Maçanet de Cabrenys - massanetdecabrenys.com - Articles d'en Rafel Sot Delclos

CAPELLANS I MONGES NATURALS DE MAÇANET DE CABRENYS

per Pere Roura i Sabà

del programa de la festa d'estiu del 2018

Aquest quadern que teniu a les mans és un recull de maçanetencs i maçanetenques que s’han consagrat a la vida religiosa. Veureu que la majoria són capellans. Pel que fa a les monges, em sap greu no haver-ne trobat més. És que les monges, des de l’època medieval fins al segle XIX, eren filles de la noblesa, de grans propietaris o de ciutadans honrats; no serà fins a aquesta darrera data que les monges seran noies de la societat normal de l’època, cosa que sempre és una garantia d’autèntica vocació. També cal remarcar que la major part de les comunitats de monges, fins no fa molt, vivien recloses en la clausura i les dades dels seus membres es conserven als arxius de cada comunitat i és complicat accedir-hi.

Tenir un fill religiós representava per a les famílies un prestigi social, moral i a la vegada econòmic, perquè els estudis i beneficis eclesiàstics eren cars i no estaven a l’abast de molta gent. Només els pagesos propietaris i els artesans s’ho podien permetre. Si accedia al sacerdoci un fill d’un treballador, gairebé sempre era perquè tenia un padrí benefactor que li finançava els estudis.

Es procurava que l’hereu gairebé mai fos ordenat sacerdot, perquè havia de continuar el rem i la nissaga. Només al segon o tercer fill se’ls encaminava cap aquest ministeri. La vocació cap a la vida eclesiàstica rebia molta influència de la mare, del rector del poble i també d’un altre personatge prou important: la padrina.
De la procedència dels sacerdots, crida l’atenció el nombre elevat de persones naturals de poblacions rurals, de pocs habitants, i les grans diferències entre zones fervoroses com és Olot i els seus voltants, com a capdavantera, i l’Empordà com a zona freda, en darrer lloc.

Les vocacions que accedeixen al Seminari reflecteixen l’índex de vitalitat de les parròquies. L’actuació del rector de cadascuna tenia molta importància. D’ençà de mitjan segle XIX i primers del XX, a Maçanet hi ha una forta davallada de vocacions. La raó cal buscar-la, d’una banda, en els adoctrinats per Ramon Roger, els canvis socials i els successius ajuntaments anticlericals i, de l’altra, la marxa del poble de les famílies propietàries i benestants cap a les ciutats, i el tarannà dels rectors de l’època.

El cas d’avui és molt diferent. La vida religiosa comporta força sacrifici moral i material i una vida d’austeritat. També cal afegir-hi la intransigència de l’alta jerarquia eclesiàstica amb relació al celibat, l’ordenació femenina, la resistència als canvis, la dificultat d’adaptació als temps moderns i d’altres temes prou importants. El ministeri sacerdotal comporta la celebració de l’eucaristia i altres actes religiosos (enterraments, bateigs, casaments, etc), predicació, vida d’oració, visites als malalts i l’organització d’obres de caritat en el seu àmbit (que sovint han d’omplir el buit assistencial envers els més necessitats que pertocaria a les administracions públiques), mobilitat per a funcions a d’altres parròquies a part d’altres tasques laborals diverses i complementàries. De part de les monges, l’oració, la dedicació al proïsme, als malalts, als ancians, a la docència, la sanitat, al tercer món etc... Això dintre la nostra societat del benestar costa de comprendre, per això cal reconèixer l’heroïcitat d’aquests homes i dones que fan de la seva feina una vertadera vocació.

Tot seguit farem un recull per ordre alfabètic de tots els noms que he pogut recollir, però per tal de fer-ho més entenedor definirem abans diversos termes que apareixen en el text.

Benefici eclesiàstic: Càrrec que tenien alguns preveres anomenats beneficiats; retribuïts amb renda pròpia. És a dir; tenir cura del culte d’un altar o capella, amb l’obligació de residir en el lloc instituït i de celebrar un cert nombre de misses en sufragi del benefactor, estipulat en la seva fundació. Per aquest treball rebien una renda, segons el valor del benefici. Abans de la seva mort, el fundador del benefici nomenava uns procuradors que administraven el capital i les rendes.

Beneficis personats i causes pies: Nombroses famílies rurals benestants situaren llurs fills eclesiàstics en rectories durant el segle XVII i bona part del segle XVIII. Les peces claus del mecanisme eren el benefici personat i la causa pia. El benefici personat era una fundació no perpètua, que hom instituïa a fi de permutar-la per una altra. S’ha suposat habitualment que després del concili de Trento el govern eclesiàstic hauria abandonat els sistemes que donaven prioritat als interessos familiars (nepotisme) i als interessos econòmics (simonia) per adoptar procediments a la meritocràcia i a la promoció dels més dignes. Aquest canvi es produí exactament després del concordat de 1753 i l’imposà el govern borbònic.

par2

Esglèsia parroquial de Sant Martí l'any 1906

Retaule barroc construit el 1782 en una postal de 1915

La compra d’un ofici eclesiàstic per diners, fins si era camuflada de permuta, hauria constituït un acte de simonia. Per evitar aquesta tara s’havia disposat que, després d’un nombre determinat de permutes, la fundació acabés essent perpètua, destinada a obres pies, entre les quals es comprenien les causes pies, les famílies titulars de les quals les administraven per dotar donzelles quan contreien matrimoni i per finançar els estudis dels fills. Les parròquies grans eren les més cobejades, però per a molts sacerdots la màxima aspiració consistia a situar-se en una localitat pròxima al mas de la seva família, i ho aconseguiren sovint per mitjà de permutes.
Disposar del capital necessari per fundar un personat satisfactori per a la persona que deixava una parròquia en obtenir-lo, només era a l’abast de famílies d’economia sòlida. Per menys de 1.500 lliures únicament podien adquirir parròquies modestes.

El capital dels beneficis personats s’havia de destinar a causes pies, és a dir, a fundacions permanents de caràcter cultual o caritatiu. Però sovint les causes pies revertien en profit de la família del fundador i foren aplicades a dotar donzelles i a sufragar estudis de nois de la mateixa família i, a més, gairebé sempre els administradors foren els caps de la principal família beneficiària. Quan els beneficiaris eren tots els nois o noies d’un poble, el fundador manifestava un major desinterès.

Diaca: Clergue que ha rebut el segon dels ordes majors. Té com a ofici propi llegir l’evangeli i predicar. Pot administrar els sagraments del baptisme i el matrimoni.

Domer: Capellà que exercia una doma o càrrec per setmanes.

Ordenació sacerdotal: Acció litúrgica per la qual el bisbe confereix el sagrament de l’orde.

Sotsdiaca: Antic ordre major, immediatament inferior al diaconat, al qual se li permetia assistir al diaca i cantar l’epístola en la missa.

Tonsura: Acció i efecte de tallar o afaitar una porció de cabells a la coroneta del cap de manera que quedi el cap sense pèl; el mateix clap, que és símbol del caràcter clerical de qui el porta i, per tant, la primera tonsura és la cerimònia per la qual el bisbe confereix el primer grau del sacerdoci.

Professió: Acte jurídicoreligiós pel qual un cristià abraça públicament i de manera estable la vida religiosa comprometent-se a complir els vots propis d’un institut.

Andreu, Jaume. El 1674 tenia el benefici de la sagristia de Bellcaire.

Andreu, Miquel. Clergue el 1631.

Belloch, Bartomeu. Beneficiat de la Confraria de Santa Maria, va ser domer de Maçanet del 1448 al 1470. Va fer de testimoni a la plaça del castell en la constitució del sindicat remença local del 1448.

