ELS BARONS DE CABRENYS
Publicat en el programa de la festa d’estiu del 2005
Per Pere Roura i Sabà
El nom de Maçanet prové del llatí ” matianetum” que vol dir pomareda. Però la primera referència del lloc apareix amb la colonització carolíngia i la formació de la Marca Hispànica; concretament l'any 814, en un precepte de l'emperador Lluís I, es fa constar que la població de Ceret, al Vallespir, limita al sud amb “villam quae dicitur Macanetum”. Aquest nom és producte d'una colonització agrícola d'arrel en “et-etum”, similar a Vernet, Ceret, Freixenet, etc.
El nom de Maçanet ha aparegut al llarg dels segles amb diverses grafies: Macanetum (814); Maceneto (881); Machanedo (952); Massanedo (954); Mazaned (988); Mazaneto (1017); Macaned (1168); Massaneto (1178); Maçaneto (1218); Matianeto (1230); Macianeto (1320); i envers el 1440 apareix per primera vegada l'afegitó de “Cabrenys”, Massianeto de Cabrens per la conveniència de distingir-lo del seu homònim, Maçanet de la Selva.
Però cal preguntar-nos per què es va adoptar aquest complement determinatiu de Cabrenys (antigament Cabrenç o Cabrens). Doncs bé, el determinatiu ve de la senyoria que ostentaren sobre el lloc, durant quatre segles, els barons de Cabrenys.
La jurisdicció feudal dels Cabrenys es centrava en el recinte fortificat de les Torres de Cabrenys i les seves possessions eren extenses al Vallespir, Serrallonga, Costoja, Vilaroja, els Horts, Fontanills, Ribelles, Montalbà i Reiners que formaven una baronia.
 |
Torres de Cabrenys (A. Ratheau 1863) |
Així mateix tenim la senyoria de la Vall d'Hostoles i Maçanet, que es governaven a part. També cal remarcar que l'aparició del determinatiu, a les primeries del segle XV, es correspon amb la època que aquests senyors havien convertit el castell de Maçanet en la seva residència principal.
Tot seguit estudiarem aquesta nissaga, que va ser prou important per donar el sobrenom al nostre poble.
LES TORRES DE CABRENYS
Les restes de la fortificació de Cabrenys, s'alcen al sud-oest del poble de Serrallonga (720 m), just en la partió amb el terme de la Menera (777 m), i damunt d'una cresta rocallosa i abrupte a 1300 m d' altitud.
S'hi arriba a peu des de els dos pobles en una hora i mitja a peu. El castell de Cabrenys (s.XI-XIV), fou el més important de la comarca i el formaven tres fortificacions: el castell pròpiament dit situat al cim més meridional; la torre mitjana situada uns 100 metres més cap al nord, bastida també damunt d'una penya; i la torre septentrional edificada a la carena uns 200 metres més cap al nord de la torre mitjana. El seu emplaçament en un indret tant escabrós, el feia un castell inexpugnable.
El castell a 1326 m d'altitud, és l'edificació més ruïnosa del conjunt i es creu que fou la residència dels senyors. Consisteix en una sala-torre, bastida a l'extrem nord del recinte sobirà, i per un ampli clos jussà situat al nord de la penya més alta. El replà que hi ha al cim del pujol té una forma allargada i estreta. Fa uns 50 m de llarg, de nord a sud, per uns 10 m d'ample. Al voltant hi ha fragments de muralla de 1,5 m de gruix que ocupen tot aquest espai, de més de 1 m d’alçada a la cara est i a l'extrem septentrional, però que no deuria ser molt alta si tenim en compte els cingles de 20 a 40 m que encerclen aquest planell .
 |
Restes d'una volta del que fou el castell de Cabrenys, en una foto del 1935 (Foto Louis Roque). |
Sembla que en aquesta punta nord hi havia una sala que a l’interior tenia una longitud de 18 m, d' est a oest, i una amplada d 'uns 11 m. El seu mur nord té un gruix de 2,30 m. Avui hi manca tota la part meridional, volada al segle XVII.
Malgrat això, encara resta la meitat de la volta de mig punt que cobria aquesta sala. Aquesta cambra tenia una alçada de 6 m. Els murs són amb carreus de mida mitjana col·locats en filera i units amb morter de calç. A la part central d'aquest planell, al sector més alt, hi ha les restes de la capella de sant Miquel, de nau rectangular, de 5 m per 4 m, i l' absis semicircular. A l'extrem sud encara s'endevina la porta i l'escala que menava a un replà natural situat uns 16 metres dessota, on hi havia el clos jussà.
D'aquest sector cal destacar la muralla que té actualment 1,60 m de gruix i s' estén per tota la banda de ponent. Té una llargada de 45 m i una alçada de 2 m, segurament al capdamunt i havia un camí de ronda. A l'extrem nord s'endevina la porta principal de 2 m d'amplada amb els forats al mur on s'encastava la barra de fusta per fermar la porta.
La torre mitjana (1310 m), situada a la penya que s’alça uns 100 metres més al nord del turó del castell, consisteix en diferents fortificacions fetes en diversos moments. Una primera construcció és una torre de sis costats que tenen llargades diverses i un recinte de poca alçada.
Aprofitant la paret meridional d'aquesta construcció primitiva, s'adossaren els murs d'una nova torre, que a l'interior tenia una planta gairebé quadrada, fa 4 m de costat, el gruix de les parets es de 140 cm i l’alçada de 5 m. La porta d'aquesta construcció està situada a la cara est, a uns 2 m del sol rocós exterior. A la mateixa façana hi ha una finestreta acabada amb un arc de mig punt.
