LES CAMPANES

Per Pere Roura i Sabà

Editat en el programa de la festa d’estiu del 2017

 

Una campana és un instrument de percussió, de metall en forma de vas rodó,d’amplària creixent devers la boca, que va suspès boca avall i sona quan les parets són percudides per un batall interior o per un martell a l’exterior.

La campana neix amb la fosa i l’èxit o el fracàs de la seva bellesa i bon so dependrà de la traça i bon fer del senyer o mestre campaner, de la composició de l’aliatge dels metalls i la fusió. Els metalls més usats són:el ferro; el coure, el llautó (coure amb zinc), l’aram, l’estany i l’argent. Però l’aliatge més comú per a obtenir el millor timbre i sonoritat és el bronze que consisteix en un aliatge del 78% de coure i un 22 % d’estany a una temperatura de fusió de 1.100 graus.

La campana es pot tocar a batallades amb la corda, aixecant-la i voltant-la, repicant-la amb la mà, vogant-la amb la corda, picant el batall a les parets de la campana o colpejant-la per fora amb un martell. La finalitat d’aquest treball és donar a conèixer la història de les campanes i la importància que han tingut en la vida diària del nostre poble amb els seus tocs particulars que tothom coneixia i que amb el pas dels anys han anat perdent-se. Els tocs ordenaven la vida de la comunitat i era el mitjà de comunicació no verbal més important perquè el ressò dels seu bronze se sentia de ben lluny; anunciaven les festes i esdeveniments religiosos i civils, convocaven a la parròquia, a missa i als afers de la comunitat, assenyalaven les hores i els quarts, en cas de perill sonaven a sometent o via fora i de l’alarma en cas d’incendi , calamitat o tempesta. Els instrumentistes que feien sonar les campanes eren primer els sagristans, més tard van ser els campaners i darrerament els escolans. Els campaners depenien sobretot de  la parròquia, però també cobraven de la Universitat per menar el rellotge i si havien de tocar per un assumpte civil . Bona part dels campaners ho eren empesos per l’afició i la tradició familiar i solien viure en una casa prop de l’església; els tocs,tot i mantenir unes pautes comunes, no eren normalitzats i cada poble tenia el seus tocs particulars i seguien la tradició. A grans trets podem classificar-los en dos apartats, els religiosos i els  civils. Els més coneguts de tipus religiós són els que comunicaven o convocaven a: missa; rosari; bateig;casament; mort; viàtic;novenes; festa anyal; matines i àngelus però un fet no gaire conegut avui és que la religió catòlica va fer servir la campana com a instrument de defensa contra els fenòmens meteorològics adversos com la pedra, l’aigua i el llamp, ateses  les propietats que  s’atribuïen al seu so per a trencar les tempestes. Quan la tempesta amenaçava el terme les campanes tocaven sorollosament per aturar la tempesta, preservar les collites i alertar el poble. A la vegada el rector s’enfilava cap al Reliquier o Conjurador,  que es tracta d’una torre quadrada,que sembla un segon campanar , amb el teulat a quatre vents i que a Maçanet el tenim damunt l’absis i allà el capellà guarnit de sobrepellís i estola proveït amb la Veracreu o el reliquiari i el salpasser i acompanyat dels escolans i feligresos resava una oració expressa i espargint aigua beneita des del finestrals per a conjurar el temporal i la gent des de casa també hi contribuïen cremant el llor beneït per Rams, encenent algun ciri o espelma i recitant l’oració: Sant Marc ,Santa Creu, Santa Bárbara no ens deixeu!. Sabem també que al Reliquier s’hi havien reunit en consell la Universitat (ajuntament) almenys durant tres segles i els consellers  eren convocats a toc de campana,per això també l’anomenaven la Torre del Consell. Pel que fa als tocs de tipus civil hi havia els de: sometent o via fora és a dir toc d’alarma que convocava a la població a l’autodefensa, i la paraula ve  de so metent “fent soroll”; foc; festa major; reunió del consistori; retreta (tancament de les portes de la muralla) i relacions horàries(quarts i hores).

La fabricació d’una campana era cara i calia la contribució de donatius de molta gent o d’un personatge benestant per finançar-la, abans de posar-les al campanar reben el ritus de la benedicció o el bateig amb el nom gravat al llom exterior que sol ser el nom dels padrins que  han contribuït  a finançar-les o bé a un personatge rellevant del lloc; també porten una decoració amb lletres i figures que ens informen de la seva construcció, any, tres noms de sants, i inscripcions de petites oracions i dedicatòries. Les campanes a banda de la deterioració amb l’ús i  el  pas del temps corrien un perill molt comú conegut com el “dret de campana” que era la seva confiscació quan una població era conquerida per l’exèrcit enemic, quan abandonaven el lloc els destacaments d’artilleria s’enduien les campanes per fer-ne ús o per a la fosa per canons, l’últim episodi conegut a Maçanet és de l’any 1794 amb la Guerra Gran que l’exèrcit francès amb la seva retirada no van deixar-ne cap i el més recent el 1936 amb la Guerra Civil per “necessitats de guerra” i que només en van quedar dues. Els campanars tenien la funció d’aixoplugar les campanes i per la seva posició enlairada propagar-ne el so i la seva imatge durant segles ha estat el símbol patrimonial de pobles i ciutats i també han servit de llocs de vigilància i refugi en temps de revolucions i guerres.

Tot seguit farem un recull d’informacions de les campanes que han existit en les esglésies del nostre terme,no hi ha dubte que la documentació més abundant correspon a les que han existit en la parroquial de Sant Martí, però també veurem que són les que van portar més problemes al poble amb l’episodi conegut com el “plet de les campanes”.

