Antics ermitans de Les Salines
per Rafel Sot i Delclós
Publicat en els programes de la festa de Maçanet de Cabrenys (hivern 85, estiu 86 i hivern 86)
Tenint en compte l’antiguitat de l ’Ermita de la Mare de Deu de les Salines, i que l’ajuntament de la Vila de Maçanet de Cabrenys tenia autoritat en l'elecció dels ermitans, és natural que penséssim trobar entre l'abundosa paperassa de l’arxiu de la Vila, els noms dels més antics ermitans. Malauradament. hem quedat decebuts al comprovar que la documentació que es conserva sobre aquesta matèria, es talment escassa que no arriba a la mitja dotzena de folis mal comptats.
Gracies a les investigacions fetes a l’arxiu parroquial, a unes dades procedents d’una antiga casa pairal de la vila, i als treballs de diversos historiadors, publicats en el segle passat i la primera meitat del present, hem pogut recollir noticies que supleixen l’escassetat de les existents en el nostre Arxiu, però que tampoc han satisfet el nostre afany de voler conèixer els noms dels més antics ermitans de les Salines.
No hem regatejat esforços per aconseguir el nostre objectiu: hem consultat els nombrosos volums i lligalls de Visites Pastorals que es conserven a l’arxiu Diocesà de Girona des de 1303 a 1856; hem llegit totes les actes de les visites fetes pels bisbes de Girona a la nostra Parròquia, des de la del bisbe Guillem de Vilamari el 1314, fins a la del bisbe Florencio Lorente i Monton el 1856, en total 73, en les quals s’esmenten els noms dels Rectors, dels capellans residents a la Vila i dels beneficiats de les Salines; es fan constar els beneficis fundats a L’Ermita, els objectes sagrats que s’hi guarden, els bens i rendes que posseeix la Capella, l’estat de conservació de l’edifici, que hi ha una campana, que hi viu un Ermità... el nom del qual mai es esmentat.
Fins i tot, durant llargs anys en que el Santuari restà orfe de capellà beneficiat i l'única persona que tenia cura de la capella era el pobre Ermità, els bisbes es limiten, simplement, consignant en l’acta: «EI benefici de les Salines està vacant i té cura de la capella un Ermità», sense esmentar el seu nom. I no es que l’ignoressin, puix que dels tres estaments que signaven el conveni amb l’Ermità, l'Esglesia, la Universitat, l'Ajuntament i els Obrers de Les Salines, el més influent i decisiu era sempre l'Esglesia.
 |
Aplec de Sant Isidre, a Les Salines |
Heus aquí els pocs Ermitans de l'antigor, que hem trobat designats per llurs nom i cognom, i que esmentarem per ordre d’antiguitat, citant, en cada cas, el document comprovant:
Felicíssim Sot,- EI 6 d’agost de 1750 era Ermità de les Salines. En el llibre I de Matrimonis de l’arxiu parroquial, el Rector fa constar en la partida que porta la ata esmentada: «He unit en matrimoni, segons Xº y cerimònia de nostra Santa Mare la Iglesia, a Silvestre Gastó, jove moliner, ab Maria Sot. donzella, filla de Felicíssim Sot, vui hermità de Nª Sª de les Salines». D’altres fonts, no documentals, basades en la transmissió oral de pares a fills de fets histories, es dedueix que Felicíssim Sot era Ermità des de 1741, data de la mort de la seva esposa Magdalena Pi.
Felicíssim Sot. nat a Maçanet de Cabrenys el 10 d’agost de 1688, tenia 53 anys quan fou Ermità de les Salines el 1741, i 62 anys quan seguia d’ermità el 1750.
Fra Joan Llenes,- EI 9 de Juliol de 1757 fou designat Ermità,
Aquest Ermità, natural de la vila de Prats de Llussanes, Bisbat de Vic religiós profés de la Tercera Ordre de Sant Francesc de la Regular observança, fou elegit de la manera més solemne possible en aquella època, i «amb totes les de la llei», com solia dir-se vulgarment.