Uns 25 metres cap al nord hi ha les restes d'uns murs que tancaven el recinte que s'estenia per aquesta banda de migjorn. La façana fa poc més de 10 m de llarg, i té un gruix de 90 cm; al mig de la façana hi havia un portal, amb 11 espitlleres situades les unes molt a prop de les altres. El conjunt podem datar-lo dels segles XIII-XIV i popularment es diu que era la presó.
La torre nord, aquesta torre del segle XIV, assentada al cim del monticle més septentrional i a 200 m de l'anterior, té a l'exterior una planta de 6 costats amb unes longituds diverses, els dos murs meridionals formen un angle recte.
A l'interior, en canvi, l'espai és rectangular (3,70 m per 4,20 m). El gruix de les parets meridionals és de 1,30 m; els altres murs són més gruixuts. Aquesta torre té una alçada de 12 m. A l'interior, l'espai es reparteix en tres cambres totes acabades amb voltes lleugerament apuntades.
 |
La torre mitjana s'anomena de la presó (Foto Louis Roque 1935) |
Les seves úniques obertures són a la façana est. A 1,30 m del sòl exterior hi ha una porta amb arc de mig punt que permetia accedir a la cambra situada arran de terra. A nivell de la cambra central, hi ha dues finestretes o espitlleres. Al nivell del pis superior hi ha una altra obertura rectangular més gran.
S'anava d'una planta a l'altra per un pas estret (70 cm) i els graons molt alts, encastats dins el gruix de la paret oriental on hi ha també les diverses finestretes.
Al primer pis hi havia una llar de foc. Les parets són de carreus de mida mitjana (uns 20 cm d'alt per 30 cm de llarg). Aquesta torre s'anomena "torre de les senyals", perquè s'explica que d'aquí es feien senyals a les torres properes, Torre de Mir, del Cos i de Batera.
És la construcció més ben conservada i destacada del conjunt i amb més raó perquè recentment s'han restaurat els murs i obertures, s'hi ha fet una passera i una escala d'accés i un mirador a dalt.
El castell de Cabrenys fou habitat fins a les darreries del segle XIV, llavors els barons van fixar la residencia a Maçanet, i al segle XVI van bastir un nou castell a Serrallonga. La fortificació de Cabrenys va ser volada amb càrregues de pólvora a la darreria del segle XVII, per ordre del marquès de Vauban, com a represàlia per haver servit de refugi, als angelets de la terra, que s 'havien revoltat contra la gavella de la sal i el rei de Franca (1663-1670).
El castell, com els altres, també ha estat envoltat de misteris i llegendes que va recollir Carles Bosch de la Trinxeria i que tracten de soterranis i passadissos secrets, del terror dels pagesos envers la nissaga dels barons o bé dels presoners que estimbaven daltabaix dels cingles i també de quan el lloc es convertí en una biterna de les Bruixes del Canigó, un cop retirada de la capella la imatge de sant Miquel.
 |
La torre nord o de les senyals (Foto Louis Roque) |
El 21 d'abril de 1986, es va crear l'entitat "Assotiation pour la sauvegarde du cháteau et les tours de Cabrenç" (A.S.C.T.C.), per una colla de voluntaris i amb el suport dels batlles de Serrallonga i la Menera. En aquests 20 anys d’existència s'han dut a terme diferents captes per poder fer les obres de consolidació, restauració i manteniment d'aquest conjunt fortificat. També es compta amb molts membres benefactors que ajuden mitjançant una quota l'Associació que té la seu a l'Ajuntament de Serrallonga.
ELS TITULARS DE LA SENYORIA
Des del segle XII, els titulars de la senyoria de Cabrenys van ser el llinatge dels Serrallonga. Cap el 1157, apareix Ramon de Serrallonga, al qual segueix el seu fill, Bernat Hug. El 1264, l'hereu de l'anterior fou Guillem Hug, que morí a la segona Croada, dirigida per sant Lluís, rei de Franca el 1270. El va succeir Bernat Hug i el fill d'aquest va adoptar el nom de Guillem Galceran de Cabrenç, que va morir sense fills el 1307; llavors fou la successora la seva germana Beatriu de Cabrenys. En aquesta època comencen els lligams del nostre poble amb aquest llinatge.
 |
Serra de Cabrenys en una imatge hivernal des del Coll de la Guilla. |
BEATRIU DE CABRENYS
Filla de Bernat Hug de Serrallonga i Ermessenda de Cartellà, fou la successora del seu germà Guillem Galceran, que morí el 1307. Però del 1306, els Cabrenys ja tenien enfeudats alguns drets dintre el terme maçanetenc. Beatriu, es casà amb el vescomte Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada; però era ella personalment la que portava tots els afers dels seus dominis, i s’intitulava sempre vescomtessa de Rocabertí i senyora de Cabrenys. El 1312 reconeix vassallatge al rei Sanç de Mallorca, pels castells de Cabrenys, Serrallonga, Costoja i altres llocs i el 1319 presta homenatge al bisbe de Girona pels delmes d'Hostoles.
L'any 1324 morí el seu espòs Dalmau de Rocabertí en l'expedició a Sardenya, deixant tres fills: Jofre, Timbor i Guillem Galceran.
Cap el 1330, Simó de Cabrera, va vendre el castell de Cabrera i la senyoria de Maçanet a la vescomtessa Beatriu, que aleshores, es va establir a Maçanet, per això va millorar les estances del castell. El 1337 va fer reconstruir les muralles i teulades del castell de Cabrera, hi van treballar molts pagesos, que arreplegaven pedres i ajudaven als mestres d'obra que pagava la senyora Beatriu, així com la calç i les teules. El 22 d'abril del mateix any, Beatriu fa procura a Bernat Fabre de Montalbà per reconèixer, amb el seu nom, el feu de Reiners al rei de Mallorca. EL 1330 Ramon de Godell, va vendre a Beatriu una quarta part del delmes i drets de Maçanet, Tapis i Oliveda per 2000 sous melgoresos.