 

Capella de Les Salines.-

El 1271 es va autoritzar la seva construcció i amb donatius  de la gent de Maçanet i de Tapis es va acabar el 1275, el campanar actual, és petit, de cadireta i d’un sol arc amb uns pilanets damunt els muntants. No tenim notícia de les primeres campanes, però sabem que el 29 de març de 1628 el bisbe donà llicència per a vendre el ciri de la Mare de Déu de les Salines, això volia dir que se subhastava un ciri beneït i s’adjudicava al més donat i això representava a aquesta persona que a més de fer una bona obra  era un prestigi per a la seva família; i el 21 de juny es beneïa la campana nova. L’aplec de setembre de 1912 fou especialment lluït, es va estrenar la conducció d’aigua al santuari des d’una deu al vessant de Pedrisses, es va beneir una nova campana i  en els balls van  sonar la Cobla de Ceret. Aquesta campana va ser confiscada el 4 d’agost de 1936 per necessitats de guerra i la capella no en disposaria fins 38 anys més tard. El rector mossèn Josep Maria Jordà va posar especial atenció al santuari de Les Salines i va engrescar a la gent i promoure la seva restauració el 1971 i el maig de 1974 per la festa i aplec de Sant Isidre s’hi va reposar una campana nova de bronze amb un jou de ferro i al llom s’hi llegeix: Nostra Senyora de Les Salines. Patrona de Massanet de Cabrenys. Maig 1974”. En la benedicció van ser padrins dues de les persones més grans del poble Manuel Batlle Rimaló de 85 anys i Maria Dolors Vergés Sala de 84, el padrí va ser el primer a fer sonar la campana i tot seguit amb una cúrria i una corda es va pujar al campanar. Les mides de la campana són 45 centímetres d’alçada i una boca de 50 centímetres.

 

Església de Sant Bres de Tapis.-

El petit temple preromànic té els seus orígens en els segles(IX-X), l’actual campanar és d’espadanya amb dos arcs de mig punt. El 20 de novembre de 1618 es dóna llicència als parroquians de Tapis de vendre un ciri per fer una campana; sembla que llarg dels anys l’església va disposar de dues campanes. El 4 d’agost de 1936 seguint ordres de la Generalitat el Comitè Antifeixista va confiscar el temple i les campanes per fondre-les per a munició. En la restauració de 1969 s’hi va posar en una arcada una campana petita.

Església de Sant Miquel de Fontfreda.-

El temple romànic del segle XII disposa d’un campanar d’espadanya amb dos arcs de mig punt. En la visita pastoral de 1560 es fa constar que al campanar hi ha dues campanes mediocres, en una foto de 1922 encara podem veure les dues campanes; però els primers dies d’agost de 1936,van ser confiscades per necessitats de guerra i no va ser fins a l’estiu de 1973 amb motiu de la restauració de l’edifici que s’hi va posar una campana petita.

Església de Sant Andreu d’Oliveda.-

Aquesta església romànica té els seus orígens al segle X i el 952 el comte Gifré de Besalú en va fer donació al monestir de Sant Pere de Camprodon. A la façana de ponent hi ha el campanar d’un sol arc de punt rodó modern. Sabem que antigament hi havia dues campanes en la mateixa arcada i que van ser confiscades pel Comitè Antifeixista a l’agost de 1936. El 1966, l’empresari Rafel Gorgot Ribas va fer arribar la carretera fins a Oliveda, per fer-hi una urbanització i a la vegada amb el seu mecenatge es va fer una encertada restauració a l’església que estava molt abandonada i es va beneir una nova campana. El dimecres 30 de novembre, diada de Sant Andreu va ser un aplec especial on s’hi van reunir un centenar de persones de Maçanet i forasters, l’ocasió s’ho valia s’estrenaven les obres de restauració i la carretera. Els actes van consistir en una missa oficiada per mossèn Josep Honorich en representació del bisbe i el rector mossèn Andreu Soler Soley i a la sortida la benedicció de la campana nova; la padrina va ser la  figuerenca Dolors de Ros, viuda Cusí  i el primer a fer-la sonar l’alcalde Josep Carbó, llavors es va instal·lar dalt del campanar. Tot seguit es va oferir a tots els assistents botifarres i costelles a la brasa i a la tarda es van ballar sardanes amenitzades per una cobla, el bon temps hi va acompanyar i la festa fou memorable.

Església de Sant Pere dels Vilars.-

L’edifici preromànic del segle X  disposa d’un campanar d’espadanya de dos arcs rodons. Al llarg de la seva història sembla que hi van haver gairebé sempre dues campanes. En la visita pastoral de 1728 hi consta: “en lo campanar dos campanas”. El 5 d’agost de 1936 es va confiscar les campanes i el temple seguint ordres de la Generalitat per necessitat de guerra i es van portar cap a Figueres. Actualment no hi ha campana.

