Camins i carreteres

per Pere Roura i Saba

Publicat en el programa de la Festa d'estiu 2003

La definició del mot camí, correspon a l’espai apte per transitar-hi, que cal recórrer per anar d’un lloc a l’altre. Hi ha diversos tipus de camins, el més important era el camí ral, generalment d’origen medieval, empedrat amb ferms marges de sustentació. També era el de més trànsit, que connectava amb les poblacions més grans.

Els camins veïnals, construïts i conservats pel municipi, que unia amb els pobles veïns.

El camí de bast o de ferradura, era relativament estret però permetia el pas d’animals carregats, comunicaven els nuclis habitats i els masos buscant a les carenes, els passos i colls més adients. Eren camins savis, que estalviaven esforços tot adaptant-se al relleu del terreny i dels quals encara es conserven els seus marges i alguns trams amb l’antic empedrat. Els que hi passaven més sovint eren els traginers amb els matxos carregats de tota mena de mercaderies. Els traginers eren uns personatges molt populars que donaven vida als hostals, transmetien notícies i relacionaven pobles i masies.

L’altre camí era el ramader, on els ramats podien passar i aturar-se a pasturar a les voreres.

El mot carretera, és més modern i designa els vials principals aptes per el pas de carros i carretes primer, i més tard, un cop eixamplats, ha permès el pas de vehicles.

En aquesta ocasió intentarem fer una relació d’aquests vials més importants i també recollir les dades històriques que hem tingut a l’abast. Hem de remarcar però que molts d’aquests camins actualment són embardissats, desapareguts o bé barrejats enmig de la teranyina de carreteres de desemboscar que s’han fet al llarg dels anys.

1) Camí de Les Salines. ( 2 h)

Hi havia dos camins per anar a Les Salines. Començarem per l’anomenat camí vell, que data del segle XIII , quan es va aixecar la capella.

Camí de Les Salines

L’itinerari començava a la placeta de la Borriana, travessava els horts del Sorrer i seguia cap a Can Montada, Can Gallat, les Casotes. Després de travessar l’Ardenya s’enfilava entre la ribera i el Puig Calabuig. Seguia revoltant pel peu del Roc de Boló i al cap d’una hora de camí s’arribava al Clot de les Cadiretes, on era costum fer una reposada. D’aquí calia remuntar una forta pujada en terreny pedregós fins al Roc de l’ Ermità a l’alçada del Mas Roger.

Aquest roc és una pedra inclinada, que sembla que ha de caure, de 8 m de llarg per 3 d’ample. La tradició diu, que l’ermità de Les Salines des d’aquí podia veure bona part del camí que ve de Maçanet, i en dies de romiatge, en aquest lloc rebia la processó.

Poc després s’arribava al Pla de la Creu. Al costat dret del camí una creu de ferro marcava els límits que l’Ajuntament tenia adjudicat a l’ermità pel seu manteniment.

En aquest pla (1030 m), el camí s’unia amb el que pujava des de La Vajol i des d’aquí és domina tota la vall. Tot seguit es baixava a trobar el Clot de Les Salines i es tornava a enfilar entremig de penyes i glever fins al santuari (1080 m), després de 2 hores de camí. Actualment el camí està ben marcat pel Grup Excursionista Maçanetenc, però bona part del trajecte transcorre per carreteres de desemboscar.

Un altre camí que menava a Les Salines, s’enfilava fortament des de Can Patró, fins al Pla de Maell ( 630 m), deixava el Masdemont a la dreta i seguia cap a a Font de Lena i s’arribava a mig camí al Puig de Miquel; llavors cap a La Catarra i d'aquí al Coll de La Closa (1043 m), punt on neix el Rinadal. D’aquest lloc s'anava a trobar poc més amunt l’ itinerari anterior al Pla de la Creu, i s’arribava a la capella també en 2 hores des de l’inici.

2) Camí de Sant Llorenç de Cerdans (3 h 30 min )

Les relacions comercials i veïnals amb Sant Llorenç, estaven molt arrelades i per això hi havia tres camins de ferradura força escabrosos que es dirigien cap aquest poble; tots tenien la mateixa durada de trajecte, tres hores i mitja.