El seu lloctinent era el cavaller Jofre d' Avinyó, senyor de la Vajol i el 1340, arrenda a Jaume Pertussat i Bernat Llampaies, per dos anys, tots els censos que rebia en tota la vall de Maçanet, Tapies, Oliveda, les primícies del castell de Cabrera i el molí de sota el castell. Al mateix any el batlle de Maçanet, Jaume Pertussat, en nom de la vescomtessa Beatriu fa aixecar un procés contra Castelló Marcer;, Ramon Perich;, Pere Avinent;, Castelló Cardona i Bartomeu Dinat del mateix lloc, per una qüestió que tenien feta contra Perpinyà Barba de Morellàs i acabaren davant del jutge, Ramon de Buach, jutge ordinari del castell de Maçanet per la vescomtessa de Rocabertí, Beatriu.
 |
Sarcòfag de G. de Cabrera, mort el 1384 que conserva F.Bonet. |
En les seves darreres voluntats va demanar al seu fill que restituís al rector de Montalbà i al monestir de Cadins, les terres de Puigalt (Puig del Torn) de les quals ella havia cobrat els censos i delmes injustament.
A la seva mort el 1344 seguint les seves ordres va ser enterrada a l'església de Maçanet i això suposà una amonestació, de part del bisbe, a l'abat de Vilabertran per haver permès l'enterrament a l'església de Sant Martí, en comptes de Vilabertran, on hi tenien capella. El mateix any el notari de Cabrenys, Pere Vesar va recollir en un llibre "les demandes que son estades fetes als marmessors de la vescomtessa de Rocabertí", es tracta de la gent de la vall d'Hostoles i dels castells de Rocacorba i Puigdalder; aquestes qüestions van durar anys.
 |
Segell de la Cúria de Cabrenys i Maçanet, emprat pels barons de Cabrenys al segle XIV (Geografia general de Cal. J Botet i Sisó). |
El seu fill Jofre, havia heretat el vescomtat de Rocabertí, la filla Timbor es casa amb el noble sard Marià d'Arborea i el seu fill Guillem Galceran va heretar Cabrenys, Hostoles i Maçanet.
GUILLEM GALCERAN DE CABRENYS
Nascut el 1320, va ser el fundador de la nissaga anomenada els Rocabertí de Cabrenys, que es mantindria fins a la fi del segle XVI. El 1342 quan morí el seu germà Jofre, es va fer càrrec del vescomtat de Rocabertí, com a tutor del seu nebot Felip Dalmau, funció que va exercir, almenys, fins el 1353.
A la mort de la seva mare, Beatriu, va ser l'hereu de Cabrenys. S'havia casat el 1345 amb Maria d' Arborea, filla del jutge sard Hug III, amb la que va tenir quatre fills. El 29 d'octubre de 1345, Guillem Galceran amb un acte simbòlic fet a Montalbà retorna els drets i censos de Puigalt al rector d'aquest lloc i al monestir de Cadins. El 17 de gener de 1352, Guillem Galceran com a marmessor del seu germà Jofre, paga 30 lliures als hereus del metge gironí Guerau de Santdionís, difunt per haver assistit al vescomte Jofre en la seva malaltia.
El febrer de 1352, Jaume de Buach, d' Aries, notari públic de la baronia, aixeca l'acte de capbreu a 102 capbrevadors maçanetencs. Aquests reconeixen a Guillem Galceran de Cabrenys, com a senyor de Maçanet i del castell de Cabrera: host, cavalcada, intesties, eixorquies, guaites, etc. El censos més corrents són: d'una a tres gallines per Nadal, per cada casa dintre la vila. D'un a sis diners per un hort o camp petit. Els pagesos per els masos i partides de terra,
 |
Matacans i Muralles del castell de Maçanet |
quatre quarteres de vi per St. Miquel, un formatge de cistella pel maig, forques i pales de fusta, un cuixot o un sou a canvi, un quartà de vi, un cos de civada, una bóta del millor vi, un mallal d' oli i sempre el delme i tasques dels esplets.
L'any 1357, el rei Pere III, empès per les grans despeses de la guerra de Castella, ven a carta de gràcia la jurisdicció civil i criminal de Maçanet, Cabrenys i la vall d'Hostoles a Guillem Galceran de Rocabertí per 70.000 sous barcelonesos, segons escriptura de Joan Conesa, notari de Calatayud el 19 d'abril de 1357.
Així la vall de Maçanet es veié sotmesa al poder gairebé absolut del seu senyor, perquè amb aquesta transacció s'afegia a la jurisdicció pròpia del castell termenat Cabrera, les jurisdiccions venudes pel rei. El domini del castell anava junt al de Cabrera i alhora tenia béns propis que eren: el colomer, el molí, un prat i un hort a tocar els valls de la muralla i una vinya molt gran "la vinyassa".
El 3 de novembre de 1358, es dóna llicència al bisbe de Vic, per apadrinar el fill de Guillem Galceran, senyor de Cabrenys. Crec que es tracta del primer fill, també del mateix nom, que fou canonge de la catedral de Girona.
El desembre del 1360, el comte d'Osona que estava en guerra contra Guillem Galceran de Rocabertí, entra a la vall d'Hostoles on va cremar la rectoria de les Planes. El 2 de marc de 1363, el bisbe mana a Galceran de Rocabertí que empresoni a Bartomeu Jordà, rector de Tapis.