Batlle, Berenguer. Domer de Maçanet del 1404 al 1423. El 1420 va declarar que el valor de la doma era de 42 lliures.

Bigas i Diumenjó, Domènec. Fill d’Andreu Bigas paraire i Caterina Diumenjó de St. Llorenç de Cerdans. El 10 de març de 1786 rep la tonsura; els sotsdiaconat el 20 de desembre de 1788; el març de 1789 el diaconat i s’ordena el 28 de març de 1789.

Bigas i Diumenjó, Joan. Germà de l’anterior, rep la tonsura el 27 de març de 1789; sotsdiaca el 24 de maig de 1793; el diaconat el 7 de desembre de 1793 i és ordenat el 25 d’abril de 1795. El 1703 va ser rector de Sarrià de Ter.

Bigas, Pau. Fill de Pere i Caterina, rep la tonsura el 21 de setembre de 1753; és sotsdiaca el 17 de desembre de 1757 i fou ordenat el 18 de febrer de 1758. Va ser rector de St. Quintí de Bas.

Blancat, Joan. Va tenir el benefici de St. Pere de l’any 1716 al 1768. Tenia una casa a la plaça i va morir el 1768.

Blancat, Miquel. El 1685 té el benefici de les Onze Mil Verges de Navata i, el 1689, obté el benefici de la Consolació a l’altar major de Maçanet, on serà mestre de gramàtica.

Boixeda i Llosa, Dolors. Pren els hàbits de monja a les Butinyanes de Girona (Filles de Sant Josep o Josefines) el 30 de desembre de 1905.

Bordas, Francesc. Clergue el 1645. Beneficiat del Cor Major de la seu d’Elna.

Bordas, Jaume. El 1628 era rector d’Aiguaviva.

Bordas, Josep. El 1652 tenia el benefici del Cor de la seu d’Elna.

Bosch, Bernat de. Fill d’un mas de Tapis, fou domer de Maçanet del 1314 al 1326.

Bosch, Guillem de. El 1334 era rector de St. Pere dels Vilars.

Caminells, Pere de. Fill de la borda de Caminells, era rector de St. Bres de Tapis el 1329.

Cantenys, Antoni. El 14 de juliol de 1600 té el benefici de Sta. Maria del Far i el 1624 el bisbe li dona llicència per ensenyar a la seva vila de Maçanet.

Castell, Pere. Era vicari de Maçanet el 1544.

Castells i Donés, Antoni. Fill d’Antoni Castells i Marianna Donés, rep la tonsura el 17 de setembre de 1762; és sotsdiaca el 22 de setembre de 1764, diaca el 22 de desembre de 1764 i fou ordenat prevere el 2 de març de 1765. Va ser beneficiat del Corpus de la seu gironina i doctor en Teologia, el 1776 és beneficiat a Maçanet.

Castells, Bernat. Clergue el 1674.

Coll, Baldiri. Fill del mas Coll de Vilardebelló, el 1558 obtenia el benefici de la rectoria de 3 lliures de valor anual. Va ser rector de Maçanet del 1560 al 1603. El 1570 va haver de declarar davant d’un tribunal de la Inquisició a Figueres i va ser amonestat perquè a Maçanet s’havia format un nucli protestant format per una quarantena d’emigrants occitans. Una vintena van ser jutjats acusats d’hugonots, torturats, empresonats i desterrats; la resta, van fugir. Baldiri Coll va morir el 1603.

Coll, Bartomeu. Domer de Maçanet del 1438 al 1448, també tenia el benefici de St. Amanç, amb el càrrec de dir 3 misses a la setmana i un valor de 8 lliures, 11 sous i 8 diners l’any i, alhora, era capellà de la Confraria de Santa Maria, amb el càrrec de dir 4 misses setmanals i 10 lliures, 4 sous i 6 diners de renda l’any. Aquests beneficis obligaven a residir sempre a Maçanet.

Coll, Joan. L’any 1625 era rector de St. Narcís de Taialà.

Coll i Farall, Pau. Fill de Pere i Llúcia, ordenat el 1797.

Coll, Ramon. El 1476 té el benefici de St. Nicolau, per tant, capellà de les Salines.

Collell, Berenguer. Sagristà el 1314 i domer de Maçanet del 1340 al 1347. El 1330 se’l processa per haver malferit una dona a la plaça del castell, sembla que era una seva parenta i que tenia un comportament considerat per ell escandalós. El bisbe li va manar que tingués cura de la capella de les Salines, on no hi havia capellà. El 1347 s’absenta del poble per causa d’estudi.

Cortada, Francesc. Fill de can Salabert, llavors anomenat la Cortada. El 1603, obté el benefici de Sta. Maria, presentat pels pabordes de la Confraria, i el 1613 obté el benefici de St. Pere de Llançà.

Cortada, Jeroni. El 1651 té el benefici de St. Miquel de Fontfreda, que permuta amb Jeroni Cremadells de Sant Llorenç de Cerdans, obtentor del benefici de St. Benet d’Arles.

Cortada, Joan. El 3 de desembre de 1739, pren la rectoria de Boadella i les Escaules per promoció de Valentí Porrà, que se’n va a Maçanet.

Cortada, Josep. El 1701 té el benefici de Sta. Maria de Vilacolum; més tard, beneficiat de Maçanet i rector temporal el 17 de setembre de 1710. Va morir el 1724.

Cortada, Pere. Rector dels Horts del 19 de setembre de 1682 fins al 1689.

Costa, Jaume. El 1644 té el diaconil de Castelló i el 1642 és rector de Vilademires.

Dader, Pere. El 1652 té el benefici de St. Agustí a l’església de St. Feliu de Girona.

Delclòs i Puntonet, Joan. Nascut el 8 d’agost de 1835 a can Cardina, fill de Joan Delclòs i Anna Puntonet; ordenat el 15 de març de 1862. Rector de Lloret de Mar del 1878 al 1895 i canonge de la catedral de Girona el 1899. Va pagar els estudis al seus nebots orfes, Joan Delclòs i Dols i Pau Delclòs i Dols, mestres fills de Maçanet, molt reconeguts. A la seva mort el 30 de març de 1898 va llegar el calze i tots els vestits sacerdotals a la parròquia de Maçanet.

Joan Delclòs Puntonet

Descals, Joan. Ordenat el 14 de març de 1794.

Duran, Gregori. Fill de Pau i Teresa, rep la tonsura el 24 de juny de 1746, sotsdiaca el 20 de setembre de 1749, diaca el 20 de desembre de 1749. Fou ordenat prevere el 21 de desembre de 1750. Beneficiat de l’església de Santa Clara de Castelló.

Escofet, Jaume. El 1700 era vicari de Darnius i l’ajuntament de Maçanet el proposà com a capellà custodi de la capella de les Salines i per al benefici de St. Nicolau, però el 1703 hi va renunciar i va anar de beneficiat a Llançà. El 1745 els seus marmessors funden una causa pia per dotar donzelles pobres, amb una dotació de 200 lliures.

Escofet, Simó. El 1680 el bisbe li dona la rectoria de Peralada.

Escofet, Tomàs. Clergue el 1704, beneficiat del diaconil d’Ullastret i el 1715 sagristà de Cabanes.

Esponellà, Antoni. Del 1668 al 1687, fou beneficiat de la Concepció, a Peralada.

Esponellà, Jaume. Clergue el 1668. Beneficiat del claustre de la catedral de Girona.

Estranya, Huguet. Beneficiat de l’altar de St. Amanç el 1390, va morir el 1400.