El primer sortia de Maçanet, pujant cap a Les Creus, i per la dreta de Can Pitxó on hi havia un abeurador, es travessava el Clot de Rieroles i el camí emprenia una petita pujada cap al Pla de les Vinyes; després es baixava per travessar el pont d’Arnera, poc després s’enfilava al costat del Salt de l’Ós enmig de la castanyeda, s’assolia el cap del serrat i el camí anava planejant fins a Tapis (1 h 10 min).

Des d’aquest veïnat el viarany es dirigia cap a la Collada de Caminells (759 m), deixant el mas de La Quera a l’esquerra. I passant dessota els cingles de Falcó, s’arribava al Coll de la Creu del Canonge (1014 m) a 2 hores i 10 minuts de la sortida.

Llavors es continuava baixant creuant cloterades i endinsant-se a la castanyeda i s’arribava a Sant Llorenç.

El segon camí seguia el mateix itinerari fins a Tapis, llavors es tirava cap al Pla d’en Parés (639 m) i La Falguerona, La Nentilla (1000 m), El Boac i entremig de castanyers es baixava fins a Sant Llorenç (700 m).

El tercer traçat, passava per La Costa, El Puig, La Solana, travessava el Coll del Faig (970 m), on s’entrava en terme de Sant Llorenç i poc després es travessava la ribera del Terme i al Boac el camí s’ajuntava amb l’ itinerari anterior fins a Sant Llorenç.

Durant la Guerra Gran el Coll del Faig i el de La Creu del Canonge, foren els passos escollits el 16 d’abril del 1793, per el mariscal Escofet per atacar per sorpresa Sant Llorenç i així envair el Vallespir.

3) Camí de Tapis (1 h 20 min)

El camí vell començava als Valls, sota l’edifici de la Societat actual, travessava la ribera, i enfilava el camí del Pal (Les Creus), passava per sobre Can Pitxó, i per dessota el Mas Tascó, en aquest indret a la dreta del camí hi havia la Font d’Emprenyadones, rebatejada més tard com de La Bella Dona, amb un abeurador pels matxos.

Més endavant el camí davallava cap a l’Arnera, en aquest punt es va construir un pont el 1903. Llavors es remuntava fortament per la castanyeda i al capdamunt es revoltava el faldar del Puig de la Guilletera i s’arribava a Tapis.

4) Camí de Costoja (2 h 45 mn)

Fins a Tapis el camí seguia el mateix recorregut i a partir d’aquest veïnat, s’enclotava fins al Pas de la Cullera, on el corriol s’enfilava fins al Coll dels Horts (775 m). Aquesta fondalada coneguda com Les Vernedes conserva uns topònims que tenen més de 1000 anys d’història: La Quera, Font de Merla, La Cullera, La Gavarra, etc..

Al Coll dels Horts hi havia “la casilla” dels carrabiners que controlaven la frontera; en aquest punt s’entrava en terme d’Albanyà. Des d’aquí el camí seguia planejant fins a Coll Roig, dit així pel color vermellós del terreny. En aquest punt es pot veure una àmplia panoràmica del Pirineu i enfront dalt del coll el poble de Costoja amb el seu notable campanar. Llavors el camí s’enfonsava de valent fins al molí de Riumajor, que feia funcions d’hostal. El camí traspassava el Clot de Riumajor, que fa de frontera, i emprenia una forta pujada de 20 minuts fins a Costoja. Aquest camí havia estat molt freqüentat pels traginers i contrabandistes.

5) Camí Ral de Sant Llorenç de Cerdans a Figueres

Sant Llorenç havia estat una vila important pel que fa a la fabricació de ferro i tèxtil, i això comportava unes bones relacions comercials amb l’Empordà .El poble produïa ferro i teixits, però havia de comprar cereals, carbó, sal, aliments i altres productes, per això un camí ral semblant a una carretera, unia aquesta població amb la capital de l’Empordà. Passarem a descriure el traçat que travessava el nostre terme.