En la casa de Simon Vinyes, pagès de la Vila, situada a la Plaça pública, amb llicencia del Batlle, es reuniren: Mossèn Joan Porra, Rector de la Parròquia; Mossèn Joan Pagès i Llobet, capelàa del Santuari de les Salines; Pau Sunyer, Batlle de la Vila; Martí Vinyes, Sebastià Quinta, Miquel Costa, Bonaventura Quera i Bonaventura Peiragut, Regidors de la Vila; els membres de la Universitat de la Vila, Josep Olivet, Joan Roger, Salvador Cortada, Simon Vinyes, Antoni Saguer, Benet Traver, pagesos; Pau Bigas, paraire, i Pere Quintà, fuster, d’una part. I d’altra part, Fra Joan Llenes, religiós de la Tercera Ordre de Sant Francesc, convingueren, concordaren i capitularen els pactes, concretats en vuit capítols, escripturats en paper del «Sello Real de Fernando VII - Rey de las Españas, de valor 136 maravedís, davant Antoni Vinyes i Pagès, Notari Reial i Públic de la Vila de Figueres.
Figura, també, en l'ecriptura l'autorització (una vintena de ratlles escrites en llatí del Bisbe de Girona, Manuel Antonio de Palmero i Rallo, signada pel Vicari General, Dr. Domingo de Berenguer, amb el Segell en sec de la Diòcesi i el Mandat del Prelat certificat pel Canceller.
Es un dels documents antics, singular i complet, remarcable per la solemnitat que revestí aquesta elecció d’ermità que encara es conserva a l'Arxiu de la Vila.
Felicíssim Sot . - EI 2 de Gener de 1767, altra vegada era Ermità de les Salines. Així hem pogut comprovar-ho en el Llibre I de Matrimonis de l'arxiu parroquial.
En la partida corresponent a l'esmentada data el rector fa constar que ha unit en matrimoni a Jaume Carbonell, jove teixidor de lli, amb Úrsula Sot, donzella, filla de Felicíssim Sot, Ermità de les Salines.
Com sembla deduir-se, l’Ermità anterior Fra Joan Llenes, religiós Franciscà, designat amb tanta solemnitat, hauria tingut cura de l'Ermità durant uns deu anys. A l'Arxiu de la Vila no es troba cap mes referència de Fra Joan.
Felicíssim Sot, nat el 1688, tenia 79 anys i seguia d’Ermità,
Jaume Coma,- EI 2 d’abril de 1769, els Obrers de les Salines Josep Olivet i Miquel Costa, pagesos de Maçanet de Cabrenys, i Joan Costa Delcros, pagès de Ceret, presidits pel Rector de la Parròquia, Mossèn Jaume Manyach, concordaren i convingueren amb Jaume Coma, nou Ermità de les Salines, els pactes següents, que transcrivim textualment, respectant l’ortografia i la sintaxi del document:
«Primo,- Dit Jaume Coma se obliga a donar la mitat del captiri a dit Santuari de lo que aplegarà tant dins lo terme de Massanet com fora de ell y consisteix en grans de aresta, llana, cànem y fil. De totas las sobreditas cosas la mitat tant solament a dit Santuari y la altre mitat a sas liberas voluntats».
«2 ld- Se obliga dit Jaume Coma a fer la escudella per lo dia de St. Isidro de mongetas y arros per los Pobres com es costum donar en tal dia a dit Santuari, si tal dia impedit no serà per anarhi ab Professó, y si impedit sera, donara dita escudella lo dia que se vage a Professó en lloch del dit de St. Isidro y perço los sobredits Obrers concedeixen a dit Hermità la aplega de grans grasers a sas liberas voluntats».
«3 ld.- Concedeixen dits Obrers a dit Hermità que la aplega de vi que tots anys fara, las quatre botas son per son us, y libéras voluntats y de las quatre en avant se dega partir per iguals parts entre dit Santuari, y dit Hermità».
«4 ld.- Concedeixen dits Obrers a dit Hermità, que la aplega del oli que fara ne dega mantenir per fer cremar la llantia de la Capella tot lo temps que se diran Missas y en fer mal temps de tempestats y trons, y en los dias de festa de Nta. Sra. de Setembre tots anys y lo restant sera a sas liberas voluntats».
«5 ld.- Se obliga dit Hermità a donar a dit Santuari tota la terrissa que aplegara».
«Los sobredits pactes se son fets y convinguts en presencia de mi Jaume Manyach Prevere Rector y en presencia dels Srs. Regidors qui son Andreu Bigas, Jaume Tutau y Jaume Quintà los quals aproban y abonan dits pactes per tant temps com los sobredits Obrers vullan y dit Jaume Coma los accepta y promet estar en ells».