Estranya, Guillem de n’. El 6 de gener de 1305, el bisbe comissiona la cura d’ànimes de Maçanet a Guillem de n’Estranya, nomenat pel procurador de Ramon d’Avinyó canonge i capellà. El 1327, rep de Ferrer Dauder i la seva esposa, donats de les Salines, 600 sous per al manteniment de la capella.

Ferrer i Olivet, Bernat. Rector d’Oix, el 1720 institueix el benefici de St. Francesc Xavier dotat amb 206 lliures de pensió i un capital de 1.100 lliures. L’administraven la família Ferrer de Maçanet i, més tard, la família Olivet.

Ferrer i Peixagut, Pau. Fill de Salvi i Beatriu, rep la tonsura el 29 d’octubre de 1749, el sotsdiaconat el 22 de desembre de 1764, el diaconat el 22 de desembre de 1765 i s’ordena de capellà el 20 de setembre de 1766. Era beneficiat de St. Francesc Xavier des del 1750. Va morir el 1784.

Figa i Bigas, Anna. Nascuda el 9 de gener de 1885, filla d’Antoni Figa i Sunyer i Dolors Bigas i Font, i germana del metge Joaquim Figa. Fou monja carmelita a Barcelona i darrerament carmelita Vedruna a Tona, on va morir el 6 de febrer de 1966.

Figuereda, Pere. Rep la tonsura el 1390 a Girona. El 19 de maig de 1400 se li dona permís per tenir el benefici de St. Amanç i, a la vegada, la rectoria de St. Pere dels Vilars. Del 1423 al 1436 va ser domer de Maçanet. El 16 de març de 1436, fa testament i pren per marmessors Pere Palomer, beneficiat de Darnius, Guillem Dinat, àlies Serís, i Pere Perafita, pagesos de Maçanet. Elegeix la seva sepultura davant la porta de l’església de Maçanet i fa hereus a l’obra i els aniversaris a parts iguals.

Gallat, Pere. El 1625 era rector de Biure.

Gallat, Joan Pere. El 1616, funda una causa pia per dotar els fills i filles del mas Gallat, dotat amb 160 lliures. El 1620 fou vicari de Maçanet i el 1623 rector de St. Climent Sescebes.

Lacasa, Blai. Va ser rector d’Adri el 1675 i el 1745 els seus marmessors funden una causa pia de 800 lliures per dotar donzelles de la família Lacasa que vivien a la plaça del Castell.

Lacasa, Sebastià. Funda un personat de 170 lliures i el 1710 era beneficiat a Castelló.

Lagrifa, Joan. El 1724 obté el benefici de la Consolació a l’altar major, presentat pel rector, batlle i regidors. El 1730 augmenta un personat que té fundat amb 200 lliures i agafa la doma de la Cellera i Anglès. Va morir el 1770.

Lagrifa, Pere. Del 1725 i fins al 1730 va ser domer de la Cellera i Anglès, quan permuta amb el seu germà beneficiat de Girona, i morí el 1772.

Lluís i Auguet, Galo. Nascut a can Farlingo, el 1910, fill del sastre Ricard Lluís i Montada, de St. Llorenç de la Muga, i Teresa Auguet i Rigall, de Maçanet. Lluís de Vehí, un bon amic seu, en el seu llibre “A Raig de Càntir” diu: “Va néixer sota la creu de l’església i el triangle de la maçoneria. El Sr. Mas, l’apotecari, i el Dr. Morlius que tenia entronitzat el dimoni, li omplien el cervell totes les tardes d’estiu, a l’eixida de can Roger, i vora la llar d’aquella casa pairal, els capvespres de la tardor i hivern. Farlingo sempre arrossegava al seu darrere el seu fill Galo, que els matins s’empatxava amb la intransigent ortodòxia de mossèn Jordi i els capvespres s’omplia de l’ideal volterià i maçònic que impregnava la societat paramaçònica La Luz Massanetense”.


Mossen Galo assegut al campanar dela Vajol (foto Ricard Lluis)	Galo Lluís amb el seu germà Joan

Va fer el servei militar a Mallorca, on fou empresonat, perquè el capità d’intendència es venia les sabates del quarter i sempre parlava de la “madre patria”, i ell s’atreví a dir-li que era una mare molt estranya, puix els feia anar descalços. Va rebre la tonsura el maig de 1932, el diaconat el 1933 i fou ordenat prevere el 29 de juny de 1934. Va ser vicari de Vidreres.

El 1936, quan esclata la guerra, davant la inseguretat en què es trobava el clero, va prendre partit i va ser dels primers a fugir cap a França i, més tard, a Portugal, des d’on, per Valença do Miño, entra a Espanya i s’incorpora als nacionals. Va servir en el quadre eventual com a capellà castrense amb consideració d’alferes, en diversos destacaments i llocs. Quan cau Madrid, diu la primera missa en un altar improvisat davant l’ajuntament de Vallecas.

Un cop acabada la guerra, va ser nomenat rector d’Ullastret, on començava estar-hi bé i a ficar-se la gent a la butxaca. Es dedicà a la reconstrucció de l’església derruïda; per això va demanar l’ajuda del poble i la col·laboració de l’alcalde, el propietari Romaguera. La gent anava donant el que podia, amb diners i jornals, però Romaguera no s’acabava de decidir. Amb això passaren molts mesos i la cosa no marxava. Cansat d’esperar, posà a la porta de l’església una llista amb els noms de tots els feligresos i les quantitats donades. Al final, deia: “Romaguera... Moltes promeses”.

Això li costà que el bisbe Cartañà, el 1941, el traslladés castigat a Oix, on emmalaltí el 1944, i anà a recuperar-se a Maçanet. Llavors fou enviat a la Vajol, prop de casa seva, on romangué fins a la seva mort. A la Vajol, el poble més petit de l’Empordà, però a prop de la seva família, hi va passar penúria i necessitat. Allà matà moltes hores repicant l’església, ajudat per un paleta d’Agullana, en Miqueló, que primer li cobrava les hores però, quan es van acabar els diners, va continuar la feina de franc. El 1947 va visitar les obres, ja força avançades, el bisbe Cartañà amb qui, òbviament, no tenia gaire bona relació. Anava molt sovint a menjar a can Tuto Capalleras i visitava sovint el seu germà a Maçanet i a mossèn Andreu Soler, amb qui tenia grans converses. Va ser un home honest i de bona fe, amb arrels de poeta. Va morir de feridura el 1981 i fou enterrat a Maçanet.

Malé i Puntonet, Carolina. Nascuda el 31 de maig de 1892 al número 2 del carrer Sant Sebastià. Filla de Josep Malé Madern i Maria Puntunet Rigall. Pren els hàbits de les religioses de Sant Josep de Girona (Vetlladores) el 23 de maig de 1912.

Marcer, Bonaventura. Fill del mas Bac de Grillera, llavors mas Marcer, va ser beneficiat de St. Pere de Figueres, amb el benefici de Nostra Senyora dels Àngels, el 1776.

Marcer, Francesc. Ordenat el 1673, el 1676 va ser vicari de Maçanet. Després té el benefici de Sta. Maria de Castelló d’Empúries i el 1680 entra de rector a Vilamalla.

Marcer, Joan. El 1732 era beneficiat de St. Pere dels Vilars i del 1734 al 1741, rector dels Horts. El 20 d’octubre de 1741, funda una causa pia per dotar donzelles del llinatge de Joan Marcer, pagès del Bac de Grillera, dotat amb 700 lliures. A la seva mort va ser enterrat als Horts.

Marcer, Llorenç. El 1695 era beneficiat de St. Miquel de Llers.

