ESPARDENYES I TAPS

Per Pere Roura i Sabà

Publicat al programa de la festa d’estiu del 2012

 

En anteriors programes hem tractat del treball de les mines, del ferro i del tèxtil activitats desaparegudes molt importants per a l’economia local; enguany parlarem de la fabricació d’espardenyes i taps de suro, que van donar vida al poble  durant més de cent anys.

 

La fabricació d’espardenyes

L’espardenya és un calçat de sola de cànem o d’espart trenat, amb puntera i taló de roba gruixuda, i amb una empenya de vetes que permet una bona subjecció al turmell.

La seva forma ergonòmica, la lleugeresa, flexibilitat i perquè la sola s’aferra bé al terra, sense perill de relliscades va fer que aquest calçat fos apropiat per als treballs al camp i al bosc. Només tenien un inconvenient, en cas de mal temps, pluja, neu, fred i humitat, llavors calia un calçat adequat per aïllar els peus del terra; per això es servien dels esclops de fusta d’una sola peça, i així podien accedir sense entrebancs a corrals , corts, prats gelats i terres enfangades. També l’espardenya fou el calçat propi de les tropes de la Corona catalano-aragonesa, i a l’any 1694, fou imposada per decret reial a la infanteria hispànica, va ser també els calçat dels Mossos d’Esquadra.

A les zones rurals, l’ofici d’espardenyer era practicat també pels pagesos quan la pluja i el fred els privaven de les feines del camp, per això calia bona traça, cànem, agulla, roba i el banc d’espardenyer, un aparell d’una gran simplicitat.

Tot seguit seguirem la descripció del procés que fa el Museu Arxiu Tomàs Balvey de  Cardedeu:

Fàbrica d'espardenyes Carbonell (can Dan). Any 1897

“ El banc, sovint de fusta de noguer, es compon d’un banc o seient -una post senzilla sobre dos cavallets-. Perpendicular al banc i en la part frontal hi ha la taula de treball; és de fusta, una superfície totalment plana d’una certa amplada i gruix, lleugerament inclinada cap avall. A la taula hi ha l’estaqueta, un sortint de fusta en forma de queixal que serveix per donar suport a la sola per cosir-la, o bé per fer córrer el fil i donar-hi forma. Al forat que queda entre la taula i el seient -la casella- s’hi guarden les eines . A  les vores de la taula o al seient s’hi feien marques o senyals amb claus que servien de mida per fer soles de diferents números de peu. També es solia acompanyar el banc amb el cavallet de cloure, una mena de peu alt amb una doble fusta vertical, una de les quals és mòbil amb un cargol per estrènyer i que serveixen per subjectar-ne la sola i plegar l’espardenya, és a dir cosir la lona o vetes a la sola.

Les eines de l’espardenyer, eren les tisores i sobretot l’alena o agulla grossa, amb un mànec de fusta que servia per cosir i unir les soles , les robes i les vetes de les espardenyes. També utilitzaven la palleta o sabatilla, una peça circular metàl·lica rebaixada amb forats per passar-hi el cordill o veta i subjectar  a la mà, i que a més servia de didal protector dels dits de l’espardenyer.

El material més comú per fer les soles era el cànem perquè és més tou i s’adapta millor al peu que l’espart, i s’usaven les robes gruixudes o lones per a les punteres i el taló i les vetes per a fer-ne l’empenya i per lligar-les al turmell.

Espardenyers a Sant Llorenç de Cerdans ( Col. H. Parisel)

L’elaboració d’una espardenya durava més d’una hora i se’n reduïa molt la durada amb la participació de diferents persones. L’artesà assegut en el seu banc  amb una cama a banda i banda, feia les soles amb tires trenades de fibra de cànem. Es començava la sola per la part externa i la primera volta que marcava la mida s’anomenava llata, i s’anava omplint de voltes per dins i s’acabava després d’haver fet el matalasset de la planta i el taló. Un cop donada la forma de la planta es cosia amb l’alena; començant pel taló s’anava cosint tota la sola de manera transversal. Després es feia l’empenya de roba gruixuda, cosint-la amb una vora que unia el taló amb la puntera i s’envetava.”

El producte final depenia sobretot de la destresa manual de l’artesà. A mitjans del segle XIX quan els teixits anaven en detriment, la fabricació d’espardenyes agafava un caire important dintre l’economia local; aquest és el cas de can Carbonell (can Dan), la casa més important que d’una nissaga de teixidors de lli es van convertir en espardenyers.

Tots els fabricants tenien a l’hort la roda per filar el cordó, es tractava d’un cercle de fusta o metall d’un metre de diàmetre per 18 o 20 centímetres d’amplada amb una maneta de ferro per fer-la voltar. El primer espardenyer que he trobat a Maçanet és Albert Valentí el 1827, descendent d’una família de corders de Figueres, un ofici paral·lel, per això un seu germà Aleix Valentí feia cordes. El 1848 hi havia 5 espardenyers de caire familiar.

