LA CACERA A MAÇANET

per Pere Roura i Sabà

editat en el programa de la festa d'hivern 2018

 

Caçar significa buscar o perseguir els animals per agafar-los o matar-los en el seu medi i el seu origen es tan antic com l’existència humana. L’exercici de la caça junt amb la recol·lecció de fruites i llavors va ser la principal ocupació dels humans per a la seva subsistència que es va mantenir durant mil·lennis. Dels animals caçats ho aprofitaven tot la carn per a menjar, les pells per a vestir-se, la sang per a pintar, els ossos per fer armes i estris i els nervis per fer cordills. Avui estem molt lluny d’aquell home antic, caçador nòmada i predador que solia viure a l’aire lliure, prop dels indrets on hi abundava l’aigua i l’activitat cinegètica actual es fonamenta com una pràctica esportiva i de lleure.
Presentació.- Anar a cacera ha estat i és una dedicació molt antiga i ben arrelada en el nostre poble per això li dedicarem aquest article que vol ser una ampliació del llibret que es va fer el setembre de l’any 2000 amb motiu de l’estrena del Pavelló de Caça. La composició del text serà en diferents apartats: topònims referents a la fauna, història, la caça menor, les colles senglanaires, el vedat i  les societats de caçadors, les espècies cinegètiques,els ferams  i dades estadístiques.

El Sometent de 1897, amb les mateixes armes que els servien per anar a cacera

Topònims.- En el nostre terme els topònims referents a la fauna actual o pretèrita són abundants i molt antics i ens parlen de les espècies actuals i de les desaparegudes. Vegem-ne alguns exemples, per ordre d’antiguitat: Puig Falcó (s. X);  Font de Merla (s. X); Roca Grallera (s. X);  El Cornell (s. X); Roca de Cabrera (s. XI); Font Cervera (s. XIII); Les Teixoneres (s. XIV);  El Graier (s. XIV); Coma Llobera (s. XIV); Prat de Guineu (s. XIV); Salt de l’Ós (s. XIV); Les Palomeres (s. XIV); Font de Gatillepes (s. XIV); Puig de Milà (s. XV); Coll de Gratadors (s. XV); Roc de la Guilla (s. XVI); Pla de la Llebre (s. XVI); Roca Llopart (s. XVI); Camp de Milà (s. XVI); Mas Llobera (s. XVI); L’Enguillat (s. XVI); Roca de Gat (s. XVI); La Corbera (s. XVII); Camp de Palomalles (s. XVII); Gorg Moltoner (s. XVII); Roc de la Graula (s. XVII); Camí dels Estornells (s. XVII); Coll de la Trapa (s. XVII);  Creu d’Ocells (s. XVII); Serrat de la Guillatera (s. XVII); Era de Corb (s. XVII); Cingle de l’Àliga (s. XVII); Esquerda de l’Àliga (s. XVII); Puig de les Bisaroques (s. XVII); Serrat del Dardell (s. XVII);  Cingle dels Corbs (s. XVIII);  Coma Llobatera (s. XVIII); Cau del Duc (s. XVIII); La Coloma (s.XVIII); Puig de l’Engany del Llop (s. XIX); Serrat del Cucut (s. XIX); Roc de la Cabra (s. XIX); Pas de les Llebres (s. XIX);  Font del Conill (s. XX). Pont del Gat (s. XX). Cau de la Guilla (s. XX); Pujant de les Guilles (s. XX).

Història.-  L’any 1454 un privilegi reial, concedia als maçanetencs la facultat de caçar lliurament en qualsevol lloc del terme. Sabem que antigament abans de les armes de foc, en l’art de la caça hi preponderaven els paranys: llinyols (llaços); filats (xarxes); filats perdiuers; vesc; clots; gafes (ballestes); uixols; rastells; lloses; arcs; mandrons; armes de tall; espens (assetjament de l’animal fins a fer-lo estimbar); reclams, rateres, ballestes, gossos i fures. Els pagesos eren els més caçadors perquè estaven a prop dels animals salvatges, coneixien les seves costums i els rastres, també perquè eren els principals afectats dels danys que els feien als conreus i a l’aviram. Sobretot practicaven la cacera a la tardor i l’hivern, quan hi havia poca feina als camps i era una manera de proveir la taula amb una mica de tall.

Batuda del senglar del 1920

El nom de la muntanya de Palomeres, és prou explícit, en aquesta contrada hi ha els colls més baixos de la muntanya de Fraussa i per això a l’Edat Mitjana s’hi havia parat xarxes per agafar els tudons quan hi passaven a volades. Per l’operació calia una colla de gent, però pagava la pena, perquè es tractava d’una presa molt estimada. També el Serrat del Dardell on la cacera amb ballesta devia ser molt favorable; i aquesta arma de tir devia ser la més habitual; en un document de 1573 hi consta que Antoni Casals d’Oliveda compra una ballesta a Baldiri Olivas de Lladó i el 1640 entre els béns de Montserrat Roura (can Xacó) hi ha: “una ballesta ab ses gafes”. Més endavant ja es més corrent trobar armes de foc, el 1680 Josep Roca, negociant, en la seva casa  de la plaça disposa d’una “xispa llarga usada” es tracta d’una arma de foc, a manera d’escopeta, que s’usava en els segles XVI i XVII i es disparava amb pedrenyera; el 1690 Josep Sunyer en la seva casa del carrer de Sant Sebastià disposava de: “dos xispas llargas usadas ab un flascó de ginjoler també usat”. Però sembla que la tinença d’escopetes, no es generalitza fins a mitjans del s. XIX, habitualment a mans de pagesos i propietaris; les armes passaven de pares a fills, per això gairebé l’any 1900, alguns pagesos portaven escopetes, que les havien heretat dels seus besavis i eren unes autèntiques relíquies.

Abans el conill era abundant; malgrat ser perseguits amb l’ús de fures per treure’ls del cau i capturats amb llaços i rateres. La llebre, es caçava als glevers de les Salines, al Vinyer i al Fau. La perdiu , degut a les grans extensions de conreus, era una peça mot comuna. El teixó, també es caçava i es consumia; i es deia una cosa de difícil comprensió, que se’n distingien dos, el de morro de porc (més estimat) i el de morro de gos.

Colla dels Americans al Roquet als anys 50

Per descomptat, que als ferams, que causaven danys a la pagesia: llops; guilles; genetes; gorjablancs i gats salvatges tampoc no els deixaven de petja. Tot plegat, com no es caçava per esplai sinó per necessitat tots els animals de ploma, eren un bon objectiu, i no es deixava res per verd. Però històricament  el més perseguit de les salvatgines ha estat el llop, que sempre se l’ha representat com el carnívor diabòlic, que ha omplert pàgines de grans relats, llegendes, contes i supersticions i també perquè era un competidor directe amb l’home com a caçador i depredador de grans herbívors,senglars i lagomorfs i a mesura que anaren disminuint les seves preses naturals es va veure abocat a atacar els ramats per sobreviure.

També cal remarcar que els llops es compten entre els carnívors amb capacitat adaptativa, per això com la caça d’animals salvatges que són tímids i esquerps és dificultosa; prenen el que pot ser capturat més fàcilment o sigui els animals domèstics com ovelles,cabres o vaques que solen anar agrupats amb ramats. Per aquesta raó antigament, a tot arreu on hi havia llops sovint els ramats d’ovelles eren vigilats per gossos capaços d’enfrontar-se als llops ­-com el mastí del Pirineu- i als quals els pastors guarnien amb un collar de punxes llargues que els servia per fer més mal i alhora estar més protegits. Tenim notícies de la persecució del llop    del segle XVIII . La mort o captura de cada llop es premiava amb diners, prèvia entrega de la pell, les potes i el cap per tal d’evitar frau a les autoritats locals o als caps de partit. Es donava per descomptat que el llop s’havia d’extingir i se’l perseguia amb batudes, armes, paranys metàl·lics, xarxes i metzines; quan els caçadors descobrien un cau, agafaven tota la ventrada en canvi la captura dels adults era molt més perillosa. Les captures de llops es registraven en uns llibres on constava la descripció de l’animal capturat, el nom del presentador, la procedència i la recompensa.

El 1788, la presentació d’un llop mascle es pagava amb 4 diners; la femella 8 diners; la mare amb els cadells 12 diners i per cada llobató 2 diners. El 1795 la dotació dels premis es va doblar. Els participants en l’extinció del llop eren sobretot els pagesos, els pastors i els jornalers. Els llibres-registre de captures de llops a les comarques gironines entre 1722 i 1740 pugen a 115 adults i 341 cadells, entre els quals hi ha un llop adult i 8 cadells capturats a Maçanet. Això no treu que no hi hagués més captures que no s’hagin trobat registrades. A les nostres contrades hi havia un home que gairebé exercia l’ofici de llobater, era Miquel Clotas de Sant Llorenç de la Muga, que del 1732 al 1737 va capturar 2 llops grans i 32 cadells. 

Cacera dels Americans dels anys 50

El setembre 1772, sabem que a Les Salines hi havia pasturant un ramat de 800 ovelles sota la vigilància de tres pastors que portaven mandrons i una escopeta a l’espatlla per fer front als atacs del llop. El 1815 en un inventari de can Roger hi figura “una ratera de ferro per agafar llops usada”. El 1834 per fomentar l’extermini d’animals danyosos es pagava la captura d’un llop a 40 rals; una lloba 60 rals; una lloba prenyada 80 rals; 20 rals per cada llobató; 10 rals per cada guilla i 5 rals pels gorjablancs i gats salvatges. A casa hi ha anècdota familiar que s’ha transmès oralment i és així: “Antigament a Maçanet hi havia un home encarregat del correu, que anava a portar-lo i recollir-lo a peu, tres cops a la setmana a la Jonquera i cap mitjans del segle XIX, aquesta feina la feia el meu rebesavi Pere Sabà Oliveras i un dia d’hivern quan tornava, ja quasi fosc, a l’alçada de Coma de Nivà, on hi passava l’antic camí d’ Agullana, es va veure empaitat per dos llops afamats. Ell si, que cames ajudeu-me, s’enfilà salt d’un suro gros. I tingué que quedar-se allà tota la nit, perquè els llops no van marxar del peu de l’arbre fins a punta de clar”. També en aquests anys un llop va caure en un dels pous de neu del Moixer i els pastors el van matar a cops de roc;  després com era costum un cop escorxat li van deixar el cap, el van omplir de palla i cosida la pell i empalat el van portar pels masos a captar; i  la gent els hi donava ous, llonganisses o diners. Durant el segle XIX, la lluita contra els ferams va ser implacable; El Ampurdanés va publicar els animals morts a tota Espanya durant el 1864 i les xifres són esfereïdores: “1.665 llops; 955 llobes; 208 llobes prenyades; 2.576 llobatons; 17.282 guilles mascles; 16.443 guilles femelles; 3.448 gorjablancs; 1.915 gats salvatges; 1.558 teixons i 953 putois (fures de bosc). A l’octubre de 1871, El Norte publicava que : “han aparecido gran numero de lobos por la parte del bajo Pirineo, desde los montes llamados de Las Salinas hasta el Coll de Banyuls, como por la parte de la frontera francesa se les persigue sin descanso se han desparramado por la montaña de Recasens bajando hasta Cantallops.... los propietarios de ganado estan atemorizados porque ya són muchas las ovejas que han sido víctimas de aquellas fieras”.