Marcer, Pere. Fill del Bac de Grillera. Va ser rector dels Horts del 1771 al 1784.

Martí Olivet, Martí. Beneficiat de Sant Francesc Xavier de Maçanet el 1827.

Mas, Antoni. El 1612 se li dona llicència per ensenyar a la seva vila de Maçanet, on era beneficiat.

Mas i Brunet, Felip. Fill de Josep Mas, fuster, i Marianna Brunet. Va ser sotsdiaca el 10 de maig de 1747, diaca el 23 de setembre de 1747 i ordenat capellà el 23 de desembre de 1747.

Mas i Brunet, Francesc. Germà de l’anterior. Nascut el 1723 va ser Vicari Provincial dels Caputxins i adoptà el nom de Francesc de Maçanet. Joan Roger i Cremadells va deixar escrit en un llibre de memòries: “Als 4 de juliol de 1769. Lo poble de Maçanet congregat anà ab professó a la Creu de Tinyosas a rebrer las santas Reliquias de Nostres Patrons sant Martí y sant Sebastià, quals reliquias feu venir de Roma lo pare Francesch de Massanet, Vicari provincial dels Caputxins, fill de Joseph Mas y de Marianna Mas y Brunet de esta vila, essent rector Jaume Manyach de esta vila, assistents sacerdots en dita vila lo reverend Joan Pagès, reverend Agustí pagès, lo doctor Anton Castells, reverend Pera Pagès, rector dels Horts, y reverend Jaume Cortada y altres reverends y rectors vehins y essent batlle Galderich Vilanova, regidor Pera Quintà y se feran dos dias de festas a honra y glòria de dits sants ap copla de música en la yglesia y plaça”. La tria de la data del 4 de juliol no era casual. Es volia fer coincidir amb la festa del trasllat de les relíquies de sant Martí (o Sant Martí petit), una part de la població volia traspassar la data de la festa petita a aquest dia, però l’altra volia conservar la festa dels quatre sants, el 28 i 29 de maig, que es feia des del 1680. A mitjan segle XIX, Maçanet, com d’altres pobles que tenien com a patró sant Martí, va traslladar la festa petita al 4 de juliol o festa de Sant Martí petit.

Mas, Joan. El 1709 tenia el benefici del Roser de Darnius.

Mas, Josep. Va ser rector de Maçanet del 1641 al 1654. Va sofrir el saqueig i crema del poble pels soldats espanyols el 1653. Va morir el 7 de juliol de 1654 i va ser enterrat a l’església.

Masó, Joan. Fill de la Masó de Tàpies (actual mas Savarrés), va ser rector dels Horts del 1397 al 1410. Vivia a la capella del Fau, on el van matar el 1410.

Masdevall i Saguer, Joaquim. Nascut el 1865 al numero 8 de la plaça del Castell, fill de Francesc Masdevall i Rita Saguer. Va ser ordenat el 23 de maig de 1891. Del 1895 al 1904, va tenir el benefici de Sta. Francesca Romana a les Salines, on era capellà custodi. Va ser rector de Riumors i va morir l’any 1929.

Muntada i Llosa, Joan. Nascut el 1824 a can Muntada, s’ordenà el 19 de desembre de 1857. Va ser rector dels Horts del 1864 al 1878, quan agafa la rectoria de Dosquers. Va morir el 1900. Va ser un personatge molt popular. És el protagonista de “Quines llatinades, el nostre Joan”. S’explica que era un gran caçador i, quan era rector dels Horts, s’emportava l’escopeta a l’espatlla per poder caçar la llebre als voltants del Bac, la Gavarra i la Fiola. L’any 1867, per raó de les guerres carlines, els liberals li prengueren les escopetes i això el trasbalsà. Un diumenge que va substituir el rector en l’ofici, en el moment de la prèdica parlava dels superbs que es creuen que mai hauran de menester de ningú i els pronosticà que algun dia haurien de recórrer a aquelles persones que ofenien i acabà el sermó amb aquesta reflexió: “Tingueu present, estimats germans, que el món és rodó com un fusill”.

Olivet i Trilles, Andreu. Fill de Josep Olivet i Basilissa Trilles, va rebre la tonsura el 17 de setembre de 1784 , el 7 de març de 1789 és sotsdiaca i el 17 de desembre de 1789 obté el diaconat. Fou ordenat el 18 de desembre de 1790. Era doctor en lleis i exercia d’advocat. El seu germà Francesc era el notari de Maçanet. Va ser beneficiat de St. Francesc Xavier i va morir el 1826.

Olivet i Trilles, Bartomeu. Germà de l’anterior, el 5 de maig de 1774 rep la tonsura, el 2 de març de 1775 els sotsdiaconat i el 23 de març de 1776 el diaconat. Va ser ordenat el 6 d’abril de 1776 i va ser capellà de les Salines. El 1791 renuncia al benefici de les Salines i va de vicari a Amer.

Olivet, Felip. Fill de Josep Olivet, va néixer l’11 d’agost de 1630 i va ser vicari de Maçanet del 1654 al 1656. El 17 de novembre de 1656, és nomenat domer de Terrades. El 1678 es va proposar fer una capella dedicada a la Mare de Déu de la Salut al lloc del mas Cadira, enderrocat, i el Comú de Terrades li cedí el terreny. S’inaugurà la nova capella de la Salut el 8 de setembre de 1681. Les obres van continuar fins al 1689, quan ja era un santuari de devoció i peregrinació. Felip Olivet en fou el capellà custodi fins a la seva mort, el 30 de novembre de 1710. Fou sepultat en una tomba a l’interior de l’església.

Olivet, Francesc. El 1720 era beneficiat de l’altar de St. Francesc Xavier.

Olivet, Francesc. Va ser rector de St. Climent Sescebes i va morir el 25 d’abril de 1649, quan el van portar a Maçanet i enterrar davant la capella de la Santa Creu.

Olivet, Jaume. Va fundar el benefici de St. Jaume a l’altar del Roser el 18 de març de 1616, que administrava la família Olivet.

Olivet i Borrelló, Jaume. Nascut el 1852, fill de Martí Olivet i Gifre i Maria Borrelló Carbonell, tenia el benefici de St. Francesc Xavier fundat per Bernat Ferrer Olivet.

Olivet, Joan. El 1710 era beneficiat a Vilademuls. El 1723 va ser rector temporal de Maçanet i, des del 19 de maig de 1724 fins al 13 d’octubre de 1732 quan va morir, va ser rector dels Horts, on va ser enterrat davant l’altar de St. Antoni.

Olivet, Josep. L’any 1776, és doctor en cànons per la Universitat d’Osca.

Olivet Borrelló, Maria. Filla de Joaquim Olivet Borrelló i Assumpció Carbonell, va fer la professió religiosa el gener de 1915 a l’església de la casa matriu de les Carmelites de la Caritat de Vic i va adoptar el nom de Maria Olivet de Tots els Sants.

Olivet, Martí. El 1827 és beneficiat de l’altar de St. Francesc Xavier.

Pagès i Llobet, Agustí. Nascut a can Pitxó el 1724, fill de Pau Pagès i Eugènia Llobet. Rep la tonsura el 20 de febrer de 1750, el sotsdiaconat el 19 de setembre de 1750, el diaconat el 19 de desembre de 1750 i és ordenat capellà el 6 de març de 1751. El 1761 tenia el benefici de St. Pere a l’altar major.

Pagès i Llobet, Joan. Germà de l’anterior, beneficiat i capellà del santuari de les Salines del 1731 al 1757.

