Damià Banazet, el mateix com hem dit, que representava la societat explotadora d'ambdues fargues.
Per fondre el mineral es cremava una gran quantitat de carbó vegetal, per fer-nos una idea: per obtenir 100 kg. de metall, calien uns 400 kg. de carbó. Vegem-ne un contracte de proveïment del 20 de desembre de 1831.

Restes de la farga d'en París

         “Anton Barris i Joan Barris, pare i fill, propietaris del lloch de Labajol, venem i concedim a Damià Banazet, propietari de la vila de Massanet de Cabrenys, mil carregas de carbó de alzina ab una tercera part de bruch mesc!at, tot bo y rebedor, aportades ab nostres cabalcadures y propis gastos, dins la carbonera de la Farga de Joan París, propietari de dita vila, situada al gorch de l'Olla.

Amb els segiients pactes:

1) Que nosaltres venedors hajem de entregar a Damià Banazet, en dita Farga, cent càrregas de dit carbó cada mes a excepció del mesos de juliol y agost, comensant a fer les primeras cent carregas, lo die quinze de Janer del any proxim vinent, fins lo die quinze de febrer del mateix any y aixís successivament, lo demés mesos, fins haverli entregat ditas mil càrregas.

2) Que cadascuna de ditas mil càrregas hajia de ser de tretze arrobas, compresos los sarrions, pesadas en dita Farga.

3) Que en cas que se mulli algun fornell del carbó que se fara per ditas mil càrregas, se hajia de estimar lo que hajia deteriorat, entre nosaltres los venedors, los carboners y lo dit Damià Banazet.

4) Si en algun mes entreguem, més de cent càrregas que serveixin a compte del mes següent. I també si per secada o mal temps, no se pot cumplir la entrega de les cent càrregas, que lo hajem de cumplir el faltant el mes segiient.

5) Si nosaltres venedors deixem de cumplir los terminis sobredits; pugui lo comprador, posar carboners en nostres boscos y fer obrar en ells lo carbó faltia y ferlo conduir també a nostres gastos a dita farga.

6) Lo preu de venda serà de onze cents duros moneda barcelonesa; pagadors tres cents duros per 10 dia de demà y los vuit cents, per tot lo die 15 de Janer de l'any proxim vinent.

7) Jo, Damià Banazet, comprador accepto y prometo pagar lo estipulat en la casa de Anton Rexach, negociant de Figueres. "

   En el llibre de registre (1833-1834) de la societat, hi llegim aquests assentaments:

"Per gastos de portar 49 cârregues de mena a la Farga de l'Olivet. Per els ports de ferro al martinet. Pel sou del moliner que es guardafarga. Pel sou del ferrer i fargaires. Per el carbó pagat a Felip del Cros i en Rimaló. “

"Per 4 jornals de fer adobar la resclosa i escurar el rec.”

Estat del ferro ha rebut, Parllari Bemadet, administrador de la societat, els mesos de gener i febrer del 1834.”
 
         De Massanet . . . . . . . . . . . . . . . . ..856 quintars
         De Darnius . . . . . . . . . . . . . . . . . ..1000 quintars
         Del Mastegaire . . . . . . . . . . . . . .  . 124 quintars
         De Pontonet   . . . . . . . . . . . . . . . ..  555 quintars
         De la societat de Banazet   . . . .    250 quintars
         Total . . . . . . . . . .  . . . . . . . . . . ..... 2585 quintars
         He venut . . . . . . . . . . . . . . . . . . ....1344 quintars
         Existencia . . . . . . . . . . . . . . . . . ....1241 quintars ........( a 20 ptas)

A la farga hi havia 7 treballadors: un foguer, un maller, dos escolans, dos picamenes i un guardafarga. Es treballava dia i nit, en torns de quatre hores, mentre uns treballaven els altres dormien; i es descansava un dia a la setmana, el diumenge. Indirectament, donava feina tot l'any a vuit carboners, sis traginers, vuit menerons i trenta bastaixos. Bona part dels obrers eren del Vallespir. El 1838, trobem tres fargaires, Francesc Planas del Grier, Joan Baderlas de les Dòmines i Joan Layron que vivia a Can Donés.

EI 24 d'agost de 1842, un autèntic diluvi, va provocar una crescuda de l'Arnera, que va arribar a un nivell de 4 metres, a la confluència amb el Fraussa. El fet fou conegut com l’aiguat de Sant Bartomeu i tingué unes conseqüències tràgiques; a la Farga d'en París, van morir dos fargaires, que van ser sorpresos durant la nit. Els dos ofegats eren Francesc Planas i Joan Baderlas; i pel que sembla, els seus cossos no es van trobar mai. La farga va quedar molt malmesa, i trigaren dos mesos a refer -la.

A la mort de Joan París, la farga va passar a mans del seu fill, Francesc París i Torrà, que va ser notari de Maçanet durant 40 anys; i el 1850 al seu fill Joan París i Cantalozella.

El 1851, la farga es va llogar a la companyia de la família Delclòs, que el 1861, es va renovar per tres anys mes com podrem veure:

"Rosa Paris y Cantalosella, i el seu fill Joan París y Cantalosella, arrenden a D.Joaquim, D.RafaeL y D.Marti Delclòs i Suñer, aquella farga ab totes las einas o ensers de sa procedencia, situada en lo riu Amera, i amb els pactes.