«De lo que fas fe y firmo jo per tots los sobredits Jaume Manyach Prevere y Rector, predit dia y any sobre escrits».
«Rúbrica».
Felicíssim Sot.- El 4 de setembre de 1782 tornem a trobar per quarta vegada, en Felicíssim Sot com Ermità de les Salines. En el Llibre V de Baptismes, dignament guardat a l’arxiu Parroquial, el Rector Mn. Josep Vinyes i Pararols dóna fe d’haver batejat, en l'esmentada data, a Magdalena Sot i Sunyer, nada el dia abans, filla de Martí Sot, moliner, i de la seva esposa Maria Sunyer, i néta de Felicíssim Sot, Ermità de Nostra Senyora de les Salines.
És L’Ermità que hem trobat mes vegades citat en l’arxiu Parroquial i es, també, el que consta com Ermità des d’una data mes antiga.
Val la pena de resumir el seu "currículum vitae" d’Ermità:
Nat a la nostra vila l’any 1688, al morir la seva esposa Magdalena Pi l’any 1741, la viduïtat li produiria una sensació de solitud tant intensa, que li estimularia una vocació d’asceta, imposant-se una vida austera per la resta dels seus dies. Tenia 53 anys i va fer-se Ermità de les Salines.
El 6 d’agost de 1750, data del casament de la seva filla Maria, seguia d’Ermità i tenia 62 anys.
El 2 de gener de 1767, data del casament de la seva filla Úrsula, també figura en els llibres de l’arxiu Parroquial com Ermità de les Salines; tenia 79 anys.
El 4 de setembre de 1782, data del bateig de la seva néta Magdalena, com ja hem dit abans, figura en el Llibre V de Baptisrmes com Ermità de les Salines, i tenia 94 anys ja complets!
Aquesta vocació d’Ermità li vindria, potser, de família, puix el seu germà gran, Josep Sot, des de molt jove, era l’Ermità del Monestir de Santa Maria del Roure, de Llers. Aix es pot comprovar-se a l’arxiu Parroquial per la partida de defunció de data 14 d’abril de 1720, que registra l’òbit d’un albat, fill de Josep Sot, Ermità de Nostra Senyora del Roure. En aquesta data, era Rector de Maçanet el Dr. Sebastià Roger, fill de la Vila.
Si hem de prestar fe a la recollida oral de fets històrics que es van transmetent de vells a joves, l’ermità Felicíssim -com era anomenat popularment- va arribar a centenari exercint l’honrós i, en aquells temps, fatigós càrrec d’Ermità del Santuari muntanyenc situat a mes altitud de tots els de la Diòcesi de Girona.
Malgrat els cent anys de penosa existència, encara recorria feliçment -fent honor al seu nom- les cases de la vila i les llunyanes masies del terme, fent el captiri pel Santuari, amb la Capelleta, de fusta clavetejada, de la Mare de Déu de les Salines penjada al coll, i el farcell d’herbes bones al dessota del braç. (Els ermitans i els pastors de dos i tres cents anys enrere, eren els herbolaris d’avui dia; de la mercaderia que venien, en deien herbes bones; avui en diem herbes medicinals.
Jo, que ja he superat amb escreix la vuitantena, recordo que en la meva infantesa, essent escolà de les Salines, havia sentit parlar a la senyora Dolors Saguer i Olivet, administradora i benefactora del Santuari, del "cas singular de l'Ermità Felicíssim"; i més tard, ja d’estudiant, el senyor Pràxedes Roger (en Perxèdes), home dotat d’una memòria privilegiada, que el feia una mena d’història vivent de la Vila, m’havia il·lustrat sobre "el cas excepcional de l'Ermità Felicíssim".
Documentalment, no m’ha estat possible comprovar els anys que visqué l'Ermità Felicíssim, degut a un gran buit existent a l’arxiu Parroquial. En efecte: hi manquen totes les partides de defunció que es produïren des del 12 de febrer de 1758 fins el 22 de juliol de 1808. Un gran buit de 50 anys!