Bucs de suro (foto Albert Joanola i Boera)

Cap el 1850, Joan Carbonell Barris i la seva dona Maria Figa comencen a fer espardenyes, el seu fill Rafel Carbonell Figa i la seva dona Caterina Tutau Pi agafen el relleu el 1867 i donaran un caire més important al negoci, contractant treballadors i treballadores.

En el Padró de Cèdules Personals de 1883 hi consten els espardenyers: Rafel Carbonell Figa, Caterina Tutau Pi,Patrici Carbonell Tutau, Miquel Barnadas Saguer, Anna Grandó Batlle, Joan Fuster Bigas, Llorenç Reinal Saguer, Narcisa Delclòs Puntunet, Josep Costa Riera, Joan Costa Biel,  Matias Capallleras Quera, Martí Saguer Quintà, Llorenç Sabà Carbonell, Felip Divosí Costa, Joan Fàbrega Batlle i Josep Divosí Costa.

En la Contribució Industrial de 1893 hi tributen com a tallers espardenyers: Joan Costa Biel (Plaça 6 baixos); Joan Sabà Mach (C/ Castell, 12); Josep Pagès Llaona (C/ Borriana 2); Miquel Barnadas Saguer (C/ Borriana,6); Llorenç Sabà Carbonell (can Rafelot C/ Borriana 8); Joan Baró Garriga ( C/ ST. Sebastià 9), Rafel Carbonell Figa  (can Dan, St. Sebastià23, amb 6 operaris); Joan Tajà (ST. Sebastià,24); Baldomer Arnau Salas (St. Sebastià, 75); Josep Costa Riera (C/ Magre,9); Pere Anglí Tutau (cal Radical).

Segons les dades que hem tingut a l’abast, la producció es consumia al país i també s’exportava a Amèrica, que amb la Guerra de Cuba va viure un període de puixança. El tipus més comú que es fabricava al nostre poble era l’espardenya tapada de tela blanca. Del 1890 al 1900, podem xifrar en unes trenta-cinc persones les que es dedicaven a fer espardenyes; incloses les dones, que gairebé no constaven mai com a treballadores, però eren les que retallaven i cosien les teles a les soles. En una fotografia de la fàbrica de can Carbonell del 1897 apareixen 21 treballadors ( 16 dones i 5 homes).

El 1900, hi havia 7 fabricants: Joan Costa Biel, Josep Pagès Llaona, Miquel Barnadas Saguer, Llorenç Sabà Carbonell, Joan Baró Garriga, Patrici Carbonell Tutau i Pere Anglí Tutau que constava com a sabater, però també feia espardenyes.

Colla de llevaires delRectoret a l'era del Grau (any 1948)

Però el treball era integrament manual  perquè per manca d’energia elèctrica no es podien mecanitzar; la propagació de l’ús de sabates i l’aparició de les soles de cautxú foren les causes de la davallada d’aquesta indústria. Al revés de St. Llorenç de Cerdans, un  dels centres espardenyers més importants, on ja es disposava abans de 1912, d’una màquina de vapor que produïa una potència elèctrica de 300 C.V. i a més cal afegir-hi la força elèctrica de les centrals del Tec. Fins el 1920 hi havia 27 fabricants que donaven feina a 570 homes i dones i produïen 11.500 parells d’espardenyes al dia.

El 1918, va tancar cal Radical que van marxar cap a França, i el 1921 ho feia can Carbonell, que dirigia Patrici Carbonell Tutau. Com a curiositat esmentarem que una filla d’aquesta casa, Àngela Carbonell Terradell, es va casar a Maçanet amb Francesc Bosch  Bosch, i van anar a viure a Barcelona. El 1919 va néixer la seva filla Maria Teresa Bosch Carbonell (1919-2003), que es casaria el 1941 amb José Manuel Lara Hernández, i ambdós fundarien el 1949, l’Editorial Planeta.

El 1923 després d’una crisi general d’aquest ram hi havia 4 fabricants: Baldomer Arnau Salas,  Joan Baró Garriga, Francesc Sabà Foraster i Climent Serrat Costa, tots plegats donaven feina a 13 persones. El 1935 només treballaven 4 espardenyers i el 1941 només dos Francesc Sabà Foraster i Climent Serrat Costa , que venien la seva producció al poble; només can Rafelot va continuar fins als anys cinquanta.

El treball del suro

El primer esment del suro a Maçanet el trobem al segle XIV, amb el topònim el Pla de Sureda, avui conegut com el Pla del Vinyer Gran o del Masdevall; per això el mas Masdevall s’anomenava antigament el mas Martí de Sureda. Llavors els suros es repartien en petits claps en les contrades més baixes (mas Olivet,el Quintà,la Cardona, can Llaona, can Vinyes, can Sunyer, el Grau ...). Les propietats de la seva escorça ja eren conegudes des d’antic, però de les ruscles només se’n feia un ús local; per tapar boques de tina,fer coberts pel bestiar, saleres, atuells de cuina,comportes i tapadores de recs i sobretot per fer bucs per les abelles. Tots els propietaris quan arrendaven una llevada, sempre es reservaven algunes dotzenes de ruscles per a la construcció de bucs.