Colla dels Coreans dels anys 50

Just per aquestes dates s’ha transmès oralment que hi va haver una batuda general coordinada entre els pobles d’una i altra banda, de l’Empordà i el Vallespir i des d’aleshores es va donar el llop per gairebé extingit en aquestes contrades. En el nostre terme han quedat registrats aquests topònims que evoquen el llop: Coma Llobera o Llobatera; Roca Llopart; Puig de l’Engany del Llop i Mas Llobera.

dica. Els darrers abatuts foren el 1845, un a Cabrera i l’altre a can Llaona de Fontfreda. Segons testimonis de l’època, la disminució era a conseqüència de la desforestació dels boscos; l’intensa activitat cinegètica i el devorament dels llops. Als segles XVIII i XIX, l’espectacular augment de la població- va passar de 400 a 1800 habitants- va provocar que l’explotació dels boscos s’intensifiqués, s’hi van fer moltes artigues, tallades de roures per a l’armada i la construcció, castanyers per bótes i xescles i alzines per a fer llenya i sobretot carbó. La demanda de carbó per a les fargues maçanetenques era terrible; i el seu funcionament durant 45 anys, va acabar d’arruïnar els boscos. Així els senglars refugiats en els petits claps arbrats, estaven molt més a l’abast dels caçadors. El llop el seu depredador natural, no s’atrevia amb els exemplars més grossos, però si feia molta destrossa amb les cries, sobretot quan atacava tota la llopada. Mentre uns se les havien amb la mare, distraient-la, els altres agafaven els porcells.

L’any 1882, un bon coneixedor de la comarca, l’escriptor i caçador, Carles Bosch de la Trinxeria, deia que estava quasi extingit: “el porc senglar, que tan abundava, quan els boscos cobrien les nostres muntanyes, ha desaparegut amb llur destrucció”. Només, n’hi havia algun als boscos de Requesens, conservats amb molta cura pels vescomtes de Peralada, aquest mateix any n’hi van matar un de molt gros i també n’hi havia als boscos d’Osor. Marià Vayreda, escrivia a La Punyalada, l’any 1900 que al santuari de la Mare de Déu del Mont: “me mostraren dins un ex-voto els ullals del darrer senglar d’aquelles boscúries”. Cap a darrers del segle XIX, el llop va quedar totalment exterminat i la massa forestal ja feia una vintena d’anys que anava augmentant. Tot això afavoria la lenta recuperació del senglar.  Un fet de fa 120 anys ho demostra; els masovers del mas Sarís, varen veure unes petjades en un sembrat, que ells no coneixien i ningú sabia identificar, i que van resultar ser de senglar.

Caçadors dels Russos a la Forestal

Testimonis de l’època deien que es va repoblar molt, amb l’establiment d’exemplars vinguts del nord (centre-Europa), ja que els primers que es caçaven eren molt més grossos que els actuals. Altres potser, provinents de Requesens . I sens dubte, els escampats des del mas de Cremadells de Sant Llorenç de Cerdans, on els seus propietaris- molt afeccionats a la cacera- en criaven. Tot i així  els caçaires que hi havia en aquesta època, es dedicaven a la cacera del conill, la llebre, la perdiu i el tudó, molt abundants aleshores.

Segons informació oral el 1890 es va matar un senglar a la Collada de can Barra, dintre la propietat de can Baró; i això va donar pas a l’organització de la colla dels Vilars, integrada per un reduït grup de pagesos del veïnat i masos propers, que caçaven tan si era diumenge com entre setmana. Aquests mataven a tot estirar, mitja dotzena de senglars l’any ateses les dificultats de locomoció; només organitzaven una cacera quan havien vist algun rastre o els havien fet mal als conreus, però a banda de les escopetes també caçaven el senglar amb rateres i llaços. Sabem que en una batuda de l’època que hi van participar 50 caçaires, es van matar 4 exemplars. Uns anys més tard s’organitzava la colla de Tapis de característiques semblants. Però el tret que distingeix les colles senglanaires de Maçanet de les d’altres pobles.

Mateu Valls, el cap de colla dels Russos amb el seu senglar

És sens dubte, el curiós nom que porta cadascuna. L’origen es troba en la rivalitat i la sana ironia entre les colles de Tapis i la dels Vilars. Es conta que un membre de la colla de Tapis, a propòsit de la guerra de Corea,als primers anys cinquanta, va preguntar un dilluns : “Què, que van fer ahir els Americans?; referint-se als seus rivals dels Vilars. I amb la colla dels Vilars hi anava en Pau Viñas (Pau Ferrer), que de seguida va dir: “ Si nosaltres som els americans ells són els Coreans” I amb aquesta rèplica també van ser batejats els de Tapis, i seguint la mateixa tònica i arran de la “guerra freda”, pocs anys després, quan s’organitzà la colla del poble l’anomenaren la dels “Russos”. El Maig de 1969 organitzada  per Antoni Rocas propietari de l’Hostal del Senglar, es va celebrar la “Segona Tirada al Plat” hi van participar alguns caçaires del poble, però el guanyador va ser Antoni Crumols de Figueres amb  una tirada de 50 plats i 48 encertats. Des de mitjans dels 70, la proliferació del senglar ha estat constant. Les raons s’atribueixen a l’expansió del bosc i l’abandó de l’activitat pagesa i el mestissatge amb porcs casolans, que ha comportat més cries i una transformació genètica, contrastada en bona part dels exemplars abatuts, de pèl més clar i morro més curt. Als anys 90 es va establir un vedat privat i tancat en els termes del Corral i la Falgarona, que va funcionar uns anys, s’hi podia caçar amb armes de foc, però també es podia caçar el senglar amb arc, un grup en la temporada 91-92  van matar 38 senglars amb arc i fletxa.

 Des de fa uns anys que s’han establert a les crestes de Fraussa i a Les Salines un escamot de muflons, pel que sembla han trobat el seu hàbitat ideal i avui són de caça lliure. I més recentment són presents dintre el terme el cabirol,  el cérvol i alguna daina, que tenen la caça regulada. En canvi, el conill, víctima de les epidèmies cada vegada és més escàs.

Cacera dels Russos del 1974

La caça menor.- És el tipus de cacera que inclou tots els animals salvatges inferiors a la grandària d’una guilla i en el nostre terme inclou:  guilles, llebres, conills, perdius, garses, tudons, tórtores, becades, guatlles, faisans, ànec coll verd, tords i  grives.

La caça menor avui tant minoritària a Maçanet, era la cacera més habitual fins fa cinquanta anys. Antigament la caça es regia per unes ordenances reials vegem alguns articles de les publicades el 1834: “ Els amos de les terres particulars també ho són de caçar lliurament tot l’any sense cap regla ni impediment. Podran caçar en les terres de particulars els que tinguin una llicència per escrit dels propietaris, però només en els boscos,erms i rostolls i mai en camps llaurats. Les peces de caça que caiguin mortes o entrin ferides en terra de propietat particular, pertanyen al propietari o arrendatari i no al caçador. Els que entrin a caçar en propietat particular sense llicència, és a dir els furtius, pagaran els danys i el valor de la caça a l’amo o arrendatari i a més una multa de 20 a 40 rals. En les terres que no siguin de particulars o sigui de propis o comunals, muntanyes i erms es prohibeix caçar del primer de març fins el primer d’agost. Per norma general no es permet caçar a menys de 400 metres de les últimes cases de cada poblat per evitar perill a les persones i als incendis. Es prohibeix caçar els dies de neu i els anomenats de fortuna que per causa del mal temps les preses són molt vulnerables. És obligatori disposar de la llicència de caça, que es renova cada any. Els que tinguin colomers els tindran tancats els mesos d’octubre i novembre perquè no perjudiquin la sembra i durant la sega del 15 de juny al 15 d’agost.

Colla dels Coreans

Es prohibeix caçar amb fures, llaços, perxes i reclams; però en temps de pas de guatlles i tudons  es podran caçar amb perxes i xarxes. Els animals perjudicials, com les guilles,teixons, llops etc...seran de caça lliure tot l’any amb tota mena de trampes, però sempre s’indicarà amb senyals on estan col·locades perquè ningú no prengui mal.” 

El 1840, Pascual Madoz en el seu “Diccionari” diu que: a Maçanet es caçava el conill, la llebre i la perdiu. Alguns propietaris per protegir les seves terres les van vedar i acotar el que representava la prohibició d’entrada,fer llenya, rama o fullaraca, pasturar el bestiar i caçar i tot sota la vigilància  del guardabosc o masovers i per tenir més força i perquè ningú pogués al·legar desconeixement ho van publicar al butlletí  oficial de la província:  “El 1863, Joan Torres Cortada vedava el seu mas Ruís de Tapis; el 1865 Jaume Mas Quintà, el mas Duch; el 1896, Joaquim Figa  Suñer, els masos Suñer, Grau, Pusa i Rei; i al mateix any Martí Olivet Gifre els masos, Olivet, Costa de Dalt i de Baix, Daví, Fussimanya i Molí de l’Olivet.” Amb aquestes condicions  podem suposar com era la cacera i qui anava a caçar antigament: primer els masovers dels masos i els seus amics i parents, perquè eren els que vivien al terrer i n’eren els vigilants; segon els propietaris dels masos que hi caçaven de tant en tant i tercer els autoritzats pels amos; els demés podien fer-ho lliurament només  als erms permesos i a la Muntanya del Comú que tenia una extensió de 10 quilòmetres quadrats. Els mètodes de cacera podríem dir que es feia meitat amb armes de foc i l’altra amb fures, trampes i llaços. Carles Bosch de la Trinxeria en el seu llibre “Records d’un Excursionista”, publicat el 1887 explica amb molt detall unes caceres a la muntanya de Les Salines: “En Joan té dos conillers i un perdiguer; és bon tirador, són poques les perdius que erra.

Els Russos amb un senglar a l'Escorxador

Parlar-li de bestiar i caceres és el seu element. L’endemà de la meva arribada, anàrem a reclamar els tords. Quina cacera més divertida!. A un quartet del mas sobre un turó, té la seva alzina reclamadora, molt atapeïda, retallada en forma rodona; el seu brancatge disposat per a poder-hi pujar amb facilitat; els brots exteriors guarnits de nombroses palles de vesc. Hi anàrem a trenc d’alba i començà a reclamar; imitant el refilar dels tords, els quals passaven enlaire; però al sentir el reclam es tiraven com una fletxa sobre l’alzina i envescats queien als nostres peus tot xiriguejant. A les set tornàvem, a casa, i vinga embrotxar tords a l’ast”. “ Amb el senyor rector, el metge i en Joan, quines bones caceres férem. Hi eren tant o més aficionats que jo. Entre tots reuníem una canilla de vuit cans bardissers i llebrers. Quina cridadissa darrera els conills!, els que s’encauen, vinga la fura...Ja se sent la falconada de la fura dins del cau.... Tots estem alerta.... Surt el conill com una bala... Quin capgirell li fa fer en Joan...! Anem per un altre. El que m’agradava, sobretot, era la cacera a la llebre en els glevers del cim de la serra. Sortiem de bon matí per a ocupar els punts de parada. En Joan dóna els cans en un camp de naps...Quatre llebrers castissos de llarg orellam...La Fanfàrria troba petja;la Corneta, segueix; el Finou i el Sultà s’hi ajunten...Ja ha saltat la llebre. Tota la muntanya retruny de la cridòria dels cans: la Corneta udola, la Fanfàrria grinyola,el Sultà baladreja, però el Finou els domina amb tota la seva veu atronadora; a més que no enganya mai; quan ha perdut la petja, els altres cans es fien d’ell , li donen la dreta, puix té el nas molt fi...Llàstima que sigui vell...! És el millor de la contrada...La llebre perseguida pels cans passà la serra enllà de la frontera. Al cap de dues hores, tornà al mateix punt d’on s’havia alçat. Mossèn Mateu, de parada per allí prop, li tirà, fent-la quedar al puesto. Pesà catorze lliures...Preciós animal...!.