La causa d’aquesta llacuna documental, l’explica detalladament el Rector Mossèn Pau Comalat, en una nota històrica que va escriure en el Llibre V de Baptismes, després de la “Guerra Gran". Diu així:
"Aven en esta última pasada guerra entrat los francesos en la present vila de Massanet de Cabrenys als 6 de Maig de 1794, trovaren en lo paratge ahont estaban escondits los llibres vells de Cura de la Parroquia, ab molts altres ornaments sagrats de la Iglesia y moltas alajas de ella de plata, senportaren los dits ornaments y alajas, y los dits llibres parroquials los devastaren, arruinaren y deformaren de tal manera com es de veure en lo présent llibre de baptismes, com lo malbararen del tot, (...)."
Succehi la present devastació essent Rector de la Parroquial Eglesia lo Rnt. Joseph Vinyes y Pararols "nunc" Rector de la Igles. Parral. de Santa Maria de Arenys de Mar. De tot lo que faig fe jo Pau Comalat pbre. y Rector de la vila de Massanet de Cabrenys. Vuy als 10 de Gêner de 1797".
Malgrat la lamentable mancança de 50 anys d’òbits a l’arxiu Parroquial, com llegireu seguidament, un altre document que es conserva a l’arxiu de la Vila, garanteix la veracitat de la transmissió oral que Felicíssim Sot mor, exercint d’Ermità, als 102 anys d’edat.
Daniel Pi.- El 2 de maig de 1791, Daniel Pi succeí en les funcions d’Ermità a Felicíssim Sot, segons Conveni que es conserva a l’arxiu de la Vila, signat per l’alcalde i tots els Regidors, els tres propietaris Obrers de les Salines i el Notari Francesc Olivet i Trilles.
La data d’aquest document (2 maig 1791), estes "amb totes les de la llei" (com solia dir-se), confirma plenament que l’Ermità Felicíssim Sot moriria en els primers mesos de l’any 1791; i el 2 de maig de dit any, fou contractat el seu successor, puix, segons els usos i costums establerts en aquella època, era obligatori que un Ermità residís al Santuari des de Sant Miquel de maig a Sant Miquel de setembre.
De manera que, nat en Felicíssim Sot el 10 d’agost de 1688, tenia 102 anys i escaig el 1791. Sols la destroça que els francesos causaren als llibres parroquials, ens priven d’aportar la data exacta de la seva defunció.
Els pactes signats entre l’ajuntament i els Obrers de les Salines, i Daniel Pi, no difereixen gaire dels convinguts amb els ermitans Fra Joan Llenes i Jaume Coma. Hi figuren, però, dues noves clàusules. Son les següents:
"7 id.- que serà de la obligació del expressat Daniel Pi, Ermità, residir en la Capella de las Salines des de Sant Miquel de Maig a Sant Miquel de Setembre, no podent en est termini de temps ausentarse de dita Capella, sinó es per títol de aplega ó captiri, y assó encara en los dies que no sien festa, pues que en aquells, deurà trobarse personalment en la referida Capella. A mes de tot lo que en tot lo dit temps de sa residencia en la Capella deurà tenir condret, y transitable à sos gastos tot lo camí que va de esta Vila à dit Santuari".
"8 Id.- Finalment es pactat, que lo present conveni sie durader durant lo beneplàcit de dits Ajuntament, y Obrers, y de llurs respectius successors, y lo del relatat Daniel Pi. Y est acceptant son Nombrament promet donar lo degut compliment als sobredits pactes en quan a ell tocan, y respectar baig obligació de sos bens".
"En testimoni del que eixís ho firmen ditas parts en la Vila de Massanet de Cabrenys, y en la Sala Capitular de la casa del comú de ella lo dia 8 del mes de Maig de 1791".
"Rafel Delclós, Batlle.- Joan Torres Cortada, Regidor Decano.- Joseph Salabert, Regidor.- Francisco Puntunet, Regidor.- per Joan Quinta y Dols y Joseph Arquer, Regidors, que no saben escriure, firmo de llur voluntat, Francisco Olivet, Notari.- Sebastià Masdevall, Síndic Procurador.- per dit Daniel Pi, que no sab de escriure, firmo de sa voluntat, Joan Tarruella.- Hi ha el segell de paper, en sec, de l’ Ajuntament".