Capella de Sant Sebastià.-

L’edifici original data de la meitat del segle XVI, i Sant Sebastià és advocat contra la Pesta, per això la tradició diu que els maçanetencs van aixecar la capella en honor al sant per haver-los salvat d’una epidèmia; però l’edifici actual correspon a una reconstrucció gairebé total del primer terç del segle XVIII, el campanar és de cadireta d’un sol arc i  sobre els muntants hi ha dos pilanets coronats per una esfera de pedra picada. En el segon llibre de bateigs de la parròquia  hi llegim: A 8 de novembra 1690 dia de sant Sever màrtir  ab llisensia del ordinari jo Joseph Vinyas rector de Massanet e batejat la campana de sant Sebastià de dita vila anomenada Maria; Salvaterra, Sebastiana foren padrins Josep Sunyer i Maria Quintà tots pagesos de Massanet. Lo mateix dia se digué un ofici a sant Sebastià. Obrers Pera Paris y Francisco Planas de dita isglesia”. El 1795 quan es retirà l’exèrcit francès del poble es va endur la campana com a trofeu de guerra i deu anys després s’hi va posar una de nova. El 3 d’agost el Comitè va confiscar la campana i el 5  van expropiar l’església i destruir les imatges i altars; després durant la guerra va servir de magatzem i dormitori. En la postguerra el temple va quedar uns anys  abandonat fins que mitjançant donatius dels fidels es va restaurar i s’hi van restituir les imatges, el mobiliari i la campana. El gener de 1953 per la festa de Sant Sebastià es van estrenar les obres de millora i el dia 18 es va beneir la campana apadrinada per Àngel Vilà Pau i la seva esposa Carme Oliveras Bonal. Li van posar els noms que porta gravats de SEBASTIANA-ÀNGELA-MARIA i també la inscripció en llatí “PRO TOTA DEVOTA MASSANETENSIS PAROCIAE PLEBE UT A PESTE FAME ET BELLO SIT TUTA ILLORUM PRAESIDIUM INVOCO”, el que vol dir: “Invoco la protecció per a tot el poble devot de la parròquia de Maçanet per tal que sigui deslliurat de la pesta,de fam i de guerra”. La campana té un pes de 43 KG , un diàmetre de 42 cm i una alçada de 51 cm i la nota musical Sol.  També es van  beneir i col·locar les imatges del Santcrist; Verge del Remei; Verge de Fàtima; Santa Llúcia; Sant Isidre; Sant Pancraç i Santa Teresa. El dia 20 a l’església parroquial es va beneir la imatge de Sant Sebastià  i tot seguit portat a coll pel jovent del barri a la capella,hi va haver missa cantada amb orquestra i sardanes al carrer mati i tarda. Actualment els tocs funcionen automàticament i assenyalen el toc d’Oració a les vuit i a les dotze i a la tarda amb tres tocs, però avui va avançat de mitja hora i quan  convé a missa.

Església parroquial de Sant Martí.-

L’any 814 s’esmenta per primer cop “ villam quae dicitur Maçanetum” i el 966 “paroquia de Mazanet” i el 1017 “in valle quae dicitur Masaneto ecclesiam sancti Martini”, suposem doncs que el temple romànic era més antic, però l’actual per les seves característiques correspon al romànic del segle XII. L’antic campanar deuria ser de cadireta amb dos arcades perquè en les visites pastorals sempre hi consten dues campanes. El dijous, 14 de novembre de 1448 van ser convocats a la plaça del Castell, amb repic de campanes els homes de Maçanet, Fontfreda, Oliveda i Tapis per a demanar en justícia l’abolició de la servitud dels mals usos, seguint les instruccions del sindicat remença. En la relació de la visita pastoral de 1545, consta que al campanar hi ha dues campanes mediocres i en la de 1551, el visitador Pere Aparici diu que hi ha dues campanes mediocres i mana als obrers que arreglin l’escala de pedra que puja al campanar. En la visita del 27 de juny de 1560 es mana als responsables de l’obra: “que la finestra que hi ha al campanar per conjurar el temps,es faci més petita per culpa de la tramuntana, i també facin una porta en el cap inferior de l’escala que puja al campanar,per privar que la gent hi vagi i que arrenquin els arbres i herbes de les parets” . El 26 de gener de 1607, es dóna llicència per a vendre un ciri  per refer una campana esquerdada i el 1617 es beneeixen dues campanes noves. El 1622 es va construir un campanar nou: “Ab decret del Molt Reverent Narcís Frigola canonge de la seu y vicari general. Es dóna llicentia al Rector y obrers de la isglesia Parroquial de Sant Martí de Massanet de Cabrenys del present bisbat de Gerona que per pagar lo cost de fer un campanar en dita isglesia y també per pagar obres necessàries de la mateixa isglesia, pugan vendrer tres ciris de dita isglesia; ço és lo ciri de Nostra Senyora de las Salinas, lo ciri de la Verge Maria y lo ciri dels Fadrins per lo preu o preus que ab lo comprador podran millor concordar a utilitat de la isglesia de consentiment emperò y voluntat dels pabordes o administradors de dits ciris. Dat a Gerona el 6 de abril de 1622” . El campanar de disseny renaixentista fou construït amb carreus de pedra “d’ull de serp” ben escairats; té la base quadrada i la torre octogonal amb quatre arcades de mig punt. Dues motllures en baix relleu ressegueixen el seu contorn. A la part superior i en sentit oposat hi ha encastats als murs quatre canons, volent representar una torre de defensa. A les quatre cantonades i a la base de la torre hi ha quatre esferes de pedra i en el seu origen estava coronat per una barana i una cúpula.

El 1640, s’ordena al rector que: “abans de dir ninguna missa baixa,tinga que tocar cinc batalladas amb la campana grossa perquè els fidels ho sentin y pugan oir missas”. EL 1647 es beneeix una nova campana. L’ús de les campanes va rebre un renovat impuls amb la introducció dels rellotges públics,  que n’amplià la funció eclesiàstica i la dels tocs vinculats a les pràctiques religioses per a comptar les hores en el curs de la jornada i això va repercutir en els treballs, i el règim de vida local  i amb el servei horari van augmentar les seves  prestacions pràctiques. Per a la instal·lació dels rellotges als campanars, calia un pacte entre les parròquia i la municipalitat, normalment l’ajuntament pagava i mantenia el rellotge i l’església facilitava la campana. A Maçanet les primeres referències del rellotge públic son de mitjans del segle XVII; en la taba d’arrendament de la gabella per a la venda de l’oli, la sal i el peix salat hi consta: “ Sapia  dit arrendador que és tingut y obligat de donar sens interès dos quarts de oli a la persona que los senyors cònsols tenen elegida per menar lo rellotge só és un quart en la entrada de dit arrendament y lo altre quart per lo dia de sant Joan de juny primer vinent”.