Josep Quintana, Jaume Vidal, Lluis Riuró i Andreu Vila

El 10 de gener de 1879 es decreta la primera Llei de Caça a Espanya i les regles principals són: Obligatorietat de disposar de permís d’armes i llicència de caça. Prohibició de caçar amb arma de foc a menys d’un kilòmetre de distància del poble o nucli habitat; de caçar amb llaços,fures i ballestes; de caçar les aus insectívores; de caçar en època de veda del 15 de febrer al 15 d’agost; de caçar la perdiu amb reclam; de caçar de nits, en dies de neu i de fortuna. Els coloms domèstics es podran caçar lliurement a més d’un quilòmetre de la població i el caçador fent ús de dret de caça, si fereix una peça o cau morta en una finca aliena, ell té dret a la peça ferida o morta i podrà entrar-hi per recollir-la però sense fer cap mal als sembrats i cultius i si la finca està vallada l’amo tindrà d’entregar-li.

Arran de les guerres carlines molts s’havien proveït d’armes però n’hi havia pocs que disposessin dels permisos corresponents, perquè era complicar i car i molts pagesos que sempre han tingut fama d’astuts s’apuntaven voluntàriament a les forces del sometent i així tenien el tràmit i l’arma de franc. El març de 1894 el periòdic La Lucha va publicar una carta que els enviaven des de Maçanet: “Estamos en plena veda, y a pesar de los avisos del cabo del somatén de esta villa, no se respeta por los cazadores furtivos que no tienen ningun documento para el uso del arma de caza. Como V. Comprenderá facilmente, al matar hoy una cabeza de caza desbarata la cria, que al llegar al septiembre podria servir para el solaz i entretenimiento de los que estamos autorizados para podernos dedicar a aquella diversión. Si V.

En Joan Pineda amb el seu senglar

En su leido é ilustrado periódico se sirviera llamar la atención del señor Gobernador de la província, tal vez esta autoridad se dignaria dar órdenes terminantemente a la Guardia Civil de Darnius para que persiga a los cazadores furtivos”. Per aquestes dates hem trobat algunes detencions i confiscacions d’escopetes, conills i perdius de part de la guàrdia civil i presentats davant el jutge municipal: “ Por infringir la ley de caza”.

Als anys quaranta del segle passat, la caça era abundant per això la caça més comuna era a l’espera, és a dir vigilar amagat arran d’un camp fins a punta de clar fins a veure bé les peces d’activitat sobretot nocturna. El meu pare que de jove vivia al Grau, m’explicava: “Molts diumenges, abans d’anar a l’ofici m’arribava al camp de l’Arrabassada o al camp Gran i amb un parell d’hores ja havia pentinat dos o tres conills o alguna perdiu”. Però les epidèmies del conill dels anys 70 i 90 va fer disminuir molt aquesta caça menor i molts caçaires es van passar a les colles del senglar.

Fins fa quaranta anys malgrat la prohibició, era molt habitual parar ballestes per caçar ocells i rateres per animals de quatre potes, llavors a l’hivern abundaven els ocells a banda dels autòctons a l’hivern  s’incrementaven amb els de pas o temporada com els tords, grives, tudons etc. Entre els paradors de ballestes que vivien al poble i els que ho feien a pagès podríem dir que en plena temporada d’hivern al terme hi havia un promig diari de 200 ballestes parades. Normalment es paraven a la vora dels camps amb fileres i si feia molta tramuntana o mal temps llavors es parava al bosc. Es feien servir els esquers, de cuca groga o gramarola, cargols, olives, blat de moro, grana de grèvol o de galleranc depenent del que es volia agafar  i les ballestes de mides diferents segons el tipus d’ocell, de pinsà, de tord de perdiu. Al vespre tocava plumar els ocells a la vora del foc; i després per sopar un bon plat de trufes xafades negades d’allioli,amb una ceba cuita al caliu i tords i merles a la griella. Les rateres a banda de les destinades als conills n’hi havia d’altres per caçar guilles, i d’altres animals i algun pagès en parava  sobretot per fer negoci amb les pells. La caça del conill , la llebre  i la perdiu es pot fer amb el tipus de caça al “salt”, que es fa en solitari o en companyia amb l’ajuda del gos que busca els exemplars per tal de sorprende’ls i aixecar-los, llavors el caçador els té a l’abast. I també amb la modalitat en “mà” que es fa en grup de 3 a 6 caçadors que baten els terrenys oberts i plans amb els gossos, mantenint una determinada formació a una velocitat constant i els caçaires per seguretat no poden tirar trets cap el costats i cal tenir sempre els companys a la vista. Avui entre 15 i 20 caçaires es dediquen ocasionalment a la caça menor: a la llebre amb una població estable; el conill que es manté gràcies a repoblacions que es fan cada any; la perdiu i el faisà molt escassos també es repoblen anualment i alguns també van a la becada i a l’espera dels tudons.

Conill afectat de mixomatosi al Moixal de can Vinyes el 1990

Les colles senglanaires.- La cacera del senglar avui és la caça per excel·lència a Maçanet i en molts llocs a causa de la seva proliferació. Abans quan la cacera del senglar era esporàdica perquè n’hi havia pocs només quatre pagesos s’hi dedicaven; la modalitat que s’utilitzava era l’aguait o espera al començar el dia i al capvespre. Quan s’adonaven que algun porc feia mal als camps o sabien d’alguna zona que acostumava freqüentar l’esperaven des d’un lloc elevat que permetia la visió de l’animal. Si el podien abatre a més de lliurar-se  d’un enemic portaven carn a taula i omplien el celler. Aquest tipus de cacera encara s’utilitza avui de manera molt restringida, quan el porc senglar causa danys en èpoques de veda, mitjançant autoritzacions especials en zones on l’organització de batudes, sobretot per motius de seguretat no són aconsellables.

Però avui la modalitat més practicada per caçar el senglar és la batuda. En el desenvolupament d’una batuda hi poden participar molts caçadors, per tant, la coordinació i l’organització han de ser molt precises. Sobretot, cal triar la zona on es preveu fer la batuda, després d’haver verificat la presència de senglar a partir de la trobada de rastres frescos o bé per tenir testimonis visuals recents en un indret. Seguidament, els caçadors se situen en llocs fixes anomenats “parades”, que cobreixen la zona batuda i els punts estratègics i passos de fugida de l’animal. Un cop els components de la colla ja estan ben ubicats, els gossers o caçadors responsables de dirigir i atiar el gossos, baten la zona de caça amb els gossos per localitzar i aixecar els animals i conduir-los cap a les parades. L’assignació del lloc de parada es fa per sorteig i adaptat a les facultats físiques de cada caçador i així els passos bons estan més ben repartits. El cap de colla que  sol ser un caçador veterà i bon coneixedor del terreny ha d’organitzar la cacera i decidir a quina zona es va a caçar prèvia consulta amb els caçadors més experts, coordinar la col·locació de senyals visibles en els camins i carreteres que accedeixen a la zona de batuda, decidir també els caps de línia és a dir el responsable que dirigeix els caçadors de 5 o 6 parades i recordar abans de començar les normes de seguretat i encara més quan hi ha caçadors novells a la colla i el cap dels gossers decideix cap a quina banda han de menar la canilla els gossers. Els caçadors de parada han de romandre quiets, silenciosos i atents      quan els gossos jaupen i a qualsevol soroll dels voltants per si es presenta algun senglar esmunyit, per això cal molta serenitat i paciència.

Un manat de ballestes

Els gossers són el més sacrificats, són els encarregats de deixar anar els gossos i atiar-los, perquè segueixin els rastres i aixequin els senglars de les bardisses i amagatalls per això cal estar en molt bona forma física perquè s’ha de caminar molt i el risc que comporta enfrontar-se a un animal acorralat; la presència i els rastres de muflons,cabirols i guilles els destorben la cacera. Als anys 60 i 70 els caçaires del senglar portaven les mateixes escopetes que tenien per anar al conill la típica amb els canons plans del calibre 16; però amb els anys s’han anat proveint amb escopetes i rifles semiautomàtics de 3 trets; els calibres més corrents són el 30-06 i el 300 WM i alguna arma de repetició manual i les escopetes amb canons sobreposats del calibre 12. Antigament de les  peces caçades sempre se’n feien parts prèvies anàlisis de veterinari; però avui la majoria de les vegades es ven la carn a una empresa homologada que recull els exemplars i el comercialitza pel seu compte; si algun dia es reparteix és perquè els caçaires ho han demanat. Des de fa molts anys és habitual fer un parell o tres de caceres conjuntes entre les colles, sobretot en dates assenyalades com l’endemà de la festa o al final de temporada.   

Els Americans.- Ja hem explicat anteriorment quan i perquè van ser batejats aquesta colla; però anirem a les seves arrels que daten de el darrer decenni del segle XIX. Llavors el senglar després de molts anys gairebé inexistent tornava a ocupar el territori i també a fer algun perjudici als conreus, per això un petit grup de pagesos es reunien molt de tant en tant, potser mitja dotzena de vegades per fer una batuda, quan en sabien el trasteig d’algun senglar o quan feia destrosses en els camps de blat de moro i tirant llarg en mataven uns 10 a l’any. D’això en tenim notícia de la colla dels Vilars que segons tradició oral van matar el primer senglar el 1890 a la Collada de can Barra;  primer tenia el punt de trobada al mas més proper on es feia la cacera o sinó a can Duran ; més tard va ser el Roquet i el Coll d’Oliveda. Però aquesta colla aplegava també els altres pagesos dels termes d’Oliveda i Fontfreda i això representava  una gran extensió de terreny dintre aquests límits: la ribera Arnera al nord; la carena del Fau i el Rimal al sud; el clot de la Tosca a ponent i el coll de Baucells a llevant. De caceres antigues en sabem una del 1920 que a més dels pagesos de la contrada, va aplegar altres caçaires i les forces vives del poble fins un nombre de 50 que van matar 4 senglars,cosa extraordinària a l’època.