Fins al Coll dels Horts se seguia el mateix camí que l’itinerari 4. Llavors es dirigia cap a La Gavarra i el Mas Bac de Grillera, tot faldejant la serra. Al Bac hi havia al peu del camí a la banda esquerra, l’hostal de més anomenada d’aquesta contrada, l’Hostal del Bac, de parada obligatòria de tots els traginers, que aprofitaven per abeurar els matxos, descansar , menjar i beure alguna tassa de vi o got d’aiguardent. Actualment d’aquest edifici encara en resten les parets.

Poc després el camí baixava cap Els Gesos, travessat aquest paratge descarnat, i seguia cap el Puig de Forques, Coll d’Oliveda, St. Andreu, Camp d’Oms i per la falda de Montdevà anava cap a Can Llosa on el camí entrava en terme de Darnius. Aquest camí també era ramader i era el que comptabilitzava més passatges de ramats.

6) Camí d’Albanyà (3h 30 mn)

Se sortia en direcció al Molí de l’Olivet, llavors es travessava l’Arnera per unes passeres, i es remuntava fins a la Collada del Vilardell. D’aquí al Coll d’Oliveda, on es tirava cap el cingle de Rocafort, es travessava el Clot del Cau al Forcat de les Aigües. Aleshores calia superar una forta pujada fins al Coll de la Corbera i continuava cap a la capella de Sant Miquel de Fontfreda. Des d’aquí s’anava a travessar el Clot del Rimal i després es pujava cap al Mas de Terracoberta, i es traspassava la Serra de Sant Jordi pels colls de Palomeres i Ferrerós fins arribar a Albanyà.

7) Camí de Sant Llorenç de la Muga (2 h 30 mn)

Hi ha dos recorreguts, l’antic camí s’iniciava a la Creu de Tinyoses i seguia cap al Masdevall, allà es desviava cap al sud i es travessava la ribera d’Arnera, al Molí del Masdevall, mitjançant unes passeres. Llavors el vial s’enlairava pel Clot de la Font Fresca fins arribar al Coll de Baucells (368 m), on hi ha una fita que separa els termes de Darnius, Maçanet i Sant Llorenç. Aleshores el camí recorria el Pla d’Amigó i s’enfonsava cap el Rimal, i un cop traspassat es vorejava La Muga fins arribar a Sant Llorenç.

L’altre traçat passava pel molí de l’Olivet, cap a la Collada del Vilardell, Can Salavert, Sant Andreu i faldejant la serra fins a trobar l’altre recorregut al Coll de Baucells. Aquest darrer era més descansat perquè les pujades no eren tant fortes.

8) Camí de La Vajol (1 h 30 mn)

El recorregut s’iniciava al carrer de La Vajol, seguia per Can Poquet, El Riu, Can Llaona, després de travessar el Clot de Can Vinyes, el camí s’enfilava sobtadament per Roca Llempa i Roc de Mainau poc després es travessava el Clot de Cabrera i el Clot de Coll de Lli i s’arribava al Pla Perdigó. Al cap del pla, a l’oratori de Sant Silvestre, es creuava amb el camí que s’enfilava per Can Barris a Coll de Lli, i al cap de poc s’arribava a La Vajol.

9) Camí del Castell de Cabrera ( 1 h 30 mn)

Aquest camí té més de 900 anys i el traçat s’ha conservat amb poques variacions, segueix el camí antic de Les Salines, fins al Puig Calabuig, passant al costat de les restes del Mas Calabuig, a la vessant nord d’aquest pic el camí es desvia cap al Mas de La Solana i es creua el Clot del Dotres i es va pujant fins al Mas Subiràs que es deixa a la dreta. Tot seguit el camí s’enfila fent marrades enmig de les feixes esglaonades del Vinyer de Cabrera fins al coll de la Gàbia (785 m) i al cap de pocs minuts s’assoleix la penya del Castell de Cabrera (850 m). D’aquest lloc es podia continuar cap el Pla de la Pastera, Coll de Lli i Les Illes, camí molt trastejat antigament pels contrabandistes.