Un Frare Caputxí.- En un extens treball monogràfic sobre el Santuari de les Salines, publicat fa mes de cent anys per l’escriptor gironí Narcís Gay y Heras, llegim que vers l’any 1820, un religiós de l’ordre de Caputxins, del convent de Figueres, que residia a Maçanet, era l’encarregat de celebrar missa al Santuari tots els dies de precepte, curant, així mateix de les processons i demés actes religiosos tradicionals, sota les ordres del Rector de la Parròquia, ajudat per un Ermità.
L’autor de dit treball, premiat en un Certamen Literari, no esmenta els noms del Caputxí, ni de l'Ermità, dels quals tampoc hem trobat cap referència als arxius de la Parròquia i de la Vila.
Jeroni Sitjar.- EI 14 d’agost de 1831, era Ermita de les Salines en Jeroni Sitjar, treballador, de 75 anys d’edat. Hem tingut coneixença dels nom i cognoms d’aquest Ermità, gracies a un escarransit full de paper, guardat entre el paperam de fulls esbarriats de l’arxiu de la Vila; es l’esborrany de l’expedient incoat amb motiu del robatori del calze i la patena de la Capella de les Salines. L’expedient, com tants altres documents, ha desaparegut, però, gracies a no haver-ne esquinçat aquest esborrany, en aparença inútil, ara tenim noticia de fets histories de la nostra Vila.
En efecte, aquest full conte les declaracions que, amb motiu del robatori, varen fer Mossèn Jaume Pagès, Beneficiat; Joan Vinyes, propietari i Obrer del Santuari; el Masover de les Salines (no consta el seu nom), que guardava la clau de l’arca que contenia els objectes robats; Josep Andreu, mosso del masover; i Jeroni Sitjar, Ermita de les Salines.
Per l’acta de la Visita Pastoral que el Bisbe de Girona, Dionisio Castano Bermudez, va fer a la nostra Parròquia poc temps abans del robatori, sabem que el calze robat era de plata, i que el mas del Santuari (comprès en els bens comunals de la Vila), tenia un valor de 100 Lliures.
Deixeu-me afegir, de passada, que el Bisbe Castano fou el qui mana que les partides de baptisme, matrimoni i defunció, es redactessin en castellà, "para acomodarlas a la lengua del Gobierno" (Aquest "manament episcopal", figura en el Llibre VI de Baptismes de la nostra Parròquia).
El «Rei Mico-Micó». Vers l’any 1835, un personatge estrafolari, vingut de Figueres, complia les funcions d’Ermità del Santuari de les Salines. Era conegut pel nom de «Rei Mico-Micó amb el qual ell mateix s’havia batejat.
En els arxius de la Parròquia i de la Vila, no hem trobat cap mena de rastre sobre aquest bon home.
Sabem de l’existència d’aquest singular Ermità, gracies a una extensa i ben docurnentada monografia històrica, publicada fa mes de cent anys per l’escriptor Narcís Gay i Heras, titulada «El Santuario de Nuestra Señora de Las Salinas», en la qual, sense descobrir els seus veritables nom i cognom, es traça una mena de perfil moral del caràcter atípic del «Rei Mico-Micó», que val la pena reproduir literalment, es a dir, sense traduir-lo al català:
«Entre los que sirvieron de uno o de otro modo el Santuario, merece citarse cierto personaje. En la primera mitad del presente siglo (el s. XIX) existió un sujeto bastante conocido de los figuerenses, puesto que en Figueras, donde si no estamos mal informados, vio la luz primera, residió por algún tiempo; su especialidad de carácter hizo de él uno de esos seres que suelen distinguirse del común de los hombres, sin que por ello pudiera atribuírsele cualidades de los que pertenecen a la clase de idiotas -que no lo era, ni mucho menos- ni tampoco se le reconocía perversidad de ánimo; muy lejos de ello, era, como si dijéramos, una especie de caballero particular, y conocido -a pesar de tener su nombre y apellidos paterno y materno- con el título de «Rey Mico-Micó, que él mismo se había dado; y por esta razón hemos subrayado la palabra personaje. Sea por devoción verdadera, sea por otras causas o para fines, cuyos móviles ignoramos, ni nos incumbe averiguar en esta ocasión, el sujeto de que acabamos de enterar al lector estuvo retirado en el Santuario por espacio de algún tiempo, haciendo vida eremítica, y hasta llegó al extremo de vestir un sayal o traje talar, con el cual solía bajar al llano a recoger las limosnas para el Santuario. La celebridad que a este Ermitaño de las Salinas dió el especial carácter de nuestro buen hombre, que, dicho sea de paso, poseía regular instrucción, era harto conocida en el Ampurdan».