El 1364-1365 el baró va fer enlairar i ampliar les fortificacions de Maçanet; el 7 de febrer de 1367 ven el lloc de Vilaroja a Pere Domènech, mercader de Prats de Molló. El 16 de setembre de 1370, el bisbe mana a Maria d'Arborea que li lliuri Pere d'Om, domer de Maçanet i el procés instruït contra ell. El 1371, el bisbe li dóna llicència per fabricar dues capelles a l'església de Maçanet, una sota l'advocació de Corpus i la Santa Creu i l' altra a sant Nicolau i sant Francesc i el 1373 ,a instància de la seva esposa Maria, s'autoritza a celebrar-hi. Però el bisbe ordena Guillem Galceran, llicència d'altar portàtil. A l'abril del 1382, mor el seu fill Guillem Galceran, canonge de la seu gironina. El 15 de febrer de 1383, Guillem Carbonell, procurador de Guillem Galceran de Rocabertí, senyor de Cabrenys, firma rebut a Pere Carrera, prevere del capítol, de 7 llibres que havien estat de Guillem Galceran de Rocabertí, difunt i fill de l' esmentat, que fou cabiscol de la seu gironina. Guillem Galceran s'intitulava de Cabrenys o de Rocabertí, indistintament, i sovint "senyor de la honor de Cabrens". Com a gran feudal va intervenir en els esdeveniments de la seva època, anà a Sardenya i participa amb el rei Pere el Cerimoniós en la invasió del Rosselló (1344), el 15 de maig a la reraguarda del coll de Panissars i el 29 de maig al setge d' Argelers.
En ser fundat el ducat de Girona per Pere III, a favor del nou nat príncep Joan (21 de gener de 1351), figura entre els signataris de la constitució. El 1360 era a Barcelona, assistint a l' acte d' armar cavaller Jaume March, pare dels poetes Jaume i Pere, i el 1363 lluitava al front d'Aragó contra els castellans. El 1372 fou un dels que pressionaren el rei Pere perquè rehabilités Bernat de Cabrera. Va viure temporades llargues al castell de Maçanet, sobretot els darrers anys, durant els anys que fou tutor del seu nebot vivia a Peralada, però era al castell de Cabrenys on tenia l' estada principal.
A la casa de Francesc Bonet, es conserva un sarcòfag en molt bon estat, que pertany a un membre del llinatge del Cabrenys. En un principi feia suposar que es tractava d'un fill de Guillem Galceran, però hi ha moltes coincidències per pensar que és de Guillem Galceran de Cabrenys, senyor del castell de Cabrera, títol que solia emprar sempre que actuava a Maçanet, i es creia que havia mort el 1382 perquè ja en aquesta data firmava les actes la seva esposa Maria.
El sarcòfag conté dos escuts, un representa un lleó rampant i a l'altre, amb una banda entremig, hi ha aquesta inscripció en llatí:
"Aquí reposa G. de Cabrera que morí a Cabrenys el penúltim dia del mes de juny de l'any del senyor 1384, fou traslladat aquí el 13 de febrer de l'any del senyor 1388; instituí l'altar de St. Nicolau i Francesc d'aquesta església, la seva anima desca si en pau amen".
Així cal suposar que Guillem Galceran, com la seva mare, també hauria volgut ser dipositat a l'església de Maçanet, després de la seva mort va administrar la baronia Maria d' Arborea fins el 13 90, perquè Guerau, l'hereu i Guillem Hug eren molt petits. Maria d' Arborea va morir el 1393, quan ja feia tres anys que el seu fill Guerau governava la senyoria. La seva filla Timbors s’havia casat el 1392 amb Ponç de Ribes cavaller d’Artesa.
GUERAU DE ROCABERTÍ
Heretà la senyoria ben jove i comença a actuar el 1392, després de la mort de la seva mare, i en aquest mateix any participa en l'expedició a Sicília, però com veurem va patir greus problemes econòmics i calamitats.
L'any 1400, en temps del rei Martí l’Humà, hi hagué en tot Catalunya un moviment molt fort de remissió de les jurisdiccions. Els pobles volien ser vassalls del rei perquè les càrregues eren més suportables. A Maçanet els habitants també ho van intentar, fent arribar la petició al rei, però van topar amb la resistència de Guerau que va exigir que es reconegués la venda i els drets adquirits pel seu pare Guillem Galceran el 1357.
El rei no tingué altre remei que donar per bona l'anterior venda, i per això signà una nova escriptura on reconeixia a Guerau les jurisdiccions, el 8 de gener de 1401. Arran d'això tot seguit va ordenar un capbreu de tot el terme maçanetenc.
Des de 1403, fou tutor durant 10 anys del seu cosí, el vescomte Dalmau de Rocabertí, que havia quedat orfe de pare molt jove.
|
La presó data del segle XIV |
El 1410, Guerau de Rocabertí va fer tancar a la presó del castell de Maçanet a Antoni Caçador, àlias Arget, inculpat d'haver mort a Joan Masó rector dels Horts que vivia al Fau, per raons de gelosia. L' acusat manifestava que aquest Masó havia "requerit d' amors a la seva dona".
Però les coses li anaven mal dades en les possessions del Vallespir on perdé successivament per deutes les senyories de Montalbà (1406), Reiners (1407) i Palaldà (1412). Per això, ja feia temps que Guerau i el seu germà Guillem Hug vivien al castell de Maçanet, de fet des de la infantesa sempre constava que era el seu principal domicili, i el seu fidel procurador era en Guillem de Buach, àlies Falgarona de Tàpies. Pel que sembla Guerau no era gaire hàbil en els seus assumptes i encomanà moltes funcions al seu germà Guillem Hug.
A ponent de l 'església hi havia la residencia dels feudals.