10) Camí de la Vajol a Les Salines (2 h)

Aquest camí ramader i de ferradura fou molt trastejat, pel passatges de bestiars quan pujaven al pasturatge, pels traginers de la neu i per la sortida de fusta pel servei del rei cap al port de Roses.

En un document del 1671 hi llegim: “ sobre lo transit del camí que va del present Empordà al comptat del Rossello, que puja tot serra amunt de la muntanya de las Salinas, començant al pla dit de la Pastera i després va discorrent tot serra amunt fins arribar al pla de la Creu i continuant dit camí tot serra amunt fins al serrat o pla del Moxé de mes alt en lo qual confina el terme de Massanet”.

El trajecte arrencava a l’oratori de Sant Silvestre, pujava a tocar la casa de Can Barris, que deixava a l’esquerra i poc després per la caseta de carrabiners, fins al Coll de Lli (748 m), on hi ha dues cases en ruïnes a cada banda de la ratlla fronterera. Des d’aquí es prenia un camí a la dreta ben marcat que anava a la Collada Verda i al Pla de la Pastera, situats al nord de Cabrera. Llavors el camí baixava a trobar el Coll de la Biga ( 894 m), continuant pel Coll de les Cordes i fins al Pla de la Creu on s’unia amb el camí que pujava de Maçanet cap a Les Salines.

11) Camí de Ceret (4 h 30 mn)

Hi havia tres camins que anaven a Ceret i que tenien el mateix traçat fins a Les Salines. Un s’enfilava a la Collada dels Pous, anava fent giragonses enmig de faigs i castanyers tot passant pel mas Querol i el mas Brasés i s’arribava a Ceret amb 5 hores.

L’altre s’enfilava pel Pas del Cavall (Carall) i Pedrisses i baixava pel Coll dels Cirerers, Fontfreda i el Pic Bolaric fins a Ceret.

El tercer arrencava a tocar la Font de Les Salines i voltava el cim de Pedrisses, travessava el Coll de Ceret i s’unia a l’anterior itinerari després de mitja hora de camí.

12) Camí de Gran Recorregut GR-11

El sender GR 11 està programat per unir el Cantàbric amb la Mediterrània, passant per la part meridional del Pirineu. La fórmula d’aquest traçat es que sigui a l’abast de tothom evitant els punts més alts i llocs inaccessibles. Tot el recorregut està ben marcat i ben senyalitzat i segueix sovint petites carreteres.

El tram d’Albanyà a La Jonquera entra al terme de Maçanet provinent de La Trilla, per Sant Miquel de Fontfreda i el Rimaló, i d’aquí segueix la carretera d’Oliveda, cap a Can Robert i segueix la carretera del Vinyer passant pel Masdevall, fins al Camp de Futbol. Llavors segueix la carretera de Darnius i a la Font del Carme agafa la carretera de La Vajol, fins a l’alçada de Can Servitja, quan entra en terme de La Vajol.

13) Camí de la Collada dels Pous al Corral de la Falgarona. (4 h 30 mn)

Travessa clàssica que fa cada any des dels seus inicis el Grup Excursionista Maçanetenc per la Diada l’11 de setembre.

El recorregut comença a la Collada dels Pous (1241 m), s’enfila fent giragonses per camí molt fressat i ben marcat pel mig de la Fajosa dintre el terme de Ceret. Va seguint per la banda nord del Moixer, i just quan s’arriba al pou de neu i camí de Montalbà, es trenca a l’esquerra i s’assoleix la carena al Roc de Fraussa (1417 m); se segueix per Collbeix, Roc de l’Escala, es voreja el cim del Mont (1418 m) a través del Ras de Pixavaques, i segueix baixant fort per les Piques de Sant Martí, Collades, Cingle Gran, Collada del Rei i Coll de Dona Morta. En tot aquest tram el camí corre per termes del Vallespir. Quan arriba a Coll de Perilló se segueix una carretera forestal fins al Coll del Faig (970 m) i així es fa drecera desviant-se del Puig del Torn. Tot seguit al Puig Moixer es voreja el reixat metàl·lic fins al Corral de la Falguerona (940 m).