Primer president de la Societat, Enric Moulines, i el tresorer Fermí Vidal

Es diu que com la colla no disposava de gossos expressos pel senglar els llogaven a n’en Gil de Tapis que en criava, però poc a poc van anar formant una canilla. En les fotos antigues de la colla veiem que 60 anys endarrera, les caceres aplegaven només una dotzena de caçaires i els més antics que hem conegut hi ha: Pau Viñas; Carles Gorgot; Gil Vila; Pere Iglesias; Joan Puigmal; Martí Puigmal; Pere Puigmal; Isidre Vila, Silvestre Costejà; Cosme Costejà; Esteve Costejà; Lluís Causadias; Andreu Puigmal; Baptista Oliva;  Ciset Palomer; Josep Oliva; Francesc Vila; Albert Renart; Joan Quintana... Sempre s’ha dit que els americans tenien el territori de mal tancar en les batudes i els desplaçaments d’abans feixucs i a peu. Entre el 1966 i 1970 l’obertura de carreteres com la de Sant Andreu, can Robert, Puig de la Creu i altres va fer més fàcil els accessos amb cotxe i també a causa dels estralls de les epidèmies del conill molts es passaven al senglar; així la colla va poder créixer amb els anys, fins arribar a 50 membres. Però el senglar va tenir en les dècades següents una proliferació constant, cal tenir en compte que l’any 1974 entre totes les colles, només van matar 47 senglars. En la temporada 1989-1990 els americans eren 41 associats, el cap de colla era en Pere Oliva i van matar 42 senglars: la de 1992-1993 van matar-ne 71 ; la de 1996-1997 fou de 108 senglars; la de 1999-2000 de 60 senglars. Una de les caceres mes memorables en terres dels Americans és la que es va fer el gener de 1978, a la Barrada, conjuntament amb els Russos que es van caçar 12 senglars.

No sabem si hi havia cap de colla antigament, però ja del nostre record trobem ordenats per antiguitat a: Joan Puigmal Juanola; Pere Oliva Custujà; Joan Costejà Costa i Antonio Ollero Ramírez. Els Americans tenien el punt de trobada al Coll d’Oliveda i escorxaven al Roquet; però des de l’any 2000 van canviar la seva ubicació desplaçant-la al recent Pavelló de Caça i a primers de l’any 2012 a causa sobretot per la minva de caçaires i gossos es van fusionar  amb els Russos; formant així una sola colla anomenada Colla dels Senglar de Maçanet de Cabrenys.

Famós senglar que varen portar a la Rambla de Figueres pels Sants Innocents

La nova colla disposa d’un extens territori de caça; de relleu i vegetació molt variat que és una delícia segons manifesten els caçadors i també molt satisfets del bon ambient i companyonia que es respira dintre la societat, lluny de les antigues rivalitats. És costum fer el dinar o sopar de cloenda de la temporada on es reparteixen els trofeus de record a cada caçador i sempre amb una gran dosi d’humor.

Els Coreans.- Ja hem explicat anecdòticament l’origen del seu nom. La seva arrencada és de primers del segle XIX amb un perfil idèntic al dels Americans, llavors es coneixia com la colla de Tapis fins als anys 50 que es van batejar com Els Coreans. La colla estava formada per gent del veïnat i pagesos i la seva àrea de caça és tot l’antic terme de Tapis és a dir: Des de la part nord-oest anant cap al sud s’estén seguint la carena des de Pla Joanal a Puig Falcó i fins al Puig de la Gavarra. A la banda est el limiten el Clot del Cros; l’Arnera; el Clot dels Telers i la part més alta del Clot de la Tosca fins arribar al Roc de Grillera.

En les fotos més antigues de la colla veiem que el promig de caçaires en cada batuda era  de vuit a dotze caçaires i el primer cap de colla que coneixem és en Francesc Mach Nogué i els primers caçaires Antoni Mach Caritg; Arseni Joan Mach; Joan Pineda; Mateu Valls, Josep Vergès... El 1984 el cap de colla Francesc Mach va tenir una malaltia greu i la colla es va desfer; els caçaires es van repartir en les altres dues colles i també els seu territori. A l’abril de 1989, 25 caçadors i 5 propietaris encapçalats per en Miquel Puigmal Pineda tornen a organitzar la colla de Tapis que feia uns quatre anys que no caçava i en Miquel com a cap de colla. La temporada 1989-1990 la colla va matar 38 senglars. El 24 de gener de 1990 en el vedat de la Falgarona juntament amb les altres colles i amb 75 caçadors, van matar 21 senglars. La temporada 1992-1993 van matar 75 porcs.

Els Russos amb un bon exemplar de senglar

El 1994 els Coreans van decidir constituir la  Societat de Caçadors els Coreans de Tapis sota la presidència de Robert Boris Aguer i el 2016 el va substituir Ramón Miquel Vilanova. També com a Maçanet van construir un refugi per ser el punt de trobada i escorxador a poca distància de Tapis. Van engrandir l’àrea de caça amb l’afegiment del terme dels Horts del municipi d’Albanyà.  El 1997 la temporada va acabar amb 120 peces abatudes; el 1999, 190 porcs i el 2000 135. Altres caps de colla han estat Francesc Carrera Costa fins el 2010 i Pere Méndez fins avui. Avui la colla  consta de 54 socis, 13 gossers i 41 caçadors de parada i en les batudes hi participen una mitjana entre 15 i 30 caçaires. Aquesta darrera temporada han abatut entre senglars ,muflons, cabirols i cérvols 300 exemplars. El darrer dissabte de febrer per acomiadar la temporada fan un dinar amb gambes amb tota la colla.

Els Russos.-  És la colla més jove que també va ser batejada seguint la mateixa tònica que les restants. Algun caçaire que vivia al poble anava al senglar amb les colles dels Vilars i altres a Tapis, i la cosa va augmentar molt arran de l’escassetat de conills víctimes de les epidèmies tot això va crear la necessitat de crear una colla senglanaire. Fins aleshores només s’organitzava alguna batuda quan es detectava la presència d’algun exemplar a prop del poble. Així ho podem comprovar en un seguit de batudes que es van fer la primera setmana de desembre de 1954 amb un resultat de 6 senglars abatuts, cosa molt poc corrent a l’època. En una d’aquestes batudes va ser protagonista el caçador conegut per en Bruquetes, que el va envestir un senglar ferit però la cosa va acabar en un fart de riure.

Americans i Russos a la Barrada

El 1957 a cal Ratero, que era un hostal on hi acudien molts caçadors, en Mateu Valls un gran caçador experimentat que ja havia caçat amb la colla de Tapis i en Pere Mallol, un gran aficionat van decidir reunir alguns caçaires per organitzar la colla senglanaire del poble, i de seguida la proposició va tenir èxit i així naixia la nova colla auto-batejada dels Russos. Dintre aquest grup  de caçaires hi trobem: Mateu Valls, el primer cap de colla; Fermí Vidal; Jaume Riuró; Josep Caball; Josep Llaona; Joan Pineda; Joan Sitjà; Joan Costa; Jaume Costa; Joan Quintana;Jaume Fajula; Pere Mallol, i algun foraster... La principal dificultat era el desplaçament, que es feia en tractor, algun Land Rover, però molt a peu, els més joves eren enviats a les parades més llunyanes i marxaven encara fosc. A la cacera es comunicaven a so de corneta: un toc volia dir que s’havia trobat un rastre i els gossers hi atiaven els gossos; quatre tocs indicava un senglar ferit; cinc tocs equivalia a un senglar mort; i sis o set tocs curts i seguits volia dir retirada, la qual cosa decidia el cap de colla. La seva àrea de caça era molt extensa per la banda nord tancava la carena de Fraussa i Les Salines fins a Coll de Lli, a l’est els termes de la Vajol i Darnius; al sud l’Arnera i a ponent el Clot del Balló. En la dècada dels seixanta la colla es va incrementar amb la incorporació de 40 caçadors. El 1967 va morir de repent víctima d’un infart , Mateu Valls i va entrar com a nou cap de colla Josep Caball Expósito. Durant uns anys alguns caçadors van tenir uns certs privilegis en l’assignació de les parades bones, però això es va acabar quan les parades anaren per sorteig i llavors hi hagué més harmonia.

Coreans i Americans a la cacera de Tapis

El 1974 entre totes les colles a Maçanet es van abatre només 47 senglars, però l’espècie anava augmentant. El punt de trobada per les caceres era el pont del Prat Gran i després o va ser a la Serra. El 16 de novembre de 1975, Fermí Vidal Llosa va abatre el senglar més gros que s’havia capturat fins aleshores, va pesar 115 kg. El 20 de febrer de 1977, en la cloenda de la temporada, es van caçar 14 peces, el total va ser de 99 porcs, el més gros el va aconseguir Alfonso Sanchez amb un pes de 104 kg. En la temporada 1989-1990, seguia de cap de colla en Josep Caball, hi havia 87 associats i va aconseguir 84 peces; Eusebi Subirós va abatre el més gros de 105 kg i en Lluís Riuró amb 7 fou el guanyador. La campanya 1992-1993 va acabar amb 223 senglars, guanyà l’Esteve Puigmal amb  16 peces i Josep Sabà amb un de 121 kg. El 8 de desembre de 1992, el jugador del Barcelona, Hristo Stoixkov  va venir convidat i va participar en la cacera, es diu que ell va portar a coll fins al cotxe un dels senglars abatuts. En les caceres de 1994-1995 Josep Bosch va fer el rècord fins aleshores amb un de 126 kg. El 1999, després de 32 anys com a cap de colla, Josep Caball plega i en la votació van empatar, Francesc X. Alemany Geli i Jaume Costa Carrera, i van decidir dirigir la colla conjuntament. El 27 d’abril de 2002 es renova la junta i s’elegeix Joan Vaquero Pagès de cap de colla, fins el 2006 que ho serà l’Esteve Puigmal Vila, el 2013 s’elegeix a Eduard Costejà Safont i del 2016 fins avui Ferran Garcia Olivé. La cacera màxima caçant els Russos sols, 34 caçaires de parada i 7 gossers, va ser el 6 de desembre de 2005, als Pins, amb 25 senglars,3 muflons, 2 cabirols i el senglar més gros fins ara és un de 135 kg abatut a Cabrera pel caçador de Darnius Manel Domínguez.

Una colla de conillaires a la década dels 80

El 2007 la colla comptava amb 74 membres, però amb els anys el nombre s’ha anat reduint perquè els caçaires s’han fet grans i no hi ha incorporació de jovent i també perquè molts joves que hi anaven han deixat de fer-ho. El 2012 la colla del Russos i Americans es fusionen en una de sola anomenada Colla del Senglar de Maçanet de Cabrenys. També des de fa molts any es tanca la temporada amb un bon dinar o sopar amb tots els companys.