L'historiador Gay i Heras, que era coetani del «Rei Mico-Micó», segurament tingué la gentilesa de no publicar el nom i cognoms per tal de no ferir la susceptibilitat dels familiars de l’extravagant Ermità.
Un altre figuerenc, també coetani del «Rei Mico-Micó», Abdó Terrades, considerat el pare del republicanisme empordanès, i que fou elegit sis vegades alcalde de Figueres, contribuí indirectament!, a popularitzar, encara més, el nostre Ermità.
Abdò Terrades, ja famós com autor de la lletra de la popular cançó «La Campana» - crec que musicada per Anselm Clavé - que esdevingué l’himne dels republicans empordanesos, escriví una obra de teatre, parodia de la institució monàrquica, titulada «Lo Rei Mico-Micó», estrenada a Barcelona l’11 de febrer de 1838. La representació assolí un èxit total, especialment entre els adversaris de la monarquia d'Isabel II, ja a bastament atacada pels carlins, republicans i progressistes. Es fàcil comprendre com creixeria la popularitat del nostre Ermità després de l’èxit de la comèdia encapçalada amb un títol igual al que ell mateix s’havia donat en retirar-se al Santuari de les Salines, fent vida eremítica, i, vestint una mena d’hàbit religiós, llarg fins els talons, peregrinava per la plana empordanesa, com si volgués dir als seus habitants: «Ja que vosaltres no pugeu a les Salines a visitar la Mare de Deu, Ella baixa a saludar-vos.»
Fins molts anys després -en el primer terç del segle actual- el nostre bon amic Josep Puig Pujades, comerciant figuerenc , director del popular setmanari «Empordà Federal», escriptor i polític, en la seva biografia de Narcís Monturiol ens descobreix la veritable personalitat del «Rei Mico-Micó», citant els seus nom i cognom, naturalesa, situació familiar, cabòries intel·lectuals, imaginacions esbojarrades, etc ...
Diu Puig Pujades que «un pobre orat de Figueres, en Vicenç Perxes, fill del carter de la vila, va acabar d’esgarriar el poc seny que li quedava capficant-se en la lectura del Quixot. Va obsessionar-se especialment en la historia de la princesa encantada que Cervantes conta en el capítol 29 de la seva obra immortal: «La heredera por linea recta del varon del gran reino de Micomicón», personatge que ja havia fet perdre el cap a l’escuder del reviscolat cavaller de la Mancha.
Escriu Terrades, a propòsit del dolç i fantasiós Vicente, que «quan seus idees s’hagueren dilatat i les passions començaren a exercir en ell el seu imperi, se crea en sa imaginació un regne ideal que anomena la «Micomiconia» i ell se feu «Rei Mico-Micó encantat.»
Hem arribat, dones, a conèixer un altre Ermità de les Salines pels seus nom i cognom, gracies als escrits publicats per tres compatriotes d’en Vicenç Perxes, autotitulat Rei Mico-Micó»; cada un el descriu des de llur punt de vista: per Gay i Heras, era místic que feu vida eremítica al Santuari, de regular instrucció, estrafolari en el vestir, que no tenia res d’idiota i que popularitza l’ermita de les Salines arreu de l’Emporda. Segons Abdó Terrades, en la seva imaginació fabulosa es crea un regne ideal que li dona popularitat. I, segons Puig Pujades, fou un home bo i dolç, amb aspiracions intel·lectuals, que no pogué pair la lectura dels grans clàssics.
Tots tres escriptors, coincideixen en el reconeixement de la bonhomia i simplicitat amable del «Rei Mico-Micó», coincidència avalada pel fet que el Rector de Maçanet en aquella època, Mossèn Joan Sunyer que regi la Parròquia prop d’una cinquantena d’anys, home de consell i de gran ascendent entre els seus. feligresos, consentis que Vicenç Perxes, alies “EI Rei Mico-Micó”, tingués el càrrec d'Ermità de les Salines.