14) Camí del Fau ( 2 h)

Carretera del Fau

S’agafa la carretera fins a la Farga i després el camí dels Vilars que remunta pel costat dret del Clot , aquest viarany poc més amunt s’uneix amb la carretera que porta a Can Fullaraca, poc després passa entremig de la capella de Sant Pere dels Vilars i Can Granja. En aquest lloc el trajecte s’enfila per la castanyeda fins a trobar la carretera del Fau. Un cop a la carretera se segueix pel Coll dels Gesos fins a la Font del Bac a tocar les ruïnes de l’hostal .Cal agafar llavors una carretera de desemboscar a l’esquerra i seguir-la i al cap de cop un corriol enmig del pedruscall que s’enfila per la dreta ens portarà amb forta pujada fins al Coll del Fau. En aquest lloc ens desviem a l’esquerra i arribem tot seguit a la capella (960 m).

15) Carretera dels Vilars

La carretera dels Vilars va aprofitar la carretera del Molí de sabonet de la Farga. En aquest punt hi havia un pont de fusta molt estret; per això el 24 de setembre de 1910 l’Ajuntament acordà amb Joaquim Olivet Borrelló, fer un pont apte per a cavalleries i carruatges amb una càrrega útil de 1000 Kg. Així el gener de 1912 el paleta Joan Viñas Rosa ja tenia enllestit el pont amb bigues de ferro, que va costar 1854 Ptes.

En un principi la carretera va arribar fins al Roquet i Coll d’ Oliveda, però entre els any 1960-1970 la carretera es va anar allargant aprofitant camins de desemboscar cap als Vilars, Tapis i el Fau.

16) Carretera de Sant Andreu i Can Robert

El 1966, en Rafael Gorgot Ribas, va fer eixamplar la carretera de la Farga, va construir el pont de la Gorga de les Dones i continuà la carretera fins a Sant Andreu. Hi van treballar una colla d’homes en una època molt mancada de sous fixos que cobraven un bon jornal. El pas més difícil fou el revolt de les Penyes, on van caldre moltes barrinades per escantonar una mica la roca. L’any següent la carretera arribava fins a Can Robert i al Puig de la Creu. També es va unir amb la carretera dels Vilars i Tapis per el Coll d’Oliveda. En els darrers anys s’hi ha fet millores fins al Vilardell. Primer amb el cimentat amb pòrtland del sector Gorga de les Dones i més tard amb l’asfaltatge des de la serreta fins al trencant de la Farga.

17) Carretera de La Vajol

Aquesta carretera que en alguna trams segueix el camí antic de La Vajol, es va obrir l’any 1978 per comunicar els dos pobles veïns, que amb l’asfaltatge fet el 1998, per la Diputació, va millorar molt el trànsit. L’amplada d’aquest vial és de 4 m i els dies festius és quan hi ha més circulació.

18) Carretera de Les Salines

El 1913, l’Estat es va fer càrrec de la gestió de la riquesa forestal de La Muntanya i al cap de poc es començà la carretera d’explotació forestal de 13 Km de longitud, sota la direcció del Cuerpo de Ingenieros de Montes. La

Carretera de Les Salines

carretera va ser una obra important, tenint en compte els mitjans de l’època, a pic i pala i es van haver d’estimbar milers de roques. Això va ser molt positiu pel poble, ja que va donar feina a molts homes, sobretot als tapers que amb la crisi del suro havien quedat a l’atur. L’any 1926, l’Estat va expropiar La Muntanya i es va fer una repoblació intensiva d’arbres en una contrada sobre-explotada on només hi havia glever i roques.

En els anys 40, es va engravar la carretera amb pedra d’ull de serp fins a La Forestal i amb pedra calcinal d’allí en amunt, després coberta amb terra, que era cosa corrent de l’època.

L’any 1968, es va instal·lar el repetidor de TV al Moixer, per això s'hi va fer arribar una carretera des del Pla de la Creu i poc temps després aquest tram es va pavimentar.

Al llarg dels anys, el manteniment de la carretera sempre ha portat molta polèmica, la millora més important dels últims anys ha estat el formigonat de la darrera pujada que hi ha immediata al santuari.