Pagès i Olivet, Francesc. Fill de Pau Pagès i Basilissa Olivet, rep la tonsura el 23 de març de 1792, els sotsdiaconat el 5 d’abril de 1794, el diaconat el 19 d’abril de 1794 i és ordenat capellà el 17 de juny de 1794. El 1801 és vicari d’Amer.

Pagès i Olivet, Jaume. Germà de l’anterior, fill de Pau i Basilissa, rep la tonsura el 27 de març de 1789. És diaca el 24 de setembre de 1789 i s’ordena el desembre de 1789.

Pagès i Llovet, Jaume. Capellà de les Salines del 1826 al 1851.

Pagès, Sebastià. El 1748 resideix a la Casa Missió de Barcelona.

París i Dorca, Anna. Nascuda al carrer de Sant Sebastià, 22 i filla de Joan París i Cantalosella i Elvira Dorca de Barcelona, amos de la Farga d’en París. El 13 d’octubre de 1897 pren els hàbits a les Clarisses de Castelló d’Empúries.

París, Joan. Nascut el 1630 a la plaça del Castell, fill de Pere París, ferrer, i Caterina. Ell, com el seu pare i el seu germà Francesc, continuaria l’ofici de Ferrer.
El 1659 es casa amb Margarida Duch, d’Oliveda, i van tenir un fill de nom Joan. El 1676 mor la seva dona, es queda amb el fill de set anys i decideix fer-se capellà. El 1677 obté el benefici de Sta. Helena a la seu de Girona, però de seguida el permuta amb Francesc Morató pel benefici de St. Amanç a l’altar del Roser de Maçanet, que no tenia cap renda. La seva funció va ser ajudar el rector i també exercia com a notari apostòlic. Era una persona lletrada, cosa molt poc corrent per a un ferrer de l’època. Va ser un home de pau, molt sol·licitat com a mediador en conflictes familiars i plets al poble.

Va fer esculpir a la llinda de casa seva, al carrer de St. Sebastià, dos fragments de l’Eclesiastès que atrauen la curiositat de tots els visitants, perquè es tracta d’una llarga inscripció. La casa fou acabada el 1682; ell morí el 18 de desembre de 1688 i es va fer l’enterrament amb 6 preveres com era costum.

París i Mas, Josep. Fill de Jaume i Francesca, besnet de Joan París, ferrer i després capellà; fou ordenat el 18 de març de 1773, quan va obtenir el benefici del Corpus de Castelló.

Paulí, Jaume. Fill de can Poquet; clergue el 1682, era beneficiat a Ullà i el 1684 funda un personat dotat amb 260 lliures.

Picamal i Bigas, Agapit. Nascut el 1880 al carrer de la Borriana, 19, fill de Joan Picamal Delclòs i Lluïsa Bigas Puntonet. El 1917 era rector de Vila-robau i el 1919 era beneficiat de St. Martí Sacosta. L’any 1949 era rector de la Pera i encarregat de Púbol.

Planellas i Vila, Maria. Nascuda el 14 de març de 1930 a can Vaquer dels Vilars, filla de Pere Planellas i Cecília Vila. Als 12 anys va a estudiar a Barcelona on viurà amb els seus oncles. Estudia el comerç i peritatge mercantil i entra a treballar amb els cartoixans, fabricants del licor Chartreuse.


Maria Planellas	Maria Planellas en una cerimònia a Kinshasa al Congo

L’any 1953, als 23 anys, decideix prendre els hàbits de monja Carmelita Vedruna i, acabat el noviciat a Vic, és enviada a Barcelona a la mateixa escola on havia estudiat. El 1963 se’n va de missionera al Congo. Allà es dedicarà a la docència en una escola de Kinshasa, com a professora de matemàtiques. Més endavant n’esdevindrà directora i superiora.

Al cap de 40 anys al Congo, el 2003 retorna a Catalunya, per malaltia. Abans de marxar però, se li féu a Kinshasa un sentit i merescut homenatge. I anà a residir a la casa mare de la Congregació Vedruna de Vic on morí fa uns anys.

Pontonet, Bernat. El 1714 era beneficiat de St. Joan de Peralada.

Prim, Abdon. El 1685 és vicari a Maçanet i el 1690 rep la rectoria d’Hortsavinyà.

Prior, Francesc. Fill d’una família de sabaters del carrer Borriana, va ser domer de Maçanet del 1425 al 1440. El 26 de març de 1440, en el seu testament elegeix sepultura davant la porta de l’església i fa hereva l’obra parroquial.

Pumarola i Vinyes, Josep. Fill de Pere i Maria, rep la tonsura el 21 de desembre de 1772.

Quer, Ramon des. Fill de Pere des Quer, el 1394 rep la tonsura al seminari de Girona.

Quintà i Alfaràs, Salvador. Fill de Pere Quintà, un fuster de renom, i de Maria Alfaràs, de Cadaqués. Era capellà l’any 1782 i va ser beneficiat de la Mare de Déu de l’Antiga de la Bisbal.

Reynal i Puntunet, Josep. Fill de can Castells. Va ser ordenat al Seminari de Buenos Aires (Argentina) l’any 1869. Fou membre de la Companyia de Jesús (jesuïtes).

Riambau, Josep. Beneficiat de St. Pere a l’altar major, el 1689, va ser vicari de Maçanet fins al 1703. El 1794 tenia el benefici de Santa Elena a la seu gironina. Va morir el 1707.

Roca, Antoni. Canonge penitencier de la Seu d’Urgell. Persona de gran poder econòmic, el 1680 va comprar el delme de Maçanet a carta de gràcia als barons de Cabrenys.

El 1674 va fundar una causa pia i el benefici de Santa Maria de la Consolació a l’altar major de Maçanet, dotat amb 1.988 lliures i amb el càrrec d’ensenyar lletra i catecisme a la mainada. Començà a funcionar el 1689, quan els seus marmessors revenen als barons de Cabrenys, Francesc de Ros i Josepa de Sorribes, la senyoria. Sembla que va morir a la Seu d’Urgell el 1682.

Roca, Nicolau. Fill de Pere Roca, rep la tonsura el 1396.

Roger, Francesc. El 1723 té el benefici de St. Lluc a l’altar del Roser.

Roger, Joan. Fill del carrer Borriana, guanya per oposició la rectoria dels Horts el 14 de juny de 1584 fins al 1594. Vivia amb l’ermità a la capella del Fau.

Roger, Lluc. Fins el 1668 és domer de Palafrugell i després rector de Darnius. Va fundar el benefici de St. Lluc a l’altar del Roser, dotat amb 2.000 lliures, el 1695, que administrava la família Roger, que aquests va augmentar successivament el seu valor amb aportacions. En record seu, a la llinda de la sagristia de Darnius, hi posa: “Laudate Deum. RV. Lucas Roger”. Va morir el 1698.

Roger, Sebastià. Rector, fill d’una família benestant de Maçanet. El 1699 es va doctorar en filosofia. Fins al 1710 va ser vicari i beneficiat de St. Lluc. El 1711 va fundar un personat i va permutar amb Mateu Romeu, per poder tenir la rectoria de Maçanet i així quedar-se al poble. Va morir el 4 de juliol de 1723.

Roger, Sebastià. Beneficiat de St. Lluc el 1751.

Roger, Simon. Era el rector de Sant Llorenç de la Muga fins al 1614, en què és rector dels Horts, fins al 1653. Beneficiat de St. Amanç del 1625 al 1640. Vivia en una casa davant la porta de l’església. Persona influent, sovint participava en els afers importants del poble.

Roura, Abdon. El 1634 és vicari i beneficiat a Maçanet.