Ganivetes dels tapers: 1, de triar o ratllar; 2 i 3, de llescar; 4 i 5, de carrar, 6 i 9, de toscar; 7 i 8, de fer taps a ma

El 1672, s’arrenda el mas de can Vinyes i el propietari fa constar en el contracte que sempre que es llevi, la meitat de les ruscles són per ell. A mitjans del segle XVIII comença l’explotació intensa del suro, és a dir la fabricació de taps destinats a l’exportació cap a l’estranger i els propietaris de boscos hi posaren gran interès i fomentaren plantades d’aquests arbres. He d’advertir que a Maçanet , la indústria dels taps de suro va ser més tardana i mai ni de bon tros tant important com als pobles veïns de Darnius, Agullana i La Jonquera. Per comparar podem dir que l’activitat productiva va ser cinc vegades més gran a Agullana, de tres a Darnius i de dues a La Jonquera. A Maçanet va tenir més pes el tèxtil,el ferro i també la fusteria.

El 1758, Benet Azemar arrenda el mas Vilardebelló (can Llaona) a Isidre Sala però amb el pacte: que me reservo les ruscles dels suros se troban en dita heretat y que lo dit arrendatari dega guardar los boscos a fi de que ell ni altre hi fassan dany. El 1765 Jaume Vinyes, pagès, arrenda a Joan Mas, sabater de Maçanet : Per temps y spay de setze anys, totas las rusclas de suro que durant dit temps se podran llevar en totas la terras de aquella heretat o mas que jo tinch y possehesch situada en lo terme de dita vila de Massanet, anomenada lo mas Vinyes de Vilardebelló per lo preu de cent vint y una lliuras moneda barcelonesa per dits setze anys. Item ab pacte que me reservo que en cas de menester bugas lo dit arrendatari sia tingut y obligat a donarme suro cada any durant lo present arrendament per fins a sis bugas franc y sens pagar cosa alguna.

El 1770, Felicíssim Sunyer, pagès, arrenda el mas Sunyer, Grau i Pussa a Andreu Bigas, paraire, entre els pactes hi ha: que vos dit arrendatari pugau llevar les escorças dels suros en tots los meus boscos per espay de deu anys quals comensaran a correr lo dia que finira lo arrendament que jo tinch a Roch Sarbera de Darnius, llevant lo suro que sia bo y rebedor y que pugau espalagrinar suros en lo temps que vos voldreu en tots los meus boscos, durant lo present arrendament y de tots los que fareu espelegrinar podreu treure la primera llevada quan sigui bo y rebedor.

El 1770, els traginers Andreu Pontonet i Josep Cortada, treballen per a Pere Grau i Balló, negociant, traginant suro amb els matxos des de la Jonquera al port de Roses a 18 sous per dia.

El Penó de La Maçanetenca

El 1788, Josep Olivet, pagès, arrenda el mas Olivet a Francesc Sellas amb el pacte: me reservo totas las socas dels suros que se troban radicats en las terras del mas Olivet i Costa de Baix, las que puga llevar, sempre que ben vist me sia i fer de les escorças de dits  suros a mas liberas voluntats.

El 1795, Joaquim Sunyer, arrenda el mas Grau a Patllari Pairot i es reserva: tots els suros i sas escorsas que son radicats en las terras de dit mas de quals suros no podrà lo arrendatari per nengun pretext llevar las escorsa ni escabisarne ningun.

El més corrent és que  s’arrendessin les llevades a negociants de Darnius i Agullana on la manufactura surera ja s’anava arrelant. En un inventari dels arbres útils per la Real Armada del 1784, hi consten 1.706 suros, 1.250 de vells i 456 de joves, però crec que deurien ser més perquè sempre n’escatimaven algun i també era molt difícil el recompte perquè estaven barrejats amb les alzines.

El 1850 en la propietat de can Sunyer hi havia 128 vessanes de sureda uns 280.000 metres quadrats. Entre 1874 i 1890, Martí Olivet ven al seu gendre Joaquim Bech d’Agullana, 1.105 quintars de suro en planxa i 275 quintars d’esquerdells.

Des dels inicis del segle XX, les suredes anaren augmentant en nombre d’exemplars, però hi ha dues etapes, que aquest creixement queda aturat. Una és els anys de postguerra, que a causa de l’escassetat de combustibles, el carbó es pagava  a preu d’or i es van abatre molts arbres grossos i l’altre és del 1965 al 1970  perquè l’escorça per fer tints i la llenya, es pagaven bé a més del suro i el pelagri  i així van desaparèixer molts suros d’un metre de gruix.