Els maçanetencs amb els seus propis diners es redimiren i quitaren a favor del rei Alfons V i així el rei, el 7 de juny de 1416, va recuperar de Guerau, i retornar a la reial corona, totes les jurisdiccions que el rei Pere III havia venut a Guillem Galceran el 1357, retornant-li 50.000 sous, però deixant-li lliures les possessions i drets infeudats abans d'aquesta data; aquesta qüestió també incloïa la vall d'Hostoles.
Però ja feia temps que els vassalls de la baronia de Cabrenys denunciaven a Guerau de cobrar contribucions abusives i maltractaments que havien provocat el despoblament i empobriment del feu. A partir de llavors comencen un seguit de plets.
El 25 d'agost de 1416, el veguer del Rosselló i el Vallespir, feu públic que el rei Alfons V d'Aragó confiscaria l'alou i la senyoria que Jaume I de Mallorca s'havia reservat quan infeudà l'alou i jurisdiccions del lloc de Serrallonga i les seves pertinences, a Bemat Hug de Serrallonga.
En una enquesta feta pel procurador reial Bartomeu Miralles, el 29 de novembre de 1418, es demostrà la ruïna de la baronia, per les fortes tasques que s'imposaven amb por i amenaces de part dels homes de Guerau. El procurador reial, sabent que Guerau estava pres a Barcelona, ja feia més d'un any a la torre del veguer,es presentà a Maçanet el 5 de desembre de 1418 el convocà a comparèixer en un espai de 10 dies a Perpinyà.
El procurador de Guerau es va presentar a Perpinyà, afirmant que l'empobriment i l'abandó del feu, era degut a les nombroses epidèmies de pesta que havia sofert la baronia.
De res serviren les excuses, perquè l'u de juny de 1419, el procurador dels feus posà empara reial als seus dominis de Cabrenys .El 18 d’abril de 1419 Guerau va vendre a Barcelona un violari anual, censals i diverses teles i robes de gran valor. Guerau i el seu germà tenien almenys tres vaixells no només per comerciar, sinó també per fer corseries i el 1420 van participar en l’expedició del rei Alfons a Sardenya i Còrsega on hi van fer diverses missions d’intendència i de guerra en aquest període; per aquests serveis el rei el va nomenar majordom seu. Guerau sembla que va morir el 1425 a Barcelona. S'havia casat amb Joana de Próixita de noble família procedent de Sicília, que va ser dama de la cort de les reines Violant de Bar i de Maria de Castella,i també germana del famós poeta valencià Gilabert de Próixita; tingueren un fill Guerau, que anys a venir, administraria durant alguns períodes la baronia, però de fet, l'hereu fou el seu germà Guillem Hug de Rocabertí.
GUILLEM HUG DE ROCABERTÍ
Fou el successor del seu germà Guerau amb el que estava molt unit. El 1392, va participar a l'expedició a Sicília. El 1407, Guerau va cedir-li la senyoria de Reiners per ajudar-lo en dificultats econòmiques. El 1410, fou un dels que protestaren del trasllat a Barcelona del Parlament, que de fet havia de reunir-se a Montblanc. Quan morí el seu germà el 1425, tenia la baronia segrestada per deutes i també el l 1420 s'havia tingut de vendre la senyoria de Reiners a Eulàlia Jordà de Perpinyà, Aquest mateix any anà a Sardenya amb el rei i col·laborà en la campanya contra els rebels. Amb el seu germà Guerau, estaven molt ben avinguts i tenien negocis a mitges en les absències li regentava la senyoria.
Reivindicà, sense èxit, davant del rei Alfons IV, el Magnànim els seus drets a la judicatura d'Arborea (Sardenya) com a descendent legítim.
Gairebé sempre va viure al castell de Maçanet; el 9 de juny de 1417, se li dóna llicència d'altar portàtil. Estava casat amb Francesca d'Erill i va tenir quatre fills: Dalmau, Pere, Bernat Hug i Joana. Quan morí el 1428, encara tenia les senyories del Vallespir segrestades; el seu hereu Dalmau tenia 13 anys, i fins el 1436 tingué de tutor el seu cosí Guerau. Els quatre germans foren protegits i beneficiats pel rei Alfons; així Dalmau de Rocabertí fou el seu majordom; Pere de Rocabertí rebé de la monarca la baronia de sant Mori; Bernat Hug ingressaria amb bon patronatge a l'ordre de l'Hospital, fou comanador d'Alfambra i castellà d'Amposta i Joana es casà amb Pere de Vilagut. Els tres germans van ser aferrissats defensors de la causa de Joan II, i van ocupar llocs rellevants durant la guerra i alhora Bernat Hug va destacar com a escriptor amb "La Gloria d' Amor", un poema amorós influït pels contemporanis Petrarca, Boccaccio i Ausiàs March. Com que la baronia estava embargada, el 4 d'abril de 1427, el procurador reial dona llicència a Bernat Sala, de "cavar, cercar i traure mena d'or, d’argent e d altre qualsevol metall de los termes de Cabrenys en lo lloc apellat la Menera".
 |
El portal de la ribera o del molí |
DALMAU DE ROCABERTÍ
Va viure al castell de Maçanet on havia nascut el 1415, però també tenien casa a Castelló D’Empúries. Mentre fou menor d'edat tingué de tutor el seu cosí Guerau. En 1431, figurava entre els assistents, a Barcelona a l'enterrament de la reina Violant de Bar. El rei Alfons IV, el nomenà majordom reial i serví al rei en les guerres d’Itàlia. Estigué ,almenys 12 anys, fora, etapa en que regia el seu cosí Guerau.
El 1445, ja havia obtingut l’alçament del segrest i rescatava la senyoria de Palaldà, El 13 de setembre de 1447, Dalmau de Rocabertí obté lletres de la reina Maria contra el procurador reial Carles d'Oms, que l'impedia d'explotar les mines d' argent de la Menera per raons de possessió.