Roura i Sabà, Enric. Nascut a Maçanet el 17 d’agost de 1957, fill de Miquel Roura Vergés i de Carme Sabà Pagès. Fins als 12 anys va anar a l’escola a Maçanet i llavors va ingressar al Seminari Menor de Girona, on va fer el batxillerat. Continuà els estudis de teologia al Seminari Major i de filologia catalana a la Universitat de Girona. Va fer el servei militar a Almeria. El 30 de setembre de 1984, va ser ordenat diaca a la capella de St. Martí del Seminari de Girona. El 6 d’octubre de 1985 va ser ordenat prevere a l’església de Santa Maria de Roses, on fins aleshores exercia de diaca.

Enric Roura Sabà el 2009

Enric Roura amb els components del cor parroquial el 2010

Del 1985 al 1988, va ser vicari de Malgrat de Mar i, del 1988 al 1991, de Palafrugell. El 1991 fou nomenat rector de Viladamat i Montiró. A la vegada, era responsable de la Coordinació de jovent de parròquies, de la Pasqua Jove i consiliari de les Trobades d’Orientació Cristiana (TROCA). El 1997 va ser nomenat rector de Verges, Ultramort, Parlavà, Fonolleres i Canet de Verges, a més de consiliari diocesà del Moviment de Cristians de Pobles i Comarques. Des del 2003 fins al 2009, va ser rector de St. Cugat de Salt i alhora responsable del Full Parroquial i consiliari de la Fundació Esplai “Mare de Déu del Mont”. Des del 2009 és el rector de Santa Maria de Blanes. El 2010 va celebrar el 25è aniversari d’ordenació a Blanes i a Maçanet. Des del 2015 és arxipreste de la Tordera i, darrerament, membre del Consell Presbiteral i del Col·legi de Consultors del Bisbat. També ha participat en el Fòrum Joan Alsina.

Roura, Francesc. El 1635 era beneficiat d’Arles i, del 1639 al 1662, és el capellà de les Salines. El 1657 té el benefici de St. Pere, a l’altar major.

Roura, Joan. Del 1635 al 1639 és el capellà de les Salines. El 1639 té el benefici dels sants Iu i Honorat del Mercadal de Girona i el 1642 és beneficiat de Sant Miquel de Cistella.

Roura, Narcís. Tenia el benefici de Sant Pere a l’altar major de Maçanet. Va morir el 1674.

Roure, Pere. Fill de can Roure (avui can Xacó). El 1618 era vicari de Maçanet i beneficiat de sant Nicolau i capellà de les Salines. Del 1620 al 1627 va ser rector de les Illes. El 13 de setembre de 1627 va fundar el benefici de St. Pere, a l’altar major. El 15 de novembre de 1627 pren possessió de la rectoria de Maçanet fins a la seva mort, el 1640. El 1635 renuncia al benefici de Sant Nicolau en favor de Francesc Roure. En el seu testament va fundar una causa pia per dotar donzelles de la casa Roure. Va ser molt estimat pel poble, per les obres de caritat i l’ensenyança de minyons. Encara avui, en record seu, hi ha la Font i el Clot de mossèn Roure. Va morir el 1640 i tingué un enterrament de dotze capellans.

Roure, Pere Joan. Va ser rector dels Horts del 1691 al 1699.

Rufet, Felip. Clergue el 1680 era beneficiat de St. Pere i St. Andreu de Vilatenim.

Rufet, Jaume. El 1733 és rector de Sant Llorenç de la Muga i el 1740 ho és de Breda.

Rufet, Miquel. Clergue el 1651 i beneficiat de Sant Feliu de Girona, va morir el 1652.

Rufet, Miquel. Beneficiat d’Arenys de Mar del 1791 al 1833.

Rufet i Bigas, Miquel. Fill de Josep Rufet i Rosa Bigas, ordenat capellà el 17 de desembre de 1791, i va ser beneficiat d’Arenys de Mar fins al 1833.

Rufet, Vicenç. Beneficiat de Nostra Senyora del Consol, a l’altar major, del 1740 fins al 1760.

Saguer i Ayats, Bonaventura. Fill de Martí Saguer i Maria Ayats, el 1782 era estudiant de gramàtica i va ser ordenat el 18 de desembre de 1790. Va ser beneficiat de St. Josep i St. Jaume. El 1794 els francesos van cremar la seva casa, a la plaça, on hi havia l’Ajuntament. Va morir el 1823.

Saguer Barris, Joan. Fill d’Antoni Saguer i Maria Barris, va ser ordenat el 21 de novembre de 1771 i obtingué la rectoria de l’Estela.

Saguer, Bartomeu. Ordenat el 1845 a França, va ser beneficiat de les Salines des del 1851. Va morir el maig de 1874.

Saguer, Francesc. Fill de Pere Saguer, del veïnat de Vilardebelló, rep la tonsura a Figueres l’any 1420.

Saguer, Nicolau. Germà de l’anterior, va rebre la tonsura a Figueres el 3 de novembre de 1420.

Saguer, Jaume. El 1745 era rector de Galliners. El 1757 els seus marmessors van fundar el benefici de St. Josep i St. Jaume, dotat amb 900 lliures.

Saguer, Josep. Capellà el 1688, era mestre de gramàtica i beneficiat a Maçanet.

Saloni, Pere. Fill d’una casa del carrer del Reliquier (Borriana), era domer el 1362. Duia el sobrenom de “Déu-lo-salvi”.

Sapells, Pere. Fill del mas Sapells (la Costa de baix), va ser domer de Maçanet del 1271 al 1283. Durant el seu rectorat es va edificar la capella de les Salines.

Sot i Esteva, Joan. El 1878 va ser rector de Torroella de Montgrí. També ho fou de Tortellà i, finalment, de Llorà, on va morir.

Sunyer i Geli, Agustí. Fill de Felicíssim Sunyer i Maria Geli de Vilamacolum, va ser ordenat el 1790.

Sunyer i Gelada, Joan. Nascut el 1763, va ser ordenat el 27 de febrer de 1790. Anà de rector a Colera i després de vicari a Llançà, fins al 1814, en què obté per oposició la rectoria de Maçanet.

El 27 d’agost de 1822, Maçanet va patir l’atac de les tropes del comandant reialista “Misses”. A Sunyer, aquest fet el va sorprendre dient missa. Va parar la funció, es va desvestir i va animar la població a la seva defensa. Com que els reialistes no van poder entrar al reducte de l’església, van cremar 86 cases.

El febrer de 1831 una forta tramuntanada va enderrocar la cúpula del campanar. Va demanar ajuda a l’abadessa de St. Daniel, que li donà 30 lliures per a la recomposició de l’obra. Va morir el 1845 a l’avançada edat de 82 anys (molts anys per l’època) i 55 de capellà.

Sunyer, Miquel. Domer de Maçanet el 1490.

Torrent i Garcias, Martí. Va néixer el 5 de maig de 1888 al carrer de la Plaça, 8, a can Teresina (nom de l’àvia), i va ser batejat el dia 10. El seu pare, Esteve Torrent Vilanova, era de Cistella, i la seva mare, Josepa Garcias Costa, era filla de Maçanet, però d’una família provinent del Vallespir. El nom de Garcias era molt comú en aquesta comarca. No sabem per què el van registrar com a “Garcia”, però el batejat, potser volgudament, mai no ho va esmenar. El matrimoni havia tingut abans tres fills: Rosalia, Francesc i Josep, que van morir joves. Martí va anar a l’escola a Maçanet amb el mestre Josep Batlle París, a qui sempre va professar un gran respecte i amistat. Als deu anys cursa tres anys d’estudis de llatí i humanitats amb el seu preceptor, el rector de la parròquia, Ramon Vilar, el qual va influir per dirigir-lo al seminari.