Avui podem dir que hi ha més suros que mai, i sempre en els inventaris s’han quedat curts, és a dir hi ha més del que sembla perquè està molt barrejar amb l’alzina. Les suredes més notable les trobem al Quintà, can Llaona, La Cardona, El Grau, can Duran, Mas Olivet. Però segons es diu el suro de més qualitat, és el que surt d’un petit clap que hi ha a La Falgarona. Entre els exemplars més grossos destaca La Pubilla amb un canó de 5,20 metres, que havia donat  un rendiment de 10 quintars per llevada; el del Prat de la Costa, 4,50 metres; el de can Duran, 3,30 metres; el del Mas, 3,45 metres i els del Quintà de més de 3 metres.

Ara explicarem el procediment del suro des del bosc fins a l’acabat del tap. L’operació d’arrencar el suro de l’arbre s’anomena llevar i els encarregats de la feina, llevaires, que organitzats en colless’oferien als propietaris i així iniciaven la temporada, que anava de sant Joan fins al setembre, es tractava de bosquerols i pagesos que la resta de l’any es dedicaven a fer llenya, carbó a treballs al camp. Per explicar el treball al bosc, seguirem l’excel·lent article “ Del pelagri al suro” de l’amic Ernest Costa:

El suro "La Pubilla"

“ Un suro és solter o fadrí fins als 25 o 30 anys ( o 60 centímetres de circumferència a 1 metre i mig de terra), a aquesta edat ja es pot espalagrinar, treure un primer suro poncell, conegut per pelagri. L’arbre ha començat a treballar. La segona lleva serà l’esquerdell. Fins a la tercera no comença a obtenir-ne una qualitat òptima. És pròpiament el suro o suro de partida. Des d’aquest moment cada 12 o 13 anys,es procedirà a llevar el que hagi crescut de nou. Ara es lleva un sector de bosc sencer, arreu, mentre que abans es feia de forma saltejada, després d’haver fet una inspecció visual mitjançant una tatxa  o d’haver escoltat el cant de la soca colpejant-la amb la picassa. Per arrencar el suro el llevaire el secciona per la part superior: fa coll. I també verticalment, tot seguint la geniva de la clenxa , una incisió feta als caires de l’arbre quan la saba està quieta a l’hivern  (ratllar) i després de 3 o 4 anys d’haver-lo llevat. Per llevar el llevaire es val de la picassa. Secciona amb el tall, copeja amb la ullera -que és l’extrem de la fulla oposada al tall- i soslleva amb el mànec o amb una barra de freixe o alzina la burja , quan l’arbre és important. L’orientació del bosc, les darreres pluges caigudes o fins i tot les tronades, el sòl, l’edat i també la salut de l’arbre determinen que es llevi millor o pitjor. Si el llevaire no és prou hàbil, amb un cop de picassa pot menjar-se l’escorça. És quan diu que ha pedrejat la planta, ha fet una pelalla o finestra

Termes molt explícits, sobretot el darrer: perquè com que a la superfície ferida trigarà força temps a fer-s’hi el suro, quan el de tot vol comença a créixer s’hi conformarà un buit semblant a una bocana oberta a la soca. Abans era habitual que de cada arbre se n’ocupessin dos llevaires (coble) i un traginaire o bastaix  que portava a coll les ruscles fins a carregador, el lloc on s’ajustava en piles anomenades daus , a peu de negociant i de carro o camió.”

Avui el transport dintre el bosc, es fa amb una tanqueta, amb la qual a més d’arrossegar el suro que carreguen damunt d’un remolc (ròssec) semblant a un trineu, trinxen el sotabosc per així facilitar el pas dels llevaires i també per manca de professionals autòctons la campanya es fa amb llevaires andalusos que fan temporada.

Considero que la lleva era un treball dur, i ho dic per haver-ho viscut des de petit. Més que el propi treball, el més carregós eren les condicions de treball determinades per l’estat de la sureda; si era un bosc brut, atapeït d’aritjols, romagueres, argentines, argelagues i brucs dificultaven el pas i feien perdre temps obrint camins.

El suro del prat de La Costa

També si era un terreny rost, la calor o bé si s’ensopegava un estiu plujós a més de la mullena feia perdre alguns jornals. L’abundor de rebaixins a més de malmetre el suro, s’introduïen arreu, per dessota la roba i t’omplien el cos de fiblades; i els traginaires eren els més perjudicats. Els traginaires proveïts d’un joc de cordes i un sac-pall es repartien un per coble i solien fer els feixos de 40 a 60 Kg i algun de 80., segons la distància a la descàrrega. Entre els llevaires s’explicava una anècdota de 100 anys enrera, d’un propietari que aposentat damunt d’un marge controlava el pas dels traginaires i quan veia algun feix que no li agradava picava amb una vara llarga sobre les ruscles dient: Ep noi!. Que aquest fa pas deu robes!. És a dir cent Kg. I és que la duresa de la feina no era impediment pel bon humor, les bromes, les xerrades i entonar cançons. Quan hi havia bona demanda de suro també s’aprofitaven els trossos de suro i pelagri escampats per terra, això era feina de dones i mainada que anaven a collir surots .