En un document fet a Peralada el 13 d'octubre de 1448 hi diu: "Nos Dalmau de Rocabertí, cavaller i senyor del castell de Cabrenys, reconec a vós honorable Joan de Sau, Cavaller de la vila de Castelló d'Empúries, el deute que puja a 338 lliures i 10 sous barcelonesos, import que el nostre procurador i de dona Beatriu, la meva esposa, us va manllevar a carta de gracia per 16 lliures i 118 sous anuals, nomenats vulgarment de censal mort amb acta feta el 15 d'agost de 1446, i aquests diners van servir per aixecar l'embargament i pagar al cavaller Bernat Albert de Perpinyà ,que tenia embargat el nostre lloc de Palaldà.
En un altre document del 24 d'octubre de 1448, Dalmau, reconeix a Guillem de Vilagut, cavaller i senyor dels castells de sant Mori i Vilaür, el deute de 200 lliures que li havia deixat a censal mort, el 4 de gener de 1446, i que havien servit també per aixecar l'embargament de Palaldà. Així, poc a poc, Dalmau anà recuperant les senyories del Vallespir.
El 30 d'abril de 1453, Dalmau uneix el benefici de St. Nicolau fundat pels seus avantpassats a l'església de Maçanet i el manteniment de la capella de les Salines amb una dotació de 18 lliures turoneses.
L'u de juny de 1454, Joan d' Albuzano, lloctinent del batlle general de Catalunya, de la vegueria de Besalú, estableix en nom del rei, als homes i la Universitat de Maçanet, la Muntanya anomenada de Maçanet i de Tapis. I també la facultat de caçar i pescar en tot el terme. Alhora els hi concedeix la taula de la carnisseria, dues tavernes i la gavella.
Amb aquests privilegis el rei recompensava als maçanetencs, per la seva col·laboració econòmica en el rescat de la jurisdicció. Des d'aleshores els senyors només conservaren els drets tributaris sobre collites i béns i el domini útil dels castells.
El 1462, Dalmau, amb els seus germans, prengué les armes a favor de Joan II. Oposant-se al seu il·lustre parent el vescomte Jofre de Rocabertí. Dalmau s’havia casat amb Beatriu de Cervelló i tingueren un fill, Guerau; aquest també combaté al seu costat i va intervenir en algunes accions secundàries fins a caure, els dos, presoners de l'abat de Ripoll i tancats a Barcelona (1468- 1469).
El 15 d'abril de 1468, Joan, duc de Calàbria i Lorena, lloctinent del seu pare Renat d' Anjou, que els catalans havien elegit rei, volent recompensar al cavaller Arnau de Foixà, pels bons serveis que aquest li havia fet, confiscà tots els béns a Dalmau i els dona al dit Arnau, entre aquests els castells de Maçanet i Cabrera i el molí, i al mateix temps els homes del duc de Lorena s’aquarteren a la població, que serviria com a base d' expedicions.
Així el 4 de desembre de 1468, el batlle, Bernat Conill entra dins el castell o força de Maçanet, obrint i tancant portes, i fa entrega a Arnau de Foixà de les claus del castell i aquest en pren possessió. També el mateix dia se li fa lliurament del molí i prat del castell.
El seu fill Guerau ja era lliure el 1469, però Dalmau continuava encara presoner. El 4 de juny del 1469, el duc de Lorena, va concedir a Guerau de Rocabertí, carta de guiatge per rescatar el seu pare, bescanviant-lo amb el noble Galcerá Carriera, presoner de l' altre bàndol.
Acabada la guerra el 1472 va recuperar els béns i, com els seus germans, es reconcilià amb el seu parent el vescomte Jofre. Fou tutor del seu parent Onofre de Rocabertí, senyor de Verges i de Vinçà i morí el 1474, quan ja era baró el seu fill Guerau.
GUERAU DE ROCABERTÍ
Fill de Dalmau de Rocabertí i Beatriu de Cervelló va heretar la senyoria el 1474. Com els seus pares també va viure al castell de Maçanet i a causa de l'ocupació francesa no gaudí de les possessions del Vallespir fins el 1493. El 1462 al costat del seu pare va combatre a favor de Joan II i fou empresonat durant un any i mig i el 1469 fou alliberat en un bescanvi de presoners.
Es casà amb Elionor de Montcada i tingueren un fill, Pere. A la seva mort, el 1497 , deixà molts deutes i els primers anys administrava els béns la seva viuda Elionor de Rocabertí i Montcada que havia fundat el benefici de sant Narcís a l'altar major de Maçanet. En aquest temps vivia al castell de Cabrera, Jaume Olivet i estava sota les ordres de la baronessa.
PERE DE ROCABERTÍ
Des de la mort del seu pare i fins el 1503 firmava les actes la seva mare Elionor de Montcada. Pere va patir confiscacions pels deutes deixats pel seu pare als vescomtes de Canet, així les rendes de Cabrenys, Palaldà i Montalbà les cobrava Joana de Castro.
|
Pati del castell en una imatge de 1945. (clixé Viñalonga) |
El 1512, el vescomte d'Illa Canet, Pere de Castro, ocupa la baronia i es va declarar l'únic senyor de Cabrenys. Després d'una llarga ocupació Pere de Rocabertí va recuperar Cabrenys cap el 1527. El 1528 va encarregar una copia del capbreu del terme maçanetenc de 1352, a Pere Tor, notari de Ceret. El 1535, Pere de Rocabertí figura com a senyor de Palaldà, Montalbà, de l'honor de Cabrenys i dels castells de Maçanet i Cabrera.