19) Carretera Vella de Figueres

Al segle XVII , es parla del “camí ral que va del present lloch a la vila de Figueras”, en aquesta època el camí començava oficialment al portal de la Borriana, per tant, el carrer de St. Sebastià que s’anava formant ja es considerava, la via pública de Figueres.

El camí ral era el camí públic més important utilitzat per les comunicacions de més trànsit, la seva amplada almenys permetia el pas simultani de dos matxos carregats.

Aquest vial, travessava el Camp d’en Collell ( La Casanova), i seguia per la Creu d’en Coll, Pla de la Vinyassa, el Vinyer Gran, Pla de Sureda, el Purgatori, Costa Margarida, travessava la ribera de Can Sunyer al Clot de l’Infern i continuava pel peu de Serra Bernat, Clot de Mas Pusa, Molí d’en Serra, l’Oliveta, Coll de l’Hospital i Darnius. Des de Darnius un camí més ample, menava a la carretera general, de La Jonquera a Figueres.

L’any 1832, es produí un fet de gran rellevància per Maçanet, quan una companyia es va interessar per la bona qualitat del marbre de Les Salines, en terres del Comú. Però la manca de bones comunicacions impedia tirar endavant el projecte. Llavors l’Ajuntament, va ser prou hàbil, i els va concedir l’explotació pel preu de 90 lliures l’any i també amb l’obligació de construir una carretera des de Maçanet cap a Darnius, passant pel Molí d’en Serra, i així fer arribar el mineral fins a Figueres.

Pont del Purgatori

Els treballs van consistir en eixamplar la carretera i fer dos ponts, un a La Casanova per travessar l’Ardenya i l’altre més petit al cap de terme, sobre el Clot del Mas Pusa.

Però en aquesta carretera hi havia un pas molt difícil, que no s’havia arranjat per manca de pressupost, era el Clot de l’Infern, que es travessava mitjançant un passalls provisional, a l’espera de fer-hi un pont.

A l’octubre del 1876, l’alcalde Joan Quintà, exposa que aquell mes van caure uns forts aiguats i la població va quedar aïllada molts dies com era habitual, sempre que hi havia revingudes a la ribera de Can Sunyer, i a més va destrossar la carretera. Per això van demanar una subvenció a la Diputació, per fer un pont en aquest indret, i l’ Ajuntament manifesta que el poble està arruïnat a conseqüència de les guerres carlines.

La Diputació per l’obra va concedir 2.773 Pts, però el cost del projecte pujava 12.227 Pts; 2.767 pel pont i les 9.460 restants per el tram de carretera immediat.

El 30 de novembre de 1876, es va presentar el projecte i l’abril de 1877 les obres ja estaven acabades- Les mides del pont eren: les baranes 8,40 m de llarg, 80 cm d’alt i 50 cm de gruix; l’arc 6 m i 75 cm de llum; la volta i cantons eren de rajol dit “maons de carretera”. L’executor de projecte era un mestre d’obres de Figueres, Francesc Puig i Saguer.

El 1901, es va acabar la nova carretera que passava per El Grau, però, els que anaven a peu a Figueres que eren la majoria, van continuar passant per aquesta carretera, perquè deien drecera.

20) Carretera de Costoja

El projecte d’unir Maçanet amb la població veïna de Costoja, al Vallespir fou durant noranta anys un reivindicació molt arrelada en el cor dels maçanetencs. L’inici d’aquesta empresa arrenca l’any 1896, quan l’alcalde Higini de Riera, després de laborioses gestions, aconsegueix que la Dirección General de Aduanas legalitzi el camí fronterer de Sant Llorenç de Cerdans, que passa pel Coll dels Horts, per a l’exportació lliure de fruits i productes pel país.