Als tretze anys ingressa al Seminari de Girona, i allà estableix una gran amistat, que els acompanyarà tota la vida, amb un altre seminarista de Llançà, Jordi Ferrer Valls, que més endavant serà rector de Maçanet.

Va ser ordenat capellà l’1 de juny de 1912 a la capella del Seminari de Girona. Va cantar missa a Maçanet el 4 de juny. Des del maig de 1912 fins al juliol de 1917 serà el coadjutor d’Agullana. El 1918 mor el seu pare, de 67 anys. Del 24 d’agost de 1917 fins al març de 1921 exerceix de vicari a Palamós. Allí va viure els moviments llibertaris de la classe obrera i l’oposició de caire anticlerical. Davant d’això, opta per arrenglerar-se amb l’extrema dreta bel·ligerant i la religiositat integrista, i així actuarà en les dècades següents. De l’1 d’abril al 28 de juny de 1921 és vicari de la Bisbal. Des d’aquest any fins al setembre de 1922, ecònom de Llampaies. L’11 d’octubre és nomenat ecònom de la parròquia de Tordera, fins aquest moment el càrrec més important. Allí, ben aviat es va situar al costat de les famílies benestants i terratinents del poble i va ser el confessor, conseller i administrador dels Ferrer, que eren els principals hisendats locals. Torrent va exercir a Tordera una acció pastoral molt integrista, identificat amb les línies polítiques de Primo de Rivera. Organitzava romeries i viatges a santuaris marians i grans manifestacions, processons i festes amb l’assistència de polítics i militars, propis de la faramalla del règim. L’agost de 1927 és cessat del càrrec, segons la versió oficial, perquè Tordera entrava en el concurs de rector en propietat i per això hi havia hagut unes oposicions convocades el 1926; però, segons la memòria popular dels veïns de Tordera, la qüestió era una altra, relacionada amb la desaparició dels originals d’alguns objectes del tresor parroquial. Torrent es va presentar als exàmens però la qualificació obtinguda no va ser suficient. Sobretot, el tribunal l’assenyalava de: “poc esperit eclesiàstic” i “manca de prudència i significat excessivament en política”. Se li va oferir la rectoria de Cantallops però la va rebutjar al·legant problemes de salut, el desembre de 1927. Ell desitjava anar cap al bisbat de Barcelona, que oferia millors oportunitats. El gener de 1928 obté el benefici de les Carmelites de Tordera, que comportava una renda fixa i molt poques obligacions. Aleshores s’estableix a Arenys, on els seus amics li ofereixen un domicili. Allà, al costat de les forces vives, funda l’associació Derecha Arenyense.
El 1934 se’l nomena capellà del Col·legi Divina Pastora de Premià de Mar, fins a la Guerra Civil. El 22 de juliol de 1936, perseguit pel Comitè Antifeixista de Premià que ja havia ocupat el col·legi, ha de fugir, i amb la intercessió de Consolació Ferrer, uns membres d’Esquerra Republicana fan veure que el detenen per portar-lo a la presó de Figueres, però en realitat fou per acostar-lo cap a Maçanet. Un cop al seu poble, el 6 d’agost fuig cap a França, per les Salines, amb el rector, Jordi Ferrer. D’aquí va a Portugal, travessa la frontera per Galícia i s’incorpora a la zona nacional. El destinen a Ourense com a capità de requetès i capellà de diverses presons, la darrera la de Barbastre. Mentrestant, a Maçanet, seguint les directrius de la Generalitat sobre els fugitius i antirepublicans, la seva casa va ser confiscada pel Comitè, van destruir l’oratori particular i la van destinar primer a acolliment de refugiats i després a caserna de les Milícies Carles Marx.

Un cop acabada la guerra, el 26 de gener de 1939, entra a Barcelona amb la missió de ser el capellà de la presó Model. Ell explicava que va ser el primer que va dir missa a Barcelona, en una cel·la de la Model. Però l’11 de febrer arriba a Maçanet acompanyat del rector Jordi Ferrer, amb alguns soldats i el 13, quan arriben les tropes nacionals, organitzen el nou Ajuntament, del qual durant uns mesos ambdós en seran regidors. A la Causa General, declara que ha estat perjudicat en l’ocupació de la seva casa amb 25.000 pessetes. El 1942, essent el capellà de la Model, publica un llibre: ¿Que me dice usted de los presos? Contestación por Martín Torrent (Presbítero). Un llibre que tractava de les normes del règim penitenciari i la vida a la presó segons les seves vivències personals. Aquest llibre passaria a la història pel capítol XII, en què afirmava que els condemnats a mort eren uns privilegiats perquè sabien exactament el dia i l’hora en què moririen i així la mort els agafava confessats i combregats i, en canvi, la resta podien estar desprevinguts. Això va ser un escàndol per als familiars dels centenars de persones que van ser afusellades i per als que van patir-hi presó. Però ara se sap que va ser un llibre escrit per encàrrec, valent-se d’un pres de la Model condemnat a mort. Lluís Lúcia i Lúcia, advocat i periodista valencià, que havia estat diputat a Corts i ministre de la República, era una ploma ja consagrada i va recollir els pensaments i experiències de Torrent. Per aquest treball se li va commutar la pena capital per presó.


Portada del polèmic llibre publicat per Martí Torrent	Caricatura publicada al Diari de Barcelona

Martí Torrent amb el mestre Josep Batlle	El canonge Martí Torrent a Barcelona (foto Quim Serrano)

El 1943, quan era Inspector Religiós de les presons de Catalunya, València i Balears, el ministre de Justícia Eduardo Aunós el va nomenar Capellà Major de totes les presons d’Espanya (1943-1945). Per això haurà de residir una temporada a Madrid. També el mateix any obté la plaça de capellà del Balneari la Puda de Montserrat, a on acudia una part de la burgesia catalana i personalitats polítiques del moment. Aquí, poc després serà membre del Consell d’Administració. El 1945 és elegit per nominació directa canonge de la catedral de Barcelona i retindrà la plaça de capellà de la Model.

Fent ús de la seva influència, va treure alguns maçanetencs de la presó. També, aprofitant que era membre del Consell Directiu de l’Hospital de Sant Pau, en representació del Capítol Barceloní, va facilitar l’atenció hospitalària a Barcelona a algunes persones, cosa que les seves famílies li van agrair amb escreix. Al mateix temps, va denegar l’ajut a d’altres que també l’hi havien demanat, segons es diu, per raons ideològiques i polítiques. El 21 de juny de 1950 va morir la seva mare a Maçanet, als 93 anys.

Sempre va estar molt vinculat a Maçanet. Hi passava les vacances a la seva casa i algunes festes assenyalades, i estava al corrent de la vida política, religiosa i social del poble. S’explica que un seu parent, que era el cap de la guàrdia urbana de Barcelona, s’encarregava de reservar-li sempre lloc per aparcar i també de dirigir el trànsit quan sortia de Barcelona, i que tenia un secretari i xofer valencià que, quan arribava a Maçanet, encenia una traca i tirava alguns coets. També es diu que, als anys 50, estava al darrere d’una xarxa organitzada de contraban, coneguda com “La colla del canonge”. El seu amic, el periodista maçanetenc Rafael Delclòs Saguer, que va ser durant molts anys el director i gerent de “La Hoja del Lunes”, mencionava sempre a la premsa les seves assistències a tots els actes. Això li anà creant una imatge social. Gran aficionat a la pesca i a la cacera, se’l recorda a la seva terrassa envoltat sempre d’una camarilla. El 1960 es jubila del Cos de Presons.
Va ser un dels capellans més rellevants del nacionalcatolicisme a Catalunya i els seus biògrafs s’interessen sobretot per com va poder assolir aquest escalafó polític, religiós i econòmic. Va morir a Barcelona el 13 de desembre de 1964, als 76 anys. El 14 se li va fer el funeral a Barcelona i el mateix dia va ser enterrat a Maçanet. (Molta informació sobre Martí Torrent s’ha extret de l’extensa i ben documentada biografia que li ha dedicat l’amic antropòleg José Francisco Marín Rodríguez, en el seu llibre de 500 pàgines: La vida extramuros de Martín Torrent (1888-1964), publicat l’abril de 2016).