Del seu matrimoni amb Anna de Gualbes deixà tres fills: Felip i Francesc, hereus i successors de Cabrenys, i Josep teòleg i caputxí que adopta el nom de Josep de Barcelona.
El 21 de juliol de 1543 va fer testament a Peralada on vivia,i nomena marmessors a Joan Pla,custodi dels frares menors de Sant Francesc; a Onofre de Rocabertí, vescomte, a la seva sogra Estefania de Gualbes,a la seva muller Anna de Rocabertí i a Joan Ferrer, cavaller de Barcelona. Disposa ser enterrat a l’església o cementiri que designi la seva muller i institueix hereu universal al seu fill Felip Dalmau de Rocabertí.
Sembla que fou Pere de Rocabertí el que va bastir el castell de Serrallonga, situat fora del nucli urbá, que des d'aleshores fou la seu de la baronia. Pere de Rocabertí va morir el 1555 i fou rellevat pel seu fill Felip.
FELIP DE ROCABERTÍ
Des de 1555, junt amb la seva mare Anna de Rocabertí i de Gualbes administra la baronia. El 13 de gener de 1557, estableix els mas Pla del Boix, a Miquel Llensa de Serrallonga, per 24 lliures per Nadal. En els documents hi figura com a "senyor dels castells i honors de Cabrens". En aquest temps en el castell de Serrallonga els barons hi passaven temporades, però tenien casa a Perpinyà, Peralada i a Barcelona. El 1560, el rector de Maçanet, Baldiri Coll, manifesta que el delme de la parròquia és d'Anna de Rocabertí. Felip de Rocabertí va morir sense fills el 1562 i va fer hereu el seu germà Francesc.
 |
Restes del castell de Cabrera. Que fou el símbol dels Barons a Maçanet. |
FRANCESC DE ROCABERTÍ
El 1562, fou el successor del seu germà Felip. Aquest noble residia normalment a Barcelona. Aquest mateix any ordena un capbreu de 50 actes a Maçanet, El 9 d'abril de 1562, va fer empresonar al castell de Serrallonga a Joan Ribes àlias Carboner de Cortsaví. El 1570, Francesc de Rocabertí, senyor de Cabrenys estableix un pati a Maçanet, a Joan Lanta, prevere, dita la cort llarga, que afronta amb la torre presonera i amb el castell o casa de dit senyor.
El 1588, altra volta la senyoria de Maçanet, deuria estar confiscada, perquè en un capbreu actua com a senyor dels castells de Cabrera i Maçanet, Guillem Sunyer del Reial Consell de Barcelona.
Francesc va fer testament el 1582 a Barcelona i com que no va tenir fills, va fer hereva la seva dona Elionor de Paguera. S'havia destacat en la defensa del Rosselló contra els francesos i va morir a Barcelona el 13 de novembre del 1588. El seu cos es portà a Serrallonga i es diposità a l'església de Sta. Maria. A la seva làpida hi diu:
Aquí reposa el noble senyor Francesc de Rocabertí, la seva ànima descansi en pau amen. Morí el 3- XI -1589.
Amb la seva mort s'extingeix la nissaga dels Rocabertí a Cabrenys.
 |
Baixos del castell on hi deuria haver el celler. |
ELIONOR DE PAGUERA
Actuava amb el nom de casada, Elionor de Rocabertí i de Paguera. El 1589 agafa el domini de Cabrenys i es queda a viure al castell de Serrallonga. El 26 de marc de 1591 es ven el mas Ventós de Fontanills. El 1592, Elionor renunciava en favor del seu germà Bemat de Paguera i de Roger domiciliat a Barcelona, poc després es retirava a la vida contemplativa en un convent de Barcelona.
BERNAT DE PAGUERA
La donació dels dominis de Cabrenys, va ser rebutjada de bon principi pel reial patrimoni, però Bemat va guanyar la causa. Aquest senyor va voler rescatar antics drets feudals, i per això tingué causes i plets amb els seus vassalls. El 26 de setembre de 1599 al prendre possessió de la baronia manà als habitants de Serrallonga: "que no podien parar barbols, ni enfiles, ni tenir-ne més de les que permetés el batlle i de no pescar en cap ribera sense el consentiment d'aquest; no jugar a cartes en hores ocultes; no posar calç per emmetzinar els peixos de les riberes; cavar sense llicència, acudir al via fora amb el batlle amb les armes sempre que fossin demanats; la prohibició d'amigar-se amb alguna dona i tot això sota pena de multes, presó i assots. Tot seguit els caps de casa de Serrallonga i la Menera li van prestar homenatge.
El 1601, es casa amb Elisabet Taberner i el 1606 ordena un capbreu a Maçanet que es redacta amb 70 actes a la casa del castell de Maçanet, En la collita de 1607, alguns masos del terme foren escorcollats, en presencia d'un representant judicial, perquè hi havia sospites de frau en el delme. Bemat es volia apoderar de les terres del Comú, però troba una forta resistència al poble i per això el 10 de gener de 1607, es va firmar una concòrdia en que va prometre respectar els drets i terres de la Universitat. El 1619 encara no havia reconegut els feus ni pagat els drets. Per això novament es confiscaren durant uns anys els dominis de Cabrenys.
EULALIA DE PAGUERA
Es casà el 1617, amb Felip de Sorribes i Rovira i va cedir, en testament fet a Berga el 8 d' agost de 1627, al seu marit tots els seus dominis. Els dos tenien la residència a Barcelona i va morir el 2 d' agost de 1644, deixant un fill hereu Josep. El 30 de setembre fou enterrada a Serrallonga.
|
Estança del castell i finestra amb festejadors |
FELIP DE SORRIBES
El 1624 com a procurador de la seva dona, estableix un tros de pati del castell a Simó Roger rector dels Horts, per fer cuina. El 1626 arrenda el molí del castell a Simó Olivet i Damià Terrauba per a 3 anys i 48 lliures l'any. El 1642, fa donació del camp del Colomer i el ,rat Moador a Josep Escofet, el seu procurador, i anys més tard li ven el molí.