Pont del Riu Major

El 1903 l’alcalde Mariano Mas protesta oficialment perquè el pla de camins de la Diputació no inclou aquest projecte. El 1908 l’Ajuntament va invitar l’alcalde de Sant Llorenç Joseph Sans, a una reunió per a treballar conjuntament per aconseguir la carretera internacional. En la trobada que es féu el 10 de juliol del 1909 al mas de la Nentilla, els dos consistoris pactaren els plans a seguir i la manera de comunicar-se recíprocament les gestions realitzades. En ambdues bandes de la frontera s’ obtingué el suport dels Ajuntaments als quals , d’una manera o altra, afectava aquesta nova via. El 1914, amb la intervenció del senador Frederic Rahola, la petició va arribar a la Mancomunitat de Catalunya, però la Primera Guerra Mundial va frenar totes les esperances.

El 1919, hi havia un projecte de línia ferroviària que unís Sant Llorenç amb Roses tot passant pels pobles de ratlla, el Govern i la Mancomunitat hi enviaren tècnics però la dictadura de Primo de Rivera, va abolir la mancomunitat i la xarxa de ferrocarrils se’n va anar en orris.

El 1936, quan l’Ajuntament tenia concedits unes subvencions de l’Institut contra l’Atur Forçós per a començar la carretera, esclatà la Guerra Civil. L’aïllament del govern franquista va congelar durant molts anys els objectius i l’obertura de la duana de Coll d’Ares, el 1964 encara va agreujar més la situació.

Malgrat això, els Ajuntaments successius no varen afluixar en les seves pretensions. El 1975 s’havia fet arribar una carretera provisional des de Tapis fins al peu de la frontera, a Riumajor, i per la banda francesa només mancaven 1.200 m per construir.

El juliol de 1978, a fi de sensibilitzar els poders públics, s’organitzà una trobada a Costoja, a la qual assistí molta gent de la contrada. Alhora el consistori maçanetenc i el diputat Ernest Lluch es reunien amb els alcaldes francesos. El 22 d’abril del 1979 es tornaren a reunir a Maçanet comptant amb la presència d’Heribert Barrera, Josep Rahola i Ernest Lluch.

Però el veritable impuls no arribà fins als anys 80, quan la Generalitat va disposar de plena competència en matèria de carreteres. Amb la insistència de l’Ajuntament, el Departament d’Obres Públiques inicià el 1982 l’estudi del projecte i el 1985 fou inclòs dintre el pressupost el primer tram de 7 Km fins a Tapis, que s’acabà el 1986. El 1991 es continuà la segona fase de 6,3 Km, que va ser assolida, amb l’asfaltatge, la construcció de cunetes i els murs de contenció, el 1993.

Per ambdues bandes la carretera ja era un fet, però per enllaçar-la calia fer un pont sobre el torrent de Riumajor, dintre el terme d’Albanyà, que en aquest punt marca frontera. Problemes burocràtics entre els dos estats per al finançament de l’obra i la consegüent obertura del pas fronterer van demorar l’enllestiment del pont. Finalment, en la cimera hispanoamericà de Foix, el 20 d’octubre de 1994, es desencallà el contenciós i s’arribà a l’acord definitiu.

El sistema emprat en l’execució de la carretera fou el de moviment de terra. Els desmunts de muntanya serviren per omplir els fondals i va caldre maquinària molt pesant. L’amplada del vial 8-9 metres, originà uns talussos i marges de mides considerables, sobretot en el tram de Tapis a la frontera. Per aquesta raó l’execució de l’obra ha estat titllada de faraònica.

El 7 de juliol de 1995, el president Jordi Pujol, juntament amb les autoritats franceses,va inaugurar oficialment la nova carretera GI-503. El cost total de l’obra, inclòs el pont de Riumajor va ser d’ uns 1.000 milions de pessetes.

L’impacte ecològic causat per aquesta via ha estat important, cosa que es va intentar reduir amb la sembra i reforestació dels terraplens, però tot això ha estat insuficient, per aturar l’erosió en aquesta zona de grescalls i l’ensorrament de l’Arnera sembla que va en augment.

Però el que és evident és la millora viària que ha significat la nova carretera, tenint en compte que Maçanet era un cul de sac i també l’expansió del nombre de visitants que ha afavorit els comerços i restaurants locals.