Aquest oli era per untar la maquinària del rellotge i l’encarregat cobrava una paga anual de l’ajuntament i la seva feina era donar corda cada dia i el manteniment del rellotge; es tractava d’una dedicació complementària i per això el sou també era baix.  En la seva Crònica  Jeroni de Real tractant de l’ocupació de l’Empordà per l’exèrcit francès el 1675 diu: “als últims de juliol, que lo dit enemich hagué prou menjat i robat en lo Empurdà, de lloch en lloch, se anà retirant y la major part de son exèrcit anà a Massanet de Cabrenys, en lo qual lloch cremaren dos masias y se n’aportaren las campanas, feren caure una cantonada de la isglesia o campanar ab una mina, sacajaren los rabals y prengueren un capità català dit J. Boneu que hi estava de guarnitió ab sinquanta catalans del tèrtio de la Ciutat de Barcelona, als quals prengueren ab bona guerra després d’haver paleat lindament”. El 1782 l’ajuntament paga al paleta Bartomeu Cantenys, una factura per haver fet un pou al campanar per resguardar els pilons o contrapesos del rellotge. Arran de la Guerra Gran el nostre poble va ser ocupat pels soldats francesos des del maig de 1794 fins a la tardor de 1795, durant aquests 16 mesos van espoliar i cremar prop de trenta cases, l’ajuntament, l’hospital... i quan van marxar carregats de béns i queviures també s’endugueren el rellotge i les campanes i els maçanetencs es van quedar desorientats sense el tocs horaris i religiosos. El Consistori estava arruïnat amb la seva seu cremada, malgrat això a precs de la població el 1797 va decidir comprar un rellotge i dues campanes de bronze per tocar quarts i hores,la de les hores de pes 12 quintars (480 Kg) i la dels quarts de 4 quintars (160 Kg). Així l’alcalde Pere Quintà va signar un contracte davant de notari, amb els rellotgers de Corçà Silvestre Condom i Pere Martinell, pel preu total de 1500 lliures barceloneses: 1000 per les campanes i 500 pel rellotge pagadores en set pagues anuals cada primer de gener i quatre mesos després tot ja estava muntat. Però l’Ajuntament passà maldecaps l’any 1800 al venciment de la tercera paga, perquè s’havia fet una despesa important sense el permís del Real i Supremo Consejo,  i l’intendent del rei no va autoritzar la liquidació d’aquella anualitat del pressupost municipal. Així hi havia el perill que els rellotgers de Corçà s’enduguessin els rellotge i les campanes; però a la fi van trobar un bon maçanetenc i acabalat, l’apotecari Joan Vinyes i Pagès,que els va deixar 2.500 rals d’ardit. El 1804 el fuster Antoni Vinyes cobra un import de l’ajuntament per: “ afegir dos vegadas lo disparador de las horas del rellotxe”. I el mateix any paguen a: “Pere Condom 50 reales de ardite por registrar el relox del común”- El febrer de 1826 una tramuntana huracanada va destruir la cúpula del campanar, avui encara hi resten a dalt les pedres de la barana. El 1874 el consistori Presidit per Joan Quintà Grau va acordar adaptar la maquinària del rellotge per a què repetís les hores i comprar una campana nova i instal·lar-la al cim del campanar, per això van fer una estructura metàl·lica amb barres de ferro corbades que servirien de suport, i per la seva similitud aquest conjunt seria batejat pel poble com “la gàbia”. El mes de març d’aquest any fou batejada la nova campana dels quarts amb els noms de : “Teresa, Balbina i Joaquima”. Actuant de padrins l’alcalde Joan Quintà i Teresa Serra esposa del tinent d’alcalde Jaume Rufet Anguina. En el llibre d’actes de l’ajuntament de l’any 1874 hi llegim: “ 4 de enero. A propuesta del señor Alcalde D. Juan Quintá y Grau acordose comprar la campana de los cuartos de hora del reloj comunal de esta villa. 10 enero. A propuesta del señor Alcalde acordose hacer una buena recomposición del reloj comunal de campana, cambiando varias piezas estropeadas e inservibles y formar una maquinaria al mismo reloj pra que repita las horas pr ser el tal reloj de maquinaria simple para la comodidad y buen gobierno del vecindario en general. 2 de marzo bautizose la campana de los cuartos de hora del reloj comunal siendo padrinos D. Juan Quintá y Grau y Dª Teresa de Rufet que le pusieron los nombres de Taresa, Balbina y Juaquina y colocose”

 El juliol de 1897 el nou rector Ramon Vilar Fajula, es va trobar que la parròquia només tenia una campana esquerdada i inútil, per això es va proposar la disposició de dues campanes i va fer una col·lecta i va recollir diners dels particular però ni cinc de l’ajuntament. La feina es va encarregar a la foneria d’Esteve Puig (a) Pallès de Girona. La vella va ser refosa i augmentada de pes, tot plegat  10 quintars (400 Kg), li van posar el nom de “Mater Dolorum” o “Maria Dolors” el nom de la padrina i el verset “Venite et videte opera domini posuit prodigia super terram” o “ Veniu i vegeu les obres del Senyor,les meravelles que posà damunt la terra”. L’altra campana nova de 13 quintars (520 Kg) li van posar “Maria de la Concepció” nom de la padrina i lluïa al seu entorn una quarteta original d’Emili Saguer Olivet, notari de Girona i fill de Maçanet, que deia: “Suspesa entre el cel i la terra. Só missatjera de Déu. Per ensenyar a mon poble. Quin és lo camí del cel”. El bateig i benedicció  de les campanes es va fer el dia 10 de novembre -primer dia de la festa major- a la plaça de l’església i en processó solemne, hi van haver cants i sermons amb l’assistència d’alguns rectors veïns, però amb poca assistència de fidels i una representació de les dues societats de socors mutus i de l’escola i les campanes es van alçar amb ternals a les finestres de llevant i tramuntana del campanar.