Una diada de lleva començava a les set del matí, a mig dematí, el capatàs cridava: gent a beure , llavors s’aprofitava per beure i fer una petita queixalada o el cigarro . A la una s’anava cap el fato , un lloc ombrejat i fresc escollit per menjar i reposar i per aplegar el suro, fins a les dues es dinava i després fins a les tres es feia un cluc, ajaguts damunt saques esteses a terra o un jaç de ruscles. S’aprofitava la pausa per deixar en remull  les picasses i així quedaven ben manegades i cap a les sis es tornava cap a casa.

Acabada la campanya, el suro es seleccionava per categories segons la seva qualitat amb això els més entesos eren en Fogona i l’Estanquer. També era costum a la cloenda de la llevada que el propietari o negociant pagués el tec dels llevaires, un dinar o un sopar a la Fonda, Can Roger o Cal Ratero.

Quan el suro arribava a mans del fabricant, s’estibava i s’aplanava amb pesos al cim i perdia la forma cilíndrica de la soca i es convertia en panna, després es deixava reposar un any.

Tot seguit el suro es lliga en feixos i es bull en calderes o peroles cilíndriques de 1,60 m de profunditat i 1 m de diàmetre, aparedades sovint en un racó del pati; amb la finalitat que es torni tou i flexible i guanyi un vint per cent de volum. La bullida solia durar de 50 a 60 minuts segons el criteri dels bullidors. Un cop bullides les pannes es posen horitzontals amb el ventre avall per mantenir-les aplanades. Després es procedeix a toscar és a dir amb una rascleta (mena d’uixol) s’elimina manualment la tosca o part llenyosa clivellada i inútil per a l’elaboració. Als inicis es feia cremant la tosca i raspant la part carbonada. Després s’elimina el suro de rebuig i la resta se separa i es classifica per la qualitat en sis categories, depenent del grau de menor o major porositat o el gruix o calibre  que és la mesura en línies franceses i  es cataloguen en vuit grups.

Escut de La Unió, amb dues mans encaixades devant la barra de Rotlan, adornat anb fulles i aglans de suro

Segueix el llescat de les pannes, és a dir; es tallen les llesques en sentit transversal, les amplades de les quals correspon a l’altura o llargada dels taps que calia fabricar.

Per llescar a mà es feia amb l’estoig o ganivet de llescar , que portava una guia graduada en línies i així podien fer les llesques d’una mida determinada. El llescador posava la cama esquerra entre el seient de la cadira i una post ampla i inclinada que formava el respatller. Amb la mà esquerra agafava la panna, que recolzava en la post i amb la dreta el ganivet, amb el qual tallava les llesques. Després les llesques són reduïdes a carrats ; es a dir es fan els quadrats de suro per a fer-ne taps. Tenen l’amplada que ha de tenir el tap. És una feina que demana especialització ja que el carrador treballava a ull, amb un ganivet de fulla recta. Tot seguit els escairadors que solien ser aprenents, rebaixaven les arestes del carrat perquè el taper no hagués de treure tant de suro.

Els tapers a mà en la indústria del suro, eren els veritables especialistes. Asseguts davant l’estable o una caixa de fusta si treballaven sols, o en un dels quatre costats de la taula si ho feien en colla, es servien del ganivet de fer taps, generalment una fulla d’acer amb un estoig. La taula era baixa, quadrada, amb quatre divisions on es posaven els carrats. Davant de cada secció hi havia un clau amb un encaix per introduir-hi la part superior del ganivet. A l’esquerra del clau hi havia una clavella de fusta per a recolzar-hi el tap.

Tapers a can Cardina (Maçanet de Cabrenys)	Interior d'una fàbrica de taps d'Agullana l'any 1889

Amb la mà esquerra es treballava i es refinava el tap, examinant-lo amb molta cura. Per arrodonir-lo se subjectava el tap amb una peça de llautó anomenada dau  i es feia girar amb la mà esquerra contra el tall de la ganiveta, mentre el dit polze de la dreta s’anava recolzant amb la pelilla del carrat. Els tapers havien de moure el ganivet molt bé i tenir enginy per aconseguir que el tap adoptés la forma desitjada, que no era ben rodona sinó que feia quatre angles arrodonits. Els taps un cop fets eren col·locats en coves. La pelilla que s’anava amuntegant al terra es destinava a llenya. Un cop acabats, els taps s’havien de rentar per blanquejar-los i desinfectar-los. Un cop nets s’assecaven i finalment posats en sacs estaven a punt per a la venda.

Fins ara hem explicat la feina, ara tractarem de les persones que s’hi van dedicar segons les dades recollides per ordre cronològic. Els primers tapers que he trobat són dos joves de poc més de vint anys el 1769;  Josep Coderch Casas i Pere Font aquest darrer al casar-se es va establir a St. Feliu de Guíxols.

El 1770, el negociant Pere Grau i Balló, de la Jonquera, comprava el suro a Maçanet i voltants per a l’exportació en planxa i per això tenia alguns traginers fixos que amb els seus matxos transportaven el suro de la Jonquera fins al port de Roses, entre ells hi havia els maçanetencs Andreu Pontonet i Josep Cortada que cobraven 18 sous al dia.