Colla del Senglar de Maçanet de Cabrenys.- El 2012 es va decidir que era molt positiu i necessari davant la davallada de caçaires, la unió de les dues colles i gaudir d’una major àrea de caça i més variada. Els membres de la nova colla que sumen 88 associats manifesten la seva satisfacció per aquest acord. Tenen la seu i punt de trobada al Pavelló de Caça, amb una participació mitjana per cacera de 30 a 40 caçadors de parada i 9 gossers que menen una canilla de fins a 50 gossos. A més del senglar també maten muflons, cabirols i algun cérvol i la carn encara que es reparteix alguna vegada el més habitual és que la reculli una empresa homologada especialitzada en el comerç d’aquesta carn. La temporada 2012-2013 la colla va matar 270 porcs; el 2014-2015, 283; la 2015-2016, 373 i la 2016-2017, 364 senglars.
El vedat i les societats de caçadors.-  El 17 de febrer de 1972, es reuneixen en assemblea un grup de propietaris i caçadors, amb el propòsit de constituir un vedat de caça, per regir i preservar la caça en el terme municipal. S’acorda que el nom serà, “Coto Privado de Caza de Maçanet de Cabrenys” i comprendrà totes les terres cedides de franc pels seus propietaris. La durada de la concessió serà per 10 anys; i llavors renovadors automàticament cada any, si no hi ha cap objecció.

Senglar de 126 kg. abatut per Josep Bosch

Per unanimitat es nomenà la junta: president, Enric Moulines Salvatella; secretari, Josep Sabà Juanola;vicepresident, Josep Llaona Soler; tresorer, Fermí Vidal Llosa; comptador, Andreu Vila Quintana; vocals, Angel Vilà Pau; Esteve Planas Quintana; Miquel Vilaret Monfort; Francesc Mach Nogué; Josep Caball Expósito; Joan Puigmal Juanola. També es redacten i aproven els Estatuts que regiran la Societat, i la quota serà de 500 pessetes.

El setembre quedà registrat el vedat amb la matrícula GE-10047, i els socis claven les plaques identificatives en tots els límits, carreteres i punt més visibles. Els primers anys es va posar especial atenció, a la repoblació del conill, molt afectat per l’epidèmia i de la llebre i la perdiu. Alhora es van marcar zones de reserva i es van perseguir alguns depredadors per preservar l’equilibri d’aquestes espècies menors.

El gener de 1975 un incendi provinent de Montalbà, va fer mobilitzar els caçadors, a la banda de la Solana d’en Vinyes, sortosament no va tenir les conseqüències catastròfiques que s’auguraven. L’ICONA va felicitar al vedat per la seva col·laboració, i va donar una gratificació als participants. El mar´ç de 1976, es renova parcialment la junta: cessen Josep Llaona Soler, com a vicepresident, Fermí Vidal Llosa com a tresorer, i els vocals Esteve Planas Quintana i Àngel Vilà Pau. Els substitueixen respectivament: Lluís Riuró Tarrès, Josep M;artí Verdaguer, Pere Oliva Custujà i Miquel Roura Vergès.

El març del 1978, s’aprova aportar 100.000 pessetes, per equipar el nou dispensari mèdic. En les sessions de l’any 1979, la manca de senglars, fa témer una davallada de l’espècie. El 1986 fou d’una secada extrema, es va participar en l’extinció dels incendis de les àrees veïnes i es van fer torns de vigilància dalt del campanar per prevenció. S’acorda en assemblea oferir als vedats veïns, afectats pels incendis de l’estiu, especialment al de la Jonquera, que és el més afectat, que puguin venir a caçar els senglars les temporades 1986 i 1987; per això es distribueixen, en grups, en les tres colles .

Sopar de germanor dels Americans

 En la sessió del 7 d’abril de 1989, es llegeix una carta signada per 25 socis i 5 propietaris, per tornar a organitzar la colla de Tapis, inactiva des de fa pocs anys, cosa que s’aprova i es diu que es fixaran els límits ben concrets. A l’agost de 1989, s’aprova la constitució de la nova societat: “Agrupació de propietaris i Caçadors de Maçanet de Cabrenys”. La junta serà regida per : Enric Moulines Salvatella, president; Josep Sabà Juanola, vicepresident 1r; Lluís Riuró Tarrès, vicepresident 2n; Francesc Garrido Soria, secretari; Miquel Saguer frou, tresorer; i Josep Caball Expósito; Pere Oliva Custujà; Miquel Puigmal Pineda; Josep Martí Verdaguer; Antoni Almenara Carrera; Josep Divosí Guiset; Joan Costejà Costa; Miquel Puigmal Gibrat i Miquel Roura Vergès, vocals. A l’octubre de 1990 es dicten unes normes de procediment i règim disciplinari pel bion funcionament de la Societat.

 El 1991, la Direcció General de l’Esport, rebutja els termes “Agrupació” i “Propietaris”, proposats pel nom de Societat; per tant l’assemblea del 5 d’abril de 1991, acorda la seva dissolució i constituir la nova amb el nom de “Societat de Caçadors de Maçanet de Cabrenys” i els socis donen la confiança a l’anterior junta i el 3 d’abril s’aproven els nous estatuts. En la sessió del 25 de març de 1994, s’elegeix la junta encapçalada per Eusebi Subirós Pumarola, president; Fermí Vidal Llosa, vicepresident 1r; Francesc Garrido Soria, vicepresident 2n; Javier Molina Mejuto, secretari; Jordi Llaona Caball,

Miquel Puigmal quan era cap de colla dels Coreans

tresorer; i Josep Caball Expósito; Joan Costejà Costa; Manuel Garcia Gago; Josep Costejà Costa; Joan Costa Carrera; Martí Puigmal Juanola; Josep llaona Soler; Narcís Carbó Saguer; Miquel Vilaret Montfort; Jaume Sabà Juanola; Joan Vaquero Pagès i Andreu vila Quintana, vocals. El president entrant va demanar un vot de reconeixement a la tasca duta pel la junta anterior, especialment a Josep Sabà Juanola; i demana el nomenament de president honorífic al soci Enric Moulines Salvatella, cosa que s’aprova. El president, també es lamenta de la decisió d’un propietaris de Tapis, de segregar-se i crear una nova societat. Això afectarà una extensió de 1155 hectàrees, i la pèrdua d’algun soci. Els mesos següents es senyalitzen el límits amb el nou vedat de Tapis. La nova “Societat de Caçadors de Tapis els Coreans” es va constituir el 1994 sota la presidència de Robert Boris Aguer

En la sessió del 28 de juny de 1997, el president exposa la necessitat de construir un pavelló de caça i escorxador, per aprofitar les subvencions del programa Leader de desenvolupament rural, de la Unió Europea. El 24 d’abril de 1998, es fa una assemblea extraordinària, per a la renovació de la junta. El president sortint, fa un repàs de la seva gestió, durant 4 anys i exposa la situació en que es troba el projecte del  Pavelló de Caça. S’elegeix la nova junta composta per ; Joan Vaquero Pagès, president; Lluís Riuró Tarrès, vicepresident 1r; Antonio Ollero Ram, vicepresident 2n; Ferran Sabà Blasi, secretari; Serafí Alemany Geli, tresorer; i els vocals Josep Caball Expósito; Jesús Garcia Pérez; Josep Martí Verdaguer; Manuel Garcia Gago; Narcís Carbó Saguer; Sergi Gorgot Hellín; Miquel Vilaret Monfort; Josep Soler i Josep Costejà Costa. El principal objectiu de la nova junta va ser tirar endavant el projecte del pavelló. Després de moltes negociacions, es va arribar a un acord amb el consistori i el Leader. L’Ajuntament va cedir el terreny, del qual n’és propietari, amb un contracte d’ús per a 20 anys, prorrogables si ambdues parts hi estan d’acord. I el Leader, es va comprometre a finançar el 50% del cost de l’obra. Llavors la Societat tenia 160 associats.

El gener de 1999, el projecte es va entregar, als constructors de Maçanet, perquè presentessin els seus pressupostos al concurs públic i va sortir escollit el més econòmic, presentat per l’empresa “Mestres d’Obres Associats Arnera SL”, amb un pressupost de 11.189.651 pessetes amb l’ I.V.A. a part. Com els pagaments del Leader es van endarrerir, la junta es va veure obligada a demanar un crèdit en una entitat bancària. L’obra consta d’un escorxador, una sala pels caçadors, amb una llar i servei de bar i menjar, una sala de reunions i un despatx per a la junta. Així Russos,i Americans i conillers van estrenar el nou local social de la Societat el 10 de setembre de 2000 amb una gran festa, de bon matí una cacera amb 80 caçaires, al migdia un aperitiu popular, la inauguració i un dinar de germanor a dintre el pavelló que va aplegar 180 persones. Amb les noves instal·lacions les colles van millorar molt, tenien un nou punt de trobada i amb el nou escorxador s’acabava l’espectacle dantesc que representava l’escorxament dels animals al local de la plaça de la Borriana. També  la Societat dels Coreans va construir un refugi a Tapis,dessota la carretera, amb una sala, bar,serveis i escorxador per tenir una seu i punt de trobada.

Stoixkov va a caçar amb els Russos el desembre de 1991

El 2001 s’elegeix nou president de la Societat de Maçanet el cap de colla dels Americans Antonio Ollero Ramírez, llavors hi havia 148 socis. El 7 de febrer de 2001, es va celebrar la Festa del Caçador; el soci Ramon Sancho, autor d’un llibre sobre accidents de caça, va fer una xerrada amb passi de diapositives, reportant consells per prevenir aquests accidents i el dissabte un dinar  popular al pavelló. El dissabte 7 de febrer de 2004, Maçanet va acollir la festa final de la temporada de caça- llavors la Societat comptava amb 100 socis- hi van assistir el president de la Federació Catalana, Antoni Quer i els presidents de totes les colles de la província, en la batuda prèvia al dinar hi van participar 125 caçadors que van matar 19 senglars. Es va proposar fer un Museu de la Caça a Maçanet, però per manca de finançament el projecte no va prosperar. El 9 d’abril de 2010 es escollit Alexandre Riuró Bosch, president i Marc Costejà Safont i Joan Puigmal Costejà vicepresidents que ho seran fins l’abril de 2016. A principis de 2012 les colles dels Americans i Russos es fusionen i creen la nova “Colla del Senglar de Maçanet de Cabrenys” i a l’abril de 2016 agafa el càrrec de president Javier Molina Mejuto; actualment la societat té 88 socis. La Societat de Tapis, també va canviar de president, Robert Boris  per raó d’edat i de salut deixà el càrrec i prengué el relleu Ramón Miquel Vilanova i avui la formen 54 socis. Tan el pavelló de Caça de Maçanet, com el refugi dels caçadors de Tapis, més de ser el punt de trobada i escorxador serveixen per fer un bon dinar un cop acabada la cacera i un bon lloc per fer sobretaula per comentar  sempre amb bon humor els esdeveniments de la batuda i també sovint fer algun tiberi amb tota la colla.
Les espècies cinegètiques.- En el nostre terme maçanetenc s’hi poden caçar: conills, llebres, guilles, senglars, muflons, cérvols, cabirols, perdius, faisans, tudons, tórtores, garses, becades, estornells, tords, grives i ànecs collverds. Però només tractarem amb una senzilla descripció els més caçats que són: el senglar, el mufló, el cabirol, el cèrvol, el conill i la llebre.  En la descripció de les espècies seguirem amb bona part la “Guia de les espècies cinegètiques de Catalunya” de Santiago Lavin i Encarna Casas.