El plet de les campanes

Parlant de les campanes no podem deixar de banda un dels episodis més escandalosos de la història maçanetenca que amb la manera de pensar d’avui els bandejaríem en l’absurditat, però per comprendre els fets ens hem de situar a l’època i en una societat extremadament polititzada i enfrontada en dos bàndols: un els hereus del liberalisme o progressistes i l’altre els hereus del carlisme o conservadors; però vegem primer els preliminars. El 1897 va morir el rector Benet Bertra i llavors va ser nomenat Ramon Vilar Fajula nascut a St. Salvador de Bianya de 27 anys, era un home d’un caràcter molt fort i reaccionari.  El 13 de juliol va prendre possessió de la rectoria, però dies abans va convidar a l’Ajuntament presidit per l’alcalde Higini de Riera, de caire anticlerical, a acompanyar-lo en aquest solemne acte; però el ple del consistori va acordar quedar assabentat però no hi va assistir. També el 1899 va demanar la col·laboració de l’ajuntament en l’adquisició de les campanes sense obtenir cap mena de resposta, però encara la qüestió va empitjorar quan va ser elegit per alcalde l’apotecari Mariano Mas i Bigas, de 31 anys, maçó i anticlerical i aquesta situació provocava unes relacions poc amistoses entre l’Ajuntament i la parròquia. La primera topada la tingueren el 1903, quan l’Ajuntament va decidir ampliar l’escola de nens que llavors tenia una matricula de 115 alumnes i estava situada en un local damunt la sagristia que la gent més gran ha conegut com la Catequística. Un cop començades les obres, a l’agost de 1903, el governador civil les suspengué per manca de permís de l’autoritat eclesiàstica, però més endavant, el 1904, es va poder acabar l’obra, encara que l’arquitecte de la Diputació recomanava fer una escola de nova planta i titllant l’ampliació d’inútil. Al setmanari  satíric, republicà i anticlerical La Campana de Gràcia van aparèixer algunes crítiques satíriques provinents d’un informador local contra el rector, al que havien batejat a Maçanet amb el motiu “el Gravat”.

Però el fet més conegut fou un llarg contenciós que s’anomenà El Plet de les Campanes. Tot va començar l’estiu del 1904 quan segons es conta va caure el batall d’una campana i amb aquest pretext l’Ajuntament va incloure en les noves ordenances municipals l’article 153 que deia: “Queda prohibido que en las torres de las iglesias se echen al vuelo las campanas sinó están las aberturas o ventanales convenientemente protegidos por una reja de hierro lo suficientemente sólida para prevenir desgracias personales,en caso de caida del badajo o campana”. En el cas d’enterraments i emparant-se amb les lleis de sanitat l’article 114 deia: “Queda prohibida la entrada de cadáveres en los templos”. L’incompliment de la primera ordre comportava una multa de una a quinze pessetes, la reincidència era el doble i  a la tercera vegada es portava el cas als tribunals de justícia. Les ordenances van ser aprovades pel governador civil el mes de novembre, i es va repartir un exemplar a cada cap de família. El rector ja havia manifestat públicament que no faria cas d’aquests articles perquè les campanes eren segures i no comportaven cap mena de perill i que continuaria fent el que s’havia fet des de segles. I com les campanes van seguir repicant i es van entrar difunts al temple, l’alcalde i el tinent d’alcalde van imposar multes al campaner, Pere Ozaeta, al rector Ramon Vilar , al vicari Miquel Masó i la majordona Teresa Saurí, primer de 5 pessetes,després de 10 i 15. Es contava que la majordona quan anava a pagar les multes deia:“aquestes pessetes són per pagar els feixos de llenya que us cremaran a l’infern”. També deien que el rector manifestava que: “on  caldria posar una reixa ben alta de ferro era al voltant de  l’alcalde i tancat a dins perquè era perillós”. I els partidaris del rector deien que: “al campanar de ferros ja n’hi havia prou amb una gàbia de pardals a dalt de tot”.

El rector va acudir al governador demanant-li suport i aquest el 7 de febrer de 1905, manava a l’Ajuntament la condonació de les multes i recomanava l’abolició de les ordenances. L’Ajuntament va rebre aquesta decisió amb perplexitat i es va negar a complir-la. A causa d’això, el 22 de febrer l’alcalde Mariano Mas i el tinent d’alcalde Josep Ferrarós  van ser suspesos i inhabilitats  de les seves funcions per ordre del governador. Tot seguit, el consistori va recórrer al ministre de la Governació i al Consell d’Estat i una reial ordre del 30 de juny de 1905, legitimava l’actuació municipal. Però les raons continuaren i el rector es negà a satisfer les sancions al·legant que algunes s’havien imposat en període electoral quan estan prohibides per llei per evitar coaccions. Els cas es va jutjar a l’Audiència de Girona i el 19 de juliol de 1906 i el tribunal va sentenciar l’absolució de l’alcalde i el regidor. El gener de 1906 el jutge de Figueres havia demanat a un perit titulat un reconeixement del campanar i l’estat de les campanes de Maçanet i aquest va informar: “La torre que se levanta sobre la fachada del oeste y al centro de la iglesia aunque parece de época mas moderna, también está construïda con  la misma piedra granítica, su forma és octogonal con cuatro ventanales, siendo tapiado con piedra y cal el de la parte del norte; él que da al Este hay pendiente una campana que mira al centro de la iglesia y de consiguiente  la perpendicular levantada en dicho ventanal, tiene todo el resto del tejado de la iglesia y absida de la misma que hace un total contando el tejado de la misma de 23 metros 20 centímetros. En el ventanal del sud hay la segunda campana que mira sobre el tejado que se halla a 3 metros 30 centímetros mas bajo que el nivel de la bóveda de la torre donde se levantan los ventanales y la perpendicular levantada al exterior de la torre sobre el tejado mide contando hasta el borde de dicho tejado 3 metros 25 centímetros.