Llevant el suro "La Pubilla"

El cens de Floridablanca de 1787, declara 90 artesans a Maçanet, bona part eren teixidors, paraires i clavetaires i només tres eren tapers. El 1808, Jaume Bech, Jaume Mas i Josep Carbonell, tapers d’Agullana treballen a Maçanet. Des d’ara la indústria dels taps anirà arrelant al poble; primer en tallers familiars i més endavant es crearen empreses amb treballadors a sou. Sabem que el 1824, almenys hi havia tres obradors: Manuel Olivet Alenyà, els germans Francesc i Joan Mas Vinyes i Baldiri Rosa Bech.

El 1836 he trobat 10 tapers: Joaquim  Sunyer Planas,Jaume Sot, Baldiri Rosa Bech, Baldiri Rosa Cortada,Josep Rosa Cortada, Mateu Pumarola, Josep Olivet, Manuel Olivet, Francesc Mas Vinyes  i Joan Mas Vinyes. El 1842 treballen sis obradors i l’any 1856, havia augmentat molt l’exportació de suro en planxa de Girona cap a França, Alemanya i Anglaterra, cosa que estava prohibida des del 1845 i fins al punt de posar en perill l’existència de les fàbriques. Ramon Roger Ballell de Maçanet junt amb altres propietaris i fabricants, es van dirigir al diputat i ex-ministre d’Hisenda, Pascual Madoz, perquè es mantingués la prohibició, cosa que van obtenir de Madrid fins l’any 1869, i així van salvar la indústria gironina.

En el cens de 1860, quan la població tocà sostre amb 1876 habitants, no podem determinar quants tapers hi havia perquè només hi figuren els fabricants més importants: Josep Delclòs Puntonet  (can Cardina); Francesc Banaset i Josep Banaset (ca l’Esquella);Agustí Saguer i Rufet (can Saguer) i Josep Sala i Vilà ( can Fogona); també hi havia petits tallers familiars:Joan Rosa Cortada; Marcel·lí Rosa de Riera, Jaume Vilanova i Pere Puntunet la resta constaven només com a treballadors.

El 1883 hi havia 50 tapers, vegem alguns noms: Josep Saguer, Joan Fuster Rufet, Joan Delclòs Reinalt, Andreu Quintà Forniol, Pere Llaona Borralló, Agustí Saguer Rufet, Andreu Madern, Joaquim Rosa Cortada, Pere Pagès Capalleras, Josep Rosa Saguer, Joaquim Saguer Batlle, Pere Saguer Batlle, Llorenç Oliveras, Tomàs Montcanut, Melció Prujà  Valentí, Josep Ferrarós Vilanova, Vicenç Costa Costa, Josep Rufet Serra, Benet Prujà Valentí, Antoni Rufet Serra, Ramon Vilanova Tutau, Marc Vilanova Dalmau, Pere Bigas Tutau, Jaume Vilanova Olivet, Francesc Pagès Jordà,  Martí Dols Camó, Marcel·lí Rosa de Riera, Delfí Pumarola Saguer, Francesc Sot Olivet, Esteve Sunyer Colomer, Joan Mas Oliveras, Rafel Tutau Vinyes,  Josep Sot Tutau, Josep Sala Vilà, Ramon Sala Salabert, Florenci Sala Salabert, Miquel Homs Cufí, Joan Homs Cufí, Miquel Vinyes Saguer....

EL 1893 els tapers havien arribat a un total de 62 i en la Contribució Industrial d’aquest any tributen com a fabricants:

Joan Banaset Fontdecaba ( ca l’Esquella, Pl. Dòmines 2). 1 taula de 4 seients.

Penó de l'associació El Eco de la Frontera, fundada el 1889

Joan Delclòs Reinalt (can Cardina, C. Domines 7). 1 taula de 4 seients.

Josep Rufet Serra ( can Rufet,C. Dòmines 16-1). 1 taula de 4 seients.

Josep Ferrarós Vilanova ( St. Sebastià,25). 1 taula de 4 seients.

Josep Sala Vilà  (can Fogona C. St.Sebastià 10). 1 taula de 4 seients.

Josep Puntunet Dalmau (ca l’Estanquer C. Borriana 19 baixos). 1 taula de 4 seients.

Figa i Saguer i Companyia (St. Sebastià,4). 1 taula de 4 seients.

Joaquim Sagué Oliveras (St. Sebastià,36). oficial taper.

Martí Dols Camó (C.Rectoria 12). Oficial taper.

Josep Rosa Saguer (can Rosa. Pl. Dòmines 15).oficial taper.

Pere Bigas Tutau (C.dòmines 16-1). oficial taper.

Albert Pujulà Feznart (C. Dòmines 16-2) .oficial taper.

Josep Arnau Salas (C.Dòmines 16-baixos) oficial taper.

Llorenç Faig Andreu ( can Faig, C.Hospital 3). oficial taper.

Joan Figa Vilallonga (el Grier 10). oficial taper.