Cacera de Russos i Americans a Coma Fosca

El senglar.- Es caracteritza per tenir les orelles i els ulls petits,  les extremitats curtes, el cos curt i robust, el cap gran i allargat amb el morro prominent que els serveix per furgar la terra per caçar i rastrejar deixant les conegudes “ barrigades” i el pelatge dur, abundant i de color grisenc a negre; als costats el pèl es especial dens a manera d’escut que els protegeix d’atacs laterals. Podem dir que de mitjana pesa 0,75 a  1,10 kg, el primer any de vida entre 40-42 kg, i el segon any els mascles 75 kg i les femelles 60 kg; a partir dels tres anys els ullals dels mascles són molt més prominents que les femelles, que representen unes armes perilloses en la lluita amb els rivals i defensa contra els enemics  i també el terç anterior és més ample. Segons el pelatge i la seva estructura personal es classifiquen en: “rallons” fins als sis mesos; “ vermellons” de sis mesos a l’any i “adults” de més d’un any. El mascle assoleix la maduresa sexual als 8 mesos i la femella als 12 mesos. El zel d’octubre a gener dura 21 dies i la gestació 114 dies i  el part de febrer a abril amb un nombre de cries de mitjana de 4 o 5, però que pot arribar fins a 8 i a la segona setmana el petits ja segueixen la mare alternant la llet amb alguns vegetals. Ocasionalment poden produir-se dos parts anuals (primavera i tardor). Els caçadors diuen que el nombre de porcells per part ve marcada per si ha estat un any més o menys abundant d’aglans. Viu en grups d’estructura matriarcal és adir una agrupació de tres o quatre femelles amb les seves cries però amb una femella dominant, i quan s’afegeixen al grup animals de l’any anterior poden arribar a una vintena d’exemplars. Aquest funcionament matriarcal aporta grans beneficis al grup, perquè les femelles més expertes ensenyen als rallons on trobar menjar i a obtenir experiència a més quan la femella líder percep el mínim perill dona l’alarma i el grup desapareix. Els mascles adults solen ser solitaris però també es poden mantenir a prop d’un grup familiar o dins d’aquest. A l’any els mascles són rebutjats pel grup  i vaguen pel bosc fins a trobar una bona zona per viure només amb el temps i en èpoques de zel freqüentaran els seus congèneres. El seus hàbits són principalment nocturns, durant el dia reposa a un jaç excavat al terra en forma de llit en un lloc fresc i embardissat i en indrets on no és molestat pot estar actiu durant el dia, excepte en les hores de més calor; li agraden els banys de fang  i es rebolquen ben a gust en les petites basses, després es refreguen i graten la pell en les escorces dels arbres propers. Els agrada el contacte corporal amb els congèneres, netejar-se mútuament i reposar junts ajuntats tant els uns als altres que hi ha dificultats a distingir cada un dels cossos.

Colla dels americans. Octubre 2007

És un omnívor que menja tot tipus d’aliment: aglans, castanyes, fages, llipotes, cereals, blat de moro, tubercles, bolets, rèptils, cucs, carronya, micromamífers, ous etc... i pot viure en llibertat fins al 20 anys. Té molta capacitat d’adaptació al medi i molt oportunista i això explica els seu èxit com a espècie; va buscar menjar on és més abundant i més fàcil d’obtenir per això fan grans destrosses en els camps de blat de moro,civada, ordi sembrats i vinyes. Al bosc  i en el món rural representa la seva imatge mítica d’animal salvatge, astut i fugisser i gran enemic dels pagesos, mentre que a la perifèria urbana, pot semblar un ésser que va a camí de ser una mascota gairebé domesticada que menja de la mà de l’home  i s’acosta als parcs i jardins, pot bellugar-se de manera sorprenentment silenciosa, mentre quan és perseguit fuig al trot, trencant la vegetació i fent un gran terrabastall.

Des de mitjans dels anys 70 del segle passat, la proliferació del senglar ha estat constant i ha arribat a una autèntica explosió demogràfica, això s’explica per diverses causes, la principal és l’expansió del bosc produïda pel progressiu abandonament de l’activitat t pagesa i dels cultius, el mestissatge amb porcs casolans que ha comportat més cries i una transformació genètica, constatada en bona part dels exemplars abatuts , de pèl més clar i morro més curt; també l’home afavoreix la seva sobrealimentació en donar-li facilitats per obtenir menjar a les àrees urbanes en contenidors de residus orgànics o en ser-li lliurada pels ciutadans, fins i tot en algunes zones forestals és alimentat, en un pretès i fracassat intent d’evitar danys als conreus. Cada vegada hi ha més senglars i menys caçadors a Catalunya es calcula que hi viuen de mitjana uns 140.000 senglars, això representa que el cens s’ha quintuplicat en els darrers 25 anys i es cacen uns 40.000 exemplar a l’any.

En LLuis Riuró amb el seu senglar de més de 100 kg.

 La proliferació del senglar ha generat un vertader problema que els agricultors ja parlen de plaga, cada vegada colonitzen més terrenys que els haurien de ser hostils com la platja de Cadaqués o l’asfalt de les ciutats. Ocasionen grans danys i destrosses als camps de blat de moro, gira-sol, sorgo, civada, ordi i altres cultius, i això obliga als agricultors a invertir molts diners amb tancats i filats elèctrics per protegir els conreus. També el senglar es veu involucrat en molts accidents de trànsit quan travessen carreteres secundàries sobretot entre setembre i gener, coincidint amb el període hàbil de caça i l’aparellament d’aquests animals; les hores més crítiques són entre les 19 i les 24 hores. Es parla de diverses mesures per afrontar aquest problema des de la Generalitat: senyalització i actuació en els punts d’alta sinistralitat; tancaments perimetrals combinats amb passos de fauna per evitar que entrin animals a la via; ampliació de la temporada de caça; batudes en temps de veda; prohibició d’alimentar-los; creació de la figura de caçador professional; esterilització etc.. el temps ens dirà els resultats.  La carn del senglar té molts beneficis per a la salut amb menys contingut de colesterol, menys calories i amb més vitamines del tipus B que les carns tradicionals que té bona acceptació a Europa i molt poc a casa nostra on hi ha cinc empreses que la comercialitzen a Osona, Gironès, Garrotxa, Baix Ebre i Terra Alta. Els biòlegs i especialistes en gestió de la fauna inclouen el nostre terme entre les més poblades pel senglar a Catalunya i pels anys 2015 i 2016 calculen un registre a Maçanet de 12 senglars per quilòmetre quadrat el que representa una població de 800 senglars/any.

El mufló.-  És un òvid salvatge, que té el cap petit i orelles petites i grans banyes recargolades els mascles, que poden arribar fins als 90 cm de longitud, en canvi la femella normalment no té banyes, però pot tenir-ne de petites que no sobrepassen els 15 cm. El pèl és curt i dens de color marró una mica fosc. Els mascles tenen el pèl més llarg al pit i una taca dorsal blanca que s’anomena “cadira”. El ventre, la mandíbula inferior i la cara són blancs. El pes de les femelles de 20 a 35 kg i els mascles de 30 a 45. Avui el mufló ocupa llocs molt diversos, la seva presència s’havia relegat a les illes de Còrsega i Sardenya i però va ser traslladat a Europa i sobretot de reintroduccions fetes a França s’ha escampat al nostre país. El seu hàbitat preferit és la muntanya mitjana, amb vegetació mediterrània i orografia accidentada i pedregosa, amb alternança de bosc i espais oberts. És un herbívor molt adaptable a la disponibilitat d’aliment del seu entorn i menja gramínies, lleguminoses, brots d’arbres i mates, aglans, fages i castanyes. Al mesos de març o abril neix normalment una sola cria però no és molt estrany veure una femella acompanyada de dues. Els muflons són gregaris, viuen normalment en grups separats per sexes, però a l’hivern acostumen a ser mixtes. Els mascles adults formen petits ramats, mentre que les femelles amb les cries i els joves en formen de més grans. La major part del dia el passa a la recerca d’aliment, juntament amb els períodes de remugament i repòs. Les hores centrals del dia en els mesos de primavera i estiu les dediquen al repòs i la major activitat es registra a la matinada i al capvespre.  Fa 30 anys a Maçanet els primers escamots de muflons van colonitzar sobretot la muntanya de Fraussa i avui s’han estès cap a Les Salines i Tapis per això son de caça lliure.

Els Americans després d'una cacera a can Duran el 2007

El cabirol.-  És el cèrvid europeu més petit, d’orelles grans i una franja negra al morro. Muda el pèl a la primavera i tardor,de color ataronjat a marró a l’estiu, i a l’hivern és més espès i de color gris. El pes varia entre els 17 i 30 Kg els mascles i les femelles una mica menys. Els mascles disposen d’unes banyes petites d’un màxim de tres puntes, que renoven cada any; cauen el novembre i tornen a sortir completament a l’abril i maig. Tenen un escut anal de color blanc, les femelles en forma de cor invertit i els mascles de ronyó. Viu en gran varietat de boscos alternats amb zones de conreu i prats. Menja només vegetals d’elevat valor nutritiu: herbes, brots tendres, fulles, fruits d’arbres i matolls i gra. El mascle és territorial i a l’estiu en període de zel defensa el seu territori amb uns brams semblants a un gos bordant. El nombre de cries va lligat a la densitat i el medi; quan hi ha bones condicions poden parir d’abril a juny fins a tres cries, però el més corrent són dues, i si la densitat és elevada i l’aliment escasseja només una. Les hores amb més són les darreres i primeres del dia. La seva presència a Maçanet és abundant i més recent que la del mufló i procedeix de reintroduccions en les darreres dues dècades i té la caça regulada.

El cérvol.-  Es caracteritza per presentar un marcat dimorfisme sexual; els mascles adults es diferencien de les femelles per tenir unes banyes ramificades que renoven cada any i són de mida més gran amb un pes mig de 140 kg i les femelles 110 kg.  El pelatge és de color marró-rogenc brillant a l’estiu i gris-marró mat a l’hivern. El seu hàbitat ideal és una combinació de zones obertes amb presència de pastures i zones forestals amb vegetació abundant que li puguin servir de refugi. És un animal herbívor que consumeix gramínies i lleguminoses, fulles tendres d’arbres i matolls i a la tardor fruits. És un espècie gregària, format per tríades matriarcals, de la femella amb la cria de l’any i de l’any anterior. El zel, conegut com la brama, es dóna a la tardor entre els mesos de setembre i octubre, i els mascles són solitaris. La seva activitat es centra a la nit, surten de les zones de refugi a la tarda i tornen de matinada; en les zones on la seva activitat es pot desenvolupar durant el dia, ocupa la major part del temps en l’alimentació, el remugament i el descans. La seva presència es deu a reintroduccions i la disseminació des de tancats privats i reserves de caça. Tenen la caça regulada i a Maçanet se’n solen caçar mitja dotzena a l’any.