El 9 de desembre de 1644, Felip de Sorribes, fa testament en el castell de Serrallonga, davant del notari Rafael de la Trinxeria: "vol ser enterrat a Serrallonga junt amb la seva esposa dona Eulària, deixa entre altres coses els castells de Maçanet i Cabrera, amb molt censos i directes senyories, molí i prat".
Fou un personatge important, membre del Consell de Cent, cònsol a l' Alguer (1638), participa al setge de Salses (1639) i fou conseller en cap de Barcelona el 1645. Sembla que va morir el 1660.
JOSEP DE SORRIBES i PAGUERA
Es casa el 7 de juny de 1651, a Perpinyà amb Teodora d’Ortafà i de Ceragut. Obté la senyoria el 1661 , aquest pretenia recuperar les justícies civils i criminals de Maçanet però no ho aconseguí. Va tenir problemes amb els revoltats contra la gavella de la sal els "angelets de la terra" per raons de jurisdicció dintre la baronia.
 |
Escut heràldic de la Vila de Maçanet de Cabrenys. Escut carionat:d'or, una maça de sable posada en pal acompanyada d'una cabra arrestada de gules, a la dreta, i d'un roc d'azir a la sinistra. Per timbre una corona natural de la Vila. |
El 24 de juliol de 1667, va fer testament rebut per Rafael de la Trinxeria, burgés i notari reial de la vila de Prats de Molló, i cedí els béns a la seva filla Josepa. Va morir a Perpinyà a casa seva situada a la parròquia de St. Joan i en el carrer de la Mà de Ferro, el desembre de 1672. Aquest any s'havia arrendat el terçó de Maçanet a Joan Escofet pel preu de 20 dobles d'or per any. En l'inventari dels seus béns fet per la seva viuda Teodora d’Ortafà, es reflecteix l'important patrimoni que tenien aquesta gent al castell de Serrallonga, on només hi vivien a temporades (capella, pou de glaç, molí, celler, bestiar, cereals, vi, ferro, fusta, etc.). També hi consta "lo castell derruït y terçó de Massanet ab censos y directes senyories".
JOSEPA DE SORRlBES
El 1680, Josepa de Sorribes i el seu marit Francesc de Ros vengueren a carta de gracia a mossèn Antoni Roca, canonge d'Urgell i fill de Maçanet, el terçó dels delmes, censos i directes senyories de Maçanet per 503 dobles d'or. I el 28 de marc del 1689 a la Jonquera, es ven al monestir de St. Daniel de Girona, representat amb procurador i a favor de l'abadessa Maria de la Nuça i tot el seu convent. Per això han de pagar 1852 lliures als marmessors dels canonge Roca i 250 dobles d'or als senyors Francesc de Ros i Josepa de Sorribes, que estaven dipositats a la taula de canvi de la ciutat de Girona. En les escriptures hi consta a la capçalera: Venda del dret de lluir y quitar dels castells derruïts y censos rebien los egregis senyors conjugues Don Francisco de Ros conte de sant Feliu y Josepa de Ros y de Sorribes sa consorte a favor de la abadessa y convent de sant Daniel de Gerona.
El 14 d'abril de 1689, es va fer un pregó a la plaça de Maçanet anunciant el traspàs de la senyoria. El castell aleshores ja constava com a derruït i ja hi havia moltes cases adossades a la muralla. Des d'ara els barons de Cabrenys perdent tots els seus drets a Maçanet en favor del monestir de Sant Daniel. El títol de Cabrenys passà llavors a Joan de Ros i després a Joan Baptista de Ros i el 1760, Josep de Ros, comte de Sant Feliu, va intentar recuperar la senyoria, mitjançant un plet contra el monestir, reclamant que la venda que s 'havia fet el 1689, era a carta de gràcia; l’assumpte però fou molt llarg.
El 1792 Abdó Senen de Ros s'exilia a Catalunya junt amb la seva esposa Enriqueta. El plet contra Sant Daniel encara era vigent i va acabar el 5 de maig de 1828, amb la sentència del Real i Supremo Consejo de Castilla que va donar la raó al monestir, en contra del senyor Josep Ros i Delpàs.
A més del determinatiu Cabrenys també hi ha una altra cosa que ens recorda aquesta nissaga; és l' escut adoptat per l'Ajuntament aquest inclou dos elements que simbolitzen les armes dels barons de Cabrenys, la cabra correspon als Cabrenys i el roc als Rocabertí.
Pere Roura i Sabà
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA
- Catalunya Romànica. Vallespir. Cabrenys. Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
- Jean Capeille. Dictionaire de Biographies Roussillonaises. Perpinyà, 1914.
- Bernard Alart. Cartulaire Roussillonais, manuscrit de la Biblioteca de Perpinyá.
- Jean Fountanilles. Les seigneurs de Cabrens. L'Independant n" 109. Perpinyá, 1901.
- J. Campistol, J. Canal-M.Soler. Les Planes d'Hostoles. Quaderns de la Revista de Girona, 1988.
- Josep M" Marqués, Pere Trijueque. Regestes de l' Arxiu Diocesà de Girona.
ARXIU CONSULTATS
- Arxiu del monestir de Sant Daniel. Capbreus i llevadors de comptes.
- Arxius de Perpinyà. Documents Sèrie B.
- Arxiu Històric de Girona. Protocols Notarials.
- Arxiu Diocesà de Girona. Registres de Lletres. Llibre Verd. Visites Pastorals. Processos anteriors al segle xv.