Joan Verdaguer Trilla (el Grier 11).oficial taper.

Joan Fuster Rufet(C.Borriana, 6) .oficial taper.

Martí Vergés Llosa (St. Sebastià 35). oficial taper.

Martí Puntunet Coll (St. Sebastià, 35). Oficial taper.

Josep Saguer Nogué (St. Sebastià,37).oficial taper.

Procés de fabricació dels taps de suro

En aquests anys una nova crisi feia perillar el negoci surer, era la renovació dels Tractats  d’Exportació a l’estranger i el proteccionisme d’aquesta indústria; i els pobles productors van haver de defensar els seus interessos. El 6 d’abril de 1892 es féu una assemblea a Girona, per decidir les peticions que s’havia de fer al Govern. De part de l’Ajuntament hi va assistir Florenci Sala Salabert i de part dels productors i industrials, Josep Puntunet; Joan Delclòs Reinalt i Jaume Saguer Olivet. El 27 de desembre de 1893 es va fer a Maçanet com a molts altres pobles una manifestació dels tapers, demanant al Govern la ratificació del Tractat d’Exportació amb Alemanya i tota la població s’hi va afegir.

Els obrers per millorar el nivell de vida, s’uniren i crearen democràticament associacions amb finalitats socials i d’ajuda mútua, durant el període 1890 al 1900, el moviment associatiu va prendre molta embranzida, sobretot a la comarca de l’Alt Empordà, que és on hi ha més societats mutuals. De fet de part de l’Estat no hi havia cap tipus de subsidi ni socors, davant la incapacitat laboral, malaltia, vellesa o defunció, per això les mútues foren les precursores de la seguretat d’avui.

A Maçanet,el fenomen associatiu tingué de bon principi una gran difusió i els tapers hi van tenir un paper important; així no és casualitat que a la junta directiva de l’any 1883 de la primera societat “La Fraternidad” fundada el 1865, més de la meitat dels seus membres siguin tapers; el 1889 també van organitzar la societat coral “ El Eco de la Frontera” i el 1898 “Obreros Taponeros” i en altres que es crearien més tard´, com  “La Massanetense” o “La Unió”.

L’apogeu de la indústria del tap a Maçanet, va del 1890 al 1903 i cal destacar els industrials Josep Delclòs (can Cardina) i Francesc Banaset (ca L’Esquella) que junts tenien 40 treballadors; la resta eren empreses familiars ajudades per uns quants treballadors i aprenents. Es donava el cas que les empreses més modestes no disposaven de caldera pròpia per bullir el suro i s’anava a fer-ho a les altres que en tenien; s’ha de dir que hi havia molt bona relació entre els productors. S’arribà a un màxim de 80 treballadors dels quals 63 eren tapers, la resta eren aprenents de 12 a 15 anys, alguna noia que triava els taps i els bullidors. La producció va assolir un màxim  de 20 milions de taps l’any, el que representava un pes de 100 tones. Els sous dels treballadors del suro l’any 1900 era de 3 a 5 pessetes diàries, però els tapers més experts, els que feien els “trefins” que eren capaços de produir dins a 10.000 taps setmanals cobraven 8 pessetes diàries.

Els tapers en la seva millor època eren uns obrers privilegiats, si els comparem amb els treballadors de la terra o del bosc, perquè tenien un sou segur i un bon horari laboral. Començaven a les sis del matí i paraven de vuit a nou per esmorzar, continuaven fins a les dotze. Cap a dos quarts de dues hi tornaven fins a les quatre que s’havia de berenar i després de cinc a set el que feia unes nou hores de feina. Els que anaven a preu fet era tradició “fer dilluns” o el “sant dilluns” és a dir fer festa o treballar només el dematí, i per això servia qualsevol pretext; un casament, un bateig, un sant o aniversari. Els dies de festa animaven les tavernes amb els seus cants, balls, converses i timbes de cartes a can Roger, o als cafès de la Plaça d’en Pujulà o de l’Olivet. Els tapers tenien fama de malgastadors i un acudit molt estès ho recorda: “Es diu d’un taper que mai podia dur , un parell de pessetes a la butxaca perquè deia que se li barallaven. I si és una sola?. Va demanar-li algú. I ell responia, una de sola se m’enyora i se’n va”.

Al poble d’Agullana, on hi havia molts tapers que granejaven, i també i havia edificis destacables en deien el Madrid petit. La feina dels tapers era considerada refinada i per això tenien una certa rivalitat amb els terrassans i bosquerols i així els tapers eren anomenats “potamolls” i els altres” potaterrossos”.

Traginant suro amb la tanqueta

El 1902, hi havia 8 fàbriques de 4 seients: Joan Delclòs Reinalt (Dòmines, 7); Josep Banaset Fontdecaba (Hospital, 2);Amador Olivet Borrelló (Carretera, 2); Antoni Figa Sunyer (St. Sebastià,7); Josep Ferrarós Vilanova (St. Sebastià 25); Florenci Sala Salabert (St.Sebastià, 10); Josep Rufet Serra (Dòmines,16); Josep Puntonet Dalmau (Dòmines, 17).