Torras i Cortada, Antoni. Fill de Manuel Torres i Caterina Cortada, va ser ordenat el 1786 i va ser beneficiat de St. Sebastià d’Ollers.

Façana del seminari de Girona

Torres i Cortada, Jaume. Va ser ordenat el 7 d’abril de 1753 i entrà de vicari i beneficiat de Maçanet el 1756.

Tutau, Damià. Capellà el 1710, era rector de Biure i tenia el benefici de St. Antoni.

Vila, Pere. Va ser rector dels Horts del 1699 al 1724 i, el 1749, rector de Maçanet. Els seus marmessors van fundar un benefici a la capella de Sta. Margarida de Bianya sota l’advocació de St. Miquel. Cal suposar que també hauria servit en aquesta parròquia.

Vilanova, Antoni. El 1713 tenia el benefici de St. Pere, a Peralada.

Vilanova, Josep. El 1691 té el benefici de Sta. Maria de Carbonills i el 1694 és beneficiat de St. Llorenç de la Muga.

Vilanova , Martí. Beneficiat de St. Josep i St. Jaume i també de Brunyola el 1765. Va morir el 1782.

Vilanova i Arquer, Pere. Fill de Josep Vilanova i de Teresa Arquer, rep la tonsura el 23 de març de 1787 i és ordenat el 19 de març de 1791.

Vinyes, Josep. Va ser rector de Maçanet del 1657 al 1709. El 10 de juny de 1664 se li dona llicència per fer la capella del St. Crist i el 17 de febrer de 1665 es beneeix aquest altar (es tracta del cos lateral de la nau enderrocat en les reformes de 1972). Va tenir d’ajudant, durant alguns anys, Joan Pagès, àlies Jan Janot, rector dels Horts que estava refugiat a Maçanet i era l’estrateg de la revolta dels “Angelets de la terra” al Vallespir i, des de Maçanet, conspirava i dirigia les operacions, alhora que acollia a casa seva els fugitius.

Bibliotaca de l'antic Seminari

El 1675 l’exèrcit francès va fer estralls a l’església, on s’havien refugiat els miquelets del capità Josep Boneu; feren caure una cantonada i rampinyaren les campanes.

El 1681 es va fer el nou altar dels sants Vito, Felicíssim, Sever i Desideri, que serien adoptats més endavant com a segons patrons del poble i l’origen de la festa petita.

Del 1684 al 1693, va impulsar una reforma quasi total del santuari de les Salines: el retaule, la porta, l’altar i l’hostatgeria. A la clau de la porta del capdavall hi ha gravada la data 1687 i JVR, en honor del rector Josep Vinyes.

El 1689, com a marmessor d’Antoni Roca, canonge penitencier de la Seu d’Urgell, fill de Maçanet, funda el benefici de Nostra Senyora de la Consolació, amb càrrec d’ensenyar lletra i catecisme als infants, dotat amb 1.988 lliures.

L’11 de juliol de 1704 se l’autoritza a fer l’altar de St. Francesc Xavier, on hi havia el del sant Crist.
Va morir el 20 de gener de 1709, molt vell. És el rector que ha regit la parròquia durant més temps (52 anys). En el llibre d’òbits hi posa: “morí entre tres y quatra de la matinada a la vora del foch... lo enterraren 12 sacerdots”.

Vinyes, Miquel. Rector dels Horts del 1598 al 1614.

Vinyes, Pere. Capellà el 1716.

Vinyes i Mas, Antoni. Nascut el 1760, fill de Martí Vinyes i Francesca Mas, va ser ordenat el 8 de març de 1788.

Vinyes i Olivet, Francesc. Fill de Francesc Vinyes i Elena Olivet, rep la tonsura el 22 de setembre de 1775 i és ordenat el 19 de setembre de 1778.

Vinyes i Olivet, Josep. Germà de l’anterior i fill dels amos de la Solana d’en Vinyes i el Gaspar, que vivien a la plaça de la vila. L’1 de març de 1763 rep la tonsura i és ordenat el 13 de desembre de 1766. Va fundar una causa pia per dotar donzelles de la casa de Simon Vinyes, dotat amb 2.200 lliures.

Viñas i Pararols, Josep. Nascut el 1738, fill de Pere Viñas i Margarida Pararols, el 3 de maig de 1766 rep la tonsura; el 24 de maig de 1766, el sotsdiaconat; el 16 de febrer de 1768 és diaca i s’ordena el 23 de desembre de 1769. Poc després obté la rectoria de Camós i el 1771, per oposició, la de Maçanet, tenia un germà més gran, Martí, també capellà. El 1775 acaba dos anys d’estudis de filosofia a Girona. El 1779 arrenda el local de St. Onofre, de les monges de St. Daniel de Girona, que ja no era capella, per guardar-hi la col·lecta de grans de l’obra. El 1782 es va fer el retaule barroc dedicat a St. Martí a l’altar major. El mes de maig de 1794, a causa de l’ocupació francesa, abandona Maçanet, així com la resta de la població durant setze mesos. Un cop acabada la guerra, se’n va de rector a Arenys de Mar.

Viñas i Pararols, Martí. Germà de l’anterior, rebé la tonsura el 1754 i va ser ordenat el 19 de setembre de 1761.

Pere Roura i Sabà

ARXIUS CONSULTATS.-

Arxiu Diocesà de Girona. Ordes i Professions. Testaments. Institucions Causes Pies. Liber Denuntiationum. Dotalies de Beneficis. Registre de Lletres. Manuals (1271-1918). Processos medievals (1282-1500). Processos Moderns (1585-1864). Notularum (1294-1947). Visites Pastorals. Llibres Parroquials de Maçanet i dels Horts. Regests de Josep M.ª Marquès i Planagumà.
Arxiu de Sant Daniel de Girona. Llibres de Comptes i Capbreus de la Senyoria de Maçanet.
Arxiu de la Catedral de Girona. Documents i Capbreus de la Capellania de Maçanet.
Arxiu Històric de Girona. Protocols notarials.
Arxiu Municipal de Maçanet de Cabrenys. Actes Municipals.

WEB CONSULTADA. Bisbat de Girona. Arxiuadg.org

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA.-

Marquès i Planagumà, Josep M.ª. Una història de la diòcesi de Girona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2007.
Alcover-Moll. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca. 1975.
Roura i Sabà, Pere. Maçanet de Cabrenys. Història i Natura. Ed. l’autor. Figueres. 1999. Imp. Arrels Arts Gràfiques.
Busquets i Dalmau, Joan. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683). Abadia de Montserrat. 1994.
Marín Rodríguez, José Francisco. La vida extramuros de Martín Torrent (1888-1964) Primer capellán franquista de la cárcel Modelo de Barcelona. Tierra de Nadie Editores. Ensayo 9. Jerez. Abril 2016.
De Vehí, Lluís. A raig de càntir. Girona. 1987.
Sot Delclòs, Rafel. Apunts dispersos de la parròquia de Maçanet.

Pere Roura i Sabà.-

* * * * *