El conill.- És un animal que adapta molt bé la seva dieta a les circumstàncies climatològiques , té les extremitats posteriors adaptades a la carrera a l’igual que tots els lagomorfs. Té els pavellons auriculars grans amb una cloració uniforme. El pèl mostra variacions amb tonalitats brunes i grisoses, destacant el blanc a la part interna de la cua. Tenen una longitud total de 34-35 cm i un pes de 1,5 a 2 kg. El mascle i la femella només es diferencien en la forma del cap, les femelles el musell més allargat i els mascles més curt i el front més ample. Predomina  als matollars al voltant de zones de conreu o erms amb relleu pla o lleugerament ondulat. S’alimenta principalment de plantes herbàcies. El període reproductiu depèn de la qualitat i abundància de la pastura, per això està relacionada amb l’abundància de pluges, normalment fan de 2 a 4 llorigades a l’any entre novembre i juny de 3 a 6 cries i els petits només depenen de la mare 20 o 30 dies. El conill viu en caus en grups socials i marquen el territori amb l’olor i els caganers sempre emplaçats en el mateix lloc. En cas de perill es refugien al cau i els conills més vells avisen als congèneres colpejant el terra amb les potes de darrera. Tenen sobretot l’activitat nocturna i crepuscular. El conill tant abundant antigament i ara tan escàs ha estat víctima de dues terribles epidèmies: la mixomatosi o del cap gros un virus introduït a França el 1952 per controlar la població que feien mal a les vinyes, provoca tumefaccions a les mucoses, la pell i a les membranes; és transmet per la picada dels mosquits i les puces i és gairebé sempre mortal. I la vírica hemorràgica  present des del 1988 que es reconeix pel morro tacat de sang , problemes respiratoris severs i mort sobtada.  La mortaldat va ser esgarrifosa i això va representar una forta patacada pels caçaires del conill i de trenta anys ençà molts deixaren d’anar a cacera o es van passar a les colles del senglar.

En Pere Oliva arrossegant un mufló. (foto Ferran Nadeu El Periodico 11/2003)

La llebre.-  Es diferencia del conill per ser més grans i el seu pes mitjà oscil·la entre els 3 i 4,5 kg, però pot arribar als 6 kg. També tenen les extremitats i les orelles més llargues. El color del pèl es bru-groguenc, a excepció de la zona ventral de color blanc i la cua blanca i negra, però a l’hivern pren unes tonalitats més grisoses. Li agraden les zones obertes i de conreu; és herbívora. Tenen 2 o 3 parts a l’any de 2 a 3 llebratons de febrer a setembre. La llebre passa el dia oculta en la vegetació al seu jaç i comença l’activitat al capvespre i tota la nit. La població dins el nostre terme ha augmentat i els caçaires diuen que pot ser a causa d’una repoblació que es va fer fa uns anys.

Els ferams.-  Ens referim als animals salvatges i a l’accepció dels que fan mal a la pagesia, a l’aviram i als conreus i que han sofert de part dels humans una persecució secular d’una banda pel seu perjudici i de l’altra per fer negoci amb les seves pells. En la seva captura a més de les armes de foc, tradicionalment s’empraven les rateres i metzines. Deixarem de banda el llop desaparegut de fa molts anys i que ja l’hem tractat abans i parlarem dels depredadors més petits com la guilla, el teixó, el gorjablanc, la geneta, i el visó americà.

La guilla.- És un cànid de mida mitjana; cap i cos 60-90 cm, cua 35-40 cm, altura a l’espatlla 40 cm i pes de 5 a 7 kg, els mascles una mica més grans que les femelles. Té el morro allargat i orelles grans, triangulars i punxegudes; les extremitats curtes i els sentits de l’olfacte, oïda i vista molt ben desenvolupats. El color del pelatge més comú és el marró vermellós. És un carnívor oportunista i molt astut, que s’adapta a tot tipus de circumstàncies i el seu ventall d’alimentació es ben ampli, conills, rates, ratolins, carronya, rèptils, aus, invertebrats i fruita com les figues,i cireres i raïms. La guilla marca el seu territori amb una forta pudor que segrega mitjançant unes glàndules que té al costat de la cua.

Senglars a Tapis el 1991

És un animal nocturn amb màxima activitat al capvespre però quan hi ha manca d’aliments pot ser una mica més diürn. Fins fa poc es considerava una espècie solitària però estudis recents indiquen que hi ha parelles adultes juntes i petits grups d’un mascle amb femelles. Habiten generalment en caus a terra que sovint prenen als teixons però també si cal ella mateixa s’excava la residència. Cria el març o abril una cadellada de 4 a 6 cadells que assoleixen la maduresa al primer any de vida.

La guilla ha estat l’enemic secular del pagès, ja que causa estralls en els galliners, lladre d’aviram, i en les vinyes golafre de raïm. Ha omplert pàgines de rondalles, refranys, llegendes, faules, bruixeria i sempre fent referència als seus trets: astúcia, maldat, engany, seducció i traïdoria. Per saber-ne més de la guilla, crec interessant reproduir una part  de l’article de Teodor Planas en el programa de festa major d’estiu de 1956 amb el títol “De las andanzas de la zorra” on fa una veritable apologia del seu extermini arran dels perjudicis que fa a la pagesia.

“De cara a los gallineros,la zorra está haciendo de las suyas y campa por estos parajes como reina y senyora de los mismos. No se la escopetea; pocos la persiguen y ella continua persiguiendo a las gallinas, cuando no asaltando los mismos corrales. De sus redadas en lo que llevamos transcurrido en el presente año, damos una ligera información : En la Vajol, manso Quera,15 gallinas; cal Guixater, 13 gallinas; can Barris,18 gallinas;can Martí, 12 gallinas. En Darnius Mas Cros, 10 gallinas;Puig de Caneras, 15 gallinas; can Mas, 10 gallinas. En Albañá, els Horts 11 gallinas. En Massanet de Cabrenys, El Roquet, 12 gallinas; Fussimanya, 15 gallinas, 6 pollastres i un gallo; La Gavarra, 14 gallinas. En Agullana, Mas Genís 11 gallinas; can Xom 12 gallinas”

De continuar hariamos esta lista interminable. Porque la zorra con su peculiar astúcia, asola como una tempestad de pedrisco los gallineros de nuestras masias. Ella es un enemigo implacable y la que reporta mas quebraderos de cabeza a nustras hacendosas masoveres.En pleno bosque persigue sin descanso y luego se come a los conejos y a las perdices con más afan que el paladar más refinado, gustaria de una fuente de caracoles guisado con aquella salsa casera, tan bien servidos en can Roger o en cal Ratero. Apretando sus duras quijadas, con sus finos colmillos rompe los tiernos huesos como si descascaran una nueces. Si uno tiene la suerte de poser espiarla bien escondido, puede oirse perfectamente el ric rac de sus mandíbulas, que hacen un ruido comparado con el de las mas finas tijeras del más diestro esquila mulos. Cuando está en plena cria aumentan más sus fechorias, por el afan de procurar a sus retoños abundantes y ricos alimentios. Años atrás, la piel de zorra tenia un gran valor.

Senglars al refugi dels Coreans

Era moda en París y en el Ampurdán, la joven o senyora que se adornaba el cuello con una piel de zorra, cayendo su larga cola, era considerada como poseedora de muchas onzas, a la vez que conceptuada como mujer elegante. Para que una piel de zorra sea aprovechable y por lo tanto no le caiga el pelo, tiene que ser muerta en pleno invierno. Actualmente la piel de zorra no tiene mucha aceptación en el mercado y la moda de las mismas ha quedado en desuso. Para cazar y procurar exterminar la zorra de nuestras comarcas seria conveniente un permiso ilimitado concedido a los colonos de los mansos y a los cazadores en general. Que los Ayuntamientos, propietarios y la Sociedad de Cazadores del Alto Ampurdan crearan unos premios...De lo contrario, entre este afán de muchos colonos de traspasar la frontera y otros motivos de índole económica, pronto se irá notando el éxodo y quedarán cerradas muchas masias de las partes altas de la Comarca”.

En un article de l’any 1956 a Los Sitios, s’aconsellava per matar les guilles: “efectuar esperas durante el dia en las bocas de sus moradas o en sus proximidades, escondièndose y usando gallos blancos cómo cimbeles, atándolos a una distancia conveniente del puesto.En la noche, no olvidemos la necesidad de emplazar baterias de cepos bien cebados en las cercanias”. El 1959, La Sociedad de Cazadores del Alto Ampurdán  pagava 40 pessetes en la presentació de les orelles i cua d’una guilla. L’estiu de 1964, el Govern Civil autoritzava la col·locació d’esquers enverinats amb estricnina per lluitar contra la guilla i altres ferams durant 15 dies a Maçanet i altres pobles amb la condició que els llocs preparats fossin ben senyalitzats i prèviament haver fet una crida i ban per avisar els habitants i la mateixa operació es va repetir alguna altra vegada fins a la dècada següent. Però com es un animal que s’adapta a tot tipus de condicions sobreviu amb una densitat que va molt lligada a l’existència d’aliments del medi i en el nostre terme és abundant.

El teixó.-  És un carnívor, el més gran dels mustèlids, cap i cos 67-80 cm, per terme mitjà els mascles 75 cm i femelles 72 cm, cua 15 cm, pes segons l’època de entre 6,5 kg i 17 kg. Té dues línies negres esteses pels dos costats del cap per sobre les orelles i els ulla cap al morro, però que acaben uns centímetres abans del nas. Les potes, el coll   i el ventre també són negres i tot el dors de color gris a gris argentat. El morro és llarg, mòbil i musculós molt ben adaptat per rastrejar i barrigar. Els peus son curts però poderosos, amb els dits armats amb fortes urpes, que li serveixen per excavar els caus on viu i caçar. No té gaire bona vista, però en canvi disposa d’una oïda i olfacte excel·lents. Com també és omnívor el teixó caça ben poc i s’alimenta una mica de tot: fruits, aglans, fages, blat de moro, civada,raïms, figues, insectes, escarabats, cargols ocells, cadàvers d’animals atropellats; però el que els torna bojos són els cucs de terra. Caminen amb el nas tocant a terra, ensumen molt finament i quan en senten un. Es paren i graten amb els unglots i l’enxampen en un obrir i tancar d’ulls i coll avall i calen molts cucs per omplir un estómac afamat; per això fuig de  terrenys erms i secs on els cucs no hi tenen vida.

Dinar dels Americans a can Robert

Excaven caus a terra i  les galeries són d’uns quants metres; la cambra on viuen pot estar a cinc metres de profunditat, al voltant del cau es poden veure molt forats on hi dipositen els excrements. És un animal esquerp que corre només de nit, molt difícil de veure. Antigament, a pagès se’ls menjaven i segons es diu n’hi havia de dues menes els de morro de gos, amb la carn que no valia res i els de morro de porc de carn més gustosa i de bon cuinar. El teixó estava molt perseguit a pagès, amb rateres i llaços pel mal que feia als, cereals a la vinya i sobretot al blat de moro. Però hi ha pagesos que diuen que atipar un parell de teixons no és gran perjudici, aquest entra al camp per menjar el blat de moro tendre, acabat d’espigar, aterra tota la planta i es menja la grana encara tova i dolça, però aprofita i només fa caure el que s’ha de menjar i prou en canvi el senglar fa net. La població de teixons està en retrocés i els experts diuen que la principal causa pot ser la pèrdua de superfícies amb abundants cucs de terra per l’ús generalitzat d’adobs minerals.