El ventanal del Oeste que mira a la fachada no existe campana, de manera que en dicha torre hay cuatro ventanales con solo dos campanas y estas miran sobre el tejado y no a la calle. Sobre el piso de los ventanales hay el del reloj, y tiene su campana en el centro que sirve para senyalar los cuartos de cada hora.

Las campanas estan puestas en estos dos ventanales descritos y formados de piedra granítica con sus encages que sostienen el eje de cada campana, descansanso sobre coginetes de hierro y todo bien ajustado. La abassaderas que amarran las campanas asi cómo la madera y piedra de la parte superior, todas en buen estado lo suficiente fuertes para sostener dicho peso y debidamente atornillados para su ajuste. Las campanas en su interior tienen dos anillos cerrados en los que estan atados los badajos por medio de correas o cuero llamado vulgarmente nirvi de bou y además cuerda de cañamo todo en buen estado. En el mes de diciembre de 1904 y en febrero de 1905 segun notícias adquiridas se hallaban en igual estado y condiciones de solidez que en el dia de hoy que las he inspeccionada  tanto las campanas como los badajos, no ofreciendo en mi concepto ningun peligro ni de caerse ni mesos desprenderse. Quedando demostrado que no dan a la via publica por el anteriormente dicho y mas claramente se ve en el adjunto croquis levantado en la escala aproximada de ⁿ por 200 metros. Y por si acaso cayeran dentro de la torre ningun daño harian en el edificio pues tiene una boveda conica de piedra cuyo centro tendrá cerca de un metro de espesor, y si fueran a caer en el tejado que romperian facilmente las tejas pararian en la boveda de la iglesia que también es toda de piedra teniendo ⁿ metro 40 centimetros de banqueta de la parte exterior que sube de la calle. Debiendo hacer constar que la campanas hechadas al vuelo no pueden dar más que media vuelta a causa de un hierro que está clavado en los ventanales y priva el paso de la parte superior de la campana. Esta és mi opinion y la firmo con su senyoria.

A l’octubre de 1906 al setmanari de caire anticlerical la Campana de Gràcia es va publicar, un article d’un corresponsal local: “Un home que no tingués el descaro del nostre mossén Grabat, jamai s’atreviria á parlar de cosas que cap autoritat poden tenir en boca de qui practica tot lo contrari del que diu. L’amor al pròxim de que va parlar el diumenje passat desde el cubell de las pallofas, sens dupte ell deu entendrel fent tota classe de marranadas a qui no es presta a servirli de juguet, buscant maranya entre las familias y embolicant ab processos a las autoritats que no volen que falti descaradament a las lleys. ¿Veritat que de això se’n diu predicar conciència y vendre vinagre?. A menos que el bueno del nostre mossén Grabat entengui, solszament per pròxim a unas monjas francesas que fa pochs dias han vingut y á las que ell visita casi diariament!. Y a propósit de las monjas: sabém de bona tinta que el trust que las ha portadas a quí no té altre fi que esclavisar a la classe treballadora. ! Alerta doncs, no us fiheu may de qui de temps sabeu ja que son els vostres més encarnissats enemichs!.

Segons el color polític del govern, conservador o lliberal donaven la raó a un o l’altre i els fets transcendiren molt sovint a  la premsa de Girona, Barcelona i Madrid; la premsa conservadora titllava l’alcalde de “cacique canalejista” i la lliberal al rector d’integrista; però el rector no es va rendir i va fer un recurs a la sentència de l’Audiència de Girona davant el Tribunal Suprem, previ dipòsit de 1.000 pessetes (avui dia serien 13.000 euros); el rector sempre havia dit que la parròquia i ell eren pobres, però tenia el fidel recolzament d’una família rica del poble (can Bigas). El Suprem va dictar sentència el 29 de desembre de 1906, tombant la interposició i el rector va perdre el dipòsit i es va haver de fer càrrec de les costes. Llavors l’alcalde va fer custodiar les cordes de les campanes per el sereno Jaume Culat que les vigilava nit i dia i es van imposar quatre multes més , però en les eleccions del mes d’abril de 1907 va guanyar el partit conservador  dirigit per Antonio Maura i llavors el govern va suspendre les ordenances municipals de Maçanet i a l’octubre van suspendre del càrrec d’alcalde a Mas. A petició del rector el bisbe  Francesc de Pol va escriure al president Antonio Maura queixant-se de l’actuació de l’alcalde i demanant-li el seu suport entre altres coses la carta deia: “El alcalde de Massanet és un impío, un caciquillo que vive  escandalosamente amancebado y sólo tiene una ocupacion, la de dañar por todos los medios que están a su alcance a la Iglesia y divertir a sus cofrades ensañandose con su Cura por el delito de anunciar a los fieles con las campanas los actos del culto”.