Un Ermità assassinat. EI meu enyorat condeixeble i acreditat investigador -mort prematurament- Mossèn Lluis G. Constans, en el seu interessant llibre «Girona Bisbat Marià publicat l’any 1954, en el capítol dedicat al «Famós Santuari de la Mare de Deu de les Salines» relata el fet històric següent:
«Amb ocasió de les lluites de religió franceses, en les quals Felip II d’Espanya va intervenir a favor del partit catòlic i contra Enric de Borbó, protestant, uns deu hugonots de la nació veïna acabdillats per un tal Mandra, van comportar-se tan cruelment que, ultra les morts i furts fets arreu, en arribar a la capella en feren de majors. Després d’haver comés alguns estralls als indefensos devots que havien pujat a visitar la Verge i assassinat el pobre Ermità i un Comissari del Sant Ofici, de la Vila de Castelló d’Empúries, el barbar Mandra derrocà de l’altar la sagrada imatge, que rodolà per terra feta trossos. Els devots la repararen com pogueren i la tornaren de bell nou al seu retaule, on hi havia pintada l’escena de la seva troballa, i servaren la primitiva dins una caixa.»
Mossèn Lluis G. Constans no cita el nom de l’Ermità ni l’any que tingueren lloc els tràgics fets.
L’erudit historiador i arqueòleg Joan Badia i Homs, en la seva extensa obra «L'Arquitectura Medieval de l’Empordà», editada per la Diputació de Girona l’any 1978, explica el mateix fet històric relatat per Mossèn L1uis G. Constans i, a més, precisa que els crims i estralls foren comesos pel bandoler Mandra l'any 1590; però, tampoc ens diu el nom de l'Ermità.
Per investigacions nostres, fetes a l’arxiu Diocesà, sols podem afegir que en aquella època regia la Parròquia de Maçanet Mossèn Baldiri Coli, el rectorat del qual durà uns 35 anys; i que era bisbe de Girona, Francisco de Arevalo de Cuaço, que manà «construir una escala per a montar al campanar.»
Assassinat del Sr. Pere Sunyer, pagès i propietari d’un dels principals patrimonis de la Vila. A la casa pairal dels Sunyer es conserva un llibre titulat: «llibre de memòria de mi Francesch Sunyer, pagès de la vila de Massanet de Cabrenys, escrit de ma mia: de totes les escriptures que tinch en mon poder: y los noms dels notaris que los han fet: y de on son: feta avui els 6 de gener de l’any 1660.»
Aquest intel·ligent i curós «pagès de la vila» -així eren designats segles enrere els principals propietaris rurals-, escriví en el “Llibre de Memòria” de la casa pairal de Can Sunyer:
«Als 20 de maig de l’any 1605, Andreua Sunyer, viuda, ma besàvia, feu testament y donació a Martí Sunyer, mon avi, de tots els bens com a usufructuaria per la mort intestat de Pere Sunyer so marit, lo qual morí en la capella de les Salines y lo mata un bandoler que se deia La Mandra, al 7 de juliol de 1593 y ha pres l’acta Gaspar Vilar del col·legi de la vila de Figueres el dia 7 de maig de 1605.
De manera que, en el curt espai de tres anys, el bandoler Mandra esmentat per Mossèn Lluis G. Constants, va cometre tres assassinats al Santuari de les Salines: l’any 1590 occí el pobre Ermità i un Comissari del Sant Ofici de la vila de Castelló d’Empúries, i el 7 de juliol de 1593 mata a Pere Sunyer, el qual (es un suposar nostre) es trobaria a les Salines en qualitat d'Obrer del Santuari, puix que, quatre segles enrere, els Obrers de les Salines eren elegits anualment entre tres dels principals propietaris rurals: dos de Maçanet de Cabrenys i un de Ceret.
Cal remarcar la precisió exacte amb que Francesc Sunyer anota la data del assassinat del seu besavi en el “Llibre de Memòria”; i també es remarcable en dit llibre, la gran quantitat de topònims de la vila que s’hi esmenten, avui desconeguts, oblidats, o capritxosament canviats.
Agraïm cordialment l’actual propietari de Can Sunyer, Sr. Francesc Bonet l’haver permès l’accés a l’arxiu familiar al nostre jove amic i col·laborador Pere Roura.
I aquí donem per acabada la tercera part del nostre modest treball sobre «Antics Ermitans de les Salines».
* * * * *