El gorjablanc.- El nom d’aquest depredador li ve  per la taca blanca que té a la gola i li continua cap a la base de les potes anteriors; el pelatge és de color castany, també se l’anomena fagina.. Les mides més corrents són: cap i cos 42-48 cm, cua 22-26 cm i pes de 1.2 a 2 kg. Disposa d’unes bones urpes que li faciliten una escalada excel·lent; és un gran caçador que regira els amagatalls dels ratolius, dels nius d’ocells i tota mena de petits animals que pot caçar durant el dia però ho fa més a la nit. Si pot entrar en un corral o galliner a vegades cauen en una embriaguesa de sang i maten tots els animals que hi ha. El seu cau sol ser en les esquerdes de les roques i pot viure més de 10 anys. Era un animal perseguit per la pell, per fer mal a l’aviram i als bucs d’abelles.  

La geneta.-  També conegut com gat mesquer, que amida cap i cos 50-58 cm, cua 40-48 com i per de1 a 2,5 kg. El pelatge amb marcades taques de castany gris i la cua llarga amb anells amples. Viuen soles o en grups familiars molt amagades i només amb activitat al capvespre i a la nit. Són grans caçadores, silencioses i molt àgils que s’esmunyen darrera les preses que capturen amb un salt. Disposen d’una vista, oïda i olfacte increïbles i mantenen el seu pelatge molt net a la manera dels gats domèstics amb qui tenen moltes costums comunes. La seva alimentació solen ser els rosegadors, ocells i invertebrats i també en cas d’escassetat alguns fruits. A la primavera solen parir dos cadells i la família es manté junta durant un any. Abans es caçava en rateres i la pell era molt valorada.

El visó americà.-  Estès d’ençà els anys 80 a partir d’animals fugits de les granges pelleteres d’Osona ha colonitzat altres zones de Catalunya. És un mustèlid de mida mitjana amb el cos allargat i prim amb el cap petit i orelles petites i rodones de color fosc, gairebé negre. Els mascles fan de 33 a 45 cm i pes 800-1.800 grams i les femelles de 30 a 37 cm i pes 500 a 900 grams. Es poden trobar en tots els llocs en presència d’aigua i en rierols on sol fer el cau a la vora. És un depredador que menja de tot, peixos, aus, ous, petits mamífers, amfibis. És semiaquàtic  de costums crepusculars i a vegades tot el dia i posa  en perill el medi natural on viu. A Maçanet també hi ha arribat.

Dades estadístiques.-  Ara només tractarem de les caceres i dades que hem considerat més rellevants.

Caceres.-  El 2 de febrer de 1977  a la darrera cacera es van matar 14 senglars. El gener de 1978, Americans i Russos a la Barrada van matar 12 senglars. El 31 de gener de 1990, en una cacera conjunta de les tres colles amb 75 caçadors es van matar 21 senglars al vedat d’en Joan Moradell. La 1992-1993, els Russos 223, els Americans 71 i els Coreans 75. El novembre de 1994, a Cabrera Russos i Americans van matar-ne 25 i la temporada va acabar amb 251 senglars, els Russos i totes les colles 509. La campanya 1996-1997, els Coreans 120, els Americans 108 i els Russos 200. La temporada 1998-1999, els Coreans van matar 190 senglars. El 31 de gener de 2004 amb la participació de 162 caçadors (136 caçadors de parada i 26 gossers) i amb representació de totes les colles de la província es van capturar 19 porcs. El 6 de desembre de 2005, a la cacera dels Pins els Russos van abatre 25 senglars,3 muflons i 2 cabirols. El  10 de novembre de 2007 a Can Duran els Americans van matar 8 porcs. La temporada 2015-2016 la colla de Maçanet va capturar 373 senglars.

Senglars de més de 100 kg abatuts pels Russos: Any 1975, Fermí Vidal,115 kg; 1977, Alfonso Sánchez,104 kg; 1987-1988, Paco Garrido 118 kg; 1988-1989, Manolo Muñoz, 110 kg; 1989-1990, Eusebi Subirós, 105 kg i Ferran Sabà ,100 kg; 1990-1991, Pere Corominas 120 kg; 1991-1992 Lluís Riuró.112 kg; 1992-1993, Josep Sabà 121 kg, Josep Planellas,111 kg i Nasi Carreras 104 kg;1993-1994, Javi Molina 110 kg i Josep Caball 102 kg; 1994-1995, Josep Bosch 126 kg , Josep Quintana 118 kg i Joan Vaquero 101 kg; 1995-1996, Joan Vaquero, 101 kg; 1996-1997, Joan Costa 116 kg; 1997-1998, Epifanio Pot 101 kg; 1998-1999, Josep Sabà 112 kg; 1999-2000, Pere Corominas 120 kg; 2000-2001 Carles Cullell 119 kg i Manuel Barragan 110 kg; 2002-2003, Manel Cros, 127 kg; 2003-2004, Albert Sais 117 kg, Pere Pujol, 107 kg i David Brugat 104 kg; 2004-2005, Joanet Costa, 114 kg i David Brugat 100 Kg; 2005-2006, Esteve Puigmal 124 kg i Josep m. Castillo,114 kg; 2006-2007 Manel Domínguez 135 kg i Marcel Planas 110 kg; 2008-2009 , Pere Vila ,123 kg.

En Pere Oliva entregant un trofeu de record a Martí Puigmal

Cloenda.- La pràctica de la caça és una eina excel·lent per fomentar valors com el respecte a les persones, al medi natural i a la fauna, la companyonia, el compromís, l’esforç compartit, la superació personal, el treball en equip i una llarga llista de principis de convivència i formació que ajuden a créixer com a persones individuals i com a membres de la societat. El bon caçador té un paper fonamental com a gestor i garant de l’equilibri de la fauna cinegètica de casa nostra, i és el principal interessat a protegir la natura, per això es fixa la durada de cada temporada, i es dediquen a mantenir camins i carreteres i col·laboren en la prevenció i extinció d’incendis. A Maçanet s’ha convidat els companys caçadors dels pobles afectats pels incendis del 1986 i 2012 i també caceres conjuntes, amb caçaires de Reiners, Morellàs, Ceret i Darnius. S’han escampat diverses vegades perdius, faisans, conills i llebres que no han donat els tres primers els resultat que s’esperava.

Però per un sector de la societat els caçadors tenen una mala imatge, i ells es queixen dient que si no fossin ells, els senglars es passejarien ben tranquils per dintre els nuclis urbans fent més mal que mai, i també perquè cada vegada hi ha més senglars i menys caçadors; la proliferació del senglar és un problema greu, pels danys al camp i pels accidents de trànsit i l’administració no troba un remei eficient i definitiu. Els més pessimistes pronostiquen la desaparició de les colles senglanaires en una generació, els joves no posen interès per la caça, per diverses raons, uns per convicció i altres potser econòmic perquè aquesta pràctica costa diners, en canvi se’ls gasten en altres coses més cares o potser perquè comporta un sacrifici els caps de setmana, aixecar-se aviat, caminar molt, el mal temps i tornar a casa tard. El cas és que la mitjana d’edat de les colles és de més de 50 anys. També diuen que la practica de la caça genera riquesa als pobles petits ,sobretot de muntanya en restauració, hostaleria, comerç etc. I lamenten que no hi hagi camps d’entrenament, amb les armes de caça no poden anar a un camp de tir, només per afinar la punteria poden participar en tirades al plat, és un tema que s’ha promès resoldre moltes vegades des de la Federació de Caça, però sense cap resultat.

Agraïments.- Dono les gràcies per les informacions que m’han proporcionat o per les  fotografies que m’han ofert a: Javier Molina Mejuto; Joan Vaquero Pagès; Lluís Riuró Tarrès; Pere Vila Custujà; Miquel Puigmal Pineda;Joan Costejà Safont; Josep M. Castañer Darnès; Pere Vila Puigmal; Josep López Sánchez; Família Mach de Tapis; Mª Angela Vila Vilà i Marc Andreu Vila Ruiz.

Pere Roura i Sabà

 

Bibliografia consultada

LAVIN,Santiago; CASAS, Encarna; i altres. Guia de les espècies cinegètiques de Catalunya. Federació Catalana de Caça i Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge.
2007.
BOSCH DE LA TRINXERIA, Carles. Records d’un excursionista. Editorial Selecta. Barcelona 1978.
ROURA i SABÀ, Pere. Maçanet, País de Caçadors. Programa Inauguració del Pavelló de Caça. Societat de Caçadors de Maçanet de Cabrenys. Setembre 2000.
ROURA i SABÀ, Pere. Americans, Coreans i Russos. Revista Alberes nº 11.
GRABULOSA, Igor. Història i llegenda del llop a les comarques gironines. Revista de Girona. nº 123.1987.
GRAU, Josep M. T ; PUIG i TÀRRECH, Roser. Llops i Humans a Catalunya del present al passat. Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles. Quaderns-29. 2011.
GRAU, Josep M. T; PUIG i TÀRRECH, Roser. El llop i la guilla dos cànids perseguits. Revista de Girona nº 140. 1990.
PLANAS, Teodor. De las andanzas de la zorra. Programa festa d’estiu de Maçanet 1956. Publicacions Ecos del Terra Prim. Terrades. (extret de massanetdecabrenys.com).
SAÑÉ, Jaume. El toixó de Collserola, el carnívor desconegut. Revista Presència. 07-05-1995.
GUISSET i ESTEVA,Carles. El porc senglar. Revista el Tap de Suro nº 13. Agullana
1989.
VAQUERO PAGÈS, Joan i SABÀ BLASI, Ferran. Maçanet i la Cacera dintre 50ª Trobada de Germanor de la Colla Els Russos. Març 2007.
OLLER, Silvia. La cacera del senglar. Viure. La Vanguardia 22/11/2014.
REICHHOLF, Josef. Mamífers. Guies de Natura Blume. Editorial Blume, S.A. Barcelona 1984.
SOLER i AMIGÖ, Joan . Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Ed. Barcanova.Barcelona 1998.
GRAN KAPTURA. Revista commemorativa de la festa major de Tapis. Monografia del veïnat.  CRAE. Creacions Alt Empordà. Figueres, maig-2018.
DEPARTAMENT D’AGRICULTURA,RAMADERIA, PESCA I ALIMENTACIÓ. Mètodes de caça.14/06/2010.
FEDERACIÓ CATALANA DE CAÇA. Revista la Geneta nº 21 2017.

Arxius Consultats

Arxiu Municipal de Maçanet de Cabrenys. Actes.
Arxiu Històric de Girona. Protocols notarials de Figueres.
Arxiu Societat de Caçadors de Maçanet. Llibres d’actes.

Webs consultades

Arxiudiputaciódegirona.Bop-Històric.
S.g.d.a.p. Servei de Gestió Documental Arxiu i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. Premsa  digitalitzada. La Lucha; El Norte. Diario de Gerona, los Sitios i el Punt.
Biblioteca virtual de prensa histórica. Ministerio de Educación, Ciencia y Deportes. El Ampurdanés, Hoja del Lunes.
Biblioteca de Figueres. Premsa històrica digitalitzada. Ampurdan, Canigó i Hora Nova.

Pere Roura i Sabà.-

* * * * *

massanetdecabrenys.com