Sembla que hi va haver una temporada de quietud però en les eleccions del juliol de 1909 va ser elegit alcalde altra vegada Mariano Mas i en un ambient políticament molt batusser el 26 d’aquest mes en un foc intencionat van cremar les garberes d’un camp propietat de Josep Llaona valorades en 500 pessetes i segons es va dir era una venjança de caire polític i el diumenge 2 de gener de 1910 a la matinada van calar foc a la fàbrica de taps de can Bigas al carrer de Sant Sebastià nº 9, prèviament s’havia trencat l’aigua dels recs per dificultar l’extinció. Aleshores a Maçanet només hi havia carrabiners que tenien com a missió el control de la frontera i el contraban, per això d’aquest cas se’n hagué d’ocupar la guàrdia civil de Darnius i el sergent descrivia la seva actuació així “A las 5 de ayer ha tenido e notícia el que suscribe de que en el pueblo de Massanet se habia declarado un voraz incendio; sin perder momento sali para dicho pueblo acompañado de los guardias segundos Andrés Horrach Bestord, José Bellmunt Beltrán y José Medina Alvarez resultando ser en la fábrica de hacer tapones de corcho del vecino de la misma Joaquín Figa Vigas cuyo edificio lleva en arriendo a don Juan Mas Barcés, también de la misma vecindad, habiendo empezado aquel a la una quedando sofocado a las seis, é interrogados los perjudicados acerca de los extremos que sepan del hecho,  manifestaron que no dudan sea intencionado pero no señalan persona alguna, siendo las mercancias aseguradas en la Compañia La Catalana por valor de 10.000 pesetas é ignorandose las pérdidas materiales ocasionadas” ; i van detenir a tres homes que segons l’ofici de la benemèrita eren: “tres sujetos que puedan tener participación  en el hecho y en otros anteriores por sus ideas anarquistas y exaltadas, siendo además muy enemigos por cuestiones de partidos del perjudicado Sr. Vigas”. Però es va demostrar que eren innocents i els hagueren d’alliberar davant l’amotinament de la població i la intercessió de l’alcalde i el jutge. Segons la memòria popular els fets es conten d’una altra manera s’explica que al 1910 la indústria local del taps del suro fets a mà ja no podia competir amb les grans fàbriques mecanitzades dels pobles de marina i havia entrat en crisi i per això els mateixos amos de la fàbrica van fer calar foc al suro emmagatzemat i al manufacturat per cobrar de la companyia asseguradora i a la vegada culpar del cas al bàndol contrari. A la mitjanit del dia de l’incendi, en una pallera del carrer de can Tapis als darreres  de la fàbrica de taps hi dormien la parella de carrabiners que en aquella hora tenien que estar de ronda a Les Salines i van veure i reconèixer dos homes treballadors de l’empresari que saltaven d’una paret però no van poder donar-ne part perquè això els comprometia molt. L’alcalde, l’apotecari, era una persona molt servicial i popular i s’havia posat les famílies treballadores a la butxaca perquè a les més pobres no els cobrava les medicines, en canvi el tarannà extremista i autoritari del rector havia provocat que la major de la població se li posés en contra inclús alguns dels seus feligresos més fidels. Els fets foren recollits en una cançó i goigs que es referien irònicament als protagonistes de la història i principalment contra el rector, i inclús pagaven a la mainada perquè els anessin a cantar davant la rectoria. Ja fa anys un matrimoni gran que ho havien viscut de criatures me’n van cantar una estrofa: “Una senyora enviudada, i el Gravat querido seu. En feren la gran pasterada de Regina i Mare de Déu. Lo primer n’és en Cerilla, lo segon en Tallapèl. Que en prengueren la guspira manats per lo amo seu!.

sant Miquel de Fontfreda

El 1922 es va instal·lar la campana de les hores a dalt la gàbia del campanar, fins aleshores estava a l’interior del campanar al costat del rellotge.  El 4 de febrer de 1930, L’Ajuntament presidit per l’alcalde Albert Pujulà, va acordar comprar un rellotge nou de corda per a vuit dies i que toqués les hores amb repetició dels quarts i alhora una esfera de torre d’un metre de diàmetre; per això es va convocar un concurs entre set industrials rellotgers de Palència, Vitoria, Roquetes, Sigüenza, Segorb, Girona i Figueres i el 5 d’abril s’adjudica l’obra de instal·lació al rellotger Enric Casals de Figueres, pel preu de 3.000 pessetes i 10 anys de garantia. Però l’esfera no es va posar, no sabem si per qüestió econòmica o tècnica. El setembre de 1936, seguint ordres de la Generalitat es van confiscar per necessitats de guerra la campana grossa i una del rellotge a més de totes les de les capelles, només en van quedar dues la petita i la dels quarts per al servei horari. El diari l’Autonomista va publicar el 8 de setembre: “Massanet de Cabrenys. Aquesta vila pirinenca viu intensament les hores d’emoció de la Pàtria i l’esperit de tots els veïns vibra i s’arbora en la lluita contra el feixisme, complint abastament la missió encomanada als que estem a la reraguarda..... .El poble va ser un dels que va contribuir més en proporció als seus habitants en el recapte de queviures, diners i roba pel front. “També foren traslladades a Figueres 12 campanes procedents de diverses esglésies i capelles del terme municipals, una de les quals, pot afirmar-se que era la campana de més pes de l’Alt Empordà”.

la gabia i les campanes

Fa uns anys que el toc de  les campanes s’ha automatitzat i a més dels quarts i les hores, aquestes amb repetició, estan programades per tocar a l’Oració o Avemaria (matí, migdia i vespre) amb un sèrie de tres tocs amb tres batallades cadascuna, o sigui en total 9 a les vuit del matí a les dotze i a las vuit del vespre, sempre 5 minuts després d’haver tocat l’hora i també toquen a missa quan convé.