1) Que els arrendataris hagian de cuidar y fer funcionar dita farga a ús i costum de bon fargaire, empleant carbons y menas de bona cualitat, reservant-se els arrendadors les entrades i eixides de la farga.

2) Que els arrendataris podran emplear en la farga, l'aigua necessaria per fer funcionar aquella, y la sobrant deuran deixarla discorrer a la bassa del molí propi dels arrendadors, per medi del bramador i ab la obligació de tenir lo ceitre, botàs i botasset ben tapat, a fi que tota l'aigua sobrant vagia a dita bassa.

3) Que els arrendataris han de mantenir els bramadors, el rec i la resclosa ben arreglada.

4) Que los fustatges i llenyes que hagin de comprar, preu per preu, hagin de comprar-los als arrendadors, aixi com les tragines de carbons i mena.

5) Si durant I'arrendament, lo goberm francès impedís l'eixida de mena de ferro y lo gobem espanyol no permetés l'entrada, encara que fos ab paga de drets, els sigui facultatiu poder renunciar a l'arrendament.

6) Que el guardafarga, tingui la obligació de vigilar la propietat dels arrendadors contigua a dita farga.

7) Que els arrendataris, a la fi de l'arrendament tinguin que deixar la farga, en el mateix estat com consta en lo inventari.

8) Que en cas de devastació, incendi o aiguat, la recomposició anira a carrec dels arrendadors. Pero la recomposició de la resclosa y taparades, sempre als arrendataris.

EI preu de est arrendament es de set mil sinch cents reals de velló pagadors en tres pagues. "

Junt amb l'altra farga, tenien un valor de 30.000 pts. Produïa un promig de 1500 quintars de ferro l'any. Disposava d'una trompa d'aigua, dos forns de reverber, un d'afinament, un martinet amb una roda hidràulica de 16 CV de força i una carbonera. El 1863, va tenir una producció de 2710 quintars, el 1864, 1600 quintars. Però la greu crisi d'aquesta indústria, va fer que tanques el 1870. Actualment l'edifici, només en queden quatre parets de poca alçada, el botàs, i la volta per on sortia l'aigua cap al riu. A tocar el camí hi ha l'edifici ensorrat de la Carbonera.

Cloenda

La indústria del ferro va donar un impuls al millorament econòmic dels segles XVIII i XIX, que va comportar un important increment demogràfic. A redós d'aquesta activitat se'n beneficiava tot el poble: traginers, fusters, llenyataires, carboners, mestres d'obra, etc ... I en les èpoques que es consumia mineral del Vallespir, molts maçanetencs hi van participar com a bastaixos. Cal dir que el personal de les fargues de Maçanet i Darnius, eren dels més ben pagats d'Espanya. Un altre aspecte que cal considerar, es l'intensiu aprofitament dels recursos hidràulics, si hi comptem els molins.

La demanda de carbó durant els 40 anys de funcionament de les fargues, va ser esfereïdora i van acabar d’arruïnar els boscos. Amb la clausura de les fargues, la massa forestal va iniciar un procés de recuperació, que va durar gairebé 70 anys. També hem de dir que Maçanet era un poble molt sorollós. Us imagineu una trentena d'homes picant amb el martell, durant 10 hores cada dia i la rècula de cops aterridors, produïts pels malls de les fargues i martinets, que retrunyien fins a dos kilòmetres de distància.

Pel que fa a la descripció tècnica de la farga i la industria derivada, he de reconèixer, que ha estat fonamental el seguiment dels llibres sobre la farga, de Pere Molera i Solá, i Jordi Mascarella i Rovira, que han aprofundit molt en aquesta temàtica.

Pere Roura i Sabà

Arxius Consultats

- Arxiu Històric de Girona. Secció de Manuscrits (37). Llibre de la Farga de Ferro en Massanet de Cabrenys. Comptadoria d'Hipoteques de Figueres. Protocols de Figueres.
- Arxiu Historic de Figueres. Protocols dels notaris de Maçanet, Francesc París i Torra, i Josep Bigas i Pou. Fons del Casino Menestral Figuerenc, Reseña Histórica de las minas de la comarca (1888) capsa 365.
- Arxiu Diocesà de Girona. Llibres parroquials de Maçanet, obits nº 3 (fo1.90).
- Arxiu del monestir de St. Daniel. Capbreus i llibres de comtes de la senyoria de Maçanet.
- Arxiu Municipal de Maçanet. Actes municipals. Llibres del Comú de la Vila.
- Arxiu Capitular de Girona. Capbreus de la capellania de Maçanet.

Bibliografia Consultada

- Pere Molera i Solà+. La farga. Dopesa. Barcelona, 1980.
- Jordi Mascarella i Rovira. La Farga. Quaderns de la Revista de Girona, nº 43. Diputació de Girona, 1993.
- Alcover Antoni M. - Moll Francesc de Borja. Diccionari Català-Valencià-Balear. Ed. Moll. Palma de Mallorca, 1978.