El 1903, va tancar can Cardina de Joan Delclòs Reinalt, l’empresa més important; va ser un cop dur per a l’economia local, alguns van treballar d’eventuals a les altres empreses i els altres van anar a treballar a la terra i a les mines.

El 2 de gener de 1910 es va calar foc a la fàbrica de can Bigas (St. Sebastià 7) de Joaquim Figa Bigas, va cremar durant 5 hores i es va perdre tota la mercaderia. El foc que era intencionat, es va relacionar amb l’escabrós assumpte del “Plet de les Campanes” que va dividir el poble en dos bàndols però mai es va poder demostrar els autors. L’empresa estava assegurada amb l’entitat “ La Catalana”i curiosament encara  avui hi ha la placa clavada a la fatxada.

El 1913 hi ha els fabricants:j Josep Banaset Salabert (Hospital,2); Joaquim Figa Bigas (Constitució,7); Josep Puntonet Dalmau i Florenci Sala Salabert que donaven feina a 35 tapers.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) inicià la crisi dels taps de suro. A Maçanet s’agreujaria encara més amb la manca de força elèctrica que impossibilitava la instal·lació de màquines. El treball del suro fou sempre manual i els fabricants maçanetencs no podien competir amb les potents indústries radicades als pobles de marina. Aquestes perspectives ocasionaren 1919 el tancament de can Bigas (Joaquim Figa Bigas) i el 1923 ho feia ca l’Esquella (Josep Banaset Salabert), molts tapers havien anat a treballar de peons a la carretera de Les Salines, que s’obria camí a pic i pala i la resta d’empreses van subsistir a precari treballant per a les empreses de Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols fins a la postguerra que desaparegué del tot la dedicació a aquesta indústria.

En la Contribució Industrial de 1930, es dediquen al suro les empreses: Martí Sagué Turias (C.Castell); Martí Dunés Figa (C.del Pont,1); Josep Sala Carbonell( St. Sebastià, 17); Joan Puntonet Trilla (St. Sebastià, 44) i Joaquím Rosa Madern (Dòmines). A l’inici de la Guerra Civil, només hi havia 13 tapers i les empreses van ser col·lectivitzades i venien els taps a Manufacturas Armstrong de Palafrugell.

El 1941, quedaven dues fàbriques, Martí Sagué Turias i Josep Sala Carbonell  i  els tapers Marcel·lí Pi Rosa, Josep Rufet Genís, Ricard Sagué Viñas, Joan Pagès Baus, Florenci Sala Salabert, Jaume Olivet Sabà i Josep Arnau Pagès. El darrer a tancar va ser el taller de Joan Puntonet Trilla el 1955 que venia la producció a la casa Armstrong de Palafrugell; als pobles de Darnius i Agullana que ja feia molts anys que treballaven amb màquines, l’activitat encara va perdurar dues dècades més.

 

 Pere Roura i Sabà.-

 

 

Bibliografia

Ajuntament de Cassà de la Selva. La indústria surera a principi de segle. Calendari del servei de català-1986.

Roura Sabà; Pere.- Maçanet de Cabrenys. Quaderns de la Revista de Girona nº 71- Girona 1997.

Roque; Louis.- Documents sur l’histoire de saint Laurent de Cerdans. Tome 7-1997.

Ribes, Jean.- Records del temps passat. Ed. Du Castillet , Perpinyà-1990.

Juanola Boera; Albert.- Història i històries de la indústria del suro. Ed. Rourich. Barcelona-2001.

Alvarado Costa; Joaquim.- El negoci del suro a l’Alt Empordà. Museu del suro de Palafrugell-2002.

Medir Jofra; Ramiro.- História del Gremio Corchero. Ed. Alhambra. Madrid 1953.

Hernàndez Bagué; Santiago.- El món del suro. Quaderns de la Revista de Girona- Nº 9 Girona 1987.

Costa Savoia; Ernest.- Del pelagrí al suro. Suplement dominical del diari Avui.

 

Arxius

Arxiu Municipal de Maçanet de Cabrenys.- Lligall E-14 Hisenda i Contribució Industrial (24-25-26) Anys 1893-1900-1915-1918-1920-1923-1930-1941-1942-1955.

Padró de Cèdules Personals (1883-1884-1897-1902-1923-1935-1941). Cens de població del 1860-1861.

Arxiu Diocesà de Girona.- Llibres parroquials de Maçanet de Cabrenys.

Arxiu Històric de Girona.- Protocols Notarials de Melitó Sauch (Peralada); Antoni Vinyes Pagès (Figueres); Francesc Olivet Trilles (Maçanet de Cabrenys).

Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu.- El banc d’espardenyer.

Museu de la vida rural de l’Espluga de Francolí.- Oficis del calçat. Nadala de la Fundació Jaume I -1989.

 

 

Pere Roura i Sabà.-

* * * * *

massanetdecabrenys.com