El rotlle

És una roda de fusta voltada de campanetes que es feia voltar i sonar en la consagració i al cant del glòria en les festes assenyalades, es trobava fixada a la paret a dalt el cor i el 1971 quan es va suprimir aquest es va guardar a les golfes de l’església, jo recordo d’escolà haver-lo fet sonar estirant la corda i un cop embalat costava de parar-lo; sembla que es tracta d’un instrument del segle XVI; ara en Josep Maria Grabalosa l’ha restaurat i afegit les tres campanes que li faltaven i es vol tornar-lo exposar a l’església com a element històric.

El Fau

No hem trobat informació escrita de les campanes del Fau, només per tradició oral es conta que la darrera campana tenia un so molt clar i que es sentia de molt lluny, els pagesos de la rodalia deien que es devia a que la mestressa de la Trilla, un dels masos més importants de la rodalia, quan la fonien hi va llençar una faldada de monedes de plata. Aquesta campana va ser confiscada l’agost de 1936 per necessitats de guerra. Ara i arran de la restauració que s’està fent al Fau s’ha comprat una campana, i el CEM s’ha proposat de col·locar-la per l’aplec de setembre.

Campaners i menadors del rellotge

Els campaners eren els encarregats de tocar les campanes i per mitjà d’elles comunicar notícies a la comunitat, tan de caire religiós com civil. Normalment depenien de la parròquia de la qual cobraven un petit sou i en casos puntuals segons la necessitat d’alguna emergència o tritlleig de festa major una gratificació de l’ajuntament i bona part d’ells tenien aquesta dedicació per l’afició i la tradició familiar. Els tocs eren la veu de la campana i particulars  que es transmetien de pares a fills segons el costum de cada poble i tothom distingia si tocaven a missa, a bateig, a morts, a casament a festa o sometent. En alguna ocasió el campaner exercia alhora de sagristà, d’agutzil, nunci o enterramorts en els llibres parroquials no hi ha cap referència als campaners i només sabem per tradició oral els noms dels darrers Martí Erra; Pere Ozaeta Erra, Marc Quintana Batlle (El Rabatinot) i Josep Arbat Masdevall.

El menadors del rellotge tenien cura del seu manteniment i donar corda quan calia, les primeres notícies de l’existència del rellotge públic al campanar daten de la segona meitat del segle XVII i l’ajuntament en el seu pressupost  sempre hi tenia reservat el sou que es pagava a la persona encarregada. Cal remarcar que  entre els menadors hi ha el cas de la família de Can Saletes del Grier  que van cuidar-se del rellotge ininterrompudament durant  100 anys (1867-1967) i en quatre generacions. En els llibres de comptes de l’ajuntament es d’ençà el 1773 quan apareixen els noms :

Francesc Cantenys. 1773-1790.

Pere Cantenys. 1791-1800.

Antoni Viñas. 1800-1806.

Antoni Roca Bosch. 1807-1842.

Pere Mas. 1842-1866.

Francesc Verdaguer Lloveras. (Saletes) 1867-1881.

Miquel Verdaguer Sales. 1881-1894.

Joan Verdaguer Trilla. 1895-1949.

Pere Serrat Costa. 1950-1967.

Des d’ara i fins avui s’ocuparan del rellotge els agutzils i treballadors de l’Ajuntament.

Les Campanes en el Folklore Català

La tradició ha recollit moltes dites, refranys, acudits i endevinalles referides a les campanes: “Desfaig les tempestes, crido als vius i planyo als morts”; “Una vella amb una dent,que fa córrer tota la gent”; “Tres senyores estan al balcó, de nit ni de dia no tenen por”; “Sóc un instrument de corda que fa riure i fa plorar, com que en tinc una de sola la canalla em sap tocar”; “Fer una volta de campana” (caure fent tombarella); “A toc de campana” (puntualment); “Fer campana” (deixar d’assistir a estudi o al treball sense motiu justificat); “Sentir tocar campanes i no saber on” (saber vagament la veritat d’un fet); “Esser campana grossa” (ser una persona de gran prestigi o d’alta posició social); “Ser una campana esquerdada” (ser malparlat o difamador); “Tenir algú dins una campana de vidre” (tenir-lo molt gelós o ben guardat); “llançar les campanes al vol” ( celebrar un esdeveniment); “Una campanada” (una acció o una notícia sonada); “Fer-ne a l’alçada d’un campanar” (fer-ne de grosses, fer grans malifetes); “Ser un tocacampanes” (informal); “Un toca-son” (dormilega); “Un tocatardà” (que es lleva o arriba tard); “Campanes al vol, pilotes a l’olla” (quan toquen a festa se solen fer àpats extraordinaris).

                                                                                     

Pere Roura i Sabà.-

 

BIBLIOGRAFIA

 

Sot Delclòs; Rafel.- El Rellotge de la Vila. Programa de la festa de Sant Martí-1980.

Sapena i Aznar; Carles.- Les Campanes. Quaders de la Revista de Girona. Guies nº 75. Diputació de Girona 1997.

Soler i Amigó; Joan.- Enciclopèdia de la Fantasia Popular. Ed. Barcanova. Barcelona 1998.

Alcover-Moll.- Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca. Ed. Moll 1968.

Busquets Dalmau; Joan.- La Catalunya del Barroc Vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683). Pub .Abadia de Montserrat. 1994

 

ARXIUS

Arxiu Diocesà de Girona.-  Visites Pastorals. Registre de Lletres. Llibres parroquials de Maçanet de Cabrenys.

Arxiu Municipal de Maçanet.- Actes. Llibres de Comptes.

Arxiu General de la Diputació de Girona.- Document uins.1596-udoc 15

 

 

WEBS

 www.girona.cat/sgdap.- Servei  de Gestió Documental,Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. Hemeroteca diaris la Lucha , Diario de Gerona, l’Autonomista, Lo Geronés.

www.bne.es.hemeroteca digital. Biblioteca Nacional de España