21) Carretera Nova de Figueres

El 23 de juliol de 1877, en el pla de camins de la Diputació, hi figura el projecte de carretera de tercer ordre GE-503 del Pont de Capmany a Maçanet.

Viaducte sobre la Garravera

El projecte es va repartir en tres trams, que s’anaven adjudicant a mida que avançaven les obres. El primer tram del Pont de Capmany a Darnius fou aprovat el 23 de març de 1889, i dissenyat per l’enginyer Sebastià Puig; les obres les dirigia l’enginyer en cap Gabriel March i el contractista era Carles Baxeras. La tirada del traçat era de 6,766 Km; l’explanació de la carretera era de 6 metres, 4,5 per el ferm i 1,5 per les cunetes.

El segon tram de Darnius al Camp Llarg, es va adjudicar el 24 de juliol de 1894 a Vicenç Forcada, per 142.812 pessetes i es va acabar el 24 de maig de 1899. La “casilla” del peó fou enllestida el 29 d’octubre de 1898 i va costar 7.969 pessetes.

El tercer tram, des del Camp Llarg fins a Maçanet, es va aprovar el 2 de setembre de 1895, amb un pressupost de 163.467 pessetes i una llargada de 5,402 Km; els contractistes foren José Mª Navarro i Antonio de Diego. D’aquest tram destaquen dos ponts de pedra picada, el de la ribera del Grau que té les baranes de 35 metres de llargada, tres arcs de 10 metres d’alçada i 8 d’amplada cadascun i que va costar 25.735 pessetes; i el pont d’Ardenya d’un sol arc de 23 metres de llum i una façana de 8,20 metres d’alçada per 31,5 metres de llargada que va costar 25.430 pessetes.

Les obres de la carretera es van acabar per fi el 31 d’octubre de 1901 i a l’entrada de la població ja s’hi havia fet dos edificis notables, un propietat d’ Amador Olivet i l’altre de Jaume Cumbriu.

En aquesta època es van plantar les platanes i acàcies dels marges de la carretera. El 1923, es va suprimir el servei de tartanes que es va substituir per el cotxe de línia. Els anys 1964-1965 es va asfaltar per primer cop tota la carretera i es van plantar els arbres de l’avinguda Canalejas.

El 1997, es va reforçar el ferm del tram de Darnius a Maçanet, amb una capa de més gruix, i es va marcar la línia de separació en dues vies.

Ara sembla que les perspectives són bones pel que fa al futur de la carretera. Un projecte de la Generalitat, vol convertir aquesta carretera de local a comarcal i així continuar l’amplada que té la de Costoja fins al Pont de Capmany. Això comportarà la supressió de més de dos quilòmetres de revolts i la construcció de quatre viaductes, el més llarg serà el del Clot de la Garravera, que tindrà 250 metres. Amb un pressupost de 10,40 milions d’euros, es preveu començar les obres en menys d’un any. Així es pensa posar remei al malson que representen aquests gairebé dos-cents revolts del trajecte. Mentrestant no perdem la confiança.

Pere Roura i Sabà

BIBLIOGRAFIA

Torras, César August. Pirineu Català. Garrotxa. Volum 2 CEC. Barcelona.1918.

Torras, César August. Pirineu Català. Vallespir. Volum 3 CEC. Barcelona.1919.

Sot i Delclòs, Rafael. La Guerra Gran a Maçanet. Programa Festa de St. Martí.1983.

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Senders de Gran Recorregut GR-11. Molló-Albanyà-La Jonquera- Cap de Creus. Barcelona.1989.

Borbonet, Anna. La Masia. Col, Terra Nostra.38. Ed. Columna. Barcelona .1996.

Roura Sabà, Pere. Maçanet de Cabrenys. Quaderns de la Revista de Girona.71. Diputació.1997.

ARXIUS CONSULTATS

Arxiu Històric de Girona. Protocols Notarials. Fons Diputació D-2525/18,D-2525/17.

Arxiu del Monestir de Sant Daniel. Capbreus.

Arxiu Ajuntament de Maçanet. Actes Municipals.

Arxiu Històric de Figueres. Fons Casino Menestral. Reseña histórica de las minas de la comarca.1888.